Climent Picornell

TURISME I CRISI: INFLEXIONS I REFLEXIONS Climent Picornell

jcmllonja | 29 Setembre, 2009 14:45

 

 

Turisme i crisi: inflexions i reflexions

 

Climent Picornell

 

S’ha volgut dibuixar el turisme com un sector immune a les crisis o, si més no, més mal·leable i adaptable que altres subsectors econòmics. Entre la propaganda –la de dir que no n’hi ha, de crisi-  i la conveniència d’augmentar-la, si cal, hem de col·locar-hi, com sempre, la realitat, més tossuda que mai.

 

1.- S’ha traslladat  a l’opinió pública una imatge del turisme fonamentada en estadístiques en creixement continu, des dels pocs milers de turistes de després de la guerra fins als més de 12 milions, de forma paral·lela al creixement de les places turístiques (il·legals, legals o al·legals) o a l’evolució de la nostra classe hotelera: d’aprenents a grans grups internacionals. L’èxit econòmic té també les seves zones d’ombra, els seus sotracs, les seves inflexions.

 

2.- Ja la guerra del 1936-39 representà una crisi en el sector turístic, un crack total, en un sector petit que ja s’havia fet notar amb futur. El creixement es va reprendre, sobre una base hotelera petita, per la demanda espanyola i després l’europea, que havia sortit de la penúria provocada per la segona guerra mundial, amb l’assaig del que després s’anomenarien vols ‘xàrters’, usant avions militars sobrants; la qual cosa donaria naixement als tour-operators, les macro agències de viatges que enviarien turistes a milions cap a Balears. 400.000 turistes l’any 1960; 1 milió l’any 1965; 2.300.000 l’any 1970; 3.500.000 l’any 1973.

 

3.- Filla de la crisi mundial provocada per l’augment del preu del petroli sorgeix la primera crisi turística. La xifra de turistes del 1973 no es tornarà a assolir fins prop dels anys 80, una crisi de més de cinc anys, amb resultats com l’aparició de l’atur a l’hoteleria –abans desconegut-, la ralentització de l’immigració peninsular amb retorns a l’origen ( no els sona tot això a ara mateix?). La crisi s’estén també a les empreses connexes, fan fallida alguns tour-operators… Desapareixen establiments hotelers, augmenten els apartaments com una resposta i un nou tipus d’oferta, les cadenes hoteleres creixeran en partir d’aquesta crisi mundial que tengué com punt de partida la guerra entre Israel i els Països Àrabs.

 

4.- De 1982 al 1988 és una fase expansiva del nostre turisme (hauria de dir “boom”?), quasi es dupliquen els visitants: de 3.800.000 a 6.700.000; les places d’apartaments es tripliquen ( moltes il·legals), les d’hotel augmenten menys, apareixen les guerres de preus dels majoristes. Balears es configura com un destí de preus baixos per a europeus que compren les seves vacances amb un paquet turístic.

 

5.- A finals dels anys vuitanta ja guaita una nova crisi econòmica que es reflectí com una crisi estructural del model turístic ( no els torna a sonar?). El mercat britànic cau estrepitosament, es devalua la pesseta i, a tot això, s’inicia el discurs de què les Balears tenen un excés de places turístiques, algunes ja obsoletes ( no els sona, també?), pèrdua de competitivitat respecte d’altres destinacions i l’aparició de la degradació ambiental i paisatgística: pèrdua d’imatge, en una paraula. (Hauria de dir “Balearització”?). Preus abusius de l’oferta complementària, paquets turístics a preus de ‘saldo’, tot es junta amb una pobre comercialització: avesats a que els turistes tocassin a la porta, ara se’ls ha d’anar a cercar. Baixa la despesa que fan els visitants, alguns anomenats “d’espardenya”; excés d’hotels d’una i dues estrelles que necessiten mà de mestre.

 

6.- Empresarialment, qui ho pot resistir viurà una època daurada. Ésser un destí refugi en un espai convulsionat per conflictes armats o terrorisme religiós-ideològic, el manteniment dels preus baixos, fan que es refaci l’oferta, i de 1993 a 1999 es creix en un milió de turistes més cada any! Dels set als onze milions, un creixement enorme, amb el desenvolupament de les « places d’ús turístic », un eufemisme per anomenar les places que s’oferten en un mercat no regulat, són habitatges propietats d’illencs, però també d’estrangers. Aquest creixement desmesurat és el que fa interrogar-se sobre si va acabar abans d’hora la crisi de 1988-1993, ja que es va passar de denunciar un oferta sobrant a retornar de forma sobtada a un excés de demanda; s’havia iniciat la redacció d’unes figures legals ( el POOT, principalment) en base a la limitació i qualificació de l’oferta turística, la simbiosi necessària amb el medi ambient, l’inici del divorci entre construcció i turisme, la reestructuració d’àrees degradades o madures ( no els sona?); un canvi en l’actitud d’alguns turistes, menys passius i la irritació d’una part dels residents.

 

7.- En aquest començament del segle XXI assistim a una desacceleració de l’arribada de turistes estrangers —que així i tot es manté en taxes superiors als deu milions— la disminució de les pernoctacions, estades més curtes, menys despesa total. És l’hora de l’aparició d’efectes importants no planificats que poden anar des de la contractació per Internet, les companyies aèries de baix cost o el retorn esporàdic del ‘tot inclòs’. Nogensmenys les Balears mantenen un lideratge dins els destins turístics de masses, amb tensions internes, com el debat de la famosa i recordada ecotaxa.

 

8.- Després de l’atzucac de l’onze de setembre de 2001, actualment travessam la crisi mundial iniciada als USA i espargida a tot el món damunts les espatlles -que fan figa- de l’excés de construcció d’habitatges i el “negoci” de les hipoteques immobiliàries. El turisme se n’ha ressentit. Les estades enguany probablement hauran davallat -entre un 10 i un 15%-, la despesa corresponent un poc més. No oblidem que el turisme és un bé de consum i ha minvat, com els altres, i amb alguns components psicològics afegits com poden ser la grip dels porcs –amb les imatges de contagiats passant la quarantena dins hotels a Àsia- o els atemptats d’Eta aquest estiu que no han fet més que afegir al banyat, dins un context general negatiu. El turisme s’ha vist afectat, com altres vegades dins la seva història. Se’n sortirà abans o resistirà millor que altres sectors econòmics? Ara més que mai es veu com el turisme s’ha convertit en un sector econòmic obert (no vull escriure post-fordista!): qui no ve aquí, va allà... en un sentit molt semblant al de les deslocalitzacions industrials i, per tant, actuen cruament el mercats de la competència (un fantasma antic) amb baixades de preus espectaculars ( casos de Marroc o Turquia), cosa que no es nova, ni llunyana: els hotels urbans de Barcelona han hagut de retallar un 27 % els preus. Fa mal generalitzar, però el retrocés de la demanda es pinta de crisi enmig d’uns moments de pànic i, un altre pic, Balears se’n surt millor, millor que Andalusia i molt millor que Canàries. Es manifesten de bell nou les ombres de l’excés de ‘determinats tipus’ de places i de l’oferta complementària –desde souvenirs a restaurants-, amb algunes excepcions conjunturals, com la dels cotxes de lloguer regionals, amb el no creixement de les multinacionals del ram, han fet el seu “agost”o els hotels de 4 estrelles a primera línia... L’estacionalitat s’accentua quasi com una fita insuperable, i no només al sol i platja mediterrani... De totes maneres és un bon moment per aprofitar les oportunitats que es venien dibuixant: augmentar la qualitat de l’oferta –sobretot els estàndards de les habitacions-, desenvolupar productes complementaris al sol i platja, millorar els processos de comercialització, aprofitar la imatge consolidada o no abandonar les polítiques de qualitat, ni la sensibilitat ambiental. (No els sona?).

 

 

JARDINS D'ALTRI PRE-TARDORALS Climent Picornell

jcmllonja | 22 Setembre, 2009 15:09

 

Jardins d’altri  pre-tardorals

 

Climent Picornell

 

Ja no llegesc llibres, només mir la TV i fulleig algun diari;  mantenc el meu vernís d’intel·lectual –orgànic i mallorquinista, per suposat- gràcies al manual de Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit i el concepte de non reading. Ja fa temps que de la majoria de llibres -massa se n’editen- només en sabem el que diuen els crítics –que tampoc llegeixen- o els cineastes que n’han fet una pel·lícula –i que tampoc els han llegit, ho han fet uns guionistes desconeguts-. Per això no m’és difícil entendre l’èxit aclaparador de Stieg Larsson, sense haver-lo llegit, ni vist el film: gènere negre, al qual se li ha afegit crítica social, una certa dosi de bon maneig de l’escriptura, una gran voluntat d’entretenir el personal i aconseguir situar-se i aproximar-se el més possible a la nostra època. Hi ha fins i tot una hacker.

Però mirin com són les coses, en vaig haver de llegir un de sencer, de llibre, perquè el vaig haver de presentar, aquest mes d’agost passat -i sobrat, per la calor- a Consell:  el darrer llibre de Joan Guasp, Animus Iocandi, un excel·lent llibre d’aforismes. I per reblir el clau aquell mateix vespre en Tomeu Lliteras i na Margalida Cifre me’n regalaren un altre: Pensaments despentinats de Stanislaw Jerzy Lec, un text en la millor ginya de Karl Krauss o Georg C. Lichtenberg . La faixa vermella que l’envolta proclama: “Seré un escriptor regional. Em limitaré al nostre planeta”.  En el pròleg de G. Calaforra i E. Lukaszy ja es fa esment del caràcter satíric dels pensaments de Lec, jueu i polonès ( “No oblideu que molts de la nostra generació aprenguérem a comptar llançant cadàvers a les fosses”). Té aquest caràcter higiènic –crec que fins i tot, desinfectant- de la sàtira, sense menysprear ni l’escatologia: “Va dir el cagarro: Covard! Tens por de tocar-me!”; Proper, enginyós i corrosiu: “Ser el propi ministre d’afers interiors!”; “Hi havia un temps en que els esclaus s’havien de comprar legalment”; “Apartem-nos del camí de la Justícia! És cega”; “Amb orgull portava al pit, el preu amb el qual no se’l pot comprar”.

Crec que contra la petulància i la grandiloqüència, com diuen els prologuistes, l’humor, agre i cruel, mostra el seu poder. El ridícul i la rialla es fan servir com principi de subversió de la realitat: “La sàtira mata, no ofèn”. Hi ha dites massa enormes, tan serioses que el seu excés les fa perdre eficàcia, per exemple, Terenci: Homo sum, et nihil humanum a me alienum puto ( “Som humà i res que sigui humà em pot ser estrany”), massa grops, per això Lec els podria enflocar -és un supòsit meu-: “L’esser humà és un subproducte de l’amor”. O si agafam el cas d’Unamuno, massa transcendent: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Possible resposta, l’agaf  també manllevada de Lec: “La força del no res és enorme. Res no pot fer-li res”.

 

La sàtira, l’humor... Convendria que en parlàssim del sentit de l’humor dels mallorquins, si és que existeix, si és una particularitat o es confon amb altres humors. Com en el cas dels aforismes. Vegin una dita atribuïda als jesuïtes: “Es més bo de fer obtenir el perdó, que el permís”. Que no és ben mallorquina tanmateix?  En aquesta Mallorca plena de casetes, xalets i places hoteleres il·legals: és més bo de fer obtenir el perdó, que el permís. En tot cas diu Joan Guasp: “L'aforisme és un orgasme intel·lectual”. Sí,  però alerta! Deia l’actriu Sharon Stone: “Les dones podem fingir un orgasme, però els homes poden fingir una relació sencera”. I ja que va d’orgasmes, saben aquell que diu que dos clítoris –dos gallets, de dues mallorquines- discuteixen per davall la taula on hi ha assegudes les dues parelles; diu un gallet a l’altre: “He sentit a dir que no te vares córrer ahir”. Resposta, amb mala cara: “ Males llengües!”. En fi, un altre pic Guasp: “Quan estam de bon humor, sempre fa bon temps”.

 

M’ho contaren aquest estiu. És com un embolic en els jardins de la memòria, històrica, d’altri. Ella era descendent de militars alemanys. A través d’un dels seus padrins li arribà d’herència una partitura autògrafa de Wagner, que li havia regalat Hitler al seu avantpassat, amb una fotografia signada expressament pel Führer. Quan la va tenir a les mans es va fer por, li sonaren acords dels Tannhäuser i li vengué el fàstic que li feia també al seu avi, un general descendent de militars prussians, els més orgullosos d'Europa, que morí empegueït per haver-se deixat comandar per un caporal austríac, amb mostatxet. Quin desastre per a la Humanitat! solia dir. Per part d’ell, un padrí era comunista i l'altre d'extrema dreta. El pare es feu falangista d’esquerres, mai ningú va saber exactament que era allò; fins que es pegà un tir, amb les corretges i la camisa blava posades; deixà uns apunts que pareixien el text d'un manual polític que ningú va entendre ni va gosar editar. Va acabar cremat dins el forn de ca seva. Ell i ella s’havien de casar per l’església catòlica i en un dels sopar previs s’organitzà un guirigall de categoria, vista la provinença dels familiars. El capellà, mallorquí, provà de posar pau entre les famílies, amb morts d’esquerres i de dretes: “Au, au, au ja són morts...no és veritat? Idò no en parlem pus!” “Mira’l-te”, li replicà una padrineta vella, agnòstica i centre-europea, “mira’l-te en aquest, a ell n’hi mataren un fa dos mil anys i encara en xerra cada dia, i noltros hem de callar!”

Com que els Jardins d’altri són pellucades esburbades pels veïnats, cerc, i trob, un centenari que no s’ha manuclejat massa, el del Manifest del Futurisme (1909) de Filippo Tommaso Marinetti. Començ: “1.- Volem cantar l’amor, el perill, la força i la temeritat...” etc, etc, tal i  qual.  Més avall: “9.- Volem glorificar la guerra –única higiene del món- el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels anarquistes, les belles idees que maten i el menyspreu per les dones”. Ja hi grataràs aquí! M’aconhorta que no tenguessin l’èxit esperat, al manco en tot el que predicaven, ja veuen on hem arribat, ho diu Ferran Sàez, cent anys després: “La credulitat i l’escepticisme mesclats mostren el sòl llis i a la vegada complicat de la moderna cultura de masses”. Item 2 ( dels futuristes): “Els nostres elements capitals seran el coratge, l’audàcia i la rebel·lió...”. Bla, bla, bla... Parole, parole, parole... Tornant a Stanislaw Lec: “Pervertits! Violen la gramàtica amb la llengua”. En el fons, tot són jocs de llengua –“Encara hi ha homo!”, deia aquell mallorquí mirant-se la llengua davant el mirall-  jocs de llengua i pensament, entremesclats. O encara millor: passats per la Thermomix.  “S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti”, no cal que m’ho recordi, sr. Guasp.

___________________________________

IMATGE: ESBORRANY PER A UNA COBERTA DE GUILLEM MUDOY

L'ESPAI PÚBLIC DE PALMA, ENTRE ELS COTXES I LES BICICLETES Climent Picornell

jcmllonja | 15 Setembre, 2009 12:57

L’espai públic de Palma, els cotxes i les bicicletes.

 

Climent Picornell

 

De qui són els carrers de Palma? O els de Barcelona, o els de Nova York, o els de Manacor? De l’ajuntament? De la gent? De ningú? De les putes? Dels joves que fan botellot? De les bicicletes? Dels cotxes? Del senyor Fraga Iribarne, encara? No és bo de fer contestar, ja que cadascú hi projecta la seva solució personal. Mirin sinó el debat que s’ha armat amb les fotografies de les putes del Raval de Barcelona, follant al carrer, que ha derivat en: qui controla l’espai públic; sempre s’ha fet; la tolerància  que algú administra; el paper de la policia i les xarxes il·legals de prostitució; l’estrangeria; la doble moral dels diaris que anuncien amb exhaustivitat contactes sexuals; el fracàs de l’alliberament sexual des del Maig del 68… En fi, ja me diran vostès: els més moralistes optarien per multar als qui van de putes.

 

Aquests temes de debat tenen com a lloc comú l’ús de l’espai públic de les ciutats, amb gran predomini dels carrers. Fa poc, en les jornades Eme3 a Barcelona es revivien les divergències. Per una part l’obsessió dels ajuntaments de “pautar” el que es pot fer i el que no al carrer, a través de múltiples ordenances municipals, poc mal·leables i en gran part incomplertes –per la poca consciència ciutadana o per manca de policia- i, per altra, la via que s’obre davant les noves actituds i demandes dels ciutadans, cada pic més multiculturals. A tot això s’hi ha d’afegir que les actuacions del poder són sempre criticades: les peatonalitzacions, la imposició d’ORA, la construcció d’aparcaments… Les planificacions de les autoritats municipals solen agafar dos grans vectors: sacralitzar encara més el cotxe privat o voler retornar -amb la mida del que és possible- l’ús de l’espai públic al servei de tots els ciutadans. Hi ha avui en dia un acord generalitzat: és necessari alliberar l’ocupació de places i carrers, en gran part privatitzats pel trànsit, pels aparcaments o per l’ocupació abusiva -a Palma- de bars i restaurants. És aquest un camí que han iniciat moltes ciutats per encarar la problemàtica urbana general que demana sostenibilitat ambiental i integració social. Quasi res! Enfrontar-se a aquests reptes implica noves formes de governar les ciutats, noves formes que inevitablement generen enfrontaments. Recorden el primer sender de jòguing de Palma per davant la mar? Tothom ( vull dir tothom amb ‘seny’ de l’època) se’n va riure, ara és un èxit social; recorden com es negaren els comerciants a la peatonització del carrer de Sant Miquel? Provin ara que hi retornin els cotxes. He sabut avui que els taxistes s’oposen a alguns carrils bicis, això ha estat el que definitivament m’ha decidit a anar en bicicleta.

 

Vaig llegir amb atenció Hacia una Europa de ciudades de Josep Ramoneda, on pregonava que davant el caràcter tancat de la nació, la ciutat permet la forja d’una identitat oberta. Li discutiria, però en un determinat moment deia: “És a les ciutats on encara resulta possible que l’espai públic faci de lloc de trobada i contacte, indispensable per al reconeixement mutu”. De totes les maneres el propi canvi urbà no genera un model uniforme de ciutat. Joan Subirats, a Altres Barcelones: “Hi ha llocs, rutes que expressen la ciutat de manera diferent més enllà dels dissenys institucionals, les exigències turístiques o immobiliàries, la ciutat com a lloc de contrasts”. I és aquí, en el contrast,  on sorgeixen les problemàtiques urbanes, com les de les bregues entre africans i gitanos a Son Gotleu o els botellots dels caps de setmana dels joves, que posen en evidència que els canvis de les ciutats són en boca de tots. Per això algunes actuacions, sense voler, com el cas dels carrils per a bicicletes de Palma, es converteixen en mascaró de proa d’algunes propostes de l’ajuntament, personalitzades en la seva batlessa Aina Calvo. I tothom en té opinió; és la misèria i la grandesa dels innombrables models de gestió de Ciutat, tothom ho viu a la seva manera  i l’individualisme cobra dimensió pública, administrat dificultosament, entremesclat amb l’interès general.

 

És més complex gestionar problemes com els de l’habitatge i altres demandes bàsiques que, per exemple, embellir  Palma amb faroles monumentals. Tampoc és senzill planificar i gestionar els espais públics. Però ja es poden presentar exemples de com moltes ciutats han iniciat, amb èxit, un procés regenerador basant-se en projectes de reestructuració i ampliació dels espais i equipaments públics, parcs i zones verdes i també es pot demostrar com el transport públic i col·lectiu és un procés alternatiu a l’urbanisme dominant dels grans viaductes i autopistes de circumval·lació i a l’importació del model americà de ciutat extensa. El que es vol fer a Palma no està tan allunyat, ni és una aberració, en aquest sentit genèric, del que fan altres ciutats. La recuperació de la façana marítima, els eixos cívics o els corredors verds –el tramvia pareix que s’ajornarà- pertanyen a aquest onada de transformació general. Però, curiosament, la xarxa de carrils bicis és la que ha causat més controvèrsies, quan és una més de les iniciatives per aconseguir això que en tot el món en diuen mobilitat sostenible. L’ús massiu del cotxe (consumeix més del 60% de l’energia a Balears,  la meitat en desplaçaments urbans; amb resultats com l’emissió de gasos insalubres, renous o una ocupació desmesurada dels carrers) ha fet repensar la mobilitat dels habitants de Palma, i les actuacions -a tot el món, també-, van en el camí de limitar l’ús del transport privat i afavorir el públic i alternatiu. Això no és l’invent de la roda, és un acord general de l’urbanisme modern.

 

L’espai públic és el lloc on es desenvolupen totes aquestes ‘batalles’ i on hi posen esment la majoria de ciutats. “L’espai públic del segle XXI té a veure amb parcs, amb reutilització d’antigues infraestructures, sanejament de riberes i litorals, amb el ‘cosit’ de barris perifèrics ‘ferits’ per les grans vies de transport... en definitiva replantejant les idees d’Ildefons Cerdà o Ebenezer Howard de que les estructures territorials reconciliïn, un altre pic, rural i urbà”( J.M. Montaner / Zaida Muxí: Estrategias territoriales).

Perquè, idò, la preeminència de temàtiques com la de les bicicletes, la prostitució, els botellots? Que, per altra part, són problemàtiques generalitzades a tot l’estat; els botellots, atacats de forma desigual, a uns llocs amb ordenances cada pic més dures, però amb contradiccions entre ciutats, algunes els prohibeixen, altres els toleren, altres els volen regular... Idò, perquè aquestes actuacion sobre l’espai públic cobren ara més rellevància que abans, ja que la crisi econòmica ha enterrat els processos galopants de creixement, entre ells el que s’anomenava “Urbanisme Viagra”, fonamentat en grans edificis erectes encarregats a arquitectes cèlebres: ja no recorden el projecte de les torres de Vicenç Grande a Son Moix? O l’òpera de Jaume Matas dins la badia de Palma? Ens hem hagut d’empassolar, però, el Palau de Congressos.... Com diria Josep Acebillo: “Després de la verbena urbana icònica, baixam al somni de la realitat”. I què hi trobarem? El renou, els desitjos dels veïnats al dret al descans i a la inviolabilitat ambiental de la seva llar,  les putes oferint-se als seus potencials clients, els joves i les seves estratègies d’oci “low-cost” esperant la prohibició del botellot com excusa per iniciar una brega, els carrers plens de cotxes... Abans, enlluernats pels models rutilants, ara, més que mai, cal resoldre el dia a dia de la ciutat.

______________________

IMATGE: UN DELS MAPES MÉS ANTICS DE PALMA (1596) SA RIERA ENCARA TRAVESSA LA CIUTAT

DE RERUM NATURA: D'UNA BADIA A L'ALTRA Climent Picornell

jcmllonja | 11 Setembre, 2009 16:00

 

De rerum natura: d’una badia a l’altra

 

Climent Picornell

 

La nit més calorosa de l’any, ara li diuen temperatura de xafogor, o sensació tèrmica, mescla d’humitat i vent de xaloc, Ciutat irrespirable. Entrada de fosca anam a passejar vorera del port, fins al moll de pescadors, bastant buit perquè les barques fan la gamba per Andratx i Sóller. La conversa anava dels “bonistes”,  personatges amb gran empatia, ganes d’ajudar els altres, insegurs... El bonisme i el perfeccionisme si són obturadors de la ira, justa, congrien malalties diverses. Malalties neuròtiques, un intent del cervell per desviar l’atenció de la ràbia que es troba en l’inconscient. Na Margalida replica: “Massa freudià. Si fos així, els dolents no tendrien morenes,  per la seva ira no contenguda, ho dic...”

 

Passam prop de la casa del sense-casa del port, feta de manyocs de xarxes, calaixos i cartrons; barba blanca, espessa, jeu i s’ha tapat, quasi calb, menut, amb una banderola plantada, rodejat de gigres en desús, maies d’oli de barca on hi pasturen aquests gavinots joves, polls enormes que encara no saben pescar i esperen els peixos morts que suren damunt l’aigua mansa i bruta de la vorera. Un palangrer gros -el Rainbow Warrior de Greenpeace és amarrat ben davant-, matrícula de Castelló,  descarrega  peixos: negrets de quatre palms, tonyines, dues tintoreres de més de dos metres… El patró vigila la feina d’una tripulació multicolor i multilingüística -coreans, africans, sud-americans… Li deman per què du les tintoreres netes i desventrades a la llotja. En això, treuen peixos espasa mossegats, lletjos, però frescs: “És la pota, com un calamar, saps? Sinó fas via t’ho deixen fet una desgràcia. En vol un tros?”  “Naturalment”, li dic, vencent la meva educació infantil, me feien contestar sempre: no, gràcies. En fa xapar un tros, i marxam a obrar els lloms de la bèstia. Per primera vegada en la història dos “bonistes” tenen recompensa: els donen alguna cosa que no havien demanat.

 

De retorn, dins una barca, un home negre resa de cara a la Meca, rodejat de xarxes, hams i boies fluorescents; un altre, ja net i mudat, mira la mar assegut a un norai prop d’on amarra el “Marco Polo”, vaixell de fons de vidre que passeja turistes; mira lluny, qui sap si enyora el seu mar del Camerun o del Senegal. Anam a donar molts anys a un amic. Casa que mira a la badia de Palma, d’aquelles d’un temps, d’un cert aire modernista, al jardí confronta amb la mar on un estol d’ànneres, colls blaus, xupen aigua de la ‘manguera’, les gavines són damunt les taules de surf amarrades a un mort; de nin, aquí mateix, record haver-hi vist dofins, virots i falcons marins, ara tot és un club nàutic sense fi, un vaixell devora l’altre. Hi trob l’apotecari Torrens, “Mama”, de Sa Pobla, a qui li faig contar per enèsima vegada quan va caure a la mar, nu, i el llaüt li partí tot sol...

 

L’endemà dematí al Bar Bosch m’assec devora un home tot tatuat que llegeix el Frankfurter Allgemeine; les dependentes de les botigues de roba fan taulades rialleres; un fiscal amb calçons color grana i el policia que el guarda; missers que preparen la defensa amb els seus clients; la taula dels “sastres” –et fan un traje amb un no res-, tertúlia minvat per l’edat. En fi, el frit i bullit de Ciutat, però amb calor. Una cantant de carrer fa una versió de Lou Reed (Walk on the Wild Side) en català!: “Ei! Fes una volta per Palma”.

 

Abans d’anar a la Colònia de Sant Pere m’atur a veure si el goteig funciona al puig del Càrritx. Després de kilòmetres de baladres a la mitjana de la carretera, en entrar hi veig al sen Toni “Murta” culejant. “Guaitava aquest redol, hi he de dur un poc de palla de faves, ton pare hi va sembrar cabeces de safrà, i les cabeces volen que, damunt, les tapin abans de sortir. Però ha de ser palla de faves, és com a negrosa. Ton pare em va fer un favor gros i jo pas gust de fer el que ell em va comenar, mentre sigui viu, i pugui, colliré el safrà i ens ho repartirem, si te pareix bé...”. El sen Toni  anà a ‘Bones Aires’ i va haver de tornar perquè la seva dona s’enyorava. Quan li pegava l’enyorança s’asseia a una cadireta baixa que li havia feta son pare, cordada de bova, i li espassava un poc. “Però va anar a més i ni asseguda, si no haguéssim tornat s’hagués morta allà. I allà és molt enfora de Mallorca. Ara viuen amb noltros uns néts del meu germà que han vengut a Mallorca. Com canvien les coses. Ara jo som el ric i ells “probes”.

 

Després de la marineta de Petra, per dins ses Comunes, arrib sa Colònia; na Xisca i en Mateu, són a la part que fa ombra la casa. Na Sophie, la cussa, enterra les molles de pa per dins les vinyes, que enguany van bones. Els xorics talaien una colla de menjamosques que arega els joves. Li coment al cunyat d’en Mateu que el vaig veure passejant Sant Pere per dins mar. “Pensa tu, trobàrem un sant i li penjàrem una bona clau a un dit, no sé qui deu ser, si sant Julià o sant Judes Tadeu...” Telefonen a na Xisca, un home es mor: “posau-li morfina; encara beu i orina, es morirà demà o passat demà...” Guait el caló dels Ermitans, una família ja aplega, es comença a pondre el sol. Els llobarros o els espets aixequen el moixó desesperat, pegant bots i esquitxos. Partesc cap a Ca los Camps, n’Emili ja torna, en bicicleta, amb la seva filla Jùlia. M’agrada travessar l’enramada que cobreix el camí de baixada, a una part les mates a l’altra els tamarells que fan una volta fins a l’aigua. Partesc nedant darrera en Tomeu que va alimentar els peixos amb una galleta d’Inca. Ja el coneixen i, de la vorera, es va formant la comitiva: fadrins, serranets, vaquetes, esparralls, salpes i sobretot oblades. Quan esfilegassa la galleta, quasi a la sortida de la cala, les oblades s’hi afuen. “Es curiós això de les oblades, quan les pesques, els dies que la mar fa sabonera, l’esca no ha arribat a l’aigua i ja l’han glapida; com deu processar l’ordre el seu cervell?”

 

Faig el mort una bona estona, surt i m’allarg damunt l’alga esperant el darrer raig, verd, del sol. Del bonisme passam a les revingudes del poder: del mascle damunt la femella, del president sobre els seus presidits, obviant diàlegs, la força com eina de convenciment: decidir és comandar? Poder, manar, conduir, dirigir, orientar, saber, voler... impossible cadència que se confon amb les ones de la badia d’Alcúdia. Sol post, la cala es buida. Pesquen els corbs marins dins l’aigua transparent.

__________________________________

IMATGE:  JOSEP TORRO

SA PUTA TUTA, MORTES MAQUILLADES I UNA MONJA ENCESA. Climent Picornell

jcmllonja | 02 Setembre, 2009 17:12

 

Sa puta Tuta, mortes maquillades i una monja encesa.

 

Climent Picornell

 

Sona, d’un LP antic, Bird on the Wire de Leonard Cohen, que ara deu cantar al Palma Arena; un caramull de llibres pendents de llegir -Temps Líquids de Z. Bauman, La ciudad mentirosa de M. Delgado...- per parèixer un home sabut; tanmateix m’atreu més el ròssec del divorci de Jennifer Anniston a Vanity Fair o els sostenidors de Megan Fox a Esquire... i, sobretot, em captiva l’acadèmia dels vespres. “Deixa els llibres i surt que avui són ses llàgrimes de Sant Llorenç i val més que estiguis defora que no tancat amb s’aire condicionat que és un constipador”. És en Joan Llubiner, la cama dreta tallada, però encara la sent com si hi fos. En Toni Vidal reparteix un poc de la seva producció, prebes, albergínies i tomàtigues. “No miris ses tomàtigues, són lletges enguany i aquestes són ses bones, sa puta tuta ha fet un maler; va entrar un poc l'any passat però enguany és un desastre i a ses de ramellet hi pega que és un gust”... La Tuta absoluta provinent de Sudamèrica enguany fa matx a fulles, tronc i fruit de les tomatigueres. I el producte d'esquitxar és caríssim. “Tot són mals, a ca magre tot són puces, i a la pagesia li passa això, ara m'han dit que en pega un als ametlers i els deixa secs... però secs. Abans feien rogatives, no sé si seria millor que tant d'esquitxar”. “ I si no esquitxes no culls”. “Sí, però tothom te diu, no està esquitxat això, com qui voler dir és més bo. O no?” 

 

“I per paga, ara han vistes serps per sa garriga que tampoc les havien vistes mai; les amollen els ciutadans quan se fan grosses, au a foravila!” Sa madona Dominera: “Vos ne recordau quan es capellà Pago tornà d'Hondures, dugué una pell de serp més alta que ell; es sabater Pasquet li va fer unes sabates per sa seva germana; per res del món duria es peus dins aquella pell, ses serps me fan molt d'assunto”. “Idò”, és la madona de s'Almudaina, “es meu veinadet, n’Adrián, un dia toca i me diu: ‘Ha visto’ -no sé quin animal me va dir- ‘en su corral?’ Jo me pensava que seria un aucellet o un moixet, pensa! va ser un dragonot de més de tres palms amb un capot com de peix, una "guana" va dir que era, les té dins unes gàbies, una li havia fuita, me va dir que no era verinosa, però si l’haguéssiu vista, entaferrada a sa soca des magraner que havia sembrat en Rafel meu al cel sia; ‘sólo quiere canónigos para comer’, em vaig pensar que li donava canonges per menjar”, aclareix, “és una herba...”  i se fa com a gràcia ella mateixa. 

 

A la rotllada hi ha un Sèneca que té resposta per a tot i un Galè que informa de les desgràcies habituals, les altres “hetaires”, fan una mitjana de vuitanta anys i duen el frit-i-bullit de què ara a les mortes les maquillen. “Aquesta que s'ha morta l'arreglaren dins es ‘bubul’, esperdanc!, arreglar sí, però maquillar, no s'usava això, feia com a rialles, els morros pintadets i els ulls com a sombrejats, en una paraula, jo no ho vull”. “I jo tampoc, pentinadeta, sa boca tancada, però res pus, un rosari, com sempre, no vull ara que me posin res per ses pipelles, només me faltaria fer aquest paperillo per devers es cementeri, au au au au...”. En Sèneca puntualitza: “Sí que se feia. Vos ne recordau de Sor Eulàlia, sa monja, se calà foc es vestit i amb tot es faldum aquell que duien ses monges baixava per s'escala des convent feta una teia encesa, idò dins es ‘bubul’, de cremada que estava, li maquillaren ses clapes de sa cara amb  cera”. “No me'n parlis”, és donya Pilar, lloritana, “m’hi dugueren a veure-la i no em vaig poder adormir pensant que em vendria a veure, tota un cremaió, durant molts d'anys dins es llit pensava si no me moc gens Sor Eulàlia no vendrà i ja me tens fins que m'adormia, estirada com un fus, per sa punyetera monja”. En Sèneca i el Galè treuen un altre embull: "Aquesta dona que me demanaves, era germana de Sor Eulàlia, el seu fill i la nora es mataren en cotxo i ella criava el seu nét. Un frare de sant Francesc li violà el nét aquest. Cercà venjança, o millor dit, justícia. Es frare li demanà perdó, aferrat per sa seva roba, de genollons plorant i gemegant li assegurava que n'estava penedit. Cansada de la comèdia li digué: ‘Fuig, veste'n, mai més tornarà a ser condret es nin per culpa teva’. La sang se li degué aclarir perquè després d'aquell encontre li tornava aigua, és morí...”

 

“Tot ha canviat molt. Ara sa meva nora m'ha dit que a Costitx tenen capellanes, una catalana i una belga, que diuen sa missa, ses lectures, donen la comunió, ho fan tot llevat de consagrar”. “Això és que no hi ha capellans a bastament. Però deu valer? Sa missa, si deu valer, i sa comunió deu arribar a s’ànima?” “A s'ànima, depèn de com la tenguis, neta o bruta, o grossa o petita”. “Vos ne recordau de l'amo en Toni Feleu des carreró de ses Trinxes? No returava, però xerrava com a rampellades, un dia demanà què era s'ànima, es mestre Mas li digué que era com una puça i que quan moríem se n'anava per amunt cap al cel, en Toni digué ben seriosament: ‘no m’agradaria morir-me en s'estiu, perquè s’ànima quan volàs per amunt segur que l'agafarien ses falsies, i si les passava, ses oronelles que van encara més amunt la glapirien, m'estimaria més morir-me en s'hivern’; ho digué dins s'escola i tots trobàrem aquelles paraules plenes de saviesa.” “Si val? Jo mir sa missa per sa televisió, i pas el rosari amb una cassete, fins ara que se va espanyar i vàrem anar amb sa filla a comprar-ne un de nou, però no cassette, com un disco petit, me compraren un aparatet i ara puc passar davant, o darrera, segons vulgui, i en mallorquí, els misteris de goig o de dolor... Ves sí que val!”

 

”Pots seure”, me diu l'amo en Marc, “ja sabem que els de Sant Joan tenim els peus grossos”. “Sí!  I podeu dormir de drets”, rematxa mado Antoninaina, que és de Sineu, “Mira-la-te en aquesta,  a Sineu veuen es gep dels altres i no veuen es seu...”  “Ara que deis de peus grossos –diu un servidor- fa anys era a una estació de tren a l’Índia, plena de gent, gent amb bolics, asseguts a la guitzoneta, uns amb aquells turbants disforjos. S’havia apagat es llum; un petit hindú no s’aturava de demanar llimosna a tothom, li vaig donar dues rupies, ‘mira’, li vaig dir al meu company , ‘du unes catiusques en forma de peu, amb dits i tot’. A la fi tornà sa claror: tenia uns peus de més de mig metre, enormes, espatarrants i eren els ses peus, res de catiusques”.

 

”Vatuadell, avui només xerrau de morts, cremats, i malformats” diu en Llorenç Pere-Morques mentre treu  l’ensaïmada trunyellada que li sobrà de Sant Llorenç... “En voleu?” Sa madona de Calicant diu que no: “S’ensaïmada a deshores me desana... per mor des greix".

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb