Climent Picornell

SIS HISTÒRIES DE GENT NORMAL Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2010 10:33

 

 

Sis històries de gent normal

 

Climent Picornell

 

La nina era vivaratxa i tenia bon cap. Va voler estudiar una carrera. No va passar molt de temps i se va fer un novio, que li va durar poc. Després un altre, i el mateix. No acabava d’anar bé. Els marxava al cap de pocs mesos. Sa mare es preocupà d’aquest comportament quan va entreveure que la seva amiga i confident, era la que li menjava el coco. “No són a bastament per tu, no els agrades de bon de veres, has d’acabar la carrera primer...”. Sempre fent-li reflexions que, un temps, feien les mares, no les amigues. La mare, ara,  té por que la companya estigui enamorada de la seva filla. O que envegi el que ella no té, sex appeal, capacitat per atreure joves del seu voltant. En una paraula ben lletja: enveja. I cada pic va variejant el seus arguments. Ara li ha fet creure que no té mames, que no agrada perquè és quasi plana. I la nina sorprèn els de ca seva, diguent-los que ha decidit gastar els seus estalvis amb una operació per augmentar els seus pits de forma desmesurada.

 

El calb treu el tema de les dones i  el carroussel que es munta és de verbena de festa major. Qui no se n’ha tirades deu, se n’ha tirades cent. Per Mallorca, per Barcelona i per la Cuba d’en Fidel Castro. Abans, de la seva edat, ara, més jovenetes. Però, surt aquella que no la se tiraven ells, sinó que era ella qui els triava quan volia. Aquesta tipologia a uns els era absolutament indiferent, a un –de cabells blancs- li causà, diu, una ‘neurosi emocional’, això volia dir, traduït al llenguatge normal, que un dia que ell va voler,  ella no, i ell en quedà penjat i fotut. Ell en deia “neurosi emocional”, els que l’escoltaven, pensaven: fotut i banyut. En el fons, el calb i el dels cabells blancs, sospiren perquè alguna joveneta els fassi una bona mamada. Hi sospiren perquè s’han de conformar amb pegar qualque polvo a la seva dona, que amb els anys ha tornat malsofrida, lletja, ressentida i venjativa. En una paraula, una enemiga a casa, amb la qual s’hi colguen. I a la que tenen por. I un poc de devoció. Vet aquí el resum: tan valents i segurs de si mateixos, ara glòries passades, coques menjades.

 

Era de pel·lícula neorealista, en blanc i negre. “Ara torn d’un creuer que he fet amb els meus pares. Quins canvis fa la vida! Mon pare, tu el coneixies, anava sempre dret, estirat, com un fus, parlava sis idiomes, partia a Nova York tot sol, no havia de menester ningú... i ara va encorbat, pansit com un bunyol. Té por de tot i depèn de mi per tot. L’he d’acompanyar sempre. I no puc, tu saps que faig de representant d’artistes conceptuals i sempre seguit he de ser per mig. Amb ma mare, com sempre, fregam, em provoca: ‘no has volgut fer feina a la botiga que ens ha donat menjar a tots’. I n’hi vaig fer de feina! Molts d’estius vaig quedar sense vacances fent feina amb ella. T’ho assegur si pogués no seria mai aquí: un dia a Paris, l’altre a Roma...”.   Prima, molt prima, faccions agudes, en blanc i negre, que són els colors dels quals sempre va vestida. Escotada, alta, morena, cames llargues, molt afectada quan parla, amanerada, intel·ligent i dolenta. Fou dolenta amb el seu primer home a qui va fer la vida impossible i va follar, per emprenyar-lo, amb tot el que se li posava davant, per fotre’l i perquè li contassin.

 

La seva dona el va descobrir colgat amb un altre home. Se deia d’ell, ja feia estona que era homosexual, però s’hi va casar i varen tenir dues filles. Ella, emprenyada, ho ha contat –al jutge- tot i més, implicant a molta gent de l’alta societat en bacanals, amb arquitectes i missers famosos. A un d’ells també el van trobar, però amb una altra dona important del món de les finances, i per tant més trull… Això figura a l’acte de declaració d’aquesta al·lota, una botifarra, de les que parlen mig en castellà, mig en mallorquí. Ha acusat de maltractaments al seu home, també va dir que abusava sexualment de les seves nines. Però el destí es comportà rocambolescament amb ella. Un bon dia es fa un amant, un altre dia un altre. Tot dos li agradaven molt, ho diu a un, li pica la curiositat i li demana que vol conèixer l’altre. Ella ho prepara tot a la casa de vorera de mar, entre el Mal Pas d’Alcúdia i el Morer Vermell. El fet és que surten d’aquella trobada lligats, l’home amb l’home, els seus dos amants.  Ella desesperada va al psiquiatre: “Però a vostè quin li agradava més del dos?”. “Li he de dir sa veritat metge? Idò, vostè, vostè és el que m’agrada més de tots”. I va anar bé. Encara dura. 

Era un home gros, gros de còrpora... De família catòlica, però ell no massa. Un amic el va convèncer d’anar als ‘cursillos de cristiandat’, i el primer dia, penedit, va dir: “tenc una querida”. “Porc! Això no agrada al Senyor, a Nostramo. Brut! L’has de deixar...” cridaren els cursillistes indignats, en aquells rituals expiatoris.  Bé, la va deixar. Però al cap d’un temps, va repensar que ara, aquella dona, sense ser la seva amant, i no tenir mitjans de subsistència, podria agafar el camí d’una mala vida i va decidir posar-li una merceria. En aquestes que ell tornà reenganxar. Ja molt malalt, a l’hospital, a l’hora de la mort, va anar a veure’l el seu gran amic, i el se trobà dins el llit, gras i fotut, panteixant a les totes, a un costat la dona i a l’altre costat, la querida. Se mira l’amic, les dues dones,  i  li diu: “Eh Joan? Quin show!”   I entregà l’ànima a Déu Pare Nostre Senyor.

 

Era el rei dels histriònics, però els vespres, en el país d’Histriònia, tanquen les finestres perquè no es sentin els plors i els laments. Mirau-lo a ell, damunt el tasser d’un bar qualsevol recitant de cor poemes llarguíssims; o en les reunions de la seva empresa encalçant les seves companyes, “ai en Biel, sempre tant estirat, tan galant i tan calent”,  afegia alguna. Havia estat a punt de ser un capellanet progre. No ho ha pogut pair mai. Després d’això el veieren com un home desfet i malfet pels bars, sempre riguent fort i contant acudits verds. Una falla amb la seva creença i una sexualitat mal dirigida cap a les  dones, han fet de la seva vida un infern. Un infern del qual ell abaixava les flames amb l’ungüent de les seves sortides intempestives i divertides, que s’acabaren quan provà d’estimar i no en va saber, quan va provar d’estimar un home i s’espantà. Aquí s’acabà la història de les seves rialles i contarelles. Ara pastura per les consultes dels psicoterapeutes, que proven d’arreglar allò que no té solució: un home sense fe i sense valor.

___________________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

 

 

APUNTS DE MAIG (ESPÈCIES EN EXTINCIÓ) Climent Picornell

jcmllonja | 21 Maig, 2010 09:21

 

Apunts de Maig (espècies en extinció)

 

Climent Picornell

 

Les caputxines entapissen la paret de pedra seca amb el seu verd i el seu color safrà, mentre l’horabaixa ha virat de parèixer que volia ploure, a un sol calent. He deixat ma mare, que ja no s’aguanta tota sola. He repassat el dia -en Julià adormit al sofà després del concert d’ahir- mirant el corral, les hortènsies que volen florir, els moixos darrera el vidre que imploren -amb un meu-meu indolent- a veure si encara els cauran algunes sobres. Decidesc anar a caminar un poc i a fer visita. Baixant del turó, veig una falzia negra morta davant can Teixidor, un cotxe la deu haver enganxada, degué caure en entrar malament davall les teules de ca madó Gorreta.

 

En arribar a la plaça veig que el sanedrí –jubilats i vells desenfeinats- ja s’ha instal·lat defora, davall l’ombra del campanar, revisant el bé i el mal, l’alfa i l’omega de la vida i la conjuntura social. Broden una estampa d’una Mallorca que s’acaba i encara sobreviu. La conversa va del qui va ser president del Mallorca, de futbol, i si havia tengut un mal dia, un mal moment. Al poble empren aquestes expressions per voler dir que s’han suïcidat. El mètode emprat era el que sorprenia més, estimbar-se amb un cotxe per un penya-segat. “Els metges abans no se mataven així” diu un. “Ses dones se tiraven dins una cisterna i els homes se penjaven, molts pocs, els qui tenien escopeta, se pegaven un tro”. “És ver això, a la pagesia ho feien, mira tu sa dona de’n Pixortí, que els veïnats la tragueren de dins sa cisterna, malferida, s’aigua que hi havia no la tapava, però al cap d’uns mesos se tirà dins es pou de Son Calent”. “I en Joan? Es meu cunyat; sa meva germana ja pensà que s’havia penjat quan va trobar ses ulleres, ses tisores de podar, tot lo que se’n solia dur… Se’n va anar al bocí i mirà arbre, per arbre. Tanmateix el va trobar quan tornava a ca seva. S’havia penjat a n’es corral. Ben davant ella”.

 

“A això de metges, hi has d’anar alerta”. “En Nofre Llarg  estava cansat d’anar de metges, que si a Manacor, que si a son Dureta, per una inflor que li havia sortida darrera es coll. El sen Toni Magrel·lo li digué: ‘Te vols adobar?’ ‘I a tu que te pareix?’ Li contestà en Nofre. ‘Idò te donaré un remei que el va donar en Tafal de Manacor a mon pare, ell tenia bonys per tot. Has d’anar a foravila i has d’agafar, de tota quanta herba que té espines, només ses arrels. Abatzers, aritja, cards, rosers de bardissa... Ben bullides en prens un tassó matí i vespre. Ja me diràs cosa, mon pare ho va fer dues setmanes i se va posar be’. Al cap de set dies, s’inflor d’en Nofre, com un robiol gros i ben plenet, li va haver fuita”. “I és que això de ses herbes remeieres és ben vera”. “I de totes ses herbes! Que no sabeu allò de que Sant Antoni era xorc / i d’herbes se mantenia... / i  suaixí s’entretenia / donant pes cul a n’es porc.”

 

“Idò parlant de sants... Avui s’ha acubat en Pep de s’Alou a missa primera però ha tornat en sí. No vos ne recordau quan madò Antònia Ruissera també s’acubà dins l’església? S’hi  morí, allà mateix, davant la capella del Roser. Eren al Santus i sa gent s’esvalotà, fins i tot l’amo Antoni de can Llargo, que sempre dormia arrepitat a una columna, es despertà. Vengué el metge i digué: ‘no hi ha res que fer, ha estat es cor’, i li torcà una mica de bava que li sortia de la banda dreta de la boca. ‘Ha estat de feridura’ deia convençuda na Pixedis de son Pou. El capellà l’extremuncià allà mateix, la posaren dins un carro i la dugueren a ca seva. ‘On érem?’ digué don Jordi, el rector. ‘Al Santus’ respongué s’escolà. ‘Idò envant ses atxes: Sanctus, Sanctus, Sanctus. Dominus Deus, Sabaoth...’ i reprengué la santa missa”.

 

“No vaig de capellans, són més vagos que es barram de damunt”. Si només fossin vagos. Es meu padrí jove se va anar a confessar per haver afusellat gent, al quarter, per orde dels militars, en temps de sa guerra, i es capellà el va treure defora des confessionari diguent-li que allò que li contava no només no era pecat, sinó que n’havien d’haver morts més”. “Ara en Garzón ho volia arreglar tot això però no li ha anat bé”. “L’amo en Toni Jofre tenia una cusseta. Ell havia estat d’Esquerra Republicana, el condemnaren a mort però no el mataren. A son pare sí, no saben on, se pensen si a son Coletes de Manacor. Idò, l’amo en Toni havia ensenyat aquell animaló, vos ne recordau? Sempre anava devora ell, si ell s’aturava, ella també, idò li havia ensenyat que quan li tirava un tros de sobrassada i li deia: ‘Això t’ho dóna en Franco!’ Aquell animal no se movia, el veies nerviós, però aturat. Llavors agafava un tros de pa eixut i li deia: ‘Això t’ho dóna n’Azaña!’ I sa cusseta s’abordava i el se menjava tot. Quedà molt marcat, ell i sa família, i eren tots bona gent”.

 

“Sí, ja estic jubilat, si fos ara, en Zapatero no m’hauria deixat”, s’atura en Pere Sorts, Xumicarro, “però per sort ja som de ses classes passives de s’Estat. I ben content que n’estic perquè abans no tenia temps per res i ara en tenc per lo que vull. Ara venc des vedat que tenc llogat a Boscana, entre Vilafranca, Porreres i Felanitx, hi he agafat un manat d’espàrrecs, què dic un manat? Un feix! Saps que n’hi ha! Han vengut un poc més tardans però són bons, sans i llargs. Me n’he fet una truita, per berenar, de quatre ous. Mon pare? Té 90 anys, més clar i més sa que un gra d’all. Aquell moro, el veus? Aquell que pren un cafè amb llet a la taula petita, li ajuda a la finca. Cada diumenge fa arròs de peix i porcella rostida per quinze. Va dir un dia: ‘quan tengui doblers n’he de quedar fart, sadoll!’ Jo ho tenc un poc avorrit, però hi vaig per veure’l i, sobretot, per veure’l passar gust. Ara que pot”.

 

Passa en Jaume Xico amb un sac d’herba. “Té conills. Ses conilles solen fer ventrades grosses, una però, un pic, només en va fer un: li posaren ‘es conill pubil’. Se va morir de vell, no gosaren menjar-se’l”. “Sí, ja no és com abans que a mitjan horabaixa veies ses madones, xapeta en mà, anar a collir un poc d’herba, sa corriola era sa més cercada, per donar menjar als conills”. Proteïna barata i bona de guardar, pens, i record les gàbies amb conills i conills de rata que tenia la meva padrina de s’Arraval. “Un conill pubil. És bona aquesta!” Diu en Melcior del carrer de ses Trinxes.

_________________________________________

IMATGE: Aquarel·la d'ERWIN HUBERT (1883-1963)

 

 

QUO VADIS NACIONALISME D'ESQUERRA? ENTRE LA UTOPIA I LA NECESSITAT Climent Picornell

jcmllonja | 16 Maig, 2010 10:10

 

 

Quo Vadis nacionalisme progressista? Entre la utopia i la necessitat.

 

Climent Picornell

 

La Fundació Emili Darder ha publicat El nacionalisme progressista a les illes Balears. Trenta-cinc persones han opinat breument sobre el tema. La majoria són gent propera al PSM, a més d’altres pensadors, polítics i acadèmics. Els grans trets que es dibuixen i les solucions que s’aporten són de sentit comú, hi surten temàtiques com l’anticatalanisme, el bipartidisme, la immigració d’aquests darrers anys, la pèrdua de vots del nacionalisme i la proposta d’anar tots junts a les properes eleccions si no es vol la debacle política. A partir de les paraules dels autors en faig un resum (el sargit però és meu i els descosits, per tant, també).

 

Passaré per sobre expressions de bona fe programàtica del tipus: el full de ruta està escrit, o aconseguir una sintonia amb la majoria social de Mallorca, guanyar de manera pacífica i democràtica la llibertat, o també que s’han de fer propostes perquè tothom sigui ciutadà de primera socialment, lingüísticament i ambientalment. Certs discursos s’acompanyen de metàfores com casa de tots o el nostre nacionalisme haurà de ser ampli, integrador i ric de propostes. O també repensar el país i repensar-lo en positiu per engrescar milers de ciutadans. Tot i que algú es partidari de solucions més pràctiques i a curt termini: “Cap agressió sense resposta”a  les vexacions per parlar en català. No debades la llengua catalana és presentada com el major exponent de la identitat.

 

Els antecedents obligats. Vivim en un món en què l’accés a la informació (i per tant a la intoxicació) no ha millorat el caràcter crític de la ciutadania. A això hi hem d’afegir que el sistema polític sorgit de la transició ha entrat dins una ebullició mediàtica, estret entre els neocentralistes (i no únicament els de dretes) i els independentistes, per donar el model de Catalunya. Aquí han aparegut a la cúpula del PP balear; a més de l’espanyolisme de UP y D; el PSOE més jacobinista-guerrista no ha forçat a Antich, per ara, a fer de Montilla.

 

El nacionalisme és la defensa dels drets col·lectius basats en identitats individuals compartides. El mot en la cultura europea té significacions negatives, però només per a certs nacionalismes. En pocs anys el centralisme espanyol ha passat de lloar l’estat de les autonomies a buscar-ne la destrucció: és l’antinacionalisme perifèric del nacionalisme espanyol, aquest confon el seu xovinisme amb l’universalisme i el cosmopolitisme. Actuen amb força, amb eines com  “La roja” (“antes roja que rota”) o les asimetries constitucionals afavoridores permanentment dels poderosos. Conviure amb gegants és fa dicultós, es diguin l’espanyol o la globalització. Malgrat això: tothom hauria de saber que el nacionalisme progressista forma part d’un universalisme solidari, i en cap cas d’un particularisme solitari. La majoria d’autors opten per la definició que la nostra nació cultural són els Països Catalans i la nació política les illes Balears. Malgrat els sobiranistes ja no se sentin obligats a amagar el seu procés independentista.

 

La realitat d’avui es presenta de forma resumida. Per exemple: hem invertit aquests darrers anys a crear un territori de serveis amb treballadors immigrants, turistes mileuristes i residents multimilionaris que han generat molta riquesa, però que no ens han aportat referències, ni ens han ajudat a cohesionar-nos com a poble. Davant això les polítiques urbanístiques, territorials i ambientals són les que originen una reacció més ferma per part de la tota la població, en canvi els trets que marquen la identitat tenen dificultat per connectar amb les noves realitats. I d’aquestes, la més citada i més detalladament és la immigració.

 

La immigració com a problema (el bipartidisme i la disgregació són els altres). Hem passat a ser una minoria (60 % nascuts a fora). La dificultat d’arribar als immigrants és una ferida del nacionalisme, ja que viuen físicament entre nosaltres però en el seu imaginari personal i en el seu àmbit vital quotidià hi són absents els elements característics dels illencs com a comunitat històrica. A les ciutats es perden més ràpidament, després també als pobles. L’increment de població no ha anat acompanyat de mesures efectives d’integració, els immigrants s’han castellanitzat, per tant la identitat de les illes ha quedat trastocada. Actualment en termes identitaris, el país ja no té columna vertebral. Ens cal, per tant, repensar el concepte “nosaltres”, ja que la població autòctona no disposarà d’una hegemonia social i política. Un futur basat en la nació cultural històrica de les illes Balears difícilment suscitarà la identificació dels col·lectius que tenen altres identitats d’origen. Hem de tenir i forjar una identitat de projecte, amb un compromís de viure junts en condicions equitatives que no és el mateix que viure uns al costat dels altres. La integració s’ha de fer amb polítiques públiques clares, integració a la cultura catalana. La llengua i la identitat cultural de les illes s’ha d’apuntalar a l’escola i als mitjans de comunicació.

 

Anàlisi del procés recent del nacionalisme progressista. Com diu algú, avui no hi ha certeses estratègiques però s’han de compartir els dubtes. Partint del descrèdit dels partits polítics i del fet que som en un context de frustració per l’ús que s’ha fet de l’autogovern, s’ha d’anar cap a la consecució d’un tercer espai polític que integri coherentment els projectes sectorials i sobretot superi el divorci secular i tràgic entre economia, cultura i medi ambient. Començant per un mea culpa de tots. Existeix un desconcert del nacionalisme, per la pèrdua de pes electoral, pel fraccionament, pel diferents encaixaments a les darreres eleccions. Ja a 2003 s’hauria d’haver adoptat una actitud cohesionadora i haver sabut fer el diagnòstic per la pèrdua del 25 % dels vots. Si els nacionalistes es desgasten quan són al poder, com es podria explicar als votants que si no es té majoria absoluta no queda més remei que fer renúncies? Malgrat això, eleccions rere eleccions es mantenen dinàmiques de desconfiances mútues, encara que a les bases, als moviments socials, entre la gent d’esquerres que no milita hi ha il·lusió per tirar endavant quelcom en comú. Al nostre nacionalisme li sobren idees, personalismes, crítiques, disputes i, finalment, sigles. Crear una nova eina, un nou ens aglutinador (com exemples: la tranversalitat del model frontista gallec, la feina institucional escocesa, la creació d’espais-pont dels moviments socials moderns...) hauria de conduir a la necessària reunificació. Amb generositat, un nou projecte aixoplug, fins i tot podria ser una nova organització que temporalment acceptàs la doble militància. L’interès del país per davant les respectives formacions polítiques.

 

Si no es fa, ens haurem de conformar en gestionar la decadència. Mentre discutim, ens espolien. És una necessitat de supervivència. El ressorgiment del nacionalisme d’esquerres ha d’aprofitar també l’encletxa social creada pels escàndols de corrupció i el deteriorament de la imatge de Zapatero. Seran molt irresponsables els que no entenguin que lluitar per separat vol dir ofegar-se plegats. No s’ha de defallir, s’ha de fer cultura, fer política, és una emergència. Cal prendre exemple de la supervivència dels nacionalistes durant segles, malgrat la repressió constant. Algú encara ens recorda que l’any 2015 farà tres-cents anys que Mallorca va perdre la Guerra de Successió. En aquest sentit la publicació de la Fundació Emili Darder és un bon envit.

 

JARDINS D'ALTRI, PER MATAR EL TEMPS Climent Picornell

jcmllonja | 07 Maig, 2010 16:02

 

Jardins d’altri, per matar el temps

 

Climent Picornell

 

Avís que els Jardins d’Altri són comentaris i citacions arreplegades d’ací i d’allà, molt sovint inconnexes i falsament erudites. Comencem. Na Charo me donà un ram d’olivera beneïda el diumenge del Ram: “Era a primera fila, per tant ha rebut la benedicció en grau màxim, els esquitxos li han arribat de debò”. Tot i que el comentari té una  deixa de conya marinera, em recordà el que conta a la seva autobiografia Laureano López-Rodó, ministre de Franco. Un pic acompanyà un altre ministre del dictador a una audiència al Vaticà, la dona del ministre, feu repetir la benedicció al Papa, perquè tot el merchandising religiós que duia per beneir –rosaris, medalles...- era dins una bossa de plàstic; la dona aquella va creure que la benedicció no havia penetrat el plàstic, com els rajos X no penetren el plom; tragué les coses i el feu tornar a beneir; ‘yo creo que no vale’ gosà dir. En fi, amb tot el que plou actualment damunt l’església catòlica i la seva ànsia de tapar i ocultar els seus propis pecats, bo els seria reconèixe’ls i no oblidar la seva història, tota. Per exemple, ho conta Manuel Rodríguez Rivero: ‘Alguns cronistes es refereixen a què durant el Concili de Constança (1414-1418) més de 700 putes acudiren de tota Alemanya per alleugerir les urgències dels màxims representants de l’església de Crist”. Haurien de saber que, fatalment, “Qui fuig de Déu, de bades corr”.

 

Elvira Lindo es feia ressò de la polèmica de si els contes i llegendes populars vehiculaven, entre altres idees reaccionàries, una visió medieval de les dones, per tant, continuar contant-les era perpetuar el model de dona tradicional, beneita, puta i submisa?  Ho consult a alguns experts per a saber si les rondalles mallorquines –recopilades per un ultradretà, molt amant de la nostra llengua i tot el que es vulgui, però un reaccionari de collons- també  ho feien. De cap manera: “A les rondalles: la madona du el maneig; les dones són decidides i enginyoses, a part d’algunes dones bledes i flonges, com les filles del rei”, em respon una experta. Vaja! Han passat els anys ¿qui interpretaria correctament avui una expressió com la de “Beneïts els ossos que descansen els meus”? La vaig recollir d’una dona en saber que el seu home tenia una amant, una ‘querida’. Qui sap el que hem hagut d’aprendre els homes després de la debacle masclista, frec a frec de la irrupció del feminisme. El refrany tradicional “En veure baf ja sua” és aplicable al mascle modern. Tot i que l’element de tragèdia que tenien abans les relacions home-dona, avui accentuades pels crims de la violència masclista, no són sinó una altra expressió del seu l’alliberament, en el sentit en què plantejava Antonio Buero Vallejo: ‘Només quan l’exploració de la problemàtica humana té present els seus aspectes tràgics es fa veraç i honesta, a més de valenta, i és per això que –a la curta o a la llarga- es fa més positiva. En aquest sentit el teatre tràgic és el més esperançat. Encara que descrigui desesperacions’.

 

De totes les maneres: Super adversa augeri (Remuntar per damunt de les dificultats), fou la divisa que escollí Jaume Vicens i Vives, de qui ara es celebra el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort, a Catalunya munten exposicions i li reten homenatges; deia Vicens i Vives: ‘A la vida un ha d’escollir entre ser fabricant d’olives sense pinyol o d’idees amb pinyol’. Per a Umberto Eco -en un súbit atac de  Textosterona”-  el llibre és una d’aquestes idees amb pinyol, que no morirà, irreemplaçable, una eina per a sempre com la cadira, la cullera, la roda o les estisores  (U. Eco – J.C. Carrière: Ningú acabarà amb els llibres, 2010). “Dues hores de lectura a l’ordinador i els ulls es converteixen en pilotes de tennis”. Però durant el passat dia del llibre s’han venut menys exemplars que els altres anys, no se sap si per la crisi o si per l’aparició de noves eines de lectura com l’eBook o l’iPad. Segons Daniel Arjona: ‘L’eBook és ara el Drac que amenaça Sant Jordi”. Les noves tecnologies i el ciberespai configuren noves dominacions culturals, ho bateja Juan Palomo: “La dictadura del bloguetariat”, per molt que s’ajuntin a la xarxa, la ciència i la lleugeresa més vaporosa. Vegin els nous refranys contemporanis: ‘Si tens algun pedaç brut, sortirà al Facebook’ o ‘Qui no té Internet, no el sent ningú, ni si fa un pet’. Volen la fórmula per a triomfar a Twitter? “Cada frase que hi pengis ha d’aconseguir una d’aquestes tres coses: 1.- Que lliguis. 2.- Que facis plorar un nin gras 3.- Que destrueixis un matrimoni” (Joshua Allen, bloguer). En definitiva l’excés d’informació, de renou, ens distancia de la realitat.

 

“Jo no vinc d’un silenci, vinc d’un soroll”, manifesta Loquillo. Hi constatam el canvi generacional de forma fefaent: el silenci de Raimon o l’estruendo del rocker. Per acabar de confitar-ho, vegin la història que segueix. El fill de na Clàudia i en Robert  no anava a una manifestació important que hi havia, anava en sentit contrari: “No vens a la mani?”. Contesta ell: “A mi ja m’hi duien quan era petit, dins el cotxet, a les manifestacions, n’he vistes i menjades per pa i per sal, n’estic un poc cansat”. Per acabar de rematar-ho es presenta en Xavi;  els seus pares eren hippies i sempre va veure matalassos per terra amb molts coixins. Amb el seu primer sou  -d’empleat d’una companyia aèria- es comprà un sofà impressionant, de Roche-Bobois, el que sempre havia volgut tenir i mai havia aconseguit. Ja no venien d’un silenci, sinó d’un renouer.

 

En fi, davant les constatacions de què la crisi financera reneix, i no es veuen brots verds per enlloc (“Brots verds taquen, secs piquen”, era el magnífic títol d’un article) i, a més, es mantén la persistència de les tensions contemporànies:  ‘Els israelians i els palestins ja no se coneixen, únicament veuen els reflexos de les seves sospites’ (David Grossman), repens  la idea que “L’odi  mossega l’estatura dels homes” ( Fernando Aramburu). Per tot això hi ha moments en què m’agradaria viure lluny, per exemple a una constel·lació que té per nom ‘la cabellera de Berenice’. Allà estant,  mataria el temps i no faria res. Malgrat ‘Viure sense fer res necessita també la seva tècnica i el seu aprenentatge. No és tan fàcil com pareix’ (Gregorio Marañón). O, com indica Lucien Jerphagnon, a  Elogi del pessimisme (2010): ‘Per què matar el temps? Morirà sense la nostra ajuda’, encara que servidor voldria afegir, per arrodonir-ho, que, abans, ens matarà ell a nosaltres.

_____________________________________________

IMATGE: PEP TORRO

 

 

NIGULS DE CENDRA, L'APOCALIPSI I LA FI DEL TURISME Climent Picornell

jcmllonja | 03 Maig, 2010 08:52

 

Niguls de cendra, l’apocalipsi i la fi del turisme

 

Climent Picornell

 

Em crida la meva sogra, terroritzada per la notícia de que un nigul de cendres volcàniques avança d’Islàndia cap a les Balears. Qui li havia de dir? Que a un poblet de Mallorca li anassin a tocar aquestes canòssies: “aquestes coses abans no passaven”. Mir de tranquil·litzar-la, talment com vaig haver de fer amb un fill meu, quan era petit; una nit me cridà i me digué plorant: “Mon pare tenc por del forat d’ozó”. No tenia les pors que tenguérem nosaltres, l’infern al cap davant d’elles amb els seus viàtics, els capellans, sinó que en aquest cas, el seu mestre, entusiasta de l’educació ambiental, els havia pintat el seu futur amb desgràcies descomunals -per evitar-les havien de tancar el grifó quan es rentaven les dents o reciclar els fems de ca seva-. Ho férem, ja ho crec, i es va acabar la por, però després d’haver parlat amb l’activista pedagògic, pregant-li moderació amb els infants quan els explicava les conseqüències de la crisis ecològica i el canvi climàtic.

 

No sé si se recorden que una de les tesis que va circular, fa un temps, sobre l’extinció dels dinosaures –a part d’una altra, més peregrina, l’impacte d’un gran meteorit a la Terra- va ser la de les erupcions volcàniques, que conformaren un gran nigul que enrevoltava la Terra, que, a la vegada, a més de la rarefacció atmosfèrica va provocar una disminució del potencial calòric solar que arribava al planeta, la qual cosa va provocar, etc, etc… per tant: els dinosaures s’acabaren. Ara ens toca a nosaltres. A més de les mil pel·lícules sobre els impactes meteorítics als nostre planeta i altres desastres de menor escala -terratrèmols, incendis, inundacions, tsunamis, tornados, tempestes perfectes…- el caos aeri provocat aquests dies per un volcà ha despert també la vena apocalíptica que duim tots a dins. Per a uns, els avions podien volar malgrat el nigul cendrós, per a d’altres, Nostradamus torna a guaitar al cap de cantó per dir-nos que ara, ara és de bon de veres, una altra versió del Mane, tecel, fares.

 

Crid al meu expert en niguls estranys i m’explica la cosa, amb la història de les erupcions volcàniques inclosa i s’esplaia amb la mort de Plini, el Vell. El qual, mentre estiuejava, vegé un ennigulat negre sobre Nàpols, feu armar un vaixell i hi anà a ajudar la gent, però no tornà. Era l’agost de l’any 79, durant l’erupció del Vesubi, que tapà Pompeia de cendra volcànica, ho conta el seu nebot Plini, el Jove. “Però vaja”, me diu, “niguls preocupant n’hi ha de moltes castes. I el niguls de fang que?  Quan la situació meteorològica és de baixes pressions al nord d’Àfrica i allà hi ha tempestes, aixeca la pols del desert que és transportada per l’atmosfera i les fraccions més fines poden arribar fins al nord de França o Anglaterra. Si es rentada  per l’aigua, aquests niguls de pols provoquen pluges de fang (en realitat són llims, un poc d’argila i arena). S’ha demostrat que en alguns episodis han caigut sobre Mallorca 40.000 tones de fang. En 25 anys, 300 dies ha plogut terra, i van en augment”.

 

“Ara bé”, afegeix el meu expert de capçalera, “un dels més preocupants, de niguls, va ser el de Txernobyl, i la gent ja no se’n recorda. Va ser un dels tocs d’atenció de que Mallorca no és un roqueta aïllada, cofoia i segura al mig de la mar, sinó un lloc a l’abast de les malifetes contemporànies, humanes, naturals i divines. L’any 1986, el 26 d’abril, a un poble de la URSS, avui dins Ucraïna, durant una prova a la central nuclear de Txernobyl un augment repentí de potència d’un reactor va produir un sobreencalentiment del nucli que acabà provocant l’explosió de l’hidrogen acumulat. La quantitat de material radioactiu lliberat fou 500 vegades major que el de la bomba atòmica d’Hiroshima. S’hagueren d’evacuar cent cinquanta mil persones i saltà l’alarma internacional en detectar-se radioactivitat a molts països. L’explosió formà un enorme nigul radioactiu que per mor de les circumstàncies atmosfèriques primer va anar cap al nord, per Polònia cap a Escandinàvia, després varià el rumb i travessà Europa Central, mentre una altra branca partia cap a Àsia. El dia 3 de Maig feu acte de presència al nord de la península Ibèrica i el Mediterrani, arribà, ja debilitat, a Còrsega i les Balears. On va ploure, les partícules radioactives es precipitaven en terra contaminant la vegetació, les cuites i el sòl amb cesi-137, estronci-90 i plutoni-239, substàncies amb efectes cancerígens. Es prohibí el consum de molts de productes, però els animalons salvatges menjaren elements contaminats i aquí es prohibí també el consum de tords. Tords radioactius!”.

 

Me crida l’altre apocalíptic de torn, aquest està obsessionat amb la fi del turisme i dels hotelers, ara amb la cendra volcànica, ja albira que s’acaba d’una vegada la Mallorca Turística, i que de les seves cendres, mai tan ben dit, hi naixerà una altra Mallorca, menys putejada. El meu amic, espera, i desespera, el crac definitiu del model turístic a les illes: “Serà aquest pic?”. M’havia cridat altres vegades donant-me la murga amb el turisme de tot-inclòs i el grip A; el tot inclòs, segons ell, acabaria amb l’oferta complementària, i aquesta es rebel·laria contra els hotelers –els hamburgueseristes, els pubs i bars de prop dels hotels, famolencs i desesperats, com en temps de l’antimaquinisme- llançarien les seves ires contra els hotels; quan la crisis financera de les hipoteques-fems, ja cregué que els turistes no es mourien de ca seva. Ara, amb el nigul de cendres islandès li reneix la seva esperança. “Venga models, models de país, model d’economia, model turístic, model de desenvolupament, fulla de ruta de tal, pla de qual, model sanitari, model d’IB3, berlusconis,  zapateros pinochos, francesc antich i l’estol de monges conselleres i... tanmateix un punyetero nigul ens retorna a l’antiguea de moure’s en barco: l’antiga insularitat, Mallorca una ratolinera, i si surts de Mallorca després a Barcelona te trobes amb un altre coll de botella”.

 

Continua, excitat: “Però ja ha anat bé el nigularro aquest, ha desemmascarat aquesta Mallorca de turisme fàcil i barater, plena d’hotelers sobrats... Aquesta Mallorca plena de multiculturalisme barat, que ens sortirà car, de globalització aplanada i redona, de joves i vells que suren, i moren, tanmateix com els altres. Aquesta Mallorca de polítiques banals, de posar mà als calaixos de l’interès general, paga poble! Aquesta Mallorca sobrada de líders esportius i de líders espirituals o socials, i els que hi ha: saps que són? Idò, gurús d’estopa, gurús de poca volada, llegidors del futur a les mans brutes de la ciutadania, culturalment opacs, brillants, si, però de greix, lluents de saïm, de segles de menjar ensaïmades i camaiot”. Retir l’orella del telèfon i només sent adesiara paraules disperses de la soflama, que es va desdibuixant: “Paisatge, patafísica, metafosca, topofòbia, ferma, furmicanits, tonatge, opermeier, escrot, esput, flamatel·la, fameliar, gahauemi, kalaojam, mneneyua...” Li penj amb l’excusa de que demà he d’agafar un avió cap a Holanda i la por em devora. Li promet que rellegiré Sota el volcà de Malcolm Lowry a 10.000 metres d’altura.

_______________________________

IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÁN (CHANO) MÁRQUEZ

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb