Climent Picornell

POSTALS DE PALMA, AMB CARRERS PLENS D'ARENA, EN WEYLER I UN LLADRE Climent Picornell

jcmllonja | 20 Abril, 2012 15:53

 

Postals  de Palma, amb carrers plens d’arena, en Weyler i un lladre.

Climent Picornell

A un semàfor, per passar cap al Born, hi som un servidor, una al·lota de trets indígenes, sud-americana, que passeja sempre un ca enorme a la mateixa hora (per encàrrec dels seus amos, supòs) i una mare amb un nin petit. La mare alliçona al seu fill: “Quants d’anys té n’Elies?”. “Tres”, diu el menut. “I els nins de tres anys poden conduir cotxes grans?”. Respon n’Elies amb determinació: “Sííí!”. “No. N’Elies només té tres anys”. “No, n’Elies té moooolts d’anys!”.  Escoltant-los pens que el món no s’acaba, roda i repeteix els rituals del creure és criança. Roda el món i torna al Born. Un Born desconegut, ple de terrasses de bars, taules, cadires i parasols que ens han segrestat la perspectiva del passeig i aquell aire vuitcentista, la mirada neta fins la plaça de les Tortugues o fins el moll, en l’altre sentit. Un dels canvis sobtats de Ciutat a començament de primavera.

I és que el centre de Palma després de Sant Sebastià i els darrers dies -amb sa Rua- entra dins una espècie de letargia aparent, fonda. No arriben creuers amb turistes, tanquen bastants de restaurants, no hi ha músics ambulants, ni estàtues humanes a cada cap de cantó i els venedors de souvenirs prop de la Seu desapareixen. Quatre jubilats, com a peixos dins el rostoll,  això que se’n diu turistes de la tercera edat, i gràcies. Amb l’arribada de la primavera tot es deixondeix. Apareixen els cridaners grups d’estudiants que trien Palma per als seus viatges d’estudis i la Setmana Santa atreu altres visitants. Retorna la jove romanesa que es disfressa de ‘bailaora’ andalusa, es maquilla de bell nou devora l’estàtua del foner a l’hort del Rei, fins i tot les sargantanes de la murada gosen treure el cap al sol de la primeria del mes d’abril.

Els carrers van plens d’arena espargida per les brigades municipals, per evitar que s’aferri a l’asfalt la cera que raja de les espelmes i atxes dels penitents. La setmana és farcida de processons . No m’agrada aquesta uniformitat kukluxklanera, sempre m’he sentit del cabrum, aquella pandilla d’arreplegats que anaven al cul de la processó, dels dijous Sant  sobretot, darrera, darrera, un de blau, un de blanc, un de lila, uns de persona normal, un arrossegant una cadenota per una promesa que va fer... Vindicació del cabrum!

L’escarabat de les palmeres fa matx. Avui he vist cinc fassers més que han quedat reduïts a un enorme tronc, sense fulles, després els tallen. La progressió és esfereïdora als jardins de Ciutat.  Ho coment a l’amic Quimet prenent un Campari a la plaça d’en Weyler. “Saps, quan mon pare va ser a Cuba”, me comenta, “allà aprengué a cantar Havaneres i hi va fer doblerets. Havia fet una versió personal d’una molt coneguda:  ‘Un negro como los del Sudán / cantaba allá en un barranco: / Dios mío vuélveme blanco, / aunque sea catalán’. “Eren els qui feien més feina, deia mon paret, els altres miraven de fer-se rics sense foter-ne ni brot, cosa mala de fer”. Esperam per anar a una exposició sobre l’art copte d’Egipte al centre cultural que té La Caixa, ara CaixaBank, al que fou el Grand Hotel. “Saps” li dic  “que el general Weyler, a part de fer de destraler  devers Cuba i ser l’inventor dels premoderns camps de re-concentració allà, era un home molt aferrat, no gastava res que no fes falta, espartà. Com que era famós li demanaven fotos seves i ell comprava capses de mistos on hi sortia, en una sèrie que es deia ‘Personajes de España’, o una cosa així, les retallava i les donava o enviava, així li sortia més baratet; és com si ara el Rei enviàs segells amb el seu careto!”

A ca la Gran Cristiana hi ha  picapedrers,  és la seu del Museu de Mallorca. Prop d’allà un gran casal també és en obres. Un arquitecte jove i quatre persones més miren papers a la clastra. Dos d’ells, una parella, són rossos, ben rossos.  Me faig la reflexió que són dos estrangers que han comprat una altra d’aquestes venerables mansions, en mans, un temps, de la botifarreria mallorquina, els mercaders enriquits o els xuetes d’orella alta. Faig un paral·lelisme amb el que ha passat a la part forana  amb les cases de possessió. Unes s’han convertit en agroturismes, com a dins Palma ho fan en hotelets del barri antic, moltes d’altres s’han venut a estrangers o a espanyols que les han transformat per a ells, o per tornar a vendre. Dins Ciutat els han esquarterats en apartaments de luxe, alguns altres els han comprat institucions o algun promotor urbanístic o  algun hoteler, com a símbol de poder econòmic. El procés de substitució social,  aquests darrers anys, s’ha quasi consumat.

Assegut a la plaça de la Drassana, al bar Las Arenas, un dels clàssics, hi ha mescladissa de clients. Polítics del Govern, el Consolat de la Mar és a dues passes, turistes, veïnats, portuguesos que van per les fires venent juguetes i menjar amb unes furgonetotes immenses sempre aparcades per aquí, residents estrangers sobretot treballadors anglesos que fan feina al moll de mariners dels grans iots. Aquests freqüenten ara un ‘fish and chips’ que enpastifa d’olor d’oli refregit el puig de Sant Pere i la barriada de sa Llonja. Senten tambors de la processó del Sant Crist dels Boters. Coment a n’en Joan que mon pare m’explicava, quan jo era nin,  que els tamborers de la Sala “per tocar bé els seus instruments havien d’estudiar set anys davall terra”, m’ho digué el primer pic que els vaig sentir i m’intrigà fins que vaig ser gran. Un veïnat de la nostra taula reparteix doblers a una tropa de nins que juguen a futbol per la plaça i els demana: “Que quereis ser de mayores?”. Un diu futbolista del Barça, dos de Reial Madrid, un vol ser traductor d’idiomes, cap bomber, ni femater, el més petit,  amb cara d’espavilat,  diu: “Yo quiero ser ladrón”;  “Vamos !” exclama l’home. “ Però de joyas...!” replica  el nin quan ja se’n torna.

Vaig reconèixer la fesomia tot d’una. Una dona major, elegant, travessant la plaça d’Espanya cap a l’estació del tren, ara li diuen ampul·losament l’estació intermodal, no debades hi ha tren, bus i metro. Era una de les “purissimetes”. Dues germanes, veinades de ca nostra prop del pont del tren, d’una casa prop del bar ‘El Puente’. Cada horabaixa, ben mudades, sortien de ca seva i sa mare des de la finestra ens deia: “mirau-les bé, pareixen dues purissimetes”. I els quedà el malnom. Mai sabérem on anaven, fins que un parroquià del cafè, que feia de torner a la ‘maestria’ del quarter d’artilleria del carrer de Son Campos, digué a l’amo: “Jo, a una purissimeta d’aquestes l’hi he fet a prop a ca donya Juanita”. Quina desil·lusió, quan sabérem que feien de dones de la vida a una casa de per devers sa barriada de l’ “Amanecer”. He estat content de veure-la, m’ha retornat per un instant la vida frenètica del meu barri, quan era jove. Salut purissimeta! Ho devia saber sa mare?

_______________________________________________________________

IMATGE: XISCO FUENTES


 

 

 

 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA: FALZIES, ESPÀRECS, SETMANA SANTA I... TANMATEIX Climent Picornell

jcmllonja | 15 Abril, 2012 13:33

Apunts del pla de Mallorca: falzies, espàrecs, setmana santa i... tanmateix.

Climent Picornell

“Vols que et doni per escrit / es tornar vell lo que costa? / Jo som perduda sa força, / part de vista i ets sentits, / i arribam a ser avorrits / de sa mateixa gent nostra”.  Així m’envesteix  -les mans damunt les crosses- madò Francinaina Meca  asseguda a un colcador d’ase que tenc devora el portal de ca nostra. Vaja, pens, quin començament de vacances. “Però els vostres vos estimen i se’n cuiden de vos”,  li replic. Aixeca les espatlles per amunt i calla. Desfaig la maleta que he feta per estar a la vila el màxim de dies, al darrer moment hi he afegit dos llibres de Josep Massot i Muntaner, el monjo mallorquí de Montserrat, flamant i merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany,  un sobre la Guerra Civil i l’altre sobre el paper dels intel·lectuals a la post-guerra.  Sortim a caminar, ara que el dia s’ha allargat per mor de moure les busques dels rellotges una hora endavant.

Fort i no et moguis en Joan, el nét de can Xusquillo, me vol mostrar la reforma que fa on era cal seus padrins, una casa gran de portal rodó. Després de destralejar contra el trui de la cooperació internacional –ha estat gerent d’un d’aquest instituts que repartien ajudes a les onegés- “els segrests ho han aturat, però  s’havia convertit en un vivadéu, tothom volia anar a fer turisme amb els cooperants de bon de veres i feien nosa, avui pels cocodrils, demà per la duresa del desert... Cada injecció que posaven sortia a més de tres-cents euros, valia més la corda que el bou”.  “Bé ara veuràs” i en comptes de mostrar-me ca seva me presenta una quadrilla de picapedrers comandada per un irlandès, l’arquitecte és brasiler, el fuster alemany, els peons magrebins, l’electricista però és mallorquí , “és l’únic que me fot”, me diu a cau d’orella. “Climent, estam convertint Mallorca en una terra d’orats i tots hi col·laboram”. No puc defugir el corol·lari sabut, allò de què els mallorquins ens passam la vida entre un “...i tanmateix” i un “ ja ho veurem...”, variants de què si les coses no les arregla Déu Nostre Senyor, ja s’arreglaran totes soles.

Sortim del poblet cap a foravila. El Pla en el començament d’aquesta primavera presenta una estampa esponerosa. Verd per onsevulla que un miri, favars, farratges i altres sembrats fan avinent una imatge com si no fos d’aquí, com si fos de més amunt, d’un lloc més plujós, Galícia, Astúries o Irlanda si algú observa des d’un turó el panorama cap a Sineu amb la Serra de Tramuntana al fons. Tot tan compost oculta la crisi del camp, de la pagesia com activitat econòmica, és un paisatge d’esquena a la balearització, mantengut pels pocs pagesos que queden i els centenars dels que hi fan per hobbie o els caps de setmana. Si de cas,  les antenes de telefonia mòbil –als llocs més insospitats- rompen la placidesa de la vista i em recorden que la globalització arriba per tot arreu, com si vigilassin a un servidor, cercador d’espàrecs, malgrat ja dugui el manadet talment com m’ensenyà mon pare: estret amb una fulla d’albó travada amb una espina d’espareguera vera.

Cercant espàrecs se m’ha disparat la màquina de pensar, entre una punyida i una escarritxada; que si passen els anys i van quedant, com els baixos del vi, els orgulls mal embastats, les ambicions mal païdes, el plany per les coses que pogueren ser i no foren, els mals averanys per les que puguin venir i... tanmateix, ens queda el parlar amb els amics, l’escriure, l’estimar els nostres o estones com aquestes dins la solitud de la garriga, trescant per parets i bardisses pensant en la truita o amb els espàrecs torrats del vespre. Mesquinet de mi, folklòric ploramiques.

Per dins la vila es respira l’aire de la setmana Santa. El Davallament del divendres, la missa del ‘To Pascal’ el dissabte a la nit,  la processó de l’Encontrada el diumenge de matí que encara es fa als pobles del Pla de Mallorca, mentre que a Palma crec que només a la parròquia de Santa Eulàlia. A Sàsser, a Sardenya, la hi vaig veure un any, la mare de Déu duia un mecanisme que li permetia abraçar el fill retrobat i sortia acompanyada dels apòstols que, amb gran teatre, ara diríem sobreactuant, feien com qui cercar al Bon Jesús i ho demanaven efusivament al públic que esperava la pregunta.

Al tasser del cafè hi trob en Jordi Grumeter, fa mala cara. “Ara faig un téntol amb s’agonia de ma mare. He passat mala nit, es metge m’ha dat males notícies. Està tranquil·la amb ses pastilles que li han donat, té es cap clar com un llum. “Quina hora és?” me demanava, “Ara les sentireu tocar, per què ho heu de mester?” I contava les campanades, “Una, dues... set. Són les set, Jordi, vull sabre s’hora en què me moriré”. “I, jo, m’he posat a plorar com un infant menut. Mala nit? Ses que deu haver passades ella per mor de jo...” El consol així com puc, me sorprèn, amb la seva pinta d’home dur i sull. Escolt la conversa de la taula d’experts en tot. Que ha estat un any fred, que aquests anys no serveixen per res, maten conreus i  ulls tendres, com les gelades fora temps, però també maten tot quan animaletxo dolent hi ha, hi haurà menys mal, menys mosca, menys de tot... “I tu dius que no serveixen per res?”, és en Mateu Deulofeu, “ Idò jo te diré perquè em va servir. Tenia un gall a n’es pou Rodó més dolent que sa flestomia i no el podia agafar de cap manera, idò aquell dia de neu, amb aquella gelor ho va ser bo d’agafar, ses gallines estaven com estormiades, es gall dies abans voleiava com un puta, però amb sa neu pareixia un betzolot, per això me va servir sa neu, au!”  L’altre especialista en tot, postil·la, definitiu i savi com un Sèneca: “Sa fredor entra pes cervell i es pollastres i es cabrits el tenen petit, però van destapats, quan fa neu o fred, els homos, que el tenen gros, s’han de posar capell. Això ho sentia contar a mon pare que no se treia sa gorra ni per jeure! I morí a cent anys.”

 Me’n vaig a continuar les estacions de l’horabaixa.  Sortint del cafè camí de la carnisseria de ca na Miquelona he vist la primera falzia d’enguany, entrava davall una teula de ca don Xim, un casalot mig abandonat davant la casa de la Vila. Ha fet aquell renou de fregar d’ales quan s’acomoden a entrar al seu  mateix cau, estret, de l’any passat. Com que a ca don Xim no toquen la teulada ho deu haver tengut bo de fer, a altres llocs o no troben teula o han de cercar un lloc nou. Hauré de consultar el calendari fenològic per veure com d’alterades, o no, són les senyes de resposta de la natura a les condicions climàtiques, ja sabem, quan floreix el primer ametler o quan senten cantar per primer pic un rossinyol. Implacable, la natura, que, com deia Pere Quart, també “ens procura una bèstia, per a cada molèstia”.

CULTURA ( LLIBRE DE PAPER O E-BOOK? CIÈNCIES O LLETRES? MERCAT VERSUS SUBVENCIONS? ) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Abril, 2012 08:23

Cultura (Llibre de paper o eBook? Ciències o Lletres? Mercat versus subvencions?)

Climent Picornell

No diré res nou si manifest que som enmig d’un maremàgnum que afecta ben de ple la cultura. Des de la crisi econòmica, que amagreix la subvenció o la despesa dels particulars, fins a la deriva cultural que generen les noves tecnologies amb el paradigma frustrat del ‘tot gratis piratejat a Internet’ que dona pas al pagar, poc, però molta gent. Aquesta situació fa desembarcar intel·lectuals orgànics i despistats a plantejar-ho tot com una crisi de les humanitats enfront de les ciències ‘útils’. Sembla com si desenterràssim la discussió sobre Les dues cultures plantejada per C.P. Snow el 1959, ja saben, si és millor saber coses de Shakespeare o el segon principi de la termodinàmica. El futur d’aquesta nova cultura que està sorgint i la seva gestió haurien de defugir el que Jordi Gracia (L’intel·lectual melancòlic) anomena l’humanisme apocalíptic, el qual davant els canvis i la seva dificultat per comprendre’ls té la sensació de que viu l’ensorrament definitiu de la cultura humanista, i genera discursos sobre la decadència i la banalització cultural. I és aquí quan apareixen com a culpables principals les noves tecnologies. Es demostra, crec, que els joves llegeixen com abans, encara que sigui amb nous suports que no són llibres de paper, tot i que el fems cultural prolifera. Però en totes les èpoques s’ha fet referència a un passat més creatiu que sona a “allò sí que era música” dels nostres pares, però també al “mai escriuré amb ordinador” de fa més poc o “mai retrataré amb càmeres fotogràfiques digitals”.

El president Obama l’any 2010 a la Hampton University: “Amb iPods i amb iPads, amb Xboxes i amb PlayStations –que no sé com funcionen- la informació esdevé una distracció, una diversió, una forma d’entreteniment, més que una eina d’enriquiment, més que una cosa adreçada a l’emancipació. Però tot això no ho dic per pressionar-los; és per donar més pressió al nostre país i a la nostra democràcia”. No tenen les màquines la culpa de la desafecció cap a la cultura. Patrícia Cohen manté que ja està sorgint una nova generació d’humanistes especialitzats en temes digitals i que aquestes tecnologies estan canviant la nostra comprensió de les arts, són una cosa nova que sorprèn tal com estan evolucionant. Els majors visitants de la digitalització d’obres literàries solen ser editors de diccionaris!

També és cert, com assenyala Inma Turbau, que les retallades en els pressupostos públics (també a la cultura), el rebuig creixent dels ciutadans a les polítiques indiscriminades de subvencions o la proliferació de la pirateria amb les noves tecnologies obliguen a creadors, intèrprets, artistes, gestors culturals i institucions a cercar noves modalitats, espònsors i patrons. Conten que Boileau presentà un poeta a un possible mecenes, ara diríem patrocinador: “Vull que conegui una persona que li garantitzarà la immortalitat. Però mentrestant, a canvi, vostè li haurà de donar algun dobler perquè ell sobrevisqui”. És bona la anècdota si més no per subratllar que la qüestió del modern patrocini de les arts, quatre-cents anys després, ha canviat poc. Si de cas, abans ningú gosava mossegar la mà que li donava menjar, avui però la independència dels creadors es converteix en entrebancs per una part i per l’altra. Segons J. A. Mañas, “la figura que més ha calat del creador contemporani és la d’un personatge amb desinterès material, amor intransigent per l’art, inconformisme, liberalitat sexual, genialitat , follia... el bohemi enfrontat a la societat burgesa; aquest  creador evoluciona, se compromet, surt al carrer, es fa d’esquerres. Ser intel·lectual, artista i d’esquerres pareixia una mateixa cosa, fins que l’Estat comença a subvencionar els seus creadors. I arriba la crisi, amb la paradoxa de què ara els internautes més bel·ligerants duen anys enfrontant-se a aquells artistes i creadors esdevenguts defensors aferrissats dels drets d’autor i de l’intervencionisme estatal, en un agre debat”.

Havíem arribat a creure que la cultura només l’administraven els estats o les comunitats autònomes o els ajuntaments, juntament al seu deure de proveir l’ensenyament públic o el personal sanitari. I no. I si ho feien, no es fugia del  partidisme, per molt independents que poguessin parèixer els òrgans que es creaven. Ara s’albira que allò de què la cultura era el pal de paller d’un país o d’un poble era més relatiu del que ens pensàvem, o del que creiem, o del que sostenien alguns sobretot perquè no els retirassin les ajudes i subvencions, sense les quals, el  concepte tradicional de maneig de la cultura no s’aguanta i més ara amb la crisi. Però atenció amb el discurs sobre les subvencions. També en reben les companyies aèries, els pagesos de mitja Europa o els nostres hotelers i amb xifres espatarrants, enormes, abusives, tant com perquè els discurs d’una cultura sense subvencions sigui també posat en qüestió: perquè només en la cultura?  Com assenyala X. Marcé l’economia real esta farcida de subvencions directes o indirectes, de mecanismes de subtil o de descarat proteccionisme, fins i tot en aquesta època en que el lliure mercat té bona premsa (recordin les ajudes monumentals que els estats han procurat als bancs i caixes), enviar qualsevol empresa cultural, i dic qualsevol, a batallar al lliure mercat implicaria la fallida de moltíssimes d’elles.

En aquesta economia de guerra en què viu la cultura després de cinc anys de crisi econòmica s’han d’explorar noves possibilitats, com la de rebre doblers en la declaració de l’IRPF. Si es pot marcar la casella que té l’església, també s’han de poder marcar institucions culturals, perquè segons Francesca Minguella, la Societat civil ha de ser renovada perquè obtingui credibilitat per gestionar aquesta cultura del futur que doti de futur a la cultura. O com en l’anomenat tercer sector, on un nombre creixent d’organitzacions no lucratives  han començat a cercar noves formes d’obtenir ingressos actuant com organitzacions lucratives, encara que sigui amb una “fibra ètica”, davant l’espant de la seva desaparició si continuaven com abans. De forma semblant li pot passar a moltes empreses culturals.

Quan es parla amb gestors culturals d’institucions públiques o privades el leit motiv és general: no hi ha doblers amb els quals finançar els artistes o les propostes culturals que els arriben, des de llibres, a exposicions o projectes audiovisuals. A. Gelonch deia al seu blog que quan sent l’expressió “hem d’ajudar als artistes” invariablement pensa en expressions com “Salvem les balenes”, com si la flassada de les subvencions s’hagués d’estendre damunt els creadors perquè no estiguin tant a la serena (i així, de passada no protestin tant).  Cercar solucions sense conèixer les causes de la situació actual sona a corporativisme o col·leguisme. Però els nous  gestors culturals no hauran de ser comptables, ni tampoc comissaris polítics i sí que hauran de saber gerenciar, tenir una visió estratègica, conèixer el sector cultural, estar tècnicament ben preparats, batallar pels recursos, tenir capacitat d’adaptació als canvis, saber-se moure en ambients internacionals, proposar alternatives en funció de les situacions canviants... Existeixen? O s’estan formant empesos per les circumstàncies?

Per tot això són necessaris els cercles de reflexió o els plans estratègics de la cultura, perquè la política de terra cremada que es sol produir quan hi ha un relleu polític institucional produeix uns terrabastalls tan profunds en el món cultural que no sabem encara com evitar-los, i, al mateix temps, encarar-nos amb la crisi i amb el canvi de paradigma: ja no som a Gutenberg, ni a la impremta.

 _____________________________________________________________________

IMATGE: René Magritte (1898 - 1967)

 

 

                                                                                          

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb