Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI: DEL BUNGA BUNGA A L'HUMANISME Climent Picornell

jcmllonja | 23 Desembre, 2010 13:08

 

 

Jardins d’altri: del Bunga bunga a l’humanisme

 

Climent Picornell

 

Els meus Jardins d’altri arrepleguen i pelluquen d’ací i d’allà. Sense massa criteri, tot sia dit. Hi ha el perill acomplit que em passi com a Timothy Dexter (1748-1806) qui publicà una espècie d’autobiografia amb una sola oració gramatical sense cap signe de puntuació. Ni argument, ni tema. En una segona edició, al final, hi afegí una pàgina amb tretze línies de comes, punts i interrogants, perquè el lector adobàs el llibre així com trobàs. Els Jardins d’altri pateixen d’això, són com un patchwork, com una vànova cotonada apedaçada, que pesa molt i abriga poc. Saben que vaig agafar la idea, rebaixada i esbravada, de l’escriptor Adolfo Bioy Casares, (“Bioy era un solitari, de la subespècie dels qui van totsols al cine”, M. Paoletti). Em va agradar la seva obra De jardines ajenos  perquè, com passa al món, col·locava cites heroiques al costat de bajanades estrepitoses, poemes èpics al costat de poemes com aquest: “No escribo, ni leo. Poco hago / el centro de mi vida, ahora, es el lumbago”. Malgrat la lumbàlgia del moment Bioy estava disposat, si existís, a signar un contracte per viure cinc-cents anys.

 

Coses sublims, prop de coses ‘cutroses’. Quim Monzó conta la seva versió de l’acudit del Bunga bunga. Ho resumesc molt. “Dos blancs, membres d’una oenagé pija, són capturats per una tribu que no va de collonades sostenibles. El cap de la tribu demana: “Bunga bunga o mort? Un dels dos tria Bunga bunga. El cap s’aixeca el “taparrabos” i el sodomitza i darrera ell tota la tribu. L’altre oenagista (d’una ONG, val?) espantat tria: Mort! Diu el cap de la tribu: “D’acord. Però abans Bunga bunga”. És el nom que dona a algunes de les seves festes el primer ministre italià Berlusconi. Sorgí això del Bunga bunga quan interrogaven a Karima Keyek, una al·lota de desset anys que havia anat a una de les festes. No sé si toca aquí però l’hi pos: “És molt millor ser un Sócrates insatisfet que un porc satisfet” (John Stuart Mill).

 

Conta Jaume Sureda, al seu blog (Des)educació a les illes Balears, que P.G. Wodehouse deia que hi ha tres condicions que faciliten l’escriptura d’unes bones memòries: tenir un pare excèntric, haver passat per una infància miserable i, finalment, tenir un pèssim record del pas per l’escola. Tenia raó Wodehouse: no proporciona el mateix material literari haver tingut un pare empleat de banca o un atracador de bancs. Tampoc no gaudeix dels mateixos arsenals per a la literatura (ni per a altres coses més peremptòries) qui s’ha criat a Son Banya que qui ho ha fet a Son Vida. Tampoc no és el mateix haver anat a escola amb uns bons docents que haver patit professors carabassots. Ho apunt per no haver de fer comentaris al recent Informe PISA. No sé si és el cas d’Eric Cantona, futbolista, pare actual de la revolta civil contra la banca qui pensava coses tan elevades com aquesta: "Quan les gavines segueixen les barques d’arrossegament és perquè pensen que les sardines seran llençades a la mar”. Bono!

 

Reb un email d’un bon amic, que ha canviat l’adreça electrònica, la nova té el carrer de ca els seus pares. “Aquesta adreça, es correspon amb la de la meva infantesa, fins que vaig fer els catorze anys. La meva pàtria és la meva infantesa... em fa l'efecte que no és meu, que ho he manllevat a qualcú”. Li contest. Parlant de pàtries i d'infanteses. No ho sabia que fossis de per aquí, del barri on fa quaranta anys que hi tenc casa. Saps que la meva té el pont del tren com imatge més potent. "La pàtria és la meva infantesa", és una dita que he vist manllevada sovint, atribuïda majoritàriament a Rainer M. Rilke que l'emprava per no entrar en problemàtiques de pàtries més enllà de la infantesa. Baudelaire ho magnificava: "La veritable pàtria de l'home és la seva infantesa". Delibes hi tornava: "La infantesa és la pàtria de tots els mortals". Espriu hi afegia la llengua, a la infantesa, per confegir la seva pàtria. I Manuel Vázquez Montalbán aclaria: "La pàtria de cada un és la infantesa, en el sentit moral i cultural; en el sentit físic, els quatre cantons en els que hem pixat".  

 

“Els escriptors, entre ells, no es llegeixen però es vigilen molt”. Com que pens exactament el mateix, ho vaig sentir a dir a Manuel Rivas, torn a llegir el poema In dubiis de Rilke on, certament, s’embulla en l’afany de ser ciutadà del món, tenyit amb l’aurea mediocritas: “A mi el més gran em sembla / qui no jura cap senyera / i, perquè es va apartar d’una part, / ara pertany al món sencer”. En fi. Això. Per tant ja ho saben, una frase descontextualitzada pot agafar un sentit erràtic. Com exemple de les coses que no són el què haurien de parèixer que són, el que conta Manuel Cuyàs que li explicava el ceramista M. Cumella; Antoni Tàpies li demana consell, s’ha de fer una casa i no sap si decidir-se per Le Corbusier o per J. A. Coderch. És va decantar per Coderch, tot diguent-li a Cumella: “És que tenia por que Le Corbusier em fes una cosa rara”. Ja saben el que pinta el senyor Tàpies... Tot parlant d’arquitectes, Bartomeu Forteza i Pinya no podia sofrir en Gaspar Bennàssar, “S’Arquitecte”, autor de l’edifici on ara hi ha Zara, de la Caixa de Balears  i molts més, i de l’obelisc i font anomenats de les tortugues. Li endossà aquest poema: “O Font de les Tortugues portentosa! / Jo et vull cantar com símbol d’una raça / que aguanta resignada i silenciosa / l’arquitectura d’En Bennàssar”.

 

Citava Ferran Aguiló el conegut “D’un món que ja és un poc nostre” i ho transformava, per mor de la crisi mundial, en “un món que diuen que ja no és nostre”. Francesc Àlvaro ens explicava Com funciona el món, aquest que ja no és nostre, per saber-ho s’ha de fer un exercici de repensament constant del que està passant; citava per això Julian Assange, editor del famós web Wikileaks, ara dins la presó per publicar documents compromesos i pseudosecrets d’estat: “Abans d’aficar-me en aquest embolic em pensava saber com funcionava el món; però he visualitzat canvis enormes, la mort a escala mundial de la societat civil, els fluxos financers que es mouen amb velocitats vertiginoses, l’existència d’un Estat de seguretat amagat”. Com tots els poders, els poders reals, s’oculten, no els agrada esser assenyalats amb el dit. Poques coses noves, diria algú. En aquest cas poden triar vostès mateixos la postil·la, o la més coneguda citada per Robert Darnton (fundador del programa e-Gutemberg),“Quan vull endevinar el futur solc mirar el passat”, o la d’André Gide: “Toutes choses sont dites déjà...” ( Totes les coses ja estan dites, però com que ningú escolta, fa falta començar sempre seguit). Contra el poder, com diu la màxima de Panofsky: “Els humanistes rebutjam l’autoritat però respectam la tradició”.

 

 

 

VINDICACIÓ FINAL DE LES VELLES AGENDES Climent Picornell

jcmllonja | 17 Desembre, 2010 11:02

 


  

Vindicació final de les velles agendes

 

Climent Picornell

 

Ara que entram en la voràgine de Nadal i els Reis, segurament molts de vostès s’hauran plantejat regalar (o regalar-se) algun estri electrònic. Des dels eBooks, als iPhones, iPads o a millorar els aparells ja convencionals, nous telèfons mòbils, nous ordinadors. Tots permeten dur agenda electrònica. Voldria fer, però, una vindicació de les agendes de paper, aquelles que abans regalaven a balquena les institucions i les empreses (la UIB ja no en va regalar el 2010, adduint que tothom ja la tenia electrònica). Servidor, desordenat, encara la faig servir, per molt que acabi com sempre  convertint qualsevol cosa amb agenda, un tros de sobre o un tros de torcaboques. En fi, ja saben, aquells llibretons que tenien pàgines amb les hores del dia i un s’hi apuntava el que hauria de fer, a més de una llista de telèfons, després apareixeren espais per als correus electrònics i després... desapareixeren les agendes de paper, bé, desapareixeran, abans que els diaris o els llibres.

 

No s’hi oposin massa. Recordin quan algú deia: Ordinador? No en tendré mai! Correu electrònic? Quina bajanada!  Mòbil? Ni mort! Màquina de fotografiar digital? Quina traïció! Tanmateix tothom en té, tothom té email i un rodet fotogràfic és més mal de trobar que una antiguitat etrusca, i el mòbil és ja una neo-pròtesi de nosaltres mateixos. Per tant no es torbaran a tenir eBook (pareixia una utopia poder dur tres o quatre mil llibres –amb tinta- dins la butxaca i ja és possible, falta resoldre l’estàndard), o a llegir els diaris al seus mòbils o iPads, el súmmum per ara de les tablets electròniques, o a usar agenda electrònica, els qui no ho fan encara.

 

Servidor és dual, en aquestes coses vull dir, amb el meus aparells digitals i les agendes de paper que, com a bon malalt amb síndrome de Diògenes, guard cabalment. Les de tots els anys. Hi ha qui mantenia que amb l’aparició del telèfon i el contestador automàtic es perdia la traça escrita de la història de les relacions humanes, o si es vol, de les relacions menors, del dia a dia de les persones. Mentre les cartes i les postals s’abolien lentament. Encara que formassin part d’una literatura efímera, les coses escrites en paper permetien fer una radiografia de la societat, també en el seu vessant familiar (lectura de cap d’any: Letters, les cartes de Saul Bellow). Els missatges dels telèfons es borraven, tot i que un servidor en guarda alguns de fa més de deu anys, que escolt encara ara i reconec les veus dels fills per molt que hagin canviat. Amb el fax la cosa canviava, malgrat la tinta del faxos s’esborronava amb els anys, algun rastre en quedava, com amb les fotocòpies.

 

Amb els emails és diferent ja que tornen fer escriure a la gent, com amb els sms dels mòbils, encara que alguns semblin jeroglífics. Uns els pot guardar si vol. Recordin que al Gmail, com a bon germà petit de Google, quan es volia suprimir un missatge et demanava per què el tiraves, si es podia guardar i cercar! Es poden tirar els emails, però sempre en queda un rastre, no se sap molt bé on, Internet té catacumbes on tot torna a ressorgir (Laus Deo! Dic jo. Mal li toc pesta! Diu qui ho vol enterrar definitivament). No en parlem dels blogs, twitters, facebooks, youtubes diversos on, devora monumentals estupideses, s’hi poden ajuntar tendres cartografies o subtils i emocionades narracions de gran part de l’humanitat, esdevenguda editora de si mateixa.

Com els deia, guard missatges de contestador, i emails des que en tenc –i ja fa vint anys- també guard les velles agendes de paper. Sí, ara ja agaf la de l’any passat per passar adreces a la d’enguany i sintonitzar-les amb les digitals dels ordinadors i els mòbils i després les coloc amb les d’altres anys i aprofit per fer una repassada a les agendes velles. M’hi surten veïnats d’altres llocs on hem viscut; cangurs dels infants; parents que ja no hi són; gent amb qui tenguérem un negoci o un projecte molt concret i que després s’esvaïren de les nostres vides; persones que no veim però que enyoram... Repassant-les surt tot això, una torrentada relacional: aquest on és?; aquest ara és un enemic, o enemiga, que abans era molt amic, o molt amiga, però molt!; aquest ens duia aigua amb un camió... i així una teringa de noms i de personatges que donen testimoni del que ha passat a les nostres vides.

 

Sempre apareix algun telèfon que no hi ha manera d’aclarir de qui és, però que ens sona, quasi de memòria, ben igual que el del nostre primer telèfon o el de ca els nostres pares, que ens surten de cor, ara en canvi no recordam o ho feim amb dificultat el dels nostres mòbils. Aquest telèfon que ens sona tant: de qui deu ser? Per què no provam de telefonar-hi. Venga! Una veu de velleta respon: “Digaaaa...”. Misteri. “Qui sou? Amb qui parl?” Demana ella. “Som en Climent”. “Qui?”. “Som en...?”. “Qui?”. Sentiu parlar fluixet a l’altre costat: “No entenc qui diu qui és? Jeroni, posa-t’hi tu!”  En sentir el nom, identificau la casa i els pares de l’amic mort, jove. Una glopada de tristor perboca i quan penjau, un sentiment de mala consciència. Els hauria d’haver telefonat més sovint. L’altre número que no identific queda sense marcar. Per si de cas. Ai les velles agendes!

 

Per tant, servidor enguany encara durà una agenda de paper i, apuntats a un tros de cartronet, els meus telèfons més freqüents i els d’emergència, a qui recórrer si qued tirat a la carretera, si em pega un atac d’enyorament o un de pànic, juntament amb els números secrets dels caixers automàtics –m’he trobat, com un babau, davant una màquina, sense encertar quatre punyeteros números- i els dels mòbils, i les paraules claus dels meus comptes de correu electrònic. Tanta encriptació me suposa un embull que resolc d’una manera artesanal, no sé si us ha passat el fet d’oblidar els passwords del blog, dels correus... i per a resoldre l’horror vacuii de quedar desconnectat, el paperet!, com una ‘xuleta’ d’estudiant.

 

Sophie Calle trobà fa anys una agenda pel carrer. No duia el nom ni les senyes del propietari. Començà a telefonar a cada una de les adreces que hi havia, per, de forma maratoniana, saber detalls de l’amo o la mestressa de l’agenda. Publicà els seus encontres successivament a Le carnet d’adresses (1983) a Libération, un diari de París. Aquesta escrutini -la mirada de la mirada-, la necessitat obsessiva de saber coses  dels altres de S. Calle inspirà el personatge de Maria Turner del llibre Leviatan de Paul Auster. No sé si amb una agenda electrònica hagués estat possible. Sense el password no hi hagués pogut entrar. La seguretat ens hagués robat el misteri i qui sap si la nostàlgia. O no.

___________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

LA BALEARITAT IMPOSSIBLE Climent Picornell

jcmllonja | 10 Desembre, 2010 12:16

 

 

La Balearitat impossible

 

Climent Picornell

 

Ens sentim mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers. Poc o quasi gens “balears”. Per esbrinar si el sentiment de balearitat havia avançat, la revista EL MIRALL ens plantejà avaluar si el fet de compartir òrgans d'autogovern comuns ha servit per a aprofundir en la creació d'una identitat balear. Basta veure els títols de les aportacions dels altres dos articulistes - “Baleàrics? Els menorquins, què som?” de Joan F. López Casasnovas o “Quin balearisme, avui?” de l’eivissenc Isidor Marí- per copsar que s’alineen amb els interrogants. La indecisió amb què m’han respost sempre les persones a les quals he fet la pregunta ja mostren la tendència. És allò de: som mallorquí. No som balear, o no ens sentim balears a bastament, o som “de les illes”, així com qui no ho diu. Per molt que la circumscripció administrativa – abans “la província o la región”, dos termes amb mala connotació-  ens faci partíceps de la mateixa deriva: la pertinença geopolítica a la comunitat autònoma de les illes Balears (les illes orientals de la península Ibèrica, d’Al Andalus com deien els musulmans i vull evitar-los els condicionaments històrics, que van des de la diferenciació antiga entre Gimnèsies i Pitiüses, passant per l’ocupació britànica de Menorca).

 

La insularitat és un dels tòpics que fonamenta part de les característiques físiques, històriques i socials de les illes Balears. Per a algú també les psicològiques, en considerar la insularitat conformadora d’identitats especials; des d’un sentiment de seguretat-inseguretat fins a una mentalitat conformista, d’inèrcia, algú hi assenyala el caràcter malèvol dels illencs. Qui sap. A això hi hem d’afegir la creença, quasi un axioma, de què les Balears més que conformar un tot connex i estructurat, són submóns apart cada una d’elles. L’aculturació i estandardització social d’aquests darrers anys fan que la insularitat s’hagi convertit en un atribut diferent -per mor de l’allau turística, el fenomen de la globalització o la immigració- però es mantenen els sobrecostos econòmics. Per tot això, als antics debats sobre insularitat i identitat  hi hem d’afegir components nous, com el de la resistència o la supervivència com a poble. I dic antics debats als del provincianisme, regionalisme, nacionalisme, pancatalanisme, espanyolisme i, efectivament, el balearisme

 

Tant hem marcat les diferències –pràcticament a cada illa i illot existeix una espècie de sargantana endèmica- que menyspream les similituds, tant les ambientals com les de la nostra història compartida. El tronc d’unitarisme que fou la conquesta catalana, amb la llengua per estendard, no fan de pal de paller fort a bastament, els projectes de pertinença queden diluïts en les ànsies insularistes. El que serien comarques d’un mateix territori aquí, amb la mar per frontera, illes, costa molt més refermar-les, i no en parlem quan hi afegim l’atracció gravitacional de pols més poderosos que Palma: Barcelona per als menorquins o València per als eivissencs. Fins i tot els qui tenen més clara la pertinença a alguna casta d’entitat unitària, lluny dels àmbits centralistes espanyols, han de fer filigranes per demostrar-ho. Des de La nació dels mallorquins de Josep Melià, passant per La nació dels menorquins de Nel Martí (però no La nació dels balears), i ho han de combinar amb la pretensió –com aquelles pepetes russes que van unes dins les altres- de superposar, sense violència ideològica, realitats que hom percep diferents. És allò de la nació emocional o íntima (cada una de les illes); la nació política (les Balears); la nació cultural (els Països Catalans).  Filigrana que s’ha de fer tant per solventar les ànsies insularistes, la “realpolitik”, el fet de  pertànyer a la comunitat que parla català...  És cert que l’Estatut d’Autonomia de 2008, eleva els Consells Insulars al rang d’institucions autonòmiques per les competències transferides, ja no són simples organismes d’administració local. És el reforçament d’una línia federalista-insularista, lluny de les Diputacions, centralitzades a Palma, rebutjades sobretot pels menorquins. Tanmateix les illes menors continuen amb els seus memorials de greuges contra l’illa major, a la qual cosa s’hi sumen les actituds antimallorquines -i no en parlem de les antieivissenques dels formenterers-, reforçades per alguns mitjans de comunicació a les Pitiüses o per algunes forces vives a Menorca.

 

L’antimallorquinisme és indestructible ja que no és més que una versió del petit contra el gros, retroalimentat constantment per l’aïllament físic –ja que ara no és comunicacional, a l’era de l’internet-, per la manca de massa crítica poblacional que impedeix assolir determinades funcions, ja siguin les universitàries o les hospitalàries: un menorquí o un eivissenc, i no en parlem d’un formenterer, no accedeix als mateixos serveis que els altres ciutadans de Balears, i de retruc que els de l’estat espanyol, pagant els mateixos impostos. Les inversions prioritzen l’illa major. Els costos de la insularitat mal solventats continuen alimentant antimallorquinisme que té com a colofó antibalearisme. S’hi poden oposar elements de confraternització recent com puguin ser el Parlament Balear (amb la supravaloració del vot dels electors de les illes menors), o els Consells Insulars amb competències reals, la tasca balearista de la televisió autonòmica IB3 retransmetent actes i festes populars de totes les illes, l’existència de la UIB descentralitzada, els viatges inter-illes incentivats dels jubilats, l’existència de textos didàctics amb les illes Balears com a subjecte educatiu, etc... que no han estat capaços d’assentar significativament el procés de la balearitat.  Ho podem demostrar amb les anomenades arrels de pertinença; la gent es sent menorquina, eivissenca, formenterera o mallorquina d’una forma aclaparadora, més del 70%; tot i que el sentiment de balearitat ha augmentat un poc, en percentatges que freguen el 20 %.

 

Acabada La via menorquina del creixement, i posats uns fonaments similars a totes les illes, instaurats sobre el turisme i la venda de residències, ara cada illa cerca una via a la diferenciació, no per ànsies d’antibalearisme, sinó purament per augmentar el seu poder d’atracció de visitants. Les propostes balearistes han estat magres. Fa uns anys sorgí la plataforma “Sus Balears!” Però prest hagueren de donar explicacions ja que “hi havia gent que creia que el Sus Balears!  rebutjava tant l'àmbit polític dels Països Catalans com els illencs més immediats perquè es limitava a un àmbit artificial: el de la província espanyola de les Illes Balears, elevada a la categoria de comunitat autónoma". Aquesta acusació es basava en la creença que és difícil qualsevol tipus d'unió suprainsular satisfactòria o que Balears és un invent del centralisme de Madrid. Aquest ideari de projecte d’articulació comuna ha estat aprofitat  –un pseudobalearisme- en funció d’interessos electorals o espanyolistes; un pseudobalearisme raptat pels partits de rang estatalista que els projectes nacionalistes arrelats han rebutjat per aquests motius i han optat per organitzar-se illa per illa, deixant la balearitat irresolta i amb una mirada de sospita.

 

Ni per fer una enciclopèdia comuna ens hem posat d’acord: n’hem fetes tres de diferents. Ni per un himne comú ens hem avingut. Fa mal avançar en el consens social que es necessita per acceptar la balearitat. No és estrany que  les reflexions erudites recents continuïn amb expressions com “una comunitat autònoma homogènia però diversa”, “una realitat pluriinsular comuna però diferenciada”,  “un espai divers però coherent”... Una equació sense resoldre. O sense solució. O sense massa voluntat per posar-se d’acord.

 

EL BARRI DE NA BEL Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2010 12:46

 

 

El barri de na Bel

 

Climent  Picornell

 

Na Bel Cerdà i Soler va morir fa tres setmanes. Feia mesos que no la topava pel barri quan la seva filla, dins el Bar Bosch, plorant, em va dir: “ma mare és morta, ara venc d’enterrar-la”. Més enllà dels mèrits ciutadans, que en tenia, més enllà de la seva vessant de dinamitzadora social, que ho va ser i molt, la relació de la meva família amb na Bel va ser d’amistat i de veïnatge. Sempre tenia una paraula amable per als meus fills: tant li era ensenyar-los a fer un xorrac per acompanyar la música del ball de bot, com perdre horabaixes fent volar estels fets de canya i paper de diari, aprofitant l’embat mariner. Fins que va tenir el restaurant obert -el Singular, font de molts dels  seus últims maldecaps- allà ens solíem veure fent la xerradeta després de dinar. Però aquests darrers mesos no l’havia vista ni poc ni gens. Em van dir que se n’havia anat a la casa que tenia a s’Estanyol d’Artà.

 

El meu barri, el de sa Llonja i puig de Sant Pere de Palma li deu molt. Li deu un procés de recuperació que s’inicià a través de les naixents Associacions de Veïnats i del procés paral·lel de revitalització popular d’aquest tros de Ciutat que s’havia degradat físicament i moralment. Les cases, velles de segles, i la vida tradicional del barri de pescadors agonitzaven, tot això a dues passes de l’avinguda de Jaume III on els rics es compraven els seus pisos d’alt  standing. Aquesta degradació ja anava bé als interessos especulatius que venien d’anys enrere. L’arquitecte Gabriel Alomar me contava que en al plec de clàusules, quan guanyà el Pla de Reforma i Eixample, l’any 1943, s’hi imposava l’erradicació dels barris de Sa Calatrava i del puig de Sant Pere. El descobriment per part dels veïnats de què l’Ajuntament declarava zona verda una illeta habitada destapà connexions rares i a 1974 es crea l’Associació de Veïnats, que trobà bona aliança en el Col·legi d’Arquitectes. Un vespre dues cases caigueren i moriren dues persones, això catalitzà la mobilització: “El puig per als seus habitants”. Es declarà part de la zona en estat de runa i s’aturà l’arrasament especulatiu del barri. S’aconseguí la redacció d’un PERI (Pla especial de reforma interior), el primer en ser aprovat a Espanya. Segons J. Franquesa, “s’estava bastint a Palma una contranarrativa legitimadora potent contra l’urbanisme oficial”. No sé si tots els objectius s’han aconseguit, però el caràcter del barri s’ha conservat, amb tots o part dels seus residents tradicionals. Aquí hi era na Bel, ben al cap davant.

 

Li encantava parlar-me de la vida al barri quan era nina, era tan viu el que em deia, que pareixia un acte d’una peça costumista. Les bregues, més enllà de la frontera que marcava el torrent de sa Riera, de “putxeros” (del Puig) contra “Catalineros” (de Santa Catalina), les pedrades eren la menor de les barbaritats. Les corregudes pels terrats. El  moll, tan prop, els vaixells de línia que arribaven a l’altre costat de La Riba, que ja no hi és. O els primers estrangers  que venien als locals del carrer dels Apuntadors, “ells amb smoking i elles amb vestit llarg, trèiem cadiretes defora, els miraven, i els admiràvem”. Na Bel visqué en una cruïlla,  d’una vivor intraurbana excepcional i fou a temps de veure en què se convertien els carrers. Se’n va anar sense haver de sofrir el Halloween –imparable- apoderant-se del barri. Va recuperar tradicions que s’havien deixat anar: ella, quan ja ningú treia Sant Pere per dur-lo a passejar en barca fins a la farola de Porto Pi, s’hi va posar.

 

He llegit un recordatori, emocionat, del seu amic i veïnat Jaume Llabrés. “De sa mare que era poblera na Bel va heretar l’essència de la cultura popular i va aprendre les cançons tradicionals de la seva boca. De son pare, alcudienc, na Bel tenia vertadera passió per la mar, ja que ell era mariner i passava llargues temporades embarcat”. Amb ell i Aina Pascual fou responsable del muntatge de les exposicions del convent de les Caputxines. Amb Eugeni Cañellas, Francesca Adrover, Antoni Peralta i Joan Guasp conformà el grup “Sis Som” per treure les teranyines a la música popular mallorquina, vint anys damunt els escenaris i una partida de treballs editats (Cançons per a un capvespre, Tres i dos: Sis Som i Fruits de la terra) en donen fe. Això remarca el seu paper d’agitadora a una Palma que iniciava el seu procés de transformació multicultural.

 

Vaig fer una volta pel barri de na Bel, abans d’anar als seu funeral, a l’església de Santa Creu, tot esperant que el Lobby de dones, l’Associació de Veïnats i els seus amics ens posem a fer feina per un reconeixement que es mereix. He travessat la plaça de la Llotja, els bars plens de italians de tres creuers grossos al port. Un cec escolta una radieta arrepitat a l’antiga Comandància de Marina avui una conselleria, s’hi passa hores i hores. Han tancat el moll de pescadors, ja no es pot anar a veure arribar les barques del bou; el carril bici travessa la plaça de la porta de Santa Catalina, amb els pins i dues estàtues de Ben Jakober –dos colomots de tamany descomunal- a cent metres de “l’església a l’inrevés” sembrada per la punta del campanar; el venedors de droga “trapitxeen” davant el bar que confronta amb la nova biblioteca Pública, prop del museu del Baluard; el carrer del Vi amb moltes cases restaurades per gent de bona posició que ha tornat dins murada – els acadèmics en diuen “gentrificació”-; el petit supermercat del carrer de la Llebre, neixen petites fruiteries, queda, encara, una carnisseria; la plaça de les Drassanes amb el seu trull –feixuc per als veïnats- guitarres flamenques, contenidors plens de fems, estornells damunt els plàtans altíssims. Els de la UGT es manifestaven davant el Consolat de la Mar, per la porta de darrera surt un conseller i el president Antich, amb cotxe, pel jardinet de la porta del Moll. Posen canonades noves, la merda no surarà quan les tronetes rebentin; en “Cariñoso”, el llanterner, passejant amb les mans a l’espatlla; els alemanys fan coa per entrar a La Bóveda on en Jaume talla pernil; l’escolà de Sant Joan de Malta, petit i grassonet, toca la campaneta; na Xisqueta cerca aparcament –un bé molt preuat- a un barri que és ACIRE (de circulació restringida) però on entra tothom qui vol; a sa Feixina pares amb infants petits, skaters davall el monument –ara innominat- per l’enfonsament del creuer “Baleares”;  els sense-casa es fan el jaç al jardins públics bevent vi de tetrabric.

 

Les gavines van cap al moll, l’horabaixa s’enfosqueix, un pintor japonès, del natural, mira de capturar aquest moment; milers de cotxers circulen pel passeig Marítim; uns operaris ja pengen els llums de Nadal, mentre na Rosa diu al seu estimat que per Nadal vol estar amb ell, que no vol anar a ca els seus pares; una nina petita estreny una sirena de pedaç, aferrada a la mà de sa mare. La vida que segueix és l’expressió cursi que esdevé trista quan un servidor enfila el carrer de Sant Llorenç. La meva passejada pel barri on havia nascut na Bel és un homenatge. Petit i particular.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb