Climent Picornell

DUES POSTALS DE PALMA (UNA DE NADAL I UNA DE FEBRER AMB NEU) Climent Picornell

jcmllonja | 24 Febrer, 2012 10:03

(IMATGE: Mapa de Palma de Joan Ballester, 1760) 

Postals de Palma, caminant cap a Nadal.

Climent Picornell

 Després d’uns dies de pluja apareix l’Arc de Sant Martí al bell mig de la badia, amb tots els seus colors, complet, semi rodó. Pens amb els ponts i el seu sentit d’encontre, de salvament d’un escull. El pont del tren de la meva infantesa prop de ca ma mare, els ponts damunt sa Riera els dies de torrentada, els ponts romans, els ponts penjats, els ponts de tiranys de Santiago Calatrava, el ponte Vecchio de Florència...  Som davant cal Bisbe i pens amb el nom del seu cap, el Papa, el Pontífex, com indica la pròpia paraula, un suposat constructor de ponts entre dos móns separats, el de Déu i el dels homes. Una espècie d’Arc de Sant Martí, que a la Xina és considerat la unió entre el Cel i la Terra.

El vent remena les tapareres de la murada, Gaudí deia que eren les barbes del bisbe, freguen les pedres, com si les agranassin. Dues monges caminen tapant-se la boca amb les seves bufandes blanques. Un  pare Noel que va en bicicleta -estirant una espècie de sidecar tapat- saluda tothom sense deixar de pedalejar, quan veu les monges els fa una mica més de cas, són com del mateix gremi, deu pensar, elles, sorpreses, li tornen la salutació: s’acosta Nadal!

Dia de trull per Ciutat, la gent va com apressada per les festes, amb un alè ja serem a cap d’any. He quedat amb el meu amic Jeroni . Esperant-lo m’he  trobat mirant un baix relleu, de caire mussolinià que hi ha esculpit a una finca ben davant l’edifici de correus. Està signat per Horacio de Eguía. Eguía, basc, després de la guerra civil aparegué per Mallorca. Ma mare, quan era nina,  va fer feina al seu taller, del qual se’n deia al poble “la fàbrica de Francos”, ja que allà es “fabricaven” els busts dels personatges de la postguerra: Godeds, José Antonios, Francos...  La bubota d’en Ramon Llull, al començament del passeig Sagrera també és d’Eguía. Més envant, en el mateix passeig, encara hi és, un poc descol·locada ara, una pedra ciclòpia amb el cap de Rubén Darío damunt, no sé qui l’esculpí.  A mi em feia por de nin quan mon pare feia llegir a la meva germana una placa que hi havia: “ Y que sirvan de polen tus cenizas / en nimbo azul de un florecer humano / salvándose las vallas fronterizas / con versos y con rosas en la mano”. Encara m`ho sé de memòria. No són els únics versos que he vist a una escultura de Palma.  A l’hort del Rei davall una espècie de dona sense braços feta per J. M. Subirats, hi diu: “Per bé que trossejàrem / llurs estàtues. / Per bé que els bandejàrem / de llurs temples / no per això moriren / els Déus.”  Són de Konstantinos Kavafis. Millor versos que no inscripcions fades com:  “Antonio Maura, / igualó con la  vida  / el pensamiento”;  que és el que diu l’estàtua que li feu Mariano Benlliure amb marbre negre, darrera el quiosc Alaska,  la gent amb hamburgueses i perritos calientes s’hi asseu, d’esquena al que queda del maurisme a Ciutat.

Apareix  en Jeroni per fer el passeig anual per la Palma antiga, ell resideix a París i sol venir només un pic cada any. Anam darrera un guia turístic que condueix un grup de francesos, cabells negres, barba blanquinosa, ulleres de pasta, ben vestit, blazer blau i camisa de retxes. Els diu, en francès, a la placeta de l’Estudi General Lul·lià “com els havia explicat,  totes les civilitzacions deixen testimonis del seu pas per la història, la present també” i els assenyala uns turmassots metàl·lics - les boques dels xucladors de fems que han proliferat per Palma-  en el mateix instant que una dona hi aboca una bossa ben carregada de rebuig. El grup riu la gràcia i dues dones li donen la raó.

En aquests dies de desembre és inevitable que pensem els dos en quan érem nins i el sortir a passejar per Palma amb els pares era el distintiu més gran de la felicitat. Hem anat a comprar al forn dels Paners galetes amb llavors d’anís.  A la primera mossegada  he sentit mon pare, real, a través d’aquella galleta flonja i antiga que fan igual fa anys i anys. Li agradaven també les avellanes crues que venien davant el teatre Líric –avui un tros de l’hort del Rei- i, sobretot, per Nadal, el torró de Can Garcias, al pas d’en Quint. D’aquelles passejades se’m fan presents els indiots que en grans guardes acampaven devers les avingudes, plaça d’Espanya, porta de Sant Antoni i la plaça Major. Ara ja quasi no se’n mengen d’escaldums d’endiot, dels menjars de Nadal, uns perduren i altres desapareixen o són substituïts per la modernor insípida del ‘fiambre’ i l’ou filat. El dia de Sant Tomàs, dia 21 de desembre,  anàvem –servidor encara hi va- a comprar pastorets per afegir al Betlem. Els  endiots , base verda, plomatge negre i moca ben vermella eren els meus preferits, encara en rodolen per ca nostra;  ara però fan uns pastorets moderns, amb guardes de més de trenta endiots, amb el pastor. Una d’aquestes presideix l’entrada de ca nostra enguany. I la festa de l’Estendard amb l’escenificació de la Colcada recitada per Cristina Valls, després per Miquela Lladó: “Ja no sap ningú s’història / del nostre gran rei En Jaume: / mustia està ja sa pauma / que mos donà la victòria!”  I l’homo dels nassos! Davant l’Ajuntament, el darrer dia sobre el banc del ‘si-no-fos’ mostren el gegant amb tants nassos com dies li queden a l’any, els pares fent pedagogia apresa dels seus pares i coses així...

Mir per la finestra com els estornells retornen en grans estols de formes arrodonides des de la serra de Tramuntana. Àgilment  es subdivideixen en altres grups més petits que es llancen com sagetes damunt els arbres del barri, els del Born, els del passeig d’Antoni Maura i els de la plaça de les Drassanes. Tot molt dinàmic, plàstic i hermòs. Però el costum d’aquests animalons que han après a conformar els seus dormidors al centre de Palma, com una forma de calentor i defensa, es transforma en problemàtica urbana. Els dies que no els espanten la piuladissa extrema de damunt els arbres anuncia l’alerta a passar-hi per davall, si un no vol sortir batiat amb els seus excrements, verdosos, de l’olivó que han devorat hores abans. Pos música a la posta de sol del dia més curt de l’any. El contratenor Philippe Jaroussky canta l’ària de Händel  “Lascia ch’io pianga...”. Hi ha coses que tenen dues cares en aquest món. O més.

 

___________________________________________________________________________ 

 

Postal de Palma, del panorama amb neu fins ab urbe condita

Climent Picornell

Torn a Palma i neva on va ser el prat de Sant Jordi. Tot just comença i encara puc destriar un estol de juies de prat, fredelugues els diuen a Catalunya, elegants, amb el plomall que els surt de darrera del cap. Són aucells amb memòria i aquí cerquen el que era el seu habitat, empeses dels llocs on encara fa més fred. Als semàfors de prop del Portitxol, actuen dos pallassos, davall les flòbies que cauen, mentre els cotxes estan aturats, entre verd i vermell. Un llança a l’aire aquella espècie de bitlles, que li cauen per mor de la humitat i l’altre, amb un nas vermell, fa jocs amb pilotes. Un poc abans que es posi verd acaben i es treuen el capell, la gent així mateix els dóna, vull dir que em sembla que els dóna més que als qui demanen sense oferir res més que la mà parada. No vull ni treure la conclusió.

En arribar a ca nostra puj al terrat per veure Palma emblanquinada, quatre dits de neu on n’hi ha més, les palmeres enfarinades i les gàrgoles de la Llotja blanques, també la del carrer de la Llotja de Mar que du un filacteri amb les lletres gravades que diu: O com es fret! Una conya del mestre felanitxer que l’esculpí, volguent dir quin fred que fa per aquí dalt, per al qui ho llegeix des del carrer. Avui és veritat, fa fred per tot.

Els mitjans de comunicació tenen la temptació de comparar aquest episodi de fred amb l’any de la neu, el febrer de 1956. El fet de que ara nevi tants de dies a Ciutat, set o vuit, en dues setmanes, ho fa un episodi excepcional, però no tant com l’altre. Servidor tenia sis anys  i record mon pare al carrer Jacint Verdaguer cantonada amb el carrer Jaume Balmes fent un carrerany als dos pams llargs de neu que hi havia al jardinet de ca nostra per poder arribar al carrer. ‘S’any de sa neu’, la memòria de Ciutat esculpida també a cops de fets excepcionals des de la seva fundació. Com ‘S’any des grip’ (1918) o ‘Lo diluvi’, el 14 d’Octubre de 1403, en què l’immens aiguat va fer que Sa Riera, fora de sí, provocàs el fenomen catastròfic més destacable de les illes Balears, no se sap bé,  però la inundació causà de 3.500 a 5000 morts-. ‘Lo diluvi’ degué permanèixer molts d’anys dins la memòria col·lectiva dels desastres o dels fets inusuals de Palma. Com l’assalt al call del jueus el 1391, o la revolta dels agermanats quan conquerien el castell de Bellver, ja dins el segle XVI, o les pestes medievals o modernes, la groga de mitjans del XIX, o l’any de la pigota el 1868, o el terratrèmol que esbucà les torres més altes de la Seu, o l’entrada de les tropes borbòniques a començament del XVIII, o la venguda d’Alfons XIII el 1904, o la crisi de feina i subsistències que començà l’any 1914, o en Llorenç Bisbal parlant al balcó de Cort, primer batle de la segona República l’any 1931, o els bombardejos dels avions republicans a partir de 1936 o... l’any de la neu el 1956. No sembla que el fred d’enguany hagi de passar al caramull de les efemèrides ciutadanes.

Decidesc que és un bon dia per passejar,  anar a comprar un llibre i tallar-me els cabells. M’atur al barber, per la finestra veig el passeig del Born nevat. Em parla de l’any de la neu, tema recurrent avui, ell tenia vint anys. Així com ho conta me reafirma que la percepció que tenen de la gent els barbers, ara dits perruquers, és finíssima, i encertada. Ell classifica en funció de si són bons al·lots, si són pobres –no tolera els senyorots-, si varen ser falangistes -son pare fou un republicà convençut al qui assustaren ferm-. Un barber és com un metge, toca la gent, li coneix la pell, les clapes, els fics, els morros, les dents, sap si el client va net o brut, si fa olor, veu com va canviant i fent-se vell perdent els cabells, les rues s’accentuen. Observa la salut a través de la closca, l’epidermis, els pèls... “Tu tens una cabellada, a sa teva família no els perden”; “Als meus padrins els enterraren amb cabells”, li replic. Recorda qui el tractà bé de petit, qui i com eren els homes d’abans quan anaven a les barberies: “Aquell quasi no tenia coll, el cap sembrat damunt les espatlles;  aquell altre era molt presumit, jo l’arreglava però en acabar, ell se pegava, sempre, la darrera pentinada...”

El llibre el vaig a comprar a la llibreria Maneu 3, del passatge Can Maneu, resistint en els temps que corren, és a la porta de Sant Antoni. Hi vaig travessant el carrer del Sindicat desviant-me pels carrerons que un temps formaven part del que es denominava ‘es brut’, els carrers ocupats per la prostitució, el bar Kansas, el carrer de Santanyí, el proto-cabaret de Can Vallès, el “barrio”, o, com deien antigament, el bordell, que estigué segles enrere on és ara l’església dels caputxins i que devia existir -ab urbe condita- quan els romans fundaren Palma. Al carrer de la Ferreria encara ara hi veig senyores que exerceixen de putes –dones que fumaven, es deia abans- poques, però cridaneres, sobretot avui que la gent va excessivament abrigada, elles van molt destapades. És curiós que polítics i urbanistes han provat d’eradicar els bordells urbans amb decisions territorials. Gabriel Alomar al ‘pla d’ordenació urbanística’ de 1943 hi projectava una gran via que el xapava en dos i creia, així, desmantellar-lo, o com ara que hi han edificat l’enorme edifici dels jutjats desfent, esbudellant per emprar un terme urbanístic, el venerable barri de la Gerreria. El consum d’heroïna va massacrar els habitants del bordell amb més força que un Pla Parcial. Tanmateix encara en subsisteixen, de putes, que es traslladen d’emplaçament urbà, per la plaça de Toros, per darrera les Estacions, o els Instituts, per l’Hipòdrom... Em referesc a les putes de carrer, les de casa o pis particulars apareixen amb profusió als anuncis dels diaris seriosos, golafres de no perdre un bon pastís publicitari.

Molt prop de la llibreria, entre Can Salat i el ‘colmado’ de Can Maneu (encara amb els nombrosos sacs de llegums seques) –en el que fou la porta de Sant Antoni de les murades de Palma- trob la imatge del dia, la meva postal urbana. Una jove prostituta d’aspecte gòtic, vestida de negra, amb cadenes, ferros i pírcings a les orelles, la boca i la llengua, ulls molt maquillats foscos, talment com la Lisbeth Salander protagonista cinematogràfica d’ Els homes que no estimaven les dones, de Larsson, arrepitada a un cap de cantó, té a les mans... un enorme nigul de cotó de sucre! L’ha comprat a un carretet de “txutxes” de devora; el llepa, el mossega, hi passa gust. No crec que tengui més de vint anys, la seva ferotgia aparent -per la indumentària- contrasta amb la seva ingenuïtat, quasi infantil, per mor del cotó de sucre. En fi, tornen a caure quatre flòbies, mitja pell, que diria un entès. Me pos els guants, mentre través amb dificultats el carrer del Sindicat, ple de gent amb paraigües.

 

DOS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA (UN DE FINAL D'ANY I UN ALTRE AMB FINESTRALS) Climent Picornell

jcmllonja | 16 Febrer, 2012 16:20

 

 

 

Apunts del pla de Mallorca, primeria d’hivern.

Climent Picornell

Constat que el dia s’ha allargat.  Ja saben: per Nadal una passa de gall, per sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’any una passa de cap xerigany, per sant Antoni una passa de dimoni, per sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de sant Joan, la nit més curta i el dia més gran.  Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern, el passat dia vint-i-dos.

“Ja tens el nadaler?” El nadaler era el nom que donàvem al tronc, gros, perquè duràs uns quants dies cremant per les festes de Nadal. Eren rabassotes d’ullastre o de mata de les rotes. O la part de baix -de soques d’ametller o garrover que s’havien mort- més gruixada i amb arrels, era la destinada a ser el tió de Nadal.

Les passejades pel poble o per foravila cobren un sentit més calmat, malgrat l’aire fresc o la boira matinal. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats amb els ametlers i les figueres sense fulles (alguna flor blanca o rosa d’un ametler ja despunta en algun lloc més calent), els garrovers verdosos, uns bocins amb palmeres washingtònies que han proliferat esparsos aquí i allà. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada i els caquis que són els qui donen el toc vermellenc. Als corrals de les cases les parres encara perden fulles, els lledoners encara aguanten el fullam, de mala manera. Les llimones groguegen i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com a campanuletes, símbol de l’hivern.

 Deman al seu gendre que fa la madona des Pujol que era molt caçadora, d’abeurada i de filats, al coll, damunt el seu turó. Allà dalt s’hi havia fet col·locar dos o tres taulons i damunt, un butacot vell. Asseguda en  aquella trona li era ben igual passar-hi les dematinades, sempre feia per l’arròs brut o pel seu plat preferit del dinar de cap d’any: els escaldums de tords amb pilotes. “Ara ja no caça” me comenta el seu parent, “un dia, clarejava, tenia ben estesos els filats, li pegaren de cop tres tudons i de l’envestida la tiraren per enrere, la butaca li caigué de damunt el cadafal, del cop se torçà el coll i va amb un collarí,  si el se lleva li peguen marejos”. Comentam al cafè l’anunci d’un d’aquets sopars que sovintegen, anomenats de les “cultures”, on es poden tastar un entrant jueu (ara que ve Nadal, no és massa apropiat), un plat musulmà (senegalès, marroquí, nigerià..), un postre cristià, alguna beguda sud-americana. Per les associacions que ho fan és una tasca d’integració dels nouvinguts. Per E. Boute “és una usurpació d’àmbits de la vida quotidiana, beure i menjar, allunyats de la seva funció nutricional  que són carregats d’un cinisme d’harmonia cultural i inter-religiosa, un fals infantilisme ecumènic; el binomi religió-menjar ha generat una cultura estalonada sobre la prohibició de molts d’aliments i la seva ritualització religiosa”. Beure i menjar, com follar, són religiosament perillosos.

Els bolets han estat tardans però a la fi els micòfags i cercadors s’han espassat l’ànsia. Tan a prop de Nadal  ja donaven per perduda la temporada però les abundoses pluges de finals de novembre i principis de desembre ha possibilitat aquesta eclosió. Són dies de mostrar les trobades, sense deixar massa clar on s’han fet, els agres s’han de mantenir en secret, si de cas es deixen com en un testament de pares a fills, o de pares a néts, ara més que mai ja que els padrins se’n menen els infants menuts amb ells, a més del telèfon mòbil, no fos cosa se perdessin o els pegàs un infart per dins la garriga. Davant els paners, als caps de cantó, dins els cafès, se mostren les trobades espectaculars, per nombroses –una enormitat de senyorites, un paner ple de picornells- o per algun element excepcional, una blava enorme, un esclata-sang majestuós i sà. Desprès ve si són més bons torrats, si fritets, alguns només es poden posar als aguiats,  però hi ha qui els torra, i qui els fregeix... I les discussions davant dels bolets dubtosos. Si són o no bons per menjar, si al poble del veïnat les se mengen (“ui, quin oi això, els pixacans se mengen, per res del món!” o  “les blaves vermelles, ca...”). Si cal consultar els llibres dels experts el d’en Constantino i en Siquier va davant, o el d’en Felip Esteva de Capdepera amb excel·lents receptes, si al llibre es diu que són bons ho són, però abans alguns s’han de bullir o tirar la primera aigua, i si li posen dues forquetes, com a la gírgola d’alzina -una pugoma o cogoma llimacosa- la provarem: és bona de tot! Les sopes mallorquines amb brou a bastament i bolets variats, i un ou que s’escalda per a cada comensal dins la greixonera, marquen el zenit del carrerany que ens mena cap a Nadal i el cap d’any.

M’arriba el Parenòstic santjoaner per a 2012. Un article del llorità Andreu Ramis tracta el costum del pa de Nadal. A la vila el dissabte de Nadal s’afegeixen al Betlem uns pans, abans pastats a les possessions o per les famílies benestants, que a l’Oferta de l’ofici del dia del Reis s’esbocinen i es reparteixen entre els feligresos. Segons el pare Ginard en menjaven les persones i també els animals per alliberar-se del mal de ventre. Ramis fa avinent les virtuts remeieres d’aquest pa, màgic i miraculós i indica que la seva forma –el pa de barcella o pa de corriola- circular o anul·lar ens mena a la simbologia solar, com altres coques o neules. A part de què el repartiment del pa remet a rituals de comensalitat, de socialització, de repartiment tribal d’aliments que l’Església assumeix i desdibuixa com a propis i els reinterpreta amb clau de caritat. “Tot plegat” afegeix Ramis  “ens rememora alguns dels rituals pagans que romanen a les festes del cicle nadalenc i que foren cristianitzats”.

Les repeticions, per anunciades, donen el to recurrent a la vida de poble. Com quan, a la carnisseria hi torn a trobar l’amo en Biel de Son Garrover. Una de les clientes veient el que se’n du, li enfloca: “No... i vos, ... vos cuidau!” “I què trobes?” li contesta, “Que no ho he de fer? Som el qui tenc més a prop, de família, vull dir”. I me mira, em fa l’ullet  i riu.

 
 
 
 
 
Apunts del Pla de Mallorca, de la finestra a l’aura

Climent Picornell

Sempre he sabut de la importància dels finestrals i he mirat de triar-los. M’agrada guaitar-hi, ja se sap que tot el que no entra per les portes entra per les finestres, és com allò dels ulls com a metàfora de les finestres del cos. Record amb nitidesa les finestres de la meva infància. La de l’escola, la del nostre carrer, la de l’habitació de cals padrins on dormia de nin amb els raigs de pols il·luminats per la llum sol. Les de quan era estudiant que solien donar a montpellers  foscos excepte una per la que veia el rellotge de la plaça de Catalunya, les dels hotels, la de la meva plaça a la ciutat sempre amb gent, la mar darrera els vidres a l’hivern... Tenc confegits un centenar de finestres, des de les més humils a les ubèrrimes. De la de més alta de ca meva, dalt del turó, s‘hi veu el poble –carrers i campanar-, per l’esquerra guaita el puig de Bonany, que dóna pas a planes i pujols, a l’horitzó, lluny, la mola del Fangar i Sant Salvador de Felanitx, cap a la dreta el santuari de Montisión de Porreres, el turonet de Consolació i el puig de Randa que tanca la panoràmica. Aquest és l’amfiteatre de les sortides de Sol, de les nits estelades sense contaminació lumínica, de les enormes ennigulades de la tardor. Dels fums dels dematins d’hivern. De l’olor de pa que encara ara ariba fins aquí dalt. Aquest paisatge que sempre ha estat aquí davant, ara és amenaçat per blocs de pisos que comencen a treure el nas, insolents, com a altres pobles de la ruralia de Mallorca.

Les repeticions, per anunciades, donen el to recurrent a la vida de la vila. Per això mir de variar les paraules d’encontre i salutació, de canviar la pregunta o la paraula ritual per saludar la gent del carrer. “Adéu”, sinó hi ha res a dir.  “Com anam?” o  “Va bé?” permeten i donen més joc. “Va bé?” “Va bé”. I s’ha acabat. Però si responen al va bé amb un “mos ho pensam”, s’introdueix l’ombra del dubte o de l’imprevist. I si un et contesta “podria anar millor”, ja l’hem feta, ens obliga a contra-contestar: “que hi ha res de nou?” I esbrinar quina és la qüestió. “Va bé?”, “Va bé i... millora!”  Això es diu vent en popa. Si l’escomesa és “Va bé tot?” És bifurquen les respostes: “Tot és molt!”, o “Tot és massa!”;  “Tot, tot, tot...” vol dir el mateix,  però amb la matisació de què va bé, però només una cosa que està més o menys bé. L’altra branca proporciona respostes del tipus “li feim anar”, “...i si no va bé, li pegam quatre sempentes!”; “Si anàs millor s’espenyaria” i “una monada de bé”, són dues contestes  que ens mostren els personatges feliços que encontrarem durant el dia.

Començ la jornada amb cafè amb llet, ben calent i a la taula de ben a la vora parlen tres germans. L’única femella, la més petita, mantén que la part del testament del seu oncle, el conco en Toni, que li toca a ella, ha des ser més grossa, ja que ella l’estimava molt més que els seus germans. “Molt bona raó”, li diu el seu germà Joan, “i com ho mesuram? Com ho sabem que tu l’estimaves més que noltros? I on està escrit que s’estimació és una variable testamental?”. I ella, sèria i decidida: “Idò, perquè era així! I per tant es meu caramull ha de ser més gros!” No els va convenç. El conco en Toni va morir d’un atac de feridura fa tres dies i no saben encara si havia fet testament o no.

L’amo en Toni braveja de sabates noves dins el casino. “No, i m’ha dit la meva nora que les me puc banyar ben tranquil que s’aigo no trapassarà. Són especials. Ho diu aquí...”  L’amo en Guillem que no ha de mester ulleres per llegir diu:  “Goretex”. “Idò això”. “Bono, Toni, jo me’n record encara de quan anàvem descalços tot lo dia i teníem unes espardenyes pels diumenges anar pel poble. Mon pare me contà que quan s’havien de casar, anaven a manllevar les sabates a n’en Geroni de ca sa mestressa Moca, que les deixava a canvi d’una arengada. Ho has sentit bé? una arengada per dur ses sabates es temps des casament. I llavors o descalços o se tornaven posar ses avarques foradades”. “I és que ara tot va a lo grande. Crisis? A lo grande!”

Tenc dos parroquians que s’asseuen a la meva taula un de nissaga del poble de tota la vida, però que feia feina a Ciutat i un altre de Ciutat que ha acabat fent feina al poble. Un va fer de torner molts d’anys i  l’altre fa de fuster primater, ara més ben dit restaurador. Un xerra pels colzes, l’altra calla i fa ullades. “Jo des dels dotze anys toc fusta, vull dir que als dotze anys mon pare me va dir ‘frega aquesta fusta fins que faci olor d’all!’ I aquí me tens. Ara ja no volen passar el mossatge. Vénen i me diuen abans de fer feina: ‘què he de cobrar?’ I jo els dic lo que me va dir mon pare: ‘frega aquí fins que faci olor d’all!’ S’avorreixen i no tornen, ni passen a cobrar lo que els dec per un o dos dies de feina. Ara he pegat a sa restauració. Peces bones? Canteranos, sobretot, costureros, pasteres... Jo tenc dins el cap una pastera amb ales que quan s’estenen hi poden menjar catorze persones i no ocupa gens de lloc. Feta  de llenya normal, avet o faig, no importa que sigui nord, ni reure, ni olivera. Però he quedat del poble fins al gorro. Perquè som de Palma no som com ells i mira que els meus fills han fet catequesi amb els seus i que la meva dona ha fet de cuinera pel poble i que jo com a fuster m’he relacionat amb els fusters, però no... no som del poble i m’ho fan sentir, un bitxo raro. Perquè som restaurador? Perquè sé cercar aigua amb una verga d’ullastre? Perquè sé veure l’aura de les persones i la seva càrrega elèctrica?  No som com ells? Idò no! I què? Que se pensen que tot és parlar de boixar, de futbol, de... vatuadell!  I que si una feina val deu jo cobri deu i ells vint? Per això me veuen raro! I a poc a poc m’han fet es buit a mi i a sa meva família. El meu nin ha arribat que tampoc se fa amb ningú. Me n’aniré, no tornaré a Ciutat, però sí a un altre poble un poquet més gran. Avui la meva aura fa xispes i mala corrent a tota hora”. A la cadira de devora en Xisco, mut, aixeca els ulls i les celles.

Faig una bona volta abans de tornar a ca nostra. Veig anunciats a una casa particular “ous de gallines contentes”. N’hi compr dues dotzenes i  deman com es diverteixen, les gallines. “Idò, estant a lloure, fora d’aquelles gàbies-presó, amb això en tenen prou, estan contentes, riuen sempre seguit...”  Vaja, pens, el content, i enginyós, deu ser ell.

 
 

FRA JUNÍPER SERRA ( I FRA LLUÍS JAUME) I LES ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Febrer, 2012 16:25

  
 
Fra Juníper Serra (i fra Lluís Jaume) i les armes de destrucció massiva

Climent Picornell

L’any que ve farà 300 anys del naixement de Fra Juníper Serra. Un amic em demana informació per preparar un reportatge, serà un bon moment per recordar-lo. Pens també amb Fra Lluís Jaume i la seva estàtua que corona l’edifici amb més prestància del meu poble, el Centre Catòlic de Sant Joan. Com que les coses no vénen mai totes soles, al cap d’un dia Albert Sánchez Piñol publica al diari Ara (28-1-2012) la quarta entrega de la sèrie d’articles que ha anat titulant Quan érem genocides. Començà arrel del tractament a França de la qüestió, quasi extermini, dels armenis i el nombre quatre el dedicava al segle XVIII, Califòrnia, el paper dels conqueridors espanyols i el rol dels missioners que els acompanyaven. Avesats a sentir prioritàriament la part més triomfalista i hagiogràfica se’ns ha construit una història unidireccional amb el que ens han contat d’aquests missioners –molts d’ells catalans i mallorquins-, allò d’evangelitzadors, alguns martiritzats o la fundació de missions que després han esdevingut enormes ciutats de l’Oest americà (Los Ángeles, San Francisco, San Diego...), amb el colofó de l’estàtua de Fra Juníper Serra al National Statuary Hall, galeria dels personatges més rellevants d’USA, al Capitoli de Washington, com un dels pares de la pàtria nord-americana.

Sánchez Piñol, antropòleg,  a  més de novel·lista conegut, vull recordar-los que  La pell freda s’ha traduït a trenta-set llengües- posa l’accent en el paper genocida, exterminador de pobles i de cultures que tengueren determinades accions colonitzadores a Amèrica. Al segle XVIII els russos penetren a Alaska, l’imperi espanyol alarmat de què puguin continuar cap al sud envia expedicions militars per consolidar el seu paper a Califòrnia. El militar en cap que en comanda una és Gaspar de Portolà, català, a qui succeirà Pere Fages que serà destituit pel virrei de Nova Espanya per desavinences amb Fra Juníper Serra. Segons Sánchez Piñol “es pot afirmar sense exagerar gaire, que la conquesta i els posteriors ‘apaciguamientos’ de Califòrnia van ser obra de catalans o individus de cultura catalana”, continua, “Portolà i els seus sequaços de la ‘Compañia de voluntarios catalanes’ duien amb ells l’arma de destrucció massiva més poderosa de l’arsenal espanyol: els missioners catòlics”. Algú podrà pensar que Sánchez Piñol aboca amb el broc gros. Valga’m Déu! Vaig pensar, si llegeixen això els  impulsors de la santificació de Fra Juníper Serra: un projecte de sant, arma de destrucció massiva! Tanmateix la canonització ja ha trobat oposició en sectors indigenistes. Fa notar també la paradoxa de què la nostra gent d’església a l’interior sigui defensora de la cultura catalana i a l’exterior s’hagin comportat “com els agents més fanàtics de l’espanyolisme”. “Creien que duien la cultura a la perifèria de l’univers quan en realitat destruïen una constel·lació de cultures”.

Me conta Antoni Marimón el cas del pare Bonaventura Sitjar, porrerenc, que va fer un vocabulari castellà  de la llengua Salinan, quan s’edità, anys més tard, els americans havien continuat la tasca d’extermini tan bé que només quedaven cinquanta individus que la parlassin, el darrer morí el 1958. La nova historiografia, al ritme dels temps, ha arreplegat  les benaventurances de la introducció de técniques modernes occidentals, però també les malifetes que es feren amb els pobles nadius, ja fa temps que s’acabà el tractament de matar indis com a trofeu com es feia a les primitives pel·lícules de l’Oest. Ho dic perquè una part de la historiografia clàssica mallorquina es decantà només per  alabar el paper dels missioners, però també historiadors mexicans i nord-americans posen  l’accent en l’aspecte genocida de la qüestió que tractam. Alguns d’ells, segons Sánchez Piñol, acusen el pare Serra d’haver creat un sistema de missions que seria el precedent dels “lager” (camps de treballs forçats) i anomenen Fra Juníper “The Eichmann of Califòrnia”, comparant-lo al cap nazi responsable de la logística del transport dels jueus als camps de concentració alemanys.

Les missions en terres de frontera, amb llocs i pobles desconeguts, alguns no coneixien l’agricultura,  no eren un lloc de broma, ni una Arcàdia feliç amb bons salvatges i angelets salvadors, les missions, torn citar Sánchez Piñol, “van ser un lloc atroç”, segon la descripció d’un coetani  “los indios viven sin libertad, obligados por la fuerza a trabajar sin recompensa ninguna y despojados de todos los placeres de la vida”. Entre càstigs i pregàries les missions eren un sistema per controlar i reprimir. El paper de Fra Juníper Serra (1713-1784) va ser clau, home d’una intel·ligència tàctica enorme. Però a qui mataren fou al frare santjoaner Fra Lluís Jaume Vallespir, jove professor de filosofia. Per mor de la seva expulsió, els jesuïtes deixaren moltes missions a Califòrnia que els franciscans “heretaren” l’any 1768, la qual cosa va fer augmentar urgentment el nombre de frares que es necessitaren, alguns d’ells foren mallorquins entre els quals hi havia Fra Lluís Jaume. No oblidem per res que la colonització obeïa directament a obtenir “més terres, més riqueses, més súbdits a qui exigir més imposts; igual a més diners, igual a més poder. Aquesta era l’equació màgica en plena voràgine colonialista” diu Josep Bausà Roig al llibre Fra Lluís Jaume (1740-1775),  editat pel “Col·lectiu Teranyines” de Sant Joan l’any 2008. Això explica l’expansió cap a l’alta Califòrnia . “Un cop guanyada la confiança dels nadius, exercien sobre ells el mateix control que un pare de família, amb el baptisme, la submissió i el càstig per part dels missioners o els soldats, si incomplien les noves obligacions”. “Els soldats anomenats de ‘Cuera’ eren experts en supervivència a llocs hostils amb armadures de sis capes de cuir –d’aquí ve “cuera”- per protegir-se de les fletxes.

No hi ha dubte que les revoltes dels indígenes, com la que acabà amb la vida de Fra Lluís Jaume estaven alimentades per la repressió dels missioners i dels soldats contra els líders nadius escapats a les muntanyes, pels odis i rancúnies acumulats amb els espanyols, violadors sexuals de nombroses natives. A la missió de San Diego mataren el frare santjoaner diu Bausà “perquè el consideraven un home important, un xaman poderós amb un poder sobrenatural que els feia la competència usurpant funcions que consideraven privilegi propi”. Actualment San Diego té més d’un  milió d’habitants, uns pocs milers de nadius viuen en una dotzena de reserves, és veritat que existeix un “Padre Luis Jayme Museum”. Bausà fa una bona narració del context on transcorren aquests moments històrics així com un acurat relat de la vida missionera.  De totes les maneres matisa,  “l’experiència americana del seràfic santjoaner va plena del que els lectors de best sellers anhelen trobar i amb què sovint es complauen: agressions sexuals, conflictes racials, desavinences entre autoritats, desercions, epidèmies, excomunions, expedicions insòlites de descoberta, morts horribles, inclosos caps escapçats, enforcaments i empalaments, natura salvatge, naufragis, penúries i patiments, rebel·lions, rivalitats i lluites entre grans potències pel control del comerç, suïcidis, violència gratuïta, etc.”.

D’aquí a que arribi el 2013 hi ha temps a bastament. Es pot  començar rellegint la Brevísima relación de la destrucción de las Indias del pare Bartolomé de las Casas (1552). Però entre els elements que forneixen Sanchez Piñol, Bausà Roig i els nous historiadors, la santificació de l’evangelització per damunt qualsevol cosa, els beneficis de la modernització o el retorn de la llegenda negra espanyola hi hauria d’haver lloc per esbrinar el paper més o menys exacte d’aquells missioners mallorquins.

 __________________________
 
LA FOTOGRAFIA ÉS DEL MEU COSÍ IMATGE DE CLIMENT PICORNELL (Fotògraf)  (1956-2003)
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb