Climent Picornell

L' ARXIU D' ALAN LOMAX A INTERNET: UNA MIRADA A LES BALEARS DE 1952 Climent Picornell

jcmllonja | 19 Març, 2012 11:17

 

L’arxiu d’Alan Lomax a Internet: una mirada a les Balears de 1952

Climent Picornell

L’any 1952 Alan Lomax (1915-2002) visità Mallorca, Eivissa i Formentera amb la seva càmera de fotos Leica, un magnetòfon Magnerecord i el seu bloc de notes. “Alan Lomax és considerat un dels recopiladors de cançons més importants del segle XX, i els seus enregistraments de música als Estats Units, el Carib i Europa suposen una monumental aportació a l’estudi de les tradicions orals del món”. Així introdueix Lomax el musicòleg Antoni Pizà, coordinador de l’exposició que el 2006 realitzà a Sa Nostra i del llibre (amb CD inclòs) Alan Lomax: Mirades que s’edità (Sa Nostra- Lunwerg).

Fou a través de l’article d’ Iker Seisdedos al diari El País (“El sant Grial del folklore és a la xarxa”) que vaig saber que dia 30 de gener de 2012 el projecte Global Jukebox, una espècie de gramola global, començà a caminar per Internet. Es tracta dels arxius visuals i sonors d’Alan Lomax, del qual diu Seisdedos: “Folklorista extraordinari, viatger incansable, etnomusicòleg tempestuós, músic, escriptor i cineasta ocasional va somniar cap al final de la seva vida que l’enorme arxiu d’enregistraments de camp que feu durant sis dècades, estaria algun dia disponible per a tot el món en una d’aquelles primitives computadores que tan alienes li resultaven per a la seva ànima de beatnik”. Alan Lomax va començar a enregistrar música amb son pare per a l’ Arxiu de la Cançó Folklòrica Americana de la Biblioteca del Congrés de Washington durant els anys 30. Són d’aquesta època els seus contactes amb la minoria afroamericana i els sector marginals del sud dels Estats Units. Quan s’anul·laren els fons que mantenien aquell projecte rebé l’encàrrec de la companyia de discs Columbia Records de crear una col·lecció de música popular d’arreu del món. Així, i també un poc empès per la caça de bruixes del maccarthisme, residí a Londres de 1950 a 1958. Iker Seisdedos ressalta la llegenda, excessiva diu, del personatge que descobrí a Fred McDowell, Lead Belly, Muddy Waters o Woody Guthrie, “un esquerrà seguit per l’ FBI que creia en recollir la veu del poble”. Un entretítol de l’article d’ El País remarca: “Fou el pare de la resurrecció folk de Bob Dylan o Joan Baez”. En certa manera fou un dels qui provocaren el revival de la moderna folk music, participà en l’organització dels famosos Festivals folk de Newport i també en l’enfrontament amb Dylan quan en l’edició de 1965 aquest introduí instruments elèctrics en les seves cançons. Ressalta John Szwed a la  biografia de Lomax -The Man Who Recorded the World (Viking, 2010)- l’afirmació hiperbòlica de Don Fleming -director actual de la Fundació Alan Lomax-: “Obtingué una col·lecció de danses de dos mil cultures diferents”.

Alan Lomax vengué a Palma l’any 1952 per assistir a un Congrés Internacional de Musicologia i a la posterior Mostra de Folklore, segons Judith R. Cohen, especialista en el recorregut de Lomax per Espanya, “quan va reparar en la sorprenent riquesa musical del país va prorrogar el seu viatge mig any més a partir dels consells de Julio Caro Baroja, malgrat la Guàrdia Civil arribà  a confiscar-li l’equip d’enregistrament”. En paraules de Lomax “empassant-me la meva aversió per  El Caudillo i la seva obra vaig confirmar la meva participació al congrés, el coordinador del qual era Marius Schneider un refugiat nazi a Espanya, que em va deixar clar que tindria cura que jo no rebés cap ajut de cap musicòleg espanyol”. Antoni Pizà en el seu magnífic escrit “Una apassionada curiositat visual: Alan Lomax i la seva Leica a Mallorca, Eivissa i Formentera” (assequible també als Google Books) dibuixa un fris del seu recorregut per les illes Balears ( “23 de Juny. Avui per primera vegada he donat la mà a un feixista: el secretari del batle...  La Badia de Palma és plena de velers...  A Espanya m’he d’acostumar a fer feina amb capellans rurals...”). Pizà posa ja de manifest que havent-hi hagut altres recopilacions folklòriques –s’ha de citar l’ingent i benemèrita Obra del cançoner popular de Catalunya (1921-39)- no havien enregistrat la música com ho va fer Lomax.  A Palma contactà amb el jove musicòleg García Matos, hi havia també al congrés l’etnòleg Joan Amades. El folklore mediatitzat dels Coros y Danzas de la Sección Femenina de la Falange Española va ser tot d’una ‘clicat’ per Lomax, “el grup de Campos és el que millor ha protegit de la influència turística el so real de la dansa”, i es llançà ell mateix a fer el seu treball de camp: “Abans de començar a tocar la ximbomba s’ha d’humitejar la mà. La fricció humida fa que es produeixi el so. A l’hotel teníem tassons d’aigua; als turons, només saliva...”.  L’arxiu fotogràfic annex és una aportació iconogràfica complexa, “personatges i paisatges que van més enllà de la mirada etnogràfica o nostàlgica” com diu Pizà, per revelar una subtil mirada humana “per la seva rigorosa forma de representar unes condicions de vida extremadament dures en les que, tanmateix no desapareix mai la dignitat de la persona”.

Manel Frau, qui feu -al text publicat el 2006- una anàlisi completa de la música tradicional que enregistrà Lomax a Mallorca, diu: “Els enregistraments que Alan Lomax realitzà durant el seu viatge a Mallorca són a abastament eclèctics com per a oferir una visió general del folklore musical mallorquí durant el període posterior a la Guerra Civil. A la seva recopilació hi figuren improvisacions, gloses, cançons de bressol i cançons per acompanyar les feines agrícoles: sembrar, batre, recollir olives o l’elaboració de carbó. Igualment trobam melodies per acompanyar la dansa. Els enregistraments de camp de Lomax ens presenten un viatge a una terra que s’està esvaint com boirina”.

Aquest material, no només el de les illes Balears, mostrat ja per Sa Nostra el 2006, és ara accessible al projecte Global Jukebox a través de l’ Association for Cultural Equity ( http://www.culturalequity.org/ ), que ha culminat la digitalització de l’arxiu Lomax, amb més de 5.000 hores d’enregistraments sonors, 150.000 metres de pel·lícula, 5.000 fotografies i moltes pàgines sobre el costumari de mig món, incloses les illes Balears (prop de 200 tonades i un centenar de fotos) i els llocs de l’Estat Espanyol que visità. Actualment la Fundació Alan Lomax és supervisada per la seva filla Anna Lomax Wood qui manifesta  que pretenen difondre per Internet la música que el seu pare recollí per així retornar-la als seus llocs de procedència, això en un primer pas i després “repatriar-la” depositant a les biblioteques dels pobles que visità una còpia dels fons enregistrats. El realitzador holandès Rogier Krappers realitzà a 2004 el documental The songhunter (“El caçador de cançons”) quan Lomax afectat per un vessament cerebral ja no podia explicar la seva carrera, Krappers feu parlar els altres protagonistes. Ara, – a més de a l’obra coordinada per Antoni Pizà-, cantadors i cantadores cantant, imatges de personatges i paisatges de Palma, Valldemossa, Consell, Orient, Sóller, Eivissa i Formentera a 1952 -abans del turisme de masses- són també assequibles a través de la xarxa.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb