jcmllonja | 07 Juliol, 2011 20:03
Jardins d’altri amb bàrbars, mares, en Verga...
Climent Picornell
Reprenc un altre Jardí d’altri confegit amb esqueixos arreplegats. Ma mare fa un any que és morta. Justament el mateix dia que estic llegint Rates al jardí de Valentí Puig, un dels seus dietaris, diu: “La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...”. És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. També de Puig: “Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare”. De pares i fills, m’evoca una cita de Josep Pla: “Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cant del Paradís del Dant, la pasta asciutta i l’amor filial”.
Ja que som a Josep Pla cal aprofitar-lo. D’en Dalí, deia Pla, que era “l’impotent més eròtic de l’Empordà”. Seguint dins la via eròtica, el mateix Pla li digué un dia a Terenci Moix: “Terenci, vostè és maricón, oi?”. “Sí, senyor Pla, per servir-lo” respongué amb diligència Moix. Terenci es lamentava quan li demanaven el seu estat civil: “Repudiat. Com la Soraya”. I ja cap al final es queixava de què “Jo ja d’erotisme res de res amb aquest emfisema que tinc, si l’he de xupar m’ofego”. He arreplegat aquestes contarelles del darrer llibre de Luís Racionero Memorias de un liberal psicodélico, on hi explica que quan el nomenaren director de la Biblioteca Nacional, de Madrid, li demanaren si volia jurar o prometre damunt la Bíblia o la Constitució, digué: “No ho puc fer damunt el Tao-Te-Ching?”. “Això no serveix” va ser la resposta.
Vaig veure un bon documental de la productora “La Perifèrica” sobre en Joan March, en Verga; Racionero esmenta un parell de converses amb en José M. de Areilza sobre March que no coneixia. Contava Areilza, que havia estat ambaixador a França i Estats Units, que va demanar un dia a Joan March: “I vostès que mouen tants de milions hauran d’usar una clau secreta perquè no els espiïn?”. Contestà en Verga taxatiu: “Xerram en mallorquí”. També de José M. de Areilza: “Ja sap, March, que en Franco parla molt fluixet”. “ No, no ho sé, no hi he estat mai amb en Franco”, respongué en Verga. “Com és possible? Per què no l’ha visitat?” “Perquè no fos cossa que em demanàs qualque cosa” respongué el financer. Veritat o ficció, tot sigui per continuar alimentant la llegenda.
Li demanen a D. Innerarty: “Intel·ligència col·lectiva, és una tautologia o un oxímoron?”. Resposta: “Avui és una tautologia, perquè intel·ligència ja és el mateix que col·lectiva, el que només ho sap un és com si no ho sabés ningú”. Oxímoron: “El present del futur” (ho he vist escrit a un d’aquests campaments que han fruitat amb eslògans quasi com els de maig del 68, ja saben, aquella revolució que s’acabà el juny del 68); em recorda el títol d’un llibre de Jacques Attali: Breu història del futur. Amb aquests temps que corren sembla que molta gent s’apunti al que deia Théophile Gautier: “Abans la barbàrie que l’avorriment”. Se’m fa present el poema de K. Kavafis. “I ara què esperam, tots a la plaça? / Avui arriben els bàrbars. / Per què està inactiu el Senat / i immòbils els senadors no legislen? / Perquè avui arriben els bàrbars...” Al poema, Kavafis fa arribar la nit i els bàrbars no han vengut. “Cau la nit i no arriben els bàrbars / i la gent venguda des de la frontera / afirma que ja no n’hi ha de bàrbars. / I ara que serà de nosaltres sense bàrbars? / Tal vegada ell fossin una solució malgrat tot”.
Bàrbars o avorriment. “Alerta amb el que desitges, que ho acabaràs aconseguint”. La cita sembla una versió alegre de la més terrible de Goethe “Ves en compte amb el que desitges de jove que de vell ho pots acabar aconseguint”. Vellesa i avorriment, angoixa i solitud. Dalí i Pla. “L’angoixa de l’espai-temps jo l’he transformada en formatge, en Camembert paranoic-crític, saborós, fonent-se melancòlicament” (Dalí). “Soc un Illòman” deia Pla “pateixo aquesta malaltia de l’esperit, un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant”. Gens misàntrop el fet del poeta Louis Aragon qui començà una conferència de la següent manera: “Senyores i senyors, amigues i amics... amor meu” dirigint-se cap a la seva estimada que era entre el públic. Cursi, però emocionant, i molt educat.
« | Juliol 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |