Climent Picornell

ALBERT CAMUS, MENORCA, EL FUTBOL, EL PRIMER HOME Climent Picornell

jcmllonja | 22 Gener, 2010 19:00

Albert Camus, Menorca, el futbol, el primer home

 

Climent Picornell

 

“La noblesa de l’ofici d’escriptor rau en la resistència a l’opressió, i per tant en dir que sí a la soledat”. Dia quatre d’aquest mes, ha fet cinquanta anys que morí Albert Camus, premi Nobel de Literatura. Al dBalears, Tomeu Martí i Joan F. López Casasnovas s’hi han referit amb encert. Cal recomanar, però, una mica de precaució amb les commemoracions, no contaré res que no sigui conegut,  ho faig perquè he vist indicis d’homenatges al Camus “semi-menorquí” (sic), embalats pel seu segon llinatge: Sintes.

 

Albert Camus (1913 - 1960) –escriptor, pensador, director de teatre, periodista, activista, filòsof...- nascut a Alger era nét d’uns colons menorquins que, ja a la primera meitat del XIX, anaren a Alger. La mare, Catalina Sintes Cardona (Birkaden,1882 - Alger, 1960) morí un poc després que el seu fill. La padrina Catalina Maria Cardona Fedelich (1857-1930) –nascuda a Sant Lluís de Menorca- a casa de la qual, a Alger, i baix la seva autoritat ( “A benidor”, i l’obligava a fer la sesta) va créixer Camus, quan el seu pare morí a la primera guerra mundial ( “Quan el convocaren, mon pare no havia vist mai França. La va veure i el mataren”), eren gent molt humil.

 

De l’obra i la vida de Camus -en la qual aquelles dues dones són molt importants- se’n desprenen poques arrels menorquines, culturals, a part de les biològiques provinents d’Esteve Sintes i Margalida Cursach, Josep Cardona i Joana Fedelich, els seus besavis emigrants (Vegeu: Maria Marfany i Simó, Els menorquins d’Argèlia). Menorca es confon, per Camus, amb arrels espanyoles generals i el parlar menorquí, esmentat poquíssimes vegades, amb un “patois mahonnais”, amb el to despreciatiu que té “patois” per als francesos. Si bé és cert que els orígens per part de mare entronquen amb Menorca, aquesta referència és molt menor, per no dir imperceptible en la seva obra. No així el seu sentit de pertànyer als colons  d’Alger, els primers llauraven amb el fusell carregat... el fet colonial, sempre violent amb els nadius. En tot cas, quan Camus ve a Balears, l’any 1935, fent un viatge amb la seva primera dona, reflectit als seus Carnets, ni tan sols va a Menorca: exemple del seu poc interès?

 

Tenia una visió més genèrica, d’una Espanya uniforme, “Ce que je dois à l’Espagne”, del republicanisme exiliat, dimiteix de la UNESCO quan s’accepta l’entrada d’Espanya, etc. No és per tant un semi-menorquí que, per conseqüència, és també un poc català universal (sic) com volen suposar alguns, pel fet, únicament, de ser de nissaga illenca, malgrat compongués el Cant Espiritual de Maragall en francès, Víctor Alba li feu la feina prèvia. Xavier Vall ho tracta a  Albert Camus: catalanitat i estranyesa (1999). Per no dir que, tampoc, era un panarabista universal, els àrabs apareixen diluïts en una tintura genèrica i poc precisa, malgrat el seu reportatge famós sobre la Kabylia. D’Alger i en francès, això sí, malgrat de nin –ho conta ell- li fa gràcia que companys seus de l’Institut es referissin a França com “la pàtria”. Per tant, és cert que els protagonistes d’algunes obres duen cognoms menorquins “Sintés” o Cardona i que ell es referia a que “nous sommes en partie du même sang” i... sempre és millor recordar a Camus que a tanta patum buida, ho dic des del convenciment de “camussià”, al manco, de joventut.

 

Un temps vaig anar per Alger. Era el moment apropiat per llegir Camus. Hi havia vaixell de Marsella-Palma-Alger, tot i que de vegades, si hi havia poc passatge, no s’aturava a Mallorca; em va passar un pic i vaig haver de quedar una setmana més, a un hotelet de les muntanyes -rodejat d’enormes cedres- el conserge del qual escoltava música de les emissores mallorquines. La revolta de la sèmola i els assassinats cruentíssims aturaren aquesta via. Ara he reverdit els records. He llegit El primer home ( publicada en posterioritat, la duia manuscrita dins la seva maleta el dia que es matà en accident de cotxe) és un exercici de retrobament  -amb gran detall de la seva infantesa i joventut-, per molt que -com deia Derrida- tota autobiografia funciona com una desfiguració de si mateix. Hi he reconegut el territori, tan mediterrani, tan igual al nostre litoral, i  que tant estimà Camus. Encara que sempre he cregut que d’Alger estimava només una part, com ho demostra el seu paper durant el conflicte contra la dominació francesa (1954-1962): ni amb uns ni contra els altres. S’ha fet famosa la seva exclamació: “ Sempre he condemnat el terror; he de condemnar també un terrorisme que s’exerceix de manera cega als carrers d’Alger i que un dia pot colpejar una mare o la meva família: crec en la justícia, però defensaria ma mare abans que la justícia”. A sa mare, juntament al seu mestre de primària, els dedicà el premi Nobel. Al mestre que intuí el potencial d’un nin que gràcies a les beques va poder continuar els seus estudis.

 

“El camusisme, i aquesta era la seva virtut, volia ser un kantisme pràctic. I amb la guerra d’Alger, s’acabà. En el somni de Camus -una fraternitat entre “indígenes” i “blanquets”- hi havia una petjada d’ingenuïtat”, Bernard-Henry Lévy, Els dos segles de Camus, recull molt bé el seu importantíssim paper en el pensament universal, les grans diatribes de la seva època, amb Jean-Paul Sartre per exemple (primer havien estat molt amics), l’existencialisme, l’absurd,  la gran fabulació d’aquell “home estrany” sense emocions, més que sense sentiments.

 

Els que vam viure les darreries del franquisme,  passàrem per una època en què no estava bé que ens agradàs el futbol, màquina d’alienació popular, era poc compromès i hi anàvem com d’amagat, no feia bona planta intel·lectual. Camus va jugar a futbol i sempre demostrà i declarà com gaudia de fer-ho. Per a France Football: “Després de molts anys en què el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol”. La seva obra està trufada del gust per aquest esport, ja de nin, quan la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan “el fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d’una al·lota” i la de la felicitat: “No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi”.

 

Nicolas Sarkozy el vol dur al Panteó devora les glòries de la grandeur de França, ara és al cementiri prop del poble on hi comprà la casa amb els doblers del Nobel. Les seves deu paraules preferides eren: món, dolor, terra, mare, homes, desert, honor, misèria, estiu, mar. Tenia clar que per viure la veritat, “s’havia de fer comèdia” (teatre, vull dir); humanista per damunt tot, molt més que existencialista, comunista o anarquista, sabia que el pensament d’un home és abans de res, i sobretot, la seva nostàlgia. Tenia clar que “la vertadera generositat amb el futur consistia en donar-ho tot en el present”. Fos, o no, mig menorquí.

_____________________

 Imatge del pintor menorquí FLORIT I NIN

 

 

MÉS POSTALS DE PALMA I UN HAIKU Climent Picornell

jcmllonja | 13 Gener, 2010 18:23

 

 

Més postals de Palma i un haiku

 

Climent Picornell

 

"Aquest home et deixarà". Eren dues dones, ben arreglades, encara joves, dues amigues assegudes al Bar Central. La pronúncia conduïa inexorablement a Menorca ("Aquet homu et dixarà"). Quin "homu"? El seu? El seu amant de sempre? Un contacte furtiu? A un servidor -expert en demolicions internes, catàstrofes domèstiques i temporals quotidians- funcionari de l'oficina de secrets públics,  m'agrada escoltar. Però a vegades només enganx paraules d'una conversa, fortuïtament, una frase treta de context de la qual no sabré mai la continuació. "Ja em va fer lo mateix a Itàlia". Indignat, un home gran, gros i barbut. Ho repetia de bell nou: “Ja em va fer lo mateix a Itàlia”. Qui ? Què li va fer? Li va fugir? Ho explicava davant la carboneria -encara oberta i activa- del carrer ample de Sant Magí al barri de Santa Catalina a dos personatges que anaven de bracet, un matrimoni tal vegada... "Ja em va fer lo mateix a Itàlia" tornava a dir, jo feia com qui mirar les eines de la ferreteria de ca Don Pau, però no podia fingir més i vaig haver de partir... "No. De cap manera. És un tubérculo". Una velleta mallorquina, ulls excessivament pintats, pareixia que s'havia escampat el rimmel per tota la cara. La receptora de l'aclariment botànic era una altra dona amb una boina d'angorina blanca. Eren a la cua del supermercat del carrer de Felip Bauçà, l'antic carrer de la Llebre. Un "Tubérculo"? I perquè no una arrel?

 

"Contemplar les coses remotes com ordinàries i sorprendre's davant les quotidianes, era una de les mirades a la realitat de Claude Lévi-Strauss". M'ho enfloca en Joan Pi, el meu filòsof de capçalera, ben davall el rellotge de Cort. "Te'n recordes de la primera glopada? I de la primera nedada? I de la primera besada? I de la primera badada?... Ai Climent! I de la darrera cosa que no has feta, ni faràs mai? Idò això som. Som les coses que hem deixat de fer; les coses que no hem gosat fer, les coses que no ens han deixat fer, les coses que no hem pogut fer... Tanmateix les coses que sí que hem fet, són el que queda de les anteriors, poca cosa en comparança amb el que no farem mai. Bones Festes!” No em deixà ni respondre.

 

El dia que mon pare em digué que ja no podia pus, el dia que a l'hospital l'assegueren a una cadira de rodes i quedà allà, consentit, amb la mirada perduda, molt de temps, aquest dia vaig  anar a veure un parell de Betlems de per Palma. En arribar aquesta temporada hi pens i també record com li agradava el torró de Can Garcias de la costa d'es Pas d'en Quint, per on ara passeig, "molt millor que el de Can Fresquet o el de Cas Nét" segons ell. Can Garcias tancà fa molt d'anys, són les panòplies urbanes dels nostres avantpassats que hem fet nostres, malgrat tot. Observ una vintena de turistes joves -pareixen d'una escola que està de vacances- asseguts davant la bassa del Parc de la Mar. El que pareix una monitora els llegeix alguna cosa en un idioma estrany i ells, al mateix temps, examinen cada un la seva ensaïmada per damunt i per davall. Estam ben arreglats, convertits en bestiar de microscopi per a les guies de camp turístiques.

 

Està magre però fortarró. És sensible, li agrada molt la música, tota. “Tenc un pis per llogar”, em diu dins un restaurant del carrer Blanquerna, “té tres quartos, és a la plaça Fleming, 660 euros negociables. Ara el pint. Hi vaig tenir uns estudiants de Pollença que eren una monada, el seu pare però era un cap de fava. El problema el vaig tenir amb unes brasileres. Però com que venien avalades pe’n Pep d’Eivissa, idò... En Pep es va morir -havia alçat molt de vidre, m'entens?, moltes copetes de gin- i a partir de llavors el subrogaren a unes altres brasileres també, però putes. Ja te pots imaginar, gent pitjant el timbre que no tocava, els veïnats emprenyats. Un vespre a una reunió de la comunitat, que fèiem a l'entrada, baixen quatre bergantes mamelludes, quatre putarrots, ai, ai, ai...  En acabar hi vaig i m'obri un ‘chulo’ enorme: "Vocé qui é?" “I jo li contest amb el meu portuguès d'assimil: E vocé qui é? Eu so o propietario d'esta morada! He duit sort, han fuit".

 

Me passa molt sovint que a determinades persones del meu barri de Ciutat -conegudes o  no- els associí amb papers de determinades pel·lícules. Un municipal és clavat a J.L.Trintignant a Z de Costa-Gavras. Un veïnat de baix, que té una gelateria i va coixeu-coixeu, és exacte, ben igual que la cucamolla que inicia la sèrie Men in black. No me diguin que no els passa. Una dependenta d'una perfumeria du els cabells com na Meg Ryan a Tens un email o els morros de l'apotecària de la plaça són els de na Penélope Cruz a Belle Époque. El meu cas és més greu, perquè un pic que això m'ha passat el personatge de ficció sepulta al personatge real. Un cambrer és ja per sempre Kevin Costner a Waterworld, no per les ganyes que li sortien sinó perquè s'havia cremat de petit, el cambrer, i tenia els dits afegits com els rèptils... I així, dia a dia, un món de ficció insemina el món normal.

 

Vaig a veure en Guillem Frontera que enguany fa el pregó de la Festa de l'Estendard. És a la sala de plens de l’ajuntament amb tots aquells retrats de filles i fills il·lustres de Palma, que ocupen abusivament -horror vacuï municipal- les parets. Joan Alcover i Maria Antònia Salvà des dels quadres frontals me miren fixament, més fixament que la resta de capellans, militars i tutti quanti enfilats a la il·lustre galeria. En Frontera parla sobre la seva experiència llegint viatgers del segle XIX: "Sigui on sigui que arriben, hi veuen allò que havien somiat". "Podríem dir, d'alguna manera, que ells ens miraven i nosaltres ens miràvem en ells".

 

En Pep Fluxà tornava a col·locar na Nancy al seu lloc, els jardins de s'Hort del Rei. Era dematinet i m'atur a xerrar amb ell. La peana buida, l'escultura d'en Calder sense braços, enterra, feia com a llàstima, era una positura com a lasciva i denigrant. No era un stabile-mobile, era una immobile, una prima donna in terra. Mentre, la sirena, l'alarma de les drassanes crida a entrar a la feina als operaris. Els velers eixuguen les enormes veles dels seus pals altíssims. Les gavines, en estols, gemeguen mentre van a cercar menjar terra endins: és l'inici del món a l'inrevés. El cel tavellat, el vent de mestral. Les palmeres, amb els seus fassos desbaratats, gronxen el seu tronc perillosament, mentre travessa la plaça de la Llotja una dona apressada: arriba tard a la feina o frissa de tornar a ca seva. Els fematers amb gran estropici buiden el contenidors.

 

Haiku per a l'any que comença.

Tot el que vendrà.

L'ametla que s'adreça.

Un somni torna.

 __________________

IMATGE DE PEP TORRO

LECTURES DE CAP D'ANY: ENTRE SOMNIS I XAFARDERIES Climent Picornell

jcmllonja | 01 Gener, 2010 18:48

 

Normal 0 21

Lectures de cap d’any: entre somnis i xafarderies.

 

Climent Picornell

 

Abans llegia més. Arreu, arreu i quasi obsessivament. Ara no. Però en arribar aquestes festes, prop del foc, se'm desperta la ‘llegiguera’ i mir d'esclovellar el caramull inacabable de coses pendents. El primer, El Palau dels somnis d' Ismaíl Kadaré (1936) nascut a Albània, un relat metafòric que retrata els foscos mecanismes dels poders comunistes, extensius a tots els totalitarismes. A través d'un suposat ministeri es recullen i interpreten tots els somnis de tots els súbdits de l'estat, que els observa i cataloga per si hi veu rastres de maniobres contra ell, una agra denúncia contra el burocratisme i el despotisme -en clau kafkiana- pels intents de controlar les consciències dels seus súbdits. Amb bona tensió literària i ben escrit, amb una llengua molt minoritària, que no ha estat obstacle per a la seva connexió universal. Prest ens imposaran una taxa per somniar. Fou Hilari de Cara qui em recomanà el llibre de Kadaré.

La segona lectura era per tenir tema amb en Jaume Sureda, obsessionat amb la lectura de biografies, en devora a desenes. És de Josep Maria Castellet: Seductors, il·lustrats i visionaris (Sis personatges en temps adversos). Telefon a Biel Mesquida per comentar-li i  li record que fou ell qui em comunicà, al passeig de Gràcia, que Gabriel Ferrater s'havia suïcidat: "En Castellet ha tornat a fer diana amb una prosa que conjuga la narració en primera persona, el conte, el reportatge d'investigació, el document i, en molts moments, la novel·la d'intriga i suspens. No és un enfilall d’anècdotes, de cap manera!” em diu Mesquida. És una obra d'apunts memorialístics subjecta a unes coordenades, delimitades pels personatges i per l'època, anys seixanta bàsicament. Per als qui, com un servidor, en vam conèixer alguns, ben presents a la vida cultural del nostre país, és un tast molt interessant. És la vessant més xafardera -i il·lustrada al mateix temps- però no per això menys significativa del Castellet evocador, ja saben allò de l’anècdota i la categoria... 

 

De Manuel Sacristán (1925-1985), professor, pensador marxista i escriptor, retrata l’època de la seva coneixença i les cartes que li enviava al sanatori antituberculós, l'impressió de determinades lectures -Temor i tremolor de Kierkegaard- o la fama de falangista enragé de Sacristán -Jefe de Centuria de la OJE- després afiliat al Partit Comunista, un seductor, en les seves relacions i en la seva tasca professoral posterior. De Carlos Barral (1928-1989) , editor i escriptor en castellà, hi fixa el primer encontre a la casa de Barral a Calafell, el nous projectes editorials a Seix i Barral, amb Joan Petit i la gent que va tractar formant part del comitè de lectura, entre ells Gabriel Ferrater o Antoni Vilanova ( vaig assistir a les classes dels dos a la Universitat de Barcelona...). Saboroses les interioritats del Col·loqui Internacional de Novel·la de Formentor ( amb Ítalo Calvino o A. Robbe-Grillet), la trobada de l'Unió Internacional d'Editors o la instauració del 1r. premi Biblioteca Breve de Novel·la concedit a Mario Vargas Llosa, l'arrancada del que després es coneixerà com el “boom llatinoamericà”. Alfons Comín (1932-1980), enginyer i polític, cristià pel socialisme, comença la relació en una trobada promoguda per la revista El Ciervo, amb Llorenç Gomis que feia d'aglutinador d'un grup de joves catòlics inconformistes; les lectures d' Emmanuel Mounier i Jean-Paul Sartre, l’atmosfera d’Edicions 62, el càncer de  Comín l'any 1973 i la seva obra Fe a la terra, la direcció de "Taula de Canvi" o les discussions sobre el cristianisme de Pier Paolo Pasolini. La part dedicada a Joan Fuster (1922-1992) -servidor era al cementeri de Sueca quan l'enterraren- escriptor i maître à penser, és particularment brillant, com s'escau al personatge; l'any 1959 al Col·loqui Internacional de Poesia de Formentor, explicant la baralla entre Carles Riba i Robert Graves, per mor d'un atac desmesurat de Graves a Virgili, que Riba no consentí. La trobada a Gandia per als Premis Ausiàs March de Poesia -que guanyaren Vacances Pagades de Pere Quart i  Claridad de José A. Goytisolo- fa honor al subtítol ( "una conversa i quatre xafarderies"). Allà s'hi troben entre altres Salvador Espriu i Dámaso Alonso, aquest explicant que usa taps per dormir, marca catalana "Noisén" -de "no hi sent"-,  viatja amb un "negrario", que resulta ser un drap negre per poder dormir ben a les fosques, Espriu s’interessa molt, però molt, per com el penja a les habitacions dels hotels; Dámaso Alonso es mata una mosca a la seva calba i Espriu impressionat s'aixeca i marxa, mentre es creuen les mirades de Fuster i Castellet ( "Tu ets un snob urbanita, a mi  no m'emprenyeu que soc de poble”, li diu Fuster).

 

El capítol dedicat a l'escriptor Terenci Moix (1942-2003) clou el llibre, deix Ferrater per més envant. Retrata molt bé un viatge a Egipte fet amb Moix amb l'únic objectiu de Terenci de demostrar que ell ja hi havia estat, cosa que es dubtava; nogensmenys el co-protagonista és Enrique Líster, que arribà a general soviètic ( en la seva boca: "La FAI era la quinta columna del franquismo"); li esmenta, Líster, un poema d' Antonio Machado dedicat a ell (“ ...si mi pluma valiera tu pistola / de capitán, contento moriría..."); algun merder eròtic de Moix devers Roma, amb tot, però, cataloga el rigor en la seva feina d'escriptor. El llibre acaba amb les peripècies de Castellet per l'estat d'excepció de l'any 1969 i el final de tot són uns versos de Ferrater: "...no teníem records. Érem el record que tenim ara...". Els apunts que dedica a Gabriel Ferrater (1922-1972) són molt sentits, els fa començar amb una conversa de quan Castellet confegia el llibre Poesia catalana del segle XX  -principis dels anys seixanta-, quan Ferrater feia de lector editorial a Hamburg, el retrata com un fora de sèrie, per la seva gran capacitat de llegir, assimilar, predicar... i beure ginebra. Són els anys dels Premis Internacionals de Literatura, trobades amb gent del nivell de Henry Miller o Hans M. Enzensberger. Ferrater defensa la candidatura de J.V. Foix, i en un altra ocasió manipula perquè li donin el premi al polonès W. Gombrowicz. Les gateres i les indecisions de Gabriel Ferrater no deixen gens de banda l'admiració que li té Castellet. En un moment diu: "Ell tornava a estar sol: la Jill l'havia deixat feia un temps". Ferrater i les dones. Recuper d'un prestatge el seu llibre compilatori Les dones i les dies, un poema anònim l'encapçala: When more is said than must, / Then better left unsaid and done...  (Hi trob, dins, manuscrita, una traducció aproximada: “Quan es parla més del que toca, / aleshores és millor no dir ni fer res més./ Les teves enginyoses cançons d'amor, / el rigor de la teva  xerrameca luxuriosa,  / s'ha convertit en un decepcionant i presumptuós joc de paraules"). Aquest poema és atribuït a Jill Jarrell la seva ex-esposa, l’adjunt a l'apunt memorable de Josep Maria Castellet.

 

El següent llibre del caramull és de Daniel Kehlmann, Fama (Una novel·la en nou històries). Diu la propaganda: “... al voltant de les conseqüències que pot comportar en la vida quotidiana l’aparició sobtada d’una nova tecnologia aparentment inofensiva: un telèfon mòbil”. Ala idò...

________________________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb