Climent Picornell

TOPÒNIMS DEL MÉS ENLLÀ: PURGATORI, CEL, INFERN Climent Picornell

jcmllonja | 30 Març, 2011 15:48

 

 

Topònims del més enllà: cel, infern, purgatori

 

Climent Picornell

 

Els llocs on hem de passar l’eternitat -els qui hi creuen, i els qui no hi creim, també-  el cel, l’infern, els llimbs o el purgatori,  ja no els reconeixeríem, per no dir que s’han difuminat.  El Papa Benet XVI els ha reformat. També l’anterior Papa, Joan Pau II,  hi posà mà: “El cel no és un espai situat entre els niguls”.  Ja no hi ha Sant Pere amb les claus damunt un cumulonimbus o un cirrus deixant entrar els bons i enviant als inferns als dolents, com ens anuncia la Sibil·la, que ara per més INRI –em referesc al toc més prosaic de la cosa-  és Patrimoni de la Humanitat. L’infern ja sabíem que estava situat al centre de la Terra, un lloc calorós. I el purgatori? Benet XVI ha matitzat, fa un dies, que el purgatori no és un lloc físic, sinó “foc interior” dels propis pecadors. Fins i tot les acadèmies de les llengües han hagut de variar el seu criteri. Fins ara escrivíem Cel, Infern, Llimbs o Purgatori amb majúscules perquè  eren considerats topònims –com Marratxí o Trípoli- encara que fossin topònims de caràcter “mític o imaginari” –com els Camps Elisis, Bàbia, El Dorado, Xauxa, Utopia o la Gandòfia, tots ells tan ben cartografiats per Joan Amades a Geografia Fabulosa- 

 

Ara hem d’escriure cel, infern, llimbs i purgatori amb minúscules. Servidor que va viure temerós de petit dins aquell món imaginari i tenebrós, augmentat i mantengut pels capellans, no puc perdonar-los les angoixes que em feren passar amb alguns d’aquests topònims amb majúscula on podria anar a raure en ser mort. Encara ningú m’ha demanat disculpes. Com diu Juan G. Bedoya al seu excel·lent article El Papa conclou la reforma de l’eternitat, els papes estalvien ara als fidels catòlics aquella l’escatologia venjativa. Teòlegs importants se’ls van avançar, amb risc de ser anatemitzats. Hans Küng ja va escriure l’any 1975: “El cel de la fe no és el cel dels astronautes. No és un lloc, sinó una forma de ser”. Vaja, encara és viu, en Küng, no com Giordano Bruno que va ser cremat de viu en viu l’any 1600 per dissentir del cel dels eclesiàstics, o Copèrnic i Galileu que ho passaren ‘pillo’.

 

La imatge del cel i de l’infern que ha perviscut fins fa poc deia  Julio Caro Baroja que era una creació dels predicadors bocamolls del Barroc, és quan es va fixar el model de vida després de la mort, l’invenció imaginativa d’un món d’ultratomba que ha perdurat fins ara fa poc. En un llibre deliciós, Geografía de la eternidad, Ana Martínez Arancón ha tengut la gràcia de reconstruir com deien que eren aquests llocs i els seus habitants, els àngels, o els dimonis, per exemple: “Les boques molt grosses i molt obertes. Les dents esmolades. Les gargamelles amples... Tot són ungles, de tots surten flames molt ardents, pels ulls, per les orelles...” És una estampa expressiva -com els nostres dimonis de les festes populars-  que, malgrat la ingenuïtat, no perd el seu poder terrorífic. L’infern tenia segons el pare Martin de Roa “onze mil llegües de redó, espai necessari per a la multitud de pecadors que allà han de guardar perpetua presó”. En quant al cel, el paradís, tenia els seus atributs, com la serenitat blava de l’aire en calma, immutable per damunt els niguls, el jardí de flors que mai es marceixen, amb fruites delicioses i accessibles. Un lloc imaginable però difícil d’aconseguir sinó passaves abans per l’adreçador estret que t’imposaven. Ara es veu que han perdut la clau o han oblidat on és el camí on hi havia el ‘lletrero’ del topònim que posava, en majúscules: Cap al Cel.

 

En la tradició cristiana la idea de paradís, de jardí, prest fou substituïda per la de ciutat celestial, la ciutat de Déu; en la utopia possible el centre de poder era la gran metròpoli de l’imperi, una Roma celeste, una nova Jerusalem. Afegeix Martínez Arancón que els predicadors del segle XVII ajuntaven els tractats celestials amb els fonaments  teòrics de la grandesa d’Espanya “de forma semblant a com si Espanya fos alguna cosa així com el regne de Déu en la terra, i per tant la cort celestial vendria a ser un Madrid etern, més perfecte, naturalment”. Tot rebossat amb  llum, bellesa, perfum, evocació de músiques, ja anomenades, per aquest motiu, músiques celestials. Els prolífics jesuïtes eren qui més volien precisar: “A la ciutat celestial les places són d’or, clar com el vidre, les seves murades estan ornades amb pedres precioses, les portes d’esmaragdes i perles d’inestimable valor”. I com a resum: “és un lloc claríssim; és temperat, sense variacions del temps; és segur i etern; és ameníssim i delitós” Això era, naturalment,  quan el cel dels cristians era el cel dels astronautes.

 

A La república filosòfica,  Juan J. Tamayo afirma que el procés de desmitificació començà durant  la Il·lustració i arribà al seu punt fort amb els teòlegs dels anys quaranta del segle passat, R. Bultman per exemple, qui l’any 1941 a Nou  Testament i Mitologia,  capolà els dogmes del cel, de l’infern i del purgatori, l’existència del qual ja fou negada per Luter, per no ser a la Bíblia. Es demana Tamayo “En què queden aleshores els premis que prometien i els càstigs amb què amenaçaven els predicadors de la nostra infància nacional-catòlica? En pura creació de la literatura fantàstica?” Ho diu fent referència a un diàleg entre J. L. Borges i E. Sabato, quan aquest li demana què opina de Déu, diu Borges: “És la màxima creació de la literatura fantàstica. El que imaginaren Wells, Kafka o Poe no és res comparat amb la teologia”.

 

Les conseqüències de tota aquesta literatura fantàstica però han estat tremendes. Basta analitzar el paradís Terrenal. Ja saben la historieta. Adam visquent com un paixà; de prompte, perquè no estàs tan tot sol, d’una de les seves costelles, Déu-nostre-senyor creà Eva... Per mor de la ditxosa poma i la temptació reptiliana, foren expulsats: per culpa d’Eva. Des de les trones cristianes no es cansaren d’ensenyar que per mor de la dona, vam ser expulsats del paradís cap a les tenebres exteriors i haguérem de treballar. Aquest menyspreu cap a la dona era present encara, com comenta Bedoya, quan Pius XII, en els anys cinquanta del segle XX, ordenava nous capellans els recordava: “No sigueu mai ni Judes, ni Eva”.

 

Els qui hem viscut les èpoques dures del poder eclesial, amb les barbaritats que ens predicaven quan, com ara, s’acostava la quaresma, a la fi ho sabem: el cel ja no és un lloc físic, ni tampoc l’infern. Així idò, quina virgueria s’hauran d’inventar per fer por al personal? La por és l’essència de les religions, la por a la mort fonamentalment.  Ens recorda Tamayo el que deia L. Feuerbach, autor de L’essència del Cristianisme: “La religió és el somni de l’esperit humà, l’essència divina és l’essència humana...” Però sobretot: “Si no existís la mort, no existiria la religió”. Amén.

__________________________________

IMATGE DE BIEL PERELLÓ

 

UNA TEORIA DELS AMICS ÍNTIMS Climent Picornell

jcmllonja | 18 Març, 2011 16:25

 

 

Una teoria dels amics íntims

 

Climent Picornell

 

Els homes no solem tenir amics íntims. Al manco així com les dones tenen amigues íntimes, d’aquelles que s’ho conten tot, de les qüestions amoroses a les fisiològiques passant per les domèstiques. Els homes, si de cas, tenim alguns, pocs, amics de confiança que, per assimilació amb elles els deim amics íntims. Així idò, què és un amic íntim?  És una persona amb la qual penses, per si de cas un dia tens problemes –o en té, ell-, que funcioni, o funcionis, com una crossa. És una definició egoista, per tant, vertadera. Amics íntims? Sí, però sense xerrar massa de les coses íntimes, aquestes s’han de percebre, o entendre sense paraules, s’han de sentir de forma intangible. Només d’aquesta manera, podem contar un límit curtíssim de persones que entren a formar part de la categoria sui generis d’amics  íntims.

 

Servidor en té un parell, pocs. Sovint he analitzat el meu comportament amb ells i més que vessar les meves veritats, angoixes o problemes, quan en tenc,  mir de què ells no se’n temin. Curiós, però molt generalitzat. És una situació molt semblant a la relació que s’establia a les reunions del Politburó, quan es tractaven temes importants, el secretari del partit, el camarada Mudoiisky, demana al militant  Klimentin Picornellov: “Klimentin, tens alguna opinió sobre aquest tema?” Respon Picornellov: “Sí,  camarada, en tenc, però no estic gens d’acord amb la meva opinió”. De manera semblant,  la relació amb els amics íntims més que en veritats es recolza fonamentalment en mitges mentides, en metàfores o, més enllà, cap a la paràfrasi o la metonímia. O l’oxímoron. Divines contradiccions!

 

Cas a part el formen els amics íntims que creuen tenir comprensió, que t’escolten amb atenció i que no poden passar sense donar consells. És la subcategoria de l’ amic íntim especialista en intimitats. Amb aquests la relació es converteix en una espècie d’esgrima per poder interpretar qui diu la mentida més vertadera o la veritat més mala de raonar. És això que penses quan el teu amic íntim t’ha confessat alguna cosa: “Què m’haurà volgut dir amb això?” Els meus amics especialistes en intimitats -i aquí hi entren els  psicòlegs i psiquiatres-  gaudeixen d’un dels meus privilegis, d’una de les més preuades actuacions, dels homes en general. És molt clara. Davant un d’aquests especialistes, no pensis. No fos cosa que et llegissin el pensament. Però si penses, sobretot no diguis el que penses. I si penses i ho dius, mai ho has d’escriure. Però si penses, ho dius i ho escrius, no pensis, ni diguis, ni escriguis mai el que pensis: no diguis mai la veritat. Per això han fet ells una carrera! Es creuen tenir molta pipella i, per tant, el deure d’esbrinar la veritat. I la veritat, com deia Bertrand Russell, només  pot ser el que espera la policia que li diguem.

 

Però el més fotut de les relacions entre homes que són amics íntims és la necessitat que tenen alguns d’ empènyer-nos a ser feliços. Si fa falta a ‘sempentes’. Quina mania! Són com el xofer de la camiona del meu poble, avariada, que cridava: “Baixau a empènyer!”. L’amo en Toni Penya que era a dins, contestà: “En Penya ha pagat, i no baixa!”. Idò això. Els bons amics íntims redueixen la seva actuació a fer-nos saber que ens coneixen, que saben com som  i per tant no s’entesten a donar-nos consells, ni fórmules. Com la Constitució americana que diu que els americans tenen dret a la felicitat, però no hi ha cap reglament que desenvolupi aquest precepte. En canvi, empènyer a la gent a ser feliç és com estava redactada la fórmula al règim espantós dels Khmers rojos de Pol Pot. Aquest, per conduir el poble a la felicitat prohibí la intimitat, prohibí l’expressió dels sentiments, tant del riure com del plorar, llibres i juguetes foren confiscats, els monjos budistes foren obligats a casar-se i els musulmans a menjar carn de porc, es suprimiren les ulleres –objecte que es veia com a presumpció intel·lectual-... No m’imagin cap dels meus amics, íntims, sense les seves ulleres, o sense les seves juguetes. Tampoc hem de tolerar que ens empenyin per força a fer una regressió  a la nostra infantessa, estadi on, diuen, hi reposen les causes de la nostra infelicitat.  Ja ho sabia Quevedo, abans de Freud: “La vida empieza en lágrimas y caca, / luego viene la mu, com mama i coco, / siguénse las viruelas, baba y moco...”

 

A l’amic íntim se li pot dir tot, però així hi ha el perill de què deixi de ser íntim, o de que deixi de ser amic. Per tant és millor que sapi, sense haver-li  de dir, que, tanmateix, les emocions, el plaers o els dolors ens impediran ser feliços per molt que ens ‘sempentegin’. Que ens passam la vida fent títeres i cucaveles cercant el finíssim equilibri entre el bé i el mal, el yin i el yang, la gimnàsia i la magnèsia, el gust i el disgust. “Només qui no odia ni s’entristeix està en plena possessió de la felicitat”, és la via ascètica i eixuta que predica el Mahabharata, connectada amb altres vies estúpides sense amor, ni devoció. Ja ho deia Borges oximorònic: “Només me queda el goig d’estar trist...”. 

 

 La millor qualitat de l’amic íntim és la d’embullar la troca. Se li ha de confessar  no entendre molt bé el que ha volgut dir. Com Woody Allen amb els idiomes, deia: “Parl molt bé el francès però no aconseguesc entendre el que dic”. Exactament així.  Encara que no s’entengui  molt bé el que es diu - i això és el corol·lari més important-  s’ha de saber perfectament el que es sent. Aquest sentiment, aquesta estima  és la premissa essencial per saber si un és o si en té d’amics –més o manco- íntims.

_____________________________

IMATGE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY

 

ON EREN QUAN TEJERO ENTRÀ AL CONGRÉS DE DIPUTATS? Climent Picornell

jcmllonja | 13 Març, 2011 18:34

 


On eren quan Tejero entrà al Congrés de Diputats?

 

Climent Picornell

 

Les realitats d’aquests dies imposen reflexions dures, amb explicacions complicades. Són les commemoracions del 23-F o les revoltes al nord d’Àfrica, amb el dictador i cleptòcrata Gaddafi bombardejant el seu propi poble. Les anècdotes donen cos individual als moments històrics que ens ha tocat viure. La pregunta “on eren quan van matar Kennedy?”, es va posar de moda als USA per a significar un moment de la quotidianitat que combregava amb un fet excepcional, un magnicidi. En aquest cas, servidor, estudiant, baixava el carrer dels Oms, camí de l’institut Ramon Llull. I, l’onze de setembre de 2001, on els va agafar? Quan els avions, en una gran metàfora de l’islam contra occident, esbaldregaven les torres bessones de Nova York? O, per cert, on eren vostès quan mataren Carrero Blanco? Però, vaja, del que es tracta en aquest mes de febrer és de rememorar els trenta anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Acudiré a la meva anècdota personal, perifèrica i insignificant. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a son Malferit, prop d’on ara hi ha IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio –la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit- deien que la guàrdia civil havia entrat al congrés de diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati, no sé on degué anar però m’ho imagin. Moltes vegades ho hem comentat amb alguns dels qui feien aquell examen, un d’ells, ara, col·lega a la UIB. Aquest bot marca el record, no per fer-ne una avaluació general, ni política, sinó per rememorar la força del moment. Al matí següent, mirava les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, relatava, talment cinema verité, la terrible astracanada.

 

On eren vostès quan el general Pinochet entrà al palau de la Moneda a Xile, l’onze de setembre de 1973, derrocant violentament el president constitucional Salvador Allende? Jo era a Gènova, d’Itàlia. Ho vaig saber per una enorme manifestació sindical. Els assistents en feien culpable, de passada, la democràcia cristiana italiana liderada per Taviani, parenta del partit que feia oposició a Allende, liderat per Frei. Em vaig quedar, pel record, amb l’anècdota del què cridaven: “Contro Frei, contro Taviani, operai cileni, operai italiani”. He fet la pregunta retòrica sobre el cop d’Estat del sinistre general Pinochet perquè m’anava bé per fer veure com animaren els nord-americans els colpistes xilens. Està ben demostrat, l’antiamericanisme era contrarestat  amb intromissions directes, o indirectes, per mirar d’enderrocar governs, com en el cas de Xile, plenament democràtics. Sembla que ara el president Obama ha romput el modus operandi de què si el dictador era amic, era un bon dictador i se l’havia de deixar tranquil. Eren els casos de Tunísia o Egipte. I si no ho era, aleshores  s’havia de fer el què fes falta: matar-lo, envair el país, sometre’l a setge econòmic... ho demostra la relació històrica dels USA amb la Cuba de Fidel Castro.

 

Mentre Muammar el Gadaffi està vivint les seves darreres hores a Líbia, m’ha duit el record d’una altra anècdota, fou aclaridora per a mi de com funcionaven determinades coses als països islàmics, lluny del guió après. A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi quaranta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor vaig arribar  a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia me’n vaig témer que tot i ser a Europa, les veus dels imans pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai m’hagués imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer (per cert, on eren quan tomaren el mur de Berlín?).

 

A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Argèlia, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà -el mes que el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia-, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara recent, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.

 

Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedaç. Al món musulmà actual els documents filtrats per WikiLeaks i el seu esbombament per les xarxes socials d’Internet han aconseguit que, sumats al major desenvolupament econòmic d’alguns territoris, els joves i les naixents classes mitges se’n temessin del que passava als seus propis països, governats per una colla de lladres, i s’ho han pogut contar a ells mateixos usant ordinadors i telèfons mòbils. Però no oblidem, en la resolució de la crisi, el paper fonamental de la religió, es diguin germans musulmans o imans de les mesquites, i sobretot de l’exèrcit. De retruc ha fet variar la política exterior panxacontenta dels nostres països occidentals. Quin enorme ridícul el de França a Tunísia o el de l’Unió Europea amb el seu no intervencionisme a Líbia, incapaç de xupar roda del que anava diguent el president Obama (costa creure’l): que ara els dictadors, per molt amics que siguin, no tenen carta blanca.

 

Érem al món de les anècdotes, i a la clarividència que a vegades ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Sha de Pèrsia, popular pel glamour, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà dels seus, una aiatol·là, que vivia exiliat els se va carregar en un tres i no res. On eren vostès quan Khomeini va substituir el Sha? Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de Geopolítica Internacional i que s’ha de fer esment al petroli com element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.

 ___________________

IMATGE: G. PELLIZZA DA VOLPEDO (1868 - 1907), EL QUART ESTAT, 1901

APUNTS DEL PLA DE MALLORCA, AMB ESPÀRECS Climent Picornell

jcmllonja | 02 Març, 2011 12:27

 


Apunts del Pla de Mallorca,  amb espàrecs

Climent Picornell

“M’agrada collir-los, però menjar-los me fa molt d’asunto”. “Asunto?” demana en Joan. “Sí , asunto, mania. Es pardal! Jo sempre ho he dit així!” Replica en Tomeu de can Serenoi. Li he de fer l’explicació a en Joan,  l’urbanita barceloní que tenc de convidat. “Sí, empram alguns castellanismes des de molt antic, aquest, ‘asunto’, com a sinònim de mania, d’oi, de fàstic que deis vosaltres. Però també deim de manera habitual ‘Quin tiempo!’ o  ‘Quina noche!’ per significar que fa molt mal temps. Que trobes?” En Tomeu s’ha presentat amb un bon manat d’espàrecs, fermat amb una fulla d’albó travada amb una pua de la mateixa espareguera. “No! I són tendres a més no poder! Quasi tots són d’espareguera vera, però n’hi ha un parell d’espareguera de gat, en aquests si no els vols els pots tirar. A mon pare no li agradaven i ja no els collia”. “De gat, vol dir d’home begut en mallorquí, no?” Inquireix en Joan. “No, en aquest cas no, de moix, de l’animal; del forat del moix a Mallorca em deim la gatera, agranar un forn és escombrar-lo, el grifó del cossi és l’aixeta...  Bé. Gràcies Tomeu”. En Tomeu se sol aturar sovint després de bresquejar per foravila i sempre sol dur algun present. “I s’asunto per què és?” Li deman. Me diu, fluixet, a l’orella: “Saps què passa” torna enrere quan ja se n’anava “a mi m’agraden els espàrecs, sobretot dins una truita feta amb ous de ses meves gallines, però s’olor que me fa s’orí, un parells de dies, me fa molta de nosa”. “Idò els aprofitarem nosaltres” i vaig pensar que, com deia ma mare, de sa desgràcia de Judes, sant Macià en tengué ventures. “És veritat lo de la olor i també el gust que comuniquen a altres sucs corporals” afegeix en Joan que és metge “com és el cas de la llet de les dones que donen mamar, sembla que la fa tornar agra o excessivament olorosa, i desagrada als infants”.

El cercar per garrigues i bardisses és una gran cosa: espàrecs, caragols, gírgoles variades... “Ara n’hi ha molts que no cerquen sinó que troben. Vull dir que n’hi ha molts que entren dins es sembrats i dins ses casetes i s’ho fan seu. Avui un parell de cols, demà totes les taronges, un solc de grells... de bones a primeres desapareixen. No sé si és que torna sa fam o què, però han augmentat molt els robatoris per foravila”. Amb la sana intenció de cercar espàrecs amb l’amic barceloní sortim a fer una volta. És un dia calm, fred i assolellat. Un borino ros prova de xuclar les flors d’una vidalba que s’estén com una catifa per damunt una paret seca. Fins fa dos dies, com qui diu, només les flors grogues de la vinagrella entapissaven marges, corrals i bocins. De la vinagrella en mossegàvem els tronquets àcids quan érem nins, vaig saber pel llibre d’Anthony Bonner que era una planta introduïda de sud d’Àfrica, de la regió del cap de Bona Esperança, devers el segle XVIII i que s’escampà per tot el Mediterrani. Fa setmanes que han florit  impetuosos els ametlers, al meu quadern de notes vaig apuntar, de Joan Maragall: “A mig aire de la serra / veig un ametller florit / Déu te guard bandera blanca... / dies ha que t’he delit”.

De tornada, amb quatre espàrecs, ens aturam al cafè. “No vos ha topat gaire” m’enfloca n’Antònia. Hi ha la foganya encesa amb troncs d’ametler que hi cremen. Present el meu amic a la rotllada i explic el tema de les coses que fan “asunto”. “Idò t’has deixat dues expressions que són, també, ben nostres: un ‘pronto’ i un ‘hecho’. O no? Un ‘hecho’ és quan qualcú mos fa una cosa rara, una sortida de to i tenir  un ‘pronto’ és  quan fan una cosa que no farien normalment, quan el capet rodola. “Coses inexplicables” afegeix l’amo en Toni Vidalet “i ara vos ne diré una, per posar un exemple al teu amic. És de sa mare de na Toninaina Floca. Idò, quan a la Mare de Déu de Lluc la passejaven pels pobles, l’any 49,  sa mare d’aquesta Toninaina, sense que se’n temessin va córrer i li va penjar un collar fet de prebes de cirereta. No li acabà de passar perquè l’havia fet massa petit i només li encasquetà. Quin esglai! Ses beates des poble volgueren fer un ‘desagravi’ a la Mare de Déu ultratjada, però tot acabà amb el rector fent-li un bon sermó. Sa gent no se’n podia avenir, aquella dona ni estava loca, ni venia de família de rojos, en fi, tengué com un ‘pronto’ i aquí se va acabar tot... però sa filla encara és sa filla d’aquella dona que posà un collar de prebes de cirereta a la Mare de Déu de Lluc. Sa mare, tret d’aquest ‘hecho’, es comportà la resta de sa seva vida amb tota normalitat”.

En arribar a ca nostra, dalt del turó, na Malika, la dona de n’Abdel, a qui de vegades li compram pa, pastissos i menjar preparat, amb un mocador pel cap com quasi totes les dones àrabs del poble, em du una botelleta d’oli d’Argan que li han enviat del seu poblet, de per la zona de Marraqueix. “Qué es això?” demana el català. “És un oli pastós, d’aquests olis com el de rosa de Mosqueta amb propietats poc conegudes, regenera la pell. És un oli primitiu, el treuen dels bessons dels pinyols d’aquells arbres que solent tenir cabres per damunt, també els recullen dels seus cagallons”. Li vaig comenar, perquè un dia fent un tast d’oli de les oliveres d’en Joan Mayol i el seu germà Martí, ell, en Joan, que prepara un llibre sobre l’oli de Mallorca i crec que sobre els olis de tot el món, ens donà a tastar una varietat de l’Amlou. L’Amlou es fa amb oli d’argan –si és per menjar, torren les llavors- , mel i ametla.  En Joan ho fa amb el seu oli d’oliva, aconseguint una mescla que se pot escampar damunt pa, amb gustos primitius, dolcencs, de greixos nobles i saludables.

Entram per ajudar a preparar el dinar i hi trob assegut dins la cuina en Miki Cliana, un veïnat de més amunt. “Quin doble sis!” Li dic, “per cert avui m’han parlat de tu al cafè, un home me deia: més amunt de ca teva hi ha uns hippies que donen un tassó d’oli de soja cada dia a un porc que engreixen, mesclat amb el segó”. “Vatuadell!” ha contestat en Rafel Fraret “Els he deu sortir ben car!” “Això és una mentida” diu en Miki “no li donam cada dia”. “I tu, com estàs? Ja veig, però, que mala herba mai mor...” “ni es bestiar la se menja” afegesc. “Pots quedar a dinar” li diu na Margalida mentre talla una col per fer cuinat de mongetes. Les cols de cabdell fan un renou molt especial quan les tallen, de cosa fresca, grenyal. Com les seves fulles quan les separen del tronc. Renous de cuina, eterns, de sempre.

_________________________________

IMATGE: GUSTAVE COURBET (Bonjour Monsieur Courbet, 1854)

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb