Climent Picornell

DEL CARTÍLAG DE TAURÓ A LES BAIES DEL GOJI ( AMB RESILIÈNCIA ) Climent Picornell

jcmllonja | 27 Novembre, 2009 10:15

 

Del cartílag de tauró a les baies del goji (amb resiliència)

 

Climent Picornell

 

De sempre hem volgut saber què serà de nosaltres, demà, l’any que ve, fins quan durarem. Per això perseguim el futur. Endevinadores de poca talla, per televisió, ens llegeixen el tarot per telèfon o un bitlletet a la meva bústia em suggeria un bruixot, un vident negre de per devers Son Gotleu: assegurat. Llegir les ratlles de la mà per sibil·les de carrer o les cartes astrals i altres faules zodiacals menys sofisticades,  “Sagitari regint la novena casa...” , són estafes consentides, malgrat es facin amb ordinador. Però no només el futur, sinó també el passat. Què, i per què ens ha passat? Volem saber com ens han modelat les persones que hem estimat o odiat o ens han estat indiferents. I sobretot, com ens acompanyarà la nostra còrpora en aquest viatge. Aquí n’hi ha molts que hi punyen.

 

Des dels metges fins als psicoterapeutes de 60 euros l’hora, passant pels qui pretenen fer el mateix sense títol, o amb títols rimbombants: trainer en PNL, alquimista de l’interior. En fi, tant se val si són  metges naturistes, titulats, o sanadors integrals, no titulats. Una llarga caterva que aprofita les disharmonies creades per una societat agressiva, de consum abusiu i mediambientalment suïcida. La neteja del cos i de l’esperit, abans una exclusiva dels bruixots de la comunitat, capellans i metges, ara té barra lliure. Nutricionistes que ens prometen un organisme pur, acusant de la malura les multinacionals dels adobs químics agrícoles; curadors amateurs tocats per la llum energètica que emana del seu cos, acusant metges i companyies farmacèutiques de mirar pel seu negoci i no pel benestar dels humans; restauradors d’equilibris mentals que aprofundeixen en les històries individuals cercant en les constel·lacions properes, la família, les causes de la nostra infelicitat constant... Uns en el menjar, altres en el dejuni, uns amb la meditació, altres amb gimnàstiques variades –ioga, tai-xí, reiki, pilates, sòl pèlvic...- cerquen donar-nos solucions. Sempre pagant. D’entre aquests, però, alguns fatxendes gosen predir on va el món, gurús trasplantats a fer política per a la humanitat. Per exemple: un personatge blasma de saber d’on venen tots els nostres mals, segons ell, de defecar asseguts a un wàter; la seva proposta: tornar a cagar mundialment i fraternalment a la gatzoneta, com ho feien els antics. De vegades algun filòsof de to major l’encerta. Joao Ferreira da Coç, el taxista que em duia  a la Fundació Serralves d’Oporto: “La crisi? Malament, tot va molt malament, però no s’aturen d’obrir nous gimnasos; m’entén, no?” En un principi no el vaig entendre.

 

Salvades les distàncies, entre els qui juguen amb foc, per exemple, prometent la curació d’un càncer fatal –a una nina li havien fet beure la seva pròpia orina, teràpia inventada per un malvat- o els qui se n’aprofiten de desgràcies personals –com endevinar si trobarà feina el ‘novio’ de la seva filla...-, l’arc d’aquests moviments s’eixampla i creix molt; des dels excelsos seguidors de l’slowfood fins a les clientes que volen activar el chakras corporals ja que... els ha deixat el seu home. Algunes veritats es mesclen enmig de la confusió: menjar vegetals ecològics és més sà que menjar carn contaminada; meditar i repensar quina forma de vida duim ens aporta tranquil·litat; no agredir sistemàticament ens obre les portes a una interpretació del nostre passat i del nostre futur més en sintonia i pau, la nostra i la dels altres. El problema és que no es pot ser babau, hippie, pacifista, crudívor... en mans d’aprofitats o ignorant que existeixen fanàtics disposats a la immolació o a l’excomunió si no pensem com ells.

Així, després del bocata de pa esseni (es feia ja abans de Crist) de blat germinat,  la sessió de ioga-nidra, no ioga del vulgar. Després del dinar, crudívor i macrobiòtic, practicar el yab yum, una variant de sexe tàntric que aconsegueix retardar l’ejaculació a voluntat. L’horabaixa, l’entrenament d’estiraments coreans,  el passeig amb bicicleta amb la tropa reivindicativa de la “passa crítica” i el berenar de cartílag de tauró (amb els seus immensos beneficis). El vespre, després d’escoltar un concert de bol tibetà -el que produeix una amnèsia holística-, sopar de llegums bullides i postres amb llevat de cervesa i lecitina de soja. Abans de dormir, la ració de Nux vomica per evitar regurgitaments i un bany amb massatge corporal a base de bava de caragol i aigua timulada, dins la cambra absolutament Feng Shui. Meditació zen i fins demà.

 

Pensava que tot és una importació, amb decalatge, dels països més desenvolupats. Són les conseqüències del hippisme mal paït, la cosa aquesta petit burgesa de fer el que no fa la gent normal... I més ara quan ja s’ha assentat a les Balears i forma part de la lletania diària del consum - com baixar el colesterol prenent un iogurt-, fins i tot són activitats oferides als centres culturals dels pobles. Ja no s’encenen aquelles barretes que feien olor de sàndal o de pàtxuli (vade retro!), sí, sí, les que enceníem els anys seixanta (he vist avui el Kamasutra per a homosexuals). Substituts de les preocupacions primàries del subdesenvolupament, cercam les coses que ens han d’alliberar del passar pena per no res: meditació transcendental, teràpia gestàltica, massatges limfàtics... Tanmateix no ompliran el nostre no-res, ni el nostre horror vacui mental, no, no ho aconseguiran, ni tampoc el budisme, ni la cienciologia per molt que Brad Pitt o Richard Gere facin d’imatges cool (tampoc no veig Hare Krishnas pels carrers amb les seves túniques color de carabassa).

 

Un cartellet al meu restaurant vegetarià preferit m’anuncia el  “Coaching en resiliència”. “Dus molts d’anys amb el teu terapeuta i quasi no notes millorança? Converteix-te en el teu terapeuta. Resultats immediats; comença a ser l’amo de la teva vida aquí i ara!” Per un personatge com un servidor això ha de ser xauxa. La resiliència he sabut que és la capacitat que tenen els materials i, pel que es veu, també les persones de sobreposar-se a les crisis. Com una homeòstasia psíquica que els permet, malgrat grans ensurts, tornar sempre a un estadi de normalitat. Això és el que un ha de menester, aprendre a confiar en l’autoregulació, a viure el present, sense la pressió del futur ni la rèmora del passat. Viure la vida com un tot harmònic, responsable i tolerant. Amén. A veure si amb la resiliència puc prescindir de la dietètica naturista, la fitoteràpia, l’homeopatia, l’ingesta abusiva d’oligoelements i abandonar definitivament el diagnòstic per l’iris o l’hidroteràpia del colon.

 

Obsessionat en què els països del tercer món, no tenen ni temps per pensar en la meitat de les coses que em preocupen, atansats com estan per la por de no morir de fam, de guerra o de malaltia, decidesc apuntar-me a tres o quatre ong’s més, per espassar-me el mal de panxa i el sentiment de culpabilitat. Llegesc al Namasté: “Surt de la caixa de les teves limitacions. Sense por. L’Univers t’enviarà ajuda”. I si l’ajuda no era la resiliència? Si falla? No hi deu haver alguna cosa més...? Idò això. Pocs maldecaps, o massa, figurats i postissos. O no. O càncers, depressions i demés malalties del ‘turbocapitalisme’. No és lícit cercar-hi alguna sortida?  Hereu dels escapularis, dels pegats foradats i les bullidures d’herba Lluïsa, engolesc les vint baies reglamentàries de Goji xinès que em protegiran de tot.

 

  _________________________-

IMATGE: "Volta celestial" a un Atles holandès, possiblement de la factoria dels BLAEU

UN POC MÉS SOBRE FIRES RENOVADES DE MALLORCA Climent Picornell

jcmllonja | 20 Novembre, 2009 18:02

 

Un poc més sobre fires renovades de Mallorca

 

Climent Picornell

 

Vaig fer un article sobre aquest tema, però l’evolució ha estat tan ràpida que val la pena afegir-hi alguna reflexió. Escoltava de Manel la versió que fan de la cançó Common People, de Pulp, fantàstica, amb una xerrameca referint-se a que els agrada anar a les fires medievals per veure volar els falcons... tot per sentir-se “gent normal”. Qui no ha vist a Mallorca, a les fires, la paradeta de rapinyaires, de xoriguers a àguiles de Harris, predicant l’antiguitat de l’art dels falconers, mentre l’òliba –animal nocturn- gira el cap avesada ja a ser animal de dia. Vet aquí el tòtem del canvi. Alguna cosa no casa bé; la recuperació de les fires, que tenien abans una funció, ara tenen la de l’esbarjo –com ja va passar fa anys amb el Ram de Ciutat-, la de fer de finestra del poble als forans, malgrat els ‘marxandos’ es repeteixin de forma recurrent. 

 

Sorgeix la necessitat imperiosa dels governants de rebatiar la fira de la localitat, de trobar-li nous continguts. Es lliga el renaixement d’aquestes fires temàtiques a la decadència del camp i la ruralia com espai productiu agrari. Cercau un tema lligat a la terra, l’artesania, l’aprofitament de la natura, i ja han nascut les noves fires i festes temàtiques. De la fira Ecològica, Pagesa i Artesana de Puigpunyent, a la de la Carabassa que es fa ara a Muro, fins a la fira de la Sostenibilitat (!) no fa molt a Inca. No sé si la imaginació donarà per més, o si s’hauran de desenterrar més productes de les tradicions mil·lenàries, o centenàries, com les postisses fires medievals que han proliferat, com els bolets en anys d’abundor.

 

Les fires tradicionals de proximitat han ressorgit com a lloc d’encontre per a revitalitzar una part de l’artesania tradicional i de la producció agrària, transformada, però, en mercaderia i espectacle. He observat amb atenció com anaven mutant, renovades -amb adjectiu i tema- les fires que seguien el cicle agrícola, de la sembra a la recollida, i que es concentraven a la primavera i la tardor, l’estiu era per a les festes. En funció del calendari, abastien d’eines, productes o bestiar gros, elements de les feines de foravila. Les fires de Sineu, el Dijous Bo, a Inca,  Manacor i Llucmajor eren les fires per antonomàsia de la Mallorca rural. Moltes fires secundàries eren deutores d’aquest calendari de fires majors que tenien primera fira, segona... i acabaven en la “darrera fira”, la més important. Aquestes s’han esmicolat, vull dir que en solen fer ara cinc o sis dins la mateixa fira. Per exemple, a Llucmajor: trobada d’artesans, mercat d’antiguitats, fira d’agricultura ecològica, diada automobilística, etc... I alguna,  “firó” per acabar.

 

D’uns anys ençà han aparegut fires medievals, ecològiques i, fins i tot, moltes fires nocturnes –sobretot a l’estiu, n’he contades una dotzena- o de tasts diversos, fires de rebaixes o oportunitats ( estocs dels comerciants i botigues dels pobles)... S’han marcat amb un segell propi per fer-les diferents, al manco promocionalment, del veïnat. Han triat un tema principal, tot i que la resta, com deia, siguin ‘marxandos’ del mateix baratillo. Així, la fira de s’Aviram i del Ferrers (Sencelles), la de la Sèpia a Alcúdia, la de la Llampuga a Cala Rajada, la fira Marinera de Porto-Colom i la de la Mar al Port de Pollença, la fira de Productes Ecològics i Races Autòctones a Andratx, la d’Animals de Caça a Son Ferriol, la ja tradicional del Fang a Marratxí, la de l’Oliva (Caimari), la de l’Oli i el Gerret a Sóller –que començà amb la Taronja- , la de la Perdiu (Montuïri) -la perdiu de reclam-, la del Mercat d’Ocasió o “Es baratillo des Pla” (Maria), la de la Mel (Llubí), la de la Carabassa a Muro, la de la Jardineria a “Costitx en flor”, la fira de la Serra de Tramuntana (mediambiental i agroalimentària) a Lluc, la fira de la Pedra a Binissalem, la de la Sabata a Lloseta, la fira Nocturna del “Tapeo” a Son Servera, com a Consell amb la fira de tardor de Tast i Tapes,  la de la Patata –també amb variant nocturna- a Sa Pobla, la fira de Cinquagesma d’oficis artesans “vius” a S’Horta, la ja tradicional fira del Vermar a Binissalem –amb fideus multitudinaris-,  les del Vi a Consell i Pollença – aquí amb una variant d’Artesania-, la del Vi Novell a Santa Maria –amb una fira de l’Art afegida- la del Vi i el Formatge a Estellencs, la fira de la Sobrassada a Campos –tradicionalment Ramadera-, a Sineu fan la fira i mostra de les Matances, la de l’Esclata-sang, Bolets i la Muntanya (Mancor), la fira de les Herbes Medicinals i Oloroses (Selva), la fira Dolça (Esporles) –hi han afegit també els Brodats-, la fira de l’Espectacle ( Ses Salines), la fira de Nadal a Son Servera... 

 

També se n’han revitalitzat altres, ben antigues, com la del Prebe Bord (Felanitx) o s’han adaptat festes temàtiques inventades uns anys abans, com la del Caragol a Sant Jordi, la del Botifarró a Sant Joan, la del Bunyol a Petra (ara fira i mostra d’Art i Empresa) o la del Sequer  -de figues-  a Llorito, la del Meló a Vilafranca que també organitza de forma excel·lent una fira de Teatre Infantil i Juvenil. També es van fer provatures com la de l’Ametla a Inca, o com han fet a Calvià amb la fira del bestiar Oví i Cabrum. Però el nou model es comença a repetir, malgrat el nom; així, les fires alternatives (com la d’Artà, amb un fironet o Algaida amb mostra gastronòmica) que venen productes fets per col·lectius artesans, hippies o marginals, o les fires nocturnes que es munten durant l’estiu, quan fa més ganes passejar, són semblants a les alternatives i ecològiques, o a les fires medievals de cartró-pedra, ocupades per personatges disfressats. Malgrat la seva artificiositat ocupen festes patronals o celebracions com la Diada de Mallorca. Tot sigui per vendre i per entretenir, encara que algunes poblacions, que no he esmentat, no han adjectivat la seva, encara, o com la fira des Jai, a Búger que es manté incòlume.

 

No creguin que el model és autòcton, sense anar més lluny, a Catalunya tenen fires i festes de la calçotada, la truita de suc, el codony, el fesol, el pa amb tomàtec, l’escudella de carnestoltes, l’arròs, la mel i el mató, la cirera, el cigronet, el blat de moro, l’all, el torró, la ratafia, l’aiguardent, la xatonada, la magrana, l’avellana, la poma, els farcits, els formatges artesans... a més dels olis, vins, bolets (una de la Llenega), fins i tot del bestiar de peu rodó a Salàs del Pallars. El 1986 aparegué a Mieres de la Garrotxa la primera fira de l’Intercanvi, que ha fet escola. No conec que es faci encara a Mallorca, com tampoc la de la tomàtiga de ramellet, la de la coca de motllo, la del cocarroi i la panada... la del tai-xi o la d’arts esotèriques; tot arribarà, val més no donar massa idees. Sigui com sigui, la gent surt, els carrers i les carreteres s’omplen per acudir a la “nova fira”. D’això es tracta: de comprar, vendre i escurar les butxaques dels qui hi van. Ja saben que “Qui va a fira sense doblers,  només embossa els carrers”.

 

CONVERSES EN EL NIZA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Novembre, 2009 15:42

 

Converses en el Niza

 

Climent Picornell

 

Han tancat el Bar Niza de la plaça d’Espanya de Palma. Hi he passat moltes estones, llegint, badant, mirant a través del vidres l’allau de gent que travessava les avingudes. Conversant o escoltant, al cap i a la fi, històries.

A.-Saps... moltes vegades aquests caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir no sabut, no confessat, no paït. A en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que els veus i pareix un ànima en pena. Abans, de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca al carrer, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una ximbomba que havia feta amb un bidó d’una marca de cervesa i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de  la República, els carrabiners havien construïda al caló de Baldrutx i allà s’hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrassin d’ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se’n desferrava d’ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S’acabà la ximbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothom, s’acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Quan el nét és feu manifest que era així, aquell home s’esbaldregà –en venien d’avior- i li sortí el què de bon de veres duia dins, visualitzant la seva pena que sempre s’havia tirat a l’esquena... 

B.-Els meus avantpassats, són la “rehòstia”. Un va morir a Bailén, a la guerra contra el francès; demana a són pare que l’hi enviïn dues pells d’onso, n’hi ha prop de ca seva, a Ripoll. Una per a ell i l’altra per al seu capità. Mor a una de les batalles següents. Un altre, Josep Moles, fuig amb les monedes d’or de cals seus pares, tantes que no les pot dur totes ell tot sol. El troben devers Milà, vivint a cos de rei. El fan prendre i el traslladen a la presó de La Llanterna de Gènova. D’allà amb un xabec de cabotatge patronejat per un valencià -Vicenç Ferrer, per cert- el duen a empresonar a Barcelona. Un temporal fa que hagin de desembarcar a Tossa, el vaixell mig desarbrat. A peu van a Barcelona. Moles demana a son pare que no l’empresoni, però ho fa, a la presó de la Sèquia del Rec Comtal, que la hi fan pagar al pare, l’estada del fill, vull dir. Surt i se’n va a estudiar lleis a València, torna a demanar sous,  per a la seva tesi. Ni tesi, ni res, torna a fondre els doblers. És d’un caràcter encantador amb tothom, tothom l’estima i ell es fa estimar, bevedor, esplèndid –amb els doblers dels altres-. S’allista a l’exèrcit en el batalló “Lusitania”, finalment apareix casat amb una pubilla, rica però no de bona família –ell hi posa el nom- amb la que té set fills. La darrera carta que tenc d’ell duia un fil a dins. Va dirigida al seu germà petit, que va ser l’hereu, li demana que li compri un parell de barrets: el fil és la mida de la seva closca, del seu cap. Supòs que allà, a un poblet prop de Manresa, a la masia, contava coses a la vora del foc que la gent que el rodejava devia trobar fantàstiques: que si l’òpera de Milà, que si les batalles amb els francesos, que si la guerra del Rosselló, que si les tavernes del molls de València...

C.-He comprat dues formes de sabata al baratillo i s’ha activat un brot de nostàlgia quan les tocava, ben polidetes, amables al tacte. A ca meva teníem una fàbrica de sabates, a Ciutadella, que el meu rebesavi va fundar l’any 1886. Record haver cremat milers de formes de sabates de fusta. Quan canviava la moda, havíem de canviar la forma. Les cremaven a un forn que hi havia a defora. No en vaig guardar ni una, ni cap d’aquelles maquinotes que mon pare va vendre com a ferralla quan va fer fallida. Teníem a més una sabateria, “El Paseo”, al millor carrer de L’Havana, a Cuba. La vam haver d’anar a veure perquè amb allò de la “revolución” d’en Fidel, el representant que hi teníem, va fugir a Miami, va tancar i va baixar la porta i així va quedar. El meu germà gran hi va anar, després de fer molta de paperassa. Hagué d’entrar per una porta de darrera i es trobà on les sabates s’eixugaven -després d’arribar de Menorca- totes amb un dit de floridura, li pegà un atac d’al·lèrgia que quasi no ho conta. Fèiem unes sabates que eren com de ferro, només d’home, les tiraves a la paret i te rebotaven, de fortes que eren. En record molt bé unes que fèiem amb puntera anglesa, de color blanc, una ‘xulada’. Com a penedit he comprat això al baratillo, a un home que en tenia una vintena dins un sac, velles i polsoses, molt atacades per les tatxetes que hi aguantaven la pell. Ha estat com comprar, per tres euros, un alè de la meva infantesa...

D.-Avui he tornat a menjar sòlid, per primera vegada des de diumenge passat, un poc de fruita. He fet un règim depuratiu. Vaig començar amb un cocktail mediterrani - aigua amb sal marina- que me va deixar els budells més nets que una patena i després, cada dia, dos litres de xarop de saba de “arce” amb suc de llimona, i una pessigadeta de pebre coent per aportar il·lusions calorífiques a la hipotèrmia que et provoca aquesta dieta, és l’únic símptoma que he patit.  I així fins avui que don la cura per acabada i entr en la transició cap a la degustació... del porquim! Que és allò que en definitiva ens fa membres de ple dret de la nostra comunitat cultural. He decidit que ja tenc les butzes ben netes per a poder recuperar el sentiment de culpa que fa més gustós el greix i la xulla! Cal dir que he tengut un moment de vacil·lació: d’una banda, el meu esplèndid estat físic general -m’he amagrit uns tres quilos i mig- m’he desinflat i la millora en qualitat dels cabells i la pell és extraordinària; la veritat és que me trobava tant bé que me plantejava seriosament no menjar pus mai més. Però la contemplació del tros de truita amb patates i dels pebres torrats que se fotien els altres, tot mesclat amb la idea de que els pebrots els hi haurien d’aficar pel cul al Sr. Bush, m’ha fet pensar que la vida són dos dies i que tanmateix, més prest o més tard, tots dejunarem per a sempre més i no ens faran falta purgues...

E.-Se’ls havia mort una filla petita feia poc. Els observava, per si veia cosa, no sé... algun gest, alguna moixonia entre ells. Només vaig reparar que ell la mirava llargament com si esperàs que ella li tornàs la mirada, però no...

F.-Sopàrem a can Pere Rosta i després anàrem de putes a un bordell entre Campos i Santanyí. En Guillem pujà amb una dominicana de mames enormes...

G.-El calb diu: “només tenc un enemic...”

____________________________

IMATGE: EL PORTITXOL DE PALMA ( Josep TORRO)

 

CRISIS BONES? NEOMODERNITAT, DECREIXEMENT, FRUGALITAT I POSTMATERIALISME Climent Picornell

jcmllonja | 05 Novembre, 2009 21:01

 

Crisis bones? Neomodernitat, decreixement, frugalitat i postmaterialisme.

 

Climent Picornell

 

Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia, es referia a la crisi actual, en el seu moment àlgid -el sotrac de Wall Street i la intervenció del govern americà a la banca- com els “deu dies que canviaren el capitalisme”. La fallida de Lehman Brothers o la nacionalització de l’asseguradora AIG contradeien les formes i les normes de l’economia liberal, l’economia de mercat. “Aquesta crisi és, per al mercat, el mateix que la caiguda del mur de Berlín per al comunisme”. Els atacs als financers que havien inventat productes bancaris d’altíssim risc han estat continus. Ahir mateix Joaquín Estefanía es lamentava que fa més de dos anys que intentam identificar els vertaders culpables de la crisi: “els bancs centrals que no la van preveure, o que amb la seva política de gran liquidesa la facilitaren; les agències de qualificació de riscos que ens enganaren sobre el vertader valor dels actius financers; els fons d’inversió, totalment a lloure; els banquers, que treien dels balanços molts de riscs imprevists; els governs que varen permetre tot l’anterior”… En definitiva, fossin qui fossin els culpables, el que es va anomenar “nova economia” no era més que una pantalla ideològica per a treure’n benefici uns pocs.

 

Aquest canvi del sistema capitalista, més anunciat que real, és viscut o interpretat de diferents maneres, amb alguns punts de connexió: “Ara els rics posseeixen un poc menys, però als pobres quasi no els basta ni per viure”. “La situació” -segons Ulrich Beck- “és (pre)revolucionària”. Els qui dominaven les finances són actualment percebuts com persones moralment abjectes, en témer-se’n la gent que es donava un maridatge fatal entre gestió ineficaç i indemnitzacions multimilionàries als gestors ineficaços. Beck continua insistint en què la situació és pre-revolucionària, però sense subjecte. L’esquerra acusa als directius bancaris, la dreta a l’excés d’immigrants, d’alguna manera la deslegitimació del capitalisme l’han personificada els estats –el subjecte revolucionari?- que semblen haver tornat socialistes, socialitzant, però, les pèrdues, mentre a la resta de ciutadans se’ls continuen augmentant els impostos.

 

Resulta ben curiós que després de les conegudes prèdiques de que el mercat era el millor gestor de l’economia, que l’estat era quasi un impediment i s’havia de reduir al que es denominava “l’estat mínim”, ara torna l’estat màxim. Segons Fernando Vallespin com el millor gestor de l’ordre, la seguretat i l’estabilitat, la igualtat i la protecció social; entram dins una època que Vallespin anomena “neomoderna”, a diferència de la postmoderna que sacralitzava la cultura, la neomoderna sacralitzarà l’economia, o, millor, una nova manera de veure-la. El triomf del president Obama es trastoca en icona d’aquests canvis, una nova forma de liderar, desprenent-se de models fracassats. “La política del futur estarà menys pendent de la gestió directa, i en canvi, impulsarà i galvanitzarà, acords, iniciatives, persuasions, contractes socials, mobilitzacions ciutadanes, fent més atenció a l’esfera transnacional i a les iniciatives de la societat civil”.

 

En aquest sentit, el de les noves lectures de la crisi, una part de la intel·ligència social contemporània ha revitalitzat antigues consideracions, en la línia de El petit és hermós, com una nova espècie de contracultura allunyada del consumisme abusiu. Dos d’aquests lectors Nicolas Ridoux ( Menys és més. Introducció a la filosofia del decreixement, 2009, juntament a Serge Latouche i altres: Petit tractat del decreixement serè, València, Tres i Quatre, 2009) i Jordi Pigem ( Bona crisi. Cap a un món post-materialista, 2009), troben terreny adobat en les conseqüències de la crisi, vista com una oportunitat per a no reproduir els passat recent. Ridoux assegura que no patim una crisi sinó un conjunt de crisis: crisi ecològica ( energètica, climàtica, pèrdua de biodiversitat), social ( individual i col·lectiva, augment de les desigualtats entre individus i nacions), crisi cultural ( inversió de valors, pèrdua de referents i identitats), a totes aquestes crisis si ha afegit la crisi financera-econòmica. Totes, producte de la desmesura, de la recerca obsessiva del “cada vegada més”. La seva filosofia del decreixement posa esment en treballar menys per viure millor, no mirar el poder adquisitiu sinó el “poder de viure”. Repartir millor el treball, revisar les escales salarials, la realització de les persones, que el posseir diners sigui desviat cap a la realització personal a través de la vida familiar i participativa en el barri o poble. Un mode de vida més frugal. I aquesta és, per a un servidor,  la paraula clau: frugalitat, en els sentit de sobrietat i senzillesa.

 

Jordi Pigem  manté que molt abans de la famosa bombolla borsària i immobiliària se n’havia format una altra, “una bombolla epistemològica en la que hi surava una visió economicista del món, la creença en l’economia com un sistema quantificable, abstracte i autosuficient,” –i aquí hi ha el re- “independent tant de la biosfera que l’alberga, com de les inquietuds humanes: és, per tant, una crisi de percepció”, i cita dues lents per a corregir aquesta miopia: l’economia ecològica de Joan Martínez Alier i la psiconomia d’Alex Rovira. Pigem llegeix la crisi com un antropòleg, “som davant un ritus de pas”, “un desafiament a adquirir una maduresa sostenible i serena que redescobreixi el regal de l’existència en l’aquí i l’ara”. Així, continua Pigem, la crisi, viscuda com una cosa bona, és una oportunitat, una “bona crisi ens conduirà a una cultura transmoderna, en la qual una economia reintegrada en els cicles naturals estarà al servei de les persones i de la societat, en la que l’existència giri entorn del crear i del celebrar en comptes del competir i consumir... una societat més sana, més sàvia i més ecològica”.

 

Mirin per on de la recerca del vertaders culpables de l’actual crisi, de la importància, o no, del nou paper de l’estat, de la superació d’un nou estadi de la modernitat, un ritus de pas, diu Pigem, el posar-li adjectius diversos –neomodernitat, transmodernitat, post-materialisme- pot fer-nos conscients de què alguna cosa nova ha passat, o està passant, i en canvi, no en feim la lectura correcta. Com s’ha de fer per convèncer, o vèncer,  les grans maquinàries estatals i transnacionals de què la recerca de la sortida de la crisi actual no és només economicista, i fer-los avinent la imperiositat d’introduir en els seus manuals algun concepte –a més de sostenible-, tan encertat com frugalitat. O és massa senzill, i per tant, poc creïble? Massa allunyat de l’Estat (pre) revolucionari? A no ser que s’entenguin les revolucions en un sentit molt diferent de les del segle XIX. No val per tant filar tan prim: la diferència entre creixement sostenible i decreixement serè? Un poc neo-hippie, tot plegat, no? Amb receptes poc definides, massa fonamentades en els canvis de valors i actituds individuals. Però, sí, cosa passa.

________________

IMATGE DE GUILLEM MUDOY

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb