Climent Picornell

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA: FALZIES, ESPÀRECS, SETMANA SANTA I... TANMATEIX Climent Picornell

jcmllonja | 15 Abril, 2012 13:33

Apunts del pla de Mallorca: falzies, espàrecs, setmana santa i... tanmateix.

Climent Picornell

“Vols que et doni per escrit / es tornar vell lo que costa? / Jo som perduda sa força, / part de vista i ets sentits, / i arribam a ser avorrits / de sa mateixa gent nostra”.  Així m’envesteix  -les mans damunt les crosses- madò Francinaina Meca  asseguda a un colcador d’ase que tenc devora el portal de ca nostra. Vaja, pens, quin començament de vacances. “Però els vostres vos estimen i se’n cuiden de vos”,  li replic. Aixeca les espatlles per amunt i calla. Desfaig la maleta que he feta per estar a la vila el màxim de dies, al darrer moment hi he afegit dos llibres de Josep Massot i Muntaner, el monjo mallorquí de Montserrat, flamant i merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany,  un sobre la Guerra Civil i l’altre sobre el paper dels intel·lectuals a la post-guerra.  Sortim a caminar, ara que el dia s’ha allargat per mor de moure les busques dels rellotges una hora endavant.

Fort i no et moguis en Joan, el nét de can Xusquillo, me vol mostrar la reforma que fa on era cal seus padrins, una casa gran de portal rodó. Després de destralejar contra el trui de la cooperació internacional –ha estat gerent d’un d’aquest instituts que repartien ajudes a les onegés- “els segrests ho han aturat, però  s’havia convertit en un vivadéu, tothom volia anar a fer turisme amb els cooperants de bon de veres i feien nosa, avui pels cocodrils, demà per la duresa del desert... Cada injecció que posaven sortia a més de tres-cents euros, valia més la corda que el bou”.  “Bé ara veuràs” i en comptes de mostrar-me ca seva me presenta una quadrilla de picapedrers comandada per un irlandès, l’arquitecte és brasiler, el fuster alemany, els peons magrebins, l’electricista però és mallorquí , “és l’únic que me fot”, me diu a cau d’orella. “Climent, estam convertint Mallorca en una terra d’orats i tots hi col·laboram”. No puc defugir el corol·lari sabut, allò de què els mallorquins ens passam la vida entre un “...i tanmateix” i un “ ja ho veurem...”, variants de què si les coses no les arregla Déu Nostre Senyor, ja s’arreglaran totes soles.

Sortim del poblet cap a foravila. El Pla en el començament d’aquesta primavera presenta una estampa esponerosa. Verd per onsevulla que un miri, favars, farratges i altres sembrats fan avinent una imatge com si no fos d’aquí, com si fos de més amunt, d’un lloc més plujós, Galícia, Astúries o Irlanda si algú observa des d’un turó el panorama cap a Sineu amb la Serra de Tramuntana al fons. Tot tan compost oculta la crisi del camp, de la pagesia com activitat econòmica, és un paisatge d’esquena a la balearització, mantengut pels pocs pagesos que queden i els centenars dels que hi fan per hobbie o els caps de setmana. Si de cas,  les antenes de telefonia mòbil –als llocs més insospitats- rompen la placidesa de la vista i em recorden que la globalització arriba per tot arreu, com si vigilassin a un servidor, cercador d’espàrecs, malgrat ja dugui el manadet talment com m’ensenyà mon pare: estret amb una fulla d’albó travada amb una espina d’espareguera vera.

Cercant espàrecs se m’ha disparat la màquina de pensar, entre una punyida i una escarritxada; que si passen els anys i van quedant, com els baixos del vi, els orgulls mal embastats, les ambicions mal païdes, el plany per les coses que pogueren ser i no foren, els mals averanys per les que puguin venir i... tanmateix, ens queda el parlar amb els amics, l’escriure, l’estimar els nostres o estones com aquestes dins la solitud de la garriga, trescant per parets i bardisses pensant en la truita o amb els espàrecs torrats del vespre. Mesquinet de mi, folklòric ploramiques.

Per dins la vila es respira l’aire de la setmana Santa. El Davallament del divendres, la missa del ‘To Pascal’ el dissabte a la nit,  la processó de l’Encontrada el diumenge de matí que encara es fa als pobles del Pla de Mallorca, mentre que a Palma crec que només a la parròquia de Santa Eulàlia. A Sàsser, a Sardenya, la hi vaig veure un any, la mare de Déu duia un mecanisme que li permetia abraçar el fill retrobat i sortia acompanyada dels apòstols que, amb gran teatre, ara diríem sobreactuant, feien com qui cercar al Bon Jesús i ho demanaven efusivament al públic que esperava la pregunta.

Al tasser del cafè hi trob en Jordi Grumeter, fa mala cara. “Ara faig un téntol amb s’agonia de ma mare. He passat mala nit, es metge m’ha dat males notícies. Està tranquil·la amb ses pastilles que li han donat, té es cap clar com un llum. “Quina hora és?” me demanava, “Ara les sentireu tocar, per què ho heu de mester?” I contava les campanades, “Una, dues... set. Són les set, Jordi, vull sabre s’hora en què me moriré”. “I, jo, m’he posat a plorar com un infant menut. Mala nit? Ses que deu haver passades ella per mor de jo...” El consol així com puc, me sorprèn, amb la seva pinta d’home dur i sull. Escolt la conversa de la taula d’experts en tot. Que ha estat un any fred, que aquests anys no serveixen per res, maten conreus i  ulls tendres, com les gelades fora temps, però també maten tot quan animaletxo dolent hi ha, hi haurà menys mal, menys mosca, menys de tot... “I tu dius que no serveixen per res?”, és en Mateu Deulofeu, “ Idò jo te diré perquè em va servir. Tenia un gall a n’es pou Rodó més dolent que sa flestomia i no el podia agafar de cap manera, idò aquell dia de neu, amb aquella gelor ho va ser bo d’agafar, ses gallines estaven com estormiades, es gall dies abans voleiava com un puta, però amb sa neu pareixia un betzolot, per això me va servir sa neu, au!”  L’altre especialista en tot, postil·la, definitiu i savi com un Sèneca: “Sa fredor entra pes cervell i es pollastres i es cabrits el tenen petit, però van destapats, quan fa neu o fred, els homos, que el tenen gros, s’han de posar capell. Això ho sentia contar a mon pare que no se treia sa gorra ni per jeure! I morí a cent anys.”

 Me’n vaig a continuar les estacions de l’horabaixa.  Sortint del cafè camí de la carnisseria de ca na Miquelona he vist la primera falzia d’enguany, entrava davall una teula de ca don Xim, un casalot mig abandonat davant la casa de la Vila. Ha fet aquell renou de fregar d’ales quan s’acomoden a entrar al seu  mateix cau, estret, de l’any passat. Com que a ca don Xim no toquen la teulada ho deu haver tengut bo de fer, a altres llocs o no troben teula o han de cercar un lloc nou. Hauré de consultar el calendari fenològic per veure com d’alterades, o no, són les senyes de resposta de la natura a les condicions climàtiques, ja sabem, quan floreix el primer ametler o quan senten cantar per primer pic un rossinyol. Implacable, la natura, que, com deia Pere Quart, també “ens procura una bèstia, per a cada molèstia”.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb