Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI. D' STEVE JOBS AL VISCA L' INFERN! Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2012 16:15

 

Jardins d'altri. D'Steve Jobs al Visca l'Infern!

 

Climent Picornell

 

Arreplegant pels jardins del que han escrit altres, confegesc els meus redols de paraules.

La mort de Steve Jobs, el maquinador dels Macintosh i dels Apple, un dels personatges que ens ha transformat la modernitat,  ha tengut les seves hagiografies i els seus redols d’ombres. Aquestes, dibuixades pels partidaris del programari lliure, pels qui coneixien les interioritats de la seva empresa, la seva mania pel secretisme en la fabricació dels seus productes... Tenia una germana , escriptora, Mona Simpson la qual aprofità per fer-ne un retrat més o menys apòcrif a una novel·la que titulà A regular guy (Un al·lot qualsevol  o, millor, Un tipus normal): “Tenia el cap sempre tan ocupat en les coses que feia que no estirava mai la cadena del wàter”. És només un contrapunt prosaic al dibuix propagandístic del geni despistat.

Parlant de genis. Veig un altre dels documentals sobre música i músics de Martin Scorsese, Living in the material world sobre el Beatle George Harrison, el Beatle que tocava la guitarra solista, el que passava pel més orientalista. Marcos Ordóñez –a rel d’aquest reportatge- es demana pel megaèxit dels Beatles, les histèries col·lectives i tot allò. “Tal vegada els succeí, perquè jugaven com a infants i repartiren joc en un món amb gent vestida de gris”. I les seves derives posteriors,  McCartney juga a “me’n vaig al camp”; Ringo va jugar a fer el cavernícola, a perseguir rosses; Lennon, el no menys milionari, juga a Black Panther i a Imagine , “imagina que no hi ha possessions...” (un dels millors acudits de la dècada, segons Ordóñez).

 

Parlant de possessions. Proclamava el falangista José Luís Arrese a 1957, època del franquisme autàrquic: “Queremos un país de propietarios, no de proletarios”. A 2006 s’iniciaren nou-centes mil vivendes a l’estat Espanyol. Més que a França, Alemanya i Itàlia juntes. Comprar una vivenda era un bona inversió. Deia Andy Warhol que “fer un bon negoci era la millor obra d’art”. Òbviament Warhol no es referia a què aquest hagués de tenir com a protagonista la venda d’una obra d’art. Així ha anat, l’ètica sacrificada en nom de l’art de fer doblers. No estaria de més ara que prest serà cap d’any i enfilam cap al 2012, recordar que de la caiguda del mur de Berlín, 1989, a la caiguda de Lehman and Brothers, 2008, han passat només vint anys.  Ja som de ple dins l’època del traspàs del poder des dels estats, considerats sobirans (o tal vegada seria millor anomenar-los tardo-capitalistes), cap a una sèrie d’empreses multinacionals i financeres.

“Temps era temps els estats eren sobirans”, diu Zygmunt Bauman, “avui la sobirania és una idea zombi, és morta però fa veure que es viva, no hi ha actors prou poderosos per aplicar les decisions que prenen els estats; el passat cap de setmana els líders polítics el se van passar tremolant a l’espera de la reacció dels mercats”. Bauman és el creador del concepte de modernitat líquida, Eva Piquer, la periodista que cobria la conferència de Bauman, diu: “Per un moment va semblar que els assistents a la conferència, més que sortir-ne en estat líquid, en sortiríem fets pols”.

 

“Els temps de crisi redoblen la vida dels homes” diu Chateaubriand a les seves Memòries d’ultratomba. El sentit és clar. Però no cal oblidar la maledicció, de caire gitano o xinès: “Tant de bo et toqui viure una època interessant”. Segons  M. Krätke, “el que estam travessant no és la crisi final del capitalisme, sinó la seva tercera o quarta gran depressió. Som al final de l’hegemonia dels Estats Units i d’un model de capitalisme, l’anglosaxó, la fi del model de desregulació financera capitanejada per Wall Street. Segons Paul Krugman des de la gran depressió dels anys trenta fins als anys setanta érem a l’època que ell denomina de “la banca avorrida”. Els bancs estaven fortament regulats i eren menys lucratius. Després sorgiren més i més productes, alguns d’exòtica innovació financera: futurs, opcions, derivats, swaps... Del TINA al TATA. De l’infame mantra thatcherià del TINA (“There is no alternative”, No hi ha alternativa, més que la que ella va imposar, volia dir); en canvi Susan George ens parla de substituir-lo pel TATA (“There are thousand of alternatives”, Hi ha milers d’alternatives). Cal desterrar així el “No future”?

 

No hi ha futur, de Sid Vicious del conjunt Sex Pistols, que no era expert en macroeconomia precisament. Es complirà la profecia ? Ara ja passam de l’estat del benestar a l’estat del malestar: de Papà-estat a Mamà-Merkel.  S’abandona l’estat del benestar però entram dins  l’estat benefactor, captivador,  que cerca, més que autoritat, consentiment i entusiame. I com ho aconsegueix?  Idò a través de l’abandonament de l’autoritat dels pares que entreguen els seus fills a la televisió que els crearà els referents i els models a imitar o els delegarà al sistema educatiu, cada dia més qüestionat. Això implica, segons Raul Eguizábal, “una renúncia a la configuració dels afectes i les emocions, que es converteixen en una mercaderia més, a disposició dels nous usuaris i consumidors”. Com deia el fundador de la marca Revlon: “A les fàbriques produïm cosmètics, a les botigues venem esperança”.

 

S’ha atribuït la sentència,  “Que ells facin les lleis, que jo faré els reglaments”, al comte de Romanones, en el sentit que l’aplicació de la llei rau en gran manera en la lletra petita que desenvolupa la seva aplicació. Aquests dies en què a Rússia hi ha hagut eleccions i la gent protesta per la seva convicció de manipulació, pensava en la dita de Iósif Stalin: “L’important no és qui guanya les eleccions sinó qui compta els vots”. El nom d’Stalin m’ha conduit al “Visca l’ Infern!” de Chateaubriand (diferent del  “Viva la Muerte!” del general Millán-Astray) repassant  la Revolució Francesa. “En l’època en què es donaven pensions per a la guillotina; quan es duia alternativament en la botonada de la carmagnole, en lloc d’una flor, una guillotina d’or o un trosset de cor d’un guillotinat; en l’època en què es cridava Visca l’Infern!, en què se celebraven alegrement les orgies sanguinolentes, era precís, per al fi de festa, arribar al darrer acudit del dolor: ‘quina edat tens?’ demanaren a Camille Desmoulins abans de degollar-lo: ‘L’edat del descamisat Jesucrist’. Continua Chauteabriand:  “És de suposar que no s’aprèn a morir matant els altres”.

_________________________
IMATGE: TOMEU L'AMO 
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb