Climent Picornell

CALOSCAMPS I CALALOSCANS ( A BARTOMEU FIOL IN MEMORIAM ) Climent Picornell

jcmllonja | 26 Agost, 2011 09:17

Caloscamps / Calaloscans ( A Bartomeu Fiol in memoriam)

 

Climent Picornell

 

Calaloscans i Caloscamps, són el mateix lloc, un amb llicència poètica i l’altre toponímica. Calaloscans és el títol del primer llibre de poemes de Bartomeu Fiol (1933-2011), que morí ara fa una setmana i Caloscamps la denominació d’una cala de la Colònia de Sant Pere molt estimada per un servidor. Cosme Aguiló a La Toponímia de la costa d’Artà diu: “Entrada de la mar, situada en el punt fronterer de les costes de sa Devesa i de Betlem, entre els llocs de sa Cuguça i sa Banyera de sa Senyora. És un racó d’aigües navegables amb petites embarcacions, voltat de penya-segats de marès, excepte a la punta de ponent”. “El problema no el planteja el determinant, que és ben segur que es refereix a camps i no a cans, sinó el genèric que avui crec que és cala i no caló”. Ignor si Fiol ho sabia o no, però no cal perdre massa els menuts amb aquesta circumstància, sabem que és el mateix lloc, probablement escollit per Fiol per la seva eufonia, cosa que li agradava, més enllà de si foren cans o camps els qui donaren nom al lloc.

 

Calaloscans fou el primer llibre que publicà, 1966. Ho feu a l’editorial Daedalus, de Bartomeu Barceló i Pons, a la col·lecció “La Sínia” dirigida pels joves poetes –aleshores- Guillem Frontera i Jaume Pomar.  “La Sínia” havia publicat Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera; A ritme de mitja mort de Guillem Frontera; Quatre quartets de T. S. Elliot i Cursa de Braus de Miquel Bota Totxo, Calaloscans era el cinquè. El seguirien El temps feixuc de G. Frontera; El Poble de Miquel Martí i Pol; Tota la ira dels justos de Jaume Pomar; Perquè cal ser covard de Josep Melià i Horitzons de Pedra de Francesc Barceló. A l’interior d’aquest darrer una “Comunicació als nostres subscriptors” especifica que “...mantenir una col·lecció de poesia significa una tasca més plena de contrarietats que no de reconeixements” i acaba amb un “ja direm coses”. Com veuen, la “parenta pobra” com denominava Bartomeu Fiol a la poesia, pel llunyà 1969 ja remugava.

 

Calaloscans du un pròleg de Josep M. Llompart, “Carta a Bartomeu Fiol”, on s’alegra de recobrar el diàleg amb ell, tot fent referència a les vesprades passades a can Llompart –germà gran, li diu Fiol- entre altres amb Miquel Carrió, Baltasar Porcel, “seriós i tan rigorós”, Miquel Bauçà, “taciturn i proletari, poeta per la gràcia de Déu” i Miquel Barceló, “aquell xicot frívol i esburbat, pèrit en tota casta d’esnobismes, amic fidelíssim, que m’escriu des de Nova York”. Acaba Llompart lloant el llibre “un versos cenyits, treballats gairebé fins a l’exasperació, lluminosos en la seva duresa esquerpa de diamant” i amb una referència als cans interiors: “Tu sí que pots afrontar pur i coratjós aquests gossos que ens lladren per dintre, vora la mar agitada”. “No crec en els poetes” mantenia Fiol , “però tots creiem en els homes. I crec en els poemes”. Fa quaranta cinc o sis anys d’això i no sabia si deixar-ho córrer i enviar “els cans lladradors a estudiar economia”. Seguiren a aquest llibre, multitud d’altres i unes col·laboracions fidels en aquest Diari de Balears.

Vaig un horabaixa a Caloscamps a llegir-lo de bell nou. Arrib a una figuera, que rebenta d’olor, pas per davall el passadís de mates i tamarells i damunt l’alga, a l’ombra d’un escar, pas la primera pàgina. El primer poema arranca amb una cita d’Ausiàs March (“Manxa bufant orgue fals no ret fi”) i ja situa el lloc: “Qualque part hi ha un mur per a llimats delers / sota el qual blanquegen calaveres d’ase. / No és agradable el paratge de la cala / però veritablement no sols és digne, / convenient i saludable / ans també necessari”. L’esperit del lloc hi és present durant tot el llibre “Aixeca un cep i saludem. / Et faig llegat d’aquest cup de most./ Deixa que lladrin”, en una referència clara a les vinyes que arribaven fins a vorera de mar.

Tornem al llibre, aspre, d’en Fiol. “Interregne, convidam a tots: / Maria Necessitat, Bertold March, / Joanot Còrpora / Ramon Masteguera, / Miquel Avalot / Mateu Cambuix... / A beure tant quant vulguin / d’aquest vi natural amb un pic d’agredolç / del rost de la Colònia de Sant Pere”. Poema 28. “¿L’hora dels cans, / aquesta cala foscant? / ¿O, per ventura, es troba, forana, / enllà del mar, darrera la tempesta? / L’honra dels cans plens d’escarn, quimera / amb febre, cercam encara, fort i no et moguis.”

El sol s’ha post per darrera la cuculla de Fartàritx, més enllà de Pollença. Ja no hi ha ningú a la cala, més que un servidor i na Susie, la cussa dels veïnats de més avall que va pels redols. Pens amb Fiol quan escrivia i imprimia els seus poemes amb paper d’estrassa. Tir el llibre a la mar. La cusseta el treu, banyat. Hi pos un còdol dins, i el torn a tirar, més lluny.

AFORISMES A L'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 19 Agost, 2011 10:19

Aforismes a l’estiu

 

Climent Picornell

 

Feia dissabte a l’ordinador i hi trob un bloc d’arxius sobre aforismes. Ja saben que un aforisme és una sentència, breu i contundent, però al mateix temps reflexiva. Sinònims (sensu lato): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, dites ...  Han de ser breus: “Fútbol es fútbol” deia Vujadin Boskov, “Siau qui sou”, impelia el nostre poeta.. La voluntat didàctica o crítica, fregant el joc de paraules, els enllaça amb els refranys:” “Qui barata es cap se grata”.

 

Hi ha qui usa la subversió de l’aforisme clàssic, “Mentre hi ha vida hi ha esperança” i el converteix en “Mentre hi ha VISA hi ha esperança”. O usen la inversió del genitiu, una figura retòrica, Nicolas Cage a Leaving Las Vegas: “No sé si bevia perquè la meva dona em va deixar o si em va deixar perquè bevia”. Ni ha d’anònims: “Senyor funcionari: Mai faci res i mai li passarà res”. I n’hi ha d’autors antics i moderns (Rafael Azcona: “L’escepticisme és la vacuna contra el fanatisme”) com B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken... També Guillem Frontera a les seves Bombolles de sabó (“Amor? A veure qui la diu més grossa”).

Hi ha qui, fins i tot, ha considerat l’aforisme com a remei curatiu. Com  G. Nardone (La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos), amb el mínim esforç, aconsegueixen que el pacient obri una finestra. Tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” (Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).

 

És antiga la mania dels aforismes, ja els llatins s’hi havien posat: Audentes fortuna iuvet (La fortuna ajuda als agosarats), Modus omnibus in rebus (Moderació en totes les coses) o Fama volant ( que no vol dir que la fama s’esvaeix, sinó que els rumors s’estenen). És ver que els aforismes són eines per a la reflexió. però no forçosament lligada a la grandiloqüència, ni a la pedanteria, com aquell d’Unamuno: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Sempre he cregut que així perden molta de la seva força. Sense haver de ser maximalistes i ultratrascendents, el minimalisme i la conya no els treu gens de profunditat. Pos l’exemple d’Oscar Wilde (“Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. /  Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern”). Com també els denostats Groucho Marx : (El seu epitafi: “Perdonin que no m’aixequi”) o Woody Allen (“Quan sent música de Wagner, m’entren unes ganes loques d’invadir Polònia”). O el torero Rafael Guerra, de qui diuen que va dir: “Lo que no puede ser, no puede ser, i además és imposible”.

 

Perquè no sempre grans homes produïren gran cites. Paul Claudel, ampulós aforístic als seus drames, amb molt de mal de panxa, no digué al metge “Llum, més llum!” com Goethe, no,  digué: “Senyor metge, degué ser la botifarra que vaig menjar ahir?”, i morí. O Pancho Villa, preocupat per la gran frase final cridà un periodista: “Escriu..., bé, saps què... posa que quan me moria vaig dir una cosa important.” També a Bertrand Russell, li agradava la conya lluny de la sentència. “Què en pensa del alemanys?”, li demanaren: “No ho sé, no els conec a tots”.Volia significar amb això que no s’ha de pensar en l’aforisme únicament com una gran frase, feta per un gran home, amb gran transcendència.

 

També els Oximoron tenen part d’aforisme, són figures que invoquen la reflexió enfrontant conceptes antitètics  (Banca ètica, Feliçment casats, Còpia original, Realitat virtual o la Llum fosca de Borges). També els graffitis contemporanis, a partir de Maig del 68,  fan de la pintada de carrer aforismes de la modernitat (“Prohibit prohibir”, “Oblidau el que heu après, començau a somniar”, “Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la vostra bragueta”...). En aquets camí, tothom formalitza aforismes. “S’ha de córrer com un negre, per viure com un blanc” (Samuel Etoo); “Tots els homes són iguals, per això els posen una cara per diferenciar-los” (Marylin Monroe): “Tot és relatiu, va dir Einstein” (Sara Montiel). Sense treure valor als dels intel·lectuals, Jacques Lacan: “L’inconscient no existeix, però insisteix”.

 

Hi ha aforismes que rodolen d’autor en autor. Un exemple: “Qui ho sap fer, ho fa. Qui no ho sap fer, ho sol ensenyar”. L’he vist atribuït a Joyce, B. Shaw, Nino Manfredi, Confuci, Karpov... fins i tot és per dins les Lleis de Murphy un conjunt de paradigmes fatalistes amb humor. “Si he pogut fer el que he fet ha estat gràcies a les espatlles dels gegants que m’han precedit” és atribuït a Newton, malgrat sia de R. de Chartres, segle XIII. En fi, un dels perills dels aforismes, per a un servidor, és que s’usin amb un excés de transcendència i engolaframent. No és el cas dels recollits al Bestiari de Joan Fuster: “L’educació dels cans consisteix en ensenyar-los qui és el seu amo. Com totes les educacions”.

MÉS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA A L'AGOST Climent Picornell

jcmllonja | 10 Agost, 2011 09:44

 

Més apunts del Pla de Mallorca a l’agost

 

Climent Picornell

 

El paisatge des de la finestra té el contrapunt de l’espàrec enorme d’una atzavara que s’entrecreua amb els niguls, l’ombra de la pita, la gran donarda, permanent. “Com se graten ses tortugues?” demanava l’infant, amb insistència a son pare, que no li fa cas, mentre passen.  Els corrals se toquen i sentim els veïnats sobretot ara a l’estiu. L’amo en Biel Montagut ha perdut el capet, el guarda una equatoriana que el tracta bé i l’estima. En haver acabat de berenar té ordres d’asseure’l a l’excusat i de no aixecar-lo fins que hagi fet del cos. ‘¿Sale ya, Gabriel?’ demana ella. ‘No’, respon ell, assegudet a la tassa i amb els calçons baixos. Al cap d’un minut: ‘¿Sale?’ Fins que a la fi, com un infant menut, satisfet d’ell mateix crida fort: ‘Ya sale, ahora sale!’.  I tots els veïnats sabem que l’amo en Biel ha fet les feines quan tocava.

Si els sembla una frivolitat transcriure les converses dels amics, veïnats i passejants,  a un servidor també; mira aquest,  dirà més d’un, quin notari de menudències, quin quadre de sarsuela pagesa, com s’entretén,  mentre el deute de l’estat trontolla o els intel·lectuals orgànics transmutats en homes indignats creixen pels cantons de les grans ciutats. Frivolitats?

 

Al cafè: “Ara els fics se poden llevar per telèfon mòbil”, anuncia en Joan Vertrana, “els has de comptar, sense deixar-ne ni un, envies un SMS i ja està”. “I funciona? Perquè, abans, era més complicat, havies de tirar una pedreta dins el pou sense sentir-la caure dins l’aigua  o fer un caramullet amb pedres i qui l’esbucava se’n duia el mal, i ara...”. “És que abans ses persones que feien de curanderos tenien ses coses més clares, l’amo en Toni Blaivo anava a cercar murtons per  “sancogema”,  feia carbó de llenya de xiprer -cremat un dia que no fos diumenge-, emprava caragols cercats el Divendres Sant per curar el dolor, feia picadís d’anguila seca dins un tassó de vi blanc, bullia brotets de ruda collits el dia de sant Joan sol ixent... però això de llevar fics per telèfono, me fa cara que és com aquests que surten per televisió i els telefonen i diuen “sí cariño...” i ja ho tenen arreglat. Ca barret! No és tan bo de fer!”

 

Sent les campanes, madò Vicenteta és morta. De nina la tragueren de l’inclusa i uns nebots a qui feia hereus la tenien al sostre, no fos cosa els altres els prenguessin l’herència. ‘Tenc gana’, la sentien de baix que deia i li fregaven dues llesques de pa amb tomàtiga. La menaven estreta . Ella, d’amagat entrava a la cuina, se’n duia el que trobava per amunt, al seu quarto, i ho saberen perquè un dia la moixa davallava l’escala amb un enfilall de tres botifarrons...  i la tancaren amb pany. Pobra dona!

 

Faig tertúlia sovint a ca les meves cosines, a veïnat hi ha una família  magrebina, la dona fa pa tot el dia, és com el forn del poble per als musulmans, uns pans rodons, d’un gruix de dos dits, blans. Tota la vetlada vénen moros, toquen el timbre i se’n duen bosses plenes. Aquest dia, havia començat el Ramadà, i na Joana de sa Coma duia una conversa poc en sintonia amb els veïnats: “Ara he trobat un camaiot que no me puja. Es nostro me fa agrura, no sé si són ses espicis. I me’n menj una tallada gruixada de tot, cada dia. No tenc sucre, tenc sa sang bé, idò en vull menjar, fins que pugui o es metge m’ho privi”. L’amo en Toni de sa Botigueta s’atura, obri la porta de la furgoneta : “Triau. Tanmateix ho he de regalar tot”. Tomàtigues, carabassins, cebes, carabassó rodó, peres, prunes de frare llarg... “A lo millor tenen qualque corc, però jo m’estim més un cuc que haver d’esquitxar. Mira tu que enguany els conills m’han pegat als pebrers i a ses meloneres i a lo millor no en tendré, però...”.

 

Disminueixen els efectius que prenim la fresca. Els veïnats de més prop són a l’hospital de Manacor, ell ha tengut com una embòlia i ha quedat sense xerrar. Li deman al nét com està el padrí i me diu que ahir vespre, mentre somiava, va dir:  vatuadell! i la padrina ho digué al metge que els va fer a saber que era una bona notícia, que tornaria a parlar, poc a poc. Se mou vent, símptoma de canvi de temps, l’amo en Toni Perauba  tenia un canterano que feia renous, la fusta grinyolava, si el temps venia d’aigua. “Es canterano quan morí mon pare va tocar a sa meva germana i  ara he de mirar sa televisió per sabre el temps que farà”. Passa una joveneta, arregladeta i fent bona olor, quan ja enfila la capovalla diu a madò Joana Rafelina: “En Miquel Gras vos envia memòries”.  “Me sents? Li pots dir que encara en tenc de s’altre pic que me’n va enviar”. Se gira: “Aquest Gras vol ser molt i tots els qui se creuen ser més que els altres no són més que  una mierda detrás de un cantón!”.

______________________
IMATGE: Nevada de Febrer de l'any 1956 a Sant Joan (Pla de Mallorca) Turó des Revellar. 
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb