Climent Picornell

REMENANT EMOCIONS, AFECTES I FELICITAT Climent Picornell

jcmllonja | 31 Gener, 2012 11:20

 

Remenant emocions, afectes i felicitat

 Climent Picornell

 La vida és un 10 % el que et passa i un 90% com t’ho prens, deia el compositor Irving Berlin. Si això és cert, el fet de comprendre-ho necessita un esforç suplementari de part nostra. I ho dic després de llegir l’article de Joan M. Tresserras, L’onada reaccionària, sobretot el seu començament, és una cita llarga però dibuixa bé un nou paisatge social: “Individualisme. Culte a l'èxit en totes les seves formes. Menyspreu de l'esforç i del mèrit. Enaltiment de la sort, l'atzar, la casualitat. Moda retro i evocació nostàlgica de velles formes classistes de distinció. Xenofòbia. Desplaçament de la crítica social per l'autoajuda. Banalització de les qüestions.  Frivolització de les diferències socials complexes. Yupisme neocon. Elogi del facilisme. Presentisme -viu el moment!-. Consum com a clau de realització personal. Desdibuixament de les causes col·lectives. Ressorgiment de l'esoterisme i formes mítiques d'espiritualitat. Evasió. Apologia de l'irracional. Hedonisme. Desplaçament de l'art i la cultura per l'entreteniment. Deriva cap a la gratificació immediata. Predomini de l'efímer i del que no suposa compromís. Competitivitat. Ridiculització del bonisme. Negacionisme. Reducció de la política al màrqueting electoral i a la gestió pública. Episodis de frau i corrupció. L'espectacle com a paradigma de comportament. Desregulació. Liberalització. Mercat. Desterritorialització. Deslocalització. Encobriment de la pèrdua de sentit. Proliferació de les coartades esporàdiques. Friquisme. Idolatria de la riquesa. Adulació al poder econòmic. Sacralització de l'aparença. Teatralizació de la vida quotidiana. Artificis virtuals. Succedanis de l'experiència. Devaluació de l'anàlisi davant la descripció costumista. Descrèdit del rigor. Especulació…”. Vaja! Tanta sort que més endavant fa una crida per despertar de la indiferència.

 No fa gaire un servidor reflexionava sobre els valors, aquestes conviccions que hem anat formant i que determinen la nostra conducta i la nostra forma d’entendre el món  i que influeixen en una part del 90% del qual parlava en començar l’article: honestedat, lleialtat, respecte, solidaritat, tolerància, responsabilitat, justícia, compromís, integritat, amistat, generositat, empatia… i que es veuen avui en dia, hem de ser francs, si hem de fer cas del que diu Tresserras, sotmesos als estaments del poder vehiculats a través de l’estat  o millor dit -si em permeten  una paraula antiga- del sistema. Aquests valors es fonen per la pèrdua de pes de l’educació i per l’abandonament, o renúncia, dels pares a la tutela integral dels fills, cedits a la televisió i als nous mitjans de comunicació que són els qui, aprofitant el buit, crearan referents i models a imitar. Això significa un abandó a la correcta configuració dels afectes, de les emocions, de la recerca de la felicitat, ara ja una mercaderia més a disposició d’usuaris i consumidors, com afirma Raúl Eguizábal a El estado del malestar, capitalismo tecnológico y poder sentimental.

 En aquesta substitució que s’està produint per part de les noves empreses d’Internet era on m’interessava fer la reflexió, en el pes de les anomenades xarxes socials, que tracten sobretot de produir “noves” relacions humanes en una rendible estratègia de la que emergeix un nou capitalisme, en paraules de Juan Martín Prada, un capitalisme afectiu. Certament, el sorgiment d’aquestes comunitats comunicatives intensifica el caràcter afectiu de la comunicació. Amics del Facebook o del Google plus? Una piluada al Twitter? Idò això, la sintonia afectiva,  una síntesi de cibernètica i afectivitat, mercadejada amb les emocions derivades del contacte interpersonal digital, torn citar Prada, “la xarxa exemplifica com extreure un enorme benefici de la vida afectiva en un territori global”. Els humans ja no som considerats únicament un potencial de força de treball sinó que com posseïdors d’una vida que desitjam socialitzar, empatitzar, demanar amistat i passar gust conjuntament, ens ho permeten fer a través d’aquestes noves empreses, les noves places públiques, vertaders oligopolis internetians.

 No cal ara esbrinar amb excés que  l’afecte se diferencia de l’emoció i del sentiment. L’afecte precedeix a la consciència i al llenguatge –un potencial intern, és anterior a la memòria-, alegria, sorpresa, interès, ràbia, disgust, por, vergonya… Els sentiments en canvi són personals, biogràfics diu algú, i les emocions són les projeccions exteriors dels sentiments, que fins i tot poden ser fingides. Que l’home és un ser afectiu, ja ho deia Baruch Spinoza i aquests afectes no són només fonts d’alegries i tristors, de sensació d’existència, sinó de coneixement i orientació de la realitat on vivim o ens movem, ja ho he dit: territoris afectius.

 Aquesta exposició generalitzada dels nostres afectes, emocions i sentiments a través de la xarxa no és més que una expressió de l’addició que tenim els humans de les societats modernes per gestionar les emocions en un món desencantat, citant Eve Kosofski.  En el fons és una addició a la recerca de la felicitat. I no només en el món del treball, on ara un bon director no és ja aquell que s’imposa, sinó el que millor comunica als seus subordinats sentiments d’autorealització mentre fan la feina de sempre (fins aquí arriben les seqüeles de la intel·ligència emocional), sinó que en el món personal han arribat a fer-nos creure que si som infeliços és perquè no sabem gestionar correctament els nostres sentiments o les nostres emocions. “He comès el pitjor dels pecats / que un home pot cometre: no he estat / feliç”, es lamentava Jorge L. Borges en el seu conegut poema.

 I aquí hi ha l’altre cap de fil d’aquesta recerca obsessiva  que pot fer que oblidem que la felicitat és bàsicament una emoció transitòria i que en la seva persecució, vegeu la paradoxa, hi radica la major part de la felicitat. O com assegura Pascal Bruckner, “si només hem de viure amb plenitud els moments de felicitat haurem de tirar als fems tots els altres que són el gruix de la nostra vida”. “Davant l’emmirallament pel mite de la felicitat, la millor autoajuda, és desenganyar-se”, diu G. Bueno. Per no acabar abominant de la xarxa  i descreure del que deia J.-P. Sartre (“l’infern són els altres”) contaré la paràbola que vaig rebre en un power-point. S’hi narrava el fet d’un home malalt a un hospital que contava al veïnat, ferit pel càncer, la varietat de coses que ‘veia’ per la finestra. Els dos alleugerien així els seus mals. Un dia morí el que estava devora la finestra i l’altre passà al seu lloc. La sorpresa: la vista, era una paret... i el narrador de les meravelles que passaven per la finestra, era cec. Moralina: El dolor comunicat és la meitat, l’alegria compartida és el doble.

 Fer feliços els demés és una de les fórmules més egoistes per  aconseguir ser el doble de feliç. I torn al començament. Davant aquesta allau malèfica que ens sintetitzava Tresserras, els bons sentiments no són avui en dia una mercaderia molt productiva, amb la creença generalitzada de que la bondat és la virtut dels perdedors o si hem de fer cas a Jacques Lacan que deia “el manament cristià ‘estima el pròxim com a tu mateix’, s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia a sí mateix”. Però davant l’onada insolidària de la societat competitiva caldria pensar com Goethe si “la bondat és la cadena d’or que enllaça la societat”. Tal vegada sigui certa la lliçó núm. 23 exposada per François Lelord a El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat: “La felicitat consisteix en fer feliços els demés”. Amén.

_________________________

 IMATGE: Robert Crumb 

JARDINS D'ALTRI. D' STEVE JOBS AL VISCA L' INFERN! Climent Picornell

jcmllonja | 19 Gener, 2012 16:15

 

Jardins d'altri. D'Steve Jobs al Visca l'Infern!

 

Climent Picornell

 

Arreplegant pels jardins del que han escrit altres, confegesc els meus redols de paraules.

La mort de Steve Jobs, el maquinador dels Macintosh i dels Apple, un dels personatges que ens ha transformat la modernitat,  ha tengut les seves hagiografies i els seus redols d’ombres. Aquestes, dibuixades pels partidaris del programari lliure, pels qui coneixien les interioritats de la seva empresa, la seva mania pel secretisme en la fabricació dels seus productes... Tenia una germana , escriptora, Mona Simpson la qual aprofità per fer-ne un retrat més o menys apòcrif a una novel·la que titulà A regular guy (Un al·lot qualsevol  o, millor, Un tipus normal): “Tenia el cap sempre tan ocupat en les coses que feia que no estirava mai la cadena del wàter”. És només un contrapunt prosaic al dibuix propagandístic del geni despistat.

Parlant de genis. Veig un altre dels documentals sobre música i músics de Martin Scorsese, Living in the material world sobre el Beatle George Harrison, el Beatle que tocava la guitarra solista, el que passava pel més orientalista. Marcos Ordóñez –a rel d’aquest reportatge- es demana pel megaèxit dels Beatles, les histèries col·lectives i tot allò. “Tal vegada els succeí, perquè jugaven com a infants i repartiren joc en un món amb gent vestida de gris”. I les seves derives posteriors,  McCartney juga a “me’n vaig al camp”; Ringo va jugar a fer el cavernícola, a perseguir rosses; Lennon, el no menys milionari, juga a Black Panther i a Imagine , “imagina que no hi ha possessions...” (un dels millors acudits de la dècada, segons Ordóñez).

 

Parlant de possessions. Proclamava el falangista José Luís Arrese a 1957, època del franquisme autàrquic: “Queremos un país de propietarios, no de proletarios”. A 2006 s’iniciaren nou-centes mil vivendes a l’estat Espanyol. Més que a França, Alemanya i Itàlia juntes. Comprar una vivenda era un bona inversió. Deia Andy Warhol que “fer un bon negoci era la millor obra d’art”. Òbviament Warhol no es referia a què aquest hagués de tenir com a protagonista la venda d’una obra d’art. Així ha anat, l’ètica sacrificada en nom de l’art de fer doblers. No estaria de més ara que prest serà cap d’any i enfilam cap al 2012, recordar que de la caiguda del mur de Berlín, 1989, a la caiguda de Lehman and Brothers, 2008, han passat només vint anys.  Ja som de ple dins l’època del traspàs del poder des dels estats, considerats sobirans (o tal vegada seria millor anomenar-los tardo-capitalistes), cap a una sèrie d’empreses multinacionals i financeres.

“Temps era temps els estats eren sobirans”, diu Zygmunt Bauman, “avui la sobirania és una idea zombi, és morta però fa veure que es viva, no hi ha actors prou poderosos per aplicar les decisions que prenen els estats; el passat cap de setmana els líders polítics el se van passar tremolant a l’espera de la reacció dels mercats”. Bauman és el creador del concepte de modernitat líquida, Eva Piquer, la periodista que cobria la conferència de Bauman, diu: “Per un moment va semblar que els assistents a la conferència, més que sortir-ne en estat líquid, en sortiríem fets pols”.

 

“Els temps de crisi redoblen la vida dels homes” diu Chateaubriand a les seves Memòries d’ultratomba. El sentit és clar. Però no cal oblidar la maledicció, de caire gitano o xinès: “Tant de bo et toqui viure una època interessant”. Segons  M. Krätke, “el que estam travessant no és la crisi final del capitalisme, sinó la seva tercera o quarta gran depressió. Som al final de l’hegemonia dels Estats Units i d’un model de capitalisme, l’anglosaxó, la fi del model de desregulació financera capitanejada per Wall Street. Segons Paul Krugman des de la gran depressió dels anys trenta fins als anys setanta érem a l’època que ell denomina de “la banca avorrida”. Els bancs estaven fortament regulats i eren menys lucratius. Després sorgiren més i més productes, alguns d’exòtica innovació financera: futurs, opcions, derivats, swaps... Del TINA al TATA. De l’infame mantra thatcherià del TINA (“There is no alternative”, No hi ha alternativa, més que la que ella va imposar, volia dir); en canvi Susan George ens parla de substituir-lo pel TATA (“There are thousand of alternatives”, Hi ha milers d’alternatives). Cal desterrar així el “No future”?

 

No hi ha futur, de Sid Vicious del conjunt Sex Pistols, que no era expert en macroeconomia precisament. Es complirà la profecia ? Ara ja passam de l’estat del benestar a l’estat del malestar: de Papà-estat a Mamà-Merkel.  S’abandona l’estat del benestar però entram dins  l’estat benefactor, captivador,  que cerca, més que autoritat, consentiment i entusiame. I com ho aconsegueix?  Idò a través de l’abandonament de l’autoritat dels pares que entreguen els seus fills a la televisió que els crearà els referents i els models a imitar o els delegarà al sistema educatiu, cada dia més qüestionat. Això implica, segons Raul Eguizábal, “una renúncia a la configuració dels afectes i les emocions, que es converteixen en una mercaderia més, a disposició dels nous usuaris i consumidors”. Com deia el fundador de la marca Revlon: “A les fàbriques produïm cosmètics, a les botigues venem esperança”.

 

S’ha atribuït la sentència,  “Que ells facin les lleis, que jo faré els reglaments”, al comte de Romanones, en el sentit que l’aplicació de la llei rau en gran manera en la lletra petita que desenvolupa la seva aplicació. Aquests dies en què a Rússia hi ha hagut eleccions i la gent protesta per la seva convicció de manipulació, pensava en la dita de Iósif Stalin: “L’important no és qui guanya les eleccions sinó qui compta els vots”. El nom d’Stalin m’ha conduit al “Visca l’ Infern!” de Chateaubriand (diferent del  “Viva la Muerte!” del general Millán-Astray) repassant  la Revolució Francesa. “En l’època en què es donaven pensions per a la guillotina; quan es duia alternativament en la botonada de la carmagnole, en lloc d’una flor, una guillotina d’or o un trosset de cor d’un guillotinat; en l’època en què es cridava Visca l’Infern!, en què se celebraven alegrement les orgies sanguinolentes, era precís, per al fi de festa, arribar al darrer acudit del dolor: ‘quina edat tens?’ demanaren a Camille Desmoulins abans de degollar-lo: ‘L’edat del descamisat Jesucrist’. Continua Chauteabriand:  “És de suposar que no s’aprèn a morir matant els altres”.

_________________________
IMATGE: TOMEU L'AMO 

NEOSOCIOLOGIA ILLENCA (UNA ADOPCIÓ, UN INTENT DE SODOMIA, UN SUÏCIDI) Climent Picornell

jcmllonja | 01 Gener, 2012 17:18


  

 

Neosociologia illenca (una adopció, un intent de sodomia, un suïcidi)

 

Climent Picornell

 

1.- Li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anà de quatres a Sudamèrica i  tornà amb una nina,  ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrera els homes que acabà amb dos embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un “te tornaré”. Que fou veritat, però que durà poc. Tornà cap aquí i acabà en un pis tutel·lat per una administració pública. Els pares adoptius es feren grans més aviat del que ho haguessin fet normalment. Ara aquella nina, amb quatre fills, de quatre homes diferents viu al pis dels seus pares mallorquins amb els seus pares i germans biològics,  que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa ho faci, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.

 

2.-  Solen sopar junts  tots quatre fa molt de temps.  I els anys van passant, i les manies, i la forma de veure el món i la idea de parella. “Quina enveja me feis tan ben avenguts vosaltres”.  “Sí, hi estam ben avenguts”. “Sí?” “Sí, mira tu, per exemple,  al  Carrefour, ella tria i jo empenc el carretó; ella col·loca les coses dins les bosses i jo pag amb la tarja. Estam mil·limètricament ben avenguts”. Ella no entén la ironia i replica:  “Ai, en canvi nosaltres, un desastre, tot lo dia discutint, ens hem hagut d’apuntar a un curset de renovació del vincle sentimental;  és una mescla de pilates, reiki i constel·lacions familiars, i quan estam molt emprenyats, molt  allunyats, hem de cantar uns mantres:  Jaiiiii, guruuuu, deva….  (“Bonjesús”, pensa ell,   “això pareix una mala versió de quan érem nins i cantàvem ‘qui té duros fuma puros, qui no en té fuma paper”).  Mentre, els dos homes recullen la taula i dins la cuina li diu:  “Me vull separar”. “Que te vols separar? Joan! Que ja no ets un nin”. “Mira n’Antònia ha canviat molt, darrerament té unes sortides...  com a elèctriques . ‘M’has de donar pes cul’ em va dir un bon dia. Vaja, vaig dir jo, i ara ? ‘Ho veig a les pelis porno i na Francisca me diu que ho fa amb so seu homo. Ho vull provar i tu no m’ho has fet mai’. Ala idò, com que tu li fas a na Francisca,  jo també a la meva. Però a mi no m’havia fet falta mai entrar-li per darrera. Però, bé, si s’homo de na Francisca li feia, idò pes cul s’ha dit! Ha resultat que té ‘hipertonia  de l’esfínter anal intern’, li va dir el seu metge, estretor histèrica, i te dic que n’hi vaig fer de coses i bé que la vaig untar de cremes i jo mateix em vaig embetumar de tot el que creia que la faria passar llisa. Res.  ‘ai!, ai!... més fluixet! més poc a poc que me fas mal!’ Res. Ho vàrem deixar estar. I acabàrem, i acabam, com sempre, un poc ella damunt, un poc jo damunt, un poc ella agenollada, un poc arrepitada a un sofà de pell que, abans, la posava catxondíssima. I al final, sempre, sempre, sempre igual, de bon de veres, sempre:  ‘tu no m’estimes’. I jo : ‘sí molt’. ‘No és vera tu no m’estimes, només me vols per això...’ I així. Del cul no n’ha tornat xerrar pus. Però des d’aquell dia, de res mes! Sa cosa va molt malament, i per tant ho tenc decidit: ella cap aquí i jo cap allà!”

 

3.-  Volia ser, i ho era, el primer en tot. El que millor jugava a bàsquet, el primer que va anar a estudiar a Anglaterra... Aparentant  que res  no l’ importava, que tot li era igual, tot amb una ben estudiada informalitat. Però sí, li importava i molt. I es podia veure en la seves intervencions en les converses, dràstiques, tallants, encara que fossin disfressades de sarcasme. Guanyà molts doblers, va encertar en les seves inversions i amb els seus socis –mentre tot va anar be-. No duia massa comptabilitat, no li importava, agafava doblers si n’havia de menester, invertia en modernitzar les empreses,  que li eren molt rendibles, fins que s’aturaren de ser-ho. Quan va començar a anar malament, tot va anar malament, des de les empreses a les seves amistats, els més amics foren els pitjors, i els seus socis, fins i tot els més minoritaris, a qui havia fet guanyar molts bons dividends, començaran a escaïnar i a tirar-li en cara la seva manera tan personal de gestió. Que si agafava doblers sense justificar, que si les feines a les seves propietats, que si els seus xofers els pagaven ells... Tot s’agreujà quan es va començar a veure estret, amb plets i denúncies. La cosa acabà amb les cases, propietats i comptes corrents embargats, enrevoltat de judicis, dels quals, ell, no se’n podia avenir. De ric passà a pobre, però pobre de bon de veres, i la seva família, les seves dones, els seus fills, no saberen o no pogueren ajudar-lo. Començà a prendre pastilles, abusava de somnífers i ansiolítics, fins que també li receptaren antidepressius dels quals també abusava.  Un dia baix de forma, sense doblers per pagar-se els vicis als quals estava avesat i després de fer una cosa que no havia fet mai, però mai de la vida, demanar consell a dos amics, va decidir fer el que havia  de fer, va prendre un còctel fenomenal de pastilles i s’adormí per sempre. Altivesa, orgull, intel·ligència i vivor, tot mal mesclat amb un voler quedar bé compulsiu, i amb una necessitat de que el  reconeguessin com a triomfador  sense ell haver-se de molestar en  manifestar-ho. Així havia d’ acabar.

_____________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb