Climent Picornell

CULTURA I GLOBALITZACIÓ ( I PAÍS ) Climent Picornell

jcmllonja | 28 Juny, 2011 21:11

 

 

Cultura i Globalització (i País)

Climent Picornell

L’organització erràtica del món cultural a les illes Balears així com la decreixent adhesió dels seus ciutadans a la cultura històrica del país expressada en llengua catalana van fer que un grup de gent creàssim un àmbit de discussió per impulsar processos de debat i reflexió: “Cultura i País”. Ens  reunirem a Can Alcover (Obra Cultural Balear) per aprovar un primer document,  “Per un nou impuls a la cultura”, amb propostes per aconseguir que la cultura esdevengui uns dels elements de centralitat en l’articulació del nostre país. Malgrat tot, la deriva cultural en un món globalitzat, on les noves tecnologies adquireixen un paper fonamental, fan repensar el paper residual dels països de petites dimensions i amb una llengua parlada per pocs milions de persones, com el nostre,  front als grans moviments socials i econòmics que s’estan produint.

Les grans transformacions contemporànies apareixen etiquetades amb el nom de globalització, tot i que D. Harvey manté que hi ha poca diferència amb el que s’anomenava imperialisme. La globalització, que s’articula sobre el predomini de l’economia financera transnacional, demostra la impotència dels estats davant l’economia global. En relació amb l’anterior es reafirma la dominació mercantilitzada dels fluxos culturals de masses en  l’anomenada societat global, com bé ho analitza M. Outeiriño en A Trabe de Ouro.

Ja Adorno i Horkheimer (1947) feren esment de l’expansió internacional del que anomenaren Kulturindustrie, que ha anat convertint-se en enormes canals de mercaderies culturals (“molt globals, però... bàsicament nord-americans”). Ara bé, una cosa és la globalització cultural i l’altra la imposició d’una cultura global unitarista. El que en diuen “desterritorialització de la cultura”, té efectes dramàtics sobre les cultures nacionals perquè les grans empreses no vehiculen més que una cultura estandarditzada que és incrustada en els mitjans de comunicació. Això sí, predicant la bondat de la comunicació sense fronteres (amb algun esperpent real: els valencians no poden veure TV3). M. Featherstone ho denomina Cultura global o “Cultura mercantil tecnificada homogènia”, un invent que posa en crisi la diversitat.

Aquesta diversitat, nascuda de les diferents tradicions i bressolada en les nacions prèviament a l’aparició dels fenòmens moderns de mundialització, ha estat reduïda i descontextualitzada, i la globalització ha seguit el camí de convertir, de moment, la cultura del segle XXI en una difusió sostinguda d’elements provinents, sobretot, dels USA. És cert que el concepte de cultura és relatiu, i de cada país, però també és universal, un conjunt de geocultures com diu I. Wallerstein. Però el desbordament dels estats o nacions, que en feien de contenidors, per la constel·lació post-nacional que derivà amb la globalització empeny cap a la concepció d’una  nova “ciutadania global”, que també fa entrar en crisi la tradició i la diversitat: és la universalització de l’individualisme.

Això, juntament amb el que P. Sloterdijk anomena la “simultaneïtat desterritorialitzada” o el temps comú, la sincronització del tot el que passa al món –aquest temps comú dels mitjans de comunicació globals- crea a la vegada una homogeneïtzació, que també erosiona la diversitat de les formes culturals pròpies. Diu A. Kuper: “A mesura que ens semblam més els uns als altres, ens pareixem menys a tota la gent que va viure abans. És una convergència que ens distancia amb una rapidesa brutal dels qui han estat els nostres avantpassats recents”. Aquests processos penetren per la condició nodal - de cruïlla de gent- de les ciutats, pels mitjans de comunicació de masses, per les xarxes digitals. Les ciutats i el ciberespai són ja formes culturals d’un nou ordre transnacional.

Afegits a aquest procés han aparegut conceptes com hibridació, mestissatge, multiculturalisme, interculturalitat... Malgrat això, els mitjans globals transmeten idees reduccionistes que responen als interessos de pocs estats hegemònics, i les fan passar per “més universals”: no és res més que domini cultural. I per si no n’hi havia prou  s’han aposentat en els circuits globals grups d’élites mediàtiques que impulsen una nova identitat, en podríem dir ‘cosmopolita’, amb un llenguatge de distanciament o de repudi cap al que és híbrid o mestís. Una reorganització de l’antic imaginari colonial (J. Friedman).

Per tot això, oposar-se a la substitució de les literatures nacionals pels best sellers internacionals, o a l’esfondrament de la cinematografia pròpia pel pes enorme de Hollywood, o a que les nostres televisions estiguin saturades de productes americans... hauria de fer reaparèixer les cultures pròpies com un terreny de resistència contra el domini mercantil de la cultura global. Per exemple, aprofitant algunes de les seves eines, com Internet i les noves tecnologies: s’ha de desterrar la tecnofòbia. Les xarxes digitals són una gran oportunitat per a llengües com la catalana i territoris reduïts com les illes Balears, permeten obrir nous espais de comunicació entre els qui hi habitam i internacionalitzar la nostra cultura.

 

DE LES PLACES A LA FLOR DEL GESSAMÍ Climent Picornell

jcmllonja | 20 Juny, 2011 21:32

 


De les places a la flor del gessamí

Climent Picornell

Dissabte. Vaig a comprar un gessamí. Quan vaig ser a Tunísia en venien als turistes, un pom tot de flors, amb un perfum... Ara resulta que les autoritats xineses han prohibit el gessamí, temoroses que sigui la flor que encapçali les revoltes al país. La rebel·lió dels tunisians, la primera d’aquestes noves revoltes, contra el president i la seva família de lladres, va ser la “Revolució del Gessamí”. Per això les autoritats xineses han entrevist que la flor imprescindible per al te xinès pot ser un agent de canvi. El gessamí ha estat bloquejat a Internet, s’ha retirat un vídeo del president cantant Mo Li Hua un himne a la flor (se tocava quan es donaven medalles als Jocs Olímpics de Pekín), s’ha cancel·lat el Festival Internacional del Gessamí, s’ha prohibit que es passegi en silenci amb aquestes flors, els cultivadors anuncien que  els preus s’han esbucat... No volien teoria de la conspiració mundial? O, millor, l’aplicació de la teoria del caos?  Podem començar per la flor de gessamí.

Diumenge. Després de votar, al carrer del Vi, -na Joana, la presidenta de la mesa està emprenyada perquè era suplent i la titular no s’ha presentat- me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finura, esperant la caritat dels guiris. He donat unes miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, a l’estiu, fartes dels pic-nics dels turistes rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia del baluard de sant Pere al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa o de Cabrera, ara es localitzen només a aquest centenar de metres. Mentre, escolt el “Sitio de Zaragoza”.

Dilluns. Val més un vot, un toc de feisbuc, un tuit, o un sms?  Malgrat el veredicte de les urnes, per internet demanen l’eliminació dels privilegis de la classe política, fórmules per aturar l’atur, benaventurances per accedir a la vivenda, mites per aconseguir serveis públics de qualitat, control de les entitats bancàries, reforma de la fiscalitat, referèndums per a les mesures dictades per la Unió Europea, reducció de l’enorme despesa militar... i repeteixen eslògans: “La cultura capitalista de cinc segles ha exhaurit ja totes les seves possibilitats” (José Luís Sampedro).

Dimarts. La trob, al Bar Bosch, i em mira amb cara inexpressiva. Ben al contrari de la cara que feia, fa tres o quatre estius, assaciada, plena, satisfeta mentre l’helicòpter aterrava damunt la platja, i les algues, per mor del vent de les pales, se removien i pareixien eixams d’abelles. Era el seu ‘novio’ que la venia a cercar per anar a dinar a Ciutadella (ara ell no té res, les empreses quebrades i quatre o cinc judicis l’amenacen amb la presó).

Dimecres. De les solucions col·lectives a les individuals, en el parabrises del cotxe: “¿Tiene usted problemas económicos? ¿Familiares? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Depresivo? ¿Sin ánimo, o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Se encuentra sin esperanza? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas”. (Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia).

Dijous. Faig una volta per la plaça, transitòriament, d’Islàndia. Volia escriure de la Spanish revolution però Salvador Cardús m’ho treu de la ploma: “L’arrel del seu èxit és que som davant d'un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament "espontànies" a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l'esdeveniment, propi d'un anunci d'Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d'un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d'una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s'alça contra els poderosos, David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l'emoció de la plaça Tahrir, però sense risc de prendre mal.”

Divendres. El meu assessor de capçalera per a moviments extraparlamentaris fa un repàs de les places com a lloc públic de sonoritats augmentades. Plaça de les Tres Cultures a Mèxic, 1968, 400 morts?; Plaça de Mayo, 1977, Buenos Aires, comencen ‘las madres de Mayo’ reclamant els fills desapareguts; Plaça Azadí, Teheran, 1979, treuen el Sha i pugen els clergues musulmans amb Jomeini; Plaça de sant Wenceslau a Praga, 1989, enderrocament del comunisme; Plaça Tiananmen, Pekín, 1989, quants de morts?; Plaça de la Independència a Kiev, 2004, es repeteixen les eleccions fraudulentes; Plaça Tahrir, El Cairo, 2011, aconsegueixen la dimissió de Mubàrak;  Plaça d’Islàndia, Palma, maig de 2011 (???) Abans, dictamina: “ No oblidis però que el general De Gaulle pensava que el maig del 68 era una revolta típica d’estudiants en primavera i quan se’n va tèmer va haver d’anar a cercar l’exèrcit... Se sap quan comencen, mai com s’acaben”.

____________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb