Climent Picornell

CIUTAT ÉS UN LLIBRE Climent Picornell

jcmllonja | 24 Juny, 2010 17:39

 

Ciutat és un llibre

 

Climent Picornell

 

Veig l’Àngel de la Llotja cada matí quan m’aixec i he pensat més de cent vegades amb el mestre Guillem Sagrera quan el devia esculpir, allà per devers 1445, poc abans d’emprenyar-se definitivament amb els poderosos mercaders. Una temporada vaig ser “el Loco del Ángel” quan escridassava els al·lots que li pegaven pilotades. Fa pocs dies, aprofitant la convidada de l’arquitecte Pere Rabassa i abans que retirassin les bastides que hi havia per a la seva restauració, em vaig poder acostar a les estàtues, passejar pel seu terrat enrajolat de bell nou, palpar totes les gàrgoles de l’edifici. Vaig passar el dit per l’escrit d’una que diu: O com es fret! Que vol dir: “quina fretada que fa per aquí dalt!” Vaig aficar el braç sencer per dins les boques dels monstres que, avui horabaixa abans de posar-me a escriure, escopien aigua a les totes. Però el moment culminant per a un servidor va ser quan em vaig veure cara a cara amb l’Àngel. Li vaig tocar els cabells, les ales, la cara... i el vaig besar. Me diran sentimental, m’és igual. Però va ser així, damunt unes posts de fusta, em vaig treure el casc de l’empresa LLabrés Feliu, i vaig besar tendrament l’Àngel Custodi de la Mercaderia, la més bella estàtua gòtica de Ciutat. El vaig besar a la boca. Home? Dona? Ja saben que els àngels no tenen sexe, o sí. El vaig mirar fit a fit, amb aquell lleuger somriure, i, naturalment, em vaig fer fer un retrat, els dos junts. Passarà a formar part del meu llibre de Ciutat i també dels amors, públics o secrets, de la meva Palma.

 

Anam a dinar, molts de dijous, tres elements ciutadans per restaurants de Palma, cada pic diferents. És un procés de coneixement urbà a través de la cuina. Obviam els restaurants cars i cercam els de barriada o els del barri antic que tenguin algun detall significatiu, no forçosament del seu menú. Un altre dia parlaré amb més deteniment  d’una guia de restaurants barats de Palma que vaig confegint. Aquest dijous passat el tema anava de les transformacions d’alguns establiments que formaven part de la història urbana, reconvertits en bars o restaurants. Can Ribes o Ca la Seu ara ho són. S’han transformat. Una antiga botiga de robes, amb aquelles peces de tela que les senyores feien treure als dependents a defora per veure millor el seu color, Can Ribes, al pas d’en Quint, ara és un Capuccino. Ca la Seu, la botiga més antiga de Palma, oberta feia cinc-cents anys sense interrupció, havia arribat fins a ara mateix, era un somni entrar-hi, catifes, senalles, espardenyes, vímets... tot penjat, una cosa damunt l’altra, quan els seus antics propietaris, la família Montserrat, se’n cuidaven. Després d’una època curta com a botiga més modernitzada, ara s’ha convertit en un establiment de menjar i beure. Una botiga de robes i una esparteria, dos negocis que no donaven, no eren rendibles vull dir, amb el canvi dels temps s’han reobert, però deixant com a motius de la seva decoració restes del seu antic quefer, ara només com element decoratiu. Si hi entren a beure un cafè, hi veuran peces de roba o senalletes penjades, volguent recordar als nous clients que abans, allò, aquell espai és dedicava a una altra cosa. La discussió entre els comensals dels dijous se mou entre un “està bé”, un “millor així” i un “que tanquin de tot; no puc suportar aquesta memòria malaltissa, aquest enyorament cursi!” No ens posam d’acord.

 

Més amunt he esmentat el pas d’en Quint. Aquest pas és un dels carrers, carrerons i costes que connecten la Palma alta, la que va néixer damunt el penya-segat on ara hi ha la Seu i l’Almudaina, i la Palma baixa, la frontera de la qual era el llit del torrent de Sa Riera, desviat el segle XVII, després de recurrents inundacions i malifetes, ara ocupat per la Rambla i el Born. El carrer dels Oms, la costa de sa Pols, la costa del Teatre, la costa de Can Berga, la de Can Santacília, la de Can Poderós, la de Can Pisà, el carrer del Conquistador, el carrer de la Boneteria o costa del “Duro”, la costa de la Seu... molts d’ells  a més de costeruts, serpentejants. Una d’aquestes és la costa d’en Brossa que es bifurca amb el pas d’en Quint i mena de la plaça de Cort fins al començament del Born i la plaça del Mercat. Aquí, una experiència única, meravellosa i petita  -i ho dic perquè els ciutadans l’hem experimentada per primera vegada quan érem nins- és la de les seves escalonades. Els escalons són massa baixos i massa amples, de tal manera que per baixar-los d’un a un, s’han de fer les passes massa curtes i per fer-los de dos en dos, s’han de fer massa llargues. El resultat és que es van baixant com arrossegant els peus o fent passetes ridículament curtes o excessivament llargues, com en un pas de ball. Tal vegada no em sàpiga explicar correctament, però els qui són ciutadans i han baixat aquests escalons de la mà dels seus pares o ara mateix, si un frissa, passen a formar part inesborrable de la memòria personal de Ciutat. No exager gens ni mica. Si vostè és de Ciutat i no sap del que li parl, no és, en bon grau, un complet ciutadà de Palma.

 

Ara els autobusos de Palma xerren. Amb una veu metàl·lica, com d’aparell telefònic, anuncien les properes aturades del bus. Així i tot sembla una veu humana la que ha llegit el text, en espanyol i català. Però, ai las, tot té els seus defectes, menuts i casolans si tant volen. Els posaré dos exemples. Diu la veu: “Pròxima parada Av. Alemanya” i pronuncia Av, no diu Avinguda, diu Av, tal com sona. El paper ho devia dir i si era una màquina, no anava més enllà. Però resulta que la màquina, més persona que altra cosa, pronuncia la lletra r de forma peculiar, diu “pagada”, no diu bé parada, sinó que fa la r com una g, rara. Com un defecte de pronúncia. Això converteix la màquina parlant amb una eina més propera, humana, si ho és, i sinó, també.

 

Passeig per damunt la Murada mentre les barques del bou entren a port fent una llarga teringa per amarrar i descarregar el peix. Elies Torres explicava les seves intervencions a les murades renaixentistes de Palma que no foren enderrocades, les que van de l’hort del Rei fins al baluard del Príncep. Segons ell, Antoni Gaudí quan treballava a la Seu, quedà admirat per les enormes tapareres que creixien, i creixen encara,  dins les encletxes dels maressos, penjant les més llargarudes del palau Episcopal,  s’hi referia com “les barbes verdes del Bisbe”.

 

Deia Víctor Hugo: “La ciutat és un llibre”. I Albert Camus pensava que “L’amor compartit amb una ciutat és, sovint, un amor secret”. Les dues cites són certes, passam els fulls urbans del nostre llibre a mesura que envellim i coneixem, més i més, la ciutat en què vivim. L’estimam d’una forma personal, única, i, per tant, secreta.

 

 

 

DE LA DESMODERNITZACIÓ A LA MODERNITAT LÍQUIDA Climent Picornell

jcmllonja | 15 Juny, 2010 21:09

 

De la desmodernització a la modernitat líquida

 

Climent Picornell

 

Quan algú trencava els esquemes tradicionals li deien modern. Però arribà un moment en que el trencadís, i no em referesc al de Gaudí, feu que la paraula perdés el seu sentit i es fes necessari postil·lar-la. Aparegué la desmodernització, el postmodernisme o la modernitat líquida, precisament de les lectures dels canvis de les societats modernes que desaren amb enginy dos sociòlegs que han estat guardonats, ara fa uns dies, amb el Premi Príncep d’Astúries d’Humanitats 2010: Zygmunt Bauman i Alain Touraine.

 

Els dos, nascuts l’any 1925, han esmerçat el seu quefer analitzant el segle XX. Un segle recorregut per grans transformacions socials, unes mirant cap envant, com el comunisme, el socialisme, l’alliberament nacional i altres cap enrere, com els feixismes o els fonamentalismes religiosos, cercant a la seva manera la societat utòpica perfecta. Un segle que ha vist com els Estats Units, passada la segona guerra mundial, imposaren la seva potencialitat quasi hegemònica, només posada en dubte pels comunismes soi-dissants representants de la classe obrera amb partits marxistes-leninistes. (Winston Churchill: “El vici inherent del capitalisme és el repartiment desigual dels beneficis; el vici inherent del socialisme és el repartiment equitatiu de la misèria”). Un segle que va veure la Guerra Freda, les emancipacions colonials del tercer món, fins que la catarsi social emergent, manifestada en el maig francès del 68, marcà el rebuig d’institucions massa autoritàries com l’estat, l’exèrcit, l’església o... la família. A partir d’aquí passen a manifestar-se una caterva de moviments alternatius, alternatius també a la classe obrera com única protagonista del canvi social. Tot això succeïa enmig d’un desenvolupament econòmic que gestà l’anomenat Estat del Benestar,  treballadors ascendits a classes mitjanes, protegits socialment i sanitàriament, consumint béns que abans només tenien els privilegiats. S’acabà la història? Es demanava algú quan el capitalisme, orfe del comunisme, escampà les idees liberals per tot arreu sense fre. L’onze de setembre de 2001 o la demanda de l’estat mínim, contra l’intervencionisme en les finances, ens desembarcà a la crisi global actual.

 

Ara passa alguna cosa, grossa. Així es podria coreografiar el conegut axioma: No sabem què passa, i això és precisament el que passa.  És en aquests moments quan hom agraeix lectures del que es creu que passa en l’esdevenir social com les de Zygmunt Bauman i Alain Touraine. D’Alain Touraine va ser de qui primer en vaig tenir notícia a través del seu llibre La societat post-industrial, alguna cosa ja canviava i era post, havia passat una època. A La critica de la modernitat, Touraine, ens albirava que la “desmodernització” posava fi al model racionalista de la Il·lustració i que emergia la ideologia liberal amb una visió del conjunt econòmic mundial de cada pic més lluny de la intervenció dels governs. Desmodernització que es recolzava en la desinstitucionalització i la dessocialització. La primera perquè institucions com la família o l’escola perdien progressivament i acceleradament la seva funció i la segona perquè desapareixien valors socials ben establerts com l’autoritat o el respecte. Els valors personals i individuals apareixien com uns valors de resistència: la subjectivització. La desmodernització és el colofó de l’alta modernitat (la il·lustració), la mitjana modernitat (la revolució industrial) i la baixa modernitat (després de les guerres mundials i els règims totalitaris). El fonament moral de la vida social en l'alta modernitat s’assentava en uns valors comuns, mentre que en l'actual baixa modernitat, les lleis són reduïdes a regles de joc o a simples procediments. Diu Touraine que així no es produeix cap tipus d'integració social ni de comunicació intercultural i aposta per una comunicació a la que s’arribarà amb l’esforç d’unir acció instrumental i identitat.

 

Estava clar que s’havia acabat la modernitat i entràvem dins una altra època que encara no tenia nom, i li varen encolomar el de postmodernitat. És cert, hem viscut trenta anys de canvis fenomenals amb la Globalització, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació amb Internet per senyera, el postfordisme i la deslocalització industrial, la mescladissa multiculturalista generalitzada...  Serà J. F. Lyotard qui li dirà a tot això que emergia La condició postmoderna, negant per analitzar-ho els discursos interpretatius totalitzadors, ja fossin marxistes, cristians, freudians... Entràvem dins una deriva, dins un pensament blan, un pensament dèbil com el va anomenar Gianni Vattimo. Post-modernitat és un apel·latiu que s’aferra com una paparra a aquesta deriva social, societat postindustrial, societat de la informació, societat de consum o -com va anunciar Guy Debord-  La societat de l’espectacle, en què les imatges i els signes substitueixen la realitat, la televisió i l’ordinador passen a ser els viàtics de la realitat o la realitat mateixa, la societat de l’espectacle, una hiper-realitat que s’imposa a la realitat. Però alguns pensadors, i cal citar D. Harvey, no veuen en el postmodernisme més que un altre camp ideològic d’aquest nou capitalisme, la Macdonalització, les Coca-Cola Societys, etc... Segons Harvey són antics discursos renovats, el canvi constant del capitalisme, una altra etapa amb la mateixa lògica: el consum i el benefici d’uns pocs.

 

Aqui Zygmunt Bauman amb La modernitat líquida anunciava un nova manera de mirar els canvis. La Postmodernitat, diu, era un terme negatiu, i per tant interí o temporal. Assenyalava que el nostre món no era modern en el sentit tradicional –recordin el que deia Touraine- però que era diferent a bastament per requerir una nova denominació que no trobàvem i li vàrem dir postmodern. Ara sabem, segons Bauman, que la societat actual és d’una modernitat liquida, volàtil i vulnerable; oposada a la societat moderna en la seva fase sòlida, en el sentit que cercava ser duradora i molt resistent als canvis. La modernitat líquida significa que la nostra identitat és torna flexible i relativa davant les diferents mutacions que els individus hem d’afrontar en els temps actuals. Vet ací la lectura de Bauman de modernitat sòlida i postmodernitat cap a la modernitat líquida.

 

La paradoxa de la cultura dels residus que vivim, tal com ha manifestat Bauman, es resumeix en què aquests productes que rebutjam, simbolitzen la nostra pròpia obsolescència. L'angoixa de sentir-nos inútils i rebutjats hauria d’incitar-nos a una recerca més humil i solidària de l’abraçada humana. Temorosos de ser consumits i llançat al fems, ens defensam darrera els murs de la privacitat fins el punt de defugir el contacte amb els altres a no ser que es faci usant com intermediaris els mitjans de comunicació de masses, la televisió, l’ordinador, el telèfon mòbil. Com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web: “Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció”. Pantalles de plasma, líquides, evidentment.

_____________________________

LA IMATGE ÉS UN AUTORETRAT DE LUCIAN FREUD

 

 

 

DICTATS SOBRE EL RETORN DE LES EMOCIONS Climent Picornell

jcmllonja | 10 Juny, 2010 10:05

 

Dictats sobre el retorn de les emocions

 

Climent Picornell

 

El seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola de roda d’auto, se posava a cantar-li gloses de picat: “Dones que teniu infants,/ i el heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta,  l’endemà de matí camí de la City, les anava cantant. Un dia per Picadilly Circus en cantava una: “Quan ma mare me va fer, / se va rompre sa cadufa, / i mon pare amb sa baldufa, / li va tornar posar bé”, davant la indiferència de tothom, un pirat més o manco a Londres. La cosa augmentà de to, quan a l’oficina de gestió de fons –una part d’això que ara en diuen “els mercats”- on feia feina, a un d’aquells edificis rehabilitats dels docks dels Tàmesi, se’n solia anar al wàter i assegut a la tassa repassava el repertori del vespre: “Vaig tenir sa paciència, / de fer-li d’agenollat, / i al temps que feia el pecat, / pagava sa penitència.”  Quan es rentava les mans es va veure, ulleres davall els ulls, com unes bosses fosques, de no dormir, i el seu company, Yiu, un xinés que havia conegut quan feien el mateix màster a la London School of Economics, que mentre s’eixugava li deia: ‘Que te passa? T’enyores de Mallorca? Te sent cantussejar en veu baixa unes tonades estranyes, melancòliques, alguna m’ha semblat ben igual que les que me cantava ma mare, al delta del Riu Groc, abans que una inundació se’n dugués ca nostra. Cada vespre hi somiï. Cada vespre me canta. Però no em puc recordar exactament dels tons de les cançons, una d’elles, però, era quasi igual a una que te vaig sentir ahir, mentre donaves ordre de comprar accions al fons aquell que treballes ara. ‘No em passa res’. Li va contestar, però com un calfred, sec, elèctric li recorregué des del forat del cul fins a damunt la closca.

 

Al poble, a Mallorca, ja li passava. Tot tenyit però d’un insomni cruel i vigorós. Aquella frissor no el deixava descansar de forma total. Sempre amb una orella parada. Coneixia tots els renous i no en fitava cap de nou. Els cans que lladraven, coneixia els de prop i els d’enfora, fins i tots els cans visitants de les cusses dels veïnats. Els cotxes de les filles de la casa de davant que sempre eren les darreres que se colgaven. Els fematers, les passes del forner, els primers cotxes dels picapedrers cap al tall. No calia que l’avisassin mai. Sovint pensava com devia ser el descansar a pler. Quina por! Talment com morir-se una estona. No podia fer-ho això ell. Li calia tenir esment, fins i tot de les mosques que havien quedat dins la casa i es passejaven cercant un poc de claror pels vidres. La gelera que es disparava obedient cada quan li tocava. Fins i tot sabia com de descompassats anaven els rellotges de l’Església, el de l’Ajuntament i el de la veinada de més avall, que cada quart d’hora feia un concert, i no en parlem de les hores senceres, amollava una simfonia. No calia, doncs, que ningú el cridàs, però sempre, per si un cas, deixava aparellat el despertador clàssic, d’aquells que els has de donar corda,  i una “dream machine” de Sony, que connectava amb una emissora d’aquestes que sempre n’hi ha un que xerra. Puntualment, s’imagina que la seva mare, que patia del mateix insomni que ell, ja quan el duia dins el ventre, el crida per telèfon a les set en punt.

 

Aquell vespre esperava que el padrinet aparegués damunt el comodí, alguna nit hi posava els peus, alguna altra levitava, i si hi deixava els Orfidals per dormir, algun matí els trobava en terra, com un senyal, pensava, que aquell homonet li enviava de què no prengués pus aquella droga suau i dolça, que el posava tranquil un parell d’hores. No se presentà. En el seu lloc, un poc difosa, per damunt el pinte de la finestra es passejava un dona, xinesa, amb els atuells típics del nord de la Xina cantant cançons d’adormir infants, lullabys que diuen aquí a Anglaterra, una era exacta al Vou-Veri-Vou: “Horabaixa post el sol / plorinyava l'infantó./ No ploreu angelet no,  / que mumareta no ho vol. / No ni no, no ni no, / una engronsadeta an es nin petitó. / No ni no, no ni no”. El nin que passejava, de pocs dies, ja duia les mateixes ulleres que en Yiu, el seu company, qui, de forma imperativa, li feia senyes de què escrigués allò que sentia. Amb aquestes, es presenta el padrí, remolest, no va estar molt a cantar fort, més fort que de costum, com si volgués tapar amb la seva veu, la melodia de la xinesa amb l’infantó. Li sortí la vena anticlerical i d’esquerres: “ L’església és un sementer, / petit però dóna bon compte, / i mentre hi hagi gent tonta, / es capellans viuran bé”. Els seus motius devia tenir, els qui  l’enviaren -amb un tro darrera el cap- a una fosa comuna on l’havien executat els seus enemics del poble. Un dia va estar a punt de dir-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador del cuarto i feia com qui fer conya cantant “Montañas nevadas, banderas al viento...” i cagant-se amb en Ridruejo i en Peman i els falangistes del temps de la guerra, de la postguerra i d’en Franco, feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu matarife...

 

Es despertà, però de despert, era com si es ves a ell mateix fent d’ell mateix. Era un sentiment que no l’espantava, però li feia desdramatitzar les situacions o trobar-les còmiques, tot i que podien ser ben tràgiques. Era com allunyar-se d’un mateix i veure’s per un forat, fent el que estava fent. Era com una pèrdua del sentit. I, per afegitó, la pèrdua del sentiment. Si era fent una conferència, era com si estás assegut a la quarta filera, llegint el diari i escoltant-se a si mateix, parlant d’una cosa que no li interessava gens. Si era visitant el seu bon amic a l’hospital on li havien tallat un budell massacrat pel càncer, tenia la impressió de ser el metge que l’havia operat, escoltant asèpticament el recompte del patiment, més diria, com un periodista que li fes una entrevista. Distanciar-se dels problemes, sí, però de tot, era com una mica massa. Li urgia un retorn de l’emoció per les situacions i per les persones. No fos cosa que perdés el gust de viure i es transformàs l’existència en una espècie de sessió de cinema continu, i, en somnis, prengués nota del que li dictaven els seus fantasmes.

________________________________

DISSENY DE L'IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

COM ACABAR ( INDEFINIDAMENT ) AMB LA CULTURA Climent Picornell

jcmllonja | 05 Juny, 2010 21:40

 

 

Com acabar (indefinidament) amb la Cultura

Climent Picornell

Músics i companyies de teatre i dansa redacten un  manifest davant l’alarma per la supressió del cicle Viu la Cultura! Creuen que “els recursos públics invertits en Cultura i Educació no són despeses, són inversions”. Segur que saben que “Cultura”, segons Quico Pi de la Serra, “rima bé amb literatura, amb amargura, cura i aventura, amb pura, caradura i amb censura, amb futura, obertura i dictadura. Amb captura, paüra i amb tortura, amb pintura, amb clausura, tonsura i vestidura, amb pastura, atura i amb verdura. Amb conjura, cura i musculatura, candidatura i caricatura, amb cintura i magistratura, amb criatura, usura i confitura, amb mesura...” He acabat la lectura del recentíssim Llibre Verd de les Indústries Creatives i Culturals (Comissió Europea, abril 2010), en el precís moment en que les ‘mesures’ anticrisi prioritzen el que es creu economia productiva, i contemplen retalls dràstics en tot el que entenem per cultura, contemplada pels nostres gestors com un bé sumptuari del qual es pot prescindir. Les subvencions, amagrides i el descens, normal, del consum, -podem afegir-hi la filosofia del “gratis total” que solca Internet- li pinten un panorama negre.

Pareix mentida que passi això tants d’anys després que T. Adorno, M. Horkheimer o W. Benjamin s’adonassin del canvi radical que es produïa en la mercantilització i industrialització de la producció cultural, generant allò de la “cultura de masses”. El món de l’empresa s’adonà bastant abans que els nostres gestors culturals prenent posicions en les indústries on s’uneixen el poder de les esferes econòmica, cultural i política. Recorden la llegenda urbana, no tan falsa però, de què The Beatles generaven més royalties que la indústria de l’automòbil a Anglaterra? Idò tot ha anat a més... i sinó mirin els ingressos de la pel·lícula Avatar.

És cert que en èpoques de vaques magres i crisis que paguen, com sempre, justos per pecadors, l’Administració estalvia en Cultura. En majúscules o en minúscules, la popular, la identitària o la més esquisida. Els cantants no són contractats com abans, no es compren obres d’art, ajuntaments i comunitats autònomes suprimeixen exposicions o la seva participació en l’edició de llibres. Més enllà de les necessitats bàsiques de consum, sanitat, educació i serveis socials, la cultura és eixarmada amb les tisores de podar. I es retalla quan ha passat a formar part –com el turisme- de les ‘necessitats’ de la gent, i més encara, del teixit productiu, en alguns casos molt productiu, de les societats més avançades. Si es cerca un nou model econòmic que no reposi únicament sobre la construcció i el turisme, sembla que les activitats lligades al que s’anomenen les indústries creatives i culturals podrien ser una pota més de la sostenibilitat econòmica. Però aquí hem anat molt sobrats, com si la cultura ja vengués amb nosaltres des del naixement i com si la seva gestió fos cosa banal i de repartidora administrativa. F. Martel (De la Culture en Amérique, 2006) desmuntava el mite cultural europeu, demostrant que si la cultura americana domina és per la combinació de més diners i una assignació optimitzada i no intervencionista de les administracions, mecanismes transparents, amb un alt índex de filantropia privada estimulat per desgravacions fiscals.

Com exemple del nostre camí erràtic: no s’ha vist per enlloc el Pla estratègic de la Cultura que anunciava una exconsellera, la qual davant la “dificultat de canviar les tendències” (de consum cultural, es suposa), abandonava també la creació d’un Consell de les arts i la cultura; ni tenia clar quin era el “nostre model cultural”; tampoc les altres administracions arriben a acords per crear consorcis entre elles, ni Pactes Culturals per evitar desagregacions i repeticions entre les activitats promogudes pels ajuntaments  grans –sobretot-, Consells Insulars, Govern Balear -amb l’IEB o l’IRLL-, corporacions bancàries, fundacions, etc.

Davant aquest panorama desolador, el Llibre Verd afirma que existeix un gran potencial en les Indústries Culturals i Creatives (ICC) per a la creació de llocs de treball. S’han d’identificar noves fonts impulsores de creixement, i invertir-hi (Europa 2020: Una estratègia per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador, 2010), ajuntant-se a altres iniciatives europees (Unió per a la Innovació, Agenda Digital, Agenda de noves qualificacions i ocupacions, Política Industrial per a l’era de la mundialització) que reconeixen les indústries culturals com a sectors clau. Les ICC tenen un gran poder de convergència, els seus continguts són crucials en la implantació de la societat de la informació, originen “idees creatives” i “cibercapacitats” (Cibercapacitat pel al segle XXI: foment de la competitivitat, el creixement i el treball, 2007). Però és necessari: a) Incrementar la innovació educativa i empresarial, amb un accés més fàcil al finançament. b) Ajudar a les ICC a desenvolupar-se en el seu entorn local i regional, les seves plataformes de presència global. c) Orientar-se cap a l’economia creativa catalitzant els efectes indirectes de les ICC. Quasi res! Totes aquestes dimensions ocupen un lloc central en l’ Agenda Europea per a la Cultura, on es demana que s’aprofiti el potencial cultural de les Petites i Mitjanes Empreses (PIME), els vincles amb l’educació i les polítiques culturals de les administracions (La Cultura com a  catalitzador per a la creativitat i la innovació, 2009).

Aquest  llibre verd de la Cultura a Europa inicia un debat sobre el paper de l’entorn empresarial cultural en l’espai comú europeu i les indústries que produeixen i distribueixen béns i serveis culturals (Arts escèniques i visuals, patrimoni cultural –inclòs el sector públic-, arxius, biblioteques, cinema, vídeo i DVD, televisió i ràdio, jocs, nous mitjans de comunicació, música, llibres, premsa, arquitectura i disseny gràfic, moda, publicitat…) a més d’altres interdependències del món de la cultura  amb el turisme i les noves tecnologies.

Caldria convèncer que can Blai Bonet, el Teatre Principal, l’Orquestra Simfònica, els nous gestors culturals -mitjancers entre els creadors i les petites empreses en els dificultosos camins de les subvencions-, els grans concerts de l’estiu, no només els de les festes sinó els organitzats per entitats privades, la xarxa de locals, teatres, auditòriums, la cultura elitista, la cultura popular i la de masses, la cultura de consum, la que costa doblers  i la que fa comptes ingressar-ne, l’arc que va de les associacions sense ànim de lucre (imprescindibles) a les de caire empresarial, a les quals se’ls ha d’assegurar una certa continuïtat en els contractes... tots són, a més d’una font de treball i creativitat, una eina per evitar la degradació social.

Manca una gestió cultural innovadora “que no vol dir anar en contra de ‘lo popular’, ni de l’entreteniment. Que hi hagués vida per a tothom al marge de les institucions seria ideal, però mentre el finançament públic sigui una necessitat ineludible farà falta espavilar-se”(X. Bru de Sala). Tomeu Martí creu necessària una (Re)moguda cultural, ja que davant la vitalitat creativa de Mallorca hi contrasta la seva magra indústria cultural, “caldrà obrir espais –reals i virtuals- per eixamplar el mercat, i si fallen les administracions, fer-ho des de la imaginació i l’autoorganització”. Avui, de totes les accions de resistència, diu J. Vidal-Beneyto, la més imperativa correspon a la cultura que és la més agredida, cal apostar per la creació i la radicalitat en la innovació front a la polarització del públic, dirigit, no per gestors creatius, sinó per experts en marketing de fems cultural.

____________________________

IMATGE: COSSIER AMB REVÒLVER  ( Andreu Terrades )

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb