Climent Picornell

ELS VELLS ROCKERS MAI MOREN? (PAU RIBA, JANIS JOPLIN, DON MCLEAN...) Climent Picornell

jcmllonja | 30 Desembre, 2011 20:51

Els vells rockers mai moren? (Pau Riba, Janis Joplin, Don McLean...)

 

Climent Picornell

 

Pau Riba acaba de reeditar Jo, la donya i el gripau. El vinil retorna ara acompanyat de moltes més coses i embolicat amb un dibuix del nostre excels Miquel Barceló. El disc es va enregistrar fa quaranta anys -Riba en tenia vint-i-tres- en la més pura ètica i estètica del hippisme dels anys 70 a Formentera, un d’aquests llocs de les Balears que juntament amb Deià –abans havia estat El Terreno, després Pollença…- atreia artistes per la seva bellesa, pel seu magnetisme deia Robert Graves de Deià o, era el cas de Formentera, per la seva inclusió en la senda dels hippies nord-americans en el seu pelegrinatge des dels USA cap a l’Índia: era el repòs del Mediterrani. La gent de la illa en deia “els peluts”, primer amb menyspreu, després en feren la imatge de marca turística. Pau Riba hi arribà i hi enregistrà el disc -quasi a l’aire lliure-, i li va sortir com tocava. Era i és d’un bucolisme psicodèlic, amarat d’escenografia familiar, amb la mar, les figueres estalonades i les savines formenterenques, contrastant amb el seu rockerisme previ. A un servidor sempre m’han agradat, i encara ara, Pau Riba i Formentera, excepte a l’estiu quan els italians se’n fan amos i senyors. La pregunta davant aquesta reedició és: “No hi ha temps que no torn?” o “Ells vells rockers mai moren?” Poden ser dos axiomes que sempre es compleixen?

 

Si més no, podem mirar als vells rockers que encara tenen ganes de donar canya. El meu fill Julià ha tornat fa uns dies de Roma del concert que hi feren Marc Knopfler i Bob Dylan, tocant algunes peces plegats. Dylan, el maig, va fer setanta anys. O els Rolling Stones que reediten el “Some Girls” de 1978 amb dotze temes inèdits, la qual cosa ha disparat la rumorología del seu retorn als escenaris per celebrar el cinquanta aniversari de la creació de la banda. “Calaveres incombustibles” els deia Donat Putx, un dels casos més increïbles de pervivència en la historia del rock and roll, amb innovació, transgressió i bon quefer musical. Charlie Watts el seu bateria també ha fet setanta anys. Tom Waits, Neil Young, Lou Reed, Patti Smith, Eric Clapton, James Taylor (calb) encara van per damunt els escenaris –un poc “estropeats”- i Leonard Cohen , setanta-set anys, encara fa directes, és un dir, obligat supòs per la malifeta que patí la seva economia.

 

Mai moren els vells, o les velles, rockeres? Sí. I alguns o algunes molt aviat, perquè envelleixen meteòricament. I pens amb Janis Joplin. Conta Jordi Soler (Salvador Dalí y la más inquietante de las chicas yéyé, 2011) que Leonard Cohen, que era un poeta bastant tristot, i Janis Joplin es trobaren dins un ascensor del Chelsea Hotel. Cohen cercava na Brigitte Bardot i Joplin a Kris Kristofferson. Segons Cohen en aquell hotel la gent menjava patates amb àcid i la mascota de Frank Zappa, una boa constrictor, es solia perdre pels passadissos. La suposada bacanal en què acabà l’encontre de Joplin i Cohen és relatada i cantada per ell a “Chelsea Hotel No. 2”. Canta Cohen: “Me digueres que preferies els homes guapos però que amb mi faries una excepció. Som lletjos però tenim la música”. Una sola vegada més es trobaren, al ‘camerino’ dels The Who, ella gata de Southern Comfort el seu licor preferit. Bé, el cas és el de la mort dels rockers o rockeres, vells o joves. En el cas de Joplin, joves, tenia vint-i-set anys quan es va suïcidar el 4 d’octubre de 1970. Ha fet quaranta-un anys, quasi els mateixos de quan Pau Riba se n’anà a Formentera. Joplin enregistrà Pearl amb The Full-Tilt Boogie Band, un disc pòstum, morí abans que sortís al mercat, “Me and Bobby McGee” una cançò que li havia escrit, mirin per on, Kris Kristofferson, fou el seu èxit.

 

Se’m fa inevitable, voltant per aquests anys, setanta i setanta-un, i el fet de meditar si moren, o no, els rock-stars, pensar en què Don McLean enregistrà el 1971 “American Pie” que conté el ritornello, una tornada, que diu: “...the day when the music died”, el dia en que va morir la música. És una cançó que recorda la mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i en Big Booper en un accident aeri, el tres de febrer de 1959, el seu avió s’estavellà en un camp de blat de les índies. La balada de Don McLean és una successió surrealista de metàfores suposadament extretes de la vida real, bàsicament de la música i dels músics que admirava, però també sobre la política i la situació social del moment als Estats Units i al món. Començant pel títol de la cançó, “So bye, bye Miss American Pie...”, amb aquest adéu a la senyoreta Pastís Americà, hi ha qui hi vol interpretar la pèrdua de la innocència de tota una nació, fruit del seu pas per la segona guerra mundial, on les coques de poma eren les postres reglamentàries de l’exèrcit; no hi falta el Chevrolet, emblema de l’època daurada que visqueren els USA abans d’entrar en el conflicte que marcarà les generacions posteriors, la guerra de Vietnam; l’assassinat dels Kennedy o el pas de la música com entreteniment a la música com a protesta. “Però alguna cosa em va tocar profundament... el dia que la musica va morir”. En fi. Sempre havia volgut escriure alguna cosa sobre aquesta cançó i, mirin per on, el fet que els rockers visquin eternament, o morin sobtadament ho ha fet possible.

 

Les referències de McLean, per altra part, són moltes de les meves referències sentimentals i musicals. Des del “Do You Believe in Magic” de The Lovin’ Spoonful,  “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan,  “and while Lennon read a book of Marx...” els Beatles amb el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band o la referència explícita i apocalíptica a la seva cançó “Helter Skelter”; The Byrds i, com no podia ser d’altra manera, Janis Joplin (“I met a girl who sang the blues...” , vaig conèixer una al·lota que cantava blues i li vaig demanar alguna bona notícia, però va somriure i se’n va anar). I tot això, problemess racials, socials i el canvi radical amb l’aparició dels “Flower Power”, els hippies que solcant el món anaven cap a l’Índia, a la recerca d’un nou paradigma vital i, alguns, s’aturaven a Formentera. El lloc on fa quaranta anys Pau Riba enregistrà Jo, la donya i el gripau, que ara s’ha reeditat. S’acosta Nadal, i els Reis, és un regal per quedar bé i per ajudar a què els músics, joves o vells, definitivament, no es morin. De fam.

 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB EN PAIROLÍ I ALTRES... Climent Picornell

jcmllonja | 29 Desembre, 2011 11:26

Apunts del Pla, amb en Pairolí i altres.

 

Climent Picornell

 

A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i es senten cantar els ropits. La crisi també afecta la petites viles del Pla, manco feina, atur, alguns immigrants se’n tornen i la gent gasta menys. “Noltros sempre tendrem un solc de bledes, quatre patates, dues cols i un caragol per omplir el gavatx, els de Ciutat ho tendran més pillo”, me comenta n’Andreu Pairolí, “jo només he de comprar s’arròs, es pa i s’oli, tot lo demés ho faig jo, i res d’aigua mineral, aigua del cel, de la cisterna que és la més bona!”.

De camí cap a la plaça me top amb n’Antònia, una amiga que fa de metgessa “Tot marxa?” “Tot és molt, però ho feim anar...”; “T’he vist que parlaves amb n’Andreu; li agrada xerrar, s’altre dia a sa consulta, entra i me diu ‘jo s’altre dia pujava s’escala...’ i ja vaig pensar: a veure a quin escaló me dirà per què ve; ‘idò’ continuà n’Andreu ‘ahir venia de comprar i quan vaig pujar s’escala –que l’havia enrajolada mon pare al cel sia, que ara fa dos anys que és mort...’ I jo pensant quan amollaria què li feia mal, perquè abans de dir-me què tenen enrevolten i enrevolten... els conec bé a aquests fadrins vells, o aquests viudos xorcs que vénen tots sols a queixar-se... Res, no va ser res, un  poc de ciàtica”.

 

Volta cantó en Macià Baroner, quan el trob el salut efusivament, fa estona donava fems de porc a mon pare qui, per aquest motiu, li estava molt agraït, havia sembrat un parell de tires de tarongers i aquella femada, aquella llacor els anava mel. Mon pare sempre ho contava amb il·lusió “me du els fems fins als tarongers”, per això li conserv una estima especial, una espècie d’agraïment delegat i li faig cas d’una manera especial. Ara es vidu, se li morí la dona de càncer no fa gaire. Me diu, “Ara m’he encontrat amb n’Andreu Pairolí i  sempre me’n record de lo que em contava mon pare de son pare. Idò resulta que a un conco seu el cridaren per fer el servici, era temps de sa guerra, i digué al seu germà ‘te’n cuidaràs de na Francina?’, que era la seva al·lota; i se’n va cuidar tan bé que li va fer un al·lot: n’Andreu! Diuen que son pare va fer un mal negoci, na Francina va resultar ser una dona terrible, sulla, comandadora en excés. El germà quan tornà de sa guerra es va casar devers Sineu. Bé... Vaig fins a veure els porcells.”

Poc abans del kiosket, un autèntic drugstore en petit que ven quasi de tot, veig en Cosme Gotellet baixant pel carrer de l’Escaleta cap a comprar el diari i després a fer tertúlia al bar de sa plaça Nova. Ben mudat, capellet d’estil tirolès posat, gaiato, com sempre, content i satisfet, amb més de noranta anys i el cap clar com un llum. L’esper per baixar plegats, “Jo, Climent, ho tenc ben clar, acabaré, me moriré i tancaré un cicle i la veritat és que estic ben content; tenc les filles, néts i renéts ben a prop de ca nostra”. Avui ho acompanya amb una anècdota de quan feia feina, a un servei de l’administració pública, “saps què deia es meu superior -fèiem sa previsió des temps i no teníem com ara tants d’aparatos-  que si sa previsió s’equivocava i ses condicions de s’atmosfera eren ses que eren, si no feia lo que havíem predit, era es temps es que s’equivocava i no noltros!”

De retorn n’Andreu Pairolí m’espera en el mateix cantó on ens havíem trobat. “Sempre dic li he contar i no hi pens mai i ara he dit: avui! Idò quan era al·lotot vaig domar una vaca, n’Estrella, primer me va tomar devers vint vegades i jo sense pegar-li, un altre pic, i un altre... fins que hi vaig poder colcar, quan se va fer grossa hi podien posar sis o set infants damunt; amb un siulo la feia venir i me llepava. Un dia me fa fer guanyar deu pessetes. Va fer una pixarada, per devers sa Clotal i en Tomeu Sanxot que guaitava me diu: ‘s’ha buidada bé!’ I jo li dic: deu pessetes que la faig tornar pixar! Que si i que no i que sí. Idò li vaig tocar sa cotorreta i aquell animal envergà una altra pixarotada. Què trobes? És bona aquesta! Ja sé jo que a tu t’agrada que te contin aquestes coses!”

 

De camí cap al cafè veig en Mohamed, un magrebí petit, que amb una jugueta que li ha regalada un veïnadet seu, una excavadora, treu tota la terra humida que pot d’un parterre de la plaça i pens amb en el que m’ha contat en Pairolí. M’interessen les coses normals de la vila i en faig apunts i per això alguns em fan depositaris de les rareses, les antiguitats i les excepcionalitats. Mentre pensava això, assegut a la taula de devora, en Guillem Llumot, me diu: “Ara te n’he contar una de bona, s’altre dia me vaig trobar dins un sac de saqueta, penjat de sa baula de ca meva, una gallina coixa. Supós que per si la volia escabetxar. Idò no. Jo l’he  surada, té una cama descentrada i casi no s’aguanta, amb un poc de pinso, enciam, fruita, ara va bona. Allà on n’ho s’hi arriba per gratar-se jo li don un bon massatge, en sec; saps que li agrada! És com un cusset, s’acosta i jo la grat; té sa cresta ben vermella. Mira si m’estima que s’altre dia jo dormia a sa butaca, idò me va fer un ou damunt els peus! T’ho ben assegur! Ho has d’apuntar a n’això.”

Torna-m’hi, tona-hi, pens. Amb el somriure als llavis me’n torn cap al meu turó a fer la meva crònica desbaratada, que no amaga la real -crua i tendra a la vegada- del llogaret. Ara, a l’entrada de l’hivern, la terra banyada, hom no pot fer res més important que aparellar la llenya i començar foc.

ELS SITUACIONISTES I EL ROMANTICISME REVOLUCIONARI Climent Picornell

jcmllonja | 28 Desembre, 2011 14:05

Els situacionistes i el romanticisme revolucionari

 

Climent Picornell

 

“Qui ha renunciat a desenvolupar la seva vida ja no podrà tampoc reconèixer la seva mort” (Guy Debord). Desant els caramulls de paperassa de ca nostra me surt una revista: Plankton. És només un forro fals, baix la pretesa revista de biologia marina hi ha el núm. 12 de l’ Internationale Situationniste, 1969. La Internacional Situacionista fou, en la realitat, una organització d’artistes i intel·lectuals que pretenia acabar amb la dominació capitalista. Creada formalment l’any 1957, per la fusió d’una sèrie de grups anteriors (Internacional Lletrista, Bauhaus Imaginista, grup COBRA, comitè Psicogeogràfic de Londres...), corrien els moments de l’antistalinisme i la sufocació comunista de les revoltes obreres a Polònia i Hongria. A França aquest corrent desembocà en la gran, i curta, revolta del Maig del 68. Els situacionistes són considerats uns dels  impulsors i fornidors de continguts i eslògans del Maig del 68 a París. A 1972 es dissol després d’editar dotze números de la seva revista (1958-1969). En quedaren com exponents més coneguts noms com Gianfranco Sanguinetti, René Viénet, Guy Debord, Raoul Vaneigem... resultants d’una tropa de discutidors, anatemitzadors, cismes i purgues diverses. A Espanya, en ple franquisme, aquestes divagacions hiperintelectualitzades eren vistes com a maniobres petitburgeses que distreien les forces clàssiques de l’oposició d’esquerres del seu principal objectiu, l’enderrocament del general Franco i la restauració de la república democràtica. Això no llevava que a determinats ambients arribàs aquest missatge, amb retard. A alguns de nosaltres ens va fascinar, ens va engrunar -juntament amb els beatniks americans-, causant-nos un shock particular, conceptualment mal de pair. Jo hi vaig trobar un punt geogràfic que me va interessar, a través del que anomenaven ‘la deriva urbana’ es feia una lectura nova de la ciutat, l’espai situacionista volia canviar el significat de la ciutat, modificant la manera com se l’habitava, era la Psicogeografia.

 

El missatge situacionista, rompia amb l’ortodòxia marxista-leninista, criticant radicalment els règims comunistes de l’Est d’Europa, reformulant les crítiques al capitalisme, el qual, consideraven, perfeccionava les tècniques de la seva dominació a Occident. Mario Perniola, el conegut filòsof italià els dedicà un llibre el 1998, traduït a l’espanyol el 2007 –Los situacionistas-, la revista Quimera un extra l’any 2000 coordinat per César de Vicente Hernando i la revista Anthropos un nombre monogràfic l’any 2010, els cit com exemples de que es continua mantenint un interès pel que fou aquest moviment. Mario Perniola conclou que la seva aportació es pot encabir en la línia fonamental que mantén que l’alienació contemporània se concreta en l’estat de passivitat contemplativa de la gent - produït i atiat pel neocapitalisme-, per aquest motiu, es fa necessària l’emergència d’una nova subjectivitat radical capaç de reconstruir-ho tot a partir d’un mateix, allunyant-se dels apriorismes dels partits polítics.

Guy Débord i Raoul Vaneigen són els qui han tengut més transcendència mediàtica, o més coneixença fora dels nuclis situacionistes. Sobretot el primer -se suïcidà el 1994- per la publicació de la seva obra cabdal La Societat de l’espectacle (1967) en la qual hi manifestava el seu paradigma: “Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle”. Segons Débord a més del món del treball, l’espectacle és la forma dominant de posar en relació els homes; els grans vehiculadors de l’espectacle contemporani són els mitjans de comunicació, els quals malgrat les seves suposades divergències  mediàtiques no aconsegueixen ocultar una convergència espectacular: aconseguir la  desinformació de la societat. Tota la informació és transforma en espectacle, i és per si mateixa portadora irreductible de l’ordre capitalista, essent engolida amb una passivitat inconscient per la societat actual. En una darrera obra El Planeta malalt diu: “Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps”.

Vaneigen ha continuat publicant regularment, després de la seva obra Tractat de saber viure per a ús de les noves generacions (1967), un llibre poètic, revolucionari i emotiu. “No volem un món en el que la garantia de no morir de fam equivalgui al risc de morir d’avorriment”, sembla una pintada a una paret durant el Maig del 68. El seu discurs  tracta, dit ràpidament, de la necessitat de canviarr la vida quotidiana, edificant una societat paral·lela, microsocietats coal·ligades, vertaderes formes de guerrilla en pugna per l’autogestió generalitzada. En alguns dels seus treballs posteriors (“Avís als vius sobre la mort que els governa i l’oportunitat de desfer-se d’ella”, “Per una internacional del gènere humà”), va adaptant el seu ideari “al desig d’alliberar-nos de ser governats per la por a la mort, viure en plenitud, autonomia i creativitat social”. “Res és sagrat tot es pot dir”. Autonomia i creativitat són, segons ell, els motors del quefer revolucionari.

 

Si haguéssim de reduir el discurs situacionista a paraules clau, serien: situació, vida quotidiana, individu, espectacle. En paraules recents de Vaneigem, “els situacionistes no profetitzaven res, col·laboraren en el treball d’excavació de la història, que anunciava la fi de l’explotació de la natura, del treball, de la depredació, de l’autoritat jeràrquica, del poder, del menyspreu i la por a la dona, de la subordinació dels infants, de l’ascendència intel·lectual, del despotisme militar i policial, de les religions, de les ideologies, de la repressió i les seves alliberacions mortíferes. Posaren les bases d’una internacional del gènere humà”. Quasi res! Accepta però que la Internacional Situacionista fou portadora d’un pensament crític radical que continua sent ignorat, “després de cinquanta anys d’ostracisme, el situacionisme és al panteó de les ideologies, exposat en els amfiteatres de la cultura com un cadàver indiferent”.  Romanticisme revolucionari, al cap i a la fi. Fou Max Blechman qui recopilà –amb aquest títol- per City Lights Books un llibre sobre persones i moviments de revolta (Daniel Blanchard fa el capítol de Debord) i el subtitulà: “A drunken boat anthology”. Una antologia procedent de la publicació d’aire llibertari Drunken boat, que significa Vaixell ebri, com el poema de Rimbaud, un vaixell begut, però d’aigua, que s’enfonsa i viatja pels fondals, de l’alegria a la decadència. Un vaixell a la deriva? La deriva situacionista tal vegada?

QUATRE COLLITES PER JARDINS D'ALTRI Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2011 18:13

Quatre collites per Jardins d’altri

Climent Picornell

1.- Novembre és un mes melancòlic, s’acursa el dia, apareixen els fantasmes somorts per la claror i la vitalitat de l’estiu, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar, per mor d’aquest sofriment atenuat que patim, ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda en aquesta recerca la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment, l’absència de felicitat, com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner (L’eufòria perpetua. Sobre el deure de ser feliç), que el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat “suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix d’una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)...  es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un aconteixement o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet  extreu enormes ganàncies de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.

2.- “Amb el peix de prémer pescat, el cuiner preparava la caldereta i en tirar la cabeça d’alls damunt l’oli calent aquell aroma que la brisa salada estenia per damunt la mar creava per primer pic l’univers i ja no existia la memòria... sinó la llum dels sentits fosa amb els pensaments. Res” (Manuel Vicent). El relat anterior sintonitza amb la importància de les olors. “Caseta mia per petita que sia” deia sempre ma mare quan frissava d’entrar a ca nostra. Una variació de “Casa mia per pobra que sia”. Això em repetesc sempre que entr a ca meva. I ensum l’olor. Record bé la de ca ma mare, una casa que fa anys que ja no existeix, el que era la meva habitació ara és el departament de fruites i verdures d’un supermercat, als baixos d’una finca nova. Fa anys, per mor d’un antibiòtic vaig perdre el sentit de l’olfacte. Me sembla que ja ho he contat. Terrible, un món sense olors. De quan vaig recuperar l’olfacte m’ha quedat el vici i el plaer d’ensumar-ho tot, compulsivament, com un ca llebrer. Per això m’agrada identificar l’olor que fan les cases.

3.- W. H. Auden va definir Espanya com “That arid square, that a fragment nipped off from hot Africa, soldered so crudely to inventive Europe” (Aquest àrid quadrat,  aquest fragment que s’ha desprès de la calorosa Àfrica, tan cruelment soldat a la inventiva Europa). I els illencs que hi pintam? Els insulars sempre he pensat que vivim constantment en una frontera, la de la terra i la mar.  Aïllament? Aïllament m’has dit?  “Una illa no separa, ni reclou, singularitza”,  Andrés Sánchez Robaina a Cuaderno de las islas, on reuneix el que ha sentit i recollit sobre aquests continents en miniatura. Illes que han estat presó, com Unamuno a Fuerteventura on tal vegada inventà la paraula de tres caps: “a-illa-ment”. Les illes que ens esperen, segons el profeta Isaïes. L’illa de Pascua ( Te Henua, que vol dir el mèlic o la guixa del món). A segons quines illes els pesa més l’aïllament, a segons quines altres la por al perill de l’arribada dels altres, travessant la frontera. Avui en dia però aquesta dialèctica està totalment esvaïda, sobrepassada per aconteixements de tipus mundial que ens afecten com al que més.

4.- Micro relats. Segons L. M. Díez, el que ell anomena l’acudit de Monterroso ha fet molt de mal a la literatura actual, amb el seu conte hipercurt: “Quan es va despertà, el dinosaure encara era allà”. Més exagerat Larry Smith editor del participatiu SMITH Magazine aconseguí amb el seu primer llibre de la sèrie Six-Word Memoirs esser el més venut a USA.  La idea era condensar la vida d’una persona, o un retall, en sis paraules, la qual cosa,  per cert, és una idea robada a Ernest Hemingway: “En venda: sabatetes d’infant, mai usades”. Calla moltes més coses que les que diu. De totes maneres encara amb més concisió, vaig llegir condensada la vida de la cantant Amy Winehouse, recentment traspassada als trenta-dos anys, en quatre paraules (tres, en català): Too much, too soon (Massa, massa prest).  Un títol manllevat del segon disc dels New York Dolls. Tot i que la mort pot ser anunciada, és també una circumstància imprevista, com la de Percival Bartlebooth qui a  La vida, instruccions d’ús de Georges Pérec mor assegut davant un puzle amb l’única peça que li quedava per col·locar dins la mà, i que no se corresponia amb l’únic forat que quedava.

 

 

ANTONI SASTRE I L'ANÀLISI DEL TURISME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Desembre, 2011 18:03

Antoni Sastre i l’anàlisi del turisme a Balears

 

Climent Picornell

 

El turisme ens ha canviat de dalt fins baix, del cor a la fesomia. Constatar com ha anat aquest procés ha estat la tasca que ha involucrat un conjunt divers de personatges. Ahir vespre es va presentar el llibre en homenatge a l’economista i professor Antoni Sastre i Albertí (1949-2005), Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme,(Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme) que el Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les illes Balears ha dedicat a la seva memòria. Coordinat per Jaume Rosselló, és un aplec d’aportacions de professors i amics seus, amb el leit motiv de la investigació sobre el fet turístic.

El Dr. Sastre fou un pioner en els estudis del turisme. No exactament com Miquel dels Sant Oliver (“Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...”, 1891) o Bartomeu Amengual (“La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...”, 1903) que inauguren una línia de reflexió sobre la significació del turisme a les illes Balears. També el Foment del Turisme (1905), la revista La Nostra Terra abans de la guerra civil, les primeres Assemblees Turístiques (1951, 1953),  Rafel Alcover (“El turismo como fuente de riqueza”, 1958), etc. en foren també uns precursors; sense que hi manquessin ja les veus crítiques, Joan Mascaró des la universitat de Cambridge, el 1960, ja advertia que  “el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners”. És cert també que durant els anys setantes B. Barceló des de la Cambra de Comerç, bancs, caixes (a 1973 “Sa Nostra” inicia la sèrie “Evolució Econòmica”) o sindicats ( és important l’Análisis Socioeconómico de la hosteleria en Baleares, 1970), marquen la via dels estudis turístics pioners. Però em volia referir més específicament a quan ja s’engega una via acadèmica en l’estudi del turisme.

 

Antoni Sastre fou un d’aquests primers estudiosos,  inicià la seva tasca  d’anàlisi del fet turístic des de molt prest. Tant en el vessant aplicat, ja al 1978, per exemple, en el Pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca i Eivissa, com en el de la recerca i l’ensenyament. I això ho feu quan poca gent ho feia, i diria més, quan pels mandarins acadèmics fer recerca sobre turisme estava mal vist. Era una temàtica menystinguda i, més diré, feia com a lleig en el currículum d’un professional universitari. Ho sé, com ell i com altres. Quan vaig proposar la formació del grup especialitzat en turisme i oci a l’Associació de Geògrafs Espanyols hi va haver incomprensió; rural, industrial, urbà, eren etiquetes beneïdes, turisme, massa novedosa, com si fos una “pseudociència” parafrasejant Mario Bunge. Però juntament amb catalans, valencians, andalusos o canaris, tan geògrafs, com economistes i sociòlegs érem ja ben conscients que, o fèiem recerca sobre el turisme, o no s’entenia res del que estava passant als nostres territoris i les nostres economies. Antoni Sastre, per tant, en feu un currículum primerenc, i dens, la seva tesi doctoral  Estructura, conducta i resultats del mercat turístic balear  és de 1988. Com bé assenyala Eugeni Aguiló al pròleg, s’ha d’esmentar especialment el seu treball durant vint anys (1984-2004) en les Enquestes de Despesa Turística, les quals en un entorn de molt poca informació turística  a nivell estatal, fornien d’un instrument que permetia conèixer dades rellevants sobre el nostres turistes. La seva tasca com a professor el lliga als estudis de turisme de la UIB que ara compten amb un bon planter d’investigadors. Li hagués agradat veure-ho.

 

Record bé el darrer pic que parlàrem -dins el despatx del seu germà Francesc, a l’escola d’Hoteleria-, acabava d’arribar de la Xina, on hi teníem un projecte d’investigació,  corprès encara per les dimensions del colós asiàtic, contava que havia perdut un tren ràpid que l’havia de dur a l’aeroport de tornada. En aquells dies estàvem aficats en la redacció de l’obra Turisme: Territori i Societat que el Diari de Balears entregava cada diumenge als seus lectors. Una bona partida de fascicles són redactats per ell, magnífics resums  i estats de la qüestió sobre oferta turística bàsica, estructura de l’empresariat hoteler, les cadenes hoteleres, els fluxos i la despesa turístics, els perfils i les motivacions dels turistes, els majoristes de viatges, la relació del turisme amb l’agricultura, la indústria i el terciari… Redactàrem junts  Política econòmica i turisme,  on recordàvem que no fou fins molt tard que les administracions públiques s’adonaren que el turisme necessitava mesures reguladores, des de l’Unió Europea, passant per l’Estat, les Comunitat Autònomes, fins als municipis. Sempre entregà el treball a temps, mai se l’havia de pregar, era una de les característiques de la seva manera de fer feina.

Antoni Sastre, a més de gran coneixedor de fet turístic de les Balears era un dels nostres. En un temps en què fa mal saber qui són els nostres. Vull dir que era home de bon natural, calmat, però de conviccions fermes de país, fidel llegidor d’aquest diari, un banyalbufarí empeltat a Ciutat. Els diversos articles que  trobareu en aquest llibre d’homenatge són avinents per recordar-lo i fer esment del seu paper de baula i de mestre en la investigació turística, tant la més tècnica, com la més crítica.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb