Climent Picornell

EL "GENIUS LOCI" DE LA CALA Climent Picornell

jcmllonja | 27 Agost, 2010 09:34

 

 

El genius loci (de la cala)

 

Climent Picornell

 

El camí passa per davall d’una pèrgola natural que han fet tamarells, mates i llampúdols. Mentre el baixava pensava que hi ha una cosa especial que es fa notar en alguns llocs. Eren els romans qui pensaven que cada espai tenia el seu genius loci. El geni del lloc, un déu menor, un esperit protector. Ho sentia quan em retrobava amb l’estiu i la “meva” cala. La meva, i la de tots, però per alguna raó, meva. Singular i protegida, malgrat cada any la vegi un poc més esbaldregada. Un pare ensenya la filla, els dos amb les ulleres de nedar: “el peixet de colorins és una donzella, allò un eriçó...”. Un matrimoni jove, blanc, amb dos nins negres hermosíssims, adoptats, supòs, reposen damunt els caramulls d’alga. Una piragua arriba silenciosa amb un pare i dues nines, deu ser un separat jove i li toca guardar-les. Una gavina corsa, de bec vermell, ens sobrevola mirant indolent a banda i banda.

 

Quelcom màgic resideix en determinats llocs, un encanteri, restes d’un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment o no, n’estam gelosos. Nullus locus sine genio, cap lloc sense geni. I no em referesc al feng shui, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Arriben els nins que són de colònies a les cases dels antics quarters que servien a les bateries de costa, els Canons. Els monitors els estiren amb una Zodíac dins una pastereta, com qui fa surf però amb barqueta: “Quina puta passada!” “Només veia l’aigua de les hèlices!” “És total!” Són els comentaris de l’ estol d’infants. Més tardet arriben ja alguns dels guest stars, actors convidats, de la cala. Na Remeis i el seu home –un germà bessó del fatxa, ell no, ell és bon al·lot-, ella camina estirada, mitja edat, ben conservada, no l’ha tudada tenir fills, no en té, sempre amb un llibre, ell com com si no hi fos allà en aquell moment, amb el posat d’un intel·lectual orgànic, antic.

 

El concepte de genius loci anà derivant, del geni del lloc a la identitat del lloc. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els homes. Als escars, sobretot al que va bastir l’amo en Toni Fabioler, pareix que els ha pegat corc, al marès, com a la fusta, mitges parets i barreres rovellades. Ja no guarden els llaüts d’un temps, amb un, fa anys, arribà en Joan Petxo amb un peixarro, una agulla imperial de dos metres, contant –Hemingway nostrat- la seva peripècia nàutica més enllà del cap Ferrutx. Li agradava contar que tallava els cabells al quarter, a Melilla; amb la mateixa maquineta –que s’encasquillava pels innombrables polls dels caps dels soldats- i amb les mateixes tisores que també fa servir per tondre el seu ca a bord. Encara talla els cabells a qui li demani.

 

Haurem de convenir, idò, que el genius loci, actualment es refereix més als aspectes característics d’un lloc que no al seu esperit guardià o protector, del qual a molts d’indrets de Mallorca, li ha fet bona falta. Els “no-llocs”, aquests llocs impersonals moderns, no tenen geni, no tenen “esperit”, no tenen res que els caracteritzi. Una padrina guarda quatre nines i un nin més grandet, néts seus, el nin ja te pèls per les cames i és allà de mal grat, ja se veu gran, però quin remei: s’embetuma de crema protectora. Passa la barca d’en Tòfol, es sent el seu tac-tac tacatatac-tac-tac, tan diferent de les altres barques, el seu motor Solé, de l’any tirurany, sempre ha tengut aquest ritme sincopat, descompassat, no pot anar als verderols que els altres no ho sàpiguen. Passa per davant na Cugussa, que -Cosme Aguiló ho certifica- vol dir na Banyuda, un insult medieval groller, la costa fa un cornaló que s’endinsa. En Tòfol Catiu, havia estat conductor de ‘golondrines’ i feia un arròs de peix fenomenal, ara ja no cuina, “es meu secret” sempre em diu “és que hi feia un picadillo amb un ingredient especial: melsa de cranca”. També tenia escar a la cala, però ara li és més lleuger amarrar al port esportiu, on –genuí “no-lloc”, sense geni- ple de senyorets, no pot fer el que feia quan arribava a l’escar de la cala. “L’amo en Tòfol: que ha anat bé sa potera?”. I ell se posava la mà dreta al braguer i deia fort: “Tu que te n’entens tant de la mar, / això és pop, o calamar?” I se remenava els ous. I reia. En fi, genius loci, de l’esperit guardià i protector del nostres llocs, a l’atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d’identitat.

 

Arriben amb la barca en Tomeu i en Guillem. Tenen cartografiats tots els troncs que la mar ha tret, des de  l’arenal de Son Bauló fins al faralló d’Albarca. L’aigua salada ha amorosit la fusta com un paper de vidre. Ja n’han tret una partida. Demanen ajuda si els temporals els han encastat dins les roques, un pic mogut el remolquen amb la barca a terra ferma. I d’allà a can Tomeu, que tan els farà servir per una escultura com per fer de puntals. Avui en duen un que han tret de davall la mar, davant sa banyera dels Ermitans, ple d’aquelles estructures cilíndriques que fan els cucs tubícoles davall l’aigua.

 

Damunt la branca d’un tamarell sent un txec! És el renou que ha fet un menjamosques que ha caçat i va i ve amb companyia de la seva colla. “Tenc freeeeeeet” diu una nina tremolant. Una cusseta corre per damunt els còdols banyats de saladina, les pedres boten dins la mar. L’embat que no gosa. Unes veus de nins, lluny, però se senten claríssimes: “ara tornen”, diu el padrí vigilant. A gran sol, ja és més de mig dia, plouen senyors madurets amb calçonets curts, camiseta, capellet i avarques menorquines tots en bicicleta. La mar, que la brisa havia deixondit, ara és calma com una bassa d’oli. Na Margalida torna, amb les ulleres i el tub, de donar la galleta d’Inca esmicolada a salpes, variades, vaques i serrans que ja la coneixen, malavesades pe’n Tomeu que els dóna menjar tot l’any. Escolt, mentre m’eixuc i em pos les espardenyes d’espart, les converses erràtiques i recurrents d’un grupet de pre-jubilats: malalts, morts, atacs de cor i feridura, separacions i desamors, uns anunciats, altres amb greuges diversos. Com a contrapunt, nins i nines petits circulen alegres i impertinents: “ensuma aquesta fulla del meu llibre, fa olor de xocolata”.

 

Pujam, de retorn a ca nostra. Per dins les vinyes les cucullades beuen, goteta a goteta, l’aigua que ha quedat als tubs de rec. Tenen una cresta damunt el cap, vaig llegir que s’aparellen volant, no sé si és ver, però m’agrada imaginar-ho. Un mostel entra al seu forat dins la paret seca feta de trossos de marès, com moltes a la Colònia de Sant Pere i escabetxa una mèl·lera. Només en deixarà les plomes i els quatre ossos més grossos. Deix Caloscamps enrere. Amb el seu esperit. Amén.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb