Climent Picornell

NO MÉS "BLADE RUNNER", PER FAVOR Climent Picornell

jcmllonja | 25 Setembre, 2011 10:29

No més Blade Runner, per favor

 

Climent Picornell

 

Blade Runner és una pel·lícula dirigida per Ridley Scott l'any 1982. Quan s’estrenà fou un fracàs, anys després però entrà en el reduït grup d’obres de culte de la ciència ficció.  El guió s'inspira en la novel·la  Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Ph. Dick. Descriu un futur on els  “replicants”, éssers fabricats amb enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les colònies exteriors a la Terra; produïts per la Tyrell Corporation - "més humans que els humans"- van ser declarats il·legals després d'una revolta. Un cos especial de la policia, blade runners, cerca i mata els replicants fugitius. Un blade runner semi retirat , Deckard (Harrison Ford), s'enfronta a un grup d’ells, a Los Àngeles, l’any 2019.

 

Rosa Montero titula “Lágrimas en la lluvia” el seu darrer llibre. I he llegit que Ridley Scott ha decidit fer més pel·lícules de Blade Runner. No, per favor. No m’imagin en Deckard convertit en una saga com la de Star Trek o com la de la Guerra de les Galàxies. En som un fan, però ja no seria el mateix. Que m’agradi la ciència ficció, de la més seriosa a la més porronera, és una de les meves opcions, en literatura i en cinema. Vaig tornar gran el dia que em vaig aixecar d’una pel·lícula insuportable d’en Bergman. Va ser un alliberament. A partir d’aquell  moment puc dir que m’agraden les pel·lícules de guerra, les de riure, les de sexe... i  les de ciència ficció.

 

Sempre m’ha intrigat saber per què Blade Runner que pot passar per una història d’amor, entre un humà (?) i una androide, o per una peli policíaca però del futur, esdevingué alguna cosa més. Pel tema? El tractament fílmic? M’ha ajudat una lectura d’estiu, que ha resultat ser més profitosa del que em pensava: Blade Runner. Lo que Deckard no sabia, de Jesús Alonso Burgos (Akal /Cine. 2011). Segons Burgos perquè  presenta una perspectiva de la societat futura, inusual i inquietant i per la visualització del futur convincent. Comencem per aquí. Solia dir als meus estudiants que s’imaginassin la ciutat futura com la que es presenta a Blade Runner. La ciutat s’havia de dir “San Ángeles”, per significar una monstruosa hiperurbanització entre San Francisco i Los Ángeles, com la “ecumenòpolis” de Lewis Mumford, però el  neotopònim fou rebutjat per Ridley Scott. S’hi veuen torres industrials que vomiten foc, barris de barraques on es ven menjar barat, anuncis amb personatges de perfil asiàtic, una espècie de  temple babilònic on hi habita la Tyrrel Corporation... És –segons Juli Capella i Quim Larrea- un món fabricat amb detritus culturals, materials de desfeta, fems, fums, edificis corcats, pàries, homes malalts... que fonamenten un attrezzo reconegut,  però generalitzat en el 2019. David Riera diu que són ciutats-collage, cementeris d’utopies, fragments piranessians de la història, romanents utòpics per la continua renovació tecnològica.

 

Per altra part el film es mou entre la temàtica coneguda de la tensió entre natural i artificial, entre els sers humans i els androides, on els humans enyoren un món natural que ha desaparegut: fosca, pluja àcida... En aquesta tessitura els replicants de Blade Runner són  esclaus fugitius, negres que fugen de les plantacions del futur i es rebel·len. És una reflexió amb història a la cinematografia, basta recordar l’ordinador que no obeeix de 2001: Una Odissea de l’espai . Però aquí els androides són una metàfora de la persona, són fisiològicament humans i no són els robots divertits, servicials i beneitons de la sèrie Star Wars. Aquesta concepció dels androides-humans però mortals provoca les reflexions sobre la vida. És per tant, Blade Runner, una reflexió sobre la mort. Segons Fernando Savater cap pel·lícula ho ha fet amb tant de rigor i amb tanta lucidesa.

 

Quin temps ens queda? Recordin l’escena al despatx de la Tyrell Corporation – “volíem que tingués un cert aire neofeixista o gòtic de classe dirigent, com si fos el dormitori del Papa”-  Eldon Tyrell, el seu dissenyador, a qui el replicant Roy diu: “Vull viure més, pare”. Tyrell: “La llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat del temps”. I La música de Vangelis. Roy, que té pinta d’oficial nazi, però el seu discurs és de filòsof aristotèlic, quan mata a Tyrrel  és com qui s’allibera del seu déu a través de la mort. Però Roy, al final, salva i  perdona a Deckard, quan aquest –humà- no ho hagués fet.  Recordin: “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu... Tots aquest moments se perdran com llàgrimes a la pluja. És hora de morir”. És una escena molt bella en la qual Roy, el replicant, és transforma de dolent en heroi redemptor.

 

Tanmateix, tota aventura humana o còsmica ja ha estat contada. Aquesta casta de literatura protagonitzada per detectius cibernètics,  hackers llibertaris o  ‘locandos’ erràtics per  l’espai, tots, són descendents d’Homer. O  d’H.G. Wells, de Juli Verne, d’Aldous Huxley o de Ray Bradbury. Fins i tot d’Isaac Asimov. A Blade Runner amb cossos i cervells envaïts i posseïts per la tecnologia, obligats a sobreviure en un món trist i degradat, però, encara, el que atorga la condició humana és la certitud de la mort. Donant la raó a Borges (L’immortal): “Tret dels homes, totes les criatures són immortals, perquè ignoren la mort”.

SILENCIS I RENOUS (BACK TO PALMA) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Setembre, 2011 15:23

 

Silencis i renous (Back to Palma)

 

Climent Picornell      

 

Preparat per tornar a Palma, s’acaba l’estiu, faig la rutinària volta per foravila. La remor del vent dins el pinar, per poc que bufi, sembla més del que és. Com la mar i el vent, però tot plegat. A vegades parla, no metafòricament, pots entendre el que diuen i desdiuen les bufades lentes o les ràfegues apressades voltant pels cimals dels pins, enfilant els colls dels turons. A un racó del caminoi això encara és més precís, allà, lliure d’arbres, el vent s’esplaia, s’engrandeix, es fa lent, sembla que s’aturi abans de pujar per la llarga vorera. Me sent bé en aquest redol, és com una comunió natural, sense haver de menjar hòsties, ni representacions caníbals. Comprendre senzillament que tots som un, tot una mateixa cosa, així de senzill. (Mira tu, dirà més d’un, el folklòric ploramiques, va avui de Beatus ille neobudista).

 

El vent és la variant més pura del silenci, música de la natura. “Després del silenci el que més s’acosta a expressar allò inexpressable, és la música” mantenia Aldous Huxley.  “Escoltau el vostre interior, més enllà de la respiració, més enllà del fluir de la sang i dels batecs del vostre cor arribarà un dia que escoltareu, el so de l’univers, que és el silenci” (Raimon Panikkar,  El silenci de Buda).  (Perdonin aquest altre parèntesis, però he recordat Arthur Koestler: “Ahir vaig descobrir el secret de l’univers; avui dematí l’havia oblidat”. S’havia menjat una dosi de LSD el vespre abans). “Situats en el silenci, despullats davant de la realitat una que té en l’Absolut l’origen i el fonament, percebem el batec de la vida en estat pur” (Teodor Suau).

 

No m’agraden les contraposicions banals i grolleres. Silencis i pinars contra vida urbana i renous. Però quin  remei! Back to Palma. A més, està demostrat que viure a una ciutat augmenta els riscos de patir depressions, ansietat o esquizofrènia. Els urbanites patim més malalties mentals que els de la part forana. El primer que trob en l’arribada a Palma és un home ajagut davant ca meva. Sembla mort, però damunt el portal hi ha dues botelles que suposadament ha esclovellades el personatge dorment. Tanta sort, pens, mentre pas per damunt ell carregat de bosses i motxilles.

 

Baix a la farmàcia i he d’escoltar el diàleg del jove client. “Faig oposicions i estic nerviós”. “De què les fa?” demana la dependenta amb interès. “De Psicopedagog”. “Prengui això, Sumial, és com un ansiolític, però no li farà son i a més és sense recepta, els Valium, Orfidal, Tranquimazin els ha d’ordenar el metge”. “Que te vagi bé. Sort. I una hora abans de la prova en prens un. Aprovaràs!” . Vaig a comprar una bateria nova per al meu MacBook Pro. A la botiga un home baixet i calb, que no diu ni pruna i una al·lota de la casa. Mentre, surt un operari que dóna un ordinador a l’home baixet. Aquest, l’agafa i amb força i ràbia el tira enterra. La màquina se desventra esbudellada amb el cop. Surten més operaris i amenacen el client que diu merda en alemany repetides vegades. Es treu una tarja per pagar, li veig un passaport suís. Observ el que queda del MacBook Air –una joia de la informàtica-  acollonit de què l’helvètic no tregui una pistola i ens mati a tots, indignat pel suposat mal servei de la botiga d’ordinadors. La ràbia era la darrera passa, abans de pagar.

 

En tornar a casa, en Bob Esponja pega galtades a Mickey Mouse, mentre es malparlen en una llengua que no entenc. Són dues estàtues vivents d’aquestes que atreuen –o espanten-, per un euro, a turistes i els seus fills per fer-se una fotografia. Hi ha indis, flamenques, centurions romans, homes sense cap, pistolers de l’oest, figures enfangades, el Zorro, en Dràcula dins els taüt... En Bob Esponja reclama el lloc en exclusiva a base d’hòsties, fins que en Mickey es treu el caparrot i remugant fuig escales amunt cap a La Seu. Encara he d’anar al tanatori de Sant Valentí, el pare d’un bon amic és mort. “Quan li hem dit a n’Arnau que no tornaria a veure el padrí, ha pensat una estona i ha dit :“És mort? Però, encara pensa?” Als seus set anys, per a ell té més valor, o l’inspira més inquietud tal vegada, el deixar de pensar que el deixar de viure.

 

No sé si és el retorn a Ciutat o que envellesc malament. A Palma em costa més l’acceptació que tot és u, tots som un i per tant tot és tot i jo som res i a la vegada tot... i creences absurdes com aquesta. Me ve al cap Philip Roth, vell i sull en la seva mala salut: “Només em sent jove quan escric”; el seu darrer llibre és Nèmesi, la deesa de la venjança, i de la fortuna, la que compensa els nostres èxits amb fracassos. No sé molt bé si situar la reflexió en l’absurd de la vida urbana o en la casualitat. Però el silenci empallegós dels pinars s’ha tranformat escandalosament en renou, en tots els sentits, de la ciutat. Estranya licantropia, en la llum clara d’un dematí de setembre.

________________________________________

IMATGE: SANT JORDI -amb Palma darrere- per Pere NISART (1468)

LLISTES D'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2011 09:54

 

 

Llistes d’estiu

 

Climent Picornell

 

Hi ha dues castes de llistes de l’estiu. Les del començament i les de l’acabatall. Les del començament són més optimistes. Coses a fer durant les vacances, sopars amb els amics, llocs per visitar, eines per fer submarinisme, llibres per llegir que esperen de l’hivern… Les de l’acabatall són diferents, no són com les de l’any quan comença, però són les dels curs que comença. Mesclades amb les humils llistes del dia a dia (cabeces d’alls, llet, treure doblers del banc, telefonar a la germana…) agafen una altra tònica, hi ha coses per fer a diferents nivells, el pràctic, el laboral, el familiar, el millorament de la formació, de la salut, de la felicitat.

 

Contemplant una miserable llista, escrita en un tros de paper arrabassat d’un sobre, em faig a la idea de què és una extensió de la nostra memòria i per això hi depositam confiança; s’explica el neguit quan en perdem una: és com un Alzheimer sobrevengut. La vida ve a ser com un enfilall de llistes. Documents domèstics que ens permetrien entendre la nostra existència. Com una radiografia de la nostra vida. Només cal examinar la llista de telefonades que hem fet o els emails que hem enviat i rebut. I no en parlem de la importància de ser, o haver estat, a una llista, la dels interins per a la feina o la d’aprovats.

 

És, per tant, la senzilla llista de la compra, una baula més del nostre món farcit de llistes. I també ho pot ser l’enumerament de comportaments ètics, juntament a les llistes del que aspiram, o del que voldriem tenir, de les músiques que hem de comprar. S’hi entrecreuen les llistes primerenques que ens feren aprendre, les dels deu manaments, la dels dies de la setmana, la dels mesos de l’any, la dels adverbis, la dels drets fonamentals de l’home (que excloïa les dones, per cert), amb les de coses trascendentals o no. La llista de jugadors convocats per Pep Guardiola, la de països iremissiblement pobres, la de les tribus d’Israel ( Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí; Gad, Aser, Issacar, Zabuló. Josep i Benjamí), o la dels planetes del sistema solar.

 

Sense maximalismes: L’home i la dona són aquells animals que fan llistes. Formen part dels nostres rituals, són uns instruments compulsius, sobretot pel goig -quasi orgasme- que provoquen quan tatxes algunes de les coses que hi havia per fer, i s’han fetes! Comprar un kilo de peres o anar a renovar el DNI. No em referesc, com han vist, a les llistes enteses com a rànkings (les 100 millors pel·lícules de la història o els 10 edificis més alts del món) sinó a les de qüestions més prosaiques, quasi tant com la llista de telèfons o la del bocatas d’un McDonalds, no a la llista dels delinqüents més cercats del món, la dels convidats a noces –una de les dues parts hi té més parents-, el testament, els candidats polítics....

 

Vaig regalar a la meva dona –llistòmana convicta- El Vertigen de las llistes d’Umberto Eco, un llibre sobre les enumeracions, tan les literàries -la de les naus i els capitans de l’Illiada o la dels llibres que no agradaven a Cervantes explicitats a través de Don Quijote- com les pràctiques, les poètiques, les visuals... Tampoc a vull acabar com el genial Georges Perec, la seva obra literària llistada, tan  ben contada! No. En referia més al que parlava Ignasi Vidal-Folch: “Les llistes que elaboram per a determinades ocasions són microdocuments que ens parlen dels qui les redacta”. No han trobat mai dins el carretet de la compra una llista abandonada?  La llegesc, examin el tipus de lletra,  per imaginar-me com deu ser el personatge que l’havia redactada. Trob més emocionant això que les llistes fabricades com a rànkings ordenats, com la dels millors cinquanta llibres dels darrers anys per exemple i -com conta Javier Cercas- al darrer que va consultar no hi havia La aventura de un fotógrafo en La Plata de Bioy Casares, cosa amb la que coincidim, i estripà immediatament la llistat canònica. Les llistes enteses com a obsessió d’ordenar estan a l’ordre del dia, en un sentit classificatori, el que més agrada, el que no, el que més s’estima i el que més s’odia...

 

Circulava per dins el nostre cotxe un llibre, 14.000 things to be happy about, on es llistaven catorze-mil coses per sentir-te més feliç: des d’aixecar-te dematí i veure sortir el sol, fins a ensumar l’olor del berenar dins la cuina. En fi, és el moment, a finals d’estiu,  per a una vindicació de les humils pretensions d’ordenar la nostra existència amb la llista de la compra o la llista de la rentrée, que pot començar cridant al llanterner per aquell grifó que deixàrem gotejant a Ciutat o per al propòsit de menjar saludable amb més vegetals, cosa que recuperam, sempre, de les llistes més antigues. Dues grans categories de llistes personals ens gestionen el dia a dia o dissenyen allò que aspiram a ser. Alguns dels nostres desitjos complerts han format part abans d’una relació llistada.

___________________________

IMATGE: Guillem Mudoy

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb