jcmllonja | 26 Juliol, 2010 20:57
Cut-ups de sopars d’estiu
Climent Picornell
“I allò que no és En Miquel Palbó?” “Si, de jove era guapo. Plantós. Quan havia acabat el batxiller i esperava per anar a la Universitat, un dia na Maria Calnyana, una de les dones més bones de la vila, li va dir: “Vina jovenet i t’arreglaré” (no li va dir així però li va venir a dir això, m’enteneu?). Feia tres anys que era vídua, un camió fent marxa enrere li va capolar el seu Toniet. I el primer dia aficà en Miquel al seu llit i li oferí les anques i ell li entrà per darrera, pel forat del cul, vull dir. En Miquel no pogué dormir. L’endemà em vengué a veure i m’ho contà. “Però lo bo, m’entens? És que m’ha agradat molt! He passat molt de gust! Dec esser maricón!” El vaig tranquil·litzar així com vaig saber. El seu flirt amb na Maria Calnyana durà quatre anys i alguns pics ho feien per darrera, però la majoria per davant, així com ella volia i en tenia ganes. Ell després d’aquell coneixement sempre ha anat amb nines joves de setze a denou anyets. Anava a Cuba i les cercava jovenetes. Jo l’he vist sempre amb aquesta casta de femelles, no sé si era la seva reacció contra les dones maduretes, na Maria quan el marxà, li feia de mare i d’amant, ell n’estava i n’està molt enconyat, i ella ara ja és vella, però encara... Ara s’ha casat amb una “trigueña”, ni blanca, ni negra, no crec que tengui devuit anys. Li vaig enflocar: “Miquel, però no veus que quan tenguis setanta anys aquest angelet en tendrà vint-i-cinc”. Ell em contestà: “És ver, ja serà vella, n’hauré de cercar una de més jove”. Encara, però, passa per davant ca na Maria Calnyana, per molt que ella, si el veu, se gira cap a l’altra costat”.
Comencen els sopars d’estiu, molts d’ells a la fresca. Quan el que es desitja de bon de ver és sopar a ca seva d’un poc de trempó i fruita fresca: les figues flors -albecors o roges-, les prunes, els primers melons fets a la seca... Hi ha varietats de sopars, amb les gents de sempre o els sopars amb àgores i comensals nous que te són presentats allà mateix i que no saps exactament a que es dediquen. Algun d’ells pontifiquen a les totes, altres més discrets escolten i parlen poc, altres –imperdonablement- conten confidències. Els he de confessar que la meva actitud depèn de com hagi anat el dia. Si ha estat calorós, una gran part del tema va d’això, del temps... Una altra part de la crisi. La meva entrada és la de donar la culpa a Alan Greenspan, la qual cosa me serveix per parèixer que se alguna cosa dels mercats internacionals... Que si l’IVA, que si Zapatero, que si la construcció i el turisme seran les sortides, velles, de la crisi, nova. La burla de la sentència sobre l’Estatut de Catalunya o el Barça desfressat que ha guanyat la copa del Món s’han diluït ràpidament com a temes a tractar. També els darrers llibres per llegir que són superats per si ja tens ebook o ipad.
Recol·lect converses d’estiu, algunes consentides, altres robades als meus veïnats de taula que creuen disposar d’intimitat, sempre insuficient. Vet aquí. Me toca de veïnat un criador de canaris, té milers d’aucells fent volades curtes dins les gàbies. ‘Jaspeados’, vermellosos, atigrats... un fotimer. Amb tota la parafernàlia tècnica: desinfecció dels beguedors, menjars especials, grava perquè no facin mala olor, germinat amb betacarotè per fer-los més vermells i un estimulador sexual perquè ara els mascles han de caponar, perquè les femelles ja coven els ous. Com jo, sense Viagra no faria res de res”. De les converses més interessants de l’estiu.
“N’Alexandre va tot sol?” “No sabeu lo de n’Alexandre? Idò, la seva dona se’n va a Holanda i ell a Nova York. Solien ‘creuar les agendes’ dues vides tan agitades havien de menester una planificació estricta. Essent ella a Holanda i ell ja retornat a ca seva, ha de menester un ordinador i encén el d’ella. Allà hi troba que es xatejava i emailava amb el qui fou el seu primer ‘nóvio’, holandès com ella, i sap el que pensa –realment- ella d’ell. Tot d’una va entendre com era ella i perquè el seu primer home, no el seu primer ‘nóvio’, li havia escrit una carta llarga contant-li les meravelles de la que després seria la seva dona i que ell va atribuir a la gelosia incurable d’aquell malparit. Ara no. Va al seu arxiu i la troba. I la rellegeix. Posa un email a la seva dona i li diu que no torni, que pot quedar a Holanda, que ell ja no l’espera”.
En aquest mateix sopar na Margalida Silis conta que en Dapianis també s’ha separat i s’ha ajuntat amb una xinesa molt més jove que ell, jove i, aparentment, poca cosa. Els convidà a sopar i feu un sopar xinès, però d’aquells xinesos autèntics usant coses rares i sofistiqués. “Aumenta virilidad” deia de tan en tan, riguent per endins. Fins que tragué uns ous que els havia tengut uns parell de mesos entre fulles, havien tornat negres com el carbó, els xapa i els va oferint als convidats. Un d’ells, en Miquel Volcar quan va veure allò tan negre tornà d’allò més blanc, com el referit: “No, yo… no, gracias. Ya estoy un poco lleno”. “Aumenta la virilidad” li deia la xinesa posant cara trista, un poc ofesa. En sortir em diu en Miquel: “Ja sabem perquè s’hi ha casat en Dapianis”. “Perquè?”, li deman: “Idò: porque aumenta la virilidad”.
L’altre esport dels sopars d’estiu és la crítica directa als personatges... Aquell calb qui és? Aquell tan exagerat amb el vestir? Aquella tan espectacular? És la filla de na Rosa Ascolts. Ai les filles! I les mares! Les filles de les dones que varem estimar ja fa tants d’anys i que ara regnen desaforadament, vestides de negre, escotades a més no poder, amb les mames gens pansides, vius retrats de les mares però sense implants dentals; amb un diàleg intel·ligent -molt més que el dels comensals vells-, amb un anglès superfluid donen conversa a alguns matrimonis estrangers, normalment veïnats dels amfitrions, a la vorera de mar. Han estat, les mares, un conjunt de femelles extraordinàries, guapes, intel·ligents i decidides que s’havien més que alliberat i deixaven per on passaven rastres de desfeta entre els homes que decidien estimar, abandonar, recuperar, usar, despreciar... Mogudes per un amor mal lletat, previ, que els havia fet molt de mal, elles repetien la jugada les vegades que feia falta i la repetien amb avantatge, amb les cartes marcades, perquè sabien que farien destrossa, sabien que deixarien aquell incaut que els deia t’estim, algun pollastret els ho deia de bon de veres. L’abandó, sobtat i inexplicat, era la seva arma letal, n’enviaren, a dotzenes de mascles de la nostra generació, a la beguda, a la droga, al suïcidi. Quina generació femenina més brillant i exuberant. Ara les seves filles ens fan mal d’ulls als sopars d’estiu.
jcmllonja | 21 Juliol, 2010 19:33
Plouran ecotaxes
Climent Picornell
Plouen propostes de noves ecotaxes. Afegides als centenars de taxes i tributs d’entrada, aeroportuaris o turístics que existeixen pel món. Sarkozy en vol posar una a tota Europa per ajudar el clima. Àngela Merkel a partir de 2011 farà pagar una taxa “ecològica” a qui viatgi amb avió fora d’Alemanya, Lufthansa calcula un cost de 16 euros més per billet, recaptant prop de 1.000 milions d’euros anuals, més que tot el benefici del sector aeri. Ahir, Jordi Hereu, batle de Barcelona, després que hagués sortit la idea de cobrar una taxa als turistes que viatgen a la ciutat per part d’un dels detractors de l’ecotaxa balear, l’hoteler Joan Gaspart com a president del consorci Turisme de Barcelona, Hereu diu que sí, però que s’hauria de fer a nivell de tot l’estat. I així... Ja veuen que l’ecotaxa balear que derogà el Partit Popular, per fer contents els seus aliats, els hotelers, amb l’ajuda indispensable de José Mª Aznar, l’acabaran imposant –hotelers diferents i alguns polítics conservadors- a altres bandes i el que és més paradoxal, cobrant als qui vénen a Balears, però invertint-la als seus països.
No sense oposició, tot s’ha de dir. A Àngela Merkel -que vol que la taxa mediambiental aèria s’estengui a Europa- ja li han sortit les patronals diguent que ja paguen a bastament els avions, fins i tot per les emissions contaminants o que una taxa semblant va anar malament a Holanda i la llevaren –“recaptà 300 milions i causà pèrdues indirectes de 1000”, o que tot és afany de recaptar per apaivagar el deute públic, Merkel ja augmentà l’IVA fa temps i també imposarà una taxa sobre la indústria nuclear. En aquest sentit la ministra d’economia d’Espanya ja té la proposta de creació d’una nova taxa turística, “seguint l’exemple de l’ecotaxa que s’aplicà a Balears”, que pagarien els turistes que visiten Barcelona. La taxa reduiria el dèficit municipal i es destinaria a millorar la neteja i la seguretat molt deteriorades –els residents ho manifesten reiteradament-, per l’arribada massiva de turistes. El batle recolza la iniciativa si és fa a nivell estatal i es possibilita a totes les ciutats que ho vulguin. Es podrien recaptar 20 milions d’euros, però determinats hotelers s’hi oposen adduint que els preus dels hotels ja són cars, i ara més amb la pujada de l’IVA, i per tant un euro o dos més per estada provocarà desercions. Vull recordar que a França des de l’any 1919 és en vigor la Taxe de séjour que grava les estades turístiques.
Una altra cosa és el debat, afegit a la taxa de Barcelona, de voler justificar perquè va anar malament l’ecotaxa de Balears. “Per què fracasà l’ecotaxa de Balears? Perquè es dedicà a tot menys a promocionar les illes. Aquí l’hem de cobrar en un sol pic, per estada, no per nit, com a França, un euro o dos i dedicar el 100% a promoció” diu Gaspart. Ala idò. En podem fer un màster els illencs. Fou l’ecotaxa (2001-2003), a part d’una recaptació –un euro per turista i dia als establiments legalitzats-, el catalitzador d’un debat general sobre l’economia i la societat de les illes Balears. Un debat maniqueu, sense matitzacions, que feu sortir a primera línia el paper dels hotelers, contra el Pacte de Progrés que, segons ells, amb la taxa atacava els seus interessos, que coincidien amb els interessos del turisme i, de retruc, amb els interessos generals de la societat balear. El debat es tenyí de ressentiment. “Nosaltres”, venien a dir els hotelers, “que érem en el moment adequat al lloc adequat, arriscant els nostres doblers, hem aconseguit que aquesta societat, endarrerida i poblada d’indígenes sense sabates –com vaig sentir dir a un-, sortís del seu retard, la situarem a les cotes més altes dels benestar -amb alguns efectes col·laterals indesitjats però inevitables-, i ara apareixem com els dolents, discriminats per ser legals, cobradors de taxes, responsables de la destrucció ambiental, depositaris només dels guanys”, que –segons l’ideari popular- situen en gran part a l’exterior... En el discurs un factor determinant era el que ells denominaren la seva “demonització”, fruit de la presa de postura, real i agressiva, contra el govern d’esquerres-verd-nacionalista que es conegué com a “Pacte de Progrés”.
La derogació de l’ecotaxa fou obra del govern de Jaume Matas. Fou substituïda (?) per unes anomenades targes verdes o fundacions sostenibles que tan sols han recaptat misèria. No cal afegir que l’actual Pacte de Progrés ni se n’ha volgut recordar de la “seva” ecotaxa, i per el·lipsis demonitza qui fou conseller de Turisme, Celestí Alomar, carregant-li quasi en exclusiva el mort. Les ordres són taxatives: no fer ones, fer cas als hotelers, perdonar-los les culpes –i sinó vegeu el Decret Nadal-Barceló- i no basta la justificació del pacte de govern amb la Conselleria de Turisme en mans d’Unió Mallorquina o la crisi. Diu el president Antich: “El turisme representa el 60% de l’activitat directa i el 80% de l’indirecta a Balears, per tant qualsevol política ha d’impulsar el turisme i tenir en compte la seva repercussió en el sector, el govern aboga per una política de col·laboració amb els agents socials i un criteri de transversalitat”. Molt bé. Però res d’ecotaxes, ja va bastar la brega sistemàtica que li plantejaren els hotelers, aliats, a sang i foc, com ara, amb el Partit Popular; basta recordar el president de la major cadena hotelera festejant el triomf de Jaume Matas o les declaracions de l’hoteler de la melena blanca fent lulea dels efectes positius psicològics de la supressió de l’ecotaxa.
El turisme augmentà les classes mitges, de les quals les Balears havia mancat. Una de les seves innovacions més singulars, més que l’aportació d’una nova burgesia (hotelera). Si els hotelers es volen arrogar el paper d’haver servit de viàtics d’aquest procés, bé, però a partir d’aquí no val imposar l’axioma caciquil de “no mossegar la mà, baix cap concepte, de qui et dona menjar”. I ho puc discutir, fins i tot, amb aquell ditiràmbic hoteler que deia -mentre els altres li reien la gràcia- per mor de l’ecotaxa : “Habrá que quitar al president o matar al conseller”; era el mateix que comentava “Parecemos subnormales hablando en mallorquín”. Aquesta, en concret, no era la burgesia il·lustrada que esperàvem. “Lobby de pressió econòmico-empresarial”, i poca cosa més. Una altra cosa és que amb la victòria sobre l’ecotaxa és pensin que comanden més del que en feien comptes. Deu ser dur que t’enfloquin la responsabilitat d’haver de dirigir un país, malgrat ho hagis de fer des de la penombra del poder fàctic.
La gent hi estava, i hi està, a favor. Es compraren possessions a vorera de mar, fa una setmana s’inaugurà un centre cultural a Palma, encara amb els doblers de l’ecotaxa derogada. Si hagués continuat s’haurien recaptat a dia d’avui molts milions d’euros. S’imaginen tot el que s’hagués pogut fer? Per això va fracassar l’ecotaxa, pel tour de force guanyat pels hotelers. I ara no en tenim pel desinterès -tàctic?- de l’actual Pacte de Progrés. Però tornen les propostes de taxes diverses, en plouran, ja sigui a través d’Europa, ja sigui a través de ciutats turístiques. El que és just i no entra per la porta, sol acabar botant per la finestra.
__________________________________
IMATGE: Pintura de RENÉ MAGRITTE
jcmllonja | 13 Juliol, 2010 20:13
Per jardins d’altri, a l’estiu
Climent Picornell
Com un ferrer sense encruia. Així va un servidor fa un parell de setmanes. La mort de la mare l’empeny: “No es talla el cordó umbilical quan un neix, no, és talla quan la mare es mor”. En aquestes, enganx un brigadista de la guerra del 36-39 a un programa de televisió rememorant la batalla de l’Ebre, un home alt, digne, 96 anys. Li demanen on resideix, segons ell, la felicitat, sense dubtar-ho un segon respon: “Tot allò que estimau i no vos agradaria perdre, disfruteu-ho mentre ho tengueu. En això tan senzill hi trobareu la felicitat d’aquest món”.
Passen els anys, passen els dies, i quines coses van quedant? L’orgull mal embastat; l’ambició mal digerida; el retorn al gust per les coses senzilles; el plany per les coses que un no ha fet; el dolor per les que vendran, segurament, mal dades; els teus; els teus amics… Em prepar per redactar una Oda als covards i una Elegia per als valents; una Oda als insatisfets i una Elegia per als contents; una Oda als immadurs i una Elegia per als adults… En aquest punt servidor repensa la seva dificultat per entrar en el món dels grans. M’enganxa la memòria a La cançó dels vells amants de Jacques Brel: “...Il fallait bien passer le temps / Il faut bien que le corps exulte. / Finalement, finalement / Il nous fallut bien du talent / Pour être vieux sans être adultes” ( ...Ens va fer falta molt de talent / per ésser velles sense ésser adults). El colofó del no fer-se grans, síndrome de Peter Pan per delegació materna, el posa Jorge Luis Borges. Sa mare diu al cambrer: “El niño no bebe vino” (Borges tenia 60 anys quan succeïa això).
I ja que anam de cançons... A un funeral l’organista toca Imagine de John Lennon. Ja havia sentit dins altres esglésies Blowin’ in the Wind de Bob Dylan, amb lletres afegides de caire cristià. A part o no de l’idoneïtat, el cas de Lennon és més curiós. Diu la lletra: “Imagine there's no countries / It isn't hard to do / Nothing to kill or die for / And no religion too...” ( Imagina que no hi ha països / No és massa mal de fer / Res per qui matar o morir / ni tampoc la religió...), sonant en una cerimònia religiosa, em va fer pensar en les paròdies d’aquest món, de les de l’altre encara no en puc parlar amb precisió.
Aquesta mescla moderna de cristianisme amb el que sigui, fins i tot amb el marxisme, confegeix còctels transversals i estrambòtics. La setmana passada moria el jesuïta Díez-Alegria representant de la teologia de l’alliberament. La seva tarja de presentació deia: "José Maria Díez-Alegría. Doctor en Filosofía y en Derecho. Licenciado en Teología. Ex profesor de Ciencias Sociales en la Universidad Gregoriana. Jubilado por méritos de guerra incruenta. Calle Martos, 15. Pozo del Tío Raimundo". Manifestava: "El que jo era és hegelianament anti-antimarxista" (jugant amb la teoria del filòsof sobre la tesi, l’antítesi i la síntesi), "La crítica que fa Marx del capitalisme és vàlida. Mai em vaig llegir El capital, però sí altres llibres seus, i a Rebaixes teològiques de tardor vaig escriure un capítol titulat ‘Records a Marx de part de Jesús’ en el qual contava que vaig tenir un somni en el qual Jesús se’m presentava i em deia: 'Escolta, i aquest Carles Marx, del que tant parlen escandalitzats els meus deixebles actuals, què em dius d'ell?'. Llavors jo li recitava alguns textos de Marx, i Jesús em deia: 'Mira, si veus a Marx, digues-li que no està lluny del Regne de Déu". Díez-Alegría citava Hegel. Crec que fou Hegel qui digué que “La Història s’ha de repetir per ser intel·ligible”. “Efectivament”, va dir Marx, “primer com a tragèdia i després com a farsa”.
Com una carambola de la nostra petita història, me crida Maria Bauçà, filla del poeta felanitxer Miquel Bauçà (1940-2004) que havia llegit a un apunt del meu blog que servidor havia comprat una resta d’edició del llibre de son pare Notes i comentaris, i que n’oferia a la gent; a veure si n’hi podria arrambar un. Ho faig amb molt de gust. Els recit uns versos del llibre. 54: “I el tros aquell / l’empenyorava / dins l’aldarull. / Madò Requènsia / amb una hortènsia / feia un nigul.”. 59: “Llenega l’infant molt llépol / dins un plat de porcellana. / El mossèn, amb una espelma, / estira la persiana.”
Per continuar amb literatura... Aglapesc una classificació de la literatura eròtica en quatre nivells progressius: 1.- Dolç; 2.- Humit i calorós; 3.- Crepitant; 4.- Abrasador. Em remet a una altra classificació dels llibres, segons Oscar Wilde. 1.- Llibres que s’han de llegir (com les Cartes de Ciceró); 2.- Llibres que s’han de rellegir (els de Plató o de Keats); 3.- Llibres que no fa falta llegir (el teatre de Voltaire). Google Books és un projecte per escanejar milions de llibres i posar-los a l’abast de tothom a Internet. Una lloable realitat amb algunes errades. A l’hora de classificar-los per temàtiques se suposa que una màquina ensinistrada se n’encarrega automàticament. Vegeu alguns exemples. Mae West: una icona en blanc i negre, ha estat classificat a l’apartat de llibres religiosos, supòs que per la paraula icona. El llibre de Susan Bordo, Un pes insuportable: el feminisme, ha estat enviat a llibres de Salut i Esport. Robinson Crusoe a Passatemps. Madame Bovary a Antiguitats. Moby Dyck a Ordinadors. L’amant dels moixos a Enginyeria. Fulles d’herba, l’extraordinari poemari de Walt Whitman, figura a llibres de Jardineria. En fi, errades menors de la modernitat. El Catàleg dels drets d’autor ha estat classificat, molt encertadament, a Drames.
Jesús García Marín, que corr per tot el món, em fa arribar algunes frases recol·lectades per jardins sud-americans. Al creuar la frontera de Nicaragua un cartell prevé al turista: “¡Cuidado! ¡Ni lo intente! Aquí no aceptamos mordidas”. A Acapulco, a la peana de l’estàtua del qui fou president de Mèxic Juan N. Álvarez una inscripció: “Pobre entré en la presidencia, pobre salí de ella”. I finalment a l’església de San Luis, Argentina, una gran pancarta avisa al transeünt: “Déu és molt més gran que els teus problemes”. Per si no bastàs, a un comentari de blog d’en Jesús, hi afin una reflexió d’Alberto Vázquez-Figueroa, que transform en metàfora de la sortida de la crisi: “La llumeta que alguns pensaven entreveure resultà ser un tren que venia de front a tota velocitat”. “Volíem reformar els mercats i els mercats ens han reformat a nosaltres” és una frase atribuïda al president Zapatero qui fa pagar als més dèbils els plats romputs per altres. “Si això és sa llei, a ca una puta sa llei!”, diu el sheriff desenganat, llevant-se l’estrella del pit i tirant-la amb ràbia en terra, al western felanitxer d’en Maikel Figaseca Bona Terra per morir. Podria ser un preàmbul, però és el final.
jcmllonja | 06 Juliol, 2010 14:48
Rondalles, llegendes urbanes i altre fems d’Internet
Climent Picornell
Ahir al correu electrònic vaig rebre un advertiment de què no obrís cap missatge amb un determinat arxiu afegit, es cremaria tot el disc dur (“m’ho ha dit un informàtic”). Poc després un altre em demanava que constestàs una enquesta de El País sobre l’ús de les llengües que no són l’espanyol al Senat (“ara per ara guanya el no”). Feia un dies m’havien rebotat un PowerPoint on s’explicava què havia de fer si em pegava un infart: tossint de forma desaforada arribaria a urgències, i em salvaria. A més d’això, spams i altre fems internetià em prometen mètodes infalibles per allargar-me la perdiu, viagres a bon preu, loteries amb premi. Tot forma part d’una bateria de rumors, falsedats i enganya-bobos moderns.
Un hoax és una falsa alarma per crear confusió, distribuïda per Internet provoca una cadena de missatges. Un engany que utilitza la bona fe per espargir-se (alertes de virus fatals, advertències religioses, urgències de solidaritats diverses, mètodes per fer-se ric...). De les radiacions del mòbil, “com qui dur un microones damunt”, fins a les malifetes als aliments (llet caducada repasteuritzada i revenuda o l’avís de que la dioxina, verinosa, s’allibera de les botelles de plàstic). Una llista d’additius alimentaris cancerígens de l’hospital de Villejuif -que ho ha negat- fou de les primeres en circular. Com quan es deia que masturbar-se feia tornar cecs o com aquelles oracions que si no reenviaves t’aplegava una desgràcia. Existeixen webs encarregades d’inventariar i desmentir aquests rumors, com Hoaxbuster i Hoaxkiller. Aquestes cadenes enllacen directament amb els Foaftales, acrònim de Friend of a friend tales -històries de l’amic d’un amic- al cap i a la fi sempre han succeït a altres. Són falsedats però amb advertiments: alerta, no hi ha cura per això! (Desodorants que provoquen càncer de pit, xinesos menjant fetus, robatoris d’òrgans humans per a transplantaments, profecies de Nostradamus lligades als atemptats a les torres bessones; vius amb el Progesterex una droga inexistent que usen els violadors per aconseguir els seus fins...).
L’altre concatenació és amb les anomenades llegendes urbanes, per oposició a les antigues llegendes d’arrel rural. El terme designa una història recent que mai ha succeït, explicada com si fos certa. Contes extravagants amb un rebossat de credibilitat. No hi ha mai un testimoni directe, és per tant un foaftale, les cites d’autoritat no són resseguibles. Exemples: una vaca cau d’un avió militar i enfonsa una barca de pesca; un treballador llenega dins un enorme encofrat de formigó i hi queda enterrat; encenedors que exploten amb la força d’una bomba i seccionen cames; animals trobats dins aliments envasats o a menjars de restaurants, amb predilecció per les rates als xinesos i les cuques molles a les paelles; cavalls fent pets mentre la reina d’Anglaterra passa revista (és al YouTube).
Rolf W. Brednich a L’aranya i la iuca, L. Dégh o J. H. Brunvand fan referència a centenars. El títol és per la planta de la iuca que, duita d’un país llunyà, amaga taràntules verinoses, cavall de Troia modern, entren dins ca nostra; o la d’una dona a qui tallen un dit a un semàfor mentre esperava, per robar-li l’anell; o bonys que quan els rebenten surten cucs enormes... No són més que versions de la rondallística de sempre que arriben, no per la literatura oral, sinó a través de l’ordinador, provocant inquietud, talment com succeïa als contes dels Grimm. Existeix una International Society for Contemporany Legend Research. Aquí, B. Moya (Llegendes urbanes i relats suburbials) o A. Nogué, que ha recopilat les del llac de Banyoles, on hi ha un monstre, tan fals com el del llac Ness. Conta Nogué que algú es va tirar a l’estany de Banyoles, a la part més fonda i va desaparèixer, anys després el retrobaren venent cacauets al Born de Palma! Meravellós. Em recorda la mort del ciclista sineuer Alomar, segons la llegenda urbana atropellat per un parent d’en Franco. En Cabrit i en Bassa torrats? O Anníbal i Cristòfol Colom nascuts aquí? El salt de la Bella Dona, és la llegenda “urbana” més hermosa que tenim (un home sempenteja la dona per un penya-segat i quan arriba a Lluc ella resa davant la marededeueta). Raptes de nins per fer-ne sabó fluix (alerta amb els desconeguts!) es mesclen avui amb els cactus que, diuen, absorbeixen les radiacions nocives dels ordinadors. Hi ha un Libro negro de las leyendas urbanas, bulos y rumores (Si s’orina dins una piscina es tenyeix de groc o l’explosió d’una pròtesi mamària a Ana Obregón), un programa de TV3 o Miquel Ferrà (Llegendes urbanes de la postguerra a Mallorca), enllacen amb les 132 que G. Valero conta de Palma, de la mata escrita de Ramon Llull al cap del moro del Born; C. Valriu i T. Vibot també en saben. Més de per aquí: L’aigua subterrània de Mallorca prové d’un riu dels Pirineus; Els xuetes no fan sabonera quan es renten; La Tramuntana forta empeny al suïcidi als menorquins...
Del licantropisme dels homes-bèstia a la criptozoologia -monstres inexistents- tot és més vell que el pastar, dones d’aigua –amb na “Mariaenganxa” de pous i cisternes estirant els infants que s’hi aboquen-, calamars gegants, el retorn dels dinosaures, es relacionen amb ciclops extraterrestres o amb un homenot desenterrat, de més de 20 metres, del qual hi ha centenars de fotografies... a Internet. Walt Disney, ultracongelat, en espera de que l’home resolgui el petit problema de la immortalitat. Catalina de Rússia morta en ser penetrada per l’enorme fal·lus d’un cavall. La suposada mort d’en Paul McCartney. Un vídeo joc, el Polybius, d’efectes devastadors. Pel·lícules “snuff” amb assassinats reals. Ovnis o relíquies estranyes -n’hi ha que pregonen que Jesucrist era homosexual-, plomes de l’àngel de l’Anunciació, l’arca de l’Aliança spielbergueriana, trinxes de les capes dels Reis d’Orient. Bill Gates, de Microsoft, recompensa enormement algú que l’ajuda a canviar una roda (a les rondalles ja passava, quan s’ajudava a una jaieta que era en realitat un fada o quan es compartia un tros de pa amb un pobre que resultava ser el Rei). El Rumeur d’Orleans: als provadors de roba es segresten dones per fer tracta de blanques. De les més famoses: un submarinista xuclat per un hidroavió apagafocs que després apareix mort. Més? Hi ha un engolidor gegantí: el triangle de les Bermudes; Hitler, Kennedy, Bruce Lee encara són vius, com Jim Morrison de The Doors. On enterren els xinesos els seus morts? Fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana. Les clavegueres plenes de cocodrils, la gent els hi ha anat amollant quan s’han fet grans. Els americans no han arribat mai a la Lluna. Falsos autoestopistes amb una bossa plena de ganivets o destrals. Drogues a les calcomanies que els infants s’aferren a la pell. La contaminació de la SIDA, per venjar-se els infectats.
Són producte del nostre temps però amb patrons tradicionals, reforçats per la inseguretat actual que provoquen el temor a les tecnologies, a les noves malalties, als efectes desconeguts dels transgènics o de les radiacions, les drogues, els costums diferents. També hi apareixen l’odi, la venjança i, poc, el toc sobrenatural. Quan es trobin amb aquest material a l’ordinador, malgrat els tallafocs informàtics, pensin amb en La flor romanial. I esborrin els missatges emprenyadors.
« | Juliol 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |