Climent Picornell

PER JARDINS D'ALTRI CANVIANTS I SERIOSOS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Març, 2012 15:53

Per Jardins d’altri canviants i seriosos

Climent Picornell

Bresquejant pel que han escrit altres trob símptomes de que els temps tornen a canviar, parafrasejant la cançó de Dylan The Times They Are a-changin’ (“Si el vostre temps és quelcom / que val la pena de conservar / aleshores el millor és que comenceu a nedar / o vos enfonsareu com una pedra, / perquè els temps estan canviant.”). De totes maneres sempre hi ha qui es resisteix. Vegin sinó el diàleg que fa tenir Sam Peckinpah al film Pat Garret & Billy the Kid: - ‘Els temps estan canviant Billy’. Respon Billy: –‘El temps potser que hagin canviat, però jo no’-.

Els canvis ho van impregnant tot de manera subtil. M’ho ha recordat l’expressió Walking on eggs. “Tenc un parell de coneguts que anaren als Estat Units amb els intercanvis educatius dels anys seixanta dirigits als líder estudiantils espanyols a través del  ‘Youth program’. Els nord-americans volien aconseguir influència política internacional cimentada sobre l’empatia ideològica i l’atracció cultural més que, únicament, sobre el seu rotund poder econòmic i militar. Per això feren contactes amb el franquisme i amb l’oposició franquista però les ordres eren ‘walking on eggs’, caminant damunt  ous, mirant de no romprer-ne cap, la qual cosa volia dir sense molestar en Franco, era això a finals dels anys 50, canvi subtil, diplomàcia de vellut”.

Vivim en uns moments d’incertesa i de dubte, en què no sabem molt bé què passa i, com diu l’axioma, “això és precisament el que esta passant, que no sabem el que passa”. Temps de dubtes. Josep Ramoneda conta que passava sovint per un lloc i no s’havia fixat mai amb el seu nom: plaça del Dubte. Segons la llegenda urbana la plaça tenia aquest nom perquè era tan petita que els veïns dubtaven de si era vertaderament una plaça o només una irregularitat del carrer.

Altres dubtes fan que  les velles categories que ens feien pensar la política s’esvaneixin, necessitam noves pistes. Vet ací una: “Una gran revolució democràtica s’està operant entre nosaltres. Tots la veuen, però no tots la jutgen de la mateixa manera. Uns la consideren una cosa nova i prenent-la com un accident esperen poder detenir-la, mentre  que uns altres la jutgen com irresistible...”  Malgrat aquestes paraules semblin  provenir  del moviment dels indignats o de les primaveres àrabs, són d’Alexis de Tocqueville  (La democràcia a Amèrica , I, 1835). Tocqueville, besnét de Guillaume de Malesherbes –el qual després d’haver defensat el poble davant el rei, defensà el rei davant el poble, per això morí guillotinant- fa veure que les suposades espontaneïtats ( per exemple la del 15 de maig de 2011) s’han de matitzar. “Quan la Revolució Francesa agafà desprevingut el món no fou més que el complement d’una llarga labor, l’acabament ràpid i violent d’una obra en la qual havien pres part deu generacions”.

Més canvis. “Quan Eva es va menjar, tota sola, la poma, va trobar el paradís”, és la paradoxa que serveix a Montserrat Pineda per denominar l’alliberament de la dona. I de retruc ser conscient de l’arquetip viril que havia carregat l’home de tota classe de mites, creences i estereotips amb els quals havia de viure per a ser considerat un home com calia. Ara, just al contrari, un home fort i possessiu ha deixat de estar ben vist.

Després dels  “Trente Glorieuses” que deia Jean Fourastié per referir-se a l’edat d’or del capitalisme,  l’era del creixement i  plena ocupació després de la II Guerra Mundial fins a la crisi del petroli de 1973, les sacsejades canviants s’han repetit, ara amb més intensitat. Amb motiu de la crisi i del canvi social actual, opinava Tony Judt (del qual crec que s’ha de valorar més el seu talent de polemista que el d’historiador ):  “Ja no ens demanam si una iniciativa és bona o dolenta; ens demanam si és eficient, si és productiva, si beneficiarà el PIB, si contribuirà al creixement econòmic...”. Certament, d’entre la tensió que es genera entre el joc lliure de la força del mercat i els drets socials heretats de l’estat del benestar, sembla que neixi un antagonisme entre capitalisme i democràcia. Ja duim quatre anys d’estira i amolla entre inversors financers globals i estats-nacions pretesament sobiranes. “El poder polític, per assegurar la pau social, ha assumit una part del deute creat en el sector privat; així ha apuntalat les fàbriques de diners dels financers (restaurant els seus enormes sous i beneficis) però no ha pogut esborrar les sospites dels mercats de què amb aquest rescat s’havia excedit, i aquests li han demanat, de forma estrident, el retorn al diner fiable mitjançant l’austeritat fiscal per garantir que les seves inversions en deute sobirà no se depreciassin”. (Wolfgang Streeck).

Ja que parlàvem d’història, malgrat sigui la recent, Pío Baroja fa dir, a Las inquietudes de Shanti Andía: “La història és el folletí de les persones serioses”. De totes maneres, torn a citar Baroja: “La gent creu que és molt més seriós el que avorreix que el que diverteix”. Rebla el clau G.K. Chesterton: “Divertit no és el contrari de seriós. Divertit és el contrari d’avorrit. Res més”, i ara ve la demostració del mateix Chesterton, “És ociós estar discutint sempre l’eterna alternativa de la raó i de la fe. La raó és, per si mateixa, article de fe”. I podríem continuar, encara que sigui amb un aforisme atribuït a Chesterton:  “Quan els homes ja no creuen en Déu, no és que no creguin en res, és que s’ho creuen tot”.

Per això i per no posar-se massa seriosos, la citació de Tocqueville, uns dels meus pensadors favorits, de quan un  jesuïta, professor meu d’Història de les Idees Polítiques el me va fer llegir, me condueix a un altre escriptor de les meves preferències, Michel de Montaigne. En aquest cas no per parlar del seus famosíssims Assaigs (en excel·lent traducció al català de Vicent Alonso), sinó del seu Dietari de Viatge que Ignasi Aragay ha postil·lat com “Viatge a Itàlia d’un hipocondríac”, fins al punt de dir-nos que el protagonista principal del llibre són les pedres al ronyó, i els protagonistes secundaris les migranyes, els mals de queixal, les rampes, els vòmits, les diarrees o els refredats durant els seus dos anys de Grand Tour (1580-1581) per Suïssa, Itàlia i Alemanya. Es veu que Montaigne es dedicà no tant a pensar com a descriure què veia i el que li passava a la seva salut estantissa. “Durant tot el dia les ventositats al baix ventre em feren gran nosa i destorb”. Parlant d’hipocondríacs vaig llegir en un article d’Ana Maria Moix -on confessava la seva addicció al Vicks VapoRub (“Se frota y basta”)- que Jaime Gil de Biedma li contà que un parent seu que vivia pràcticament reclòs per mor de les seves malalties imaginàries, visità un dia el doctor Marañón, qui li dedicà molta atenció i que li degué explicar molt bé que tot el que li passava era només dins el seu cap. De tornada del metge es va fotre un tir. Existeix però un Manual per a hipocondríacs. Un dels seus consells podria ser: “Si pateix de doble personalitat quan vagi al cinema o viatgi en avió no s’oblidi de comprar dues entrades o dos passatges, un per vostè i un per al seu altre jo”.

L' ARXIU D' ALAN LOMAX A INTERNET: UNA MIRADA A LES BALEARS DE 1952 Climent Picornell

jcmllonja | 19 Març, 2012 11:17

 

L’arxiu d’Alan Lomax a Internet: una mirada a les Balears de 1952

Climent Picornell

L’any 1952 Alan Lomax (1915-2002) visità Mallorca, Eivissa i Formentera amb la seva càmera de fotos Leica, un magnetòfon Magnerecord i el seu bloc de notes. “Alan Lomax és considerat un dels recopiladors de cançons més importants del segle XX, i els seus enregistraments de música als Estats Units, el Carib i Europa suposen una monumental aportació a l’estudi de les tradicions orals del món”. Així introdueix Lomax el musicòleg Antoni Pizà, coordinador de l’exposició que el 2006 realitzà a Sa Nostra i del llibre (amb CD inclòs) Alan Lomax: Mirades que s’edità (Sa Nostra- Lunwerg).

Fou a través de l’article d’ Iker Seisdedos al diari El País (“El sant Grial del folklore és a la xarxa”) que vaig saber que dia 30 de gener de 2012 el projecte Global Jukebox, una espècie de gramola global, començà a caminar per Internet. Es tracta dels arxius visuals i sonors d’Alan Lomax, del qual diu Seisdedos: “Folklorista extraordinari, viatger incansable, etnomusicòleg tempestuós, músic, escriptor i cineasta ocasional va somniar cap al final de la seva vida que l’enorme arxiu d’enregistraments de camp que feu durant sis dècades, estaria algun dia disponible per a tot el món en una d’aquelles primitives computadores que tan alienes li resultaven per a la seva ànima de beatnik”. Alan Lomax va començar a enregistrar música amb son pare per a l’ Arxiu de la Cançó Folklòrica Americana de la Biblioteca del Congrés de Washington durant els anys 30. Són d’aquesta època els seus contactes amb la minoria afroamericana i els sector marginals del sud dels Estats Units. Quan s’anul·laren els fons que mantenien aquell projecte rebé l’encàrrec de la companyia de discs Columbia Records de crear una col·lecció de música popular d’arreu del món. Així, i també un poc empès per la caça de bruixes del maccarthisme, residí a Londres de 1950 a 1958. Iker Seisdedos ressalta la llegenda, excessiva diu, del personatge que descobrí a Fred McDowell, Lead Belly, Muddy Waters o Woody Guthrie, “un esquerrà seguit per l’ FBI que creia en recollir la veu del poble”. Un entretítol de l’article d’ El País remarca: “Fou el pare de la resurrecció folk de Bob Dylan o Joan Baez”. En certa manera fou un dels qui provocaren el revival de la moderna folk music, participà en l’organització dels famosos Festivals folk de Newport i també en l’enfrontament amb Dylan quan en l’edició de 1965 aquest introduí instruments elèctrics en les seves cançons. Ressalta John Szwed a la  biografia de Lomax -The Man Who Recorded the World (Viking, 2010)- l’afirmació hiperbòlica de Don Fleming -director actual de la Fundació Alan Lomax-: “Obtingué una col·lecció de danses de dos mil cultures diferents”.

Alan Lomax vengué a Palma l’any 1952 per assistir a un Congrés Internacional de Musicologia i a la posterior Mostra de Folklore, segons Judith R. Cohen, especialista en el recorregut de Lomax per Espanya, “quan va reparar en la sorprenent riquesa musical del país va prorrogar el seu viatge mig any més a partir dels consells de Julio Caro Baroja, malgrat la Guàrdia Civil arribà  a confiscar-li l’equip d’enregistrament”. En paraules de Lomax “empassant-me la meva aversió per  El Caudillo i la seva obra vaig confirmar la meva participació al congrés, el coordinador del qual era Marius Schneider un refugiat nazi a Espanya, que em va deixar clar que tindria cura que jo no rebés cap ajut de cap musicòleg espanyol”. Antoni Pizà en el seu magnífic escrit “Una apassionada curiositat visual: Alan Lomax i la seva Leica a Mallorca, Eivissa i Formentera” (assequible també als Google Books) dibuixa un fris del seu recorregut per les illes Balears ( “23 de Juny. Avui per primera vegada he donat la mà a un feixista: el secretari del batle...  La Badia de Palma és plena de velers...  A Espanya m’he d’acostumar a fer feina amb capellans rurals...”). Pizà posa ja de manifest que havent-hi hagut altres recopilacions folklòriques –s’ha de citar l’ingent i benemèrita Obra del cançoner popular de Catalunya (1921-39)- no havien enregistrat la música com ho va fer Lomax.  A Palma contactà amb el jove musicòleg García Matos, hi havia també al congrés l’etnòleg Joan Amades. El folklore mediatitzat dels Coros y Danzas de la Sección Femenina de la Falange Española va ser tot d’una ‘clicat’ per Lomax, “el grup de Campos és el que millor ha protegit de la influència turística el so real de la dansa”, i es llançà ell mateix a fer el seu treball de camp: “Abans de començar a tocar la ximbomba s’ha d’humitejar la mà. La fricció humida fa que es produeixi el so. A l’hotel teníem tassons d’aigua; als turons, només saliva...”.  L’arxiu fotogràfic annex és una aportació iconogràfica complexa, “personatges i paisatges que van més enllà de la mirada etnogràfica o nostàlgica” com diu Pizà, per revelar una subtil mirada humana “per la seva rigorosa forma de representar unes condicions de vida extremadament dures en les que, tanmateix no desapareix mai la dignitat de la persona”.

Manel Frau, qui feu -al text publicat el 2006- una anàlisi completa de la música tradicional que enregistrà Lomax a Mallorca, diu: “Els enregistraments que Alan Lomax realitzà durant el seu viatge a Mallorca són a abastament eclèctics com per a oferir una visió general del folklore musical mallorquí durant el període posterior a la Guerra Civil. A la seva recopilació hi figuren improvisacions, gloses, cançons de bressol i cançons per acompanyar les feines agrícoles: sembrar, batre, recollir olives o l’elaboració de carbó. Igualment trobam melodies per acompanyar la dansa. Els enregistraments de camp de Lomax ens presenten un viatge a una terra que s’està esvaint com boirina”.

Aquest material, no només el de les illes Balears, mostrat ja per Sa Nostra el 2006, és ara accessible al projecte Global Jukebox a través de l’ Association for Cultural Equity ( http://www.culturalequity.org/ ), que ha culminat la digitalització de l’arxiu Lomax, amb més de 5.000 hores d’enregistraments sonors, 150.000 metres de pel·lícula, 5.000 fotografies i moltes pàgines sobre el costumari de mig món, incloses les illes Balears (prop de 200 tonades i un centenar de fotos) i els llocs de l’Estat Espanyol que visità. Actualment la Fundació Alan Lomax és supervisada per la seva filla Anna Lomax Wood qui manifesta  que pretenen difondre per Internet la música que el seu pare recollí per així retornar-la als seus llocs de procedència, això en un primer pas i després “repatriar-la” depositant a les biblioteques dels pobles que visità una còpia dels fons enregistrats. El realitzador holandès Rogier Krappers realitzà a 2004 el documental The songhunter (“El caçador de cançons”) quan Lomax afectat per un vessament cerebral ja no podia explicar la seva carrera, Krappers feu parlar els altres protagonistes. Ara, – a més de a l’obra coordinada per Antoni Pizà-, cantadors i cantadores cantant, imatges de personatges i paisatges de Palma, Valldemossa, Consell, Orient, Sóller, Eivissa i Formentera a 1952 -abans del turisme de masses- són també assequibles a través de la xarxa.

QUIASME ("...QUI PECA PER LA PAGA O QUI PAGA PER PECAR")

jcmllonja | 08 Març, 2012 17:14

Quiasme (“... qui peca per la paga o qui paga per pecar”)

Climent Picornell

El tema surt d’una discussió entre amics, no d’una taula d’experts en retòrica o en figures literàries. Algú recordà que el president Kennedy digué: “No demanis el que el teu país pot fer per tu demana’t què pots fer tu pel teu país”. Més enllà de la reflexió a la que incita la frase hi apareix una forma especial de conformar-la, es repeteixen determinades paraules però col·locades en orde diferent. I. Fernández de Mato usava la mateixa tècnica per titular un article sobre les esqueles dels morts durant la guerra civil: “La mort de la cultura i la cultura de la mort”. Un marxista que era a la rotllada on discutíem assenyalà que  Karl Marx era un vertader fanàtic d’aquest tipus de construccions, que a més de ser una figura retòrica també empeny a la reflexió i a la pedagogia; un dels llibres de Marx es titula “La misèria de la filosofia”, rèplica a “La filosofia de la misèria” de Proudhon. Un que havia estudiat de capellà fa  la seva aportació erudita, de l’evangeli segons Sant Mateu (20,16): “Els darrers seran els primers i els primers seran els darrers” (per entrar al regne dels cels). “S’ha de menjar per viure, no viure per menjar” afegeix l’amiga preocupada per la nutrició i l’antropòleg expert en meteorologia popular remata: “Quan març fa d’abril, abril fa de març”.

Un servidor apunta que no fa gaire a Scripta Vetera, una publicació on-line de geografia, havia consultat el treball de J. L. Ramírez “L’espai del gènere i el gènere de l’espai”, títol construït com els anteriors, talment com si fos un mirall, una simetria lingüística ( AB / BA ). Aporta un contertuli un titular recent: “Centres privats amb fons públics i centres públics privats de fons”. I l’experta en feng shui remata: “Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa”. Es tracta d’alguna cosa més que d’un joc de paraules que inverteix o canvia els termes d’una frase, el sentit d’aquesta també canvia, perquè fa contrast o antítesi amb l’anterior. La mestra es recorda d’una poesia de Francisco de Quevedo: “… ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?” Aquesta disposició creuada dels dos sintagmes és eficient en poesia –“Quina grua el meu estel / quin estel la meva grua” del gran Joan Salvat-Papasseit- però ho és també en periodisme, en política o en filosofia. Diu Ugo Foscolo: “Abans es penjaven els lladres a les creus, ara es pengen creus als pits dels lladres”. “Necessitam viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure” del Mahatma Gandhi o  l’atribuïda a Voltaire: “El sentit comú és el menys comú dels sentits” o la de Sant Agustí: “La mesura de l’amor és l’amor sense mesura”, que extreta del seu context cristià, pot ser impresa a qualsevol postal cursi del dia de Sant Valentí

No tot és un divertimento, el president Bill Clinton amenaçava amb la força descomunal dels Estats Units: “Els donarem el poder del nostre exemple, però que estiguin preparats, quan sigui necessari els donarem un exemple amb el nostre poder”. Vaja amb el quiasme! Que és com s’anomena el recurs literari o retòric que creua paraules d’una oració a una altra; del grec chiasmus que prové de la lletra ix, que simbolitza aquest entrecreuament. “Cuando quiero llorar no lloro y a veces lloro sin querer” deia Rubén Darío o els tres mosqueters de Dumas: “Un per a tots, tots per a un”; o en aforismes, aquest de Lao-Tsé: “Les paraules elegants no són sinceres, les sinceres no són elegants”, o  aquesta demanda falsament ingènua: “Són competents les autoritats competents?” que frega l’oxímoron.

Ara que surt a rotlo l’oxímoron, vaig consultar el web Oxymoronica de Mardy Grothe qui hi publicitava un llibre sobre el quiasme, chiasmus en anglès, que havia titulat: “Mai deixis que un beneit et faci una besada o que una besada et faci tornar beneit”. El quiasme, així, amb aquesta contraposició d’oracions amb les mateixes paraules en ordre diferent, articula un cert paral·lelisme invers. “Un espléndido brindis com brandy Espléndido” deia un anunci d’abans, el mercat publicitari també ha aprofitat aquest efecte: “Més val ara perquè ara val menys” o “Bonos ICO, l’interès més segur, la seguritat més interessant” (Uep! Els productes financers...!) Algunes variacions –el canvi d’una lletra o d’una paraula- fan el quiasme (petit, gran o complex) fronterer amb altres figures literàries, “fissures” retòriques els anomena Amadeu Viana. Efectivament aquestes figures creen fissures en el llenguatge per on s’hi endinsa la poesia, la filosofia, però també la publicitat o la ironia. És el cas del que els castellans anomenen “retruécano”, un quiasme també (malgrat es tradueixi com contrapet o joc de paraules), altres poden conduir a la paronomàsia quan es canvia una lletra o una síl·laba i ja s’entra dins el camí que pot anar fins als acudits o els embarbussaments. Es comença per un quiasme (“El savi no diu el que sap, el neci no sap el que diu), prosseguir pels “retruécanos”, usats, per exemple, als diàlegs d’ Alícia en el país de les meravelles ( “Veig el que menj / menj el que veig”; “m’agrada el que tenc / tenc el que m’agrada”), passar a la paronomàsia (difícil de distingir de l’assonància o l’al·literació) com feia Enric Moreu-Rei  (“El Pere li treia el nus del pap” esdevenia “El Pere li treia el pus del nap”) o “Tanta tinta tonta que te atenta y atonta” de la cançó dels Estopa, al “Vendado que me has vendido” de Góngora, “Balla damunt la palla” de J. V. Foix o “I un poc de Sol / i un poc de sal. / I un poc de Cel” de Pere Quart, fins als embarbussaments - “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat” o “En quin cap cap”- i acabar amb els palíndroms que són el mirall lingüístic perfecte, es poden llegir tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra: “A Dènia, ve l’Eva i neda” o “Ai! L’odiava, i dolia!”.

Vull fer esment de l’ús dels quiasmes malgirbats emprats com acudits a les sèries “No és el mateix...”. Exemples: “No és el mateix dues bicicletes velles que dues velles en bicicleta”; “No és el mateix una gorra de viatge que un viatge de gorra”...i així a centenars. S’ha de dir però que més enllà de l’ús d’aquestes tipologies de jocs de paraules o de les figures retòriques per a construir acudits, molts d’escriptors els han usat de manera efectiva. Alfred Jarry, Henri Michaux, Francis Ponge, Raymond Queneau, Samuel Beckett (“In the beginning was the pun”) o James Joyce que va construir el seu Finnegans Wake amb tots aquests elements com a dimensió lingüística principal. En fi, de l’errada del diari (“la putíssima Concepció” va escriure el linotipista sense voler) fins al quiasme, com el de Samuel Johnson examinant un manuscrit: “La part més bona no és original i la part original no és bona” o “Nosaltres oblidam el cos però el cos no ens oblida a nosaltres” d’Emil Cioran. Entre el joc de paraules, el lapsus freudià i la figura (“fissura”) literària.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb