Climent Picornell

VIURE PER SEMPRE? Climent Picornell

jcmllonja | 06 Octubre, 2009 16:48

 

Viure per sempre?

 

Climent Picornell

 

(Elements per als diàlegs amb un amic, gestor d’agonies a un centre de malalts terminals de càncer)

 

Deixarem per a un altre dia la compassió, el perdó, el mal, la gratitud o el que ara en diuen el suïcidi assistit... Per avui: no t’has demanat mai si voldries viure per sempre? No viure en les paraules dels teus escrits o en els records dels qui t’estimen. No: viure per sempre! Front a aquesta possibilitat molta gent em respon amb terror: “per res tornaria a viure la meva infantesa o la meva joventut”. Tan malament ho devien haver passat ? Atemorits pels pares o per complexos o per complicacions insalvables? Un servidor, quan es fan aquestes suposicions carrinclones, com la dels deu moments pels quals ha valgut la pena viure, sempre he esgotat les situacions, deu són pocs, i molts d’ells són de la meva infantesa. Safareigs d’aigua fresquíssima i pomes marineres d’una acidesa rabent furtades de la vorera d’un torrent; o, entre el puig de S’Alcadena i el castell d’Alaró, fent d’Easy riders mediterranis... Jo hi tornaria enrere, encara que hagués de tornar a passar pels moments més fatals –i n’he tenguts...-, patint com es pateix quan un és jove, creguent que ja no es pot més, però amb la convicció de sortir-ne. Viure per sempre, no en les molècules dels meus –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal i la seva kundalini... No: viure per sempre, un mateix.

 

I deu ser una ànsia poderosa ferm, perquè l’allargament de l’esperança de vida dels humans o la colla d’empreses que congelen cadàvers en espera de la resurrecció, no són més que l’expressió cridanera, i grollera si vols, d’aquesta convicció. D’alguns humans, si tan malament m’ho poses. Per això, no me malinterpretis, quan em referesc a la beneitura de com ens volen vendre que hi ha alguna cosa més, després de la mort, per substituir les ànsies de viure per sempre. Ho faig com si fos un moix escaldat. Ja hi vaig passar per aquí: l’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides qui sap si en forma de bèsties (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens, o de sàndal. Era això el que hi havia darrera les drogues i la resistència a no voler ser el que havien programat que fóssim? Ja saps com va acabar: rebels més que revolucionaris, naturistes, hippies... joves! Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual: reikis, txakres, taixistes exhibicionistes de cap de setmana i similars.

 

Però tu m’encares el dolor i el sofriment, amb la mort i el més enllà. Un altre pic. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves bules tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Perdurable és com el nostre “sostenible” tan de moda ara: durar molt de temps.

 

Com a mal materialista (sempre amb un ull obert, agnòstic acollonat...) els pòsits del marxisme m’han fet, també, malpensat i escèptic. Deia, però, que com a bon o mal materialista científic –sempre me caigueren més simpàtics els socialistes utòpics- en aquesta temàtica de viure per sempre només he estat capaç d’acceptar allò de l’energia i els cicles biogeoquímics de la matèria. Fins aquí ja em va bé. Però lluny de punyeteries com “saludar el Sol” o “adorar la Lluna plena”. Efectivament, en aquesta opció, diguem-li energètica, un viu per sempre, encara que sigui dins una espurna del flux universal que no se sap on comença ni on acaba, tal vegada en un altre estúpid Big-Bang, sense haver de renunciar, però, als seus postulats materialistoïdes.

 

Observava en Marc, un renét del meu padrí jove, era talment ell, els seus mateixos ulls blaus-grisos, les orelletes un poc tombades. Just ell. Em va fer “reviure” aquell home que havia estimat tant. Tanmateix, més enllà dels comentaris de beata falsa sobre el tema, estic a favor de les clonacions, de l’ús de cèl·lules mare i de tot experiment científic, sense cap fre. I això, maldament pugui donar la raó als escriptors de ciència ficció que imaginen móns futurs governats per clons o pels nostres “replicants” ( a Blade Runner un robot quasi humà, al qual li ha arribat l’hora d’acabar, diu unes paraules molt humanes en el seu darrer moment, metàfora d’estimar la vida tot i estar programat per acabar-la). Deia, que més enllà de les clonacions, un viu per sempre a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori  -el petit- i el més gros, la nau Terra, el de tots els humans. D’on ve sinó ve la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor? O viure per sempre, també, a través d’un quadre que has pintat, d’un record suggerit per una bona fotografia o a través de les nostres piràmides, més domèstiques i individuals.

 

La novetat per a mi, i ara, és envestir a tot aquest discurs, com tu el m’has mostrat, amb la frontera del dolor, del sofriment, de la mort anunciada, amb la seva càrrega de por i angoixa. Perquè això és com fer-lo entrar per la porta de darrera, i sense fer molt de renou. Aquí hi ha el meu emperò: com es pot endolcir a la gent la mossegada, agre de tot, del més enllà –sigui el qui sigui- quan un ha de partir, sense remei? No és una acceptació -per necessària- molt hipòcrita ?  Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat, transformar-ho tot, com fan biòlegs i epidemiòlegs, en una freda estadística. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- i de les relacions que s’hi estableixen, tancades pels cristians –segons Sant Lluc- amb aquell oximoron, en boca de Crist: “Qui cerqui salvar la seva vida (s’ha d’entendre: qui vulgui viure per sempre) la perdrà, però qui la sacrifiqui per mi se salvarà ( s’ha d’entendre: viurà eternament)”.

 

Entre la mística i la biotecnologia, qui farà més camí, i més aviat, serà la ciència. La ciència fa camí per no patir, al menys físicament. Patir per morir, una de les majors injustícies, ja s’ha erradicat. Em referesc al dolor físic, però també a l’altre... Pasturam per la vida com qui transita per uns escenaris adornats amb tramoies, postisses. Però, i si en retirar tots els decorats, darrera de tot no hi hagués res? Idò res. Però l’angoixa que això provoca, no la resoldria, molt millor, una bona droga que no una rondalla espiritual, per molt ben contada que estigui?

_____________________________

IMATGE: Sabates. Joseph Beuys (1921-1986)

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb