Climent Picornell

SIBIL·LES, ORACLES, HORÒSCOPS I COSES AIXÍ Climent Picornell

jcmllonja | 21 Gener, 2011 10:12

 


Sibil·les, horòscops, oracles i coses així

 

Climent Picornell

 

La meva padrina solia dir: “Si sabéssim l’endeví mos bastaria per viure”. És a dir, si coneguéssim el que ha de succeir no importaria fer feina, en podríem fer negoci. No es podia imaginar la pobre doneta que la seva sentència seria tan certa. El negoci de l’endevinar toca ser molt rendible, ho dic per la infinitat de gent que a hores d’ara s’hi dedica. Una altra cosa és que l’encertin.

 

D’endevinar, el futur naturalment, anaven les sibil·les. I d’entre aquestes, la més famosa a ca nostra és la Sibil·la de Nadal, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Aquest personatge és una variant dels Oracula Sibyllina, i de la representació dramàtica de la processó dels Profetes, interpel·lats per Sant Agustí. D’aquí en deriva el Judici Signum que esdevingué Lo jorn del Judici / parrà qui haurà fet servici... Que vol dir que el dia del Judici Final es farà patent qui haurà servit Déu Nostre Senyor. Em terroritzava la part ferotge de la profecia: “...gran foc del cel davallarà, mars, fonts i rius tot cremarà, los peixos faran grans crits”. En fi, tot sigui pel Patrimoni. De totes les maneres no deixa de ser una interpretació del futur, un oracle, al servei del poder, tant del que podríem anomenar el poder blan, amb capacitat per influir en els demés a través de la seducció i la persuasió, com del poder dur, amb la por o les amenaces de l’autoritat secular i eclesiàstica per aconseguir el sometiment, el control del poble.

 

Perdonin la deriva però era per fer esment de què això de l’endevinar i de les sibil·les és més vell que el pastar. Ja a l’Oracle de Delfos, a l’antiga Grècia s’interrogava als déus, amb la seva pitonissa que feia les prediccions cantades o escrites i, es diu que ja feien ‘trampa’, amb les comes o amb les oracions subordinades de les frases: “Aniràs a la guerra, no tornaràs”, o “Aniràs a la guerra no: tornaràs!”. En fi els trucs de sempre que són avui encara vigents. Perdin una estoneta llarga observant els pintorescos endevinadors i endevinadores professionals de la televisió, és molt il·lustratiu, ja siguin els de les cartes del Tarot o els de qualsevol altre subgremi. Elements espavilats que intueixen i interpreten el que els va indicant el seu demandant. Qüestions de parella, de salut, de feina o de diners, són contestades  amb  resolucions satisfactòries, consells generals, fins la recomanació de posar-se en mans d’un metge, per no tenir complicacions legals (“Te veo algo de hígado...”). Les sibil·les, pitonisses, vidents i tota aquesta ‘mangància’ té la rendibilitat assegurada, perquè sinó, com es poden permetre sortir per la televisió? Que deu valer una pasta! Tenia raó la padrina: el negoci d’endevinar serveix per a viure-se’n.

 

De sempre els endevinadors han tengut feina, llegint les línies de la mà, la bolla de vidre, el pòsit del cafè, les fulles del te, les cendres dels xigarrets, els somnis... Quan me moriré? Me casaré? Per què m’ha fuit ell, o ella? I la seva consueta: Què he de fer per no morir-me aviat, per tenir diners, per fer tornar qui m’ha fuit, per avançar-me al meu destí... Per als qui tenguin dubtes de tot l’anterior els queda la possibilitat d’acudir als endevinadors i bruixots que han proliferat com l’escuma i no només a les televisions en hores de baixa audiència. A la meva plaça ha aparegut en un primer pis un cartell: “Oráculo. Consulta: 25 euros”. I si es té pressa, a un del carrer de veïnat, dedicat a la consulta de “arcanos, cartas astrales, màgia angelical, rituales personalizados, endulzamientos de pareja, protecciones angelicales...”, aquest altre actua també amb un horari d’urgències i dies festius, no fos cosa que un frissi!

 

El que es consulta sol ser més el prosaisme de les pulsions més conegudes que no la poesia dels bons desitjos. Dos paperets, deixats en una setmana al parabrises del meu cotxe, fan propaganda de dos grans “vidents” que ajuden a resoldre tots tipus de problemes amb garantia del 100 %; conflictes amorosos, situacions desesperades –pobre Santa Rita, amb aquets competidors!-,  propugnen que “veurà els seus enemics agenollats”, “millorarà la seva capacitat financera”, “desintegrarà els dimonis”. Em faig a la idea que davant situacions que vénen mal dades, qui no pot anar al psiquiatre o el banc li nega un miserable crèdit, acudeixen als bruixots per recuperar la potència sexual, per sortir de la depressió o fins i tot com diu un, més economicista, “atreure clients al seu negoci”. A la bústia arrepleg un altre paperet, aquest dóna una adreça on acudir per si tenim problemes econòmics, socials o familiars, si estam tristos, deprimits, sense ànim, malalts, amb mals ‘rollos’ amb la droga o l’alcohol... ens esperen, de les 20 a les 23 hores cada dia per tenir un encontre personal amb Crist, que ens vol beneir, salvar i alliberar, i a més es projecta una pel·lícula gratis.

 

Malgrat el “Harrypotterisme” imperant, malgrat estigui ben demostrat que els horòscops o les cartes astrals no endevinen –per molt que estiguin fetes per ordinador o on line-, no encerten en quasi res de valor significatiu, molt menys que la probabilitat raonada per l’estadística descriptiva de treure una bolla blanca de dins una bossa amb bolles blanques i negres, molt menys!,  és igual, els horòscops amb la seva mecànica celestial continuen sortint a diaris i revistes, són una part molt llegida, i els astròlegs i tarotistes ens continuen marejant amb l’era d’Aquarius, l’any de la rata o la carta del penjat.

 

Parlam d’astrologia i futurologia, però  i dels endevinadors científics de la modernitat? I no m’estic referint als practicants de la prospectiva o dels models científics de predicció, ni a Alvin Toffler (futuròleg agnòstic), ni a l’escenari futurible del Manifest Comunista, no, em referesc als col·legues de J. K. Galbraith, del qual és coneguda la frase: “L’única funció de les previsions econòmiques és fer que l’astrologia sigui respectable”. Els economistes, ara que som dins una nova gran recessió, són- fent un paral·lelisme mèdic-  especialistes forenses: certifiquen de què s’ha mort el pacient, incapaços de curar-lo o de pronosticar la seva evolució.

 

Per tant si volen saber on hi ha aigua o donar mal bocí a algú que odien, poden anar a cercar un saurí que amb un pèndol o una verga de magraner o un bruixot que amb espelmes negres els ho aconseguirà. Però veig que darrerament, fins i tot els especialistes endevinaires pouen dins una de les més poderoses fonts de l’endevinament, del futur: el passat. En previsió de futures demandes, com, qui guanyarà les eleccions de maig o si ens jubilarem i cobrarem, recordin l’eslògan: “quan vull saber coses del futur, mir el passat”. Acabarem pensant que el destí el cream nosaltres mateixos o que el passat és fruit del present i que aquest determinarà el que està per venir. Així, i amb una vestimenta estrambòtica, qualsevol endevina.

________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

FER BONDA O LES CASCARRULLES DE L'ANY PASSAT Climent Picornell

jcmllonja | 14 Gener, 2011 10:14

 


Fer bonda o les cascarrulles de l’any passat

 

Climent Picornell

 

Quan servidor era nin, per aquestes dates –amb els Reis a punt d’arribar- la pregunta recurrent era: ‘Has fet bonda?’ ‘Has estat bon al·lot?’ Solien respondre els meus pares dient que sí però donant a entendre que si era que no, no passava res: tanmateix no em durien carbó. Ara que he crescut una mica he sabut que els Reis són els pares. Però si

volem ho podem continuar negant. Qui ens ha d’obligar a dar-nos un bany de realitat quan l’any encara és tan jove? I si ens va bé viure enganats? Enganats, però per qui deixam que ens engani. Ja m’entenen, no? No és tan mal de fer. Qualsevol de nosaltres ha triat una tragèdia o una comèdia, una novel·la o un conte, o llegir el diari, per entretenir-se i tots funcionen en base a l’engany, la ficció que cada un de nosaltres admetem. Per molt que la realitat superi sempre la fantasia, funciona també en clau de consentiment mutu entre el lector o l’espectador, l’actor i l’autor.

 

Què se demana a l’any que comença? L’hipòcrita demana per a tothom però només espera per a ell. El fatu, el cregut, demana que tothom sapi que a ell li duen més que als altres. El ric, demana per als pobres, però perquè s’ho gastin als seus magatzems. El nin demana, esperant que li duguin. El gran espera poder dur el que li demanaran. El militar demana un canó que mati més i millor. El capellà, un miracle, tal com estan les coses a la seva església. El pagès que plogui si no plou i que no plogui si plou massa i que les subvencions no s’aturin. La Lluna demana el Sol. La Terra demana que s’acompleixi el compromís de Kyoto. La batlessa de Palma demana tranquil·litat i bons aliments i majoria absoluta en tornar-hi. La mare, salut per a tots, primer per als  seus. El forofo que guany el seu equip, no que jugui bé, que guanyi. El nostre moix que el pinso no s’acabi. El culturista més cultura, avui en dia la gimnàstica és com la magnèsia, i més espectacles de franc on ell pugui lluir la seva enorme bufanda enroscada al coll... Demanar per demanar, sabates grosses! Però alerta que de vegades el que es demana s’acompleix.

 

N’hi ha que graten més endins i s’embranquen amb un canvi de vida, més arreu, que arribi fins a un nou tractament que ha d’afectar  l’amor o la família o els amics, aplicant a la seva reflexió de cap d’any filtres delicats com  l’angoixa, la por, la incertesa, la gelosia, l’enyorament, la culpa. Alguns altres planifiquen l’esperada solució a la seva soledat, a la impaciència, a la malaltia, a la manca de feina quan...  de sobte, els doblers no es torben a aparèixer -prepotents i permanents- com la pedra filosofal i més enguany que anam més magres i ens aboquen a la simplificació, la humilitat, la flexibilitat i, en molts de casos, a reivindicar l’humor, més que la ràbia, com a medicina universal.

 

Tots feim nous i bons propòsits de cara a l’any que ve. Com si fos tan senzill llevar-se les cascarrulles de l’any que s’ha acabat. Però els ‘molts d’anys!’ que ens dedicam mútuament pel carrer i la salut que ens desitjam són els emblemes de la felicitat que es demana per a l’any que comença. Molt més enllà del propòsit d’amagrir-se o d’aprendre anglès, apareixen a l’horitzó els tènues desitjos de ser més bons al·lots. El tema de la bondat, recurrent malgrat ja hagin passat els Reis, bondat que pot derivar en temes tan eteris com mirar de col·laborar amb alguns dels projectes per millorar la salut del planeta i de la gent que l’habita, coses com el canvi climàtic o el problema de la fam al món. En fi. Wishful thinking  que diuen els anglesos, pensament il·lusori, bons desitjos, i qui sap, si poca cosa més.

 

“No ens enganem, la bondat no ven”, diu Laura Ferrero, comentant el llibre de A. Phillips i B. Taylor Elogi de la Bondat. Parafrasejant-la, els bons desitjos no venen. La bondat s’assimila modernament a la beneitura, el ‘bonisme’, seria la seva vessant hiperbòlica. Però, com assenyalen Phillips i Taylor, el que més ens espanta de nosaltres mateixos és el plaer que podem arribar a experimentar  practicant la bondat, com un plaer prohibit, en evidenciar-nos que és el canal necessari que ens obri a tots els demés. Sense ella no hi ha comunicació vertadera amb ningú. Luter, Hobbes o Rousseau han teoritzat on radicava la bondat i on la seva perversió -del pecat original fins a la societat, que malavesa els homes, bons per naturalesa- fins que arribà Freud i ho posà en entredit,  l’home no fou creat per cap déu sinó modelat per a la seva supervivència a través de la sexualitat. Així, la bondat esdevingué un enigma més –qui sap si un estigma- de la psicoanàlisi, en analitzar l’egoisme dels humans, egoisme que du al foment de la competitivitat del món actual i que ens divideix entre guanyadors i perdedors, bons i dolents.  Com bé va dir Jacques Lacan: “el manament cristià que diu ‘estima al pròxim com a tu mateix’ s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia sí mateix”

 

Per tant, ara ja ho sabem: els reis són els pares. O no. Vull dir que els pares no són, en aquest cas, més que els actors d’una representació. La vertadera protagonista és la ingenuïtat dels nins petits que són depositaris de la il·lusió. Els reis de l’Orient  són com qualsevol altre viàtic, una escenificació de què el regal és una eina per a la mútua satisfacció, disfressada de bondat. Que després les grans companyies internacionals dels regals entrin per dins aquesta representació, hi sembrin i hi recol·lectin per al seu propi benefici no treu, però, que les arrels de tot això siguin saludables: premiar als qui han fet bonda, i als qui no n’han feta tanta. De totes les maneres, servidor ja ha espatllat sa jugueta nova.

 _______________________________________

IMATGE DE FRANCESC CAPDEVILA "MAX"

 

APUNTS DEL PLA (CORNETES, BUFETES I MANDARINES ANTIGUES) Climent Picornell

jcmllonja | 03 Gener, 2011 15:13

 

 

Apunts del Pla (Cornetes, bufetes i mandarines antigues)

 

Climent Picornell

 

Me fan pensar sobre la disjuntiva entre Ciutat i Part Forana. Vaig a Etcètera, un programa de televisió que fa la productora de Xesc Mulet, presentat pel manacorí Toni Tugores. Surten temes com que la denominació de part forana sobreviu, de quan a tot el territori de Mallorca no hi havia més que una ciutat i a més enrevoltada de murades. Les circumstàncies han canviat molt, però hi continua havent ciutadans i forans, encara que aquests no siguin els pagesos d’un temps i les condicions de vida i de mobilitat hagin variat el cent per u. És cert que l’articulació del sistema urbà de Mallorca s’ha reestructurat amb petites ciutats que fan de capitals de comarca, Manacor, Inca o pobles que tenen entorn de deu mil habitants. Al Pla, però, cap poble passa dels sis mil i alguns d’ells no arriben al milenar. La debilitat representativa en les institucions històriques (el sindicat de fora o el veguer de fora) s’ha esvaït. I sinó, preneu exemple dels forans en els òrgans polítics actuals, començant pel president balear Francesc Antich (d’Algaida) o la presidenta de Mallorca Francina Armengol (d’Inca). Aquestes i altres idees -com si les Germanies condicionaren la pagesia molts d’anys- sorgiren al programa.

 

He rebut la revista Descobrir Catalunya nº 150 amb un reportatge de l’escriptor català Jordi Puntí, on hi relata la seva visió del Pla: “Set dies al cor de Mallorca”. Vaig parlar aquest estiu amb ell mentre feia el treball de camp. Excel·lent i interessant ja que és una mirada externa sobre la nostra realitat. Puntí hi sent “la màgia rural del Pla de Mallorca” o “percep una presència latent de la religió i sobretot de les devocions arcaiques”. Deu ser així. El redactà quan “els camps segats de poc brillaven amb una llum tan daurada i sota el cel tan blau que et cremava la vista”. Ara és hivern i fa un fred que pela. He pegat foc a un bon tió i mostr la revista a madò Magdalena Basteca -que acaba d’entrar- ja que servidor hi surt retratat, devora l’estàtua del papa Pius XII que hi ha al nostre corral, la que va comanar mon pare a l’escultor Francesc Salvà. “Quantes vegades hi va anar a Roma ton pare?”, demana na Magdalena. “No ho record, més de cinquanta”. “Jo” diu ella “un pic hi vaig anar amb ell i pujàrem a la cúpula de Sant Pere; quan s’acabava s’arrambador de ferro, era de corda fins que sorties defora. Jo me vaig arrambar massa i una arracada feta d’un botó de cordonsillo me va caure per avall. En baixar ton pare mos digué: ‘ara vos podreu confessar, els qui tengueu pecats petits ho podreu fer en grupo’, i tots agenollats mos confessàrem, i passava un capellà i mos pegava un toc amb una canyeta al cap i els nostros pecats quedaven perdonats”.

 

Imatges i pulsions d’abans i d’ara se mesclen dins la meva part forana: els paisatges d’un temps i les gents variades que l’han poblada aquests darrers vint i cinc anys. Avui la meva germana m’ha donat la corneta del padrí Miquel, que ma mare guardava. “Te’n recordes del padrí Tomeu?”, me diu na Margalida, “tocava el cornetí el vespres d’estiu a Son Horrac, de les altres possessions, lluny i tot, el sentien i a algunes ballaven d’aferrat, les dones amb les dones, això sí”. “Estava privat de menjar dolç, però quan sabia que hi havia coca dins el rebost i ningú el veia, com un nin petit que fa una cosa mal feta, hi entrava i, furtivament, en menjava. ‘Padrí que heu menjat coca?’. ‘Joooo...? noooo!’ I duia tota la pitrera plena de sucre i de miques”.

 

Vaig a veure madó Miquela,  una veinada, molt estimada, de petits ma mare ens hi deixava a estones. Ara viu amb la filla a foravila. Seu i s’escalfa a una camilla amb un braseret elèctric damunt del qual hi han posat una banastra, com als de caliu, per protegir les sabates de la dona que no se’n tem i hi posa els peus damunt fins que l’olor de goma cremada avisa. “Estau bé?” “Ja ho veus, calenta, però m’enyor del poble. Saps com pas els dies? Idò jo t’ho diré. Avui he començat pel carrer de s’Arraval on, per cert, hi va néixer ton pare. Jo començ a pensar, a la primera casa hi havia els Borretes, que eren vuit, la padrina, ell, la dona -una de can Bustris- i cinc fills. Tres mascles i dues femelles: Tòfol, Amador, Felip, Praxedis i Gabriela. Tenien Son Costí i una bona soll al corral. La mare va morir de vena tapada de na Gabriela... Llavors venia Can Sospeta: aquí acabà que només hi havia en Gori, el fill, fadrí i pubil, que un ase li mossegà una mà i li arrabassà dos dits... Llavors venia cas Ferrer, tenien onze fills...”. I així passa els dies repassant carrers i carrers del seu poble, fent inventari de dones, homes, fills, filles, propietats i fesomies. Manté la seva memòria esmolada. Però s’enyora de ca seva, la casa que va vendre la filla per comprar-se un pis a Palma a una barriada de l’Eixample, ara plena d’immigrants, supermercats i locutoris.

 

Abans de tornar, m’atur al cafè. “Tens mala color!” Li diu l’amo en Toni Pericota a n’en Joan Escaboter. “Ara ho deia a n’en Melcior: en Xesc té color com de geniva de mort, d’aquelles figues de carn blanquinosa, brutenca”. “I quina color voleu que tengui si he tornat de Son Dureta fa quatre dies? M’han tret pedres de sa bufeta de sa fel”. I ja s’ha aixecat la camiseta i mostra la panxa als personatges que s’escalfen. “Vaja! I no tens cap merxa”. “Idò, ara no fan tall, m’han fet tres foradins”, i assenyala el paisatge del ventre després de la batalla. “Per un forat t’hi afiquen una televisió i pels altres dos els aparatos i obren sense haver d’obrir”. “N’han de sebre!” diu  un Sèbio de per Ses Roques. “I molt”, reafirma l’amo en Toni des Caprixoll, “però molt, jo que n’he mort a centenars de porcs si qualque pic tocava sa bufeta de sa fel i vessava, ja podia tirar es fetge i ho veia amb sos meus ulls, si ho hagués hagut de fer mirant una televisió, pensa tu!”

 

Reprenc el camí cap al turó per devora una paretota, alta, d’esquena d’ase, antiga, però ben conservada. Per damunt hi guaita un mandariner antic, d’aquells que fan fruites pinyolenques i la pell, quan les peles, amara els dits d’aquella olor cítrica que perfuma la casa tot el dia. En du a carretades, és un arbre vell i de soca generosa, tanmateix ningú les hi cull. Però li és ben igual, l’any que ve en torna a fer malgrat en aquell trast, un temps jardí, que tanca la paret alta i venerable no hi entra ningú fa anys.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb