Climent Picornell

"SENYOR AHIR"... I DESPÚSAHIR ("IMATGES DE MALLORCA") Climent Picornell

jcmllonja | 25 Octubre, 2010 10:42

 

Senyor ahir ...  i despús-ahir: Imatges de Mallorca

 

Climent Picornell

 

“Quan pogué controlar el tic de les seves rialles, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven” (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n diran de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable Die Balearen, l’arxiduc Lluís Salvador: “Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix” . Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que feu a Mallorca l’any 1911.

 

Són observacions que ens fan dos personatges externs i que ens deixen espipellar com era la Mallorca de fa cinquanta i de fa cent anys. És la mirada dels altres, tan alliçonadora per un poble que es creu viure a la millor terreta del món, tot allò de la Roqueta... És cert que els relats dels estrangers i els viatgers s’han de sedassar i que alguns, sobretot els romàntics, no veien el que veien sinó el que creien que venien a veure i per tant no veien res. Hi ha excepcions, George Sand, qui en no veure el que esperava, l’agafà dels mallorquins, i dels porcs. Altres ens deixen anècdotes reveladores, J. A. de Cabanyes el 1838, s’espanta de la quantitat de prebes coents que s’hi menjaven i de l’enormitat de rots que feien els illencs. En fi, hauria d’ordenar els meus apunts sobre viatgers, afegint Mallorca vista pels viatgers alemanys de Germà García i Boned, per un curs que em demanen.

 

Louis Codet (1876-1914) escriu un text breu, Imatges de Mallorca (Ed. Documenta Balear, amb un estudi introductori completíssim de Francisca Lladó Pol), resultat d’un viatge l’any 1911, amb dibuixos i pintures. Codet és un personatge amb bona formació literària i artística que entén el viatge de forma diferent a la Il·lustració o al Romanticisme; un viatge més interior, de fuita, lluny de la decadència europea. En veure una velleta i dos infants damunt un ase camí de Lluc, li surt: “Em va semblar veure desfilar un conte de Perrault. Tot és tan antic a Espanya! S’hi viu tan dolçament com es feia antany. S’hi resta molt ignorant. No hi existeix l’esperit curiós. Nosaltres, els francesos que tant apreciem la novetat i l’aventura, correm el risc de jutjar malament aquesta bona gent...”. Són poques pàgines però entremig de molt bones descripcions paisatgístiques, s’hi contrapuntegen impressions de caire social: “Els petits diaris són una cosa fúnebre. A la primera plana, no s’hi veuen més que grans quadres negres que contenen les esqueles mortuòries. A continuació alguns comunicats, i després donen compte dels banquets que diverses ciutats ofereixen als seus torejadors”. Mentre descriu la diada de Tots Sants amb “les madones fregint bunyols de patata... les dones, joves i velles, vestides de setí negre”, el viatger “tenia la sensació d’una vella civilització que ens és del tot aliena”.

 

A Senyor ahir, (Mr. Yesterday), prologat de forma brillant per Llucià Rinyon (Documenta Balear), es reafirmen les impressions de Codet -cinquanta anys després-, quan se’ns dona una visió del que era fer negocis a Mallorca: construir un petit hotelet a Cala Rajada, a principis dels anys 50. Tot contat baix l’òptica d’una nord-americana, moderna, progressista i viatgera, Aurèlia Canaan (nascuda el 1909), que arriba molt prest a la conclusió que “mañana” a Mallorca vol dir mai, o en el millor dels casos... no se sap quan. Com ressalta Rinyon, l’any 1953 desaparegueren les cartilles de racionament, el 1955 s’inaugurà l’hospital de Son Dureta, el 1958 GESA instal·la la central elèctrica d’Alcúdia i el 1960 s’inaugura l’aeroport de Son Sant Joan. “A partir dels anys seixanta, ha estat un desfer calça...”. El llibre va de la construcció de l’hotel El Castillo de Cala Rajada, l’any 1956, per una parella d’americans amb una certa tintura beatnik, d’això va, i de molt més. De les percepcions, del tracte amb les dramatis personae que hi actuen, caricaturitzades, però de realitat: els missers, l’arquitecte, els mestres d’obres, els cambrers, la gent en general, de les monges de l’època i tot. La Mallorca que s’obria al turisme de masses, el qual farà fugir de Mallorca a la parella Canaan quan veuen que el que els havia fet quedar, desapareix –ells en tengueren una part de culpa-. És una de les descripcions més vives del canvi econòmic i moral de la societat de les illes Balears provocat pel turisme, contat amb una visió particular, una altra mirada d’un altre. “No hi havia minuts. Ni tampoc hores. Només temps. Temps per ballar. Temps per cantar. Progrés? Problemes mundials? Una idea no gaire clara dins el pensament de la majoria de persones, res d’important, res pel que s’hagués d’estar preocupat. Per ventura mañana...” . “Don Damián ens advertí que sempre havíem de mantenir les nostres activitats en secret, si no volíem pagar una fortuna per un bocí de terra. A Cala Rajada el més mínim rumor s’aspergia per tot...”.

 

Uns anys després d’obert el seu hotelet se’n temem de què “Un primer indici que venien noves tendències en la moda de viatjar a tot el món va ser la manca de treballadors...”, compensada amb l’arribada dels primers immigrants andalusos, descrits lluny del políticament correcte: “Encara que no totes aquestes famílies duguessin sang gitana a les venes, com sol dir-se, molts tenien el mateix moreno de pell, trets facials romanesos, i comportaments capriciosos i violents que els feien passar, a la velocitat de la llum, de l’alegria festiva al fosc desafiament, de l’arrogància a... bé, aquí hi ha una característica diferent dels gitanos, a l’humil respecte per la feina dura”. Situacions que constataven els canvis:  “ ...va ser quan descobrírem que cada un dels empleats tenien el seu petit aparell de ràdio... les motocicletes varen prendre el seu lloc on havien estat les bicicletes... A partir d’aleshores, el fet de no ser propietari d’un automòbil va significar un estigma de pobresa”.

 

Mentre el Foment de Turisme anunciava que els turistes havien passat del milió (fa anys que passam del dotze milions!), els Canaan –“Com una erupció d’urticària, els hotels varen créixer en tots els terrenys prou grans... a vegades amb préstecs de fins al 100%”- decideixen deixar Mallorca i partir, dubten si cap a Grècia, al final se’n van a Cascais de Portugal. Com diu un dels traductors “a Nova York es va llegir com vivien els gabellins de l’època”, és molt més, hauria de ser un llibre de lectura obligada per conèixer la història social i econòmica de com era la Mallorca pobra i -segons Canaan- tranquila, del franquisme i quins foren els mecanismes que conduïren cap al primer dels “booms” turístics. Amb totes les seves conseqüències.

________________

IMATGE: "TEMPS DE VEREMA" DEL FOTÒGRAF FELANITXER FRANCESC BONNIN ("EL MUT MASSETA")

 

 

 

 

"CALAMO CURRENTE" (APUNTS DISPERSOS) Climent Picornell

jcmllonja | 14 Octubre, 2010 09:25

 

 

Calamo currente (Apunts dispersos)

 

Climent Picornell

 

1.- Del terrat es veien les festes dels hereus del marquès de Mollò. Ell, fins que fou viu, va ser un homenet estret, amb els doblers, que no volgué fer cap millora a l’enorme palau. Jo el record d’un pic que havia aconseguit que me mostràs un parell de manuscrits de la seva enorme biblioteca i m’havia rebut allà dins, amb un fred que pelava, i un maridet amb calius als peus, no un braser, un maridet! Un pic mort la seva hereva duia endarrer de tirar la casa per la finestra i cada dia feia un sopar al jardí, que nosaltres dominaven des de ca nostra. Eren sopars servits per cambrers ben llustrats i on s’hi trobava una fauna diversa, des de gent amb smoking fins a ‘tios’ amb una bona cresta damunt el cap. I ella l’hereva, grassa, amb una grassor quasi mòrbida, i rica, molt rica, regnava damunt aquells estrambòtics convidats. 

 

2.- “A la fi he aconseguit posar un mirall de dos metres a ca nostra. Sempre n’havia duit endarrer. El meu fill de catorze anys, s’hi passa mitja vida davant, s’hi pentina, s’hi mira, abans de sortir hi fa desfilades. I jo que el tenc penjat davant la meva habitació, què vols que te digui? Quan hi pas per davant, amb la bata posada, veig a ma mare, som jo, però veig a ma mare, i li he agafat mania. No m’hi mir”.

 

3.- “Solomiiixo”. “Que diu que hi ha ?” Li fa tornar a repetir. “Solomiiixo”, torna a dir el cambrer amb un accent argentí lunfardo. “De serdo?”  “Sí, de serdo, porque de ternera xa no tengo”. Pareixia un diàleg d’un tango ballat pels carrers de la Boca a Bones Aires, però era com una versió, un revival d’ Ai Quaquin que has vengut de prim.

 

4.- Assegudeta al sofà, darrera els ‘visillos’, veu passar na Biela pel carrer. “El seu home” –se diu a ella mateixa- “sa va morir més jove que el meu, li hagueren de tallar les cames, coses del sucre, i el va haver de servir quatre anys. En canvi el meu va ser dit i fet, un atac de cor, ningú no ho vol, però és una bona mort”. Els fills no la vénen a veure tant com ella voldria, vénen poc, no li basta.  Els estima, però dubta si va estimar mai en Tòfol, encara calent dins el nínxol. “Només me cercava per fer-ho i res pus. Fer-ho i dinar o sopar i mirar la televisió. Mai me va dir t’estim”. I se posa dreta i rebenta en plors, i li ve al cap el nét molt malalt, i la filla separada..., i pensa que ella no ha de pensar aquelles coses. No toca.

 

5.- “Li has demanat?” “Sí”. “I...què?” “Què t’ha dit?” “Res. No passa res”. “Com que no passa res! Catorze anys i ja du quatre xuclades al coll que pareixen quatre cops covats! I no passa res! La se tiren o no?” “Com és això de la ‘se’ tiren? O sigui que tu creus que no pot ser ella...  ¿Què te penses que perquè és la teva filla estimada és un santito de guixo que no caga ni... o que no folla ni pixo, en aquest cas?” “Idò sí, no pot ser ella. La ‘se’ tiren”. “I ella no hi deu consentir? Ai els pares! Els pares de filles hauria de dir...”.

 

6.- Gana. També talent, desanament, fam. Es diu de la sensació absolutament psíquica, que es tradueix en una frissor per rossegar alguna cosa, ja sigui una galleta d’Inca o un poc de pa amb sobrassada que ens calmi repentinament la desesperació que hom creu nascuda a la panxa. Els efectes balsàmics d’aquests productes, ja a les primeres mossegades, reafirmen que haurien de passar a ser medecines pagades per la seguretat social. Berenant, dinant o sopant es mantén aquesta disfunció baix un cert control, que es sol disparar a hores diverses durant el dia. O a la nit. A la nit el millor és la xocolata.

 

7.- “Sortien cavalls de dins la paret”. És la definició modèl·lica que donà un home vell el primer pic que vegé una pel·lícula de cinema. Un altre personatge, molt conegut, i que no hi era tot, o tal vegada sí, es creia fermament tot el que passava a la pantalla. Si un és moria, o si l’altre el matava. Per això, plorava i reia, però no com ploraven els altres, sinó amb un plor real per una cosa que ell no distingia de la broma o de l’essència del cinema: la suplantació, el drama fingit.

 

8.- Recordarà sempre quan va ser conscient que el seu fill anava creixent, que tornava gran. Un dia, en una discussió mentre sopàvem, ell fill li digué: “mon pare ets un utòpic”. Un utòpic! No era tant per si era veritat o no, com per la parauleta, un nin que diu utòpic, amb una certa propietat, ja deixa de ser un nin, molt més enllà d’allò dels conceptes concrets i les idees formals de Jean Piaget. Ets un utòpic!  I a més devia ser veritat. Encara ara.

 

9.- He vist moltes carreres que són el resultat de la perseverança i la tossuderia, front a la intel·ligència i la creativitat. La carrera d’aquell home, i la d’aquella dona també,  era això, mesclada amb una certa inconsciència o ingenuïtat, no tenia noció de les seves pròpies limitacions. Això li feia fer i dir coses que els altres, més prudents o més discrets o amb mala consciència d’un mateix –però amb molts més coneixements i més ‘coneixement’- no farien mai de la vida. Per pudor, tal vegada.

 

10.- Elles i ells. Ella li fuig amb un jugador de futbol. Ella li fuig amb amb l’entrenador de gimnàstica. Ella li fuig amb el professor de ioga. Ella li fuig amb un multimilionari. Ella li fuig amb una altra dona.

____________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

PALMA: PERFILS DE LA CIUTAT ESVAÏDA I SUBMERGIDA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Octubre, 2010 17:15

 

Palma: Perfils de la ciutat esvaïda i submergida

 

Climent Picornell

 

Retorn després d’alguns mesos d’absència a practicar el vessant d’urbanita: devot de la ciutat. I em trob el passeig de Sagrera ocupat per un carrincló mercadet “hippie”. Cent anys després de què Gaspar Bennàssar (1869-1933), “s’arquitecte”, en un sol vespre urbanitzàs aquella esplanada malgirbada del barri de Raval de Mar (dec el bellíssim nom a la medievalista Maria Barceló). Patesc per si la remodelació dels entorns de la Llotja se’n durà immisericordiosíssimament aquest passeig. I lament que la noble plaça sia ocupada cada nit per un “botellot” organitzat i legal: més de tres-centes persones assegudes, beguent i menjant, a una placeta de reduïdes dimensions. Però el moment més greu és quan el matí següent vull comprar diaris on sempre els havia comprat, al quiosquet de n’Antònia, que a més de vendre’ls ens guardava la compra, feia ‘recaldos’ als coneguts, ens informava de les malalties i alegries dels veïnats... i no hi ha estada. Al seu lloc, una multinacional s’ha menjat el trosset i hi ha encastat una botiga, ben igual que les seves altres botigues de totes les altres ciutats on n’hi té: “Zara Home”. Un no-lloc més a Palma.

 

Tanta sort que en Vicenç Rotger ha tornat a obrir un parell dels quioscs que s’havien tancat. Una ciutat sense quioscs? Quina llàstima! Tot i que l’evolució de les grans urbs escup els punts de venda de diaris i revistes i mercaderia connexa. A Espanya se n’han tancat milers i milers i l’horitzó és el de la màquina expenedora de diaris o els venedors de cap de cantó. Una altra variant de la substitució del petit comerç, per les multinacionals o pels free-lancers que ocupen buits ocasionals i venturers.

 

Anar de compres o mirar els mostradors és un dels exercicis bàsics del viure a les ciutats. Un additament més de la cerimònia del passeig quotidià. Passejar per la ciutat amb l’attrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus mòbils...  Palma canvia i creix. Ha crescut i, tal vegada no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, si canviar era no mantenir el batec del que han representat les ciutats: ser capdavanteres del progrés, la modernitat i el multiculturalisme.

 

Però així com, per exemple, als cafès els han fabricat la seva petita història mítica, no s’ha fet amb les botigues. O és que no es comprava sabates Einstein? I Picasso, no emprava condons? O Lenin els canalons, per fer-los a la Rossini? Però és cert que és més sòbria la funció del comerç, no sembla lloc per a refugi del flâneur o de l’intel·lectual. Qui se’n recordarà del nostre petit quiosquet?  És inevitable l’oblit, la poca memòria?  Hom podria creure que el que és inevitable és la destrucció dels paisatges urbans,  als quals els pot passar el que els urbanistes italians denominen massa gràficament, “sventramento”; obrir el ventre i esbudellar la ciutat i col·locar-hi uns nous òrgans, més funcionals, però més asèptics. I així, la memòria urbana és substituïda per nous barris edificats damunt les runes dels anteriors, sense cor i sense passat. O encara pitjor, aquesta microcirurgia que elimina, lloc a lloc, petites botigues, estancs, cafès... Lassalle Óptico, Perfumería del Teatro, Librería Oliver, Colchonería Lladó, Colmado Frau, La Mimosa, Carnecería Equina... O conjunts d’edificacions que, pietosament, s’anomenen “Arqueologia Industrial”. Crec que avantposar el mot  “arqueologia” es fa per commoure els responsables de conservar el patrimoni. Tal vegada així no enderrocaran estacions de tren del XIX, fàbriques del racionalisme arquitectònic de principis del XX, barris sencers de la ciutat alguns amb una xemeneia com estendard, botigues laxament art-deco que atresoren un redol de la identitat de Palma.

 

Perfils de la ciutat esvaïda i submergida, ho bestrec dels llibres del capellà Caimari (Els Perfils de la Ciutat), del de  J. Verdaguer (La ciutat Esvaïda)  i del de J. C. Llop (En la ciudad sumergida) per fondre algunes de les cròniques urbanes que transcorren per dins aquests solars de la desmemòria. No voldria que em sentissin reivindicar aquells temps. Que si la ciutat era més amable, que si tothom se coneixia, que si els barris eren autosuficients i no havíem d’agafar cotxe i ara -maleït esperit del zoning de Le Corbusier, polígons monofuncionals- tothom s’ha de desplaçar, perdent temps i energia, a canvi d’aparcament. La ciutat, Palma, és un ens en transformació i evoluciona més ràpidament que la planificació feta des de les administracions. Deixant restes, estalons de la seva memòria. Som veïnat d’una finca que va construir Gaspar Bennàssar i vaig poder entrevistar abans de morir, Gabriel Alomar (1910-1997), dos subjectes històrics de la planificació de Palma, amb ombres i clarors a les seves obres. El carrer del Sindicat era marinat per dues botigues d’espècies, pebres i  claus d’olor, habituals condiments per a les matances, però també nou moscada o canyella. El meu barri ha quedat sense botigues, “La Puertoriqueña” avui és un restaurant de disseny i “tapas”. Ho dic per les metàfores del canvi. Era millor? Era l’aire dels temps. Eusebi Estada (La ciudad de Palma, 1885), era partidari d’enderrocar les murades i ventilar la ciutat, tancada i malaltissa. Ara ho trobaríem un sacrilegi. Per això se’m fa difícil el comentari evocador i nostàlgic i no caure dins el costumisme urbà dels Ayguaforts de Gabriel Maura. Quan ho pens, tal vegada, m’hagi de respondre amb la meva mania de retratar o descriure personatges marginals que han quedat capolats per l’evolució de la ciutat: desadaptats, gent sense casa, dones alimentadores de moixos, inquilins solitaris... Personatges mals d’encabir dins les teoritzacions de “La Palma que volem” o “La Palma que dissenyam” que es llancen des de l’Ajuntament. Les ciutats, Palma, lluny de seguir els col·lectius reivindicatius o l’administració, són modificades per forces molt més àgils que les municipals, o les sentimentals.

 

La pressió actual destrueix les xarxes socials existents als barris, amb l’amenaça connexa dels “assassins del comerç tradicional”, les gran cadenes comercials, usurpadores de les botigues d’antany. S’escenifica el triomf dels “no-llocs”. Així m’ha passat amb el quiosc desaparegut. Un buit urbà dins la meva Palma, només mitigat per les fotografies de Jaume Gual (Botigues de Palma, 2008), que gràficament fa el que jo voldria poder fer: una semàntica de la ciutat, un pàlpit del que volia dir urbà, un reliquiari del què estimàrem i una penyora per als nostres fills.

 

Vaig néixer al passeig Marítim,  vaig viure prop del pont del Tren, vaig tenir estudi al puig de sant Pere, al casalot de Can Canals amb la penya de gent rara, al cul de sac del carrer del Jardí, a la font de la Vila, a la plaça de la Llotja... La meva peripècia palmesana és testimoni d’haver pasturat per Ciutat, on, segons el mite, a les ciutats s’hi colga l'avantguarda, la modernitat. Però dins l'altre mite simètric, el de la postmodernitat Internetiana, tothom es pensa que té la caixa de les novetats a ca seva. Per això les ciutats no massa grosses, com Palma, pensen -ara més que mai- tocar amb un dit en el cel, malgrat el sedàs de crítics impertinents que es queixen quan es tanca el seu quiosc de tota la vida.

____________________________

IMATGE: JAUME GUAL ( BOTIGUES DE PALMA. Un abans i un després ) Palma. 2007

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb