Climent Picornell

JARDINS D'ALTRI A LA "RENTRÉE" Climent Picornell

jcmllonja | 21 Setembre, 2010 08:44

 

 

Jardins d’altri a la rentrée

 

Climent Picornell

 

Caldria dir-los que els Jardins d’altri són pellucades per dins els bocins dels altres.

Ara fa poc han estat les Festes de Gràcia, a Maó, on solen acabar amb la cantoria d’un himne (apòcrif) de la ciutat: ‘Es Mahón / una ciudad hermosa y galante / tiene co… modidades de una ciudad grande / hay comer, hay comercios de gran importancia / juzgado de primera instancia / y una hermosa electricidad…” etc.etc.  Però cercant, cercant, vaig trobar un altre sub-himne d’una empresa maonesa: ‘Somos todos bisuteros / de la ciudad de Mahón / trabajamos en Catisa / con mucha satisfacción…”. Res, coses del googlejar. 

 

Faig una feina per a un parenòstic i he hagut de cercar per dins refranyers, alguns ja informatitzats (Víctor Pàmies en té 300.000 arreplegats a  refranys.wordpress.com  i ara indaga el Top ten dels refranys catalans) fins als llatins (Asinum asinorum in saecula saeculorum, sempre hi haurà ases, ja es deia fa milers d’anys i es pot comprovar amb aquest article) tot passant pels primers que apareixen escrits en la nostra llengua, d’entre els quals vull destacar els d’Anselm Turmeda  ( “... no l'he dictat en llatí / per ço que el vell e lo fadrí, / lo estranger e lo cosí / entendre el puixen...    Açò fo fet al mes d'abril, / temps de primavera gentil; / noranta vuit tres cents e mil, / llavors corríem.” ) De Turmeda, una dotzeneta curta: “Entre les gents, lo poc parlar és saviesa. / Si est estaca soferràs, e si est maça feriràs. / Can hauràs guanyat bon amic guarda'l bé. / Paraula no pot tornar, pus que es dita. / Si vols que diguen bé de tu, no parles mal de negú. /  Si no seràs bon raonador jamai sies gran parlador. /  Ço que oïràs dir faràs, e ço que ells fan esquivaràs. /  Savi és l'hom qui pot trempar la sua ira. /  Més val pa eixut ab amor que no gallines ab remor. / Si l'arbre gran vinclar volràs,  ans que no els vincles trencar l'has. / De mal d'altre no hages pler. / Si tot ho vols, tot ho perdràs”.

 

Ja vaig assajar amb refranys contemporanis: ‘Si tens algun pedaç brut, sortiràs al facebook’ o ‘Vagis brut o vagis net, sortiràs a Internet’. En aquesta sendera -la de la informàtica per a tothom i per tot- davant un cartell que anunciava que al cafè hi havia Wifi gratis, en Toni Modollat, que tot l’anglès que sap és el que sabien tradicionalment tots els mallorquins (‘Verigüel vol dir Miquel; verigut vol dir pa eixut i... tot lo demés és com noltros’) va demanar al cassiner que –si era de franc- que n’hi posàs un copa, de Wifi, i si l’hi agradava, repetiria.

 

Parlava del Top ten dels refranys en català encara no resolt,  però el que sí que puc fer és un Top nine del llibre d’en Cosme Aguiló Sic isti nostri sunt (Així són els nostres) el seu segon llibre, de més de vuitanta narracions, farcit de parèmies. Les present molt resumides. 1.- A un bar de per devers sa Bassa de Manacor aparegué un cartell que deia: “Hoy tenemos cerebro!”  I és bo, i fluix, el cervellet, no? 2.- Una nina de Santanyí dugué a les monges uns ous de sebel·lí –que coven amb la vista, com saben- per a una exposició; la monja transcriptora que no devia saber que era aital animal feu el cartell: “Huevos de jabalí”. Idò. 3.- Ja que va de monges; a s’Alqueria Blanca no hi havia oficina de correus, ho deixaven a ca un veïnat que se n’anà; traspassà la comanda al convent de les Agustines i posà un avís a ca seva: “Correos en casa de la monjas”. 4.- Una mare preocupada per l’urgència de l’estrena de la roba de les seues filles per Sant Pere, posa un telegrama a la modista: “La niñas desnudas. San Pedro encima”. 5.- Una embarassada explica a un foraster que havia de tenir “bessonios”, la germana, més lletrada, la corregeix: “Bessonios no, mestissos”. 6.- Inscripció davall la pintura d’un exvot a una ermiteta: “Purgóse y no iba. Rezó a la Virgen, y fué”. 7.- Aquesta és de Ciutat, “de gent de casa bona, orella alta i mobles de caoba”, explicant a un peninsular que quan anaven a passejar pel Born, hi anaven amb el personal a sou que se’n cuidava de les nines petites davant, davant: “con las tetas por delante”. 8.- Mestre Rafel Felip des Llombards feia auguris versificats com aquest: “Dise un hombre del Llombás: / -si el tiempo no viene mal-,  / que se hará una capital / ensima del arenal / que está serca del Pontás.” 9.-Per acabar la selecció ràpida, i esper haver-vos fet ganes de llegir el llibre sencer (Documenta Balear), aquesta de dues velletes de Felanitx, diu una a l’altra vegent-la més pansida que de costum. “Ai Maria, lo que tornam!”, a la qual cosa replicà l’altre: “Què vols que et diga Catalina? Per lo que has estat tu tota sa vida...”

 

Molts d’escrivans i opinadors han mostrat el llautó, i la seva altura intel·lectual arran de la recent prohibició de las corrides de bous a Catalunya (Germà llop, germà cavall, germà toro, titulava un excel·lent article Xesc Bujosa). Els diaris anaren plens criticant la cosa, es podrien triar moltes de citacions per jardins d’altri. Salvador Sostres encolomava, hiperbòlicament, la feta a l’esquerra: “L’esquerra és aquesta ràbia. Sempre han volgut les nostres dones i els nostres doblers. I enfonsar-nos el iot només perquè no saben navegar”. “Es una vara de castigo clavada en el morro de un toro simbólico llamado España” ( I. Camacho). Quina Espanya? Aquella Espanya negra, tan vigent? Tot molt obscur.

 

Precisament, ha mort Gerson Goldhaber descobridor de l’energia obscura, el 75 % de tot el que existeix. No hi pot faltar una al·lusió a Darth Vader i la “part obscura de la força” de la Guerra de les Galàxies, no? Deu ser una porció dels forats negres, a la frontera del no res, entrevist per Andreu Manresa: “No hi ha res pitjor que un arròs dolent, fracassat... És el no res després de mitja hora d’espera”. Del no res a un caragol buit sense closca. És com l’evolució històrica del Principat de Mònaco (paral·lela a la del capitalisme d’aquests darrers anys) exposada en un reportatge titulat: “Del Glamour als escurabutxaques”...es podria afegir “fins al no res”. Encara vigeix allò de n’Antonio Machado: “Todo necio / confunde valor y precio”. I sinó escoltin Nicolau Sarkozy: “Hem d’aconseguir la implantació del capitalisme just!” Valent oximoron el del president francès! No deu conèixer, o tant li és,  la definició de capitalisme que fa Carlota Pérez, economista especialitzada en bimbolles (econòmiques...ei!): “Capitalisme, sistema estrany que genera benestar col·lectiu a través de l’egoisme individual i que no ho fa amb harmonia, sinó a martellades”.

 

 

LA PLATJA DE PALMA I L'EVOLUCIÓ DELS DESTINS TURÍSTICS Climent Picornell

jcmllonja | 14 Setembre, 2010 15:59

 

 

La Platja de Palma i l’evolució dels destins turístics

 

Climent Picornell

 

El turisme a les Balears ha provocat un gran canvi social, en els processos de producció, en el cultiu de la terra -en “guaret social latent” -, ha sotmès la nostra natura a un estrès ambiental per l’augment de la urbanització. Ha transformat també el nostre sistema de valors. La societat balear s’interroga periòdicament sobre si es podria haver fet d’una altra manera, si el model s’ha exhaurit o si és el preu que s’ha pagat per passar de pobres a classes mitges. L’estudi dels cicles d’evolució, o de vida, dels destins turístics ens dona pautes per saber que conceptes que ara sentim, referits a ca nostra, com estancament, maduresa, saturació, obsolescència, degradació... han estat estudiats a altres parts, i els canvis proposats -substitució, protecció, mutació, reconversió, restauració, esponjament, post-estancament...- també. Ho he recordat quan he visitat l’exposició del Consorci Platja de Palma, on s’especifica que “la nostra missió és reconvertir, rehabilitar i transformar l’espai obsolet de la Platja de Palma en una destinació pròspera, innovadora, sostenible i lliure d’especulació”.

 

La platja de Palma és un espai litoral, amb el seu hinterland, que va des del Carnatge fins a s’Arenal de Llucmajor. Quatre kilòmetres de dunes, amb dessecament de la seva llacuna posterior i després la colonització del territori, primer pels residents estiuejants, després pel turisme de masses. Can Pastilla, La Ribera, Ses Fontanelles, Sometimes, Les Meravelles, Es Pil·larí, ses Cadenes i s’Arenal, fins a Son Verí-Cala Blava-Bellavista, han conformat un gran continu territorial residencial i turístic. El turisme hi posà el peu, primer lentament i després desaforadament, usant per als hotels i apartaments solars dissenyats per a residències familiars, a carrers estrets. S’anà bastint un espai mixt poblat per residents, estiuejants, turistes i activitats complementàries.  Els primers hotels, Solimar, Brisas, San Francisco, Biarritz, Lido, Acapulco... coexistien bé amb els estiuejants, fins que –evolució del cicle de vida del turisme- els carrers del “Codillo”, del “Jamón”, la “Bierstrasse” o la cartografia entre els balnearis 4 i 9 de travestits, prostitutes, carteristes, clavelleres i trilers donen una imatge –desenfocada- del que s’anomena una zona turística madura, expressió piadosa per evitar dir degradada, “un espai obsolet” diu el consorci Platja de Palma; malgrat no tot el conjunt ho sigui; la Platja de Palma continua com a destí turístic massiu, però amb l’espasa de Damocles damunt, sobretot per la competència de les noves destinacions turístiques mediterrànies. El malestar dels residents, els problemes de congestió, de renou, generen progressivament la seva pèrdua d’atractiu, tot i que conserva molts turistes i grans valors, una platja enorme d’aigua neta, per exemple, a només sis kilòmetres de Palma, amb l’anunci d’un nou tramvia que les posaria en connexió.

 

La remodelació de la primera línia en forma de passeig marítim, la modernització d’alguns hotels, al RGPOU anterior que ja proposava la reconversió de trenta cinc hotels a edificacions residencials, etc... foren algunes reformes parcials, reals o anunciades. Malgrat tot, la carrera d’obsolescència del macro-nucli turístic és evident. En aquestes el Consorci de la Platja de Palma, format pel govern d’Espanya, el de Balears, el Consell de Mallorca, i els ajuntaments de Palma i Llucmajor, és creat amb la missió de reconvertir la Platja de Palma en “un nou Mediterrani”. Vaja! La veritat és que alguna cosa s’havia de fer, posar pegats –microcirurgia turística i territorial- ja no “reinventava” la zona, en aquest cas un master-plan global; i un pla d’acció -que ara es presenta- i del qual, a les primeres, se’n desmarquen els polítics que tan ufanosament l’havien signat feia poc, en no donar-se’n compte que algunes de les accions imposaven traumes a la població resident -l’enderrocament de vivendes, la més sentida- i als hotelers, sempre plorinyant, també. És ver que una de les accions immediates diu textualment: “instrumentar un pacte social i institucional i una nova governança per al canvi”. Tot sigui per aconseguir una nova destinació turística: una renovació.

 

Diari de Balears fa un seguiment minuciós del dia a dia. No és el que pretenc fer, però sí incidir en la idea de què els destins turístics de tot el món evolucionen, neixen, creixen i es moren, d’èxit (per excés) o de fracàs (i passen de moda), si no fan alguna cosa, es transformen o renoven. Aquesta anàlisi evolutiva és ben present a l’antropologia, la psicologia, la geografia, l’economia  o la sociologia del turisme. Són conegudes les evolucions dels turistes a mesura que les àrees de destí van madurant, de l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’incipient, el massiu, fins arribar al turista “charter” amb la pèrdua d’identitat que sofreixen les àrees de destí pels consums estandarditzats. Basta fer una volta pel “Balneari 6” . En un altre model s’analitza el pas de l’Eufòria (les poblacions locals acullen amb alegria al turista i existeix la mútua satisfacció), a l’Apatia (creix el turisme i es pren consciència de que ja pertany a la quotidianitat), l’Irritació (entren en acció els fenòmens de saturació i els polítics tracten de solucionar-ho augmentant les infraestructures i provant de limitar el creixement), l’Antagonisme (el turista és el cap de turc de tots els mals del creixement desordenat; fenòmens d’hostilitat; augmenten els impostos, els fenòmens de corrupció, etc.; es fa malbé la reputació de l’àrea com a destí turístic), fins que la població autòctona aprèn a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Continua el turisme massificat i cada pic més degradat.

 

Així idò, conceptes com maduració, saturació o obsolescència, són aplicats a les fases finals dels destins turístics. Gormsen modela perifèries turístiques, la més evolucionada Europa meridional, la segona els litorals de Califòrnia i Florida, la tercera el Nord d’Àfrica, la quarta el Carib... El model de Jean F. Miossec va de la Fase 0 (aïllament de la població receptora respecte al futur turístic) a la Fase 4 (es produeixen fenòmens de saturació, el turisme ha envaït, directa o indirectament, tot el territori; davant la preocupació, els “prenedors de decisions”, preparen plans d’ordenació i de salvaguarda ecològica). Chadefaud proposa una “Diacronia del producte turístic”. Però el model que ha gaudit de més èxit, és el de R . W. Butler. A una fase de descobriment o exploració, li segueix un inici i un desenvolupament del destí turístic, que va evolucionant amb l’augment de visitants, es consolida fins que s’arriba a una fase crítica de saturació de la capacitat de càrrega, la qual cosa produeix un estancament, que pot conduir o bé a una fase de rejoveniment, si es prenen mesures correctores, o bé a una fase de declivi, amb algunes altres evolucions que depenen de les actuacions sobre els recursos turístics.

 

Cal una mirada crítica sobre l’ús banal d’aquests conceptes en una teoria general del turisme. Però, el cas de les illes Balears, forma part dels models més evolucionats dels destins turístics? Es poden aplicar els models evolutius al conjunt de les illes o s’ha de fer  illa per illa? O, limitant més l’escala, fer-ho zona per zona a cada illa? Ara per ara s’intenta fer a la Platja de Palma. I no serà gens senzill.

 

 

COM UN MAC DE TORRENT (A LA CARRETERA) Climent Picornell

jcmllonja | 03 Setembre, 2010 21:40

 

Com un mac de torrent (a la carretera)

Climent Picornell

És la traducció lliure de Like a Rolling Stone, com una pedra arrodonida, de tant de rodolar. La metàfora que emprà Bob Dylan al composar la seva cançó. A vegades forçam les temàtiques i altres vegades vénen totes soles.  Jordi Puntí i Pere Antoni Pons es presenten a ca nostra per conversar sobre el Pla de Mallorca  i surten els anys en què un servidor anava per Formentera, on mai anà Dylan, els anys en què sí que hi era James Taylor qui enyorant-se composà Carolina in My Mind.  La petita de les Pitiüses es convertí un temps en una espècie de paradís, una estació de repòs per als hippies nord-americans que anaven en peregrinació cap a l’Índia, a guanyar les indulgències dels seus nous gurús, avorrits de la guerra de Vietnam, del pastís de poma de les seves mares i de la societat de l’excés de benestar. Les drogues i les noves incursions espiritualistes dictaven això, o quasi: música, comunes, amor lliure. Els qui vam viure aquella època quedarem fascinats i tocats. Formentera era a prop, i la “Joven Dolores” travessava els Freus sense saber que “els peluts” li donarien imatge turística.

Per  això els nostres gustos s’ameraren de literatura i música nord-americanes, més enllà dels Beatles i els Rolling Stones i de l’estricta Nova Cançó, malgrat a l’Institut llegíem el Salut les copains! Els viatges iniciàtics foren la nostra assignatura pendent que acomplírem com poguérem travessant mig món de qualsevol manera. Creuant  l’Europa comunista,  record columnes militars a la Iugoslàvia titista, Afganistan, fins al nord de l’Índia…  Ara però, un servidor, folklòric ploramiques, s’eixuga les llàgrimes, cada dia a la mateixa hora, abans d’escaldar-se les sopes.

Duc un empatx mal digerit i tenc lectures pendents d’aquesta temàtica que influí a la meva generació: beatniks, música americana, el pensament contracultural que s’inicià després de la segona guerra mundial als USA, que després de lluitar contra el feixisme, començaran a lluitar contra el comunisme, amb la guerra freda –amb punts calents localitzats, com Corea, Cuba o Vietnam-.  Durant aquells anys cinquanta i seixanta del segle passat una sèrie d’icones catalitzaran els canvis comportamentals de la joventut mundial, l’inconformisme i les revoltes. És en aquest sentit que vull situar les dues lectures d’aquest acabatall d’estiu. Si els he de ser franc són llibres comprats pels meus fills, els mateixos que me canten “música per a prejubilats”,  amb el Teach your children cantada per Crosby, Stills, Nash i Young, com himne.

El primer és A la Carretera. El rotlle original de Jack Kerouac (Ed 62, 2009) i l’altre, l’estudi de Greil Marcus sobre la cançó Like a Rolling Stone. Bob Dylan en la encrucijada (Global Rythm Press, 2010). Ja havia llegit A la carretera, en la versió mutilada publicada l’any 1957, li tallaren sobretot escenes sexuals, com la de la moneia sodomitzadora a una casa de putes de Los Ángeles. Aquesta és la versió completa, la que va escriure Kerouac en un rotlle de paper continu, amb el final mossegat pel ca del seu amic Lucien Carr. És una novel·la de viatge, farcida de reflexions, encapçalada per uns versos de Walt Whitman (“Vindràs a viatjar amb mí?”). Rebutjada per les editorials, denigrada pels “finolis” crítics literaris, amb el temps s’ha consolidat com l’obra més representativa de la contracultura naixent i genuïna, de quan els beats, no eren corromputs pels hippies posteriors. Com bé assenyala Howard Cunnell, el mecanografiat  frenètic de Jack Kerouac, s’equipara als furiosos traços de la pintura de Jakson Pollock o als solos amb apoteòsics crescendos de Charlie Parker, la nova trinitat de la contracultura de la postguerra nord-americana: immediatesa i instint, front al tradicionals ofici i perseverança. Com reafirmen els estudis que acompanyen aquesta edició, no era del tot veritat que On the Road aparegués de cop i de tira. És cert que l’escrigué en vint dies seguits, però era el resultat d’un escriptor conscient del que volia ( “Com es diria d’aquest gent a l’Alemanya de Goethe?” es pregunta Kerouac). Apareix després de viatges i apunts previs, amb influències de Melville, Dostoievski o Joyce, per molt que fos vomitada damunt aquell rotlle de paper continu –vertader fetitxe contemporani que hom adora d’universitat en universitat, d’exposició en exposició-. El cert és que es convertí en una novel·la clau i influent, una peça condemnada a ser una obra menor però que farà trontollar la tipologia de novel·la contemporània, per la seva estructura, estil i continguts.

 Com fou una cançó diferent Like a Rolling Stone, Bob Dylan, 1965. Comença com un conte:  Once upon a time… “Hi havia un temps en què anaves molt elegant / En la flor de la vida llançaves diners als pobres / Te’n recordes? / La gent ja t’avisava, alerta nina, acabaràs malament… Ara ja no sembles tan orgullosa / D’haver de menjar de gorra. / Què se sent? / Vaguejant sense casa / Ignorada per tothom / Com un mac de torrent”. Un cop de tambor i una espècie de fanfàrria inauguren el que és la millor cançó del segle XX. Composada per un cantautor folk que volia conquerir les llistes d’èxit del rock, malgrat els seus seguidors (els de Blowin’ in the Wind o Mr. Tambourine Man) l’acusaven de Judes i traïdor. Una cançó feta l’any en què The Beatles editen el seu millor disc, Rubber Soul i els Rolling Stones (I can’t get no). Satisfaction  i Paul McCartney duia dins el cap la balada per a guitarra i quartet de corda que es dirà Yesterday. S’ha remorejat que Dylan titulà la cançó pel que significaven el Rolling Stones (s’havien posat el nom d’una cançó de Muddy Waters, Rollin’ Stone,1950). És un sermó del narrador –Bob Dylan- a la seva al·lota que ha iniciat un camí de davallada que no sap on la durà? Una paràbola del comportament dels joves dels anys seixanta? Com diu Michael Pissano, “Dylan no li parla a ella, et parla a tu (a mi, a nosaltres) dient-nos fins quin punt estam disposats a renunciar al que tenim en nom d’un futur arriscat, sense menjar assegurat, sense casa, tan sols una camioneta a la carretera”. La carretera, un altre pic, com una crida a algun tipus de revolució espontània. És obligat complementar la lectura amb la visió del film No Direction Home de Martin Scorsese.

 La cançó no ha perdut  amb el temps, el llibre de Kerouac, sí. De totes les maneres tan una com l’altre, dues lectures de final d’estiu, són més interessant pel making-of que representen, els testimonis de com es van fabricar. Caldrà fer atenció a l’edició de la correspondència entre  Kerouac i el poeta Allen Ginsberg, quasi dues-centes cartes escrites entre 1944 i 1963, moltes inèdites. He sabut que Francis Ford Coppola produeix el film sobre On the Road que han començat a rodar ara mateix, amb Sam Riley que interpreta a Sal Paradise –Kerouac- i Garrett Hedlund a Dean Moriarty, Neal Cassady en la realitat, un home que  era feliç amb una joveneta, un cotxe i una carretera. Bob Dylan no conegué Kerouac però sí que manifestà: “És el primer escriptor que m’he cregut”. A Spotify, Tom Waits cantusseja Jackie (Kerouac) & Neal (Cassady). Ja toca retornar a Ciutat.

____________________________________

IMATGE: JACK KEROUAC  i  LUCIEN CARR

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb