Climent Picornell

EL "TOP TEN" DELS REFRANYS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 23 Novembre, 2010 12:52

 

Els Top ten dels refranys de les illes Balears

 

Climent Picornell

 

Un refrany és una sentència, molt semblant a un adagi, o a un proverbi, una màxima, un aforisme, en la mateixa línia d’una dita, una locució o una frase feta. “Qui no vol pols que no vagi a l’era” o “A la taula i al llit, al primer crit”. Són, també, alguna cosa semblant a regles no escrites de comportament, recolzades sobre evidències populars amplament admeses per tothom. Els grecs els heretaren de l’antic Orient, i els transmeteren als romans,  Erasme de Rotterdam en la seva Adagiorum Collectanea en feu de pont per a difondre’ls per tot Europa. Algú els ha volgut qualificar com la “filosofia de la frase breu”, la condensació de la saviesa popular, amarada d’ironia, aferrada a una gran força expressiva. En català, dos mallorquins notables, Ramon Llull i Anselm Turmeda, a l’edat Mitjana ja feren ús del refranyer, recolliren i crearen proverbis. El refrany gaudeix de certes característiques estructurals que fan referència a la seva codificació,  a la seva edificació verbal moltes vegades binària, sovint rimada. Té també una estructura rítmica, apel·la a les metàfores, a les comparances, a la sàtira, i no defuig, si escau, les onomatopeies. Ja des de molt antic, per tant, els hem usat per expressar de manera abreujada i mnemotècnica preceptes de la vida. “Tal faràs, tal trobaràs” o “Qui dia passa, any empeny”. Els diferents reculls existents han aconseguit arreplegar moltes d’aquestes expressions populars que la disminució de la vida pagesa i de la transmissió oral havia deixat baldats i, és ben cert, han desaparegut de la parla dels joves, i també dels qui no ho són tant.

 

Victor Pàmies, d’una forma exemplar i sistemàtica, recupera, classifica i codifica la paremiologia catalana, l’estudi dels refranys en la nostra llengua, usant les noves tecnologies. És el que es proposa des de fa anys a les seves webs i blogs a Internet (hi podeu entrar  http://refranys.wordpress.com/  ):  Biblioteca paremiològica, Conferències paremiològiques, Diccitionari, Dites i frases fetes, Enciclopèdia paremiològica, Etimologies paremiològiques, Paremiologia didàctica, Paremiosfera, Raons que rimen, Refranyer català-castellà, Refranyer temàtic, Un polsim de refranys... S’ha posat com a fita tenir indexats 500.000 refranys en català l’any 2015. I ja en du més de 300.000! Una de les seves iniciatives començà fa mesos quan proposà als internautes i altres coneguts i  amants dels refranyers la iniciatica d’el·laborar un ranking dels refranys més populars, el que ell anomenà els “Top ten dels refranys catalans”. Creà un blog especial i des de fa unes setmanes va publicant els resultats, producte de més de 1200 informants. Ja ha sortit el Top ten general i el del País Valencià. Faltava però el de les illes Balears. Li vaig escriure, impacient, per tenir els resultats dels de les illes Balears i em contestà ràpidament. “Climent: Concretem per aquesta setmana la publicació del Top ten de les Illes? Tot just ara estic treient les dades del País Valencià. Avui he publicat el Top 100 i demà o dimecres treuré els refranys que només ha dit un únic informant (petites perles, vaja). T'avanço el Top ten, extret de les enquestes rebudes per informants "purs" de les Illes. Fixa't que el Top ten és Top 11, perquè en desè lloc han quedat empatats dos refranys amb el mateix nombre de vots. El de la pols a l'era l'han dit gairebé una de cada tres persones (un 33%), com en el Top general, vaja! Si necessites alguna altra dada més, demana, d'acord?”

 

Per tant i com a primícia per als lectors de Blog, aquí els tenen: 1.- Qui no vol pols, que no vagi a s'era. 2.- S’ase va dir a n’es porc orellut. 3.- Qui barata es cap se grata. 4.- Qui dia passa, any empeny. 5.- Gat escaldat, d'aigua freda tem. 6.-Es tests semblen a ses olles. 7.- Qui no té cap, ha de tenir cames. 8.- Qui va amb un coix, al cap d'un any ho són tots dos. 9.-Una flor no fa estiu. 10 (a).- No diguis blat que no el tenguis dins es sac, i ben fermat . 10 (b).-A l'abril, cada gota val per mil.

N’hi ha un parell que es repeteixen -o són equivalents amb altres paraules- als del  Top ten general (1.- Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. 2.- Pel maig, cada dia un raig . 3.- No diguis blat que no el tenguis dins el sac i ben lligat. 4.- Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot. 5.- A la taula i al llit al primer crit. 6.- Cel rogenc, pluja o vent. 7.- Per Nadal, cada ovella al seu corral. 8.- Tal faràs, tal trobaràs. 9.- Qui dia passa, any empeny. 10.- A l'estiu tota cuca viu.), i als del País Valencià ( 1.-Qui no vulga pols, que no vaja a l'era. 2.-A la taula i al llit al primer crit. 3.-Quan Benicadell porta capell, pica espart i fes cordell. 4.- Cel a borreguets, aigua a canterets. 5.- No deixes les sendes velles per les novelles. 6.-Li diu el mort al degollat: Qui t'ha fet eixe forat? 7.-De fora vindran que de casa ens trauran. 8.-A l'estiu tot lo món viu. 9.-Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures. 10 (a).- Tota pedra fa paret. 10 (b).-Estira més un pèl de figa que una maroma de barco. 10 (c).- Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal.).

 

El refrany més citat és una bona indicació: qui vulgui tranquil·litat, que no es cerqui complicacions. Altres fan referència a que no és canviïn les sendes velles per les novelles ja que, després, un s’ha de gratar el cap. Podem veure com es nota la vessant conservadora i assenyada que guia els consells tradicionals. Aquests preceptes vitals o morals, juntament amb els refranys de caire meteorològic i agrològic es situen el cap curucull dels rànquings nostrats, com ho demostra aquesta iniciativa de Víctor Pàmies. No hi ha dubte, però, que la seva potència, la brevetat, la concisió, la sonoritat han fet que els refranys (com els aforismes, les dites o les frases fetes) encara perdurin, com una mena de sublimació de la parla, un recull de la història menuda, no escrita, de la gent planera de tots els països. A la nostra terra, com per tot arreu, els refranys són fruit de la saviesa popular ja que gairebé tots els temes de la vida hi apareixen en forma d’idees, sentiments, consells i normes variades. Han estat el gresol de l’experiència i la voluntat d’educar a les generacions joves, que ara els poden trobar, si volen, també a Internet.

 

 

 

 

DEL SEXE, LA INFIDELITAT I L'ORGASME SEC Climent Picornell

jcmllonja | 18 Novembre, 2010 17:30

 


Del sexe, la infidelitat i l’orgasme sec

 

Climent Picornell

 

Va tenir esposa i dues amants durant trenta anys. I ara, no se sabia molt bé com, s’havia destapat tot. Primer fou la seva dona qui ho va saber, i la que s’encarregà de què les altres dues sabessin que ho sabia, i de què sabessin cada una d’elles, que existien les tres, cosa que ell sàviament havia aconseguit aïllar. Les amants sabien que era casat, però no sabien que eren dues, es pensaven que eren, cadascuna, l’alternativa. I ara descobert el pastís, ell, tan agosarat, tan atlètic -“és que se cuida molt, miral-te pareix un atleta”, ara ja se sap en què feia tanta de gimnàstica-, desfet, prega i plora, desconsolat, demana a la seva dona que el torni a voler, que el perdoni,  que no hi tornarà mai més. Plora, i plora... I la dona que li diu que no,  que no el vol dins el llit devora ella, que no pot, que no s’imagina que li fiqui allò que ha passejat per tants de llocs diferents, i que no és per les mentides,  que això li és igual, que és una cosa física, i que no li espassarà i que ja pot bramar. I ell que només vol tornar devora la dona, la bona, la del matrimoni i que no en vol cap de les altres, a les que visitava d’amagat. I això que una sí que el vol, ara podria ser tot per a ella, perquè l’altra, casada, tem que tot el rebombori arribi a les orelles del seu home i no vol trull familiar. Trenta anys és tota una vida. Són tres vides, tres llocs, tres boques, tres conys, tres maneres de veure el món, tres maneres de dir t’estim, sense dir noms. Però ell la vol a ella. Deu ser per orgull, ja que no pot ser per vergonya.

 

A França un 30 % de casats i casades o amb parella estable han estat infidels; el 75 % no se’n pened, i a més no cerca un contacte furtiu i esporàdic sinó un contacte continuat. El sexe, que n’hi ha, sens dubte, no és prioritari, ho és més la nova relació estreta amb algú altre. El  60% d’homes i el 40% de dones, infidels, segons una enquesta recent, donen com a motius principals, el tenir una nova experiència, la falta de relacions amb la parella, l’amor, el gust d’una cosa prohibida... El subjectes de la infidelitat: desconeguts, amics, col·legues, “ex”, un amic o amiga de la seva parella. Les cases respectives són el lloc preferit, també el cotxe i l’hotel. La frontera de la infidelitat només la posen en l’acte sexual complet un 14%. Tot s’ha de dir que les raons per les quals les parelles es mantenen fidels són: l’amor (68%), el respecte a l’altre (55%), les creences morals o religioses (16%), no haver-ne tengut ocasió (10%), el temor a les conseqüències en la família (10%).

 

“Infidels.com” es titulava un reportatge que publicava La Vanguardia, sobre un web que té un gran èxit: posa en contacte casats amb vocació d’adúlters. “La idea” diuen els seus fundadors “prové d’estudis que demostren que la infidelitat és un fet generalitzat i per tant hem decidit facilitar-la organitzadament”. En deu mesos que fa que funciona té 400.000 membres. A França i a gran part d’Europa la infidelitat no xoca, “basta veure el cinema i la tv: tot el món engana a tot el món”. Segons una dona inscrita al web “elles generalment enganen els seus marits amb altres marits, l’adulteri té per tant quelcom de conjugal”. Segons Elia Quiñones, Internet, a través dels seus múltiples webs de contactes,  permet un accés ràpid i discret, però sense garantia de qualitat, i amb el perill de reduir les relacions a objecte de consum, disfressat de sinceritat i d’anar directament al que es cerca: sexe. Però un sexe sense seducció, sense amor. Aquests cercadors de la xarxa juguen al speed dating (cites ràpides), amb la il·lusió de trobar –amb successives proves d’assaig-error- la persona adequada, en un torrent de noves coneixences, però també de frustracions i de fracassos. Per Quiñones, un “fast-food afectiu-sexual”.

 

“La vida sexual de Chopin” em va sorprendre. És un article del musicòleg mallorquí resident a Nova York, Antoni Pizà. Lluny de la imatge feble, malalta, tísica del músic, tengué una vida sexual podríem dir que normal. En parla a la correspondència amb les seves amants, sobretot amb Delfina Potocka, amiga de tots els grans artistes de París de la primera meitat del segle XIX. Fins i tot havien establert un cert codi amb paraules clau – la vagina era el “re bemoll”, el seu membre, “el pedal”- de tal manera que hi ha frases com “m’agradaria ficar-te el pedal ben endins del re bemoll”, com veuen, frases no exemptes d’una certa vulgaritat, mala d’empassar en un artista romàntic. Ara bé la idea de l’ejaculació chopiniana tenia una dosi d’irrealitat: “quant buit el meu suc dins una dona, fins al punt de quedar-me ben eixut, la inspiració m’abandona i no em vénen idees musicals noves al cap”. Sensació que converteix en un vertader axioma –el podríem anomenar del “semen com a fluid creatiu”- quan afirma que “els homes que fan gran descobriments s’han de fer enfora de les dones”. No els contaré el que pensava George Sand de Chopin com amant: magrel·lo.

 

El teorema del semen, fluid de creativitat segons Chopin, me va fer anar a un apunt sobre l’orgasme sec, que burlaria la tesi del music polonès. Sí, sí... l’orgasme sec dels homes, evidentment. Un orgasme sense ejaculació. És una de les claus del sexe tàntric. A través d’una sèrie de tècniques l’home pot viure el plaer sexual sense tenir la sensació de descàrrega. G. Ferrara, mestre del tantrisme, ens informa que es persegueix un sexe que augmenta l’energia psicosexual reprimida al llarg dels segles. L’orgasme sec requereix una sèrie de tècniques, mentals, com la concentració en determinats músculs, entonar sons per a frenar o pressionar un “punt sagrat” a uns set centímetres de la base del penis. Diu que l’orgasme tàntric masculí se sembla a l’orgasme femení, més total, aquest amb cinc nivells; el cinquè anomenat “ona de la felicitat” on la dona experiment set pics d’èxtasi, fins que allibera el que s’anomena la “Amrita”, un líquid lleugerament blanquinós, altament nutritiu. Això Chopin no ho devia saber, m’imagin.

 

Seixanta quatre arts amatòries són una part del tantra. De tal manera que practicar la “cullera”, la “respiració harmonitzada” o el “yab-yum”, segurament poden fer que les parelles avorrides o en crisi trobin en el sexe tàntric solució als seus problemes. Més enllà de la infidelitat. O de les tècniques gimnàstico-equilibristes, explicitades al més vulgaritzat Kama Sutra, de la teoria de l’energia sexual dels orgons del psiquiatre alemany Wilhem Reich o de la moderna Viagra que retorna en juvenil el sexe senil. Aquest darrer no era un problema per a Adolfo Bioy, gran amant, ja vell, lluny d’aquets remeis, es conformava: “En altre temps, de nit somiava i de dia me colgava amb dones. Ara somiï amb dones”.

__________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

 

 

"CULTURA I PAÍS" (Grup d'anàlisi i d'opinió) Climent Picornell

jcmllonja | 12 Novembre, 2010 11:53

 

 

“Cultura i País” (Grup d’anàlisi i d’opinió)

 

Climent Picornell

 

Som bastants els qui pensam que l’estat de la cultura al nostre país és insatisfactori. I  que, per tant, caldria introduir modificacions urgents i decidides en el rumb de les polítiques culturals institucionals i en els usos culturals dels ciutadans. Quasi res! Però així es podria imaginar i impulsar un projecte cultural per a les illes Balears, concebudes com a país, sense autocomplaences però també sense complexos. Un projecte cultural arrelat i universal, capaç de fer compatibles les iniciatives de difusió social de la cultura de masses amb el foment de l’excel·lència creativa, que inclogui la recerca científica i la humanística, amb el suport de les institucions públiques amb una dotació pressupostària potent, obert a la innovació i compromès amb el patrimoni heretat. Hi hem d’afegir que els efectes indesitjats de la globalització i les transformacions demogràfiques de grans dimensions succeïdes a les illes aquests darrers anys –que per aquesta raó presenten una gran heterogeneïtat cultural-, sense polítiques eficaces d’integració fonamentades en el principi de la interculturalitat, duen el camí de convertir-nos en un país sense cohesió interna.

 

N’havíem parlat altres pics, entre nosaltres i per separat, però una certa urgència ens feu reunir – a Guillem Frontera, Joan Melià, Damià Pons i un servidor, Climent Picornell- un dia plujós d’octubre al Pla de Mallorca per veure si totes aquestes reflexions quallaven en alguna cosa més. Va ser a partir d’aquí quan els quatre, com a grup promotor, decidírem redactar un text –del qual beu generosament aquest article- i estendre el procés de discussió a una quarantena de membres que, per una o altra cosa, estassin vinculats amb el fet cultural i tenguessin entre els seus objectius, també, el nostre país. D’aquí la conjetura d’anomenar el grup Cultura i País. Els membres promotors de Cultura i País simplement volem crear un àmbit de debat i de diàleg des del qual es puguin impulsar processos de reflexió, avaluació i prescripció sobre la cultura a les Balears, tant sobre les qüestions generals com sobre les més específiques o sectorials. Contribuir a crear una opinió pública més sensible i exigent, partidària de donar un paper rellevant a la cultura en la vida social, política i econòmica de tots els seus ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència, edat o ideologia.  Pensam que aquest grup d’opinió i d’anàlisi pugui tenir una entitat independent, integrada per persones que, des de posicions plurals, coincideixin en creure en la necessitat que la cultura a les Balears ha de ser un element molt més central en les polítiques públiques i un eix vertebrador de la societat.

 

Amb la promulgació de l’estatut d’Autonomia i la constitució del Govern de les Illes Balears i dels Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa-Fomentera va començar un cicle polític que es preveia i es suposava que afavoriria un desenvolupament intens de la cultura, amb la consegüent superació progressiva dels seculars dèficits històrics. Dèficits en equipaments, en dotació de recursos, en oferta diversificada i de qualitat, en compromís dels poders públics amb la promoció social dels béns artístics i intel·lectuals,  en els nivells de consum cultural dels ciutadans... I que també es superaria la insuficient adhesió de la població a les manifestacions culturals que es fonamentaven creativament en la identitat de les Balears, un tret molt important de les quals era que s’expressaven en llengua catalana. Això era a l’inici de la dècada de 1980 i l’objectiu ideal, aconseguir una situació homologable als estàndards dels països europeus normals, semblava que podria ser abastable en unes poques dècades. Tanmateix, el fet de disposar d’un règim d’autogovern limitat i d’haver de gestionar les polítiques culturals transferides per l’estat Espanyol amb dotacions insuficients -i moltes sense renunciar a tutelar-les-, pensam que no han donat com a resultat una situació que pugui ser considerada  satisfactòria.

 

A hores d’ara, novembre de 2010, i ja amb l’experiència de governs de signe ideològic diferent, ens preocupa l’estat de la cultura al nostre país. Malgrat poguem comptar amb conciutadans capaços d’una alta creativitat reconeguda i un bon nombre d’entitats compromeses activament en el foment de la cultura, ens sembla inqüestionable que el sistema cultural a les Balears es caracteritza encara per les seves mancances i la seva feblesa. Entre altres raons perquè els nivells de consum cultural continuen essent impropis d’un país que té una renda per càpita elevada o perquè els dèficits en equipaments culturals han estat escassament resolts –i alguns dels existents es troben en estat de precarietat- i  encara en falten molts, en un país de més d’un milió d’habitants, amb una identitat i un patrimoni cultural singular  que, a més, és visitat per milions de turistes.

 

Avui la cultura és la gran absent del debat polític. I si hi és introduïda, ho és per instrumentalitzar-la. El compromís que han tengut els diferents governs ha estat del tot insuficient, amb uns pressupostos mínims. Cal no ignorar, és veritat, que l’espoli fiscal que l’estat Espanyol practica fa que totes les àrees del govern autonòmic siguin clarament insolvents, la cultura també n’és una víctima. Però tampoc hi ha hagut massa predisposició a crear consensos, actuacions basades en la cooperació, a fer-ne una planificació racional a mitjà i a llarg termini. Les actuacions culturals basades en el dia a dia, per crear un focus d’atenció mediàtica momentani, han impedit consolidar iniciatives fonamentades en estructures perdurables, que incrementarien progressivament la seva eficiència. És cert que el paisatge cultural pot semblar farcit d’una gran quantitat d’ofertes, però es fa difícil deduir quin és el full de ruta global i estratègic de la cultura a les Balears. Tot plegat genera una sensació de tendència a la programació compulsiva, cada institució dins el seu àmbit. Amb independència, o d’esquena als agents culturals i amb poca complementarietat amb les entitats civils.

 

La cultura produïda a les Balears té, a més a més, una base empresarial i industrial molt feble. El seu reforçament, com a plataformes de producció i distribució de béns culturals, hauria de ser una prioritat en els programes d’impuls a l’economia productiva. Han de rebre suport per circular, com a mínim, dins tot l’espai català. També els mitjans audiovisuals de bona qualitat, per poder tenir capacitat de competir dins el territori lingüístic propi amb totes les ofertes que hi siguin introduïdes des de fora. La seva adequació, com la de tota la cultura en general, al món de les noves tecnologies ha de ser un element de reflexió central i prioritari.

 

Per discutir i analitzar tot aquest ventall d’opcions i també dissenyar un mapa de prioritats, o la presència de la cultura en els programes electorals dels partits, l’estat de la música, el teatre, els arxius i biblioteques, la legislació estatal i autonòmica, la dimensió econòmica del fet cultural, els museus o la creació literària, hem convocat un grup ample de persones dia 10 de novembre a Can Alcover de l’Obra Cultural Balear. Procurarem tenir-vos informats. 

__________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

PAISATGES DE TARDOR, AMB FRUITA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Novembre, 2010 08:00

Paisatges de tardor, amb fruita


Climent Picornell


Foravila té, després de les plogudes d’octubre i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i tant si és foc de flama con foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s’espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com a boires localitzades, però disperses a la vegada.  L’ olor d’aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia de tardor al camp mallorquí.


Les figueres groguegen per damunt la capçana i els ametlers estan ben retuts, entrats dins la pausa tardoral i hivernenca, mentre, per dins les garrigues, gírgoles, blaves i esclata-sangs se remouen davall terra. “Si plou per la tardor hi haurà esclata-sangs i sinó, aglans”. Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l’aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d’un caçador travessen a tota, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrera una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin. 


Les nesples, fruita tardoral, mereixen que els facem una mica de cas. Amb bicicleta, quan érem nins veníem aquí, entre Llorito i Sant Joan i sense paciència mossegàvem les nesples verdes, aspres i fortes. La nespla verda damunt palla, madura, com a l’arbre, fins que es fa com una compota d’ella mateixa, blana i sucosa. Eren i són petites, en canvi ara veig al mercat nesples enormes; ha passat el mateix amb els gínjols: abans eren com olives, ara n’hi ha com ous de gallina. Hi ha dos vellíssims ginjolers, de gínjols menuts, a dues clastres de monges tancades de Palma. Per  ser un arbre humil Jaume Santandreu fa un Elogi de la nesplera, els apunt els darrers versos: “Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera / ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om. / Retorn a la bardissa de malmesa sendera / només per contemplar-te, essencial nesplera / i voler ser qui som”. 


Les serves, com les nesples, s’ha de menjar molt pansides, sembla que de “cerva” ve cervesa en llatí, ja que els romans hi feien un brou espirituós, coses de l’etimologia, com “melmelada” que en origen vol dir codonyat. El tio Toni s’entrega amb un caixó de codonyes del Rafal; “són codonyes, no codonys! Són més grosses”. Tenen aquell color groc vellutat. En farem codonyat, la tia Jerònia amb les pells ens va ensenyar a fer un arrop. El codony era símbol de felicitat a Grècia, s’oferia a les nuvies el dia de les noces. Un taxi que vaig agafar a València en duia, de la casta que fan bona olor,  per perfumar el cotxe.


Quan no és l’estiu aquí ho és a Sud-àfrica o Sud-àmerica i d’allà ens arriben fruites fora temps. Abans, però, s’havia de menjar la fruita quan tocava, amb poques excepcions, quan es conservava per mitjans naturals o casolans o es feia durar, com els melons per les matances, penjats dins unes bosses de cordellina. O es secaven les figues, amb els acops o el pa de figa (torró de pobre, li deia l’amo en Pep Capsibo). Per les matances la fruita era el meló, algunes pomes tardanes, taronges i ametles encetades que es triaven directament damunt la taula perquè les havien torrades amb la closca. Ara els més naturistes i slowfoodistes retornen a predicar-ho: menjar  el de més a prop i quan toca.


Els estols d’estornell fan les seves figures compassades pel cel.  Foravila és orfe de colors forts i provocadors, si exceptuam els tocs de groc dels codonyers i els carbassa dels caquiers. El dia s’ha acursat i ja anam cap a Tots Sant. “Per Tots Sants murtons, aglans, cames-seques i esclata-sangs”. És el temps d’aquestes fruites modestes, salvatges, algunes de la garriga: arboces, gínjols, atzeroles, caquis, codonys, magranes, nesples, serves, lledons, murtons, aglans, nous... No fa gaire en Jordi Fiol em mostrava una fotografia antiga d’un home major de Costitx, camisa esquinçada, avarques velles, que venia lledons. Avui ningú els fa cas, abans eren com els confitets d’ara, dels lledoners de les possessions, alguns monumentals, com el lledoner del cementeri de Montuïri (“Quin és s’arbre que fa fruita / més petita que un ciuró / primer es verda, llavors groga / i després com un carbó?”).  Aranyons, d’un blau negrenc, esmussos si no són ben madurs, o murtons, són bons exemples d’aquestes fruites menors de tardor. Mateu Picornell em va donar a tastar el seu licor de murta, amb la maceració dels murtons, com fan el “patxaran” amb els aranyons.


Les magranes badades impúdicament, les mollars de grans grossos i les agres per fer confitura que tan bé acompanya els rostits. Encara queden figues de moro que resisteixen ben madures. Se’n tuden a milions ara que ja no s’estruquen per donar als porcs.  En Tomeu en fa un gelat excel·lent i Pere Ballester a De Re Cibaria proposa una espècie de confitura, sense sucre, es veu que la figa de pic, o de pala que diuen els valencians, ja és dolça a bastament. Ma mare, el primer pic que vengué a Palma, tenia tres anys, es va enamorar d’un caqui, mai n’havia vist, una dona en venia a una paradeta de l’estació del tren; quan son pare li hagué comprat, no li agradà... “aquells grells, llefiscosos!”, em contava. Atzeroles, petites, àcides. Citades al poema La Relíquia de Joan Alcover, aquell del “Faune mutilat / brollador eixut...”; un poc més envant diu: “... caçàvem bestioles / i ens fèiem esqueixos / muntant a les branques de les atzeroles”. D’atzeroles en va tenir un còlic en Jaume B. de s’Arracó i l’hagueren de dur a la Policlínica, tantes en va menjar. D’una atzerolera, vella i grossa, al costat d’un pou comú, en vaig surar un esqueix que ara tenc estalonat, perquè va créixer tort.


Aglans d’alzines dolces, i noguers que abans eren uns arbres esparsos per foravila, en Mateu Ginard n’ha sembrat mitja quarterada. Les nous de Sóller són petites, algunes buides, però les plenes són superiors. Vaig al puig de Reig a veure les arboceres, cirera d’arboç li diuen a Catalunya, vermell acarabassat. Davall una arbocera, al campus de la UIB hi ha una placa en homenatge a un col·lega mort, congelat a l’Himalaia. Conté l’arboça quan és madura petites quantitats d’alcohol, per això la referència a les gateres i als vòmits si se’n mengen moltes. Arbutus unedo; unedo vol dir només una, no val menjar-ne moltes. A Còrsega en vaig comprar confitura. Al nord d’Àfrica el consideren un arbust que espanta dimonis i maleficis, per això els berbers el sembraven a  ca seva. Passejar, menjar un lledó, un aranyó, un murtó, una nespla, com diu Andreu Manresa “és una temptativa per a evocar les sensacions profundes dels crus, aspres i subtils sabors vegetals de la prehistòria, potser”.

 

___________________________________

IMATGE: FOTOGRAFIA D'ANSEL ADAMS 


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb