Climent Picornell

SABATES I BO-BO DE PALMA Climent Picornell

jcmllonja | 26 Maig, 2011 17:30

 

 

Sabates  i  bo-bo  de Palma

 

Climent Picornell

 

Veig venir de lluny el meu amic. Trob que camina com a pegant botets, rar, però arriba satisfet, no sembla que dugui pedres dins les sabates. “Camin com els watusi africans”. “I això?” “Perquè duc unes sabates Joya que amb el seu disseny fan que el caminar sigui una aventura...” .“Vaja!” Sé de què va la cosa, és com una febre que ha pegat. Primer foren les MBT, la marca ‘fetén’, unes sabates que semblaven per a monges de l’exèrcit de salvació, després aparegueren altres marques clòniques, Skechers o semblants i finalment el millor del millor, caminar igual que els indígenes d’una tribu africana –que deuen anar descalços- pegant botets. Qui en du es converteix en missioner: “tothom n’hauria de fer servir”. Malgrat valguin un ull de la cara, o dos. I no s’aturen als peus les essències de la felicitat, no, les cames, les anques, les vèrtebres, tot se’n beneficia i, a més, passes a formar part d’una raça especial. Una subvarietat de personatges per als quals el caminar, el menjar, el pensar, el fingir, tot, tot, està encaminat a ser feliços, més que els altres si pot ser.

 

Estarien dins l’ona dels bo-bo (bourgeois-bohemian), però burgesos-bohemis de Palma, la raça oposada als ‘ni-ni’ (ni treballen-ni estudien... ni tenen pasta). Una mutació dels antics yuppies, hibridats, més maniàtics, i ara un dels seus símbols distintius serien aquestes sabates amb una sola immensa que els fa caminar balancejant-se, amb meravelloses repercussions terapèutiques a tot l’organisme. I sobretot: que els altres ho sàpiguen. Tenen altres obsessions. Amb les toxines ambientals i amb les que ingerim, per això mengen molta d’herba o posen una cullerada de cúrcuma per tot o fan dietes depuratives, des la de la llimona i el xarop d’auró fins a les anomenades “detox” que clarifiquen la ment i enforteixen les funcions vitals. Tan se val si consisteixen en prohibir que es mengi tomàtiga de ramellet com obligar a consumir enormes quantitats de sèsam, torrat, això sí.

 

Per a aquests personatges, de la sanació física es va cap dret a la sanació de la ment, malgrat s’hagi de fer consumint el que el meu amic Enric en diu ‘bijuteria espiritual’. Tot comença amb l’afegitó de l’exercici, d’això ja se n’ha aprofitat el capitalisme neoliberal i en fa un ‘pastón’. Però si les tropes (desarmades) de dones  caminadores duen xandall de Carrefour i sabates de Decathlon, els bo-bo duen sabates Geox i xandall de Calvin Klein, i d’aquí, a practicar una varietat infinita de “wellness” o “fitness”, a un gimnàs hiperbòlic  o pel passeig Marítim, com una mena de nova religió laica, diària i addictiva. Pilates i altres vulgaritats com el tai-xí són substituïdes per l’ifitone o el fitness-builder. Els bo-bo però necessiten contacte, poder intercanviar indicacions d’alimentació sana o de reconversió de les carreteres energètiques corporals, passar-se les adreces d’una argentina que fa post-reiki o d’un xamà que ha ressuscitat l’orgonometria. A més del ventre pla, la seva moda -entre hippie i Loewe (o Zara, “però ben combinada”)-, els bo-bo palmesans acudeixen a determinats llocs comuns on els hi atreuen els cronistes de les pàgines rosa que han proliferat als diaris. Gent mirant a la càmera, acudint a esdeveniments estranys: presentacions de llibres o inauguracions de locals on venen sucs naturals i es practica el zen mentre un conjunt interpreta un simfonia de bols tibetans.

 

No és el que N. Brown anomenà la realització personal a través del narcisisme. No. És una cosa més d’aquí, una còpia, un fake de l’autorealització amb envoltori de salut i esperit –pel seu esperit també va bé el gintònic-, una mescla de budisme passat per la Thermomix, una degenaració de la gauche divine cap a la gauche caviar, però d’ous de mussola. De l’ús de la bava de caragol poden passar als restaurants ‘chics’, també se droguen i coneixen els llocs abjectes de la ciutat. Són membres de oenagés solidàries amb pobres, sidòtics i, fins i tot, d’alguna catalanista. Idolatren gent dels Media. Són bourgeois i per tant miren la pela, i paguen pel que obtenen tan sigui pèl com ploma, com xocolata de comerç just. Abominen dels llibres d’autoajuda malgrat els llegeixin d’amagat. S’han re-empastat els queixals per eliminar materials perillosos i a les seves empreses fan responsabilitat social corporativa. Duen el cul més net que una patena de fer-se hidrotèrapia del colon. Quinoa o espelta formen part del seu vocabulari críptic i algunes nits, com la nit de l’art, s’engalanen, ells, “indies” però “agées” i elles marcant mugrons, drets i forts: s’ha de conèixer la gimnàstica ayurvèdica que practiquen amb un personal trainer. Són els nostres bo-bo palmesans mescla d’amor, ètica i ecologia amb eficiència, rendiment i economia liberal. Un mestall de Dr. Jekyll i Mr. Hyde però amb sabates caríssimes.

_________________________________

IMATGE: SABATES DE JOSEPH BEUYS (1921-1986)


 

BALEARS CAPITAL PARÍS Climent Picornell

jcmllonja | 17 Maig, 2011 17:09

 

 

Balears capital París

 

Climent Picornell

 

Espanya, capital París. Tots els camins porten a Madrid. Aquest és el llibre de Germà Bel on demostra fefaentment que l’obsessió continuada -des de  l’establiment dels Borbons- de convertir Madrid en la capital única de l’Estat espanyol, com París a França, té una sèrie d’elements primordials, un d’ells les comunicacions centralitzades a través de la priorització d’un esquema radial amb centre al Gran Madrid. No sé si és l’estaló més important,  però sí el que millor serveix a la ideologia centralista i unitarista que va fixar el km 0 a Madrid des del qual tothom havia de partir, a través del “camins reials” finançats amb doblers públics. La resta de camins –després carreteres , autopistes i aeroports- anirien a càrrec de qui en tengués necessitat. Aquest esquema sobreviu clar i llampant i  ultra-caríssim. ADENA gestionant els aeroports i el trànsit aeroportuari i l’AVE, el tren ràpid, en són exemples, segons J.L.Ordóñez: “Construir l’AVE ha estat com bastir enormes catedrals ara que ja ningú va a missa”. Grans inversions per aconseguir dur gent de forma ràpida a Madrid, mega-estructures deficitàries que han de ser subvencionades constantment, i que després les perifèries de l’Estat, com els habitants de les illes Balears, hem de pagar també el bitllet de qui hi viatja.

 

Diu A. Costas que G. Bel ha entès que la manera més eloqüent de posar en evidència l’obsessió centralista no és amb discursos, sinó repassant amb rigor la història de les infraestructures, amb capítols sobre les autopistes,  l’AVE –la gran obra faraònica de l’Espanya contemporània- i la gestió dels aeroports. El que costa cada quilòmetre d’AVE, amb la unió de ciutats per on circula poca gent, a la que -repetesc- pagarem el bitllet, converteix en patató (en no res) les petites inversions que fan, o que ens neguen i per les que ens barallam. La subseqüent ocultació de les xifres econòmiques no és sinó per tapar, per exemple, que Son Sant Joan de Palma paga les obres, també faraòniques, de Barajas, la qual cosa aboca les economies com la nostra a economies de tercera classe, fruit de la inversió prioritzada cap a aquestes idees.

 

Tot això constatat amb xifres per Bel, màster per la universitat de Chicago, investigador a Harvard i professor a la universitat de Cornell. Els 100.000 milions d’euros que haurà costat tot el programa d’AVE és una xifra enorme, quasi com el rescat actual d’Irlanda empantanegada per la crisi. I poca gent l’usa: tretze mil viatges amb l’AVE Sevilla-Madrid cada dia, per un parell de milions amb els trens de “rodalies”; trenta milions d’euros pot arribar a costar un km d’AVE! I en tenim més que França i Alemanya juntes, això sí, de forma radial madrilenya, abandonant el “corredor mediterrani”, l’enllaç amb França i Europa, tot per una mania de situar Madrid a poques hores de tothom. Ara es farà l’AVE Ourense-Burgos que tampoc anirà massa ple, deixant de banda zones vitalistes de la perifèria llevantina només per seguir conformant el que Ricard Pérez Casado anomena  el “Pop central”.  S’obeeix a un manament absolutament equivocat i malbaratador: Fer trens d’alta velocitat allà on no hi va quasi ningú i així, creuen, es desenvoluparan aquests llocs. En canvi on hi ha vitalitat econòmica, ja s’ho faran ells tots sols. Aquesta  forma d’actuar, desfressada i oculta per les xifres del finançament de l’Estat,  ha aconseguit unir a les illes Balears una plataforma diversa amb presència empresarial, que ha comprès que sense inversions en infraestructures es perd “el tren” del desenvolupament. Tot i que això ha significat acceptar un dels elements més preuats dels nacionalisme i l’independentisme polític,  el furt dels recursos cap a Madrid per fer inversions ideològiques i de dubtós caire econòmic: el pop centralista. En tornaré a parlar més envant.

 

Un altre exemple clarivident és el de la gestió centralitzada amb un model ‘soviètic’, o ‘feixista’, del aeroports. Als països democràtics els aeroports i ports són gestionats per diferents models descentralitzats, per cambres de comerç, ajuntaments, regions,  societats mixtes o  empreses privades. Aquí no. AENA de forma quasi secreta els gestiona des de Madrid. Barajas l’any 2010 fou l’aeroport que més perdé (184 milions d’euros) i Palma qui més guanyà (44 milions). Quan es reclama un finançament just, i no només en el cas dels aeroports,  la resposta ràpida i reduccionista, i no només  de la dreta, és: “España se rompe”. Què vol dir: “No volem deixar de fer els comptes nosaltres”.

 

La presentació del llibre de Germà Bel a la Cambra de Comerç de Palma, organitzada per l’ Institut I. Villalonga d’Economia i Empresa que impulsa l’Euroregió de l’Arc Mediterrani  (Euram) i que ha publicat el Llibre Blanc de les Infrastructures de l’Euram, va ser un acte curiós. No per la presentació de l’autor, impecable, sinó pel públic assistent. Hi havia associats de la Cambra, economistes, el president del Consell Econòmic i Social, gent de companyies aèries com Álvaro Middelmann, d’Air Berlin, però també un bon gruix de persones que pertanyien al món del nacionalisme i  l’independentisme polític, representants del PSM, d’Esquerra Republicana  i del Lobby per la Independència. Més curiós fou que el primer en intervenir -després del president de la Cambra de Comerç, d’acord amb les tesis de Bel- fos Middelmann -autor d’unes declaracions vexatòries contra l’ús del català als seus avions-, qui elogià Bel, es feia evident que hi havia coneixença. Sembla, per tant, que la força dels arguments econòmics clarifica la irracionalitat política-econòmica-centralista? Forçant la ingenuïtat, l’eslògan España se rompe que  podria ser compartit per molts dels empresaris i gent de dretes d’allà dins estant,  ¿ja no deu servir per tapar les irracionalitats faraònico-madrilenyistes que posen en perill, eixutes de la inversió pertinent, el desenvolupament dels territoris com el nostre que allotgen parts vives de l’economia? I si això s’ha demostrat  tan absolutament per les  infraestructures ja ens podem imaginar per altres segments, des de l’agricultura a la cultura. I nosaltres, ens barallam pel patató.

 

“En diuen solidaritat, igualtat i eficiència i es tracta només de control polític” afirma G. Bel. Persisteixen models de gestió amb arrels en les èpoques de control militar,  quan, en aquests moments de competència, els aeroports són claus i decisius –i molt més a les Balears- per desenvolupar les potencialitats del territori al qual donen servei. La decisió de privatitzar una part d’AENA no modificarà en res aquesta política. “Des dels Borbons, s’ha provat de convertir Madrid en la capital total a imatge de París, però els aeroports de Lió o de Marsella no es gestionen des de París i el govern francès no té l’objectiu de connectar totes les capitals de província amb TGV i els peatges -a les autopistes- també es paguen a les que duen a París”. Durant la transició aquest control polític centralista era més soterrat, ara s’ha fet explícit i xulesc.  “Aquesta és l’ànima perversa que jau darrera el discurs de la recuperació de competències per part de l’Estat, les propostes que van en aquesta direcció lluny de vetllar per la qualitat del sistema educatiu o del sanitari pateixen una obsessió malaltissa per reconduir les particularitats lingüístiques i culturals, ‘distorsionants de l’homogeneïtat d’Espanya’. El resultat serà un país en el qual molts no ens sentiríem reconeguts (ens hi sentim encara?)  i on veurien (no les hi veim ja?) menystingudes les nostres oportunitats econòmiques, socials i culturals”.

________________________________

IMATGE DE MIQUEL BARCELÓ

 

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA, AMB SERP I ANELL Climent Picornell

jcmllonja | 06 Maig, 2011 16:31

 

 

Apunts del Pla de Mallorca, amb serp i anell

 

Climent Picornell

 

La primavera ja s’ha ensenyorit del tot. Una serp –en realitat una serpeta de dos pams i mig- puja per una paret que el sol ha encalentit. Ho trob prest per veure aquets animals deixondits, però ahir ja vaig veure un estol de ratapinyades. La serp en ser prop d’un forat hi entra. I en surten escapats, a  tota, tres dragons, espaordits, dos de grossets i un menudetxo. Queden aturats a un metre del forat, per on guaita el cap de la serp fent com a badalls, o estiraments de les mandíbules, devia haver d’entrenar les seves barres.

 

M’atur a comprar pa. Hi ha coa al forn. “Pareix que ho regalen!” diu na Joana Gutza. “Com estàs?” Li deman, havia sentit a dir que li havien adreçat l’esquena; “Me torna a fer molt de mal, dilluns provaré amb acupuntura, que m’han dit que fa miracles”. “Joana, i has tornada ben blanca de cap!”, l’escomet n’Elionor de Son Superó. “No hi he tornada, ja ho era. Me tenyia, però me vaig voler veure amb so meu color i així som”. La fornera, amb els cabells d’un coloret avinagrat, li contesta: “Jo ni drogada, me voldria veure blanca...”. Toquen les campanes, és tocar de mort. “Qui és?”. “Madò Antònia de Can Xulatí”. “Vaja!” dic. Devia tenir prop de cents anys. Solia seure dins la botiga i així s’entretenia, jo li movia conversa. ‘Com vos trobau?’ ‘Qui ets?’ Era quasi cega, ‘Ahh... Idò estic bé, ja ho veus, tenc poc gastos, i com que cobr de s’Estat, encara no he tengut temps de gastar-ho tot, i es mes s’acaba i ja me tornen a abocar sa paga, què puc dir...?”.

 

El tema de la tertúlia al cafè és la terra roja.  “Ha plogut fang”. “O pols vermella, voldràs dir, que se fa fang amb s’aigo”. “Vaig sentir a dir que era arena des deserts d’Àfrica, que es vent l’empenyia cap aquí”. “Idò què te pensaves? Que aquí no arriben també coses de fora? Que no vos n’enrecordau quan vengueren els tords contaminats per s’explosió de Txernòbil?” “Sí, però vengueren ells, no els dugué es vent”. “Es vent no sabem encara si en dugué de radioactivitat... com això de pel Japó”. “Jo, vos he de ser franc, en vaig menjar de tords. I molts dels qui en caçaren també”. “Jo els mirava ben mirats i, sa veritat, pareixien ben sans”. “Ara diuen però que això de lo ‘nuclear’ va per dedins i surt al cap de molts d’anys”. “En fi: morir màrtir, morir fàrtir”. “Ja ho pots ben dir, ‘val més morir d’un rot que d’un badall’. I que no és ver?”.

 

Don Jaume seu a una taula, com cada dia, examinant de prim compte els diaris. Vaig sentir contar a mon pare, ara que s’acosta la setmana de la Passió, un fet succeït de Don Jaume. Don Jaume Alzina Poll  havia estat lliberal i durant la postguerra anava als oficis de Setmana Santa,  més pel què dirien que no per les seves conviccions. Un dia el predicador de la Quaresma, el ‘coremer’, posava en marxa els seus recursos retòrics damunt la trona: ‘Qui vol anar al cel,  que alci es braç!’ Tothom el va alçar, manco don Jaume. El predicador el va afinar i li digué amb veu retronadora: ‘I vos? Que no hi voleu anar al cel?’ Don Jaume, que s’havia condormit, en veure tanta de gent amb el braç aixecat, respongué: ‘Sí, però volia esperar un altre viatge, que aquest, per lo que veig, anirà molt ple’. Té noranta vuit anys, el cap clar, i ara ja no va ni a l’ofici de Pasqua.

 

En Toni Corcat, gesticula molt. L’amo en Biel Garaví li afina un anell a la mà. “Toni, i dus un bon anell. No el t’havia reparat”. “Idò, sí. El m’ha fet es ferrer de Maria, és un anell per ses morenes. Diuen que si el dus posat te fugen”. “Deu ser ver?” “Jo no ho sé, però estic rabiós i com que en Miquel de Son Garrintxó el se posà i al cap de dues setmanes anava més content que un gínjol,  ho provaré”. “No sabia que el ferrer de Maria tengués aquestes virtuts”.

 

Partesc cap a Son Sec. Un amic s’ha arreglat la casa. El lloc és magnífic. El camí no sembla del Pla. Travessa pinars, garrigues i alzinars, sense veure més que això, pinars, garrigues i alzinars amb murteres i arboceres, enfilant-se per amunt, fins a la casa, des d’on es divisen les dues badies del nord de Mallorca. Un poc més amunt hi ha una capelleta. Un avantpassat, capellà, hi deia missa, les males llengües conten que pujava en carro pel camí i la criada a peu, per un tirany, i romanien aquí dalt un parell de dies… cadascú que ho interpreti com vulgui. La casa és com un casale de la Toscana, amb el frontis d’aquell color avinagrat, amb hortènsies gegants, glicines morades a punt de florir i unes pèrgoles amb aquesta falsa parra que ara treu les fulletes verdes que tornen vermelloses abans de caure. Té una bona pinacoteca, els quadres tancats dins una habitació que és un búnker; quan arriben els pengen i quan se’n van els tornen amagar. Tot el que té valor s’ha de tancar o t’exposes a qualsevol robatori. A Mallorca, a les cases de camp, has d’estar ben protegit.

 

El meu amic pareix de poble. Ho és. Vull dir però que té la imatge, volguda i cercada, de roter. Sembla més vell del que realment és, per com va vestit, per les sabates, unes xiruques modernes. Però ha viscut a Anglaterra, parla bé anglès i alemany, discuteix amb propietat i amb un discurs ben estructurat. No es veu ben bé quins són els ‘regals’ que li ha fet la vida. A no ser per la forma en què a vegades baixa els ulls i queda mut, sense dir absolutament res, una bona estona. He pensat si era per ser de la família de Son Sec. Hereu del seu conco en Pep, de Son Sec, que fa molts d’anys tengué un ‘pronto’ fatal. El conco, de jove, s’enamorà d’una al·lota molt guapa, però molt pobra. La deixà prenyada i s’hi hagué de casar. No visqueren a la possessió amb els pares, anaren a viure una casa del poble. La mare d’ella hi anà a ajudar després del part i el dia que se’n tornà, en Pep estrangulà la nineta. L’endemà l’enterraren, tornant del cementeri s’aturà al casino a beure i allà mateix els civils l’engrillonaren. Primer va estar tancat a la presó de Ciutat, llavors a un penal de la Península i, més tard, el tornaren. La seva germana estava empegueïda de dur-li menjar i hi enviava uns veïnats. Quan l’hagueren amollat,  per Palma, cercava dins el fems i dormia pels portals o davall els porxos, no tornà pus pel poble. Va morir un vespre a un carreró, darrera la Seu. Ningú va saber mai què li havia passat pel cap per fer una cosa tan criminal com matar sa filleta. Però així he sentit contar que va ser.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb