Climent Picornell

DE LA FAMÍLIA PLÀSTICA ALS CREIENTS SENSE ESGLÈSIA Climent Picornell

jcmllonja | 28 Octubre, 2011 08:31

 

De la família plàstica als creients sense església

 

Climent Picornell

 

A aquestes conviccions, més o manco fondes, que determinen la nostra conducta o la nostra manera d’entendre el món, les solem anomenar valors. L’honestedat, la lleialtat, la tolerància, la responsabilitat, el compromís, la integritat, la solidaritat, el respecte, l’amistat, la generositat, l’empatia, la veritat... els hem anat formant i conformant i, com tot, van evolucionant a mesura que passen els temps. Àngel Castiñeira i Javier Elzo han dirigit el treball Valors tous en temps durs (Fundació Lluís Carulla – Càtedra de lideratge ESADE, 2011), on analitzen com ha evolucionat la societat catalana segons l’enquesta europea de valors. No l’he manejat, però llegesc i m’aprofit d’ una bona recensió, ampla, a Foc Nou (agost-setembre de 2011) feta per Lluís Saéz i Giol, i particip de la creença que es poden extrapolar els resultats a la societat balear, amb matisacions.  La conclusió final és que “de cadascun dels aspectes de la vida que venien donats per les institucions socials preeminents –família, treball, església...- i que guiaven els valors i les nostres actituds, ara agafam el que ens agrada. Sense complexos, feim un ‘tuning’ personal de la nostra pròpia vida. Exigim poder fer el que volguem sense mediatitzacions”. Per això augmenta el liberalisme de drets i costums i les actituds més individualistes. Fer i deixar fer, però amb laxitud moral, amb “valors tous”, blans, poc cimentats  i canviants (“líquids” en terminologia de Z. Bauman,  febles en la de G. Vattimo), es manifestin, també i al mateix temps, actituds comunitàries i participatives.

 

Anem a veure aquesta evolució en un parell de redols:  la família, el treball i la religió. En la família, avançam cap a la “família plàstica”, la família a la carta. El matrimoni és una institució que canvia i passa de moda, proliferen les famílies sense sanció oficial de l’església o de l’estat, les parelles de fet, les famílies no tradicionals, les homosexuals, les monoparentals. I la nostra societat, qui ho havia de dir, ho ha encaixat amb normalitat. “En aquests temps que corren, construir, deconstruir i reconstruir famílies són actes corrents”. Es fa més difícil estabilitzar vincles, la parella és més fràgil,  per la seva dissolubilitat i per la igualtat entre els dos cònjuges. Aquesta simetria de les parelles és el que implica democràcia familiar, diàleg, empatia, respecte, compartir tasques, temps per als amics... hi és vigent, però, la fidelitat i si hi ha fills volen que tenguin bones maneres, sentit de la responsabilitat, tolerància i respecte als altres.

 

El Treball ha perdut centralitat, és en declivi enfront del temps d’oci i de les relacions socials. Passa a ser un “valor” instrumental per obtenir recursos econòmics. Ja “no som el que feim”, sinó que la nostra identitat s’ha desplaçat al que consumim o al estils de vida. Disminueix la voluntat d’assumir responsabilitats i la identitat amb l’empresa –per molta “intel·ligència emocional” que hi posin els discursos dels caps- i la igualtat de gènere en el treball es va engrandint. En canvi l’oci i l’associacionisme (cultural, musical, ecològic, social...) són valors en alça, més clientelars que participatius, i de cada pic amb més joves. En relació a això es fa patent la desafecció als polítics -que no a la política-  ja que augmenta la participació política informal, a través de les TIC, sobretot les xarxes socials, dels moviments com els dels indignats, de la confiança amb determinades ONG; la democràcia, però, és un valor irrenunciable.

La relació amb la immigració no és una actitud de xenofòbia, ni de racisme cultural, però sí de recança envers l’immigrant, sobretot ara en temps de crisi; existeix el sentiment de greuge comparatiu amb el nouvingut que es percep com a font de competència laboral, es congria la idea de què no hi ha d’haver més immigrants si no hi ha treball.

L’església. La secularitat és galopant.  És allò que A. Giddens ha anomenat la “destradicionalització”. El declinament de la importància atorgada als rituals religiosos és fort. En canvi augmenta el “creure sense pertànyer”, es creu en alguna cosa espiritual sense ser de cap secta. “Creients sense església”, mentre observam “les esglésies quasi buides, sense creients”. Passa un poc com amb la família, cadascú es fabrica una espècie de religió a la carta, una certa individualització de les creences, juntament a un conjunt d’individus desorientats i altres desentesos. La celebració dels moments vitals claus –naixement, matrimoni, mort-  deixen de tenir una sanció religiosa i es transformen en laics. Aquesta desinstitucionalització de les creences augmenta molt, malgrat la religiositat o l’espiritualitat sigui vigent, però esdevé no canònica. Trob encertada l’expressió de Lluís Saéz i Giol, “cada persona tendeix a tunejar la seva vida”, en funció dels  temps durs que ha tocat viure, triant el que convé, abandonant la tradició, “inventant adaptacions” a gran velocitat.

________________________________________
IMATGE: GUILLEM MUDOY 

DE L' 11-S ENÇÀ, DE LA GEOPOLÍTICA A LA GEOECONOMIA Climent Picornell

jcmllonja | 21 Octubre, 2011 11:21

De l’11-S ençà, de la geopolítica a la geoeconomia

 

Climent Picornell

 

El mes passat s’acompliren deu anys de l’11-S, motiu pel qual es reflexionà a tots nivells sobre el canvi i la deriva del món i de la bolla. Excusin les obvietats. D’entrada: hom està d’acord en què la caiguda del mur de Berlin (1989), l’atac a les torres Bessones de Nova York (2001) i el començament de la crisi econòmico-social (2008) són les fites recents i essencials que han canviat el món i la manera que teníem de pensar-lo.

 

Per una part,  l’esbaldregament  del mur de Berlin escenifica el tancament d’una concepció de la humanitat, la fi de la història ho varen voler batejar, el predomini del capitalisme quan els actors comunistes de la guerra freda cauen com fitxes d’un dominó, just a l’inrevés del que suposava H. Kissinger  que passaria si Vietnam (una altra guerra dels USA) queia en poder dels rojos.

 

D’una altra, l’atac de l’onze de setembre de 2001 canvià la psicologia mundial. El factor religiós-terrorista agafava un protagonisme impensable, amb atemptats a tot el món, desencadenant les guerres d’Iraq i Afganistan. No sembla que la mort del cap d’Al-Qaida, Bin Laden (2011), hi hagi de posar fi definitiu; per afegitó les “primaveres” d’alguns països àrabs demanant democràcia (amb un protagonisme imprevist de les xarxes socials d’Internet) seran més llargues i incertes del que s’esperava.

I la crisi. La crisi en la qual ara ens trobam i que, començant als bancs dels Estats Units (recordin les hipoteques-fems) sacseja el món occidental i trastoca el comportament de les finances mundials, reordenant l’economia mundial, presentant potències emergents, mentre la “potència” per antonomàsia, els USA, acumula deute econòmic de forma ingent.  Algú ha anomenat a aquests processos anteriors, encadenats, com la transició de la geopolítica a la geoeconomia, ja que les relacions econòmiques imposen la seva supremacia en l’ordenament del món.

 

Naturalment aquets processos no es fan sobre el no res, sinó que s’edifiquen sobre els romanents de la història recent, però els canvis són acceleradíssims. A nivell geopolític es veu clar que des de la caiguda del mur de Berlin el duopoli URSS-USA va ser reemplaçat,  en els anys 90, per un nou duopoli Xina-USA. Escainen les antigues potències integrades a l’Unió Europea, però Brasil, la Rússia capitalista, Índia i Xina és perfilen no ja com a potències emergents, sinó com a realitats d’un pes bàsic. De 2001 a 2011 Rússia i Xina han quadruplicat el seu PIB, Brasil i Índia l’han triplicat. Xina, India i Brasil ja representen el 70% del PIB d’USA. La reserva de divises de Xina és actualment l’espatarrant xifra de tres bilions de dòlars (la dels USA és només de cent-quaranta mil milions). El deute dels USA avui és comparable al de Grècia, el 150% del seu PIB.

 

A nivell econòmico-social la crisi financera, de rebot, ha posat en entredit el denominat Estat del Benestar,  amb l’aparició de retallades severes en els comptes públics i l’augment de l’atur, la pobresa i l’exclusió social malgrat l’enorme despesa en polítiques socials. Basta recordar que els sindicats durant els anys 90 derrotaren els estats que pretenien retallar les pensions, observin vint anys després el que està passant. Com es farà la reforma de l’estat del Benestar i damunt quines esquenes recaurà? Els moviments dels Indignats assenyalen i exigeixen responsabilitats als culpables: el sistema financer internacional –els mercats- i els polítics mals gestors.

L’atac de l’11-S –molt menys devastador que els bombardejos de la segona Guerra Mundial o les bombes atòmiques al Japó-  ha  transformat, però, de forma brutal la manera de veure el món modern  i ha causat dues noves guerres, amb implicacions de molts països. Cal recordar que la indústria militar i l’exèrcit dels USA és l’equivalent a la despesa militar conjunta de tots els altres països del món. La por a l’ús d’armes de destrucció massiva, lligades a alguns països musulmans, planteja la pregunta de quin és realment el nou paper d’algunes religions en les relacions polítiques, i econòmiques (no oblidem el paper del petroli) entre estats. L’islamisme radical ha estat el catalitzador, però les primaveres àrabs han demostrat que un canvi –no sabem quin encara, cal observar l’evolució a Egipte o a Líbia- és possible més enllà d’Al-Qaida, però no més enllà de la influència dels seus líders religiosos. La fractura entre musulmans i occidentals és un problema estratègic, també a l’interior d’alguns països amb emigrants massius.

 

Aquí hi ha un altre dels temes de debat. Després de l’11-S, l’emigració, regular i irregular,  causa una obsessió per la seguretat interna dels països. La restricció migratòria amb mesures ingents de control,  mesclada amb l’islamofòbia general i la xenofòbia creixent, ja amb representació política als parlaments, deteriora les relacions prioritzant el dilema seguretat versus immigració.


Podríem continuar amb la problemàtica ecològica (i el gran fracàs per l’entesa pel Canvi Climàtic, tot esperant la nova Cimera de la Terra, “Rio+20”, el 2012) o el paper d’Internet i les seves Xarxes Socials. Però només vull apuntar que després de la Guerra Freda, la descolonització del Tercer Món, la desaparició del comunisme (queda el castrisme senil o la caricatura maoista), amb la caiguda  del mur de Berlin i l’atac a les torres Bessones, el devenir de la història s’ha accelerat  vertiginosament.

____________________________________________

IMATGE: PEP TORRO 

APUNTS DE L'HORA DEL VARIAT Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2011 20:42

Apunts de l’hora del variat

 

Climent Picornell

 

Solc baixar al cafè a l’hora del variat. El variat és una institució:‘ensaladilla’, pica-pica de sèpia amb ceba, ronyons, un musclo, una gambeta i un calamar arrebossat. La tapa per excel·lència. Allò que es prenia després de sortir de missa els diumenges. Tota la família, ben mudats. I un palo amb sifó o un vermutet, dolç, per suposat, per als infants aigua o un poc de pinya o ‘graciosa’. Després vingué la patatilla i el bitter sense alcohol. Però el variat, amb diverses accepcions segons els bars o casinos, ha travessat els anys amb bona salut. Deia això de la salut perquè ara va a missa poca gent, els fills van al seu aire, ja de ben joves. Però de variats un en pot trobar i, fins i tot a algun lloc fan ‘take away’, amb un plat gros de ca seva, el se’n duen i ja tenen el dinar fet del diumenge.

 

De totes les maneres la sortida de missa és, encara, l’hora canònica del variat i, a més ara hi compareix molta gent externa que viu al poble. És el cas d’un matrimoni amb un nin petit dins un cotxet. Primer de tot, sa mare li mulla la xupa dins la maionesa; un poc més tard dins el suc del pica-pica, després dins la coca-cola i finalment son pare, amb gran satisfacció, dins el cafè rebentat d’Amazona. El nin fa carusses però riu, estreny un poc el nasset i amb el rebentat obre la boca com si s’hagués empassat un glop de foc. Els pares, satisfets, convençuts de què tot li ha agradat d’allò més.

 

“Què te pareix, secretari?” Me demana en Bernat Rovellat examinant detengudament des d’una altra taula la feta. “Aquest ninet ja està vacunat”. S’asseu en Miquel Hortolà, pulcre i net, i dirigint-se a en Bernat: “I que no tens feines, ni en diumenge?”. “Ja ho crec, jo, sempre en tenc de feines, lo que les enrevolt o les pas per damunt perquè no m’emprenyin”, respon. “Som com un avión que li costa arrancar, però quan és amunt pot anar amb quinta... bé, o sexta, no sé quantes marxes té un avión, però com es bous o es cavalls, me costa arrancar, saps què te vull dir?”. En Bernat, du sempre un brotet d’alfabeguera, o de mata, o de romaní darrera l’orella, com aquells fusters d’un temps que hi duien el llapis i feien olor del burball. Havia sentit a dir que sa mare, sa mestressa Galla havia tengut set fills, tots mascles, i per això el seu davantal curava de mal de panxa. “És ben ver i venia molta gent a ca nostra; érem veïnats de sa madona Joana de Leirà que era una dona molt enginyosa, sabia passar el rosari davant-davant i, al mateix temps, feia randa i mormolava amb la veïnada”.

 

A la taula de devora, un home passa més d’una hora llegint els anuncis de contactes sexuals, perquè llavors diguin que no interessen a ningú. En Bernat avui va de filòsof de taverna: “Tots tenim una pàgina escrita, Climent. I qualcú en té dues o tres. Divorcis, presons, malalties... O no? Idò això, i qui no en tengui no ha estat res, coneix poc de sa vida. O no?” . Pega un bon glop a la cervesa. “Jo era picador, m’agradava picar ses estrangeres. Ses millors? Ses finlandeses, no tenien por de res, ni aturall. Jo anava pel Zhivago, pel Bésame Mucho. Per tots aquells apartaments me coneixien i una bona propina als conserges me donava ‘via libre’. Hi anava amb la moto i per allà funcionava amb taxi”. Me mira fixament: “No ho diries mai, però sempre que picava una estrangera pensava: si mumare me veia me pegaria un esbart de clotellades. De nin, aquella santa dona me feia pasturar ses vaques per dins els torrents, les havia de fer passar per davall els pontarrons i una vaca no se sap acotar, ni per boixar, la boixen de dreta, ho dic perquè si no podien passar els havia de fer ben nets... El primer pic que vaig anar a picar me vaig comprà unes sabates noves. ‘Quin numero té?’ Me digué el dependent. ‘Amb ses ungles tallades, un quaranta-cinc’. Ara tu me veus així, però feia planta. Per una medecina que vaig prendre vaig perdre ses dents”.

 

“Hem passat de sa misèria a sa baldor”, postil·la en Miquelet, torcant-se els morros en haver acabat el variat. “A ca nostra un pic, en Norte, es ca, se menjà ous d’un nieró. Mon pare el crida. Hi va amb sa coa enmig de ses cames, ‘du dos ous’, me diu, els hi va posar en terra i li va fregar es nas fins que li va fer sang. No en tornà a tocar pus mai més. Un dia mumare havia comprat ensaïmades per berenar i es meu germà petit, va donar sa seva a n’es ca. ‘I s’ensaïmada?’ Digué mumare. ‘L’he donada a n’en Norte’. Idò tu... es ca estava assegut i aguantava s’ensaïmada amb sa boca, no la s’havia menjada. Havia après lo que estava bé i lo que no. No com sa gent d’ara. Malament anam”

_________________________________________
IMATGE DE GUILLEM MUDOY 

EL CORREDOR MEDITERRANI, EL "MADRITERRANI" I ALTRES Climent Picornell

jcmllonja | 10 Octubre, 2011 13:18

El Corredor Mediterrani, el  “Madriterrani” i altres

 

Climent  Picornell

 

El Corredor del Mediterrani designa l’eix que uneix València i Barcelona i es prolonga cap el nord fins a Perpinyà i al sud cap a Alacant ...i Múrcia i Andalusia Oriental. El seu hinterland d’influència inclou les illes Balears, amb els seus nodus portuaris. Eliseu Climent a través de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa fa anys que promou l’EURAM o Euroregió de l’Arc Mediterrani, amb els territoris del país Valencià, Catalunya, Balears, Andorra i Catalunya Nord, un clúster econòmic, però també social i cultural. Tant el Corredor com l’Euram, se situen damunt terres apropades al Mediterrani que han estat sempre un niu de relacions i intercanvis des de l’antiguitat i ara agrupen gran part de la indústria i el comerç de l’estat espanyol.

 

En aquests moments es mouen les seves forces polítiques, sobretot per reivindicar el que sempre s’ha negat des de Madrid:  una atenció especial a les seves comunicacions ferroviàries. La crisi econòmica ha posat en alerta aquesta “euroregió” conscient de què s’haurà d’enfrontar a un nou mapa europeu i a una nova etapa històrica, amb la necessitat d’acostar-se als més de cinc-cents milions de consumidors europeus i que el risc de quedar allunyats dels centres de gravetat comporta un altíssim perill de pèrdua de competitivitat. A més, ara, la fàbrica del món és Àsia i l’entrada a Europa és pel Mediterrani, no per l’Atlàntic com abans.

 

L’estat espanyol no ha invertit en la potenciació d’aquest eix de transport mediterrani de persones i mercaderies i ha abocat els fons europeus en un model radiocèntric madrileny que, com ha demostrat Germà Bel, i la crisi ho ha reafirmat, és equivocat i ruïnós. Fa anys que es tenen les mateixes carreteres i les mateixes línies de tren que impedeixen una bona connexió, també amb els ports, entre ells els de les Balears.

La setmana passada es reuniren a Castelló els batles d’Alacant, Barcelona, Castelló, Girona, Palma,Tarragona,València i també els de Múrcia, Almeria, Granada, Màlaga i Cadis -socialistes, populars i nacionalistes- per fer pressió i demanar a Europa –i a Madrid- que la Xarxa Central Transeuropea de Transport (full de ruta 2030) inclogui el Corredor Mediterrani. El batle de Castelló considera que la trobada mostra la unitat que hi ha per aconseguir mostrar a la Unió Europea que és una qüestió estratègica ineludible també per a tot el continent; la infraestructura més convenient en termes de rendibilitat, sostenibilitat i inversions.

 

Segons el geògraf Joan Vicent Boira “És una visió moderna de la geografia, multiescalar, una reivindicació que afecta des del territori més petit, un municipi, a la gran economia continental, europea. Aquest és l'efecte poderós del Corredor Mediterrani respecte d’altres corredors, que són igualment grans, però que no són músculs del territori, té una dimensió econòmica, però en té una altra: reenfocar les relacions entre Catalunya i València”.

 

Dimecres passat, a València, els representants de les patronals i les cambres de comerç de Catalunya, València, Mallorca, Andalusia i Múrcia, també feren una declaració ferma exigint el mateix al Govern: que ho defensi davant la Comissió Europea; hi assistí Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana. Fabra i Valcàrcel, de Múrcia, dijous visitaren J. R. Bauzà i s’espera que contactin al seu homòleg Artur Mas a Barcelona.

 

Per què aquesta pressió per una causa tan clarament manifesta? Perquè sempre Espanya ha estat contrària a unir com toca València amb Catalunya. A més la unió de Madrid amb França i Europa és perpetrava per altres llocs. No fou fins a desembre de 2010 que s’inaugurava la línia d’AVE Madrid-València, el que anomenaren alguns la línia del “Madriterráneo” i el corredor prioritari amb França ha estat sempre el central, Algeciras-Madrid-Saragossa-Canfranc, ho decidí el PP l’any 2003. Però els francesos han dit  (2010) que l’entrada a França volen que sigui pel Mediterrani. El Corredor Central actual -previst- sortirà d’Algeciras, Madrid,  Saragossa cap a Tarragona, Barcelona i la frontera cap a Perpinyà. Però i al sud de Tarragona? I l’enllaç amb València que possibilitaria la via al grandiós trànsit de les altres regions mediterrànies?

 

Ja han sortit els qui demanen  i no tenen ni xarxa, ni línia, ni densitat,  per emprar paraules de Boira. J.A. Monago, J.A. Griñán, M.D. de Cospedal, Esperanza Aguirre i L.F. Rudi es reunien dijous passat amb el ministre Blanco –qui embullà la troca amb quatre corredors diferents!- exigint el Central, l’eix 16, que passa per les seves comunitats, amb l’argument de què s’aprovà abans. Malgrat el ministre francès de transports i el comissari europeu hagin dit públicament que l’entrada ha de ser per la via de Barcelona.

 

Falten pocs dies perquè la UE decideixi. El fet de que el Corredor del Mediterrani disposi de fons europeus és d’importància cabdal per al futur de les illes Balears, la nostra inclusió dins les àrees geoeconòmiques de València i Barcelona fa que sigui vital que aquestes funcionin amb eficiència. L’Espanya radial i ineficient que s’ha reforçat aquests últims anys, tudant enormes inversions, és molt potent ideològicament, però la “real-politik” és molt tossuda, tant que es faria de mal digerir que Madrid decidís uns eixos o corredors prioritaris que, al contrari del Mediterrani, siguin buits de contingut.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb