Climent Picornell

DE MENORCA, DE MILITARS I DE CUSTÒDIA DEL TERRITORI Climent Picornell

jcmllonja | 26 Abril, 2010 11:53

  

 

De Menorca, de militars i de custòdia del territori

 

Climent Picornell

 

He estat tota la setmana a Menorca fent pràctiques amb els alumnes. Un any toca Santiago, l’altre Barcelona, Tenerife... De tan en quan les illes menors. La discussió ha començat per constatar si Menorca havia abandonat definitivament "La via menorquina del creixement" que semblava diferenciar-la de l’evolució de les altres illes o si, en aquests darrers anys, el decreixement de l’agricultura i la industria l’havien empesa a pivotar més sobre el turisme. Amb tot, constaten una menor litoralització i un cert "aire territorial" diferent, una major qualitat ambiental. Entren en joc les qüestions d’esbrinar si el fet de ser declarada "Reserva de la Biosfera"(1993) o l’aprovació del Pla Territorial Insular (2003) -dissenyat per l’esquerra, de la mà de Joana Barceló i Lluïsa Dubón- hi han tengut res a veure. Alguns experts opinen que no, que quan Menorca opta per una via més turistitzada, un bloc de normativa ja li ho impedeix, entre ella la llei d’espais naturals i en canvi altres apel·len a què és conseqüència del que S. Marí anomena el "retard virtuós" del turisme, per mor de determinades infraestructures, l’aeroport per exemple, o que la societat civil és més forta i conscient o que els circuits especulatius la defugen, coneixent aquest caràcter peculiar. En tot cas des de l’observació externa constaten una certa “via menorquina diferent de creixement”. No hi farem massa tala en uns poc dies d’estada, però és un dels elements recurrents de discussió.

Trob en Joan F. López Casasnovas per Ciutadella, va a tota en bicileta, però atura i fem una xerrada ràpida a la vista del port. Llegesc al seu llibre Menorca: "Des d'un vessant simbòlic, l’illa evoca les nocions de soledat, confinament (potser la mort: al cap i a la fi, el destí d’una illa és d’enfonsar-se!), però també al·ludeix a la peripècia fogosa o l’aventura iniciàtica." (Ed. Triangle, 2008)

Quin va ser el resultat de les ocupacions militars estrangeres del XVIII en el disseny del territori al llarg de la rada del port de Maó és el que intenta esbrinar un grup d’alumnes, visitant el que fou el fenomenal castell de Sant Felip amb el seu nucli estrellat, revellins i contraguàrdies, el més impressionant del Mediterrani - dinamitat pels espanyols, ara en procés de recuperació i espectacle afegit;  la connexió amb la creació del poble d'Es Castell (1771) un dels "pobles dibuixats" -en el sentit de planificats-, juntament amb Sant Lluís (1762) i Sant Climent (1817), una fita, en l’aplicació de la metodologia moderna de l’urbanisme a Balears; recullen informació sobre esplanades i quarters i el seu tractament als PGOU; els veig anant a La Mola, l'enorme fortalesa, la gran paradoxa de la defensa de Maó acabada quan ja les innovacions tècniques de l’artilleria militar la feren inservible, una enorme inversió econòmica avui visitada per turistes.

Un altre grup s’interessà per esbrinar l’estat de l’agricultura, i a un lloc, Algendaret Nou, diuen que formen part d’una xarxa de custòdia del Territori. Els va semblar una acció original i novedosa, petita encara, només hi ha 20 llocs. La "Custòdia del Territori" pretén que no es deixi únicament en mans de les administracions públiques les solucions de cara a millorar la qualitat de vida i de l’ambient. Per això es proposa consorciar amb iniciatives privades un seguit de mesures per a la conservació dels valors ambientals. L’entitat impulsora -una associació, una fundació- negocia amb un propietari que accepta els acords de custòdia. Fa pocs anys que existeix però a Catalunya s’han consolidat la Fundació Natura i la Fundació Territori i Paisatge. Cal tenir esment d’ajuts i subvencions, però de cada pic més el patrocini, el mecenatge i la responsabilitat social corporativa de les empreses seran interessos creixents, sense que s’hagi de caure en la publicitat rònega i buida. De totes les maneres, el que es denomina “màrqueting amb causa”, la promoció dels clients o el voluntariat social corporatiu són propostes adients.

El GOB de Menorca promou l’experiència de l'Acord de Pràctiques Agràries Sostenibles amb llocs de l'illa de Menorca, ens ho explica Núria Llabrés, un acord entre finques agràries i una entitat conservacionista, el GOB. Es presenta com una ajuda mútua que incideix en un sector estratègic pel futur ambiental i paisatgístic de l’illa, no de bades la superfície ocupada per l’agricultura és majoritària, i la conservació dels valors paisatgístics i ambientals es suposen massa vegades –laxament- responsabilitat dels agricultors, de forma el·líptica i sense directrius clares. Valors com la garantia alimentària -menjar sà i bo- i el manteniment de paràmetres que en l’agricultura química es veuen alterats són objectius confluents. Diverses finques de Menorca s’han compromès a adoptar mesures que afecten la tipologia i gestió dels conreus i del ramat i els elements naturals del llocs i el GOB hi col·labora fent de custodi i en la promoció de la finca davant altres agents per a aconseguir ajudes o obrir noves vies de comercialització, amb un segell atractiu. Algunes d’aquestes mesures van des del no ús de transgènics, la sembra de lleguminoses per nitrogenar i de varietats tradicionals d’horta, de fruiters i farratges; no llaurar a favor del pendent per evitar l’erosió; la collita diürna de cereals per evitar distorsions a les aus quan dormen; no cremar els rostolls, l’ús d’adobs orgànics, l’eliminació dels plàstics; el manteniment de les sèquies i el rec nocturn; tenir el ramat en regim semi-lliure i de races autòctones; el manteniment dels arbres singulars, de la vegetació perimetral, de les parets seques, de la vegetació  natural als turons i dels torrents; dels boscarrons aïllats i les basses tradicionals, els antics camins i el patrimoni històric i etnològic amb creació d’itineraris de passeig...

Es pretén un benefici doble, per als pagesos i per al medi ambient sense que això vulgui dir reduir les explotacions a betlemets intocables. Juntament a la preservació d’ecosistemes i valors paisatgístics, hi haurà també una disminució del consum de recursos, beneficis per la reducció de productes tòxics, menys consum d’aigua i menys possibilitats de la seva contaminació. Les mesures tenen un cert "tempo" adaptatiu, algunes són obligatòries, altres voluntàries. Milloren diversos aspectes, per exemple, ajuden a conservar el sistema tradicional menorquí de sementers separats per parets seques, grans valedors del paisatge de l’illa o el manteniment de la vegetació silvestre que és de gran ajuda pel control natural de plagues. Juntament amb el Contracte Agrari de la Reserva de la Biosfera (150 llocs), la Custòdia del Territori esdevé una oportunitat per a determinades explotacions menorquines. En podrien prendre llum a Mallorca. En definitiva no es tracta més que d’una figura que pretén fomentar sistemes de gestió agrària que puguin apropar la viabilitat econòmica amb la preservació de valors ambientals.

Feim feina de Maó estant, allotjats a la plaça de la Miranda, damunt el port, a dues passes del claustre del Carme, del centre peatonal de la ciutat. Escric, aprofitant un descans, a l' American Bar amb el doctor Macià Blàzquez, menjant una banya i un pinyonat -dos pastissos de can Vallés- i meditant sobre la ciutat, ajudats pel llibre Maó, de Josep M. Quintana : "En definitiva Maó és -i ha estat- una ciutat bigarrada, poc recomanable per a cors afeblits, a la qual tot sovint s’ha acusat de respondre a principis dubtosos i de mostrar-se en excés condescendent amb una perillosa laxitud de costums i d’idees". Caldrà repensar-ho. També.

 

 

APUNTS D'HIVERN DEL PLA DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 18 Abril, 2010 20:31

 

 

Apunts d’hivern del Pla de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Ha fet un hivern llarg, ploguer i sobrat. Hi ha hagut moll i bocins embassats. “Fred a cosses”, me diu l’amo en Toni ‘Buller’, quan entr a veure’l perquè em dugui un altre viatge de llenya, que l’he acabada. “Ara ja li basta, hauria de començar a fer sol, sinó a cada bugada perdrem un llençol, i els pagesos ja els tenim ben esquinçats”.

 

Vaig a acomiadar-me d’una persona estimada al cementeri del poble. El dia abans havia nevat, els xipressos pareixien més alts i drets que de costum. En haver-se’n anat quasi tothom, es presentà una moixeta grisa i blanca, ximple, per entremig de les cames dels qui quedàvem. “I això és sa meva moixeta!” Digué na Margalida. “I què fas per aquí?” Li demana a l’animal. “M’havia fuita de sa caseta de Son Santos i no l’havia tornada a veure”. “No idò” -diu el fosser- “queda bé a tots els enterros; se fa entre la gent, acompanya els morts, me ve darrera-darrera, i deu menjar el que troba, però no passa gana, va ben grasseta, pareix que va plena i tot”. “Li deu agradar sa companyia dels morts”. Comenta algú. “O la no companyia”, afegeix un altre. “Sa que no li agradava era sa meva”, remuga na Margalida. “Però, vaja, si vol tornar que torn”.

 

De baixada del turó de Son Juny me fa de trobar Na Bracona. Una dona magra i forta. Sempre vestida de negre, tant si va mudada com si no. Si va mudada es vesteix de negre, però amb tot l’or que té damunt, tumbagues, recades i com un cordonsillo penjat de la rebeca. És una dona molt estimada a ca nostra, pentinava cada dia sa padrina, que només tenia un parell de cabells a una part de la closca i li feia parèixer que en tenia per tot, no sabem com ho feia però només ho sabia fer ella. Sa filla es casà i el matrimoni li durà poc, l’home li partí amb una més jove i deixà a la filla prenyada. Tengué una nina. La suraren com pogueren, anant a jornal, fent net a cases o amb feines com les de pentinar la padrina. Va ser qui la trobà morta, i li tancà els ulls. Avui m’ha demanat feina per a la seva néta, aquella nina primatxola d’ulls rodons que tant estimen les dues dones.

 

El meu proveïdor habitual de bacallà és mort. Ma mare tots els divendres de l’any, fos o no quaresma, ens donava peix, era una manera de recordar l’abstinència de no menjar carn. Un divendres sí i l’altre també, bacallà, amb prebes torrats. Tirava dins l’oli, molt bullent, un manat de julivert que quedava fregit, enravenat i cruixent, era la decoració final.  Parlant de bacallà, deia que el meu proveïdor és mort. Era en Toni Bernat, ‘Reiet’, de Caimari, casat al Pla de Mallorca. En Toni, s’Olier, ja no es presenta a la paradeta que muntava un diumenge de cada dos a la cantonada davant Can Tronca i Cas Sabateró. Com si el ves, davantal posat, la seva furgoneta oberta per la part de darrera, amb les botes d’arengades i les coes de bacallà, algunes enormes, que obrava amb un tallant com d’impremta, també en duia d’esfilagarsat. A més d’oli de Caimari, en garrafes de cinc i deu litres, duia una mala fi d’envasos amb tota casta d’olives i envinagrats, tàperes i taperots. A l’hivern tothom el planyia, era aquell cap de cantó un dels més freds de tot el poble, però ell no perdia mai el bon humor, escometia la gent, sobretot les dones, per a les que tenia sempre una bona paraula. No fallava cap dimecres al mercat de Sineu, on tenia un lloc –on ja hi despatxava el seu pare, i ara ho farà el seu fill Joan- ben davant la peixateria. “Va morir tot just començar la Quaresma”, na Maria Morro m’ho fa a saber, a una calçotada a ca les dues Maries Antònies a Binissalem. Na Maria li dedicà una hermosa necrològica al dBalears, als seus Xiu-xius del mercat de Sineu. M’ho va contar el diumenge de davant. Aquest mateix dia un servidor berenava al cafè, i mirava el cantó de Can Rotget, en Toni no hi era i pensava: aquest diumenge no li deu tocar. No li tocava. Les madones de Sineu i Sant Joan, no se’n podien avenir: “Se n’ha anat amb els ulls bens plens” digué una, i era vera: plens i nets. El seu fill continuarà la tasca, però ja no ve els diumenges, com son pare. Hauré d’anar un dimecres a Sineu, a fer mercat i a comprar-li el bacallà per al divendres Sant.

 

A la foganya del cafè, en Toni ‘Vadellí’ se torra un “chuletón de ternera de Ávila” diu ell. “Saps quin foquet més bo”. El se mira amb enveja un homo, malaltís, en ‘Monolla’, blanc de cara, amb gaiato, fa ses passes primes, ja pareix més d’allà que d’aquí. Quan s’ha acabat el bistecot, en Toni agafa una palangana i hi talla a rodanxes dues taronges “vasintones”  i després, amb la botella de ron ‘amassona’, les rega fins que queden ben abeurades. I da-li. Quan ha acabat, recull el suc de la taronja i del rom dins un tassó i el se beu d’un glop, llarg i sostingut. Tot seguit encén un puro gruixat que fa un fum espès com el brou de faraona. Ell tot solet s’ho cuina i s’ho menja, mentre els altres parroquians van a la seva. Com si fos l’amo de la taverna, puny el foc, compon el caliu, hi tira una altra estella.

 

Sol beure de demés i és un personatge addicte a tots els cafès del poble. ‘Fa la volta’, que diuen. Avui era al tasser quan he entrat, just devora la porta i escometia tothom. Si qualcú se rebotava, molest, ell replicava: “Ei, Ei, Ei que jo som en Tomeu ‘Avellaneta’, nét de madò Maciana ‘Avellaneta’!”. Quan na Joana ‘Ribotera’ sortia, sa filla li recorda: “Mu mare pensau a dur peix!” I en Tomeu ja agafava el cap de fil: “Peix, peix fresc que bóta!” i amb ses mans a la boca se posa a fer el corn: “tuuuuuuu, tuuuuuu, tuuuuuu....” I ho feia bé, talment les peixateres d’un temps. Però no tot eren peixateres. Diu ell: “Vos ne recordau d’en Pepe. Sí, era un foraster que venia de s’Arenal amb peix baratel·lo i un corn que era més gros que ell”. “En va pegar de botons a ses dones de per aquí; quan veia que ja no en vendria pus, de peix, oferia un quilo de gerret a canvi d’un bon botó, i moltes dones s’aixecaven les faldes. Eren temps de fam. En va pegar molts...”, murmura i surt, de camí cap a un altre tasser on importunar el personal.  Pens en aquella dita atribuïda a Woody Allen: “En el món hi ha dues coses que fan olor de peix. I una és el peix”.

 

 

 

 

POSTALS DE PALMA MULTICULTURAL Climent Picornell

jcmllonja | 16 Abril, 2010 10:27

 

Postals de Palma multicultural

 

Climent Picornell

 

El Born ja té les hortènsies dins els seus macrocossiols, lleugerament de color rosa,  i els turistes de post-setmana santa: creueristes i estudiants.  Han arribat oronelles i falzies: ben enmig del passeig de Sagrera n’he trobat una de morta. Estesa enterra qui sap si un cotxe li ha pegat un cop. Esclatada del seu viatge migratori des del sud d’Àfrica, no ha trobat la teulada davall la qual vivia l’any passat o ha vist la Llonja plena d’operaris que la restauren –darrera l’Àngel d’en Sagrera, n’hi habitaven dues dotzenes de colles-, despistada ha anat fent tombs fins que l’han morta sense voler. L’he mirada amb deteniment, tenia el cor defora, un cor petitó, i una bassa de sang darrera el cap. Començ el meus passejos ciutadans, apressats, han de servir com exercici físic, però no puc estar d’escoltar i observar la gent. M’he fixat en la mirada perduda d’una al·lota que travessa el carrer, em fa comprendre que tanmateix estava fet d’ella, mai més tornaria a estimar com ho feu, o en  la mirada fixa d’aquell home, jove però gastat, malaltís, fitava lluny qui creia era el causant dels seus mals, que devien ser molts, i algú n’havia de tenir la culpa. Pensava, imaginant-me això de la gent que anava encontrant, que ben segur devien ser treballadors, normals, common people que diuen els anglesos.

 

Una mare consola a la seva nina petita que li diu bramant: “Mamà m’han dit xina!” Ho diu en un perfecte mallorquí, i plora pels seus ulls axinats, és xinesa, però les seves amiguetes per fer-la enfadar li han dit “xina”, i ella s’ho pren com un insult, ella és mallorquina, ella és una nina d’aquí, per molt que siguin els seus trets com els de les nines de Xangai. De Xangai, precisament, són alguns dels propietaris de les botigues que es van expandint pel centre de Palma, començaren per l’eixample, creixeren per la plaça de les Columnes i ara ja són a Jaume III i el barri del Raval de Mar, posant fites de la Palma multicultural, ben real i assentada.

 

Toca l’acordió un músic de carrer, entre el final del Born i l’inici del nou Capuccino a la plaça de les Tortugues. Un nin ja majoret, un pre-adolescent, i sa mare l’escolten, sona Che bella cosa…(Che bella cosa na jurnata 'e sole, n'aria serena doppo na tempesta!) El músic és romanès, els conec de per Ciutat, són un grup que toquen instruments diversos per separat,  la mare li demana al nin: “No t’agradaria tocar s’acordeón?” Resposta del nin, molt del segle XXI: “No. És un instrument de pobres”.  El Che bella cosa me du, quan pas per davant el que era El Centro de la Guitarra, -cau de música dels anys setanta, al carrer de Montenegro-, a una cançó que cantava sempre un al·lot llucmajorer, “No, no hi tornaré” ( el cor repetia; “No hi tornarééé…”), “a Llucmajor en somnis; no, no, no hi tornaré…”, la cantava amb la música del California dreamin’ de The Mamas & the Papas, símbols del California Sound hippiós, però amb lletra llucmajorera. Tenia bona veu, forta, timbrada i potent. No l’he tornat a veure pus mai més.

 

Dotze carters i carteres esperen per pujar a l’autobús, uniformats de groc i blau amb aquelles bosses amb rodes, estibades, plenes a caramull de cartes i certificats. Retur les passes per sentir la conversa, qui sap si d’alguna reivindicació sindical dels repartidors del correu oficial. Una, els deia a tots els altres: “Dan un pan buenísimo, tan bien torradito…” Continuu el meu peripatètic -més patètic que res, pel que es pot veure- caminar. Una agrupació de practicants de tai-txi, ben al mig de l’hort del Rei fan les seves ‘etxures’, com una demostració. No ho entenc massa. Si el tai-txi és com una pràctica personal de retrobament del cos, amb l’ambient… No entenc què fan. Proselitisme? Propaganda? Sectarisme? Ho mana el manual del practicant? En Cobo també els contempla. “Estoy jubilado, alegre pero un poco triste. Mi niña tuvo dos hijas, gemelas, monísimas, però el tío que estaba con ella, un argentino, a los cuatro meses la ha dejado colgada. Yo les arreglaba la casa que compré cerca de Atarazanas, les estoy dejando un palacio, una habitación de 80 metros sólo para ellas, con una claraboya que pueden ver el cielo y el sol”.

 

“La cita, a mitjan horabaixa, era davant l’hotel Victòria. Bon Jesús, quin barco!”  És en Marià, prenim un cafè al Bar Pesquer. “Tres pals de més de trenta metres, dotze tripulants, l’skipper tot sol deu cobrar més d’un milió de peles cada més, i la cuinera, que parlava bé espanyol, era llicenciada en Físiques per Stanford, volia conèixer món, mira tú. Uns quadres a l’oli amb clípers a tota vela fantàstics, meravellós. A la banyera de darrera hi havia uns sofàs on m’esperaven mitja dotzena de persones, quatre homes, ja d’edat, i dues dones, una d’elles molt més jove. La cosa va anar d’espipellar d’aquí i d’allà, història de Mallorca, els jueus, la cartografia antiga… Un marí de guerra s’interessà per les coses navals, Maó, l’almirall Farragut, els navegants medievals. El propietari era l’editor de totes les compilacions judicials que es feien a Amèrica, de Boston. Al vaixell hi havia aquelles figuretes fetes d’ossos de balena, parlàrem de l’illa de Nantucket, d’Herman Melville, de literatura i art d’Amèrica del nord i de Balears”.

 

El retorn a la ciutat, i la imatge del luxós vaixell, em provoquen malestar, i insomni. Emprenya no dormir. Penses i rodoles dins el llit, fins que t’aixeques. Comença després un calvari casolà i diminut. O major, depèn de l’estat d’ànim de l’insomne. Es sol resoldre tornant al llit o anant a cercar un bar. Els somnífers no van bé, els ansiolítics millor i els seus succedanis -TV, ordinador, llibres, passejar per casa o telefonar a deshores algú- no fan sinó agreujar-lo. Acab mirant per la finestra i des del balcó escolt, perfectament,  tres dones, negres, assegudes a un banc de la plaça. “Hijo de puta. Que le den pol culo! Tu crees que es normal que no me inviten al cumpleaños de mi hijo. Yo le parí a las 5,45 de la mañana, la hora que es. Y es mi hijo. Yo no soy puta, estoy en una casa de acogida. No tengo ningún hombre, yo no estoy a las órdenes de nadie”. Nogensmenys du els dits plens d'anells, no pareix una pobra; és alta, prima, negra-mulata, com una atleta de jocs olímpics, du xandall ajustat i de color cridaner, veu potentíssima i clara. “Yo le tuve a las 5,45 de la mañana, y sí, me lo quitaron... y lo dieron a una familia. En el cumpleaños estaba su padre y su venezolana, nueva. Que les den pol culo. Rubén, el niño, cuando sea mayor volverá conmigo, y le pedirá a su padre su parte, lo que le corresponde, porque es su hijo, aunque él diga que no. Sus abuelos le quieren, fue Bartolomé, su padre, quien me dió estos anillos, eran de su madre; los tenía empeñados en Cuba. Yo puta, anda ya! El es el que lo dice, porque le conviene, cabrón”. Se gira i els demana perdó, per cridar, però necessitava esplaiar-se amb les dues dones, una pareixia que dormia, l'altra feia veure que l'escoltava... “A las 5,45 de la mañana”, repetia.

 

 

PER PASQUA, FRIT DE FREIXURA Climent Picornell

jcmllonja | 08 Abril, 2010 20:50

 

Per Pasqua, frit de freixura

 

Climent Picornell

 

Tal dia com demà, Pasqua de Resurrecció, era costum menjar-se el frit de la freixura del me.“I encara ara, i encara ara...” es lamenta el meu etnòleg de capçalera. Després de sortir  de l’Ofici, el Matinal –que inclou la miniprocessó de l’Encontrada entre el Bon Jesús ressuscitat i la seva Mare, qui fa els tres botets-, era costum, deia, berenar a mig matí del frit de Pasqua. Més tard, es dinava de bullit dels ossos de la cuixa i les garreres. Ara, la gent que encara ho fa, no tan de matí, hi afegeix panades i robiols i ja es dóna per ben dinada.

 

“Per Nadal s’indiot i per Pasqua es xot”. És un dels rituals del costumari, ancorat, qui sap, dins l’obligació religiosa judaica de menjar-se l’anyell, sacrificat per marcar la façana i evitar que la còlera de Déu matàs els primogènits de les cases no senyades. És cert que els jueus per la seva Pasqua  -la Pésah-,  mengen xot, amb herbes amargues (cames roges, endívies i enciams) i  unes coquetes fines de pa sense llevat. També es consumien les vísceres de l’anyell, amb ceba, faves tendres i fonoll, un possible origen del frit mallorquí de freixura més primitiu. Els sefardites usen d’alguna manera les entranyes dels xots. També conserven la paraula “impanada”, una espècie d’entrepà amb sobres de l’animal, lligades amb ou, ceba frita, espècies i julivert. Amb els robiols (com ravioli o robiola) i els crespells (crispels, creppes o crespes, crespelli, krepis) -amb motlles amb la forma d’estrella de David- avalarien l’origen jueu de la gastronomia pasqual; crec que ho afirma amb més contundència que siguin fets amb pasta que no té llevat i per tant, no ha tovat.  A més d’això, hi ha evolucions semblants i confluents a tota la cuina mediterrània.

 

Confluència mediterrània que es ben evident amb la cuina del me -jueva, musulmana o cristiana- i la freixura, que demostra la generalització de l’anomenada “cuina de l’aprofitament”. Res es tuda, s’aprofita des del cap (amb els galtots, morro, orelles, llengua) fins als peus, amb totes les vísceres. De l’ús d’aquestes ens han quedat a la cuina de Mallorca alguns elements principals, modificats pel pas del temps, com és el frit de freixura. A l’Art de la Cuina del franciscà setcentista menorquí F. Roger hi ha una “brochette” de lleu, fetge i vèrtoles de moltó.

 

Menjar-se les entranyes, per tant, no és un costum únic dels mallorquins, per molt que li diguem “frit mallorquí”, ja que menjar-se el lleu, la melsa, el cor, els ronyons, les vèrtoles, el fetge, els budells o el birba, amb la sang –presa i fregida o enfornada- és també un costum que entrava dins tots els receptaris del no tudar i aprofitar-ho tot. Avui a molta de gent li fa oi, li repugna, i més d’un pic, després d’explicar a amics forans què era el que se menjaven, més d’un, educadament, ha deixat la forqueta damunt la taula.

 

El frit de freixura de mè ha anat evolucionant. Un temps hi ficaven també els budells –trunyellats no s’embullaven dins l’olla- i la butza, ben bullits, després els feien trossets, ara alguns d’aquests ingredients no hi són o han quedat relegats als tacons o callos. També hi havia sang en abundor que li conferia un color més negrenc.  Menjar-se la sang presa, cuallada, fregida amb all i julivert o feta al forn amb ceba és una recepta que apareix a molts països amb fórmules  flexibles, i no només la del xot sinó la de vedella, de porc, de pollastres, de les ànneres o dels conills, fins i tot hi havia un “frit de sang de tortuga” (de mar) a receptaris mallorquins antics. A ca nostra es menjava la sang frita en forma d’uns bunyols plans, a Eivissa –ara és el temps- la sang amb faves;  però també s’utilitzava, la sang, per mesclar amb altres carns i, molt especialment dins el frit, tallada a daus petitons. A les freixures ja poca gent les obra a ca seva. Les compren a les carnisseries, moltes són de porcelleta. S’ha de rentar amb sal i llimona i molta d’aigua, desferrar el greix, treure les restes de sang, pelar els ronyons i tallar-ho tot ben menudet i fer-ho degotar. Ara no s’hi posa tot, només el lleu -els pulmons, lleu vol dir lleuger- la melsa, el fetge... hi ha qui hi posa les vèrtoles -les lleteroles o lletons-.

 

Els ingredients vegetals són l’altre gran component. L’omnipresent patata i els prebes –abans no n’hi posaven, trob que no n’ha de dur- hi són després del descobriment d’Amèrica (com el pebre vermell a la sobrassada), però les altres verdures són el resultat d’una vertadera cuisine du marché: els grells amb la coa verda, els pèsols (xínxols, xítxeros o estiragassons) que aporten la dolçor, les favetes o els canonets de fava si són tendres, les carxofes que s’han de tallar a grells, la colflori no hi fa nosa... Primer es fregeixen, per separat, les patates, després la freixura -amb alls estofallats i fulles de llorer i prebe de cirereta- i finalment la verdura, i es mescla tot anant alerta a no rompre les patates. I, per acabar, a la darrera remenada, el fonoll tendre, ara que ha rebrotat, juntament amb la sang són ingredients indispensables del frit de Pasqua. Els perfums del frit són escollits: el llorer i el fonoll, tendre i perfumat. Sense fonoll no hi ha frit.

 

Hi ha més frits, com la freixura d’hortolà que és pastanaga frita (en un joc de paraules, com “peixos de la terra”, per anomenar els troncs de bledes i carxoferes bullits, arrebossats i fregits). El frit de matances, de porc, quina diferència de color i de gust amb el de freixura de mè! Du fetge, panxeta, alguna tallada de magre, patata i molt de prebe vermell  i poca cosa més. Per bé que ara es faci frit mallorquí amb la freixura del porc, abans aquesta anava als camallots i als botifarrons i els budells s’usaven per omplir de pasta de sobrassada. Hi ha invents recents, com el frit de marisc (la freixura es canvia per sèpia o calamar, musclos, gambes i un peix blanc que no es desfaci, com el rap)... i alguna altra deconstrucció moderna com el frit només de verduretes. Com veuen tot canvia, un temps hi havia fins i tot frit de rates, a Sa Pobla. Inoblidables les “butzetes de tord” amb el regust agre de l’olivó de l’ullastre i de la mata llentisclera.  Però el frit autèntic, el que anomenam ara frit mallorquí, era, abans, només el frit de la freixura de l’anyell pasqual.

 

Els de Felanitx sabien que per Pasqua, quan la banda de música tocava el seu “Pasdoble de la freixura”, era hora d’anar a ca seva a menjar-ne. Que, mirin per on, és una redundància; frit vol dir això, frit, fregit, i freixura vol dir el mateix (ve del llatí tardà “frixura”, de “frigere”) fritada; frit de freixura vol dir frit de cosa fregida. A Menorca li diuen a una cosa semblant “freixurat”  i a Eivissa “frita” de freixura. Guarda però el sentit d’entranya, visceral, quan deim: “va treure la freixura per la boca”, es que algú s’ha indignat en excés o s’ha esclatat de córrer o de fer feina. Demà, idò, ho rememorarem. Bon profit!

__________________________

IMATGE DE PEP TORRO

 

 

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb