Climent Picornell

REMENANT EMOCIONS, AFECTES I FELICITAT Climent Picornell

jcmllonja | 31 Gener, 2012 11:20

 

Remenant emocions, afectes i felicitat

 Climent Picornell

 La vida és un 10 % el que et passa i un 90% com t’ho prens, deia el compositor Irving Berlin. Si això és cert, el fet de comprendre-ho necessita un esforç suplementari de part nostra. I ho dic després de llegir l’article de Joan M. Tresserras, L’onada reaccionària, sobretot el seu començament, és una cita llarga però dibuixa bé un nou paisatge social: “Individualisme. Culte a l'èxit en totes les seves formes. Menyspreu de l'esforç i del mèrit. Enaltiment de la sort, l'atzar, la casualitat. Moda retro i evocació nostàlgica de velles formes classistes de distinció. Xenofòbia. Desplaçament de la crítica social per l'autoajuda. Banalització de les qüestions.  Frivolització de les diferències socials complexes. Yupisme neocon. Elogi del facilisme. Presentisme -viu el moment!-. Consum com a clau de realització personal. Desdibuixament de les causes col·lectives. Ressorgiment de l'esoterisme i formes mítiques d'espiritualitat. Evasió. Apologia de l'irracional. Hedonisme. Desplaçament de l'art i la cultura per l'entreteniment. Deriva cap a la gratificació immediata. Predomini de l'efímer i del que no suposa compromís. Competitivitat. Ridiculització del bonisme. Negacionisme. Reducció de la política al màrqueting electoral i a la gestió pública. Episodis de frau i corrupció. L'espectacle com a paradigma de comportament. Desregulació. Liberalització. Mercat. Desterritorialització. Deslocalització. Encobriment de la pèrdua de sentit. Proliferació de les coartades esporàdiques. Friquisme. Idolatria de la riquesa. Adulació al poder econòmic. Sacralització de l'aparença. Teatralizació de la vida quotidiana. Artificis virtuals. Succedanis de l'experiència. Devaluació de l'anàlisi davant la descripció costumista. Descrèdit del rigor. Especulació…”. Vaja! Tanta sort que més endavant fa una crida per despertar de la indiferència.

 No fa gaire un servidor reflexionava sobre els valors, aquestes conviccions que hem anat formant i que determinen la nostra conducta i la nostra forma d’entendre el món  i que influeixen en una part del 90% del qual parlava en començar l’article: honestedat, lleialtat, respecte, solidaritat, tolerància, responsabilitat, justícia, compromís, integritat, amistat, generositat, empatia… i que es veuen avui en dia, hem de ser francs, si hem de fer cas del que diu Tresserras, sotmesos als estaments del poder vehiculats a través de l’estat  o millor dit -si em permeten  una paraula antiga- del sistema. Aquests valors es fonen per la pèrdua de pes de l’educació i per l’abandonament, o renúncia, dels pares a la tutela integral dels fills, cedits a la televisió i als nous mitjans de comunicació que són els qui, aprofitant el buit, crearan referents i models a imitar. Això significa un abandó a la correcta configuració dels afectes, de les emocions, de la recerca de la felicitat, ara ja una mercaderia més a disposició d’usuaris i consumidors, com afirma Raúl Eguizábal a El estado del malestar, capitalismo tecnológico y poder sentimental.

 En aquesta substitució que s’està produint per part de les noves empreses d’Internet era on m’interessava fer la reflexió, en el pes de les anomenades xarxes socials, que tracten sobretot de produir “noves” relacions humanes en una rendible estratègia de la que emergeix un nou capitalisme, en paraules de Juan Martín Prada, un capitalisme afectiu. Certament, el sorgiment d’aquestes comunitats comunicatives intensifica el caràcter afectiu de la comunicació. Amics del Facebook o del Google plus? Una piluada al Twitter? Idò això, la sintonia afectiva,  una síntesi de cibernètica i afectivitat, mercadejada amb les emocions derivades del contacte interpersonal digital, torn citar Prada, “la xarxa exemplifica com extreure un enorme benefici de la vida afectiva en un territori global”. Els humans ja no som considerats únicament un potencial de força de treball sinó que com posseïdors d’una vida que desitjam socialitzar, empatitzar, demanar amistat i passar gust conjuntament, ens ho permeten fer a través d’aquestes noves empreses, les noves places públiques, vertaders oligopolis internetians.

 No cal ara esbrinar amb excés que  l’afecte se diferencia de l’emoció i del sentiment. L’afecte precedeix a la consciència i al llenguatge –un potencial intern, és anterior a la memòria-, alegria, sorpresa, interès, ràbia, disgust, por, vergonya… Els sentiments en canvi són personals, biogràfics diu algú, i les emocions són les projeccions exteriors dels sentiments, que fins i tot poden ser fingides. Que l’home és un ser afectiu, ja ho deia Baruch Spinoza i aquests afectes no són només fonts d’alegries i tristors, de sensació d’existència, sinó de coneixement i orientació de la realitat on vivim o ens movem, ja ho he dit: territoris afectius.

 Aquesta exposició generalitzada dels nostres afectes, emocions i sentiments a través de la xarxa no és més que una expressió de l’addició que tenim els humans de les societats modernes per gestionar les emocions en un món desencantat, citant Eve Kosofski.  En el fons és una addició a la recerca de la felicitat. I no només en el món del treball, on ara un bon director no és ja aquell que s’imposa, sinó el que millor comunica als seus subordinats sentiments d’autorealització mentre fan la feina de sempre (fins aquí arriben les seqüeles de la intel·ligència emocional), sinó que en el món personal han arribat a fer-nos creure que si som infeliços és perquè no sabem gestionar correctament els nostres sentiments o les nostres emocions. “He comès el pitjor dels pecats / que un home pot cometre: no he estat / feliç”, es lamentava Jorge L. Borges en el seu conegut poema.

 I aquí hi ha l’altre cap de fil d’aquesta recerca obsessiva  que pot fer que oblidem que la felicitat és bàsicament una emoció transitòria i que en la seva persecució, vegeu la paradoxa, hi radica la major part de la felicitat. O com assegura Pascal Bruckner, “si només hem de viure amb plenitud els moments de felicitat haurem de tirar als fems tots els altres que són el gruix de la nostra vida”. “Davant l’emmirallament pel mite de la felicitat, la millor autoajuda, és desenganyar-se”, diu G. Bueno. Per no acabar abominant de la xarxa  i descreure del que deia J.-P. Sartre (“l’infern són els altres”) contaré la paràbola que vaig rebre en un power-point. S’hi narrava el fet d’un home malalt a un hospital que contava al veïnat, ferit pel càncer, la varietat de coses que ‘veia’ per la finestra. Els dos alleugerien així els seus mals. Un dia morí el que estava devora la finestra i l’altre passà al seu lloc. La sorpresa: la vista, era una paret... i el narrador de les meravelles que passaven per la finestra, era cec. Moralina: El dolor comunicat és la meitat, l’alegria compartida és el doble.

 Fer feliços els demés és una de les fórmules més egoistes per  aconseguir ser el doble de feliç. I torn al començament. Davant aquesta allau malèfica que ens sintetitzava Tresserras, els bons sentiments no són avui en dia una mercaderia molt productiva, amb la creença generalitzada de que la bondat és la virtut dels perdedors o si hem de fer cas a Jacques Lacan que deia “el manament cristià ‘estima el pròxim com a tu mateix’, s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia a sí mateix”. Però davant l’onada insolidària de la societat competitiva caldria pensar com Goethe si “la bondat és la cadena d’or que enllaça la societat”. Tal vegada sigui certa la lliçó núm. 23 exposada per François Lelord a El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat: “La felicitat consisteix en fer feliços els demés”. Amén.

_________________________

 IMATGE: Robert Crumb 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb