Climent Picornell

PER JARDINS D'ALTRI CANVIANTS I SERIOSOS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Març, 2012 15:53

Per Jardins d’altri canviants i seriosos

Climent Picornell

Bresquejant pel que han escrit altres trob símptomes de que els temps tornen a canviar, parafrasejant la cançó de Dylan The Times They Are a-changin’ (“Si el vostre temps és quelcom / que val la pena de conservar / aleshores el millor és que comenceu a nedar / o vos enfonsareu com una pedra, / perquè els temps estan canviant.”). De totes maneres sempre hi ha qui es resisteix. Vegin sinó el diàleg que fa tenir Sam Peckinpah al film Pat Garret & Billy the Kid: - ‘Els temps estan canviant Billy’. Respon Billy: –‘El temps potser que hagin canviat, però jo no’-.

Els canvis ho van impregnant tot de manera subtil. M’ho ha recordat l’expressió Walking on eggs. “Tenc un parell de coneguts que anaren als Estat Units amb els intercanvis educatius dels anys seixanta dirigits als líder estudiantils espanyols a través del  ‘Youth program’. Els nord-americans volien aconseguir influència política internacional cimentada sobre l’empatia ideològica i l’atracció cultural més que, únicament, sobre el seu rotund poder econòmic i militar. Per això feren contactes amb el franquisme i amb l’oposició franquista però les ordres eren ‘walking on eggs’, caminant damunt  ous, mirant de no romprer-ne cap, la qual cosa volia dir sense molestar en Franco, era això a finals dels anys 50, canvi subtil, diplomàcia de vellut”.

Vivim en uns moments d’incertesa i de dubte, en què no sabem molt bé què passa i, com diu l’axioma, “això és precisament el que esta passant, que no sabem el que passa”. Temps de dubtes. Josep Ramoneda conta que passava sovint per un lloc i no s’havia fixat mai amb el seu nom: plaça del Dubte. Segons la llegenda urbana la plaça tenia aquest nom perquè era tan petita que els veïns dubtaven de si era vertaderament una plaça o només una irregularitat del carrer.

Altres dubtes fan que  les velles categories que ens feien pensar la política s’esvaneixin, necessitam noves pistes. Vet ací una: “Una gran revolució democràtica s’està operant entre nosaltres. Tots la veuen, però no tots la jutgen de la mateixa manera. Uns la consideren una cosa nova i prenent-la com un accident esperen poder detenir-la, mentre  que uns altres la jutgen com irresistible...”  Malgrat aquestes paraules semblin  provenir  del moviment dels indignats o de les primaveres àrabs, són d’Alexis de Tocqueville  (La democràcia a Amèrica , I, 1835). Tocqueville, besnét de Guillaume de Malesherbes –el qual després d’haver defensat el poble davant el rei, defensà el rei davant el poble, per això morí guillotinant- fa veure que les suposades espontaneïtats ( per exemple la del 15 de maig de 2011) s’han de matitzar. “Quan la Revolució Francesa agafà desprevingut el món no fou més que el complement d’una llarga labor, l’acabament ràpid i violent d’una obra en la qual havien pres part deu generacions”.

Més canvis. “Quan Eva es va menjar, tota sola, la poma, va trobar el paradís”, és la paradoxa que serveix a Montserrat Pineda per denominar l’alliberament de la dona. I de retruc ser conscient de l’arquetip viril que havia carregat l’home de tota classe de mites, creences i estereotips amb els quals havia de viure per a ser considerat un home com calia. Ara, just al contrari, un home fort i possessiu ha deixat de estar ben vist.

Després dels  “Trente Glorieuses” que deia Jean Fourastié per referir-se a l’edat d’or del capitalisme,  l’era del creixement i  plena ocupació després de la II Guerra Mundial fins a la crisi del petroli de 1973, les sacsejades canviants s’han repetit, ara amb més intensitat. Amb motiu de la crisi i del canvi social actual, opinava Tony Judt (del qual crec que s’ha de valorar més el seu talent de polemista que el d’historiador ):  “Ja no ens demanam si una iniciativa és bona o dolenta; ens demanam si és eficient, si és productiva, si beneficiarà el PIB, si contribuirà al creixement econòmic...”. Certament, d’entre la tensió que es genera entre el joc lliure de la força del mercat i els drets socials heretats de l’estat del benestar, sembla que neixi un antagonisme entre capitalisme i democràcia. Ja duim quatre anys d’estira i amolla entre inversors financers globals i estats-nacions pretesament sobiranes. “El poder polític, per assegurar la pau social, ha assumit una part del deute creat en el sector privat; així ha apuntalat les fàbriques de diners dels financers (restaurant els seus enormes sous i beneficis) però no ha pogut esborrar les sospites dels mercats de què amb aquest rescat s’havia excedit, i aquests li han demanat, de forma estrident, el retorn al diner fiable mitjançant l’austeritat fiscal per garantir que les seves inversions en deute sobirà no se depreciassin”. (Wolfgang Streeck).

Ja que parlàvem d’història, malgrat sigui la recent, Pío Baroja fa dir, a Las inquietudes de Shanti Andía: “La història és el folletí de les persones serioses”. De totes maneres, torn a citar Baroja: “La gent creu que és molt més seriós el que avorreix que el que diverteix”. Rebla el clau G.K. Chesterton: “Divertit no és el contrari de seriós. Divertit és el contrari d’avorrit. Res més”, i ara ve la demostració del mateix Chesterton, “És ociós estar discutint sempre l’eterna alternativa de la raó i de la fe. La raó és, per si mateixa, article de fe”. I podríem continuar, encara que sigui amb un aforisme atribuït a Chesterton:  “Quan els homes ja no creuen en Déu, no és que no creguin en res, és que s’ho creuen tot”.

Per això i per no posar-se massa seriosos, la citació de Tocqueville, uns dels meus pensadors favorits, de quan un  jesuïta, professor meu d’Història de les Idees Polítiques el me va fer llegir, me condueix a un altre escriptor de les meves preferències, Michel de Montaigne. En aquest cas no per parlar del seus famosíssims Assaigs (en excel·lent traducció al català de Vicent Alonso), sinó del seu Dietari de Viatge que Ignasi Aragay ha postil·lat com “Viatge a Itàlia d’un hipocondríac”, fins al punt de dir-nos que el protagonista principal del llibre són les pedres al ronyó, i els protagonistes secundaris les migranyes, els mals de queixal, les rampes, els vòmits, les diarrees o els refredats durant els seus dos anys de Grand Tour (1580-1581) per Suïssa, Itàlia i Alemanya. Es veu que Montaigne es dedicà no tant a pensar com a descriure què veia i el que li passava a la seva salut estantissa. “Durant tot el dia les ventositats al baix ventre em feren gran nosa i destorb”. Parlant d’hipocondríacs vaig llegir en un article d’Ana Maria Moix -on confessava la seva addicció al Vicks VapoRub (“Se frota y basta”)- que Jaime Gil de Biedma li contà que un parent seu que vivia pràcticament reclòs per mor de les seves malalties imaginàries, visità un dia el doctor Marañón, qui li dedicà molta atenció i que li degué explicar molt bé que tot el que li passava era només dins el seu cap. De tornada del metge es va fotre un tir. Existeix però un Manual per a hipocondríacs. Un dels seus consells podria ser: “Si pateix de doble personalitat quan vagi al cinema o viatgi en avió no s’oblidi de comprar dues entrades o dos passatges, un per vostè i un per al seu altre jo”.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb