Climent Picornell

DE SENECTUTE ( MARES ) Climent Picornell

jcmllonja | 19 Febrer, 2010 14:22

 

De senectute (Mares)

 

Climent Picornell

 

Les mares d’ara viuen el seu procés d’envelliment totes soles, o acompanyades a ca seva per cuidadores immigrants, o a ca els fills, o a residències privades o públiques. Ells es moren abans, elles, vídues, quan ja no es valen per elles mateixes els comença un temps incòmode. Veuen que donen feina, senten que fan nosa. “Un temps en ser vell tenies el teu balancí i veies els fills, els néts, els veïnats... les cares de sempre”. Ara vivim enfora i canviar-les de lloc ho prenen com un càstig que no es mereixen.

 

Ma mare és a Son Dureta a la unitat de psiquiatria. Té l’esquizofrènia descontrolada, tot lo dia li posen coses, psicotròpics fortíssims. Avui m’ha paregut que em coneixia, i ha fet un mig somriure. A mi, ja m’ha bastat, me n’he anat content, feia dies que la seva cara era totalment inexpressiva.

 

Ma mare no vol estar tota sola, la por la se menja, por a tot, a morir. Vol que els vespres quan la colguen li enrevoltin un rosari a la ‘munyeca’ esquerra, ben estret, després li han de treure, el braç li torna blau... Por als negres, als moros, turmentada per la televisió, li han haguda d’apagar i ara no s’entretén amb res, només en espantar-se per tothom que passa pel carrer.

 

La mare d’en Miquel, hi és tota i ben tota, 93 anys. ‘Pepera’ de tota la vida despotrica  contra tots els corruptes del seu partit, s’entretén retallant diaris i fent col·leccions de notícies inverosímils, fruit del seu passat de bibliotecària. Li han hagut de comprar un arxivadors nous i els fills li duen revistes i diaris passats. Així, la tenen enfeinada.

 

La mare de na Catalina té càncer terminal (i son pare el mal d’Alzheimer, fuig pels carrers de Palma i després no sap tornar). Vol estar a ca seva, no vol anar pus a l’hospital, se vol morir allà, però el nivell de dependència és altíssim. Ella, la mare, molt dominant vol que li facin les coses així com ella troba: insuportable.

 

A la mare de  n’Arnau la se’n duen fermada amb corretges dins el bus que va al centre de dia, on se’n cuidaran d’ella, set o vuit hores, alliberant als seus familiars de la servitud. Bava i mou el cap rítmicament dia i nit, set dies a la setmana, no xerra, no riu, menja perquè li fan enviar-se el menjar, no camina, està llagada, però resisteix amb la fortalesa de les dones de foravila, les que segaven –manegots posats- davall el sol enorme dels juliols de la seva joventut, quan eren fortes, hermoses i anaven calentes, davall la suor.

 

A la mare de na Rosita  se li ha despert una lascívia covada, creu que tothom la se’n vol dur al llit, i no coneix al qui s’ajeu amb ella, el seu home. “Qui és aquest? Demana, “no el vull dins el llit; aquell sí”, i n’assenyala un que surt per la televisió; reclama constantment el seu germà, desaparegut a la guerra.

 

La mare d’en Joan, en farà 90,  viu amb el seu fill homosexual i la seva parella, fuma porros amb ells, dins l’enorme casa del barri antic, prop de La Seu, sempre amb aquells vestits llargs davant l’hivernadero perquè la vegin les seves veïnades, beates, i la gent del carrer. De jove la se rifaven les majors fortunes de l’illa.

 

Na Catalina, operada de ‘cadera’, en sortir de l’hospital cau, i l’han haguda de tornar entrar. El seu home quan veu el guirigall -és vuit anys més vell- s’imagina desatès: qui el servirà si la dona és mor?  La por li guanya, i malgrat els ansiolítics, perd, i perd acceleradament. El temps que la seva dona és a l’hospital ell torna invàlid, de cop.

 

Madò Maciana Peremates, 98. Dorm i menja, la renten, l’aixequen un poc. Dorm vint hores o al manco jeu, no llegeix, no escolta la ràdio, no veu la televisió... Això sí, dóna les gràcies quan la renten o l’aixequen perquè orini, o quan li donen berenar i al cap de quatre hores dinar-sopar i fins demà. Què deu pensar?

 

La mare de na Pereta, operada de càncer de colon fa les feines dins una bossa, ella que era tan presumida, tan primmirada i tan neta, quin cop! D’això feia anys, ahir va tenir un infart cerebral, quedà tocada, mig baldada, ja no és val de si mateixa... “Deixarà de passar pena per ella”, diu la seva filla.

 

La mare de na Bompesa visita el batle i el capellà, denunciant que les filles li roben “després del que ha fet ella per elles”. Una de les filles, segons ella “és més dolenta i menys de fiar”. Aquesta quan se’n tem, sense comprendre que la seva mare està malalta se posa histèrica: “t’estimes més estar amb ella, idò hi pots estar, jo no tornaré, que vengui ella i només ella!”. I plora desconsolada. Sa mare, quan encara se’n temia de les coses l’estimava més a ella. Ara és a l’inrevés.

Entra dins ca sa ma mare, que viu a baix i diu: Bon dia! Per contesta: "La cadena del wàter no va bé"; "El taronger s’ha escuixat, l’has de podar"; "El llum del quarto no funciona..." “Cada dia me mana una feina, res de bon dia. Ha fet 91 anys i a més el cap li bull, li va a tota. Mira tu, va al Bingo que organitzen els vells. A molts els ve just tenir esment a un cartró, idò ella en maneja quatre, al mateix temps, m'has sentit? Bono...! No és guanyar que la fa feliç, sinó veure que està millor que els altres”.

Ma mare encara me comanda. Tenc tres fills, el major té 34 anys, i encara me comanda. A ella, sa  mare la devia comandar? No! Idò, això que és... Ha de ser el caràcter: ella és comandadora i jo no.

Ella i s’home se n’anaren a la primera residència que s’obrí a Palma. Quan morí s’home, ella hi quedà. Mantenia les amistats, la filla l’anava a veure cada dia i li donava el sopar. Ja amb demència senil, la mare li deia: “Vostè és molt simpàtica, però sap per què no me vénen a veure els de ca nostra?”. Amorosament, la filla li acostava la cullera a la boca, sense llàgrimes.

 

Sa mare mai li ha dit t'estim. Mai. I a més no sap besar, posa la cara però poca cosa més. I els de fora casa, sempre són més, conta les seves proeses i pareix que no vol sentir les de les seves filles, ni les dels seus néts. En canvi, no té res seu. "Du-te’n això; He fet una coca...". És la seva manera d'estimar; no ho sap verbalitzar. Quan fa dos dies que no li telefonen, ho fa ella: "Me trobaran morta, plena de cucs!" ( S’ha de traduir, volia dir: "Tenia ganes de xerrar amb tu i no me telefonaves").

Fou de les primeres dones que accedien als estudis superiors, mestra a un col·legi de monges. El seu home l’enganyà amb altres dones, sempre. Ara acaba els seus dies retuda. D’ençà que es retirà, l'Alzheimer li prengué els records. Sense memòria s’estalvià -és un suposar- la visita dels seus fantasmes. La seva germana fadrina, gelosa encara ara de la seva elegància, de la seva maternitat, de la seva carrera, de la seva paga d'estat... començà a exercir sobre ella una tirànica tutela: cuidar-se’n d'ella els darrers quinze anys ha estat la seva condemna, i la seva salvació.

 

Poques mares acaben la vida com els agradaria. Viure més és la darrera marginació que pateixen moltes dones.

 

 

 

"UN HIVERN A MALLORCA" ( 'XUPANT' RODA DE L'ANY CHOPIN) Climent Picornell

jcmllonja | 12 Febrer, 2010 09:34

 

Un hivern a Mallorca (‘xupant’ roda de l’Any Chopin)

 

Climent Picornell

 

Enguany el nostre govern ha decretat que sigui l’any Chopin -l’any passat va ser l’any Darwin-, commemorant el dos-cents aniversari del seu naixement i, supòs, perquè el músic s’arrossegà per aquí agafat de les faldes de la senyora Dupin, baronessa  Dudevant, la molt anomenada escriptora -amb nom de mascle- George Sand. Els cent dies que estigueren per aquí – del desembre de1838 al gener de 1839- donaren per treure’n un profit incalculable, al manco per a la propaganda turística, tot llegint interessadament i parcialment un llibre que poca gent coneix sencer: Un hivern a Mallorca. En el qual, curiosament, en Chopin no surt ( “el nostre malalt”, “un acompanyant”, “un familiar...”). Que Sand no parli directament de Chopin vol dir que amagava una gran decepció? Tal vegada la del somni de viure un gran amor romàntic transformat en la realitat d’haver de fer d’infermera d’un malalt?  Sí que és, en canvi, una exclamació a favor dels nostres paisatges i un dejectar continu als mallorquins, com a salvatges de Polinèsia. I no podia ser d’altra manera. Com volen que ens miràs? Una escriptora de costums ultramodernes i des del centre de la moda mundial, París, que va caure –segons ella, aconsellada per gent que no hi havia estat mai- a unes illes perifèriques i endarrerides on “gràcies a l’exportació dels porcs hi començava a entrar la civilització”.

 

Un hivern a Mallorca és una barreja interessant; és el recompte d’una forta experiència interior, d’una presa de consciència enfrontada a si mateixa, separada de la societat a la qual pertany, neguitosa per haver de tenir esment de tots i de tot: dels fills, de Chopin, de la intendència... Un text autobiogràfic on el lector hi descobrirà una bona escriptora quan, aquesta, es creu descobrir-li Mallorca. Aquest punt és el menys interessant, són descripcions històrico-topogràfiques-culturals de l’illa, afusellades d’altres textos, citant la procedència, o no: Grasset de Saint-Sauveur, Jovellanos, Tastu, Aragó, Vargas Ponce, Laurens, etc... Es fan lectures parcials d’aquesta obra, escrita a escarada.

 

Em crida en Biel Massot, pel seu programa de ràdio. He de triar una obra entre els aniversaris musicals d’enguany. Trii  Chopin per dues raons. Una, perquè m’agrada i l’altra per la seva estada a Valldemosa. Per què m’agrada? Per la seva creativitat, pel seu toc minimalista -diríem avui- “tots els acords i tots els ornaments, però sempre una melodia fonamental, suau i mantinguda” deia Schumann, suggeridora de matisos i sentiments. Com reconeixen Fauré i Debussy, Chopin trobà una nova manera de fer sonar el piano, “reinventà l’harmonia del segle XIX”. No era músic per a grans auditoris, més bé intimista, músic de saló, més informal. Però tot sense renunciar al romanticisme. El seu aspecte, les seves creences, fins i tot la seva malaltia és romàntica; vengué a Mallorca creguent que el Mediterrani el milloraria i es trobà amb les humitats de Son Vent d’Establiments i la Cartoixa de Valldemosa. I com a subproducte del romanticisme, el seu nacionalisme. No existia Polònia després de Napoleó, per xiripes històriques existí després, no com ens passà a nosaltres, “polacos” d’aquesta Polònia. Ell, però, és fidel a les seves arrels i ho feia avinent en temps de l’ocupació de Polònia. Adoptà formes procedents de la música popular polonesa i melodies de tipus patriòtic. Per això vaig triar una obra que composà a Mallorca: la Polonesa Op. 40. Conegudíssima i famosíssima, és la derivació d’una dansa de caire aristocràtic i cerimonial, gairebé processional, ja Bach -a qui admirava- l’usava com integrant de les “suites”, tal vegada exager, però pens que per a Chopin era un signe de resistència de la pàtria oprimida.

 

Chopin morí jove, als 39 anys, i escrigué més de dues-centes peces (61 masurques, 28 preludis, 26 valsos, 27 estudis, 20 poloneses, 18 nocturns, 18 cançons...). “Era un déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sorgia aconseguia trasplantar-me molt més enllà que qualsevol plaer terrenal”, deia George Sand, suposadament insatisfeta en aquesta altra vessant. Va dir d’ella el poeta Alfred de Musset, quan es barallaren, una cosa així com que “volia un amant, però em tenia com un fill”, relació de la qual es queixarà també Chopin.

 

Aránzazu Miró, en el seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca –el millor dels que he consultat- analitza la seva etapa mallorquina i creu que Chopin no tornarà a tenir un període creatiu tan fructífer com el que tengué “durant la seva estada a Mallorca, on es troba en la plenitud creativa”. De les obres que escrigué, o acabà, o començà o hi treballà aquí ( preludis, balades, un scherzo, masurques, nocturns, poloneses, sonates...) la polonesa la degué composar entre l’ansietat de si arribava per fi, o no, el piano que havien encarregat a França. Les seves cartes donen una informació més personal. “He estat malalt com un ca”; “Les gents d’aquest país són excel·lents i avorrides”; “No hi ha pianos, en aquest aspecte és un país salvatge”; “El meu piano” (un Camille Pleyel) “no ha arribat encara. Pens música, però no la faig perquè no tenc piano”. Quan arribà, el 20 de desembre, tengué problemes amb l’aduana i a la fi dia 5 de gener era a Valldemosa, d’on partirien escapats el 13 de Febrer: un mes i busques particularment creatius.

 

George Sand: “És un país que va enrere més de tres-cents anys”; “Sentia el plor d’una criatura petita a la granja de veïnat, i també sentia  a la mare que, per adormir-la, li cantava una hermosa tonada del país, molt monòtona, molt trista, molt àrab. Però aleshores, unes altres veus no tan poètiques em recordaren la part grotesca de Mallorca. Els porcs em van despertar...”.  Per altra part, Chopin que feia adesiara esputs amb rastres de sang demanava: “No digueu a la gent que he estat malalt”. Ja més envant, un pic acabada la relació: “La meva malaltia va servir d’excel·lent pretext per a rompre amb mi. Després, lentament i amb gran habilitat, tractà de convèncer-me que el meu estat de salut no permetia continuar les nostres relacions amoroses. Des de llavors em va oferir solament un amor maternal...”. Un hivern amb spleen i la seva dosi d’angoixa. “No es tracta tant de viatjar com de partir. Qui de nosaltres no té alguna pena per oblidar o algun jou per treure’s de damunt?” Em sonen les paraules de George Sand com un déjà vu particular, com una circumstància personal, meva, amb regust de lletra de cançoneta cursi.

 

Com a bon inici de l’any Chopin ja tenim un dels seus actes primerencs. Els propietaris de la cel·la 4 de la Cartoixa han demandat als de la cel·la 2. Tots diuen  que Chopin va romandre a les seves respectives propietats. La justícia decidirà, o no, a quina habità Chopin i quins pianos tocà, si el Pleyel o també l’altre. Com veuen, hem començat bé la commemoració.

_________________________________________________

 

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

COSTUMARI DELS QUINTOS DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Febrer, 2010 21:37

Costumari dels “quintos” de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Els quintos del meu poble han estat notícia, el seu esperit transgressor els ha generat -com és natural- problemes amb la batlessa. Ésser quintos significava: ser home, haver nascut el mateix any i tenir l’edat d’entregar-se al servei militar. Ara són mascles i femelles, quintos i quintes, i no existeix el servei militar obligatori. Ma mare es referia al Papa Joan Pau II com “el meu quinto”. El nom prové de les quintes; per sorteig, un de cada cinc joves anava a la milícia, a fer el servici (militar), tot i que, qui tenia doblers se’n lliurava, pagant. El frau, els suborns i les falsificacions eren corrents i els ciutadans en responsabilitzaven l’administració, local sobretot. Això explica alguns fets actuals. Poc a poc han anat perdent el seu significat i ara són estols de joves que durant una temporada fan bulla a voler. Hi ha rastres encara d’aquests costums a Alaró, Algaida, Ariany, Binissalem, Búger, Bunyola, Campanet, Campos, Caimari, Consell, Costitx, Lloret, Lloseta, Maria, Montuïri, Muro, Petra, Porreres, Pòrtol,  Sa Pobla, Sant Joan, Santa Eugènia, Santa Margalida, Santa Maria, Selva, Sencelles, Ses Salines, Sineu i Vilafranca.

 

Què fan els quintos? A alguns pobles més, a altres només una part. L’agrupament i el costumari comença quan, els que seran quintos l’any següent es veuen obligats a fotre, als qui ho són enguany, un pi plantat a la casa dels quintos –una casa vella on hi conviuen els joves-; hi haurà grapades, guerres de fruites, remullades i corregudes. És l’enllaç d’una generació amb l’altra. Pels sants Innocents comencen a fer renou i innocentades, algunes gruixades, dirigides contra l’autoritat o el mobiliari urbà. Aquest vessant “gamberril” sembla que els era permès i tolerat, en part; eren un grup de joves que anaven per força a l’exèrcit o a fer la guerra –alguns-, era la seva manera de manifestar el seu desencant i malestar contra el poder que els separava de les seves famílies. S’han d’entendre aquests estires i amolles entre quintos i batles o guàrdia civil en aquest sentit, sense que un servidor vulgui justificar cap de les seves barrabassades actuals. Per Sant Antoni fan el seu fogueró i per les beneïdes la seva carrossa particular, elles i ells amb un símbol distintiu: un mocadoret de color pel coll, un capellet, una camiseta amb disseny al·lusiu...

 

Cobren vertader protagonisme durant la Quaresma i la setmana de Pasqua. Per pagar les seves despeses rifen un mè -en altres dates una porcella-, que passegen pel poble el diumenge del Ram. Si hi ha festa al poble, munten una paradeta i hi venen panades i robiols. La nit del dissabte sant, de Pasqua, arrambaven -i arramben- amb tot el que trobaven, eines, rodes, carros, ormejos que apareixen al mig de plaça o en els llocs més visitats, davant l’ajuntament, davant l’església (alguns al cementeri), aquest costum ha derivat en una certa via canalla que els causa problemes i ells en causen: pinten façanes d’ajuntament o fan injustícies a estàtues públiques, tapien la Sala, etc, etc. Amollen coets i traques durant tot el vespre despertant i espavilant el poble. Els quintos s’han de fer notar, abans ho feien amb picarols i amb gresca diversa, el seu descontrol és assumit pel poble, de mala gana: “coses dels quintos!” Era costum, en general, fer renou, fa temps, per anunciar la resurrecció de Crist. A alguns pobles en la processó de l’Encontrada, els quintos duen el Bonjesús i les quintes la Mare de Déu, als qui fan pegar els tres botets reglamentaris ( alguns organitzen la cavalcada d’Els Reis). Durant la segona festa “canten” panades ( derivació de “capten”, de captar, de demanar). Amb l’ajut d’alguns músics es passegen al so de la melodia de cantar panades ( “Panades mos heu de dar / grosses i ben atapeïdes, / si no les heu beneïdes / noltros menam s’escolà. / Sí, sí madoneta les mos heu de dar / les mos hem guanyades / de tant de cantar...”).

 

Avui en dia la gent els dóna doblers, dins un covo, una gerra, una senalla  que els serviran per organitzar els ball dels quintos, ara una berbena amb conjunts de rock-and-roll. Abans anaven casa per casa, possessió per possessió del terme, i sí que els donaven menjar, fins i tot alguna panada especial ( “d’ullastre”, plena d’ossos). La tercera festa solen fer el pancaritat del poble tots junts, allà es menjaven les panades “captades”. Amb els doblers recol·lectats es dediquen a fer un parell de sopars, els qui han participat en tot aquest sarau, de cada pic menys, per la baixa de la natalitat o per la deserció d’alguns companys, menys motivats per la “quinteria”.

 

Captar, renou, sarau, carreres de joies, música, desastres o “gamberrades” passades de límit en mans de joves. Sempre m’ha agradat creure que són costums obliterades de tradicions que encara ara queden, desdibuixades, adquirides pels quintos, i que perduren en la Mallorca actual. M’explicaré. És diu que hi ha una obliteració quan es conserven determinats costums però amb un canvi de significat; una baula entre antigues tradicions i l’actualitat. No sé exactament quan, els quintos es converteixen en els protagonistes de la capta col·lectiva ( galls, ous, panades, robiols, begudes, doblers...) i de la bulla associada. Però el que és cert és que són ells, amb algunes derivacions ( Salers, Gogers, Captadors, Caramellers...), els qui s’encarreguen de complir amb aquest costumari, fragmentat evidentment, de quan els joves participaven o organitzaven aquests àpats en comú, realitzats en algun lloc assenyalat, en la forma del que ara anomenan pancaritats. Aquests es celebren a llocs significats, en algun, encara, venen cintes de colorins, com les que se penjaven de la cintura les dones embarassades pre-cristianes –en un ritus de fertilitat- per tenir bon naixement del fills.

 

En aquest sentit els quintos són l’entroncament amb el que feien els pobles primitius: una menjada, beguda i ballada en comú, precedida de la capta col·lectiva d’aliments. Amb aquests rituals es pensava que s’ajudava al bon canvi de les estacions de l’any, es volia que les divinats i els genis de la natura els fossin propicis i imprimissin al curs de l’any (meteorològic, pels conreus principalment) una marxa convenient. “Vos desitjam bona anyada / a casa i as sementeres / de faves que n’hi hagués / més caramull que de paia / i de blat, ordi i civada / n’ompligueu tots els graners / que no faci cap boirada / en estar en flor els ametlers”. Connectant amb tota aquesta simbologia –i abusant de l’obliteració- podríem dir que  aquests costumaris, que han anat a parar, en part, als quintos actuals, són restes fragmentades d’antigues tradicions, que també ens recorden els ritus iniciàtics dels jovençans abans d’entrar al món adult, una vàlvula d’escapament, com ho serà el carnestoltes pel comú de la gent.

 

En definitiva, festa col·lectiva que atansa les seves arrels en temps antiquíssims i que la cosa cosmopolita, venguda amb la modernor i el turisme, ha llançat dins la boira de l’antigor. Els quintos són un dels serrells, una fita encara, d’un costumari cada cop més trossejat. Perviuen, per molt que, per mor dels maldecaps que generen, alguns batles o batlesses voldrien segurament domesticar-los, o que desapareguessin.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb