Climent Picornell

PALMA, POSTAL DE TARDOR Climent Picornell

jcmllonja | 21 Novembre, 2011 12:08

 

Palma, postal de tardor

 

Climent Picornell

 

És encara dematí però el sol ja  il·lumina l’Àngel de la Llotja, més lluny el castell de Bellver i el puig de Galatzó. La mar és calma, del port es distingeixen tres transatlàntics que ompliran Palma de turistes de creuer, turistes de classes mitges i proletàries, molts d’ells italians, que  embossen Palma encara més.

 

Les rutines són per a complir. Passejada per dalt murada. Al parc de la mar les estàtues humanes se pinten i es vesteixen, els oficinistes apressats van cap a Cort, les conselleries i les oficines del centre. La Seu és oberta, vaig a veure començar la missa, només una estoneta, a la capella que transformà Miquel Barceló. Baixant per les escales cap a la plaça de la Reina, al jardinet dedicat al poeta Joan Alcover, els sense casa que dormen als bancs de pedra es renten la cara i les mans a la fonteta. El Born ple de fullaca amb  operaris que pengen els llums de Nadal, més de dos mesos abans. Al bar Bosch la clientela de sempre, en Joan, que fa els panets amb cara contenta, me diu: “Me jubil passat demà”. Em fa una llagosta de pa amb oli amb tomàtiga, calenteta i exclusiva. De prompte s’asseu una al·lota a la taula de veïnat; cabellera rossa, vestit ajustat, escotada. Amb les ungles llargues i pintades de vermell tecleja un sms al seu iPhone. Quasi immediatament li sona. “¿Que quieres?” (Silenci); “No has hecho nada por mi, no te debo nada!”(silenci); “Me tuve que marchar a Londres con una mano delante y la otra detrás”. “¿Porquè me llamas? No me llames más. Olvídame!” (Silenci, escolta...) “¡Eres un cabrón!”. És curiós que els veïnats de taula han quedat tots escoltant, però no la miren a ella, es miren entre ells i somriuen. Servidor no, quin caràcter, pens. En haver acabat mulla un tros de coca de patata dins el cafè amb llet. Amén.

 

A la plaça de la Reina hi trob en Toni, li deman si ha deixat el seu negoci, la botiga de llibres antics de devora santa Eulàlia, veïnat de sa Bodegueta, dos llocs clàssics del centre antic de la Ciutat; m’agradava perdrem  entre els caramulls de revistes i paperassa, ell sabia de les meves manies: gravats i dibuixos de la Llotja, mapes antics, llibres de geografia, de juguetes; “M’he jubilat, però ho han agafat unes altres persones que hi faran reforma i ho tornaran a obrir, el negoci continuarà...”, m’ho conta amb la seva expressivitat i la seva gesticulació tan convençuda.  Acabam discutint de la problemàtica d’haver de passar l’ITE (l’inspecció tècnica d’edificis) ara toca els edificis d’entre 75 i 100 anys d’antiguitat com el de ca meva o ca seva al carrer de ses Carasses.

 

Els turistes de creuer continuen saturant el centre, em recorda la passada nit de l’Art quan la gent es posà d’acord per sortir i omplir determinats carrers de la part antiga, un cert tipus de personal que s’havia engalanat aposta perquè la vessin, moderns, neohippies, indies o aquests que van tots de negre amb calcetins blancs per provocar i elles, atlètiques –s’ha de conèixer la gimnàsia aiurvèdica de mames i malucs-, gent d’aquesta que surt retratada a les pàgines de societat de n’Esteban Mercer o n’Eugènia Planas; es podria fer, amb la seva observació, una nova sociologia de la contemporaneïtat de Palma, pseudopijos que abominen dels llibres d’autoajuda –però els llegeixen d’amagat-  mesclats amb estrangers residents que se volen fer els mallorquins, filles joves de butifarres no arruïnats, hotelers dispersos i sospitosos i tutti quanti que estira el cap per sortir a la foto. Durant els nostres dinars dels dijous tant en Joan Carles com en Jaume i jo, feim el propòsit de dibuixar una espècie de malla social d’aquesta genteta que no són polítics, ni escriptors, sinó fatus diversos, gent de la vida real, de l’alta i baixa societat, de la cultura del rock, dels bars de copes, del món de la drogoaddicció, dels urderground de Ciutat, que existeixen i tenen pocs relators. Com ara la trobada amb el gurú de l’slowfood, Carlo Petrini, al museu del Baluard, gent diversa des d’aquella al·lota que duia una dotzena de pebres coents enrevoltant els cabells recollits, fins a l’altra que anava amb vestit de per devers el regne de Bhutan, així com alguns dels organitzadors amb davantals negres, o com nosaltres mateixos que hi érem a escoltar el discurs mesclat de sostenibilitat, local contra global, antimultinacional, el gust de menjar bé per a tothom, però amb un toc ecopijo i pagès, tot ben batut.

 

Retorn a casa a l’hora en què l’ombra de les palmeres es projecta damunt la façana de la Llotja, i sent que me criden. És una ex alumna, la record perfectament, un dia vengué al despatx i em demanà posposar un examen, en tenia un altre, de cant. “D’acord, però m’has d’interpretar alguna cosa del que t’examines”. I es posà a cantar primer Moonlight serenade i després Stormy weather, molt bé per cert. Ha acabat la carrera i ha trobat feina. Al·leluia!


DE L'HUMOR, LES DÉCIMES DESBARATADES I LES CANÇONS VERDES Climent Picornell

jcmllonja | 18 Novembre, 2011 14:25

Del riure, les dècimes desbaratades i les cançons verdes

 

Climent Picornell

 

Napoleó balla amb una dama italiana: “Tots els homes ballen malament?” Li contesta la dama: “Non tutti, ma buona parte”. Un cert múscul de la intel·ligència fa falta per riure. I més per riure’s d’un mateix. “Es volia suïcidar però es conformà esqueixant la seva foto”. La ironia, que se’n fot de la mort i de l’estupidesa humana. Barzelletta (ferir de valent), en diuen en italià de l’acudit. Per cert, saben aquell de “Que fa un de Lepe vestit de vampir damunt un tractor? Sembra el pànic”. El conten a molts països quan es volen riure dels veïnats. Certament la burla, el joc de paraules, el sexe són eines de l’humor, provocant  el riure que és, al mateix temps, una arma contra el poder i una teràpia contra les desgràcies.

 

A la pregunta de si hi ha un humor mallorquí, la temptació és pensar en dos conceptes oposats: Humor i Mallorquí? Com “Pensamiento y Navarro”.  Però ni tant, ni tan poc. I encara que, segons els francesos, l’humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua, tenim trets humorístics diferencials? Com per tot. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos, i dels capellans, ens agraden els desbarats –ara parlarem de les dècimes desbaratades- i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí.  Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes “ja ens veurem” o “ja en parlarem”, creure’ns més llestos que els altres, cruels amb els nostres jueus, els xuetes...

Si trec el tema de l’humor, i del riure, és perquè hi faig recerca i perquè vaig proposar a Gabriel Janer Manila que durant la XI Diada del Pare Ginard, ara fa un dies, ens parlàs d’algun dels seus vessants satírics. Trià la “Fantasia còmica al Cançoner Popular de Mallorca: Les cançons de desbarats i absurds”.

 

Però entre els milenars de cançons recollides pel frare santjoaner, hi ha alguns buits: les cançons de contingut polític, les eròtiques o les de burla religiosa. De les primeres, probablement, no es volgué complicar la vida, ni la volgué complicar al seu editor, Francesc de Borja Moll, en temps del franquisme. “Dones que no teniu pa / i als fills donau figues seques, / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”; aquesta no hi és, com tantes altres que el glosat havia popularitzat. De les eròtiques, tan podem pensar que, essent frare els qui les recollia, ja no les hi devien contar, o si més no, ell decidí no publicar-les. Moll en parla, al pròleg, dels documents “verds” o “bruts”.

 

De totes les maneres en Janer Manila en dos treballs (Sexe i Cultura a Mallorca, el cançoner i la narrativa i el teatre) rescatà les cançons eròtiques, desxifrant el nostre codi sexual. Un exemple: “A Capdepera una n’hi ha / que cada dia se’n va a combregar. / Ella fa veure que hi va per Déu / i hi va per veure el pare Mateu. / El pare Mateu li donà consol, / li pegà premudes davall es llençol. / Davall es llençol hi varen trobar / sa de Capdepera amb un capellà”. Així són les coses, i malgrat aquests oblits, voluntaris, no li treuran al Cançoner Popular de Mallorca el fet de ser un dels estalons de la nostra llengua.

 

La ponència de Gabriel Janer, que el Col·lectiu Teranyines de Sant Joan publicarà als Papers de Cal Pare Ginard, agafà la sendera de la fantasia còmica i del riure festiu. Feu esment que el pare Ginard coneixia l’enorme capacitat de sàtira de mossèn Alcover, (“ riure’s del ball i dels sonadors, del sant i de la festa, i fins i tot de l’enterro...”) malgrat l’empràs moltes vegades a favor del seu integrisme. Els religiosos es divertien, ja en l’edat mitjana, amb els desbarats aplicats a la gramàtica o a les sagrades escriptures,  que van  perviure en les nostres dècimes desbaratades. “L’amo de Son Ametler, / un dia de matinada,/ trobà dins un panada / sa taleca d’es porquer./ De seguida que ho sabé / es prior de sant Jeroni / dispongué que en Pep Dimoni / se’n dugués a passejar, / damunt es call de sa mà, / sa torre de Babiloni.” Com bé digué Janer Manila aquests absurds i extravagàncies que, sense cap ni peus, provocaven les rialles, han passat al cançoner. Moltes han perdut part dels seus versos. “Una mosca vironera / venia sucre esponjat, / i una beia amb un xorrac / ‘faitava una cadernera / com un gall enmig de s’era / qui feia batre un llimac”. El recurs a l’absurd és una mostra de la congruència de l’humor mallorquí amb l’universal. Així com es pot aplicar una sistemàtica general a la classificació de les nostres rondalles, altre tant amb les dècimes desbaratades i la seva fantasia, filla de l’absurd. Janer fa veure que aquests diàlegs impossibles i contextos imprevists, hereus de cançons antigues, també eren usats pels surrealistes.

Saben aquell d’un mallorquí que pateix ejaculació precoç? Li diu ella desencisada: “ I ara?” Respon ell:  “Vaja! No m’havia passat mai!”. Com en Biel de son Dalmau. Humor mallorquí? N’hauríem de tornar parlar.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb