Climent Picornell

EL "COL·LECTIU TERANYINES" I L'HOMENATGE A JOSEP ESTELRICH Climent Picornell

jcmllonja | 30 Octubre, 2009 13:01

El Col·lectiu Teranyines i l’homenatge a mossèn Josep Estelrich

 

Climent Picornell

 

Enguany farà quinze anys que, per l’embranzida de Josep Estelrich, es posà en marxa un projecte, el Col·lectiu Teranyines, que, en la millor tradició de la nostra societat civil, ha dinamitzat sòcioculturalment la vila de Sant Joan, del Pla, i de retruc, la part de Mallorca que s’hi ha interessat. Escric aquest article fent-me portantveu, crec, del Col·lectiu i també dels editors del llibre en homenatge a Josep Estelrich - Joan Font, Joan Moratinos, Joan Bauzà i un servidor-  que se presentarà, demà, diumenge a les 17 hores a l’església de Sant Joan. Hi quedau ben convidats.

 

El Col·lectiu Teranyines pren el nom d’un grup de santjoaners que, durant els anys quaranta, realitzaren una generosa tasca en favor de la historiografia de Sant Joan amb la publicació Documenta, editada entre 1941 i 1947. En memòria d’aquell estol de pioners decidírem identificar-nos amb el mateix “malnom”, amb paraules textuals del pare Rafel Ginard: “amb la jocosa i encertada denominació que qualcú ens penjà en un moment d’estat de gràcia lexical". Per les teranyines que pengen en els arxius i pel gust de remenar papers vells. L’any 1994 després d’algunes converses i partint de la feina feta per les revistes locals o per algú en solitari, precisament per Josep Estelrich, sobre la parròquia de Sant Joan i el pujol de Consolació (producte d’haver realitzat la catalogació de l’arxiu parroquial), el Col·lectiu començà a treballar i ja ha arribat a la publicació de vint números de les “Monografies santjoaneres”. Teranyines edita també des de fa nou anys el seu anual Pronòstic santjoaner dirigit per Francesc Canuto i Bauçà i esporàdicament alguns Calendaris homenatge, organitza diades específiques i taules de discussió, i en formen part un grup de dones que organitzen activitats per visibilitzar la figura de la dona i reivindicar la igualtat de gènere. Tot plegat dona una imatge, em pens, d’un grup crític i plural.

 

Josep Estelrich i Costa és un personatge amb una trajectòria llarga, fecunda i exemplar en molts de sentits. Nascut l’any 1922 a Sant Joan de Mallorca, la seva dedicació a l’església en multitud de vessants marca la seva cronologia a molts de llocs (vicari, ecònom, delegat diocesà de missions, vicari episcopal...) la qual cosa l'ha convertit en un capellà ben considerat i estimat per una gran majoria del presbiteri mallorquí. Alguns companys han destacat d'ell les seves profundes conviccions lligades a la terra i a la llengua, i en molts altres camps, posem per cas el seu paper en el ressorgiment de l’escoltisme a Mallorca. Però voldria parar esment als anys que fou director de la Residència Sant Pere, per a joves obrers i estudiants, exemplificant la seva trajectòria d’home compromès socialment; la seva època de capellà del monestir de Santa Elisabet de Palma, on a més n’escrigué la història i hi catalogà el seu extraordinari arxiu; o la celebració anual per al Grup Excursionista de Mallorca, de la missa de Sant Bernat de Menthon, el seu patró, al cap damunt de turons i serralades mallorquines, fet que denota la seva passió per l’excursionisme (membre fundador de l’Estol Vidalba) i l’amor i el respecte per la natura. Esmentarem també la concessió del premi Bartomeu Oliver que li atorgà l’Obra Cultural Balear, el diploma de soci d’honor de la Societat Arqueològica Lul·liana i el premi Jaume II del Consell Insular de Mallorca en reconeixement a la seva tasca intensa d’investigació, però també, per tot el seu treball estudiant i difonent la figura, l’obra i el patrimoni del pare Rafel Ginard.

 

Ens havíem plantejat com un deure d’agraïment a qui fou el nostre primer president i, en certa manera, el motor del Col·lectiu durant anys, un acte de reconeixement públic, ja que en privat li havíem fet arribar el nostre sentir. Parlant amb alguns amics i amb altres integrants del Col·lectiu Teranyines se suggerí compilar un llibre homenatge, obert a tothom, però bàsicament als qui ens sentim els seus amics i col·laboradors. Dit i fet, es posà en marxa la petita maquinària que ha fet possible el volum que demà presentarem: Miscel·lània homenatge a Josep Estelrich i Costa. El llibre, a través de les col·laboracions que han anat arribant, s’ha articulat de la forma següent: en primer lloc una cronologia i la bibliografia completa de Josep Estelrich (en destacaríem la seva feina d’investigació històrica), a continuació s’hi han encabit les col·laboracions en forma de miscel·lània amb articles de recerca o d’autor i una darrera part que agafa el significat més planer de “Liber amicorum”, on alguns dels qui l’han conegut han volgut expressar-li el seu sentiment d’amistat.

 

Hem volgut reconèixer-li una part del temps i dels maldecaps que li ha duit gestionar el nostre Col·lectiu -molts de pobles de major tamany poblacional no en tenen de semblant- i també destacar el seu paper en la salvació i posterior compra –per part del Consell Insular de Mallorca–, del que avui és la Casa Museu de Cal Pare Ginard de Sant Joan. El Col·lectiu Teranyines ha dedicat al frare santjoaner, recol·lector del monumental Cançoner Popular de Mallorca, una part de la seva energia (vull recordar aquí que el Cançoner Popular, juntament amb les Rondalles mallorquines i el Diccionari Català-Valencià-Balear subjecten amb força tres potes mestres de la nostra llengua). Per això s'han organitzat les Diades del Pare Ginard, de les quals se’n celebra aquests dies 23, 24 i 25 d’octubre, la novena. Ahir, Jaume Morey ens parlà d' Argument 1936. Sobre uns dietaris inèdits del pare Ginard i es presentà la vuitena edició dels  Papers de Cal Pare Ginard que ha escrit en Pere Fullana: El P. Rafel Ginard: una vida malmesa entre el laïcisme, la guerra i la dictadura; avui dissabte la Coral de la Universitat de les Illes Balears i la Coral de Sant Joan, ofereixen un concert a les 20h. a l’església, i demà, com ja us he anunciat, a les 17 hores es presentarà la "20ª Monografia Santjoanera": Miscel·lània homenatge a Josep Estelrich i Costa, patrocinada per l'Institut d'Estudis Baleàrics. Els editors, servidor entre ells, desitjam que la publicació estigui a l’alçada del nostre homenatjat, cosa difícil de fer, atesa la llarga i fecunda trajectòria del nostre “capellà Turricano”, com el coneixem a la vila de Sant Joan. Un home savi, bo i arrelat a la nostra terra.

______________________

IMATGE: FOTOGRAFIA DE CLIMENT PICORNELL ( Sant Joan de Mallorca, 1956-2003)

ELS VINS CARS, I ELS DE LES BALEARS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Octubre, 2009 15:17

Els vins més cars, i els de Balears

 

Climent Picornell

 

Segons Plini el Vell, mort l’any 79 per l’esclafit del Vesubi, els vins baleàrics es podien comparar amb els millors d’Itàlia.  Ara, algun Chianti o un Barolo són entre els millors del món, però també vins de Califòrnia, Xile, Austràlia... van de bracet amb els de França o la península Ibèrica, reduïda abans a La Rioja. A Balears més de cinquanta cellers remunten la qualitat. De Formentera,  Cap de Barbaria (32 euros)  fou el vi de les illes millor puntuat a la Guia Peñín de 2006, a Eivissa Cos d’Uc o a Menorca els de Binifadet normalitzen la seva prestància.

 

He llegit que Álvaro Palacios fa el vi més car de Catalunya, L’Ermita, 450 euros per botella, preu per a professionals, 700 a particulars; a la comarca del Priorat, garnatxa i cabernet sauvignon, que s’entregarà l’any 2010, i afegit, marketing de poesia i “màgia”; poques botelles cada any, vinyes velles sembrades a marjades del massís del Montsant, llaurades amb muls, damunt els granits, “el sòl més antic del planeta”, li donen un no sé què… i deu ser veritat. Vaig fer un curs de cata fa anys, el mestre em donà un bon consell: “no xerris massa” (es referia a que no fes de pollastret amb una copa a la mà cantant les meravelles de la llàgrima o els tanins). Però el redescobriment del Priorat per una sèrie de vinaters -basta citar els “Closos” ( Dofí, Erasmus, Martinet, Mogador, Obac)- desfermà la discussió: Tu pagaries 700 euros per una botella de vi de 75 cl. menys d’un litret? Sí. Resposta taxativa. Sí, si tengués pasta a bastament. El car és el bo? No sempre, però quasi sempre. Les qüestions enològiques, són terreny abonat per llibres, estudiosos, “sabuts” i més que sabuts. I entre aquests el molt injuriat gurú del vins Robert Parker. És igual si en sap o no, si cata ell o els seus ajudants, Jay Miller, en particular. Si un vi o un celler, és citat per ell, ja pot penjar el capell; i no en parlem si surt dins un dels rànkings dels millors. I, vaja, si surt puntuat amb un 100, un vi excepcional, ja està fet ( alguns vins espanyols de 100: Pingus, 2004; Contador, 2004; Termanthia, 2004; Artadi Viña El Pisón, 2004; Clos Erasmus, 2005...).

 

El tema era el del preu i si els vins bons eren sempre cars. I no ens referíem tant als preus de les famoses subhastes: Château Lafitte de 1787 (110 mil euros, el comprà B.C. Forbes, el de la revista), Château d’Yquem, també de 1787 ( Sauternes, el vi blanc de la noble podridura...70.000), Penfolds Grange Hermitage de 1951 ( un australià al rànking! 27.121)... A les subhastes de vins espanyols els Viña Albina, Marqués de Riscal, Viña Pomal, Vega Sicília, Castillo de Ygay, Valbuena, Marqués de Murrieta, Imperial de CVNE... volen més baix. Parlàvem dels vins que són als catàlegs dels cellers, els vins que s’estan fent, envellint en botes de roure. Qualitat i preu. A la llista del Wine Spectator de 2008 el primer classificat era un Colchagua Valley, un vi xilè, a 75 dòlars. Fa més de 30 anys que Tomeu Ramis, em feu soci de Vinoselección i la revista Sobremesa –d’on he agafat una crosta molt superficial d’entès en vins- a la cata d’octubre, el primer, amb 97 punts, un vi fora de sèrie, era un albariño de las Rias Baixas: Tricó, 17 euros. Però també diuen que a l’Hotel Graycliff de Nassau, poden demanar un Romanée-Conti de 1871: cada copa els costarà 4200 euros, cada glop més de 1000. Millors vins espanyols, Parker, 2008: Clos Erasmus, Priorat 2005, 100 punts (495 eur); Contador, Rioja 2005, 100 (399 eur); Espectacle, Montsant 2004, 99 (96 eur); Pedro Ximénez Solera 1905, Montilla, 99 (265 eur); Pingus, Ribera del Duero 2005, 99 (895 eur); Reserva Especial Vega Sicilia, Ribera del Duero 99 (206 eur); Aalto PS 2005, Ribera del Duero 98 (80 eur); L'Ermita, Priorat 2005, 98 (595 eur)...

 

Pagar tant? I si és un vinagre caríssim? La corba evolutiva dels vins aconsella bever-los en un determinat temps o guardar-los en condicions, resguardats de bots calorosos, de llum, d’humitat, de vibracions, amb un bon tap… Probablement és el  Pingus -entorn de 1000 euros- el més car d’Espanya. Ha passat amb nota l’examen dels clients,  i es venen les anyades per anticipat. Mentre, alguns altres es volen fer passar por “el vino más caro de España”, 1000 euros pel Señorío de Villarrica, o un Terra Alta fet en commemoració de les noces de Felipe i Letícia. No basta voler fer el vi més car, ni basta encarregar una etiqueta a un pintor famós, o un celler a un arquitecte de renom –tot ajuda, els últims cellers de Rioja són espectaculars-, després l’ha de comprar el client. Per diletància, per gust, per marca, pel que sigui... Són el que s’anomenen “Vins de Culte”. Començà Jacques Thieupont a Bordeus, el 1979, fent mil caixes de Le Pin ( ara ja a 2000 euros la botella), continuaren altres amb el Valandraud, La Mondotte...  Aquí els exemples més reeixits de “vins de garatge” ( per similitud a les creacions empresarials informàtiques californianes començades a garatges) són sens dubte el Pingus, de Peter Sisseck, danès -en un parell d’hectàrees de tempranillo a la Ribera del Duero fa aquest vi ja mític- i alguns vinaters del  Priorat. Sobre el vi més car del món hi ha divergències però el Petrus Pomerol ho podria ser, de Bordeus, criat a una clapa d’argila, merlot, 1500 euros, l’anyada de 1989 ja en val 5000.

 

A Mallorca, després de l’època del vi a “granel” i del vi de potada casolà, de la mà de vinaters com els Ferrer, del Franja-Roja, o els Mesquida de Can Xenoi, es començà una evolució que ha conduit a l’existència de bodegues amb vi de qualitat.  Terra de vinya fins que entrà la Filoxera, ara, la bona maquinària  unifica els processos, però també creix la idea de fer vins d’autor, representatius dels cellers, per tenir un nínxol on      puguin “entendre” el seu vi com un producte diferent. En el rànking dels vins més cars de les Balears, preus a vinateques especialitzades, els sostres estan entre els 30 i els 50 euros la botella. Vins de criança, on es mouen el Selecció 100 de J.L. Ferrer, el Ribas de Cabrera, el Son Negre d’Ànima Negra (etiquetes dibuixades per Miquel Barceló,  90 % callet, fogoneu i manto negro) alguna anyada anterior l’he vista ja a 125 euros; algun vi de Miquel Gelabert de Manacor (Torrent Negre, o el seu Chardonnay envellit en bota, prop dels 30 euros). Moltes altres bodegues ja són en aquest procés que eleva el seu prestigi, com l’Obac de Binigrau, el celler Vidauba, els hereus de Jaume Mesquida, els ecològics de can Majoral o Jaume de Puntiró amb JP (48 euros, un dels més cars), el Reserva Privada de Macià Batle; OM 2001 de Binicomprat; el màgnum amb disseny de Guinovart de Son Bordils; Ses Marjades del celler d’Es Verger, mantonegro vell; Miquel Oliver de Petra amb el seu vi Aia, merlot; el Verán de Biniagual; L’U de Mortitx i en deix algun.

 

El vi car, com el cotxe car, entra dins el que el sociòleg P. Bourdieu anomenava “el gust com a delator social” i en la línea del que predicava Thorstein Veblen: el poder genera marques per autoafirmar-se, també amb els preus marca el seu territori i el “bon gust”. No és el mateix treure a la taula una botella de L’Ermita que un Don Simón de tetrabrick. No és veritat que el bon vi “és el que a mi m’agrada”, ni que qualsevol nin pintaria un Miró. És una lliçó social: raons d’educació i de butxaca.

____________________________

IMATGE: DETALL D'UNA PINTURA DE VELÁZQUEZ

HISTÒRIES PER A UN "TRAITÉ DE L'ESTUGOSITÉ" Climent Picornell

jcmllonja | 13 Octubre, 2009 17:03

 

Històries per a un “Traité de l’estugosité”

 

Climent Picornell

 

A.- El gendre dels amos de Sa Restinca Nova, quan qualcú tenia un ca que tenia mal, o ràbia, era l’encarregat de recollir-los, i els matava. No era un servei social, encara, però ho pareixia. Deien que passava gust, primer els disparava, llavors a alguns els penjava amb filferro i, de penjats, els destrossava amb les puntes d’uns gavilans, ho dic, perquè qualcú va veure que ho feia. S’esquitxotejava de sang, els feia grunyir i patir, i de viu en viu, posava les mans dins les freixures calentes. L’amo en Toni de Son Blanquer, que hi va estar llogat de porquer, me va dir que aquest al·lot ja ho havia fet de petit, havia mort un ca de mala manera, son pare quan ho sabé, el fermà per la cadena del ca que havia mort i el tengué fermat tres dies. Per ventura li ve d’aquí, si el miraves, feia ulls de ca apallissat.

 

B.- El nom ja m’agrada: Catània. El trob eufònic i em recorda els cans: Ca-tània. N’hi ha molts d’aperduats, però molts i grossos i a vegades t’enrevolten i tu has de fer com que no els veus, sinó, ells se’n temen i s’acabussen, no és que s’abordin, sinó que fan com que fer por. Són savis. Els de Catània, la gent, no els fan gens de cas, però ni els emprenyen, ni els tiren pedres i, mira tu per on a una ciutat on el trànsit és l’infern, quan travessen un carrer, aquests cans bruts, els cotxes s’aturen. Al mercat del peix, un dels llocs del món on hi fa la pudor més pudenta de totes les pudors –com allò que deia n’Orfila quan disseccionava morts, que l’excés de pudor es transforma en perfum- idò, al mercat de peix, les peixateres tiren les butzes dels peixos enterra i sempre són plenes de coloms i de cans que piquen i mengen i estiren...i com si no passàs res, els deixen fer. Jo he arribat a creure que els tenen dipositada una certa creença que va més enllà de la “vagueria” o del “laissez faire, laissez passer”, no sé... com si fossin els dipositaris de les ànimes en pena que la màfia ha executat: com si hi tenguessin dret, i els habitants, un deure. Mira, era un dia que feia molta calor, el carrer no era massa estret i hi havia un parell de terrasses amb gent que se menjava aquells ribells -perquè es mengen uns plats fenomenals- plens de gelat; era un capellà, el record molt bé perquè em mirà, per damunt les seves ulleres i vaig reparar que tenia unes celles llarguíssimes amb algun pèl que li arribava al front, em mirà fixo, quan, al mateix temps, un ca d’aquells, devora la seva sotana, s’havia assegut; ell agafa una cullarotada de gelat, l’hi tira enterra i aquell animal, llepa que llepa... És un poc estrany. Com moltes de coses a Sicília, però quan les penses, només pel fet de pensar-les ja no els hi trobes. És com si algun codi interior s’activàs dins el nostre cervell i recercàs alguna explicació amagada. Covada per anys i anys d’història comuna. No ho sé...

 

C.- A un revolt que fa pujada, venguent de Llorito, a la falda de les roques del Dimoni, fent partió amb el camí de Son Brull, en Jaume Tundran hi té una caseta i un tros de terra a un coster. I una piscina, “bé, un safareig, però hi llevam els granots i hi nedam, sempre dic que ho hem d’arreglar, però així com estan les coses me fa com a vessa...”. “Mira, foravila els vespres fa colló, saps quin trànsit! A la caseta ara hi dorm un moro, li deix jeure, i ell se’n cuida i la guarda. Un dia, rapinyant les persianes de ca nostra me cridava: ‘Jaime, ladrones en la cuesta!’ Havia vengut corrensos i descalç fins al poble. Havia vist fressa, eren dos o tres, amb un picassó de traginer havien fotut un cop al cap d’una truja i feinejaven per endur-se-la... Sortí com va poder i sense fer renou, arribà a avisar-me. Amb l’escopeta parada partim escapats. Ja no hi havia ningú, se coneix que havien deixat el cotxe més enfora i... quan tornaven: jo ja hi era. Quin tragí! Encara la poguérem obrar, a la pobre truja, anava plena de porcellins. Haguérem de fer matances per força.

 

D.- L’estada a Zuric, pel meu càncer de gargamella, va ser especial. Hi vaig voler anar tot sol, varen ser dos mesos en què me vaig trobar a mi mateix, meravellosos, i això que hi anava per un càncer, però varen ser especials. Tenia un apartament, me feia el menjar, anava als mercats, passejava. M’havien posat les sessions de radioteràpia els horabaixes de part de tard i això me permetia durant el dia fer el que volia, tot sol. El meu metge m’ho va dir com qui diu tens un constipat, ves a cercar els resultats, però tens un càncer. Com una cosa normal, me va ajudar molt… Si estic preocupat? No massa. Veus, ara avui tenc una irritació de gargamella: per què deu ser ? Me deman. Se me reprodueix? O és es grip o que ahir vaig xerrar molt? O jo què sé, no me’n vull preocupar en excés… A Zuric tenia, fins i tot, caragols. Anàrem un dia a una granja de caragols que l’havien abandonat, amb un matrimoni amic… N’agafàrem tots el que vàrem poder i jo me’n vaig dur a ca nostra, els tenia dins la banyera. Quan m’havia de rentar els agafava, feia neta la banyera, me dutxava i els hi tornava posar, amb unes fulletes de col i de lletuga els tenia alimentats, quan venia la dona de fer net els amagava dins una capsota que tenia i després les hi tornava posar, com veus tenia “aviram” i tot. Ara, per aquí, faig de pagès, he sembrat oliveres…

 

E.-Quan la vaig conèixer era una ‘yonki’, de lo més tirat de Ciutat, germana d’un bon amic, filla de militar, un coronell que ja passava absolutament d’ella, després d’haver assajat el ‘látigo’ com  únic recurs educatiu. Va rodolar pel “Projecte Home”, que no li serví de res: reenganxà amb tot. Amb els estupefaents i amb els homes, pels doblers, tot i que era portadora de la SIDA. Ara la veig, ben vestida i amb oposicions aprovades a una conselleria del Govern Balear. Viu amb un bon home. “Vaig fer com de puta una temporada. Amb contacte amb una amiga, la que m’havia enganxat a això de la droga, m’enviava tios a follar amb jo. No em feia oi, no t’ho creuràs, com més bruts i més mala olor feien més m’agradava, m’ho passava bé, tampoc ho feia pel plaer, no som una nimfòmana,  però el que me feia passar més gust, era quan me pagaven. Jo que no havia guanyat mai un duro, ni mon pare em donà mai res, ni a mi, ni als meus germans. Fer aquell dineral amb el meu cony! Quasi em tornava a córrer quan cobrava! I ara ja ho veus, ben mudadeta, fent de ‘maruja’ amb les meves companyes de la conselleria...”

 

VIURE PER SEMPRE? Climent Picornell

jcmllonja | 06 Octubre, 2009 16:48

 

Viure per sempre?

 

Climent Picornell

 

(Elements per als diàlegs amb un amic, gestor d’agonies a un centre de malalts terminals de càncer)

 

Deixarem per a un altre dia la compassió, el perdó, el mal, la gratitud o el que ara en diuen el suïcidi assistit... Per avui: no t’has demanat mai si voldries viure per sempre? No viure en les paraules dels teus escrits o en els records dels qui t’estimen. No: viure per sempre! Front a aquesta possibilitat molta gent em respon amb terror: “per res tornaria a viure la meva infantesa o la meva joventut”. Tan malament ho devien haver passat ? Atemorits pels pares o per complexos o per complicacions insalvables? Un servidor, quan es fan aquestes suposicions carrinclones, com la dels deu moments pels quals ha valgut la pena viure, sempre he esgotat les situacions, deu són pocs, i molts d’ells són de la meva infantesa. Safareigs d’aigua fresquíssima i pomes marineres d’una acidesa rabent furtades de la vorera d’un torrent; o, entre el puig de S’Alcadena i el castell d’Alaró, fent d’Easy riders mediterranis... Jo hi tornaria enrere, encara que hagués de tornar a passar pels moments més fatals –i n’he tenguts...-, patint com es pateix quan un és jove, creguent que ja no es pot més, però amb la convicció de sortir-ne. Viure per sempre, no en les molècules dels meus –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal i la seva kundalini... No: viure per sempre, un mateix.

 

I deu ser una ànsia poderosa ferm, perquè l’allargament de l’esperança de vida dels humans o la colla d’empreses que congelen cadàvers en espera de la resurrecció, no són més que l’expressió cridanera, i grollera si vols, d’aquesta convicció. D’alguns humans, si tan malament m’ho poses. Per això, no me malinterpretis, quan em referesc a la beneitura de com ens volen vendre que hi ha alguna cosa més, després de la mort, per substituir les ànsies de viure per sempre. Ho faig com si fos un moix escaldat. Ja hi vaig passar per aquí: l’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides qui sap si en forma de bèsties (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens, o de sàndal. Era això el que hi havia darrera les drogues i la resistència a no voler ser el que havien programat que fóssim? Ja saps com va acabar: rebels més que revolucionaris, naturistes, hippies... joves! Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual: reikis, txakres, taixistes exhibicionistes de cap de setmana i similars.

 

Però tu m’encares el dolor i el sofriment, amb la mort i el més enllà. Un altre pic. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves bules tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Perdurable és com el nostre “sostenible” tan de moda ara: durar molt de temps.

 

Com a mal materialista (sempre amb un ull obert, agnòstic acollonat...) els pòsits del marxisme m’han fet, també, malpensat i escèptic. Deia, però, que com a bon o mal materialista científic –sempre me caigueren més simpàtics els socialistes utòpics- en aquesta temàtica de viure per sempre només he estat capaç d’acceptar allò de l’energia i els cicles biogeoquímics de la matèria. Fins aquí ja em va bé. Però lluny de punyeteries com “saludar el Sol” o “adorar la Lluna plena”. Efectivament, en aquesta opció, diguem-li energètica, un viu per sempre, encara que sigui dins una espurna del flux universal que no se sap on comença ni on acaba, tal vegada en un altre estúpid Big-Bang, sense haver de renunciar, però, als seus postulats materialistoïdes.

 

Observava en Marc, un renét del meu padrí jove, era talment ell, els seus mateixos ulls blaus-grisos, les orelletes un poc tombades. Just ell. Em va fer “reviure” aquell home que havia estimat tant. Tanmateix, més enllà dels comentaris de beata falsa sobre el tema, estic a favor de les clonacions, de l’ús de cèl·lules mare i de tot experiment científic, sense cap fre. I això, maldament pugui donar la raó als escriptors de ciència ficció que imaginen móns futurs governats per clons o pels nostres “replicants” ( a Blade Runner un robot quasi humà, al qual li ha arribat l’hora d’acabar, diu unes paraules molt humanes en el seu darrer moment, metàfora d’estimar la vida tot i estar programat per acabar-la). Deia, que més enllà de les clonacions, un viu per sempre a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori  -el petit- i el més gros, la nau Terra, el de tots els humans. D’on ve sinó ve la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor? O viure per sempre, també, a través d’un quadre que has pintat, d’un record suggerit per una bona fotografia o a través de les nostres piràmides, més domèstiques i individuals.

 

La novetat per a mi, i ara, és envestir a tot aquest discurs, com tu el m’has mostrat, amb la frontera del dolor, del sofriment, de la mort anunciada, amb la seva càrrega de por i angoixa. Perquè això és com fer-lo entrar per la porta de darrera, i sense fer molt de renou. Aquí hi ha el meu emperò: com es pot endolcir a la gent la mossegada, agre de tot, del més enllà –sigui el qui sigui- quan un ha de partir, sense remei? No és una acceptació -per necessària- molt hipòcrita ?  Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat, transformar-ho tot, com fan biòlegs i epidemiòlegs, en una freda estadística. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- i de les relacions que s’hi estableixen, tancades pels cristians –segons Sant Lluc- amb aquell oximoron, en boca de Crist: “Qui cerqui salvar la seva vida (s’ha d’entendre: qui vulgui viure per sempre) la perdrà, però qui la sacrifiqui per mi se salvarà ( s’ha d’entendre: viurà eternament)”.

 

Entre la mística i la biotecnologia, qui farà més camí, i més aviat, serà la ciència. La ciència fa camí per no patir, al menys físicament. Patir per morir, una de les majors injustícies, ja s’ha erradicat. Em referesc al dolor físic, però també a l’altre... Pasturam per la vida com qui transita per uns escenaris adornats amb tramoies, postisses. Però, i si en retirar tots els decorats, darrera de tot no hi hagués res? Idò res. Però l’angoixa que això provoca, no la resoldria, molt millor, una bona droga que no una rondalla espiritual, per molt ben contada que estigui?

_____________________________

IMATGE: Sabates. Joseph Beuys (1921-1986)

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb