Climent Picornell

NOTES D' ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juliol, 2011 18:06

 

 Notes d’estiu

 

Climent Picornell

 

1.- La realitat té una dimensió de misteri, de silenci, de pura transcendència (Samuel Beckett)

 

2.- Des de la casa es veuen aquells monòlits acabats en punta que es troben per altres parts de la badia d’Alcúdia. Per fer tir els submarins, diuen que eren, després de la guerra. Ara els dos de la Colònia de Sant Pere, passat al macar de sa Torre,  els han restaurats i repintats tal qual eren quan es varen fer. A uns els agraden, a altres, avesats a veure’ls com sempre, gastats, la pedra esmorrellada, troben que el capcurucull és massa vermell i que no s’hi diu amb el paisatge de marina, quatre pins, quatre tamarells, dues mates i un poc de fonoll marí. Xavier Mariscal els recordava bé: “Encara hi ha aquelles piràmides rares?”

 

3.- Cinc vegades vaig passar pel camí i les cinc hi havia el puput al mateix lloc que alçava el vol quan passava amb el cotxe. Me vaig aturar a veure que hi havia i no vaig afinar res. El dia havia canviat ferm el vespre abans, bufava vent de nord que a l’estiu s’agraeix, cel ennigulat, fosc, la mar desbaratada i la cala plena d’algues, sense ningú. Ones, vent i tot el que havia tret la mar: plasticots, un telèfon mòbil espatllat, sabatilles d’estiu, un mabre que agonitzava...  Un tros enfora veig una intrèpida nedadora que, nua, s’afica dins la mar. Sabia el que feia, aprofitava un redós, una entrada on la mar, allà, quasi no regolfava. Prenia el bany aferrada a una roca, ella i la seva cusseta. Surt, s’eixuga, es posa la roba i parteix.

Per no ser menys també m’hi vaig tirar, l’aigua era una espècie de sopa tèrbola, era un d’aquests dies en què xucla cap endins i no cal ser massa valent, però passes gust de nedar i sentir el diàleg, més vertader que mai, amb la mar, bruta de miques, llot i arena tot remogut i quatre gotes que comencen a caure d’aigua del cel.

En sortir de l’aigua en Tonyo se presenta, abans de partir cap a les illes Açores, està investigant les egagròpiles dels corb marins que sempre són a Sa Cuguça, entre la banyera dels Ermitans i Caloscamps... Me comenta que fa quaranta anys que anellaren per primera vegada falcons marins als penya-segats de Sa Dragonera.

 

4.- Sopam a Can Xorri de Montuïri amb amics molt estimats. És lluna plena que surt per darrera Son Collell i al cap d’una estona ja regna damunt Es Dau. Una orquestrina toca estàndards americans i alguna altra cosa, em queda el Will you still love me tomorrow? De Carole King. Efectivament: m’estimaràs encara, demà? S’acosta el fill d’una bona amiga que arrossega un càncer fa anys, amb recaigudes doloroses. “Com està ta mare?” “Està beníssim, ha anat a un xinès de Barcelona, que li posava agulles i li passava les mans, i feia molts de rots, uns rots fortíssims com si tiràs per la boca tot el que de dolent duia ma mare dins. No sé què voleu que vos digui, havia de passar o ha estat el xinès, però el tumor s’ha com a petrificat, s’ha aturat, s’ha secat, és inactiu. En fi...”

A partir d’aquí les converses anaren bàsicament de salut, medecines, alimentació, la capacitat del propi cos per curar-se ell mateix, de constel·lacions familiars, de sistèmica i medicina sintergètica. Ja acabat el sopar als graons (“gravons”, diuen els montuïrers) de l’Esglèsia, tots anaven contra jo, defensor de la medicina al·lopàtica, la tradicional, la científica... Mig per provocar, mig perquè no puc sofrir la tropa de ‘mangantes’ que fan doblers amb quatre llegendes i quatre imposicions de mans.

 

5.-El conco en Toni se presentà fa dues setmanes i me digué. “Hauries d’anar a mirar si la figuera roja de Carrutxa té figues”. “I on és?” Vaig respondre. “Com que on és? O no ho saps? Quan puges al Turó dels Mussols”. Entre Llorito, Sant Joan i Montuïrie (el cor de la Mallorca profunda?). En fi, sabent més o menys les tresques deix el cotxe al començament del camí perquè no s’hi pot passar, hi degué anar un tractor quan ho sembraren i encara no ha anat a ‘cosetxar’. Les calcigues, les cama-roges i altre herball s’ha fet alt de tot. A peu: tira milles. Prop d’un kilòmetre endins, per un camí de mala mort, a la fi, a la pujadeta del turó trob les dues quarterades. La prunera clàudia és morta, l’albercoquer té tots els albercocs en terra, la primera figuera és una coll de dama, l’altra és una bordissot blanca, tenen figons verds. Arrib a la de més enfora caminant per dins el blat xeixa, alt fins a la guixa, majestuosa, enorme, és la figuera roja; du un esplet de figues flors com mai n’havia vist, sanes, bones, picades de mèl·lera. Aquest safari de ciutadanetxo es veu recompensat amb la panxa plena i el silenci del sol post. Silenci de foravila, els ocells ja són a jeure i el grins no gosen, encara, posar-se en  marxa. Silenci, perdut dins els sementers, assegut a una paret mitgera, el vent empeny els ullastres de la partió.

______________________________

IMATGE: LUCIEN FREUD 1922-2011 (Autoretrat) 

VIARANYS DELS NOSTRES LLIBRES Climent Picornell

jcmllonja | 26 Juliol, 2011 21:06

Viaranys dels nostres llibres

 

Climent Picornell

 

En un sopar a la fresca, davant l’estació del tren de Sineu, surt la problemàtica de què hem de fer amb els nostres llibres. Alguns dels qui sopam en tenim molts a casa. Els donam? A qui? A la Universitat, que pareix l’única institució que n’assegura la permanència i la claredat de la donació? Els deixam als fills i que els venguin ells, o que els estimin com nosaltres? Feim una tria abans de donar-los i esplugam els qui tenen notes compromeses en les seves pàgines? Retiram aquells que tenen un valor, diguem-ne, sentimental? 

Pocs dels qui som allà, per no dir cap, heretàrem una biblioteca familiar, sinó que l’hem anada construint al llarg dels anys. Hi havia pocs llibres a ca meva quan era nin. Una col·lecció de vides de sants -dotze toms enquadernats- i una espècie de Bíblia il·lustrada de la qual record només imatges molt afectades de personatges de l’antic testament, gent turmentada, i algun dimoni. Uns volumets d’estètica obrerista de la HOAC, còctel estrany de l’obrerisme catòlico-franquista en el qual hi navegà mon pare i del que n’hagué de sortir per cames. Dues subscripcions a dues revistes -cap d’elles de divulgació científica- “El Mensajero del Corazón de Jesús” i “El Correo de Fátima”-, aquesta amb un leitmotiv constant que anunciava que algun dia Rússia es convertiria -ja ho havia anunciat la Mare de Déu als tres pastorets- i així va succeir (s’admet una dosi raonable de conya). De nin, al Ram, a les paradetes que venien llibres, en comprava de la “Colección Pulga”, uns llibrets que cabien dins la mà. “Guerra y Paz”, “El Prisionero de Zenda”, Camilo José Cela o Noel Clarasó. Autors i temes resumits -per no dir mutilats- , encara en guard, molt carinyosament, alguns...

 

Tres dels qui sopàvem tenim el mateix problema, quan hem de menester un llibre que sabem que tenim, però que no trobam, anam a la biblioteca –la de la UIB, la de Can March o la pública de Can Sales- així feim més via en la consulta, i això si el llibre en qüestió ja no es passeja digitalitzat per Internet. Són relacions d’amor, odi, necessitat i nosa amb els nostres llibres en paper, ara que ja som en l’època dels ebook i de les biblioteques on-line, malgrat Umberto Eco ens prediqui que el llibre, com la cullera o la cadira, mai morirà. El cert és, però, que ens proposam fer la triadella aquest estiu. Començar  ja, separar els llibres que donarem, dels qui quedaran a ca nostra. Jo ja ho he provat i he quedat embarrancat en el primer caramull. Ja sigui perquè no recordava bé el final d’un, ja sigui perquè dins un altre ha sortit un paper amb quatre notes de quan estudiava a Barcelona, sigui pel que sigui, la feina d’un dematí d’estiu queda reduïda a separar set o vuit llibres per guardar i  dos o tres per donar. Serà una feina llarga.

 

No ens passa res de nou. Conta Walter Benjamin a Desembal la meva biblioteca (Discurs sobre la bibliomania) que reordenant els llibres per tornar-los a les prestatgeries se li acudia on els havia comprat o qui els hi havia regalat, o on el llegia, aquell, en un dia de pluja. Passa també amb els meus. Un era la meva lectura a la clínica durant  la malaltia que dugué a la mort al meu pare, un altre fou el meu company en un vol de Londres a Boston, l’altre el vaig comprar a l’excèntrica  llibreria Lello d’Oporto... Conflueix Benjamin amb Marcel Proust –Sobre la lectura (Pastiches et mélanges)-  qui explica que dels llibres que més estimam recordam, molt més que el seu contingut, el que fèiem o els que ens passava en el moment en que els llegíem. Torn al meu caramull. Surt The Teachings of Don Juan de Carlos Castaneda, fou la meva lectura a una platja de Nea-Epidavros al sud de Grècia;  la versió de Penguin Books de On the Road de Kerouac, el me va regalar un bon amic, em digué “tria un llibre, tendràs un record meu”, una semana justa abans de morir d’una pneumònia atípica que es com es deia a la SIDA abans de tenir nom; les Poesie de Giacomo Leopardi (“E sommamente divenuto esperto / della storia che detta è naturale, / ben già fin dal principio essendo certo / dello stato civil d’ogni animale….”), comprat a una parada de llibres vells de Torí;  surten llibres dedicats pels seus autors; regals de la fira del llibre amb restes de pètals de rosa; la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza de José (sic) Pla, comprada a Almeria per cinc duros. Els darrers del primer caramull, Per acabar amb el judici de Déu i altres problemes d’Antonin Artaud, el llegia al bar de la Cala de Deià, mentre devora jugaven a escacs Robert Graves i Alan Sillitoe (com a bon fetitxista els vaig canviar a l’amo per un tauler i fitxes noves, la Reina blanca estava apedaçada amb cinta aïllant negra);  la Història de Roma d’Indro Montanelli, en llegia un parell de capítols després de la sesta un estiu a la Colònia de Sant Pere…  En fi. Faré poca tala, em sembla, el caramull dels llibres per quedar és gros i els qui són per abandonar és encara molt petit.

 

_____________________________

IMATGE:  JOAN BROSSA 

" I TU D'ON ETS ? " (ELS NOVÍSSIMS MALLORQUINS) Climent Picornell

jcmllonja | 13 Juliol, 2011 09:12

“I tu d’on ets?” (Els novíssims mallorquins)

 

Climent Picornell

 

(“Puc arribar a pensar com una mallorquina, viure com ella, però sempre seré xinesa”).

Dels grans canvis que han afectat les Balears els darrers cinquanta anys, amb el turisme com a factor desencadenant i la globalització com a variable generalista, el fenomen de la immigració és el més potent. Començà quan els peninsulars vengueren a fer feina a l’hoteleria i la construcció i s’accelerà amb immigració procedent de l’Europa comunitària, uns per residir-hi, els acomodats, i altres a fer feina. Damunt aquestes onades de gent durant els darrers vint anys s’accentuà la immigració d’Àfrica, d’Amèrica i d’Àsia. El resultat és la conformació d’una nova societat, multicultural, multiètnica, globalista o com es vulgui anomenar. Els illencs de nissaga antiga són ja minoria. La gent nascuda fora de les Balears són més. Són els nous, i novíssims, mallorquins i ho són senzillament, perquè viuen aquí. D’aquests novíssims, molts d’ells no parlen mallorquí, alguns ni espanyol, ni saben molt bé què és ser mallorquí més enllà de viure a Mallorca.

 

(“El català només l’utilitzo a les classes que m’ho demanen, el castellà el faig servir amb els amics”). Conèixer d’on es senten és una recerca apassionant que ha duit a terme el geògraf Andreu Mir Gual a la seva Memòria de Recerca a la UIB, amb la màxima puntuació, Identitat i Immigració. El cas dels adolescents argentins, marroquins i xinesos a l’eixample de Palma. M’agrada més com a títol  “I tu d’on ets?”, que li he manllevat. La tria de l’adolescència no és arbitraria ja que és el moment decisiu en la persona en la modelació del seu “jo”. En els adolescents immigrants augmenta la seva complexitat, per la diferent cohesió familiar, pel desconeixement de l’idioma o pels canvis de residència. Conformen, en paraules de Mir , “nous contingents inèdits en la memòria col·lectiva de les illes Balears”. Més enllà de l’autoimatge, l’autoestima o l’autorealització que conflueixen en el bessó de la identitat, hem de tenir en compte,  a més, elements socials i culturals que formen part del dia a dia del concepte  -entre la narrativa de la identitat nacional i la dimensió global de la identitat-,  afegint-hi el manteniment de les seves arrels d’origen. Complicat i complex, un fenomen que es mou entre la multiculturalitat o l’assimilisme forçat d’alguns estats.  Són uns joves que basculen entre el manteniment de la seva identitat ètnica i els processos d’aculturació, quan són integrats pels països de destí.

 

(“Mai he tastat el tumbet; i la coca amb trempó una vegada que en feren a l’Institut”). Amb un magnífic apartat teòric, Andreu Mir, es proposa mesurar com es va conformant la identitat en una mostra d’aquests adolescents, després ho farà a tot Mallorca. La tasca es dugué a terme als  barris de l’eixample de Palma  amb avaluacions reglades i amb entrevistes de llarga durada amb aquests novíssims mallorquins dels quals en sabem poca cosa. I amb la hipòtesi de si serien iguals que els de la resta de ciutats europees. Els resultats donen uns perfils conformats pels anys acumulats vivint a Palma, pel seu entorn familiar i socioeconòmic i per la trajectòria acadèmica, a més del compromís amb els seus orígens, amb  la família com variable determinant, i els amics com el lligam predominant amb la societat d’acollida. Tot i que consumeixen mitjans de comunicació globals, tenen contacte - Internet i el satèl·lit són els viàtics- amb els països d’origen, més els xinesos i els argentins que els marroquins, per a aquests la religió és un factor més determinant; xinesos i marroquins creuen que la gent té mal concepte del seu origen, no així els argentins. El consumisme occidental és un procés, silenciós, però implacable, i els valors que més admiren de la societat d’acollida són la llibertat, la seguretat, la higiene...  tot i que per a ells molts són a l’espai públic i social, no han arribat a l’interior de les seves cases.

 

(“Sempre m’agrada pensar  que les meues filles tendran coses de les dues cultures”). La feina d’Andreu Mir ens acosta a històries de vida d’adolescents de  “l’eixample de Palma uns dels espais més dinàmics i canviants del territori de les illes Balears”. La lluita entre la cultura dels seus llocs d’origen i la d’aquí és una constant, per això són més oberts a adquirir noves competències culturals, frenats però pel seu menor poder adquisitiu i per la seva família, menys oberta. “Ens trobam davant el naixement d’una nova subcultura a la ciutat de Palma, amb nouvinguts que estructuren les seves identitats amb elements procedents de la societat d’acollida i altres del seu origen, alguns contraposats”.  “I si els demanen d’on són? La resposta no troba fissures: són d’allà on procedeixen, mai d’allà on viuen. Fins i tot aquells nascuts a Palma es consideren marroquins, argentins o xinesos, com una senya d’identitat que no esborra cap paper ni cap itinerari vital”.  Han construït identitats diferents a les de les societats d’on provenen, però mantenen fermament que són d’allà. Pocs es senten mallorquins, però tenen un comportament assimilat als joves d’una societat occidentalitzada

_____________________

IMATGE: PEP TORRO 

JARDINS D'ALTRI AMB BÀRBARS, MARES, EN VERGA... Climent Picornell

jcmllonja | 07 Juliol, 2011 20:03

 

 Jardins d’altri amb bàrbars, mares, en Verga...

 

Climent Picornell

 

Reprenc un  altre Jardí d’altri confegit amb esqueixos arreplegats. Ma mare fa un any que és morta. Justament el mateix dia que estic llegint Rates al jardí de Valentí Puig, un dels seus dietaris, diu: “La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un  pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...”. És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. També de Puig: “Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare”. De pares i fills, m’evoca una cita de Josep Pla: “Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cant del Paradís del Dant, la pasta asciutta i l’amor filial”.

 

Ja que som a Josep Pla cal aprofitar-lo. D’en Dalí, deia Pla, que era “l’impotent més eròtic de l’Empordà”. Seguint dins la via eròtica, el mateix Pla li digué un dia a Terenci Moix: “Terenci, vostè és maricón, oi?”. “Sí, senyor Pla, per servir-lo” respongué amb diligència Moix. Terenci es lamentava quan li demanaven el seu estat civil: “Repudiat. Com la Soraya”. I ja cap al final es queixava de què “Jo ja d’erotisme res de res amb aquest emfisema que tinc, si l’he de xupar m’ofego”. He arreplegat aquestes contarelles del  darrer llibre de Luís Racionero Memorias de un liberal psicodélico, on hi explica que quan el nomenaren director de la Biblioteca Nacional, de Madrid, li demanaren si volia jurar o prometre damunt la Bíblia o la Constitució, digué: “No ho puc fer damunt el Tao-Te-Ching?”. “Això no serveix” va ser la resposta.

 

Vaig veure un bon documental de la productora “La Perifèrica” sobre en Joan March, en Verga; Racionero esmenta un parell de converses amb en José M. de Areilza sobre March que no coneixia. Contava Areilza, que havia estat ambaixador a França i Estats Units, que va demanar un dia a Joan March: “I vostès que mouen tants de milions hauran d’usar una clau secreta perquè no els espiïn?”. Contestà en Verga taxatiu: “Xerram en mallorquí”. També de José M. de Areilza: “Ja sap, March, que en Franco parla molt fluixet”. “ No, no  ho sé, no hi he estat mai amb en Franco”, respongué en Verga. “Com és possible? Per què no l’ha visitat?” “Perquè no fos cossa que em demanàs qualque cosa” respongué el financer. Veritat o ficció, tot sigui per continuar alimentant la llegenda.

 

 Li demanen a D. Innerarty: “Intel·ligència col·lectiva, és una tautologia o un oxímoron?”. Resposta: “Avui és una tautologia, perquè intel·ligència ja és el mateix que col·lectiva, el que només ho sap un és com si no ho sabés ningú”. Oxímoron: “El present del futur” (ho he vist escrit a un d’aquests campaments que han fruitat amb eslògans quasi com els de maig del 68, ja saben, aquella revolució que s’acabà el juny del 68); em recorda el títol d’un llibre de Jacques Attali: Breu història del futur. Amb aquests temps que corren sembla que molta gent s’apunti al que deia Théophile Gautier: “Abans la barbàrie que l’avorriment”. Se’m fa present el poema de K. Kavafis. “I ara què esperam, tots a la plaça? / Avui arriben els bàrbars. / Per què està inactiu el Senat / i immòbils els senadors no legislen? / Perquè avui arriben els bàrbars...”  Al poema,  Kavafis fa arribar la nit i els bàrbars no han vengut. “Cau la nit i no arriben els bàrbars / i la gent venguda des de la frontera / afirma que ja no n’hi ha de bàrbars. / I ara que serà de nosaltres sense bàrbars? / Tal vegada ell fossin una solució malgrat tot”. 

 

Bàrbars o avorriment. “Alerta amb el que desitges, que ho acabaràs aconseguint”. La cita sembla una versió alegre de la més terrible de Goethe “Ves en compte amb el que desitges de jove que de vell ho pots acabar aconseguint”. Vellesa i avorriment, angoixa i solitud. Dalí i Pla. “L’angoixa de l’espai-temps jo l’he transformada en formatge, en Camembert paranoic-crític, saborós, fonent-se melancòlicament” (Dalí). “Soc un Illòman” deia Pla  “pateixo aquesta malaltia de l’esperit, un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant”. Gens misàntrop el fet del poeta Louis Aragon qui començà una conferència de la següent manera: “Senyores i senyors, amigues i amics... amor meu” dirigint-se cap a la seva estimada que era entre el públic. Cursi, però emocionant, i molt educat.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb