Climent Picornell

RUIXADES D'AGOST Climent Picornell

jcmllonja | 30 Agost, 2009 16:55

 

 

Ruixades d’agost

 

Climent Picornell

 

"Ha fet sa revetla abans d'hora". Efectivament, l'esperava des de principis d'Agost, però no arribava. A la fi, despusahir, entorn de la migdiada, com sempre, cresqueren ‘colfloris’ blanques en un cel blau, el dia era xafogós a més no poder, s'enfosquí i començà la traca. Vergues de llamp amb trons d’un so sec, com qui esquinça una tela de llista i els primers grans de calabruix començaren a rebotar en terra, eren com avellanes. Alarma general: hi ha roba estesa, llibres i revistes damunt les cadires i sofàs de la terrassa, finestres obertes... Tot d’una el calabruix se mescla amb gotes de pluja i amb un altre no res, després de protegir els cossiols mes delicats: la balquena d'aigua. A tota. Pel turó del Revellar, l'aigua comença a rajar, primer terrosa, feia temps que no havia plogut i arrossega pols i altres brutícies, continua una bona estona així, xocolatosa, call vermell, fins que als pocs minuts, potent, es fa un torrent i el carrer desapareix davall l’ímpetu del temporal sobtat. De les teulades davalla tot el que s'hi havia dipositat, plomes, branquillons, excrements d'aucells que queden espargits per les sortides dels canalons; amb dues o tres plogudes més s'hauran netejat i es podrà fer anar a les cisternes, com cada any, aigua del cel.

 

És com una actuació de la natura, com un “pase” d'una vedette esperada; tothom deixa el que fa i contempla l'aigua o s'espanta amb la tronada, algú suggereix desendollar televisions i ordinadors, més d'un es treu les sabates i es posa davall la brusca fruint del moment, en un instant queden xops. La cosa no dura més d'un quart d'hora, però han caigut prop de vint litres d'aigua per metre quadrat damunt un lloc on feia dos mesos que no hi plovia gens. Quan torna sortir el sol i desapareixen les torres de niguls del cel, els arbres, les mates, la garriga en general se'n temen tot d'una i ja van ufanes i més verdes, han reviscolat de l’estrès d'aquest mes tan sobrat.

 

No ha passat res que no passi els mesos d'agost. Uns anys al començament, altres a la meitat, o com enguany quasi a la fi. Ha banyat el paperí de les festes de molts de pobles –dels qui que no han posat l'engendre insuportables del plastiquí-, record alguns anys els cossiers del dia de Sant Bartomeu davall els paraigües pels carrers costarruts de Montuïri, o un any, nedant al safareig, ens banyàvem més per damunt que per davall... Enguany es torbava a arribar. Les pedregades del mes d'agost són un meteor constant des de fa moltíssims d'anys; hi ha notícies històriques dels mals causats a les collites -la vinya sobretot- i a les teulades, amb el seu acompanyament de llamps (ahir en va fer més de quinze mil, ben contats pels modern aparells); d'abans en tenim notícies més disperses; 26 agost 1874 mor un moliner de Costitx per un llamp; 26 agost 1671, els calabruixos eren com ous; 26 agost 1846, alguns feien més de 100 grams; 17 agost 1952, alguns eren com magranes; 26 agost 1967, algun pesava prop d'un quilo ( Vid: Climent Ramis, J. Miró Granada, Miquel Grimalt...).  He sentit contar que a Bangladesh, l'any 1986, una calabruixada matà més de 100 persones. 

 

A les dues primaveres, la d'estiu i la d'hivern, es quan s'hi concentren les calabruixades a Mallorca, i Agost és el mes amb més risc. La convergència de l'Embat -ben estudiat per Gabriel Alomar- a l'interior de Mallorca actua com a força ascensional -inicial, sempre- i en condicions d'una certa inestabilitat atmosfèrica es formen els grans ennigulats, cumulonimbus, que són els responsables de les calabruixades. El refranyer, pou de l'experiència popular, ho te fitat: “Per l'agost, bull la mar i bull el most”, el trob molt expressiu perquè una de les causes de les tempestes d'estiu és l'encalentiment de la mar. Durant l'agost és quan s'assoleixen les temperatures més altes, dies llargs, poc niguls, molta irradiació solar, i encara que és ver que “Per la mare de Déu d'agost a les set ja es fosc” o “Per la mare de Déu del llit, ja refresca a la nit”, o, un més radical, “Per Sant Bernat l'estiu s'ha acabat”, l'Agost és el mes més càlid, per la inèrcia tèrmica de l'aigua, superior a la de la terra, per la sensació de la humitat ambiental. “L'agost té set cares” he sentit a dir, ja que no sabem quan començaran les tronades, calabruixades i aiguats intensos, però sempre compareixen, com despusahir -20 litres en un  triangle que anava de Porreres a Lloret i Sant Joan, amb intensitats màximes de 150 litres per hora. Els protagonistes d’aquests mecanismes climatico-meteorològics són els niguls que van creixent amb una rapidesa visual, es veuen com es desenvolupen, primer són uns nigulets blancs, que van agafant proporcions gegantines, blanquíssims, cotonats, amb límits molt marcats (“colfloris”, “caparrots”, “cuculles”, “torres”) i quan el seu cim format per cristalls de glaç s'aplana agafa forma de “d'encruia de ferrer”. Els climatòlegs saben bé la seriació Cumulus humilis, C. mediocirs, C. congestus, Cumulonimbus calvus, C. Capillatus i incus.

 

La gent sol tenir poca memòria per a aquests fets, les estadístiques climatològiques ens retornen a la realitat. Vaig presidir un tribunal d’una memòria de recerca, “Anàlisi de l’observació instrumental del temps a les illes Balears 1860-1940” de Joan Barceló Trobat, un dels “homes del temps” de IB3, dos dels quals, ell i en Miquel Salamanca, són també professors de la UIB. De la memòria en voldria destacar  la relació fonamentada de Hermen Gorrias, Rafael Patxot, Eduard Fontseré, Inocencio Font Tullot o Josep Mª Jansà amb la història de la climatologia de Balears. Però sobretot, destaca Joan Barceló, el fet de que es posà en marxa durant els anys 30 i fins la Guerra Civil, el Servei Meteorològic de la Diputació de Balears, on hi tengueren a veure Andreu Crespí, Emili Darder i sobretot, Jordi Anckerman, amb una xarxa densa d’observadors. No estaria de més la seva recreació per part de les nostres institucions: un modern Servei de Climatolgia i Meteorolgia de les Illes Balears, ara ja sabem que amb tradició històrica.  

 

He pogut seguir on line la tempesta, gràcies a les estacions meteorològiques connectades a Internet, una trentena a Mallorca, que m'han informat, en temps real, de la temperatura, el vent, la pressió i sobretot del nombre de litres que ha fet. Alguns foros molt actius, com el Catmeteo permeten, minut a minut, estar informat de l'evolució d'aquests episodis, amb imatges recents, talment com si fossin caçadors de tornados.

 

Després de la tamborinada, la temperatura ha baixat de cop, de 32º a 22º, fa fresqueta. Les fulles seques tapissen els jardins, els bassiots perduraran un parell d'hores, els nins fan anar barquetes fetes amb tronquets per dins els rierols que encara ragen, el cel recupera el blau del matí. Ningú diria que fa una hora quasi no hi veien i les velles resaven ( “Santa Bàrbara va pel camp, / amb el llum de l'esperit Sant, / Santa Bàrbara que feis aquí,/ tres ennigulats veig venir: / un de trons, un de llamps i un de mals espants... ). És sent per primera vegada en mesos, després de la pluja, l’olor forta, quasi una sentor, de la terra banyada.

__________________________________________

 

IMATGE: Pere M. Carlos i Arnàiz 

 

 

 

 


ELS HOMES QUE SÍ ESTIMAVEN LES DONES, O NO. Climent Picornell

jcmllonja | 15 Agost, 2009 18:37

Els homes que sí estimaven les dones, o no.

 

Climent Picornell

 

Cabells curts. A na Francisca els falangistes li volgueren donar una bona lliçó, però com que estava prenyada –‘va plena’ va dir un d'ells- un altre suggerí que no li fessin beure oli de ‘ricino’ o li farien perdre el nin, o nina. S'ho pensaren i decidiren rapar-li els cabells. Tenia una bona monya i li tallaren de mala manera, amb quatre estisorades que la deixaren feta un llàtzer. Jo sé qui va ser el ‘barber polític’. Aquella dona se n’anà bramant, acollonada, pensant primer que la matarien, després que li farien perdre l’al·lot a potades: ‘encara n’he sortida bé’, va pensar. Tot perquè el seu home era d'Esquerra Republicana Balear, mestre d’escola, desaparegut feia setmanes. Entrada de fosca, per la porta del corral hi anà el barber, el de bon de veres. "Asseu-te i t’arreglaré aquest moixell que t’han deixat". “Te faran mal si ho saben” es lamentà ella. “Deixem estar, jo sé bé el que em convé”. Li deixà un capet ben talladet, a lo garçon, diríem ara. Tot el temps que li tallà, les llàgrimes banyaven la tovallola que s’havia posat per damunt les espatlles. ‘Gràcies Joan’, va sanglotar. Sempre va dur els cabells curtets, fins al dia que es morí.

 

Compartint ‘querida’. El meu padrí era un home de grans habilitats. Era capaç de fer anar els motors de gas pobre amb gasogen; hi posava fulles de figuera de moro, com a gas d’aigua que era, l’aigua de les fulles li donava alè: un sostre de fulles, un sostre de coc, un sostre de clovella, i així. De dos vaixells alemanys encallats al port –en temps de la primera guerra mundial- de cada quatre del seus pistons en feia motors de dos pistons per posar a les barques del bou; “El Faraón” fou una barca mítica que, fa dos dies com qui diu, encara els duia, fins que la ‘desguassaren’. El padrí em duia tots els dissabtes al baratillo, allà el que més l’atreia eren els rotlles de gent xerrant o discutint, ell parava l’orella. Sempre comprava alguna casta de ferro: un ferro tort, un altre dia un ferro dret, un altre un ferro rovellat, un de sisovat... no sé que devia fer amb aquells ferros. Quan acabàvem la volta anàvem a la farola de la Riba, despertàvem al faroler i, a peu sempre, fins al Born a cercar a Don Mariano al Club España. Llavors tots tres – havien estudiat plegats- i jo, anàvem a una casa devora els molins del Jonquet. Allà hi habitava na Mercedes. Me duien a una habitació del pis de dalt amb un gran finestral des d’on es veien les barquetes del port de Palma, tenia juguetes i llepolies. Al cap d’unes hores partíem un altre pic cap a ca nostra amb el tramvia. De més gran vaig lligar caps: el padrí compartia “querida” amb els altres dos, en Toni el faroler de la farola verda de la Riba i Don Mariano. El qui pagava era Don Mariano, però en treien substància el tres. Na Mercedes era una dona present, guapa i ben arreglada. El meu padrí devia tenir en aquell temps uns seixanta anys, guard d’ell el seu títol de capità de vaixell on posa: “Capitán de todos los mares”.  

 

Home de confiança. En Mallago sempre havia estat el seu home per a tot. De confiança. El posà d’administrador d’una fàbrica seva. De pagès espavilat a home de negocis, d’aquests que hi ha pels pobles que saben fer un dobler de qualsevol cosa. Ara viu amb la seva viuda. Li fa companyia, i és ver que dormen junts. Les filles d’ella no ho poden consentir, no ho poden sofrir, més exactament, però la dona el vol, i la rica és ella, i no té testament fet, i la llegitima és poca cosa per a elles. No ho fan. Ell està carregat de sucre i diuen que als diabètics els costa molt enravenar i alerta amb les viagres... però a la casa de massatges, amb l’excusa d’una ciàtica rebel, si li fan una bona feina empina un poc i a lo millor un pic cada dos mesos el fan córrer-se si li acaben el complet amb una mamada; d’aficar-la res de res, va massa blana la cosa. Un dia va caure de la taula de massatges i es va rompre un peu, i la “directora” patia per les conseqüències, no ho té donat d’alta, però ell és comprensiu i la seva dona, la del senyor, la que ell acompanya tan bé, ho sap i s’estima més que vagi per allà que ho coneix. A ella, amb un genoll de fibra de carboni i un pit tallat, ja fa deu anys, li agrada la seva companyia. El vol dur de museus si van de viatge i ell no hi vol anar. “On és això? Què és? Un museu, idò t’esperaré defora. I si té bar, no t’hauré d’esperar defora...” i ella el besa i l’agafa de bracet i l’entra al museu Thyssen-Bornemisza i ell fa mala cara i riuen...

 

Decisió ferma. Als sis anys vaig decidir que mai tendria fills. Perquè si educar-los era el que feia mon pare amb jo -sajar-me la corretja i donar-me pallisses- jo no en volia educar. Quan em vaig fer  més grandet els meus amics m’anaren diguent que no era això, però jo ja havia pres la decisió, i una decisió que es pren solemnement és molt mala de tornar enrere. Quasi com una promesa. Ja fa anys que vaig prometre a na Filo que em casaria amb ella. Tampoc en vol d’infants. I ho faré. No m’he compromès mai amb cap dona, i n’hi havia que m’agradaven, però a totes, arribat un temps, els deia que sí a estar amb elles, però no a casar-m’hi. Això ho he de fer amb na Filo. Pobreta, ara torna a estar molt malament, molt medicada. Hauré de ser el seu ‘metge’ fins que es mori. Els seixanta anys trob que és una bona edat per a casar-se. Sempre que pens amb na Filo i amb mi, com a parella, se me dibuixa el començament d'aquella pel·lícula de Hitchcock on es veuen només unes sabates blanques, després unes de negres amb tacó alt que pugen a un tren, fa veure que les quatre sabates es seuen juntes, una veu diu "Hola, com estàs?", però només es veuen les sabates...

L’ingenu idiota. Morí d’un càncer fulminant. Era un bon professor, s’entusiasmava amb la seva feina i els alumnes, també. Sobretot les alumnes. Un pic mort, en Joan Prunera, telefonà a la viuda. Es van veure al bar Cristal de la plaça d’Espanya. “Mira, Antònia, un dia en Julià me va mostrar una carta que començava diguent: ‘Julián eres un bombón...’ Ell, s’entenia amb alumnes. No tenia massa manies, ja ho vaig dir a la teva cunyada que t’ho digués, era una qüestió delicada pel departament, però la setmana passada me va dir que no t’ho havia volgut dir mai. Jo t’ho he volgut dir perquè així, ara que en Julià és mort, quan tornis a tenir parella i follis, sabent això, no tendràs remordiments”. La dona estigué una estona en silenci. Agafà el cafè que li quedava i li tirà a la cara. Abans de sortir, ella pagà les consumicions de tots dos.

________________________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

 

 

 

 

 

 

 

DE PROFUNDIS, L'HOMOSEXUALITAT, OSCAR WILDE I ELS AFORISMES Climent Picornell

jcmllonja | 03 Agost, 2009 22:24

 

De Profundis, l’homosexualitat, Oscar Wilde i els aforismes

 

Climent Picornell

Per al periòdic L’Observador del Pla de Mallorca he escrit durant anys una columna que vaig titular: “De profundis”. Era una conya als qui mantenen que la comarca del Pla és la “Mallorca Profunda”. Quan era escolanet, em feien cantar el De Profundis clamavi ad te... (“Des de les profunditats te crit; Senyor, escolta la meva veu”). La darrera obra que escrigué Oscar Wilde (1854-1900), la titulà, mirin per on, De Profundis. Una reflexió de la seva amarga època a la presó. Sempre arrib tard a les efemèrides, fins i tot a les meves. Wilde fa 109 anys que és mort. Fou novel·lista, poeta, crític, autor de teatre; la mare, escriptora, l’influí molt. Ja destacà a Òxford. Va ser un personatge excèntric, cabells llargs, extravagant, provocador i intel·ligent, autor teatral d’èxit, famós. A 1884 es casa i té dos fills. A 1895 va ser acusat de sodomia pel Marqués de Queensbury, pare de Lord Douglas, amb qui mantenia relacions homosexuals. En un procés sonat fou condemnat a dos anys de presó, de la qual en sortí malament, tan en l’aspecte material com espiritual. Se n’anà a París amb nom fals, on morí de meningitis el 30 de novembre de 1900. Poc abans es convertí al catolicisme. La seva novel·la El retrat de Dorian Grey, la direcció de la revista feminista, The Woman’s World, l’oberta defensa del socialisme ( The Soul of Man under Socialism), les seves obres de teatre, enginyoses, brillants, alguna representada per la famosa actriu Sara Bernhardt donen la talla del personatge. El seu De profundis, escrit dins la presó, per a alguns és un “pentimento”, per a altres una hipocresia, molt diferent al poema La balada de la presó de Reading, sentit i desesperat. L’any 2008 el seu nét Melvin Holland publicà El marquès i el sodomita analitzant els procés al seu padrí: “Era conscient Wilde de què es convertia en un màrtir de l’homosexualitat? Ho feu per arrogància? Per congraciar-se amb el seu amant, que odiava el seu pare, o per enllestir una fenomenal obra de teatre, amb un final amb presó?”

 

Malgrat la seva esperpèntica conversió al catolicisme, l’església, catòlica, l’havia maltractat sempre, fins que aquest mateix juliol, L’Osservatore Romano, quasi el Butlletí Oficial del Vaticà, dedicà unes paraules d’elogi a Wilde que han estat interpretades com un canvi de rumb vers l’homosexualitat; deia L’Osservatore Romano: “Wilde sempre cercà la bellesa i la bondat de les coses, però també cercava Déu; fou un home afortunat, els seus treballs no han estat oblidats”. Els vaticanòlegs ho interpreten com que l’església marca una nova fita amb l’homosexualitat, allunyant-se de la seva persecució visceral i reduint els límits a l’oposició als matrimonis homosexuals. Tot i que el Papa, aquest desembre passat, parlant de la defensa de la natura, deia: "És necessari que hi hagi alguna cosa, com una ecologia de l’home entesa en el seu just sentit. Aquesta ecologia humana es basaria en el respecte dels gèneres, masculí i femení, que formen part de la naturalesa”. Alguns col·lectius homosexuals interpretaren aquestes manifestacions com que l’existència de gent gay era una amenaça per a l’existència humana major que els desequilibris ecològics. Fins aquí el fil del De Profundis.

 

Oscar Wilde fou un extraordinari generador d’aforismes. El diccionari ens guia: “Un aforisme és una sentència breu i contundent, però al mateix temps reflexiva, que cal interpretar”. Sinònims (sensu lato): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, sentències, dites ...” En tot cas han de ser breus ( Un aforisma ben fatto sta tutto in otto parole, Gesualdo Bufalino), han de tenir voluntat didàctica o crítica i desfermar una certa sorpresa. Frega el joc de paraules i la poesia. Com diu José Biedma: “són una ferida en la pell del discurs, una fissura on entreveure la complexitat”, a través de la paradoxa, del sarcasme, de l’acudit amb ironia. Vet aquí una desena d’aforismes d’Oscar Wilde, per fer de contrapès a la ridícula exoneració pel Vaticà, quasi tan ridícula com la de Galileu fa uns anys: “Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. / Les preguntes no són mai indiscretes. Les respostes, de vegades sí. /  M’agraden els homes amb futur i les dones amb passat. / Una idea que no és perillosa no mereix de cap manera el nom d’idea. / Els homes que intenten fer alguna cosa pel món són sempre insofribles, però es tornen encantadors quan el món fa alguna cosa per ells. / Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern. / El vell ho creu tot; el de mitjana edat ho sospita tot; el jove ho sap tot".

 

No fa ni una setmana vaig encontrar, Joan Guasp i em parlà del seu darrer llibre d’aforismes, Animus Iocandi (Edicions de Can Sifre), que presentarà dia 20 d’agost a les 20 a Consell, al Jardí de Ca sa Madona. Surt a rotlo el seu “Museu de l’Aforisme”, un museu virtual on hi habiten aquestes figures, entre literàries i filosòfiques i que tan bé han practicat B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken… fins a  A. Einstein, H. Hesse o F. Nietzsche. Surten, dins el nostre panorama més proper, Joan Fuster i Guillem Frontera amb les seves Bombolles de sabó (“Amor? A veure qui la diu més grossa”). Acabam parlant de l’aforisme com a remei curatiu de l’esperit com ha provat de fer Giorgio Nardone ( La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos), “amb el mínim esforç obtenim el màxim resultat, aconseguim que el pacient obri de cop una finestra a una nova realitat”. Només tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” ( Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).

 

El gran perill dels aforismes és que acabin fent-se famosos, que es vulgaritzin i perdin la força i el sentit que tenien o que s’usin amb un excés de transcendència, “moralina” i engolaframent. Woody Allen i Groucho Marx se’n foteren d’això darrer. Des del meu turó guait per la finestra la calitja, on s’hi projecta l’ombra prima d’una atzavara seca, llarga i enorme. La mola del Fangar i el puig de Santueri es confonen, llunyans, per damunt les teulades del poble. Pens en aquesta divagació sobre el De Profundis, com una teranyina d’estiu, obrint el Bestiari de Joan Fuster:  “L’ovella diu al llop, quan es troba a punt de ser devorada: I si en parlàvem una mica del sentit de la vida?”

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb