Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI, UNA MICA DESOLATS Climent Picornell

jcmllonja | 25 Febrer, 2011 12:12

 

Jardins d’altri, una mica desolats

 

 JARDINS D'ALTRI, UNA MICA DESOLATS

Climent Picornell

Els Jardins d’altri se van fent arreplegant d’ací i d’allà. La deriva esdevé, com sempre, esburbada, i a vegades depressiva. Jardí desolat, sense brollador eixut ni faune mutilat, ja me diran vostès. Partint dels canvis de significat, acabarem per les pasteretes de la mort, l’ànima i la decadència de l’home i, ja que hi som, la d’Occident. Ja veuran que servidor quan s’hi posa, no s’hi posa per poc. Mesquinet!

 

En un principi vaig envestir amb jocs de paraules: “Minoria absoluta” programa de televisió; “Cercle virtuós”,  tot el contrari del  viciós. Aquests s’han de dir en castellà: “Desechos adquiridos”,  per una lletra! O “Encuentros en la certera fase”. És quasi com: ”Fue mofeta en su tierra” que deia Cabrera Infante a la seva novel·la Tres tristes tigres,  aquells qui,  com els jutges del jutjat, menjaven fetge d’un penjat. “La mauvaise époque” hauríem de dir a l’actualitat per oposició a “La belle époque”, en la línia de la revista L’Avenç que titula el seu editorial “L’estat del malestar”, ara que esbuquen l’anomenada societat del benestar.

 

Talment com Jacques Attali, autor de Breu història del futur qui, fent un remake de La Decadència d’Occident d’Oswald Spengler, diu: “Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden 10 anys per estar tots arruïnats”. Hans Magnus Enzensberger ha publicat La gran migració per esbrinar com serà el futur d’Europa -amb tanta gent que hi va i hi ve-, serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de Can Matons) “el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...” Com serà l’ànima d’Europa? Li demanen: “Una cosa que canvia, que s’adapta, que se rebel·la, però que té voluntat pròpia”.

 

I aquí comença la desolació. L’any 1938 al Berlin nazi, Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, per fer avinent qui eren els artistes depravats muntà l’exposició Música degenerada.  No cal dir que tots els constructors de “renous atonals”, amb Paul Hindemith al davant hi eren al·ludits; al cartell anunciador de la mostra es veia un músic negre tocant el saxofon amb una estrella de David cosida a la jaqueta. Per coses com aquestes “no hi cap garantia de que llegir més ens faci millors persones” manifesta el professor d’Història de les Idees, Alain Finkielkraut (algú ho trastoca i assegura que “llegir  fa tornar guapos”), “el segle XX ens ha ensenyat que hi ha hagut gent molt cultivada capaç de comportar-se d’una manera detestable”. Són paraules de Finkielkraut, d’origen jueu, després d’haver escrit Un cor intel·ligent, una forma de respondre a la polèmica que es va desencadenar després de la broma- diu ell- que va fer en una entrevista a un diari israelià, on comentà que la selecció francesa de futbol, abans model de mestissatge “black – blanc- beur” (negre-blanc-àrab), havia passat a ser “black – black - black” (negre-negre-negre).

 

Les històries de vida, les biografies i les autobiografies, com més succintes millor, són testimonis fefaents de la degeneració, com a mínim del nostre cos. Vet ací com resumia la seva vida “El Cañete” un bailaor d’edat madura: “Em vaig casar tres vegades: La primera dona em va deixar; la segona es va morir i de la tercera en vaig fugir”. Em recordà a aquell banderiller del torero Juan Belmonte que esdevé batle del seu poble. Belmonte li demana com s’ho ha fet per arribar-hi, el banderiller li contesta: “Pues mire maestro ¿Cómo va ser? Degenerando... degenerando...” Dins aquesta sendera s’hi escau allò que canta Quimi Portet: “Des d’una àrea de servei, / la meva terra / és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; /  d’atrotinada dignitat”. Portet és molt més que el cantant bromista que vol aparentar.

 

“Confessor d’homes? Non sum dignum que deia Gesualdo Bufalino. Per això, insistesc, és molt millor la biografia, mal sigui desdibuixada en forma de novel·la. L’escriptor Saul Bellow es va casar cinc vegades –dues més que “El Cañete”-, tenia quatre fills de quatre dones diferents, deia d’ell que era un serial marrier,  després de cada novel·la tenia ganes de fugir, escapar de les seves ex dones que es queixaven d’haver estat utilitzades en les seves obres, a una d’elles la fa morir en un accident d’aviació... En una de les cartes que s’han publicat, Bellow -un dels meus escriptors preferits de quan, de molt jove, vaig llegir Herzog- el 7 d’abril de 1966 escriu a  en Margaret Staats: “...sigui com sigui, no esperava que a aquestes altures de la vida la meva ànima es pogués obrir a ningú d’aquesta manera. Que me n’aniria a dormir i me despertaria no l’alarma del rellotge, sinó l’amor... Evidentment quan vaig ser a Nova York em vaig fer un tall al dit per així tenir-ne una recordança. Me n’ha quedat una formosa cicatriu”.

 

L’ànima i el tall de Below me menaren a l’article de I. Fernández de Mato, La mort de la cultura i la cultura de la mort –una altre recapte d’inversió del genitiu, com La misèria de la filosofia de K. Marx contestant la Filosofia de la misèria de Proudhom-, on hi vaig poder pellucar dos costums, en la línia del que en diuen, en antropologia, rituals del cicle de la continuïtat, entre els quals hi ha el dol per la mort. Idò a València, als difunts, antigament,  els feien un tallet a un dit perquè així pogués escapar l’ànima del seu cos i, al País Basc, per assegurar-se’n, supòs, movien una teula perquè pogués sortir de la casa l’ànima del difunt. Aquí és on s’escau aquella contarella, estesa per Mallorca, de que quan ens morim, l’ànima –ho explicava el mestre a una escola- és com un moscard que puja i puja cap al cel; l’alumne espavilat replica que ell no voldria morir-se a l’estiu: les falzies la se menjarien i si aconseguia escapar d’aquestes, les orenelles, que volen més amunt,  la s’engolirien ben segur.

 

Amb aquest estat d’ànim, o d’ànima, continu la redacció d’algunes entrades d’un esborrany de llibre que s’hauria de dir Diccionari normatiu de termes capitals. Amor: Alerta! Enrampa! S’ha de manejar sempre amb el cos i l’esperit protegits.  Mort: No cal fer quasi res per evitar-la. O res de res. Si de cas jugar a escacs amb ella. Sempre però l’escac i mat el fa el mateix jugador. Podem fer totes les trampes que es vulguin, moure el cavall com si fos la reina. És ben igual. Tanmateix... Malgrat tot faig un redreçament maldestre d’una cita de Molière: “Morim només un pic, però durant molt de temps, morim durant tota una vida”. Però, festina lente: facem via lentament.

______________________

IMATGE: PROJECTE DE PORTADA PER GUILLEM MUDOY

 

IMAGINAR PALMA: CIUTAT I LA GENT Climent Picornell

jcmllonja | 17 Febrer, 2011 13:50

 

 

Imaginar Palma: la ciutat i la gent

 

Climent Picornell

 

El  cinc de febrer, s’acabava el termini per presentar propostes, idees i suggeriments al procés de participació ciutadana  “Imagina Palma” que l’ajuntament ha encetat per a la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana (RPGOU). Juntament a això una comissió municipal ha explicat a entitats, agents socials i col·legis professionals aquesta espècie de trebolí d’idees previ a com hauria de ser el nou model urbanístic de Ciutat fins el 2025.

 

A la web “Imagina Palma” els  entesos i tothom qui volgués hi ha penjat els seus desitjos, les seves reflexions i les seves manies de com voldria que fos en el futur una ciutat mitjana com Palma. No hi crec massa en aquestes propostes que solen esdevenir ingènues i excessives (com els pressupostos participatius), però està be obrir una via explicativa i de comunicació, encara que, al cap i a la fi, els nostres electes són qui decideixen, ho trob un canal ordenat i original. Ja veurem, després de les eleccions, si serveix o no.

 

El meu dubte prové de què la gent assimila l’urbanisme  a una espècie de carta als Reis de l’Orient i tot el que voldrien que fos la ciutat ho imputen a un document normatiu que, evidentment, depèn de la ideologia de qui el redacti, i reflectirà per aquest motiu un concepte de ciutat, però que no aconseguirà que la gent sigui més amable o que hi hagi més seguretat als carrers, com demanen alguns. El Pla General d’Ordenació Urbana de Palma és l’instrument d’ordenació integral del terme municipal i defineix els elements bàsics de l’estructura del seu territori. Per això classifica el sòl establint els règims jurídics corresponents a cadascuna de les seves classes i categories. Ho fa mitjançant uns instruments de desenvolupament: programes d’actuació urbanística, plans parcials, plans especials i estudis de detall duits a terme pels projectes d’execució. Com es veu és més cru i menys poètic que moltes de les coses que es demanen a “Imagina Palma”, però també és instructiu el saber com es voldria que fos la ciutat ideal i fins on pot arribar, bisturí inclòs, el seu instrumental urbanístic.

 

Volia escriure un article per a la web d’ Imagina Palma, però el temps –excuses de mal pagador- s’ha tirat damunt. Havia pres unes notes per a l’article que no he escrit. Volia fer veure fins a quin punt els anteriors PGOU’s –o equivalents- i les seves revisions durant el segle XX obeïen a concepcions urbanes diferents i a certs interessos, polítics i econòmics, alguns dels quals desvirtuaven els plans anteriors. Tots, però, condicionen el present de Ciutat. El Pla de Bernat Calvet (1901); el pla de Gabriel Alomar (1943); el pla de 1963, no se li sol posar nom, aprovat quan Màxim Alomar era batle de Palma; la revisió de Manuel Ribas Piera (1973); el pla de Manuel Cabellos (1985) amb Ramon Aguiló de batle; el pla de 1991, aprovat definitivament l’any 1998, amb el batle Joan Fageda, que és del que ara –ja amb moltes modificacions- l’ajuntament d’Aina Calvo, ha començat a revisar. Tots diferents, alguns poc executats, alguns desvirtuats, uns amb bona informació, un d’esquerres, un guardat dins un calaix fins que tothom interessat va estar servit...

 

Què hi ha dit la gent a “Imagina Palma?” No  he llegit totes les aportacions però si que, damunt, damunt, hi he trobat reflexions interessant d’experts, algunes propostes impossibles, altres certes i assenyades. Hi ha qui està preocupat per fins a quin punt es poden encabir els nous elements urbanístics amb la conservació dels tradicionals, des d’ampliar el port vell fins a soterrar la via de cintura per potenciar al màxim l’eix de la façana marítima; una metgessa demana una ciutat saludable i que respongui a les necessitats d’habitatge, medi ambient, cohesió social, oci, educació, mobilitat... quasi res! Un sindicalista aboga per condimentar correctament els grans reptes i els petits gestos urbanístics, no només al centre, també a les barriades obreres perifèriques, per assolir la Palma de la seva vellesa, on poder... caminar. Poder anar a peu per tot és el major indicador de qualitat de la vida urbana, hi afegeix un conegut urbanista. Un empresari de posat molt seriós demana una ciutat alegre, sembla una paradoxa. Com? Millorant el caràcter dels habitants de Palma, el manteniment i l’aspecte dels edificis i desitja, una altra paradoxa, un menor intervencionisme de l’administració pública. Un conegut economista hi cita l’emperador Kublai Jan per dir-nos que primer de tot són les necessitats de les persones que viuen, treballen o visiten la ciutat: “Imaginar per encertar”. “La ciutat, la gent, els ciutadans” titula una pintora amiga la seva intervenció.

 

Un professor de geografia, ecologista, troba que les mesures de Palma són insostenibles i incòmodes, per la seva extensió i per la seva densitat i voldria una ciutat governada pels ciutadans i no per les grans empreses amb interessos urbanístics i dóna noms (Acciona, ACS, Aldeasa, Sacresa, Sa Nostra a Son Bordoi, Urbis, Iberdrola, FCC, Hansa Urbana, el grup Cursach a la platja de Palma...); Obres i infraestructures, diu, condicionen el disseny de la ciutat física i material, però hi ha la gent a tenir en compte. Palma s’ha d’aturar d’urbanitzar i optar per rehabilitar, ser més hospitalària i diversa per a minimitzar els desplaçaments. No podia deixar de sortir l’adjectiu: “Cap a una ciutat sostenible” demana un técnic, sostenible per compacta (per no consumir més sòl), policèntrica (per no dependre d’un únic centre, evitant desplaçaments) i ben comunicada. Un arquitecte posa de manifest que a 1950, una Palma de 133.000 habitants, suportava amb lleugeresa 1400 cotxes. Avui amb 426.000 habitants té 230.000 cotxes, aqueixes xifres fan pensar que per a aconseguir una ciutat menys renouera, habitable i saludable s’han de transferir els viatges amb cotxe privat a mitjans de transport més eficients: transport públic, bicicleta o a peu. Les associacions de veïnats demanen una ciutat amb més comunicació entre barris, uns altres demanen més equipaments, millors voravies, rebaixar el nombre d’aparcaments, limitar l’altària dels edificis, biblioteques mòbils, cartells amb frases de filòsofs...

 

No oblidem que els romans feren el primer pla de Palma, dissenyant carrers i places, que els àrabs ampliaren les murades, que es tragué Sa Riera de dins Palma fa molts segles, que la Desamortització generà espai públics... En fi, un llarg camí fins a la revisió del pla que ara ha començat. PGOU’s n’hi ha haguts sempre, amb aquest nom o amb un altre. Curiosament aquest nom és hereu llunyà, des de la llei del Sòl de 1956, d’una idea franquista i centralista de l’urbanisme en cascada: un pla “Nacional”, els plans provincials i els plans generals d’ordenació urbana dels municipis. La participació ciutadana prèvia, amb idees de com voldrien la seva ciutat, és un bon element d’imaginació de la ciutat ideal. Encara que hi hagi elements utòpics. Més val així que no dir res i redactar el pla corresponent d’amagat, dins un despatx, esperant a l’exposició pública perquè els ciutadans se’n temin de com els governants pensen la ciutat, oblidant la gent. Ja ho fa dir Shakespeare al Coriolà: What is the city, but the people? Què és la ciutat, més que la gent? Idò això.

 

 

D'ESTRANGERS I MALLORQUINS Climent Picornell

jcmllonja | 11 Febrer, 2011 14:35

 

 

D’estrangers i mallorquins

 

Climent Picornell

 

Me cridaren del setmanari en alemany Mallorca Magazin per si volia donar la meva opinió per un dossier que preparaven sobre el tema “Així són els mallorquins”. Pretenien explicar als seus lectors, alemanys residents a Mallorca, la mentalitat dels illencs i volia saber si “la llengua, les tradicions, els costums, el caràcter, el paisatge són les peces del puzzle de la mallorquinitat”. Vaig decidir contestar tot i que, no feia gaire, havia llegit un treball de Joan Miralles Plantalamor i Amaia Iturraspe Bellver sobre les opinions i les actituds envers el català que tenien els estrangers d’origen europeu residents a Mallorca. Residents, en aquest cas, que ja hi vivien abans de la gran onada d’immigració dels darrers anys. Havien entrevistat sobretot  alemanys i anglesos. L’opinió d’aquests estrangers, en la seva gran majoria, està en desacord amb les polítiques de normalització del català. Són partidaris de l’unilingüisme i, si de cas, del català per a un ús reduït i residual. El castellà és la seva lingua franca i es queixen de les notificacions que els ajuntaments els fan arribar únicament en català. Si tenen fills, solen aprendre el català de Mallorca, però si s’han de definir, volen que aprenguin bé el castellà –llengua d’abast internacional, manifesten-, primant així la utilitat per damunt qualsevol discurs sobre la identitat dels mallorquins. Miralles i Iturraspe al seu treball havien identificat bé les xarxes d’estrangers residents, amb elles es reforcen com a grup, però els allunya de qualsevol integració cultural, com a molt mostren interès per les coses més folklòriques de la mallorquinitat. Hi ha molt poques excepcions. Per això vaig enviar-los el text que segueix a continuació, “políticament correcte”.

 

No crec en els estereotips socials, en això de que els espanyols són així, els italians aixà, els mallorquins aixidessà… Perquè s'arriba a elucubracions vagues i generals: “els francesos són pecadors per luxúria; els anglesos perquè s'avorreixen”, deia R. Mannynng de Brunne, al segle XIV. Sir Bertrand Russell quan li demanaren com eren els alemanys, va respondre: “Ho sent, però no els conec a tots”. Els diccionaris enciclopèdics del segle XIX, com el de Pascual Madoz, repartien caràcters socials, dibuixant estereotips diferents: “Els naturals de Mallorca són generosos, forts i molt aplicats, valerosos, agosarats i aptes per a la guerra, sobris i de costums religioses i obedients a les autoritats". “Les dones d'Artà són hermosíssimes, d'una cintura esvelta; els homes de Manacor són robustíssims i amb una força extremada. A Felanitx es distingeixen pel seu singular gust per vestir i a Santanyí pel blanc esmaltat de les seves dentadures". Més modernament s'ha especulat sobre el caràcter dels mallorquins, Luís Ripoll (El caràcter dels mallorquins) o l'arquitecte Carlos García-Delgado sota el pseudònim de Guy de Forestier (Queridos mallorquines) van donar la seva versió edulcorada de la qüestió, quan, estudis recents, ens donen als mallorquins les quotes corresponents d’intransigència social, per exemple, sense excloure el racisme, gairebé com els altres europeus.

 

Quan s’associa als mallorquins altes dosis de placidesa i de calma, els diria que la història de Mallorca desmenteix, cada segle, aquestes asseveracions. Des dels grans navegants i cartògrafs de l'edat Mitjana a personatges com Ramón Llull, Anselm Turmeda, Juníper Serra o Felip Bauzà, que no són casos aïllats. Com tampoc ho són els conflictes socials interns, poc calmosos, com els assassinats de jueus, les revoltes camperoles de les Germanies o la repressió feixista en temps de la guerra civil del 36-39. En tot cas faria alguna excepció a major escala que la de Mallorca, com pugui ser la diferència entre els pobles del Mediterrani i els d'Europa del Nord. Com fa L. Racionero (El Mediterrani i els bàrbars del Nord), els del nord -com els bàrbars antics- estan envaint les nostres fronteres, com a turistes i residents, qui sap si més pacíficament que abans. Els del nord, marcats per l'ètica del protestantisme (en el sentit que li donà Max Weber en L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme), amb una relació estreta entre el treball, els diners i la moral. Els del sud, més tocats per la sensualitat, el clima amable i un concepte etiquetat com “bons vivants”. Evidentment en un discurs un poc més elaborat, caldria no confondre això amb el reduccionisme que defensa que la nostra cultura de la migdiada, per exemple, és millor que la mania centreeuropea i anglosaxona de viure per treballar. Dos caràcters diferenciats per una frontera invisible: els qui consumien mantega i cervesa i els qui usaven oli i vi.

 

Tal vegada el fet de ser illencs conferia una característica diferenciadora. Com integrants de poblacions petites i aïllades, érem, i repetesc érem, més desconfiats –al principi- amb tot el que provenia de l'exterior. Aquesta desconfiança es trencava i transformava en un sentit particular de l'acollida, sempre que els provinents de fora no posassin en qüestió els costums tradicionals. Ara, tanmateix, la globalització redueix les identitats particulars -per desgràcia- i va unificant, a tot el món, els caràcters. A qui denominam mallorquins en el segle XXI? Només als d’ascendència mallorquina de segles enrere, que són ja una minoria? S’hi han de sumar els qui van venir a treballar en l’inici del turisme des de la península Ibèrica, que si parlaven castellà, eren anomenats forasters i, també, els qui algú ha anomenat “nous mallorquins”, immigrants recents (treballadors i residents) d'Amèrica, Europa, Àsia i Àfrica. Qui és mallorquí? El qui ha nascut a Mallorca? El qui viu a Mallorca? El qui viu i treballa a Mallorca? És mallorquí qui té voluntat de ser-ho i és conscient que viu en un territori, un paisatge i una societat amb història, que ha generat unes senyes pròpies d’identitat, per molt que les vagin desdibuixant els estàndards socials que divulguen els grans mitjans de comunicació de masses. Més que en la pervivència de la mallorquinitat amable, que també hi pot ser (calma, flor d’ametler, ensaïmada, balls típics, sobrassada, festes populars, la pedra en sec...), crec en la necessitat d’assentar les bases sobre les quals ha de perviure la identitat del mallorquins d’ara: l’autodeterminació, la convivència entre les diferents llengües i cultures amb l’autòctona, la protecció del paisatge i, per que no, un finançament econòmic just.

 

L’essència de mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, n’hi ha que li afegirien altres condiments, però li farien perdre el seu sentit o  la transformarien en un espectacle. Mantenir la identitat dels mallorquins, a un territori petit en un món globalitzat, convivint amb gegants, és una tasca difícil però engrescadora. Ara que alguns fan rebrotar el conflicte entre castellà i català, quant aquest camina cap a una major normalitat, retorn a la poca consideració de la nostra llengua – el nostre estendard- que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: “la meva llengua és la meva pàtria”.

__________________________________

IMATGE DE PEP TORRO

 

ALGÚ SAP QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS? Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2011 12:35

 

 

Algú sap què s’ha fet d’aquelles flors?

 

Climent Picornell

 

Llorenç Valverde, de retorn d’un viatge per Estats Units, em fa un present, coneixedor de les meves senderes: el Book of Haikus de Jack Kerouac. Però, i no és menys important, comprat a la City Lights Books, la llibreria que fundà el 1953 Lawrence Ferlinghetti a San Francisco. Del llibre què en puc dir? El seu autor J. Kerouac (1926-1969) ha estat catalogat de rei dels beats, de pare dels hippies, de darrer romàntic dels USA, llegenda i fascinació s’hi entremesclen. La fama li arribà per ser el cronista de la seva pròpia èpica, la dels beatnicks, els irreductibles contraculturals americans. Segons Norman Mailer no  eren més que blancs fascinats pels negres. Però segons Allen Ginsberg: “Kerouac era poeta”. El contactes amb el budisme o amb l’obra proto-ecologista de H. D. Thoreau aprofundiren el seu sentiment pels haikus, composicions poètiques japoneses de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, amb rima o sense. Kerouac no era partidari d’haver-se de subjectar obligatòriament a la rigorosa mètrica, i així, tres versos senzills poden ser un haiku en qualsevol llengua (també s’han conrat a la poesia catalana, Espriu sense anar més lluny) mentre tenguin naturalitat, instantaneïtat, vivacitat, lleugeresa.  Això els permeté una nova forma de llibertat temàtica, sil·làbica i ortogràfica com molt bé apunta al pròleg de Bartleby Editors, Marcos Cantelli.  A raindrop from / the roof / fell in my beer (“Una gotera des de / la teulada / caigué dins la meva cervesa”) o,  I said a joke / under the stars / -No laugther ( “Vaig contar un acudit / davall els estels / -ningú va riure”).

 

Més enllà del paper de Kerouac, L. Ferlinghetti (Nova York, 1919) , editor, escriptor i llibreter, ha vist fa poc reeditada, amb il·lustracions de Frederic Amat, Poetry as an insurgent act (aquest títol sempre m’ha recordat La poesía es un arma cargada de futuro de Gabriel Celaya); fou un home clau de la generació Beat, de molts dels seus integrants en fou l’editor. El 1956 publicà Howl, el llibre de Ginsberg que funcionà com a manifest generacional. Ferlinghetti fou acusat d’obscenitat, però guanyà el judici, i el fet suposà un canvi radical en la noció de censura als USA, puritans i antisoviètics.

 

Com es vehiculà tot això cap a Europa? Com entrà a ca nostra? Un país sotmès a la dictadura nacional-catolicista del general Franco. Entrà per la porta d’Anglaterra i per la funció d’importadors que feren alguns intel·lectuals, entre els qui s’ha de destacar a Lluís Racionero. Racionero entre 1968 i 1970 era a Berkeley, l’ull de l’huracà hippie i de la revolta d’estudiants. Tot el que passava a l’Amèrica d’aquells anys eren anècdotes o categories socials? Theodore Roszak al seu llibre El naixement d’una contracultura ens deia que fou una vertadera revolució cultural –a Occident, molt diferent de la Revolució Cultural xinesa empesa per la “Banda dels Quatre” amb connivència amb Mao Zedong-.  Bob Dylan, els poetes Beat, les filosofies orientals, les drogues i altres substàncies psicodèliques, l’antimilitarisme amb el seu himne “Que s’ha fet d’aquelles flors?”... Racionero planteja com es produí la irrupció d’aquesta contracultura a l’estat espanyol i el seu frec a frec grinyolant amb la “intelligentsia” espanyola combatent del franquisme, amb el marxisme com a única arma i puerilment antiamericana. Al seu llibre Filosofies de l’Underground explica els principals components de la contracultura: l’individualisme (Blake, Byron, Hesse, l’Anarquisme...); les filosofies orientals (Zen, Ioga, Taoisme, Sufisme, Tantra...); la Psicodèlia ( LSD, xamanisme, la ment com energia...). “La meva generació” diu, “la del 68, es distingí de la dels anys 50 pel rebuig del marxisme, Freud i Nietzsche ens interessaven més que Marx i Engels. Ells eren etíl·lics, nosaltres psicodèl·lics”. Les conseqüències en foren la reivindicació de l’alliberament de la dona, la llibertat sexual, la igualtat racial, el poder gay, la introducció de l’ecologia en la política, “segrestada avui pels comunistes”.

 

Deia que tota aquesta rauxa usà la porta d’entrada a Europa a través dels portals anglesos, Londres principalment, el que implicà una nova hegemonia cultural mundial anglosaxona de la mà del rock and roll, que es convertí en la cultura pop global. Si abans miràvem París com a referent cultural, molts ens giràrem cap a Londres, Nova York, Los Ángeles i San Francisco. La potència d’artistes visuals com Jackson Pollock, Robert Rauschenberg o Jasper Johns penetrà directament fins a Antoni Tapies, per exemple. Andrew Dempsey, comissari de l’exposició que actualment es mostra a la Fundació Miró (Let us face the future) defineix aquells anys com “L’edat dels submarins: els nuclears i el dels Beatles; el submarí groc encara solca la nostra imaginació i els Polaris nuclears no són més que xatarra”. Valgui com  a metàfora.

 

Però la metàfora dominant és “que s’ha fet d’aquelles flors?” La frase en qüestió prové de la traducció de Where Have All the Flowers Gone? Una cançó antimilitarista que composà Pete Seeger, inspirant-se en un romanç ucraïnès que havia llegit a una obra de M. Sholokhov. M’agradava la versió de Peter, Paul and Mary. Aquí la cantà el “Grup de Folk” que unificava música popular dels Països Catalans amb el nou folk reivindicatiu. I és cert que Pau Riba o Jaume Sisa representaren millor i molt abans la música d’aquella revolució cultural (a Madrid Los Brincos o Los Bravos enyoraven na Lola o volien una moto que els servís per a passejar, més hereus del Duo Dinámico que no de Dylan o dels Beatles), avui, Quimi Portet, Roger Mas, Manel o Joan Miquel Oliver dels Antònia Font contacten d’alguna manera amb el perfum d’aquella efervescència, com bé assenyala Carles Gàmez.

 

No oblidem però que a la cançó hi havia una tornada, d’aquelles flors i d’aquelles al·lotes que anaven a cercar els marits que eren a la guerra, un ritornello: “Com és que no n’aprenen mai?  Com és que mai n’aprendran?”. Aquí, cabells llargs, drogues, anticonformisme, ressorgiment de la llengua catalana o el marxisme freudià, conformaren un cocktail explosiu que afectà la meva generació, de la qual jo també vaig veure molts dels seus millors cervells destruïts. Tot per ara sentir la ministra d’economia, vicepresidenta de Zapatero, gestora impotent de la crisi global que ens fa saber que si dorm bé és gràcies al ioga. Les filosofies orientals, l’espiritualisme laic d’avui en dia, es passeja mediatitzat i degradat pels cursos de reiki i taixí organitzats pels ajuntaments i les associacions de veïnats. No sé si són exemples del fracàs estrepitós d’aquella revolució cultural o exemples reeixits de la capacitat fagocitària i caparruda del capitalisme afamegat que ressorgeix intacte de la crisi mundial actual. Tot el que he escrit em sembla com a ranci, antic, prehistòric. En fi. Kerouac “again”: The other man, just as / lonesome as I am / In this empty universe (“L’altre home, tan / solitari com jo / en aquest univers buit”). Sempre ens quedarà la futilitat i la inutilitat dels haikus.

 _______________________________________

IMATGE: "FLORS"  ANDY WARHOL (1970)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb