Climent Picornell

ALAR I COFAR I ALTRES APUNTS DE PER LA VILA Climent Picornell

jcmllonja | 15 Desembre, 2009 16:50

 

Alar i cofar i altres apunts de per la vila

 

Climent Picornell

 

Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles marronoses i groguenques, sobretot dels magraners i melicotoners del corral. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. “Això, si s’espenya més necessitarà... alar i cofar” me diu madò Margalida Mala. “Alar i cofar?” “A un capell amb l’ala rompuda, l’havien d’alar, i si hi tenia la cofa, cofar. Si l’havien d’alar i cofar, és que estava molt barrinat. Valia més comprar-ne un de nou”. Donarem la culpa al canvi climàtic o a la meva percepció esbiaixada de folklòric ploramiques.

 

Pas per davant ca l’amo en Toni Peremates,  l’any passat encara em recordava: “En el meu temps ningú comprava carro si abans no havia fet sa portassa, i ara, mira, tothom compra cotxos i les fa dormir a n’es carrer!” Passeig per davant pisos inacabats de constructores que han fet fallida. La crisi no perdonà als promotors que s’hi posaren tard, pensant fer l’agost com altres. Algun ha ofert el solar –amb projecte aprovat- a la meitat de preu de quan el va comprar. Uns grafitters han decorat les façanes sense eixalbar: “Hijos de puta, ladrones...”. Tanmateix no s’ho acaben de creure que per sortir de la crisi s’han de pensar alternatives a la construcció. Més formació i més innovació, prediquen els gurús ciutadans. Saps que és de bo de dir i mal de pair pels empresaris malavesats i pels polítics porucs, o superats pels aturats i el desbordament dels serveis socials.

 

Al cap de cantó de davall el campanar me top amb el meu conco Tomeu, 87 anys. “Tu? Jo sí que en tenc de coses per escriure un llibre. Escolta. Ton pare, quan érem nins, agafà una peça de 10 i dins una ‘pella’ la va estanyar, i pareixia una pesseta. Per ses festes me diu: ‘ves a comprar 10 cèntims de torró a n’en Pep dets Ulls’ –un torroner que sempre se posava allà davant- hi vaig i me’n torna 90. Ton pare me diu: ‘són per tu’. Bono, quina alegria! El teu padrí, munpare, no sé com ha va saber, quasi el mata de sa pallissa, mumare li va haver de dir: ‘atura’t que el deixaràs baldat!”. Li mir les orelles enormes i majestuoses, doblegades cada pic més per envant, i sobretot els ulls, tan iguals que em sembla mirar mon pare, exactes, en el color, en l’expressió, fa deu anys que és mort i m’ha semblat reviure’l tot el temps que he xerrat amb ell, tant, que m’he escarrufat.

 

Entr dins el cafè i m’assec amb en Biel Rotanet. “Escolta’m bé, no he comprat mai una rentadora, no sé què és una hipoteca i no he escatat mai peix”. Una abrupta exègesi vital del meu amic pagès, “i a més, m’agraden es cocarrois amb moltes panses, tant, que mumare me’n fa, només amb panses”. “Aquests putes americans no descansen, i per paga si no estaven satisfets amb tirar es preus de s’ametla per avall, ara han envaït es mercat amb una casta que se pela amb sos dits, ...com es cacauets, i a sa gent li agrada esclovellar, són com ses ametles mollars nostres però més blanes, i torrades amb sa closca són bones, i per més desgràcia una nova malaltia mos liquida ets ametlers”. En Jaume de Sa Cooperativa entra en la conversa per explicar-nos el seu mal trull amb el celler i la vinya. “Idò jo” diu en Francesc “he sembrat seixanta oliveres....”,  “...sí, però voltros sou ciutadanetxos”, escaïna en Biel, “i teniu paga d’estat, saps que hi podeu anar de tranquils a perdre euros amb vinyes velles, i tu a embenar oliveres”. “Embenar?” “Idò, o no les has vistes? Els hi posen una bufanda al tronc, amerada no sé de què... saps que són de senyores ses oliveres!”. “Ecològiques”, respon na Maitetxu. “Bé, això”.

 

Surt, i davant ca se mestra Teixidora veig n’Antònia Magrella. Li don el condol per sa mare. “Tenia demència senil, però sempre me va conèixer. Encara que no em digués el nom sabia que em coneixia. Quan se va morir es meu homo, li vaig dir: ‘En Guiem és mort’. Me mirà fit a fit a sa cara i m’enflocà: ‘Ara ja saps què et toca. Has d’anar amb s’esquena ben dreta’. Aquestes dones mallorquines tenien es seu sistema de valors, un sentit molt elevat de sa dignitat, no pel què dirien els altres sinó per no fer xerrar de demés, era sa seva forma d’autoafirmació”.

 

Tot sol dins la casa, vaig a les estances on s’acaramullen llibres i paperassa: carpeta del viatge a Alger, fotos dels meus cinquanta anys, arxiu de mapes antics, dels nins quan eren petits... D’aquí hi surten dibuixos de quan el “japonisme” imperava -a través de TV3 sobretot-: Dragon Ball, Doraemon, Oliver i Benji, Vickie el Viking, Marco, l’Abella Maya, Mazinger Z i els seus “punys fora!”. Ho torn a deixar en el mateix ordre. “Hi sou?” És na Maria de cas Saboner que em regala un plat de llengües buïnes –picornells peluts- , ‘senyorites’, cames-seques, peus de rata i un parell d’esclata-sangs petits. Ha tengut el grip A i està fluixa, però el pinar l’estira. “Quan hi vaig torn nova, m’adoba, me compon, s’altre dia m’havia preparada per anar fins a sa punta de ca n’Aiet i, només entrar dins es pinar d’en Simona –pareixia que els havien col·locadets aposta- un estol de més de vint-i-cinc esclata-sangs... Com que ara me fan dur sempre es mòbil, crit en Xisco: ‘vine amb dues bosses’. Sortir i anar a cercar m’anima”.

 

Veig arribar l’estrangera de davant -sembla que és holandesa- i compareixen tots els moixos del turó, massa ell saben que el primer que fa és treure safates amb pinso: algun dia n’hi mengen una vintena. Els moixos urbans solen ser republicans, els del poble no mostren mai el carnet. És una dona rossa, ben arreglada, un xic misteriosa... Em deman quina deu ser la seva història, lluny de ca seva. Purga l’abandó del seu amant? La mort sobtada d’algú que estimava? O, més prosaic, fa feina a una companyia d’aviació o una agència de viatges? En Joanet petit sempre li diu “Verigut!”, perquè ell sap que “verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel i que tot lo demés és com noltros”.

 

Ignor si els nostres pobles també han de menester alar i cofar -com deia madò Margalida Mala- o formació i innovació. Això darrer queda més fi. Més “panessillo”.

_______________________________________

IMATGE: EN MIQUEL "AVELLANA" DE SINEU (PLA DE MALLORCA). PINTURA DE XISCO FUENTES

"AMORRATS AL TECLAT" AMB LLORENÇ VALVERDE Climent Picornell

jcmllonja | 09 Desembre, 2009 13:58

 

Amorrats al teclat amb Llorenç Valverde

 

Climent Picornell

 

1.-La setmana passada presentàrem, Pere Estelrich i un servidor, el darrer llibre de Llorenç Valverde: Amorrats al teclat ( El Gall Editor). A l’anterior, La seducció de les noves tecnologies, Llorenç Capellà, al pròleg, el descrivia així: “A jutjar pel seu aspecte físic, Valverde ens recorda que hi va haver un Maig del 68. Vesteix de manera informal. De manera que en posar-se l’americana sembla que la peça, en lloc de tela, és de fusta...” No ha canviat massa. Un article sobre la mort de son pare ens impressionà a tots els que l’apreciàvem. Per tant, no només de noves tecnologies van els seus llibres, d’això i més. Amorrats al teclat és la continuació de la seva tasca d’articulista i divulgador de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació). Hi ha posat tag clouds, niguls d’etiquetes, i paraules clau que identifiquen les temàtiques. Manuel Castells (un vertader luxe de prologuista) hi diu: “És l’observació del procés de formació d’un nou entorn de comunicació que afecta totes les facetes de les nostres vides”. Títol del pròleg: Cròniques identitàries de la nova cultura digital.

 

2.- Són articles del Diari de Balears. L’article de cada setmana, el neguit de trobar el tema i haver-lo d’escriure, aquí o onsevulla;  quants no estan escrits a l’altre cap de món? També n’hi ha enviats des de Felanitx, de Porto-Colom més exactament,  faltaria més! Vaig deixar el tema de la “felanitxeralitat” a Pere Estelrich. Deia, que hi ha articles escrits on l’han menat les seves tasques actuals de vicerector de la UOC -un exili daurat i privilegiat-, després de fer de catedràtic de la Politècnica i de la UIB, on va aspirar a rector. Record el seu web, lvalverde.net, “net” ( no hi havia joc brut), més avall parlarem del “punt cat”. La tasca de molts anys li ha donat ofici d’escriptor. Domina bé el llenguatge, a més d’entendre’s del que escriu, avui que tertúlies i debats són poblades per experts en tot, i per tant, en res.

 

3.- Els temes prioritaris són les TIC i el ciberespai, tractats des del punt de vista tècnic, però també ideològic, on és particularment brillant en Llorenç. Conserven la frescor i una actualitat remarcables en un món tan trepidant i canviant, malgrat la boutade de l’ús Pronòstic de Mestre Pere Esperança, felanitxer del segle XVII,  amb els càlculs del seu calendari perpetu. El llibre funciona com un “Parenòstic de la modernitat(M. Castells: “el professor Valverde explica el que hi ha i el que hi haurà, el que és possible i el que és desitjable”). Efectivament, cal tenir sentit de l’anticipació en aquest món de noves tecnologies. Quan Valverde, a la UIB, era un dels executors de la implantació de la informàtica, en temps de Nadal Batle, ho va demostrar. Anys més tard proposà Vinton Cerf, un dels pares putatius d’Internet, com Honoris Causa, s’ha de dir que s’hi oposà un grup diguent que Internet era un engendre militarista nord-americà... El que deia, sentit de l’anticipació.

 

4.- De quina part es posa Valverde? Hi llegiran coses sobre els blogs, Facebook, els tablet PC, la traducció automàtica, Apple, IBM, Linus Torvalds i el Linux, el PowerPoint... però sabran sempre qui són els bons i qui no tant. Els bons? Els hackers bons (els mestres d’aixa informàtics), el programari lliure, Wikipedia... Els no tan bons? Windows i Microsoft o la SGAE... i tota aquesta gent que cobra per si de cas gosam descarregar algun arxiu. Com al film Minority Report d’Spielberg en que detenen els criminals anticipadament, abans de cometre el delicte. Això fa plantejar a Valverde quin ha de ser el nou debat sobre els drets d’autor. Per cert, el llibre té Copyright... i Copyleft, al manco els continguts, amb la llicència de Creative Commons.

 

5.- Internet com a contrapoder. Servidor es va fer blogaire quan això feia modern, perquè volia ser com en Valverde. Ara ell té un poc abandonat el blog i avisa a través de Facebook. Junts, recordam que tenim email fa més de vint anys i que en aquelles pantalles fluorescents hi miràvem el Mosaic, l’antecessor de Netscape, de Yahoo, de l’Explorer, i ens pensàvem haver tocat amb un dit en el cel. Com han canviat les coses! L’explosió dels blogs, Twitter, la Google generation... Sobre això hi trobaran una reflexió ponderada mostrant el punt de vista d’Internet com a contrapoder, com una xarxa aliada dels individus, dels grups petits, de les nacions minoritzades. D’una nova concepció i gestió d’alguns drets, del dret a la intimitat, també.

 

6.- Una paràbola del bon ús de les TIC. El llibre es converteix en un manual fàcil d’entendre, és la difícil tasca de divulgador, de “pedagog” li diuen. Conta, seguint Plató, que un mandatari prohibí l’escriptura quan s’inventà, perquè escrivint pensava que s’abandonaria una habilitat fonamental: la gent no exerciria ja la memòria. Envesteix contra la metàfora reaccionària de que les noves tecnologies paralitzaran altres fonts de creativitat. Ara que s’escriu més què mai, gràcies al sms, i als emails: paradoxes de la xarxa. Aquests sambenets acaben al pou negre de què ‘abans tot era millor’. Res de massa  tenebrós ha passat. Valverde ho repassa, des de molts caires, un d’ells la història de la informàtica, amb efemèrides constants: 60 anys del primer ordinador, 30 anys del primer PC, 20 anys d’emoticones, etc. amb al·lusions a la història de la Matemàtica, d’on prové.

 

7.- Tornem als bons i als no tan bons...i al país i la llengua. Els pro-am, “Professionals- Amateurs”, connectats en xarxa com a paradigma: els qui fan el programari lliure, contrapoder de les grans corporacions –Microsoft, molt especialment-, democratitzant la innovació. Valverde ha estat sempre un home de país i se coneix bé en els seus articles, observa la ‘teranyina mundial’ en aquest sentit i afirma que ara el nostre país es pot expressar millor i més lliurement. Repassa l’intent d’eliminar la c trencada (ç) dels teclats, fins als primers cercadors. Un dia va rebre un correu: “Sentimos no poder dar de alta su web porque no está en español”. Fins al naixement del  “punt.cat”. Valverde recorr aquest camí i hi pren part molt activa. En el fons és una lluita contra la coacció dels estats –també en el ciberespai, un espai senses fronteres, al manco aparents-, la seva capacitat de repressió ja no és la mateixa. No val fer-nos por en excés.

 

8.- Amorrats al teclat és una lectura del món de la comunicació,(excusin que pensi en Amorrada al piló el llibre eròtic de Maria Jaen) de l’atracció inevitable de l’ordinador, passada pel sedàs intel·ligent, i nostre, de Llorenç Valverde. De la vida de cada dia, les seves manies, la gent que estima i la que no... D’un dels seus autors preferits –Neil Postman (Divertir-nos fins a morir),  Martin Page (Com em vaig convertir en un estúpid)... - H. L. Mencken, tria la cita que encapçala el llibre: “Les persones no esdevenen civilitzades en proporció a la seva voluntat de creure, sinó a la seva capacitat de dubtar”. Tota una declaració d’intencions.

_______________________

(*) LA IMATGE ÉS DE GUILLEM MUDOY

(**) EL VIDEO PENJAT A YOU TUBE ÉS DE "XANGO" MUNTANER

 

 

JARDINS D'ALTRI PELS BATIPORTS DEL LÈXIC Climent Picornell

jcmllonja | 03 Desembre, 2009 16:29

 

Jardins d’altri, pels batiports del lèxic

 

Climent Picornell

 

Vaig començar a escriure els Jardins d’altri, a imatge del que feia –amb molta més classe i gràcia que un servidor- l’escriptor argentí Adolfo Bioy Casares. Recuper l’esperit més genuí del seu llibre De jardines ajenos , tan aficionat a recollir declaracions, anuncis i cartelleria diversa ( per exemple: a l’entrada de Puebla –Méxic- una pancarta grossa proclama: “No somos como dicen”). Per això, aprofit que en Joan Guasp em fa arribar un recull d’avisos d’aquests que es pengen als batiports de les esglésies i en faig una triadella: “El pròxim dijous, a les cinc, es reuneix el grup de mares: aquelles dones que desitgin formar-ne part, vagin a veure el rector al seu despatx”. “El grup que treballa l’autoestima i la recuperació de la confiança es reuneix els dimecres a les set. Per favor, entrau per la porta de darrera”. “Al grup de dones de la parròquia: Pensau que el pròxim diumenge hi ha el mercadet per a beneficència. És una ocasió magnífica per a alliberar-vos de les coses inútils que fan nosa a ca vostra. Duis també els vostres marits!”. “El torneig de bàsket de les parròquies s’acaba amb el partit de diumenge: Veniu a animar els nostres, hem de derrotar a Crist Rei!”. “El preu del curset sobre ‘Oració i dejuni’ inclou les menjades”. “Avís: El dia de Pasqua el rector encendrà la seva espelma del ciri pasqual. Els diaques encendran la seva de la del rector i després encendran, un per un, tots el feligresos de la primera fila i així successivament fins que s’encendrà tota l’església”. “El pròxim divendres hi ha el tradicional sopar de mongetes. A continuació seguirà el tradicional concert”.

 

Les coses que ens fan gràcia, mescles d’equívocs, escatologia, mofa, sexe, sàtira contra el poder, embarbussaments... Dins d’aquestes sempre ens apareix el lèxic com una eina quan es canvia la imprecisió per l’engany, pel doble sentit i finalment per la connexió amb l’inconscient ( Freud dixit: L’acudit i la seva relació amb l’inconscient). Per exemple, algunes de les demandes que es fan a les apotecaries, arreplegades per Carlos García Costoya a Anécdotas de farmacéuticos: ¿Turno de guardia o en guardia?: Aspirines “fluorescents” per efervescents; calmants “contaminats” per vitaminats; “profiteroles” per profilàctics -o sia condons-; supositoris de “nitroglicerina”; aigua “exagerada” per oxigenada...

 

Continuant en aquesta mateixa línia, les traduccions mal fetes o fetes malament a posta condueixen allà mateix. Ja coneixen el ranking de traduccions literals mallorquines: Quedó alfombrado (Quedà astorat); No pudo decir ni ciruela ( No va poder dir ni pruna); Voy a colgarme ( Vaig a colgar-me, per anar a geure), etc.. D’aquesta mateixa mena: La carta, a un restaurant era The Letter, traducció literal a l’anglès, i al mercat de la Boqueria hi ha qui ha vist traduït mel i mató, com honey and killed, anunciant per tant que venien “mel i assasinat”. Steak to the iron, era un bistek a la planxa... Per compensar, a un Spa d’Andorra, les traduccions automàtiques havien transformat el seu “Bar Inglés” com a “Bar Engonals”...  Els agradarien, en aquest sentit,  els  Exercicis d’estil de Raymond Quenau – on juga amb les llengües, les mortes, les escrites i les parlades-; vegin l’exemple de llatí macarrònic, dialecte francès: Sol erat in regionem zenithi et calor atmospheri magnissima. Senatus populusque parisiensis sudebant. Autobi passebant completi. In uno ex supradictis autobibus qui S denominationem portebat, hominem quasi junum, cum collo multi elongato... Traducció aproximada: Al migdia, feia molta de calor, i els parisencs suaven. Els autobusos passaven plens. Dins un que duia una lletra S, un home ja gran amb un coll molt llarg...”

 

 

De totes les maneres a l’hora d’usar incorrectament el lèxic, per no dir embullar de la forma més garrafal, els polítics hi destaquen, sobretot els que volen explicar l’inexplicable, en aquest cas els americans, vegeu tres exemples. Bill Clinton, mentre compareixia davant el gran jurat pel cas de la fel·lació de Mònica Lewinsky: “Depèn de quin sigui el significat de la paraula ‘és’. Si ‘és’ significa ‘és i mai no ha estat’, això és una cosa; si significa ‘no hi ha res’, aleshores va ser una declaració completament certa".  Donald Rumsfeld, secretari nord-americà de Defensa, sobre les motivacions de la guerra d’Iraq: “Les informacions que diuen que alguna cosa no ha passat sempre em resulten interessants. Hi ha coses que sabem que sabem. També n’hi ha de desconegudes conegudes, és a dir que sabem que hi ha coses que no sabem. Però també hi ha coses desconegudes que desconeixem, les que no sabem que no sabem". George Bush, president dels EEUU: “ Jo sé el que crec. Continuaré expressant el que crec i en el que crec. Crec que el que crec és el que crec i és el correcte".  Però a través de l’embull, pel forat del moix del discurs, hi surt alguna veritat. El mateix Bush: “Els nostres enemics són innovadors i tenen recursos, i nosaltres també. No deixen mai de pensar en noves maneres de fer mal al nostre país i a la nostra gent, i nosaltres... tampoc".

 

Els tres han tengut o haurien d’haver tengut problemas amb la justícia. Però segons explica Andrea Camilleri a No sabeu pas ( els amics, els enemics, la màfia), al capítol Giustizia, els sicilians tenen, de la senyora que es tapa els ulls mentre mesura, opinions no molt allunyades, direm, de les que tenen... a tot l’àmbit mediterrani: Cu havi dinari e amicizia teni’n culu la giustizia ( Qui té amics i doblers es passa la justícia pel cul); La furca è pi lu poviru, la giustizia piu lu fissa ( La forca és per al pobre, la justícia per al beneit); Lu codici è fattu da li cappedi pi jiri’n culu a li coppuli ( Els senyors han fet els reglaments per donar pel sac al poble; I processi sono come muluna ( els judicis són com els melons… fins que no els has encetat, no saps com són). Dins el tirany dels equívocs, aquest, per acabar, que agaf dell llibre de Llorenç Valverde, Amorrats al teclat (2009), és la definició d’Universitat: “Lloc on hi ha doctors que no recepten medecines i rectors” –o rectores- “que no canten missa”. Amén.

__________________________________

IMATGE: TRONC D'UNA Lagunaria patersonia DELS JARDINS DE LA LLOTJA DE PALMA ( MALLORCA)

 

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb