Climent Picornell

EL "GENIUS LOCI" DE LA CALA Climent Picornell

jcmllonja | 27 Agost, 2010 09:34

 

 

El genius loci (de la cala)

 

Climent Picornell

 

El camí passa per davall d’una pèrgola natural que han fet tamarells, mates i llampúdols. Mentre el baixava pensava que hi ha una cosa especial que es fa notar en alguns llocs. Eren els romans qui pensaven que cada espai tenia el seu genius loci. El geni del lloc, un déu menor, un esperit protector. Ho sentia quan em retrobava amb l’estiu i la “meva” cala. La meva, i la de tots, però per alguna raó, meva. Singular i protegida, malgrat cada any la vegi un poc més esbaldregada. Un pare ensenya la filla, els dos amb les ulleres de nedar: “el peixet de colorins és una donzella, allò un eriçó...”. Un matrimoni jove, blanc, amb dos nins negres hermosíssims, adoptats, supòs, reposen damunt els caramulls d’alga. Una piragua arriba silenciosa amb un pare i dues nines, deu ser un separat jove i li toca guardar-les. Una gavina corsa, de bec vermell, ens sobrevola mirant indolent a banda i banda.

 

Quelcom màgic resideix en determinats llocs, un encanteri, restes d’un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment o no, n’estam gelosos. Nullus locus sine genio, cap lloc sense geni. I no em referesc al feng shui, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Arriben els nins que són de colònies a les cases dels antics quarters que servien a les bateries de costa, els Canons. Els monitors els estiren amb una Zodíac dins una pastereta, com qui fa surf però amb barqueta: “Quina puta passada!” “Només veia l’aigua de les hèlices!” “És total!” Són els comentaris de l’ estol d’infants. Més tardet arriben ja alguns dels guest stars, actors convidats, de la cala. Na Remeis i el seu home –un germà bessó del fatxa, ell no, ell és bon al·lot-, ella camina estirada, mitja edat, ben conservada, no l’ha tudada tenir fills, no en té, sempre amb un llibre, ell com com si no hi fos allà en aquell moment, amb el posat d’un intel·lectual orgànic, antic.

 

El concepte de genius loci anà derivant, del geni del lloc a la identitat del lloc. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els homes. Als escars, sobretot al que va bastir l’amo en Toni Fabioler, pareix que els ha pegat corc, al marès, com a la fusta, mitges parets i barreres rovellades. Ja no guarden els llaüts d’un temps, amb un, fa anys, arribà en Joan Petxo amb un peixarro, una agulla imperial de dos metres, contant –Hemingway nostrat- la seva peripècia nàutica més enllà del cap Ferrutx. Li agradava contar que tallava els cabells al quarter, a Melilla; amb la mateixa maquineta –que s’encasquillava pels innombrables polls dels caps dels soldats- i amb les mateixes tisores que també fa servir per tondre el seu ca a bord. Encara talla els cabells a qui li demani.

 

Haurem de convenir, idò, que el genius loci, actualment es refereix més als aspectes característics d’un lloc que no al seu esperit guardià o protector, del qual a molts d’indrets de Mallorca, li ha fet bona falta. Els “no-llocs”, aquests llocs impersonals moderns, no tenen geni, no tenen “esperit”, no tenen res que els caracteritzi. Una padrina guarda quatre nines i un nin més grandet, néts seus, el nin ja te pèls per les cames i és allà de mal grat, ja se veu gran, però quin remei: s’embetuma de crema protectora. Passa la barca d’en Tòfol, es sent el seu tac-tac tacatatac-tac-tac, tan diferent de les altres barques, el seu motor Solé, de l’any tirurany, sempre ha tengut aquest ritme sincopat, descompassat, no pot anar als verderols que els altres no ho sàpiguen. Passa per davant na Cugussa, que -Cosme Aguiló ho certifica- vol dir na Banyuda, un insult medieval groller, la costa fa un cornaló que s’endinsa. En Tòfol Catiu, havia estat conductor de ‘golondrines’ i feia un arròs de peix fenomenal, ara ja no cuina, “es meu secret” sempre em diu “és que hi feia un picadillo amb un ingredient especial: melsa de cranca”. També tenia escar a la cala, però ara li és més lleuger amarrar al port esportiu, on –genuí “no-lloc”, sense geni- ple de senyorets, no pot fer el que feia quan arribava a l’escar de la cala. “L’amo en Tòfol: que ha anat bé sa potera?”. I ell se posava la mà dreta al braguer i deia fort: “Tu que te n’entens tant de la mar, / això és pop, o calamar?” I se remenava els ous. I reia. En fi, genius loci, de l’esperit guardià i protector del nostres llocs, a l’atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d’identitat.

 

Arriben amb la barca en Tomeu i en Guillem. Tenen cartografiats tots els troncs que la mar ha tret, des de  l’arenal de Son Bauló fins al faralló d’Albarca. L’aigua salada ha amorosit la fusta com un paper de vidre. Ja n’han tret una partida. Demanen ajuda si els temporals els han encastat dins les roques, un pic mogut el remolquen amb la barca a terra ferma. I d’allà a can Tomeu, que tan els farà servir per una escultura com per fer de puntals. Avui en duen un que han tret de davall la mar, davant sa banyera dels Ermitans, ple d’aquelles estructures cilíndriques que fan els cucs tubícoles davall l’aigua.

 

Damunt la branca d’un tamarell sent un txec! És el renou que ha fet un menjamosques que ha caçat i va i ve amb companyia de la seva colla. “Tenc freeeeeeet” diu una nina tremolant. Una cusseta corre per damunt els còdols banyats de saladina, les pedres boten dins la mar. L’embat que no gosa. Unes veus de nins, lluny, però se senten claríssimes: “ara tornen”, diu el padrí vigilant. A gran sol, ja és més de mig dia, plouen senyors madurets amb calçonets curts, camiseta, capellet i avarques menorquines tots en bicicleta. La mar, que la brisa havia deixondit, ara és calma com una bassa d’oli. Na Margalida torna, amb les ulleres i el tub, de donar la galleta d’Inca esmicolada a salpes, variades, vaques i serrans que ja la coneixen, malavesades pe’n Tomeu que els dóna menjar tot l’any. Escolt, mentre m’eixuc i em pos les espardenyes d’espart, les converses erràtiques i recurrents d’un grupet de pre-jubilats: malalts, morts, atacs de cor i feridura, separacions i desamors, uns anunciats, altres amb greuges diversos. Com a contrapunt, nins i nines petits circulen alegres i impertinents: “ensuma aquesta fulla del meu llibre, fa olor de xocolata”.

 

Pujam, de retorn a ca nostra. Per dins les vinyes les cucullades beuen, goteta a goteta, l’aigua que ha quedat als tubs de rec. Tenen una cresta damunt el cap, vaig llegir que s’aparellen volant, no sé si és ver, però m’agrada imaginar-ho. Un mostel entra al seu forat dins la paret seca feta de trossos de marès, com moltes a la Colònia de Sant Pere i escabetxa una mèl·lera. Només en deixarà les plomes i els quatre ossos més grossos. Deix Caloscamps enrere. Amb el seu esperit. Amén.

ESCOLTAR EL TEMPS Climent Picornell

jcmllonja | 21 Agost, 2010 13:53

 

Escoltar el temps

 

Climent Picornell

 

Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava, l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. No sé si també li haurem d’endossar la culpa de la crisi financera mundial, la guerra d’Afganistan, l’expansió comercial de Xina, la mutilació de l’Estatut de Catalunya, els embulls d’en Jaume Matas, les mitges veritats de Zapatero o la prohibició d’aquesta tortura pública que són les “corridas”. En fi. Retorn a les estones a la fresca, una de les activitats que resta públic a les infames televisions del TDT, i on els temes de conversa solen evitar les notícies calentes de l’actualitat i s’entra dins una letargia, només activada per les qüestions de proximitat física, allò que passa pel poble o allò que es pot tocar o es veu dins el cel estelat del Pla de Mallorca, lliure de la contaminació lumínica urbana, com els avions carregats de turistes que cerquen el radiofar de Costitx per enfilar cap a l’aeroport de Son Sant Joan. Únicament  els sopars a fora, resten estones a la tranquil·litat, al karma, a l’impressió de fer de babau.

 

I l’excés de festes. Abans n’hi havia una, la major, la del poble i pus. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. No puc fer cap cita d’autoritat i li surt amb lo primer que se m’acut: “Ja ho cantaven Los Javaloyas en els anys més preclars del primer Boom Turístic: “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...”. La cançó acabava dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos del bolero de S’hort d’en Boira. Per ventura era un retrat real, però absurd, de la nova Mallorca que es dibuixava, vestida permanentment de festa per als nostres turistes. Festes postisses. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?

 

“Els vostres joves, els vostres fills” , respon en Sion Peremaiol, “surten cada dia, tenen la bossa plena, el depòsit del cotxe ple, la gelera plena... els heu malavesat, i això és mal de tornar enrere”. L’amo en Sion és un dels oracles de la reunió. La rotllana tradicional de veïnats es manté, malgrat d’any en any li manquen efectius –madò Maria de Cas Saig o l’amo en Marc de Termenor-. Qualsevol cosa va bé, però els grans temes –mundials o estatals-  són etiquetats com a “desastres” o “havien fet llarg! saps quin rumbo que duia la gent!”. “Un temps” diu madò Francisca Gaia “hi havia menys coses per entretenir-se i sa gent passava s’estona sense tants d’aparatos”. Justament sona el mòbil del metge: una urgència. “Un temps, a la vila, no hi havia més de tres telèfons. Na Maruja de la Telefònica i dos o tres més. Quan jo era nina seiem a la fresca davant sa botiga de can Brotat, que eren dels pocs que tenien telèfon. Hi solia anar na Magdalena Margònia que tenia un ‘novio’ foraster que li telefonava a la botiga. Quan sonava el telèfon, la madona responia i deia: “Sí, está aquí” i donant-li l’aparell, negre, li deia: “És per a tu”.  La rotllana cridanera i riallera callava en sec, enmudia i no se sentia ni piulo. Només na Margoia que deia:  “...sí, ...no, ...bueno”. Indefectiblement, sempre, sempre, acabava diguent: “yo también”.  I penjava l’auricular. Sortia i deia “Bona nit, i gràcies” i partia cap a ca seva. A les de defora els covia bastant a què devia respondre “yo también”. La madona grassa de Son Sureda, que tenia estudis i sabia llegir, creia que era la resposta al “Te quiero”. El dubte continuà dos estius, fins que na Margònia un dia desaparegué de la vila, sense aclarir el dilema. 

 

Poques coses hi havia per entretenir-se, mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals; avui però una cosa m’ha retornat a aquells temps. Una farola del cantó no s’acabava d’encendre, però ho provava, adesiara feia com un llamp, estava un segon encesa i es tornava a apagar. Idò això era el màxim entreteniment. “Què farem!”, adreçat al fanal com si fos una persona, “Uep, no... i ho prova!” “Aquest pic sí que ha pres de bon de veres”, quan feia uns segons que es mantenia encès. I així  fins que s’ha aixecat tothom amb els bons propòsits de què algú, inconcret, convendria que anàs a la Sala a donar part, a veure si adobaven aquell fanal emprenyós.

 

Davant aquesta cosa tan absolutament fútil i inconsistent no m’ha quedat més remei que evidenciar com passa el temps sense aturar-se. Sense ser-ne massa conscient, sinó, es farien més coses que no impliquessin la seva pèrdua. O deixar passar el temps, com un esport. Sentir passar el temps, quan els fills es van fent grans i desapareixen de davant teu, per anar-se’n a fer el niu a una altra banda. Escoltar el temps, amb calma, amb sossec, amb atenció, el renou del vent, els renous del teu propi cos. No malbaratar el temps, de forma transaccional, com si fos matèria d’intercanvi. “No tenc temps”, vol dir o que ets mort o que vas tensionat per massa coses per fer. Aprendre a dir no… Temps era temps... Temporades… Ja hi haurà temps… Ja vendran temps millors…  Temps per a què? Per a les bajanades de cada dia durant l’hivern? Per als bons propòsits de l’estiu? Temps per a la creativitat, l’art, la família, els amics, la soledat, l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència, per a escoltar els altres sense presses, per la curiositat, les expectatives, l’humor, la fidelitat, la incertesa,  la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues...

 

He quedat tot sol, el sermó el me faig a mi mateix –marxista penedit, hippie estentís, humanista romàntic de cap de cantó-. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs i me’n vaig a jeure.

__________________________________________________

IMATGE DE JOAN BROSSA

 

 

ELS ANGLESOS, EL PONT I S'ALBUFERA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 12 Agost, 2010 15:35

 

Els anglesos, el pont i s’Albufera de Mallorca

Climent Picornell

Pas uns dies a ca uns amics molt prop del pont dels Anglesos. El pont passa per damunt del canal Gran de s’Albufera d’Alcúdia –malgrat quasi tota sia de Muro i Sa Pobla- que desaigua al mar, a la badia. L’origen del topònim és degut a una companyia, la “New Majorca Land Co” propietat d’uns anglesos que a partir de 1863 dessecà la gran zona humida del nord de Mallorca. John Frederick (La Trobe) Bateman –després explicaré el parèntesi anterior que envasa un cert enigma- i William Hope n’eren els propietaris i Henry Robert Waring un dels enginyers que executaren el projecte. Biel Perelló ho conta molt bé: “Els projecte dels anglesos suposa la perllongació mar endins dels malecons del Gran Canal per evitar obstruccions, l'obertura de dos importants canals laterals (el d'es Sol i sa Siurana), i l'efectiva dessecació de la zona inundada amb bombes hidràuliques mogudes per màquines de vapor. Un autèntic exèrcit de 1500 homes procedents de tot Mallorca i de fora, treballa a les ordres dels enginyers”. Vet ací “els anglesos” que donen nom al pont que la gent que va del port d’Alcúdia cap a Can Picafort i Son Serra de Marina ha de travessar. Una reial ordre de 1871 atorgava les terres, un parell de milers de quarterades foren dessecades, a la New Majorca Land Co.

 

Cal recordar que els pobles de veïnat, sobretot els de Sa Pobla i Muro, feia segles que anaven ocupant els marges de s’Albufera, recuperant titànicament per al cultiu el que s’aniria conformant com Sa Marjal. Sembla que represàlies dels reis Borbons –per la guerra de Successió- acabaren amb la incorporació d’aquestes terres i també les del comú, al Reial Patrimoni, el rei es feu seu el treball de milers de pagesos durant segles. Fos com fos, el 1799 Alexandre de Canterac amb contacte amb la Sociedad Econòmica de Amigos del País ja havia proposat la dessecació. S’ha de tenir en compte que el que ara interpretaríem com un atemptat ecològic, en aquell moment, era vist com a símbol de progrés -posada en cultiu de terres anegades, sanejament de malalties- per la ideologia higienista dominant. Per això a 1851 ja hi havia una reial Ordre manant la dessecació, altres projectes ho provaren, el d’A. López (1853), el de M. Villaverde (1859),  el cas és però que a l’any 1862 la concessió per transformar s’Albufera era en mans Josep Joan Figueres Porret, William Parkington Hunt i George Higgin Wynfield, els quals la varen vendre a Bateman i Hope, encara que Bateman acabà sent l’únic propietari.

 

De totes les maneres l’èxit del projecte fou relatiu. Inundacions (‘plenes’ i balquenes d’aigua), filtracions, surgències i salinitzacions reduïren les terres disponibles per al cultiu a unes 500 quarterades. El projecte fou, en certa manera, un fracàs. L’any 1886 Bateman –tres anys abans de morir- fa donació al seu fill Lee Latrobe-Bateman, el qual endeutat i tallat el crèdit dels seus familiars des d ‘Anglaterra (llavors interpretaré per què), començà a vendre, fins que finalment la hipotecà i la finca acabà en mans de la família Gual de Torrella l’any 1896. S’acabaven 33 anys de relació directa entre els anglesos i s’Albufera.

 

Ja fa temps, a Antoni Ginard i a un servidor ens interessà aquest fet: per què uns anglesos recalaven a s’Albufera a mitjan segle XIX? Férem un poc de recerca sobre el cas; conversàrem amb Alexandre Ballester i Melcior Tugores, i revisàrem la revista Sa Marjal i la documentació publicada . La figura central era en  Bateman, un anglès –arriscant molts doblers-  embarcat en un projecte hidràulic important a Mallorca. John Frederick (Latrobe) Bateman (1810-1889) fou un enginyer que posà les bases de la moderna enginyeria de conducció d’aigües a les ciutats. Són seus els projectes de  Glasgow, Belfast, Bolton, Dublin, Newcastle, Oldham, Perth... també en realitzà a Buenos Aires, Nàpols, Constantinoble o Colombo a Sri Lanka.  La de Manchester fou una obra gegantina que causà admiració a tota Europa. Era, per tant,  un entès en aquests quefers de l’aigua. Fou president de la Royal Society i  autor d’informes sobre el tema (On the present of our knoledge on the suply of water to towns). L’any 1869 ja projectà un tren submarí entre França i Anglaterra. No visqué molt per Mallorca, però tenia casa a Sa Pobla i a S’Albufera (Can Bateman, és avui la seu del centre d’interpretació de les 1700 hectàrees que en l’actualitat són parc natural); tengué relació amb Paul Bouvy del qual revisà el seu projecte per a la dessecació del prat de Sant Jordi de Palma i convidà Eusebi Estada a visitar les obres que feia a Manchester.

 

A la seva casa de Sa Pobla hi havia una capella. Diuen que J.F. (Latrobe) Bateman era un home molt piadós. Era protestant, de la branca que sorgia de Jan Hus (1369-1415), un dels primers protestants rebel·lats contra Roma més de cent anys abans de Martí Luter; la seva “Unitas Fratrum” perseguida durant anys s’espergí pel món, no de forma massa nombrosa; Comenius (1592-1670) el pare de la moderna Pedagogia fou un dels seus, de la “Germandat de Moràvia”. Fos com fos, per part de la família de la seva mare, els Latrobe, hi havia pastors i missioners de l’església meroviana. El seu padrí Benjamin Latrobe ho fou, i sa mare, Mary Agnes Latrobe, era germana de Benjamin Henry Latrobe (arquitecte que construí el Capitoli de Washington) i de Christian Ignatius Latrobe (missioner, i també compositor musical, amic de Haydn).  L’any 1883 John F. Bateman assumeix el nom de la família de sa mare, per llicencia reial i passa a ser John Frederick Latrobe Bateman, sembla que en honor del seu padrí.

 

Paradoxalment el seu fill Lee Latrobe-Bateman, a qui va fer donació de la propietat de S’Albufera, reboll d’una nissaga pietosa i antany perseguida, es convertí en secret al catolicisme, no sé si a Mallorca estant. Se suposa que per no ofendre i contradir els seus pares que eren a Londres, era un criptopracticant. Uns anys després de mort son pare reconegué públicament el seu catolicisme. Sembla que les represàlies de la seva família, en certa manera integrista protestant, “protestants furiosos” diu el vicari Parera a la revista “Sa Marjal” quan parla de Gatamoix, la colònia agrícola adjunta al projecte i a la qual canvià el nom per Sant Lluís. Aquest fet sembla que afegí al banyat d’un projecte que no anava bé, en  negar-li els seus parents els crèdits suficients per redreçar-lo. El 10 de març de 1896 la família Gual de Torrella en prengué possessió. Amb els anys s’hi sembrà arròs, s’ hi tragué sal, s’hi feu paper, s’hi colocà una central tèrmica, s’hi sembraren hotels, etc, etc... Una part de l’enorme extensió que John F (Latrobe) Bateman havia provat de dessecar esdevingué el Parc natural de s’Albufera de Mallorca. Una zona embassada amb marques de canals, sèquies, bombes i sifons, salines, camins i  ponts. Un d’ells, el pont dels Anglesos m’ha fet companyia un parell de dies d’aquest estiu.

________________________________

 IMATGE DE SEBASTIÀ TORRENS

DIARI D'ESTIU D'UN FOLKLÒRIC PLORAMIQUES Climent Picornell

jcmllonja | 01 Agost, 2010 11:21

 

 

Diari d’estiu d’un folklòric ploramiques

 

Climent Picornell

 

 

Qui s’aixeca de matí pixa allà on vol. És un costum que tenc quan  retorn per les vacances d’estiu al meu poble del Pla de Mallorca. L’aixecar-me dematí. Encara permaneixen les olors de la nit. Les olors de l’estiu són diverses, des dels rostolls banyats de rosada  fins a les olivardes dels camins o la de les figueres a gran dia. Hi ha però també les olors més domèstiques dels corrals. És l’època bona del tarongí i de l’herba lluïsa, el moraduix ha espigat i les alfabegueres regnen dins els cossiols. Abans només n’hi havia de fulla petita i de fulla un poc més ampla, ara ja en veuen de color lila i algunes de fulles grosses com una lletuga –“són per fer pesto”, me diu en Toni des Planters  “i enguany he duit aquestes, són alfabegueres d’Egipte, tenen la fulleta més en punta i només remenar-les fan aroma una bona estona”. Amb el sol s’esvaneix poc a poc la sentor del gessamí i la dama de nit.

 

Els rituals són per complir-los. Per tant: a comprar el pa i a berenar al casino, a la plaça. Baixant la costa, m’atur al forn, compr una barra, n’agaf una bona mossa que mossec i mir quina hora és a les busques del rellotge del campanar. En el mateix moment sona pels altaveus una crida de l’ajuntament: “Qui hagi perdut un ase, que ho digui, que li direm qui l’ha trobat”. Aquesta crida em regracia amb el cop de ruralitat de la vila, servidor que n’és un crític agre de tots els ciutadans que volen reduir els pobles petits de Mallorca a l’estereotip de pagesia i antigor, sense saber que per aquí la modernitat ha fet tala. Resten, però, alguns tocs de profunditat com el de l’ase de la crida, malgrat que ara els fan dur un xip informàtic. Passen tres nines petites, elles, encara que faci calor, van amb el vel musulmà pels carrers. Disculpin si faig d’escriptor costumista de dos reals, em deixin com a mínim la categoria de pardal assolellat, o de folklòric ploramiques, millor. Però la crida estava molt ben feta i a més ara s’ha posat de moda tenir ases o someres i els mercaders de bestiar gros tornen a fer negocis com en un temps quan els muls i les someres argelines regnaven pels camins polsosos i malgirbats de Mallorca.

 

“Mul eguí o mul somerí?” Li demana na Margalida Cabrera a l’amo en Bernat Randa mostrant-li una vella fotografia que du sempre dins la cartera de son pare damunt una bèstia? “Eguí”. “Ses someres són més carinyoses, m’estim més una somera que un ca, per fer companyia, no per guardar, però també fan trull i se remenen per dins es bocins; un parell de someres fan molt de fems, bona llacor...” “Jo hi deix ses ovelles per això” diu na Xisca Prima. “No és lo mateix”, replica l’amo en Bernat, “es cagallons d’ovella són com qui salar es menjar, no entra, m’entens? Aquells cagallonets som com si espolsassis sal damunt un pa amb oli, els bocins, sa terra, ha de menester una cosa més grossa, més potent”.

 

“Vaig menjar ase, un pic”, dic, mentre pec un glop de cafè-amb-llet. Els parroquians s’esvaloten. “Bono!” “Era a Sardenya, allà sí que n’hi ha encara d’ases i muls i bestiar gros. Érem els convidats d’una festa i per fer-nos cas feren un aset torrat”. “I...?” “Bo. És una carn negrenca, tallada fina és molt gustosa. Però jo, que voleu que vos digui –i això que pel món n’he menjades de coses rares- cada pic que mossegava una tallada, em venia al cap l’aset del padrí amb ses orelletes ben dretes...” A la taula hi ha un parell de pagesos joves (molts d’ells de professió principal urbana) que produeixen alls, melicotons, ceba blanca, tomàtiga de ramellet, planters, ramells, herbes medicinals amb alta tecnologia aplicada a l’agricultura. Però, és ver, queden encara quatre patriarques de l’antiga pagesia, que encara roman, la que arregla els albellons dels seus bocins, la que intueixes quan vas a cercar figues-flors a una figuera albacor perduda per dins un bocí malplà o les prunes que han escuixat les branques d’una prunera clàudia empeltada damunt un peu d’ametller. Trossets de la Mallorca profunda, només a l’abast d’uns pocs.

 

“És ver. Tots els animals ara duen un xip, saps els manescals que hi ham tornat d’estugosos. Jo en tenc un que arregla barrams, als cavalls, perquè sinó ses puntes des queixals, quan els poses ses cabeçades, els fan molt de mal i allò els ho han de llimar. Idò pareix un dentista de Palma, amb unes moles i uns baveros i unes ulleres especials i treballa dins les boques des cavalls com si ho fessin dins sa teva...”. “Sa guarda de cabres l’hauria de llevar, entren per dins els veïnats i fan mal a rompre. A un que li menjaren uns arbrets joves se va emprenyar. Sap què me va dir? El Bonjesús no les va voler a n’es Betlem a ses cabres!” “No tengueren tan de mirament. Els tomaren el barram amb dues pedres, mira tu quins dentistes més primitius!”

 

Abans de partir cap al turó m’atur a saludar un estol d’homes que fan el botet al tasser. En Cosme Estel comenta que ahir va arribar tard a ca seva, begut. La seva dona l’esperava desperta i li envergà un estol de galtades. Es lamenta mentre fa la primera copa d’herbes amb la seva confraria. “I tu què feres?” “T’hi tornares?” “Jo? I què volies que fes carregat de culpa?” En sortir veig una ambulància que arriba amb la sirena amollada. Van a l’ajuntament, cerquen en Tomeu Sopat, segons les anàlisis que duen en mà tocaria ser mort. En Tomeu dorm plàcidament a una cadira amb la mà a una cervesa mig plena...

 

He agafat munició per llegir els horabaixes. Dins ca nostra, una casa de paretotes gruixades, es conserva la fresca. He arreplegat els Assaigs de Montaigne, un tom qualsevol de les Obres completes de Josep Pla, els darrers llibres de Sebastià Bennàssar, Pere Antoni Pons, Àlex Volney, Melcior Comes... i per rellegir, La mort i la pluja del mestre Guillem Frontera. He d’acabar però encara Argos el cec de Gesualdo Bufalino. Diu el tros on recomenç: “Realment té raó aquell, la pilota que vaig llançar per amunt quan era nin, encara ara no ha arribat en terra...” Això –dins el xubec- me condueix a una escena familiar, situada davall una enramada feta de fulles de palmera a la vorera de mar, entre cala Gamba i la Ciutat Jardí, les Roques li deien. Menjàvem albergínies farcides amb salsa de tomàtiga. Amb ma mare i la meva germana hi anàvem de bon matí, a mig dia arribava mon pare qui, abans de res, es tirava a la mar des d’uns penya-segats immensos –jo els hi veia, m’ho pareixien-, la mar d’un blau fort. Aquells penya-segats són avui unes roques baixes i tot és al seu nivell real, excepte la magnitud de l’admiració d’un infant per son pare. Un servidor encara espera, també, que baixi del cel la pilota que vaig llençar per amunt, aquells dies quan era nin. I no ha tocat terra, encara. Els entesos crec que li diuen síndrome de Peter Pan.

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb