Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, UNA MICA DESOLATS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2011 12:12

 

Jardins d’altri, una mica desolats

 

 JARDINS D'ALTRI, UNA MICA DESOLATS

Climent Picornell

Els Jardins d’altri se van fent arreplegant d’ací i d’allà. La deriva esdevé, com sempre, esburbada, i a vegades depressiva. Jardí desolat, sense brollador eixut ni faune mutilat, ja me diran vostès. Partint dels canvis de significat, acabarem per les pasteretes de la mort, l’ànima i la decadència de l’home i, ja que hi som, la d’Occident. Ja veuran que servidor quan s’hi posa, no s’hi posa per poc. Mesquinet!

 

En un principi vaig envestir amb jocs de paraules: “Minoria absoluta” programa de televisió; “Cercle virtuós”,  tot el contrari del  viciós. Aquests s’han de dir en castellà: “Desechos adquiridos”,  per una lletra! O “Encuentros en la certera fase”. És quasi com: ”Fue mofeta en su tierra” que deia Cabrera Infante a la seva novel·la Tres tristes tigres,  aquells qui,  com els jutges del jutjat, menjaven fetge d’un penjat. “La mauvaise époque” hauríem de dir a l’actualitat per oposició a “La belle époque”, en la línia de la revista L’Avenç que titula el seu editorial “L’estat del malestar”, ara que esbuquen l’anomenada societat del benestar.

 

Talment com Jacques Attali, autor de Breu història del futur qui, fent un remake de La Decadència d’Occident d’Oswald Spengler, diu: “Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden 10 anys per estar tots arruïnats”. Hans Magnus Enzensberger ha publicat La gran migració per esbrinar com serà el futur d’Europa -amb tanta gent que hi va i hi ve-, serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de Can Matons) “el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...” Com serà l’ànima d’Europa? Li demanen: “Una cosa que canvia, que s’adapta, que se rebel·la, però que té voluntat pròpia”.

 

I aquí comença la desolació. L’any 1938 al Berlin nazi, Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, per fer avinent qui eren els artistes depravats muntà l’exposició Música degenerada.  No cal dir que tots els constructors de “renous atonals”, amb Paul Hindemith al davant hi eren al·ludits; al cartell anunciador de la mostra es veia un músic negre tocant el saxofon amb una estrella de David cosida a la jaqueta. Per coses com aquestes “no hi cap garantia de que llegir més ens faci millors persones” manifesta el professor d’Història de les Idees, Alain Finkielkraut (algú ho trastoca i assegura que “llegir  fa tornar guapos”), “el segle XX ens ha ensenyat que hi ha hagut gent molt cultivada capaç de comportar-se d’una manera detestable”. Són paraules de Finkielkraut, d’origen jueu, després d’haver escrit Un cor intel·ligent, una forma de respondre a la polèmica que es va desencadenar després de la broma- diu ell- que va fer en una entrevista a un diari israelià, on comentà que la selecció francesa de futbol, abans model de mestissatge “black – blanc- beur” (negre-blanc-àrab), havia passat a ser “black – black - black” (negre-negre-negre).

 

Les històries de vida, les biografies i les autobiografies, com més succintes millor, són testimonis fefaents de la degeneració, com a mínim del nostre cos. Vet ací com resumia la seva vida “El Cañete” un bailaor d’edat madura: “Em vaig casar tres vegades: La primera dona em va deixar; la segona es va morir i de la tercera en vaig fugir”. Em recordà a aquell banderiller del torero Juan Belmonte que esdevé batle del seu poble. Belmonte li demana com s’ho ha fet per arribar-hi, el banderiller li contesta: “Pues mire maestro ¿Cómo va ser? Degenerando... degenerando...” Dins aquesta sendera s’hi escau allò que canta Quimi Portet: “Des d’una àrea de servei, / la meva terra / és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; /  d’atrotinada dignitat”. Portet és molt més que el cantant bromista que vol aparentar.

 

“Confessor d’homes? Non sum dignum que deia Gesualdo Bufalino. Per això, insistesc, és molt millor la biografia, mal sigui desdibuixada en forma de novel·la. L’escriptor Saul Bellow es va casar cinc vegades –dues més que “El Cañete”-, tenia quatre fills de quatre dones diferents, deia d’ell que era un serial marrier,  després de cada novel·la tenia ganes de fugir, escapar de les seves ex dones que es queixaven d’haver estat utilitzades en les seves obres, a una d’elles la fa morir en un accident d’aviació... En una de les cartes que s’han publicat, Bellow -un dels meus escriptors preferits de quan, de molt jove, vaig llegir Herzog- el 7 d’abril de 1966 escriu a  en Margaret Staats: “...sigui com sigui, no esperava que a aquestes altures de la vida la meva ànima es pogués obrir a ningú d’aquesta manera. Que me n’aniria a dormir i me despertaria no l’alarma del rellotge, sinó l’amor... Evidentment quan vaig ser a Nova York em vaig fer un tall al dit per així tenir-ne una recordança. Me n’ha quedat una formosa cicatriu”.

 

L’ànima i el tall de Below me menaren a l’article de I. Fernández de Mato, La mort de la cultura i la cultura de la mort –una altre recapte d’inversió del genitiu, com La misèria de la filosofia de K. Marx contestant la Filosofia de la misèria de Proudhom-, on hi vaig poder pellucar dos costums, en la línia del que en diuen, en antropologia, rituals del cicle de la continuïtat, entre els quals hi ha el dol per la mort. Idò a València, als difunts, antigament,  els feien un tallet a un dit perquè així pogués escapar l’ànima del seu cos i, al País Basc, per assegurar-se’n, supòs, movien una teula perquè pogués sortir de la casa l’ànima del difunt. Aquí és on s’escau aquella contarella, estesa per Mallorca, de que quan ens morim, l’ànima –ho explicava el mestre a una escola- és com un moscard que puja i puja cap al cel; l’alumne espavilat replica que ell no voldria morir-se a l’estiu: les falzies la se menjarien i si aconseguia escapar d’aquestes, les orenelles, que volen més amunt,  la s’engolirien ben segur.

 

Amb aquest estat d’ànim, o d’ànima, continu la redacció d’algunes entrades d’un esborrany de llibre que s’hauria de dir Diccionari normatiu de termes capitals. Amor: Alerta! Enrampa! S’ha de manejar sempre amb el cos i l’esperit protegits.  Mort: No cal fer quasi res per evitar-la. O res de res. Si de cas jugar a escacs amb ella. Sempre però l’escac i mat el fa el mateix jugador. Podem fer totes les trampes que es vulguin, moure el cavall com si fos la reina. És ben igual. Tanmateix... Malgrat tot faig un redreçament maldestre d’una cita de Molière: “Morim només un pic, però durant molt de temps, morim durant tota una vida”. Però, festina lente: facem via lentament.

______________________

IMATGE: PROJECTE DE PORTADA PER GUILLEM MUDOY

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb