Climent Picornell

CULTURA ( LLIBRE DE PAPER O E-BOOK? CIÈNCIES O LLETRES? MERCAT VERSUS SUBVENCIONS? ) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Abril, 2012 08:23

Cultura (Llibre de paper o eBook? Ciències o Lletres? Mercat versus subvencions?)

Climent Picornell

No diré res nou si manifest que som enmig d’un maremàgnum que afecta ben de ple la cultura. Des de la crisi econòmica, que amagreix la subvenció o la despesa dels particulars, fins a la deriva cultural que generen les noves tecnologies amb el paradigma frustrat del ‘tot gratis piratejat a Internet’ que dona pas al pagar, poc, però molta gent. Aquesta situació fa desembarcar intel·lectuals orgànics i despistats a plantejar-ho tot com una crisi de les humanitats enfront de les ciències ‘útils’. Sembla com si desenterràssim la discussió sobre Les dues cultures plantejada per C.P. Snow el 1959, ja saben, si és millor saber coses de Shakespeare o el segon principi de la termodinàmica. El futur d’aquesta nova cultura que està sorgint i la seva gestió haurien de defugir el que Jordi Gracia (L’intel·lectual melancòlic) anomena l’humanisme apocalíptic, el qual davant els canvis i la seva dificultat per comprendre’ls té la sensació de que viu l’ensorrament definitiu de la cultura humanista, i genera discursos sobre la decadència i la banalització cultural. I és aquí quan apareixen com a culpables principals les noves tecnologies. Es demostra, crec, que els joves llegeixen com abans, encara que sigui amb nous suports que no són llibres de paper, tot i que el fems cultural prolifera. Però en totes les èpoques s’ha fet referència a un passat més creatiu que sona a “allò sí que era música” dels nostres pares, però també al “mai escriuré amb ordinador” de fa més poc o “mai retrataré amb càmeres fotogràfiques digitals”.

El president Obama l’any 2010 a la Hampton University: “Amb iPods i amb iPads, amb Xboxes i amb PlayStations –que no sé com funcionen- la informació esdevé una distracció, una diversió, una forma d’entreteniment, més que una eina d’enriquiment, més que una cosa adreçada a l’emancipació. Però tot això no ho dic per pressionar-los; és per donar més pressió al nostre país i a la nostra democràcia”. No tenen les màquines la culpa de la desafecció cap a la cultura. Patrícia Cohen manté que ja està sorgint una nova generació d’humanistes especialitzats en temes digitals i que aquestes tecnologies estan canviant la nostra comprensió de les arts, són una cosa nova que sorprèn tal com estan evolucionant. Els majors visitants de la digitalització d’obres literàries solen ser editors de diccionaris!

També és cert, com assenyala Inma Turbau, que les retallades en els pressupostos públics (també a la cultura), el rebuig creixent dels ciutadans a les polítiques indiscriminades de subvencions o la proliferació de la pirateria amb les noves tecnologies obliguen a creadors, intèrprets, artistes, gestors culturals i institucions a cercar noves modalitats, espònsors i patrons. Conten que Boileau presentà un poeta a un possible mecenes, ara diríem patrocinador: “Vull que conegui una persona que li garantitzarà la immortalitat. Però mentrestant, a canvi, vostè li haurà de donar algun dobler perquè ell sobrevisqui”. És bona la anècdota si més no per subratllar que la qüestió del modern patrocini de les arts, quatre-cents anys després, ha canviat poc. Si de cas, abans ningú gosava mossegar la mà que li donava menjar, avui però la independència dels creadors es converteix en entrebancs per una part i per l’altra. Segons J. A. Mañas, “la figura que més ha calat del creador contemporani és la d’un personatge amb desinterès material, amor intransigent per l’art, inconformisme, liberalitat sexual, genialitat , follia... el bohemi enfrontat a la societat burgesa; aquest  creador evoluciona, se compromet, surt al carrer, es fa d’esquerres. Ser intel·lectual, artista i d’esquerres pareixia una mateixa cosa, fins que l’Estat comença a subvencionar els seus creadors. I arriba la crisi, amb la paradoxa de què ara els internautes més bel·ligerants duen anys enfrontant-se a aquells artistes i creadors esdevenguts defensors aferrissats dels drets d’autor i de l’intervencionisme estatal, en un agre debat”.

Havíem arribat a creure que la cultura només l’administraven els estats o les comunitats autònomes o els ajuntaments, juntament al seu deure de proveir l’ensenyament públic o el personal sanitari. I no. I si ho feien, no es fugia del  partidisme, per molt independents que poguessin parèixer els òrgans que es creaven. Ara s’albira que allò de què la cultura era el pal de paller d’un país o d’un poble era més relatiu del que ens pensàvem, o del que creiem, o del que sostenien alguns sobretot perquè no els retirassin les ajudes i subvencions, sense les quals, el  concepte tradicional de maneig de la cultura no s’aguanta i més ara amb la crisi. Però atenció amb el discurs sobre les subvencions. També en reben les companyies aèries, els pagesos de mitja Europa o els nostres hotelers i amb xifres espatarrants, enormes, abusives, tant com perquè els discurs d’una cultura sense subvencions sigui també posat en qüestió: perquè només en la cultura?  Com assenyala X. Marcé l’economia real esta farcida de subvencions directes o indirectes, de mecanismes de subtil o de descarat proteccionisme, fins i tot en aquesta època en que el lliure mercat té bona premsa (recordin les ajudes monumentals que els estats han procurat als bancs i caixes), enviar qualsevol empresa cultural, i dic qualsevol, a batallar al lliure mercat implicaria la fallida de moltíssimes d’elles.

En aquesta economia de guerra en què viu la cultura després de cinc anys de crisi econòmica s’han d’explorar noves possibilitats, com la de rebre doblers en la declaració de l’IRPF. Si es pot marcar la casella que té l’església, també s’han de poder marcar institucions culturals, perquè segons Francesca Minguella, la Societat civil ha de ser renovada perquè obtingui credibilitat per gestionar aquesta cultura del futur que doti de futur a la cultura. O com en l’anomenat tercer sector, on un nombre creixent d’organitzacions no lucratives  han començat a cercar noves formes d’obtenir ingressos actuant com organitzacions lucratives, encara que sigui amb una “fibra ètica”, davant l’espant de la seva desaparició si continuaven com abans. De forma semblant li pot passar a moltes empreses culturals.

Quan es parla amb gestors culturals d’institucions públiques o privades el leit motiv és general: no hi ha doblers amb els quals finançar els artistes o les propostes culturals que els arriben, des de llibres, a exposicions o projectes audiovisuals. A. Gelonch deia al seu blog que quan sent l’expressió “hem d’ajudar als artistes” invariablement pensa en expressions com “Salvem les balenes”, com si la flassada de les subvencions s’hagués d’estendre damunt els creadors perquè no estiguin tant a la serena (i així, de passada no protestin tant).  Cercar solucions sense conèixer les causes de la situació actual sona a corporativisme o col·leguisme. Però els nous  gestors culturals no hauran de ser comptables, ni tampoc comissaris polítics i sí que hauran de saber gerenciar, tenir una visió estratègica, conèixer el sector cultural, estar tècnicament ben preparats, batallar pels recursos, tenir capacitat d’adaptació als canvis, saber-se moure en ambients internacionals, proposar alternatives en funció de les situacions canviants... Existeixen? O s’estan formant empesos per les circumstàncies?

Per tot això són necessaris els cercles de reflexió o els plans estratègics de la cultura, perquè la política de terra cremada que es sol produir quan hi ha un relleu polític institucional produeix uns terrabastalls tan profunds en el món cultural que no sabem encara com evitar-los, i, al mateix temps, encarar-nos amb la crisi i amb el canvi de paradigma: ja no som a Gutenberg, ni a la impremta.

 _____________________________________________________________________

IMATGE: René Magritte (1898 - 1967)

 

 

                                                                                          

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb