Climent Picornell

SA PUTA TUTA, MORTES MAQUILLADES I UNA MONJA ENCESA. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2009 17:12

 

Sa puta Tuta, mortes maquillades i una monja encesa.

 

Climent Picornell

 

Sona, d’un LP antic, Bird on the Wire de Leonard Cohen, que ara deu cantar al Palma Arena; un caramull de llibres pendents de llegir -Temps Líquids de Z. Bauman, La ciudad mentirosa de M. Delgado...- per parèixer un home sabut; tanmateix m’atreu més el ròssec del divorci de Jennifer Anniston a Vanity Fair o els sostenidors de Megan Fox a Esquire... i, sobretot, em captiva l’acadèmia dels vespres. “Deixa els llibres i surt que avui són ses llàgrimes de Sant Llorenç i val més que estiguis defora que no tancat amb s’aire condicionat que és un constipador”. És en Joan Llubiner, la cama dreta tallada, però encara la sent com si hi fos. En Toni Vidal reparteix un poc de la seva producció, prebes, albergínies i tomàtigues. “No miris ses tomàtigues, són lletges enguany i aquestes són ses bones, sa puta tuta ha fet un maler; va entrar un poc l'any passat però enguany és un desastre i a ses de ramellet hi pega que és un gust”... La Tuta absoluta provinent de Sudamèrica enguany fa matx a fulles, tronc i fruit de les tomatigueres. I el producte d'esquitxar és caríssim. “Tot són mals, a ca magre tot són puces, i a la pagesia li passa això, ara m'han dit que en pega un als ametlers i els deixa secs... però secs. Abans feien rogatives, no sé si seria millor que tant d'esquitxar”. “ I si no esquitxes no culls”. “Sí, però tothom te diu, no està esquitxat això, com qui voler dir és més bo. O no?” 

 

“I per paga, ara han vistes serps per sa garriga que tampoc les havien vistes mai; les amollen els ciutadans quan se fan grosses, au a foravila!” Sa madona Dominera: “Vos ne recordau quan es capellà Pago tornà d'Hondures, dugué una pell de serp més alta que ell; es sabater Pasquet li va fer unes sabates per sa seva germana; per res del món duria es peus dins aquella pell, ses serps me fan molt d'assunto”. “Idò”, és la madona de s'Almudaina, “es meu veinadet, n’Adrián, un dia toca i me diu: ‘Ha visto’ -no sé quin animal me va dir- ‘en su corral?’ Jo me pensava que seria un aucellet o un moixet, pensa! va ser un dragonot de més de tres palms amb un capot com de peix, una "guana" va dir que era, les té dins unes gàbies, una li havia fuita, me va dir que no era verinosa, però si l’haguéssiu vista, entaferrada a sa soca des magraner que havia sembrat en Rafel meu al cel sia; ‘sólo quiere canónigos para comer’, em vaig pensar que li donava canonges per menjar”, aclareix, “és una herba...”  i se fa com a gràcia ella mateixa. 

 

A la rotllada hi ha un Sèneca que té resposta per a tot i un Galè que informa de les desgràcies habituals, les altres “hetaires”, fan una mitjana de vuitanta anys i duen el frit-i-bullit de què ara a les mortes les maquillen. “Aquesta que s'ha morta l'arreglaren dins es ‘bubul’, esperdanc!, arreglar sí, però maquillar, no s'usava això, feia com a rialles, els morros pintadets i els ulls com a sombrejats, en una paraula, jo no ho vull”. “I jo tampoc, pentinadeta, sa boca tancada, però res pus, un rosari, com sempre, no vull ara que me posin res per ses pipelles, només me faltaria fer aquest paperillo per devers es cementeri, au au au au...”. En Sèneca puntualitza: “Sí que se feia. Vos ne recordau de Sor Eulàlia, sa monja, se calà foc es vestit i amb tot es faldum aquell que duien ses monges baixava per s'escala des convent feta una teia encesa, idò dins es ‘bubul’, de cremada que estava, li maquillaren ses clapes de sa cara amb  cera”. “No me'n parlis”, és donya Pilar, lloritana, “m’hi dugueren a veure-la i no em vaig poder adormir pensant que em vendria a veure, tota un cremaió, durant molts d'anys dins es llit pensava si no me moc gens Sor Eulàlia no vendrà i ja me tens fins que m'adormia, estirada com un fus, per sa punyetera monja”. En Sèneca i el Galè treuen un altre embull: "Aquesta dona que me demanaves, era germana de Sor Eulàlia, el seu fill i la nora es mataren en cotxo i ella criava el seu nét. Un frare de sant Francesc li violà el nét aquest. Cercà venjança, o millor dit, justícia. Es frare li demanà perdó, aferrat per sa seva roba, de genollons plorant i gemegant li assegurava que n'estava penedit. Cansada de la comèdia li digué: ‘Fuig, veste'n, mai més tornarà a ser condret es nin per culpa teva’. La sang se li degué aclarir perquè després d'aquell encontre li tornava aigua, és morí...”

 

“Tot ha canviat molt. Ara sa meva nora m'ha dit que a Costitx tenen capellanes, una catalana i una belga, que diuen sa missa, ses lectures, donen la comunió, ho fan tot llevat de consagrar”. “Això és que no hi ha capellans a bastament. Però deu valer? Sa missa, si deu valer, i sa comunió deu arribar a s’ànima?” “A s'ànima, depèn de com la tenguis, neta o bruta, o grossa o petita”. “Vos ne recordau de l'amo en Toni Feleu des carreró de ses Trinxes? No returava, però xerrava com a rampellades, un dia demanà què era s'ànima, es mestre Mas li digué que era com una puça i que quan moríem se n'anava per amunt cap al cel, en Toni digué ben seriosament: ‘no m’agradaria morir-me en s'estiu, perquè s’ànima quan volàs per amunt segur que l'agafarien ses falsies, i si les passava, ses oronelles que van encara més amunt la glapirien, m'estimaria més morir-me en s'hivern’; ho digué dins s'escola i tots trobàrem aquelles paraules plenes de saviesa.” “Si val? Jo mir sa missa per sa televisió, i pas el rosari amb una cassete, fins ara que se va espanyar i vàrem anar amb sa filla a comprar-ne un de nou, però no cassette, com un disco petit, me compraren un aparatet i ara puc passar davant, o darrera, segons vulgui, i en mallorquí, els misteris de goig o de dolor... Ves sí que val!”

 

”Pots seure”, me diu l'amo en Marc, “ja sabem que els de Sant Joan tenim els peus grossos”. “Sí!  I podeu dormir de drets”, rematxa mado Antoninaina, que és de Sineu, “Mira-la-te en aquesta,  a Sineu veuen es gep dels altres i no veuen es seu...”  “Ara que deis de peus grossos –diu un servidor- fa anys era a una estació de tren a l’Índia, plena de gent, gent amb bolics, asseguts a la guitzoneta, uns amb aquells turbants disforjos. S’havia apagat es llum; un petit hindú no s’aturava de demanar llimosna a tothom, li vaig donar dues rupies, ‘mira’, li vaig dir al meu company , ‘du unes catiusques en forma de peu, amb dits i tot’. A la fi tornà sa claror: tenia uns peus de més de mig metre, enormes, espatarrants i eren els ses peus, res de catiusques”.

 

”Vatuadell, avui només xerrau de morts, cremats, i malformats” diu en Llorenç Pere-Morques mentre treu  l’ensaïmada trunyellada que li sobrà de Sant Llorenç... “En voleu?” Sa madona de Calicant diu que no: “S’ensaïmada a deshores me desana... per mor des greix".

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb