Climent Picornell

NEOSOCIOLOGIA ILLENCA (UNA ADOPCIÓ, UN INTENT DE SODOMIA, UN SUÏCIDI) Climent Picornell

jcmllonja | 01 Gener, 2012 17:18


  

 

Neosociologia illenca (una adopció, un intent de sodomia, un suïcidi)

 

Climent Picornell

 

1.- Li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anà de quatres a Sudamèrica i  tornà amb una nina,  ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrera els homes que acabà amb dos embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un “te tornaré”. Que fou veritat, però que durà poc. Tornà cap aquí i acabà en un pis tutel·lat per una administració pública. Els pares adoptius es feren grans més aviat del que ho haguessin fet normalment. Ara aquella nina, amb quatre fills, de quatre homes diferents viu al pis dels seus pares mallorquins amb els seus pares i germans biològics,  que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa ho faci, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.

 

2.-  Solen sopar junts  tots quatre fa molt de temps.  I els anys van passant, i les manies, i la forma de veure el món i la idea de parella. “Quina enveja me feis tan ben avenguts vosaltres”.  “Sí, hi estam ben avenguts”. “Sí?” “Sí, mira tu, per exemple,  al  Carrefour, ella tria i jo empenc el carretó; ella col·loca les coses dins les bosses i jo pag amb la tarja. Estam mil·limètricament ben avenguts”. Ella no entén la ironia i replica:  “Ai, en canvi nosaltres, un desastre, tot lo dia discutint, ens hem hagut d’apuntar a un curset de renovació del vincle sentimental;  és una mescla de pilates, reiki i constel·lacions familiars, i quan estam molt emprenyats, molt  allunyats, hem de cantar uns mantres:  Jaiiiii, guruuuu, deva….  (“Bonjesús”, pensa ell,   “això pareix una mala versió de quan érem nins i cantàvem ‘qui té duros fuma puros, qui no en té fuma paper”).  Mentre, els dos homes recullen la taula i dins la cuina li diu:  “Me vull separar”. “Que te vols separar? Joan! Que ja no ets un nin”. “Mira n’Antònia ha canviat molt, darrerament té unes sortides...  com a elèctriques . ‘M’has de donar pes cul’ em va dir un bon dia. Vaja, vaig dir jo, i ara ? ‘Ho veig a les pelis porno i na Francisca me diu que ho fa amb so seu homo. Ho vull provar i tu no m’ho has fet mai’. Ala idò, com que tu li fas a na Francisca,  jo també a la meva. Però a mi no m’havia fet falta mai entrar-li per darrera. Però, bé, si s’homo de na Francisca li feia, idò pes cul s’ha dit! Ha resultat que té ‘hipertonia  de l’esfínter anal intern’, li va dir el seu metge, estretor histèrica, i te dic que n’hi vaig fer de coses i bé que la vaig untar de cremes i jo mateix em vaig embetumar de tot el que creia que la faria passar llisa. Res.  ‘ai!, ai!... més fluixet! més poc a poc que me fas mal!’ Res. Ho vàrem deixar estar. I acabàrem, i acabam, com sempre, un poc ella damunt, un poc jo damunt, un poc ella agenollada, un poc arrepitada a un sofà de pell que, abans, la posava catxondíssima. I al final, sempre, sempre, sempre igual, de bon de veres, sempre:  ‘tu no m’estimes’. I jo : ‘sí molt’. ‘No és vera tu no m’estimes, només me vols per això...’ I així. Del cul no n’ha tornat xerrar pus. Però des d’aquell dia, de res mes! Sa cosa va molt malament, i per tant ho tenc decidit: ella cap aquí i jo cap allà!”

 

3.-  Volia ser, i ho era, el primer en tot. El que millor jugava a bàsquet, el primer que va anar a estudiar a Anglaterra... Aparentant  que res  no l’ importava, que tot li era igual, tot amb una ben estudiada informalitat. Però sí, li importava i molt. I es podia veure en la seves intervencions en les converses, dràstiques, tallants, encara que fossin disfressades de sarcasme. Guanyà molts doblers, va encertar en les seves inversions i amb els seus socis –mentre tot va anar be-. No duia massa comptabilitat, no li importava, agafava doblers si n’havia de menester, invertia en modernitzar les empreses,  que li eren molt rendibles, fins que s’aturaren de ser-ho. Quan va començar a anar malament, tot va anar malament, des de les empreses a les seves amistats, els més amics foren els pitjors, i els seus socis, fins i tot els més minoritaris, a qui havia fet guanyar molts bons dividends, començaran a escaïnar i a tirar-li en cara la seva manera tan personal de gestió. Que si agafava doblers sense justificar, que si les feines a les seves propietats, que si els seus xofers els pagaven ells... Tot s’agreujà quan es va començar a veure estret, amb plets i denúncies. La cosa acabà amb les cases, propietats i comptes corrents embargats, enrevoltat de judicis, dels quals, ell, no se’n podia avenir. De ric passà a pobre, però pobre de bon de veres, i la seva família, les seves dones, els seus fills, no saberen o no pogueren ajudar-lo. Començà a prendre pastilles, abusava de somnífers i ansiolítics, fins que també li receptaren antidepressius dels quals també abusava.  Un dia baix de forma, sense doblers per pagar-se els vicis als quals estava avesat i després de fer una cosa que no havia fet mai, però mai de la vida, demanar consell a dos amics, va decidir fer el que havia  de fer, va prendre un còctel fenomenal de pastilles i s’adormí per sempre. Altivesa, orgull, intel·ligència i vivor, tot mal mesclat amb un voler quedar bé compulsiu, i amb una necessitat de que el  reconeguessin com a triomfador  sense ell haver-se de molestar en  manifestar-ho. Així havia d’ acabar.

_____________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb