Climent Picornell

D'ESTRANGERS I MALLORQUINS Climent Picornell

jcmllonja | 11 Febrer, 2011 14:35

 

 

D’estrangers i mallorquins

 

Climent Picornell

 

Me cridaren del setmanari en alemany Mallorca Magazin per si volia donar la meva opinió per un dossier que preparaven sobre el tema “Així són els mallorquins”. Pretenien explicar als seus lectors, alemanys residents a Mallorca, la mentalitat dels illencs i volia saber si “la llengua, les tradicions, els costums, el caràcter, el paisatge són les peces del puzzle de la mallorquinitat”. Vaig decidir contestar tot i que, no feia gaire, havia llegit un treball de Joan Miralles Plantalamor i Amaia Iturraspe Bellver sobre les opinions i les actituds envers el català que tenien els estrangers d’origen europeu residents a Mallorca. Residents, en aquest cas, que ja hi vivien abans de la gran onada d’immigració dels darrers anys. Havien entrevistat sobretot  alemanys i anglesos. L’opinió d’aquests estrangers, en la seva gran majoria, està en desacord amb les polítiques de normalització del català. Són partidaris de l’unilingüisme i, si de cas, del català per a un ús reduït i residual. El castellà és la seva lingua franca i es queixen de les notificacions que els ajuntaments els fan arribar únicament en català. Si tenen fills, solen aprendre el català de Mallorca, però si s’han de definir, volen que aprenguin bé el castellà –llengua d’abast internacional, manifesten-, primant així la utilitat per damunt qualsevol discurs sobre la identitat dels mallorquins. Miralles i Iturraspe al seu treball havien identificat bé les xarxes d’estrangers residents, amb elles es reforcen com a grup, però els allunya de qualsevol integració cultural, com a molt mostren interès per les coses més folklòriques de la mallorquinitat. Hi ha molt poques excepcions. Per això vaig enviar-los el text que segueix a continuació, “políticament correcte”.

 

No crec en els estereotips socials, en això de que els espanyols són així, els italians aixà, els mallorquins aixidessà… Perquè s'arriba a elucubracions vagues i generals: “els francesos són pecadors per luxúria; els anglesos perquè s'avorreixen”, deia R. Mannynng de Brunne, al segle XIV. Sir Bertrand Russell quan li demanaren com eren els alemanys, va respondre: “Ho sent, però no els conec a tots”. Els diccionaris enciclopèdics del segle XIX, com el de Pascual Madoz, repartien caràcters socials, dibuixant estereotips diferents: “Els naturals de Mallorca són generosos, forts i molt aplicats, valerosos, agosarats i aptes per a la guerra, sobris i de costums religioses i obedients a les autoritats". “Les dones d'Artà són hermosíssimes, d'una cintura esvelta; els homes de Manacor són robustíssims i amb una força extremada. A Felanitx es distingeixen pel seu singular gust per vestir i a Santanyí pel blanc esmaltat de les seves dentadures". Més modernament s'ha especulat sobre el caràcter dels mallorquins, Luís Ripoll (El caràcter dels mallorquins) o l'arquitecte Carlos García-Delgado sota el pseudònim de Guy de Forestier (Queridos mallorquines) van donar la seva versió edulcorada de la qüestió, quan, estudis recents, ens donen als mallorquins les quotes corresponents d’intransigència social, per exemple, sense excloure el racisme, gairebé com els altres europeus.

 

Quan s’associa als mallorquins altes dosis de placidesa i de calma, els diria que la història de Mallorca desmenteix, cada segle, aquestes asseveracions. Des dels grans navegants i cartògrafs de l'edat Mitjana a personatges com Ramón Llull, Anselm Turmeda, Juníper Serra o Felip Bauzà, que no són casos aïllats. Com tampoc ho són els conflictes socials interns, poc calmosos, com els assassinats de jueus, les revoltes camperoles de les Germanies o la repressió feixista en temps de la guerra civil del 36-39. En tot cas faria alguna excepció a major escala que la de Mallorca, com pugui ser la diferència entre els pobles del Mediterrani i els d'Europa del Nord. Com fa L. Racionero (El Mediterrani i els bàrbars del Nord), els del nord -com els bàrbars antics- estan envaint les nostres fronteres, com a turistes i residents, qui sap si més pacíficament que abans. Els del nord, marcats per l'ètica del protestantisme (en el sentit que li donà Max Weber en L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme), amb una relació estreta entre el treball, els diners i la moral. Els del sud, més tocats per la sensualitat, el clima amable i un concepte etiquetat com “bons vivants”. Evidentment en un discurs un poc més elaborat, caldria no confondre això amb el reduccionisme que defensa que la nostra cultura de la migdiada, per exemple, és millor que la mania centreeuropea i anglosaxona de viure per treballar. Dos caràcters diferenciats per una frontera invisible: els qui consumien mantega i cervesa i els qui usaven oli i vi.

 

Tal vegada el fet de ser illencs conferia una característica diferenciadora. Com integrants de poblacions petites i aïllades, érem, i repetesc érem, més desconfiats –al principi- amb tot el que provenia de l'exterior. Aquesta desconfiança es trencava i transformava en un sentit particular de l'acollida, sempre que els provinents de fora no posassin en qüestió els costums tradicionals. Ara, tanmateix, la globalització redueix les identitats particulars -per desgràcia- i va unificant, a tot el món, els caràcters. A qui denominam mallorquins en el segle XXI? Només als d’ascendència mallorquina de segles enrere, que són ja una minoria? S’hi han de sumar els qui van venir a treballar en l’inici del turisme des de la península Ibèrica, que si parlaven castellà, eren anomenats forasters i, també, els qui algú ha anomenat “nous mallorquins”, immigrants recents (treballadors i residents) d'Amèrica, Europa, Àsia i Àfrica. Qui és mallorquí? El qui ha nascut a Mallorca? El qui viu a Mallorca? El qui viu i treballa a Mallorca? És mallorquí qui té voluntat de ser-ho i és conscient que viu en un territori, un paisatge i una societat amb història, que ha generat unes senyes pròpies d’identitat, per molt que les vagin desdibuixant els estàndards socials que divulguen els grans mitjans de comunicació de masses. Més que en la pervivència de la mallorquinitat amable, que també hi pot ser (calma, flor d’ametler, ensaïmada, balls típics, sobrassada, festes populars, la pedra en sec...), crec en la necessitat d’assentar les bases sobre les quals ha de perviure la identitat del mallorquins d’ara: l’autodeterminació, la convivència entre les diferents llengües i cultures amb l’autòctona, la protecció del paisatge i, per que no, un finançament econòmic just.

 

L’essència de mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, n’hi ha que li afegirien altres condiments, però li farien perdre el seu sentit o  la transformarien en un espectacle. Mantenir la identitat dels mallorquins, a un territori petit en un món globalitzat, convivint amb gegants, és una tasca difícil però engrescadora. Ara que alguns fan rebrotar el conflicte entre castellà i català, quant aquest camina cap a una major normalitat, retorn a la poca consideració de la nostra llengua – el nostre estendard- que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: “la meva llengua és la meva pàtria”.

__________________________________

IMATGE DE PEP TORRO

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb