Climent Picornell

DE RERUM NATURA: D'UNA BADIA A L'ALTRA Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2009 16:00

 

De rerum natura: d’una badia a l’altra

 

Climent Picornell

 

La nit més calorosa de l’any, ara li diuen temperatura de xafogor, o sensació tèrmica, mescla d’humitat i vent de xaloc, Ciutat irrespirable. Entrada de fosca anam a passejar vorera del port, fins al moll de pescadors, bastant buit perquè les barques fan la gamba per Andratx i Sóller. La conversa anava dels “bonistes”,  personatges amb gran empatia, ganes d’ajudar els altres, insegurs... El bonisme i el perfeccionisme si són obturadors de la ira, justa, congrien malalties diverses. Malalties neuròtiques, un intent del cervell per desviar l’atenció de la ràbia que es troba en l’inconscient. Na Margalida replica: “Massa freudià. Si fos així, els dolents no tendrien morenes,  per la seva ira no contenguda, ho dic...”

 

Passam prop de la casa del sense-casa del port, feta de manyocs de xarxes, calaixos i cartrons; barba blanca, espessa, jeu i s’ha tapat, quasi calb, menut, amb una banderola plantada, rodejat de gigres en desús, maies d’oli de barca on hi pasturen aquests gavinots joves, polls enormes que encara no saben pescar i esperen els peixos morts que suren damunt l’aigua mansa i bruta de la vorera. Un palangrer gros -el Rainbow Warrior de Greenpeace és amarrat ben davant-, matrícula de Castelló,  descarrega  peixos: negrets de quatre palms, tonyines, dues tintoreres de més de dos metres… El patró vigila la feina d’una tripulació multicolor i multilingüística -coreans, africans, sud-americans… Li deman per què du les tintoreres netes i desventrades a la llotja. En això, treuen peixos espasa mossegats, lletjos, però frescs: “És la pota, com un calamar, saps? Sinó fas via t’ho deixen fet una desgràcia. En vol un tros?”  “Naturalment”, li dic, vencent la meva educació infantil, me feien contestar sempre: no, gràcies. En fa xapar un tros, i marxam a obrar els lloms de la bèstia. Per primera vegada en la història dos “bonistes” tenen recompensa: els donen alguna cosa que no havien demanat.

 

De retorn, dins una barca, un home negre resa de cara a la Meca, rodejat de xarxes, hams i boies fluorescents; un altre, ja net i mudat, mira la mar assegut a un norai prop d’on amarra el “Marco Polo”, vaixell de fons de vidre que passeja turistes; mira lluny, qui sap si enyora el seu mar del Camerun o del Senegal. Anam a donar molts anys a un amic. Casa que mira a la badia de Palma, d’aquelles d’un temps, d’un cert aire modernista, al jardí confronta amb la mar on un estol d’ànneres, colls blaus, xupen aigua de la ‘manguera’, les gavines són damunt les taules de surf amarrades a un mort; de nin, aquí mateix, record haver-hi vist dofins, virots i falcons marins, ara tot és un club nàutic sense fi, un vaixell devora l’altre. Hi trob l’apotecari Torrens, “Mama”, de Sa Pobla, a qui li faig contar per enèsima vegada quan va caure a la mar, nu, i el llaüt li partí tot sol...

 

L’endemà dematí al Bar Bosch m’assec devora un home tot tatuat que llegeix el Frankfurter Allgemeine; les dependentes de les botigues de roba fan taulades rialleres; un fiscal amb calçons color grana i el policia que el guarda; missers que preparen la defensa amb els seus clients; la taula dels “sastres” –et fan un traje amb un no res-, tertúlia minvat per l’edat. En fi, el frit i bullit de Ciutat, però amb calor. Una cantant de carrer fa una versió de Lou Reed (Walk on the Wild Side) en català!: “Ei! Fes una volta per Palma”.

 

Abans d’anar a la Colònia de Sant Pere m’atur a veure si el goteig funciona al puig del Càrritx. Després de kilòmetres de baladres a la mitjana de la carretera, en entrar hi veig al sen Toni “Murta” culejant. “Guaitava aquest redol, hi he de dur un poc de palla de faves, ton pare hi va sembrar cabeces de safrà, i les cabeces volen que, damunt, les tapin abans de sortir. Però ha de ser palla de faves, és com a negrosa. Ton pare em va fer un favor gros i jo pas gust de fer el que ell em va comenar, mentre sigui viu, i pugui, colliré el safrà i ens ho repartirem, si te pareix bé...”. El sen Toni  anà a ‘Bones Aires’ i va haver de tornar perquè la seva dona s’enyorava. Quan li pegava l’enyorança s’asseia a una cadireta baixa que li havia feta son pare, cordada de bova, i li espassava un poc. “Però va anar a més i ni asseguda, si no haguéssim tornat s’hagués morta allà. I allà és molt enfora de Mallorca. Ara viuen amb noltros uns néts del meu germà que han vengut a Mallorca. Com canvien les coses. Ara jo som el ric i ells “probes”.

 

Després de la marineta de Petra, per dins ses Comunes, arrib sa Colònia; na Xisca i en Mateu, són a la part que fa ombra la casa. Na Sophie, la cussa, enterra les molles de pa per dins les vinyes, que enguany van bones. Els xorics talaien una colla de menjamosques que arega els joves. Li coment al cunyat d’en Mateu que el vaig veure passejant Sant Pere per dins mar. “Pensa tu, trobàrem un sant i li penjàrem una bona clau a un dit, no sé qui deu ser, si sant Julià o sant Judes Tadeu...” Telefonen a na Xisca, un home es mor: “posau-li morfina; encara beu i orina, es morirà demà o passat demà...” Guait el caló dels Ermitans, una família ja aplega, es comença a pondre el sol. Els llobarros o els espets aixequen el moixó desesperat, pegant bots i esquitxos. Partesc cap a Ca los Camps, n’Emili ja torna, en bicicleta, amb la seva filla Jùlia. M’agrada travessar l’enramada que cobreix el camí de baixada, a una part les mates a l’altra els tamarells que fan una volta fins a l’aigua. Partesc nedant darrera en Tomeu que va alimentar els peixos amb una galleta d’Inca. Ja el coneixen i, de la vorera, es va formant la comitiva: fadrins, serranets, vaquetes, esparralls, salpes i sobretot oblades. Quan esfilegassa la galleta, quasi a la sortida de la cala, les oblades s’hi afuen. “Es curiós això de les oblades, quan les pesques, els dies que la mar fa sabonera, l’esca no ha arribat a l’aigua i ja l’han glapida; com deu processar l’ordre el seu cervell?”

 

Faig el mort una bona estona, surt i m’allarg damunt l’alga esperant el darrer raig, verd, del sol. Del bonisme passam a les revingudes del poder: del mascle damunt la femella, del president sobre els seus presidits, obviant diàlegs, la força com eina de convenciment: decidir és comandar? Poder, manar, conduir, dirigir, orientar, saber, voler... impossible cadència que se confon amb les ones de la badia d’Alcúdia. Sol post, la cala es buida. Pesquen els corbs marins dins l’aigua transparent.

__________________________________

IMATGE:  JOSEP TORRO

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb