Climent Picornell

SETMANA SANTA SLOW Climent Picornell

jcmllonja | 28 Abril, 2011 10:35

 

Setmana Santa Slow

 

Climent Picornell

 

Ahir vaig veure una gentada comprant panades i rubiols al supermercat. Dins unes capsetes de plàstic ben etiquetades, caducaven al cap d’una setmana i avisaven de tots els additius –un caramull-. Vaig tenir, com amb moltes altres coses d’aquesta Mallorca d’avui, una doble sensació.  De tot d’una em vaig dir: ‘jo no en menjaria mai d’aquestes!’ I per un altre costat vaig pensar que era una acomodació als signes del temps: coses que perduren deslligades del seu costumari. Vull dir que, progressivament, la gent va abandonant la feinada que suposa el fer panades, rubiols, crespells i el frit de freixura i se’n du les panades del supermercat o les que ha comanades al forn –on en fan tot l’any lluny del cicle de Pasqua-  i fuig del trull que implica haver-se d’arromangar i posar la cuina a tota: fer tallades del me, farina, saïm, ous, suc de taronja, ribells, llaunes, trempar la carn i el brossat, els pots de confitura, aprimadors, foc al forn o dur-les a coure... Ca barret! Massa feina! Així, uns perquè no ho han fet mai –estrangers i nouvinguts- uns altres perquè la mare ja és morta i era la que aguantava la força de la tradició i ... tanmateix al forn les fan molt bones, les panades i els rubiols, i el frit de freixura es pot menjar a un restaurant o encarregar-lo a un take-away nostrat (‘Es Cruce’ de Vilafranca deu servir aquest dies milers de racions de frit de Pasqua, amb el fonoll necessari).

 

Damunt pautes socials ben assentades –les dones també fan feina fora casa, la gent no va a missa, la setmana santa d’avui són primordialment dies de vacances...- part del personal se’n va a fora, o a un hotelet de l’illa –amb spa! No se pensin-. I, a més, els costums alimentaris ja no són els de menjar panadotes ensaïmades, plenes de xulla i sobrassada, ara s’usa l’Slowfod i no és bo ‘atiborrar-se’, s’acosta l’estiu: val més fer footing o north-walking que no tanta caloria o tanta confitura de rubiol. I els més jovenets, no per tradició, van a disfressar-se a les processons amb les amigues conformant com un Halloween d’aquí, amb més actors que espectadors, més encapironats o caperutxes –cuculles diuen al meu poble- que gent que les guaita.

 

Qui vulgui la Setmana Santa d’abans ha de llegir la magnífica descripció que va fer el canonge ultramuntà Antoni M. Alcover, el mateix de les rondalles i el macro diccionari, a l’obreta Corema, Setmana Santa i Pasco. Se’n temerà de com era Mallorca, abans. Del domini total del tempo i de l’escenografia per part de l’església, que muntava una tramoia teatral mai vista, sotmetent la societat al seu ritme i aprofitant per fer caixa, A un servidor no li cal  rellegir-la, encara me retronen les processons (‘Per vostre passió sagradaaaaaa...’)  La culpa de la humanitat, explicada i expiada, enclavant i desenclavant el Bon Jesús. La Setmana Santa d’abans quin remenat! Amb l’escenificació dels dotze sermons, i les tres caigudes de Crist –es comentava molt si l’actuant fent de Crist queia bé o malament- ; la família dels Garavins que sempre duien –homes forts i abrinats, mudats aquell dia- el sant Cristo de la Sang. La processó del Sant Enterro amb els enormes foguerons que il·luminaven les possessions del terme, el meu padrí era qui feia el més gros; el so de les matraques al campanar, no podien sonar les campanes. Tal dia com avui, dissabte sant, al matí, la funció del ‘llum nou’ davant el portal de les dones, s’encenia el ciri pasqual amb els cinc grans d’encens recordant les cinc nafres de Crist i ja repicaven les campanes: Gloria in excelsis Deo!

 

Els caçadors disparaven les escopetes a l’aire, els nins pels carrers cantàvem “Aranyetes sortiu

que el Bonjesusset és viu!”; servidor de nin -ruquet posat- he acompanyat el salpasser a beneir cases, una imatge de l’edat mitja. La gent  es confessava el dissabte sant per acomplir el precepte de combregar al menys un pic a l’any. Trec la carpeta dels records i hi surten les butlles que comprava mon pare, permetien menjar carn durant els dies de Quaresma –quin fenomenal negoci- i el bitllets que donaven a l’església “Ha combregat amb mi” i l’acròstic misteriós SLDC (les inicials de ‘Sap La Doctrina Cristiana’). La processó de l’Encontrada, el Matinal de Pasqua on el quaresmer feia l’únic sermó curtet, un any va posar messions que duraria un minut: “Crist ha ressuscitat / i se n’ha pujat al cel / toc l’orgue senyor Miquel / que es sermó ja s’ha acabat”. I a dinar-berenar de frit de freixura, costelles de mè, panades, rubiols i crespells. I a la segona festa captar (‘cantar’) panades, a la tercera festa els pancaritats –la tribu pujant als turons- i els balls dels quintos...

 

D’això, que en queda? Quatre restes del ‘tequemeneque’ ideològic nacional-catolicista transformades en moments d’espiritualitat. Perduda la gran escenografia eclesiàstica d’abans, ara les cerimònies són curtes i a deshora perquè no hi ha capellans a bastament que han de fer dues i tres funcions a llocs diferents. Davall-davall d’aquell costumari de quan les cuines feien flamada, apareixen les panades comprades, amb els rubiols i el frit de freixura que de cada cop, me creguin, es deslliurarà més de la llar familiar, per motius de l’oci o dels nous comportaments, més urbans i més globals. En quedaran restes disperses com l’assistència a algun concert presumptuós –molt millor si es un rèquiem de Fauré, Verdi o Mozart- pagat per alguna empresa important o un ‘Davallament’ amb efectes especials; un cap de setmana a una ciutat estranya o un dies de contacte amb la natura, lluny del saïmot panader. Ai el saïm! Element que contamina una gastronomia a la que -fort i no et moguis- li volem trobar un origen hebreu. Que si l’anyell pasqual i els jueus o que si els crespells i l’estrella de David, quan, tanmateix, les panades ja fa temps que duen saïm, xulla i sobrassada i ja se’n fan de tota casta, a més de les canòniques de me, les de carns mesclades i pèsols, n’he vistes de sèpia, de pèsols tots sols, de carxofes i els rubiols (de brossat, de crema i de confitures) ara ja n’hi ha de torró d’ametla, de xocolata, de ‘dulce de leche’ o de moniato i els crespells de motlles inimaginables (amb el perfil de Goethe o el mapa de Mallorca).

 

En fi. Tres o quatre dies de vacances, una panada calenta, la processó de l’encontrada i quatre coses més ens fan viure l’emmirallament d’un cicle etnològic esbravant-se, per molt que alguns mallorquins de ronyó clos practiquin l’ortodòxia o que els inevitables folklòrics ploramiques volguem desenterrar-hi fets ocults, qui sap si pagans, darrera les restes de la simbologia pasqual. Tal vegada tot acabi sent objecte de venda a les tendes de disfresses o material didàctic a les escoles o de compra als menjars asèptics dels hipermercats. O convertit en fer quatre voltes amb bicicleta per fora vila, menjant una panada de verduretes, sense saïm i sense xot: la setmana santa slow. Així potser sia. Però sense bitllet, perquè no S.L.D.C.

-----------------------

IMATGE DE PEP TORRO

 

PAISATGE AMB TRETZE HOMES Climent Picornell

jcmllonja | 22 Abril, 2011 10:36

 

 

Paisatge amb tretze homes

 

Climent Picornell

 

1.- A una terrassa d’un bar amb Internet, un calb, amb l’ordinador. Du unes ulleres de pasta, les falta una cama, i ha d’arrufar el nas constantment perquè no li caiguin.

2.- Contemplava, esmaperdut, la taca que havia fet sobre les rajoles de travertí de l’aeroport la copa de vi que li havia caigut. Passava això el dia que havia de travessar l’Atlàntic per reunir-se amb ella. Avui mateix però, l’ha enviat a filar estopa. L’excusa? Que discutien massa. L’enyorava a la seva manera, però la fogositat dels primers dies ja havia minvat a bastament. En una paraula:  el desamor.

3.- Un home major, un “jubileta” que diuen els joves,  apunta a un quadernet amb una lletra estreta i densa llargues asseveracions, seves o manllevades de les innombrables vegades que s’aixeca, s’asseu i torna amb llibres i revistes de la biblioteca pública. Tan vell, meravella el seu entusiasme.

4.- S’havia separat i me deia a cau d’orella: “qui alè, a la fi m’he desfet d’ella...”. Mentre em diu això no sap que ella folla, ja fa temps, amb un amic nou, un executiu d’una empresa de Madrid al qui conegué un dia que anava a veure-hi un especialista que li resolgués el seus problemes intestinals. Fins que un amic seu li conta. Ai! Aquella fortalesa! El món li tomba, li trabuca. Però, no era ell el que se n’havia desfet?  Cau el seu prestigi davant ell mateix, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-. I està fotut.  Un cop baix a la seva autoestima de cinquantó, que corr i sua i s’esbrava a un gimnàs moderníssim.

5.- Du una gorreta amb visera llarga. És un home de mitja edat, mal vestit. Llegeix diaris bruts de dies passats, de molt a prop, tan a prop com li permet la llarga visera de la gorra que topa amb les pàgines i llenega per damunt el paper.

6.- Despistat, descontrolat i entristit, armat de bona voluntat, després d’estudiar tres o quatre llibres d’auto ajuda i  tres-cents-seixanta-cinc pensaments sobre la felicitat, li va caure a les mans l’aforisme d’Ortega y Gasset: “No sabem el que ens passa i això és, justament, el que ens passa”. I va ser com posar oli a un llum. A partir d’aquí decidí no canviar de com era.

7.- Ulleres fosques, mig calb, amb la resta de cabells embrillantinats. Fred Perry negre màniga curta i a cada canell dues polseres. Una d’elles de cuiro amb un logotip estrany i l’altra amb uns quadradets plens com d’icones ortodoxes ja desgastats. Demà es casa amb el seu company.

8.- Té una trobada de feina molt important. A mitjan reunió li arriba un sms:  “Dinam i escoltam ploure junts davall els llençols?” Posa una excusa i parteix.

9.- Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. Es veu que té xerrera, i m’ho demostra: ‘he passat més gust de parlar amb tu que de totes les converses intemporals que he de fer a la presó, que té 500 funcionaris per 1400 interns. I els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris’.  És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. La monotonia de la vida carcel·lària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. Juga a pàdel, les quatre pistes estan sempre buides –‘la presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa’- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant i perpetrant amb antel·lació el crim-  sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer...- el dugueren a actuar d’una determinada manera sense que ell ho tengués premeditat.

10.- Els colls blaus mengen galetes i trossos de pa que els tiren els turistes al pont nou, de fusta de teca i iroko, damunt el torrent del Saluet quan raja dins la colàrsega del port d’Andratx. Les ànneres demanen i demanen, cuà-cuà; pares amb infants petits, tothom dóna pa o pastissos als annerots i allò és una festa cada dia i cada nit de l’estiu. Fins i tot les llises hi compareixen.  En primavera toca fer bonda i menjar menys o cercar-se la vida. Cuà? Demana una annereta a en Miquel que espera repitat a la barana. “Ostres la Viagra!” La pastilla d’anar fort. I es posa a cercar-la per totes les butxaques. Però no la troba. Cerca que cerca. “Vatuadell! No... i  jo, sense pastilla no puc. I ella no ho sap! No sap ni que no pugui, ni que hagi de prendre una pastilla d’amagat. I ara que faig?”.

11 i 12.- Dos homes diferents donen joc, o suc,  a vegades molt semblant. Vegem-ho. Els dos personatges són d’aquells tan satisfets d’ells mateixos, encantats d’haver-se conegut. Un amb molts de cabells, l’altre amb el cap rapat. El fet és que un descabdella el fil d’allò de ‘la sort és teva si la cerques’, la vena positiva de les coses. En definitiva, deixar de banda el que el destí ja havia escrit per a tu. Em recorda quan et tiren les cartes o et llegeixen la mà, sempre diuen que anirà bé, encara que la lectura no ho digui, però no ho fan coneixedor, ni amb un mal rictus a la cara. L’altre personatge mormola que ell és caparrut, ‘ho diuen tots els qui em coneixen bé’. I els qui no el coneixen tant, també. Va dibuixant els trets de la seva personalitat, com a ell li agradaria ser, sense témer-se’n que el que va descrivint, no s’assembla gens a ell. El nostre dibuix, el real, el tal com és, tal com som, nosaltres mateixos estam impossibilitats de fer-lo correctament. Ens veim massa com ens agradaria veure’ns, com creim que som o, qui sap, com no ens agradaria ser, i tanmateix ho som. En definitiva, dels nostres personatges, el seu tarannà coincident és que parlen sempre seguit d’ells mateixos, del que fan, del que no fan i del que diuen que haurien de fer. El que fan els demés els és absolutament indiferent.

13.- Li tanc els ulls. És mort.  Quan era ple de vida li agradava amb desmesura disfressar-se de dona. De monja sobretot.

_________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY


JARDINS D'ALTRI, AMB FETITXISME Climent Picornell

jcmllonja | 15 Abril, 2011 09:53

 

 

Jardins d’altri, amb fetitxisme

 

Climent Picornell

 

Confegir uns Jardins d’Altri és una tasca que em du a arreplegar el que m’ha sorprès llegint d’ací i d’allà.  Moltes de vegades anècdotes. La primera. José Manuel Zapata, fent de tenor al Barber de Sevilla, estava constipat: “Se passa molt malament, particularment en els aguts. Has d’estrènyer tant el cul que no t’hi passaria ni el bigoti d’una gamba”.

 

Però no sempre l’anècdota se perd en ella mateixa, com la gràcia d’un acudit i res més. De quasi totes se’n pot fer corol·lari. Hans Blumenberg ha publicat Les rialles de l’al·lota de Tràcia, el títol ve d’una anècdota que li passà al savi grec Tales de Mileto, qui, observant el cel durant una de les seves passejades nocturnes va caure dins un clot, desfermant les rialles de la seva jove esclava. Rialles amb conclusió, final amb ‘moralina’, la contrària de la dita aquella que diu que “quan el savi assenyala el cel amb el dit, el beneit mira el dit”. Sempre he volgut fugir de la cita grandiloqüent, fosca i entravessada, i he cercat tot el contrari. Deia Z. Bauman que en aquesta societat nostra “els productes són relegats a tota velocitat a la condició de deixalles i els subjectes, nosaltres, podem ser tractats també com a fems”. Segons F. Castro Jover aquesta tendència ha migrat cap a l’art. Per això hi ha hagut la Música Grunge ( greixosa, ‘mugrienta’),  el Dirty realism (el Realisme brut en literatura) i fins i tot la merda d’artista és un consum museístic, malgrat s’hagi d’entendre com un fetitxisme. 

 

Llegeixin, si poden, el que en diu Giorgio Agamben: “L’objecte fetitxe en quant presència és en efecte alguna cosa concreta i fins in tot tangible; però en quant presència d’una absència, és al mateix temps immaterial i intangible, perquè remet contínuament més allà de sí mateix cap a alguna cosa que no es pot posseir realment”. Vaja!  Me perdonaran però l’anterior definició m’ha lligat amb una altra anècdota que contava  Guillermo Sheridan co-guionista de Cabeza de Vaca, quan per determinades escenes s’hagueren d’inventar una llengua amb la que parlaven els figurants que feien d’indígenes sud-americans. Per exemple, deien “Meachichilá” que podia significar segons el moment: “Fumarem aquestes herbes i ens posarem com una moto a veure si entram dins una ruta iniciàtica...” I així, tot era una pura conya marinera. Naturalment no hi posaren traducció a la cinta. Un conegut crític francès en veure que no hi havia subtítols quan xerraven els indígenes, ho trobà molt adient ja que d’aquest manera s’afirmava, segons ell, “l’abisme dels altres”. Tanta sort, diu Sheridan, fent un alè.

 

El desentrellador de fetitxismes per antonomàsia fou Sigmund Freud. Idò, Freud: “L’esser humà no és un esser amable, únicament capaç de defensar-se si l’ataquen, sinó que se l’hi ha d’atribuir a la seva dotació pulsional una bona quota d’agressivitat. En conseqüència el seu pròxim no és únicament un objecte sexual, sinó una temptació per a satisfer en ell l’agressió, explotar la seva força de treball sense pagar-lo, usar-lo sexualment sense el seu consentiment, desposseir-lo del seu patrimoni, humiliar-lo, infligir-li dolor, martiritzar-lo i assassinar-lo”.  Després d’això...  més val que tornem al cantants, alguns dels fetitxes de la nostra modernitat, ja esbravada. Ara ha fet anys que The Beatles feren el seu primer concert a La Caverna de Liverpool. He llegit a un article de José Luís Pardo, comentant tres biografies de John Lennon, unes reflexions entorn de la difícil aliança del fantàstic duetto format per Lennon i McCartney. No hi ha dubte, diu Pardo, que Lennon va saber convertir les seves misèries i alegries juntament amb molts d’altres elements del seu ambient cultural en cançons excepcionals. Mentre Paul “polia” els engranatges melòdics, la funció de John Lennon era la de corregir la tendència de McCartney a una certa cursileria. Aquest va escriure –pel que seria després I saw her standing there- el següent: “ She was just seventeen / She was a beauty queen” ( Tenia només desset anys / era una reina de la bellesa). ‘Estàs de conya?’ exclamà Lennon en llegir-ho. I corregí els versos: “She was just seventeen / You know what I mean” ( Tenia només desset anys / Ja saps què vull dir).

 

La cultura Pop dels anys seixantes fou d’una potència aclaparadora. Amb alts i baixos. V. Molina Foix bon coneixedor de l’època i dels personatges ho conta comentant una espècie d’autobiografia (“Érem uns nins”) que ha escrit Patti Smith, l’andrògina cantadora de Radio Etiòpia, on hi retrata la Nova York promíscua i psicotròpica que va viure amb qui fou el seu company, el fotògraf Robert Mapplethorpe, autor de les més descarnades fotografies de la generació. Qui ho diria! Quan es llegeix que Mapplethorpe continuava sent el catòlic fill d’uns pares provincians als qui no gosava dir-los que convivia amb una al·lota sense estar-hi casat. S’hagué d’inventar una història de noces amb Patti, amb una falsa fotografia. Un dia que anaren a visitar-los, el seu pare el primer que li va dir va ser: “T’has de tallar el pèl. Pareixes una dona!”

 

Aquesta espècie de forats negres que passegen el nostres fetitxes de la modernor són també aplicables a Bob Dylan. R. González Ferri arriba a la conclusió de que Dylan se’n reia dels Estat Units, enfrontats a les seves vergonyes: ser terra dels homes lliures i haver de mostrar-se racista; ser el país habitat pels homes valents i perdre guerres enfrontant-se  a nanets. Vist amb perspectiva, diu González Ferri, els USA ho superaren tot bastant bé, a força o a cops d’igualtat i d’individualisme. Dylan acompanyà aquest procés com el seu emblema. Però qui fou profeta esquerrà es convertiria amb multimilionari, sense ideologia aparent, tant li era cantar davant el Papa Joan Pau II, com fer anuncis per la marca de bragues i sostenidors Victoria’s Secret. Podríem generalitzar i afirmar –pel pes d’aquestes anècdotes- que en això derivà la contracultura dels seixanta? Una suma de rebel·lia vital i ortodòxia econòmica? Mes d’un pensarà que no és una mala combinació.

 

No se sap molt bé si es perd la vergonya amb els anys. Perdre la vergonya, no implica perdre el respecte. No ho va dir exactament així Georg C. Lichtenberg (1742-99), va dir: “Quan els qui manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte”. Que és el que està passant un poc pertot.

 

ClUTAT I EL PROGRÉS DELS NO-LLOCS Climent Picornell

jcmllonja | 06 Abril, 2011 09:46

 


Ciutat i els progrés dels no-llocs.

 

Climent Picornell

 

Me crida François Musseau, corresponsal del diari Libération, a qui han encarregat un ample reportatge sobre Palma per a la revista Geo. Quedam a un bar prop del Born. Abans d’arribar-hi un home negre alt i gros me predica en un castellà rossejat: “Sin Dios, no hay salvación. Dame cincuenta céntimos para un bocadillo”.  El venedor de diaris, en un paradeta, una taula de fòrmica aferrada a una de les lleones mamelludes del passeig, hi té un diccionari de romanès-espanyol i una màquina de fer xigarrets. Damunt el Born uns sahrauís joves hi ha muntat una tenda, com una haima del desert, i d’allà estant demanen la independència del seu país sotmès pel Marroc. Tot això ben davant de la nova botiga de superluxe Louis Vuitton –un no-lloc, ben igual a qualsevol altra botiga seva a qualsevol altre banda del món-, avui canvien el seu espectacular mostrador –on només hi ha un ‘bolso’ de dona- mentre un segurata ho vigila tot de ben a prop.

 

Mir d’explicar al periodista francès, que ha corregut mig món, les particularitats de la meva ciutat, Palma, però al mateix temps es van fent clares les seves generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard li faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a  través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria, li recoman el que hauria de veure i esbrinar, per copsar el canvi de Palma en aquest darrers anys, marcada pels processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, aquests emplaçaments ageogràfics, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Al final li assenyal el barri tradicional, simètric al que estam: Sa Calatrava. Un lloc encara?

 

Feia estona que en volia dir alguna cosa del llibre de Jaume Franquesa Sa Calatrava mon amour (Etnografia d’un barri atrapat en la Geografia del Capital) Ed. Documenta Balear. Franquesa agafa el títol d’un poema de Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat / de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”. Com diu Josepa Cucó “el llibre ens endinsa en el món apassionant i mòbil dels centres històrics de les nostres ciutats, evidenciant la matèria, les textures i processos que els conformen i afaiçonen en aquesta canviant etapa de la postmodernitat. Els seus espais i racons, la memòria, els discursos i els conflictes dels habitants del barri, els projectes i malifetes dels calatravins i de l'administració, connectats amb les dinàmiques de processos més amplis que travessen a hores d'ara a tantes i tantes ciutats, atrapades en l'enganxosa teranyina de la geografia del capital”.

 

Marc Augé, a Paisatges planetaris, revisa el concepte de no-lloc que va encunyar per designar els espais de circulació, de consum i de comunicació que avui s’estenen per tot, espais de la provisionalitat, de pas, de l’efímer, sobre els quals no és possible desxifrar ni relacions socials, ni una història compartida, ni signes de pertinença col·lectiva.  Aeroports, autopistes, grans magatzems, hotels, franquícies diverses d’alimentació i roba, parcs temàtics, zones d’oci...  Augé en fa una relectura i troba que frega amb dos límits.  El primer, a alguns no-llocs s’hi poden establir vincles socials, els joves, per exemple, es reuneixen a hipermercats o a grans magatzems: un no-lloc, es pot reiventar com un lloc. El segon límit ve marcat pels espais virtuals de comunicació, que no són un lloc concret, per la qual cosa són també no-llocs, però s’hi poden intercanviar missatges i establir contactes socials. De fet s’anomenen “xarxes socials” a alguns d’aquests ciberespais, malgrat la gent pugui tenir-hi molts d’amics, com al Facebook, pot continuar sentint-se ben tot sol. Paradoxes de la modernitat.

 

Remarca Augé l’enfrontament de dos món. Un d’ells el dels qui fugen de la misèria, la fam, la tirania, la violència de la natura… Cercant un paradís, molts troben un camp d’internament o de refugiats. El món que cercaven els rebutja. Els individus que han perdut el seu lloc sense trobar-ne un altre han quedat assignats, doblement, a no-llocs. Constata que, al mateix temps, els “llocs” propis es desdibuixen -a Europa sense anar més lluny- abunden les iniciatives per preservar, restaurar o protegir, ja siguin llengües, arquitectures, folklores, paisatges que, tanmateix es van convertint en espectacles i objectes de consum turístic: “la memòria és lenta, la història massa ràpida”. De cada pic es fa més difícil reconèixer el propi lloc.

 

Els no-llocs de l’abundància (aeroports, autopistes, centres comercials...) són confrontats per Augé amb els no-llocs de la misèria que poden ser tant refugis com presons, objectes de control policial i d’ajuda humanitària. Que tenen en comú? Als aeroports, ports i fronteres, els emigrants i refugiats hi convergeixen amb els turistes, cercant exotisme, arena o sol, viatgen als mateixos llocs dels quals els emigrants volen fugir. Això ens proporciona la fotografia més emblemàtica de la nostra època: un turista davall un para-sol i, a pocs metres, un emigrant mort ofegat a la mateixa platja. Troba Augé que els camps de refugiats o els llocs d’acollida de les víctimes d’una catàstrofe natural són també no-llocs, encara que, si duren, s’hi recompon una certa vida social i s’hi redibuixa quelcom que es pot semblar a un lloc.

 

Mentre el neoliberalisme vol significar-se per la lliure circulació i la lliure competència, amb imatges que remeten al moviment i la flexibilitat social, en canvi la visió de refugiats, detinguts i víctimes diverses, transmet la idea de bloqueig, de paràlisi econòmica i social. La lliure circulació de persones es transforma en un miratge mentre es multipliquen les mesures de control de la immigració o la pobresa es confinada a viure a determinats barris, mentre proliferen espais privats i vigilats només per a rics. Discontinuïtat i prohibició són, per Augé, també paraules clau de la situació global, per molt que oficialment sigui definida com de llibertat i d’intercanvi. La misèria, l’emigració, la violència, la desigualtat, les catàstrofes ambientals, les transformacions urbanístiques i paisatgístiques, conformen diferents cares de la humanitat actual.

 

Retornant a Palma, la sent de cada pic més una ciutat de simulacions on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig  per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió –malgrat estiguin invadides per gent estranya cridada per les guies turístiques-, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb