Climent Picornell

PROFUNDES SUPERFICIALITATS SOBRE CLÀSSICS CONTEMPORANIS Climent Picornell

jcmllonja | 27 Juliol, 2009 09:39

 

Profundes superficialitats sobre clàssics contemporanis

 

Climent Picornell

 

Cada estiu me toca anar, no hi duc cap quimera, a alguna cosa social d’aquestes on hi ha gent sabuda, i se’m veuen les llacunes culturals. Enguany m’havia preparat, donant-me un llustre ràpid per sortir-ne airós. Havia estudiat Una  breu història de quasi tot de Bill Bryson i el Curs de filosofia en sis hores i quart del polonès Witold Gombrowicz, autor del Diario Argentino. M’havia après alguns oximorons per fer boca ( profunda superficialitat, arqueologia de la quotidianitat, clàssic contemporani) i anècdotes culturetes: Ludwig van Beethoven va morir intoxicat de mercuri, li agradaven amb excés les truites de riu, i en menjava moltes, els rius ja anaven contaminats de la merda de la revolució industrial... Fins i tot havia traduït al català Oscar Wilde ( Tots els homes maten el que estimen,/ que ho escolti tot el món,/ uns amb  amargues mirades,/ altres amb paraules trempades; / els covards amb les besades, / els valents amb les espases!). El sopar del vernissatge  –la meva amiga és la metgessa del galerista- va derivar sobre si el model de ciutat d’Aina Calvo és un model, si Jaume Matas acabarà davant el jutge, si el turisme s’esfondrarà  per la crisi –“sí, la crisi-ninja” diu un dels més joves-, si UM surarà, si ja havíem llegit Stieg Larsson, si la pastilla contra l’ejaculació precoç funciona  -algú retreu el cas del binissalemer que se’n dugueren a Son Dureta quan feia un dia que estava enravenat- , si el xuetes feien sabonera quan es rentaven, tesi per destriar-los inequívocament, ho mantenia un d’ells, sorneguer i cansat del tema plantejat per un americà que, fins aquell moment, mantenia que Condoleezza Rice, la ministra negra, era la “dominatrix” d’en Bush i tenia la culpa de tot...

 

El sopar, poc a poc, va agafar un viarany quasi monogràfic sobre Miquel Barceló, el pintor felanitxer, de qui ara es mostra la seva obra primera, fins a la Documenta de Kassel ( Barceló abans de Barceló 1973- 1982). Tothom hi va ficar cullerada, fruit de l’admiració, manifesta, covada o negada, del desconeixement, de l’alcohol, de la figurera...  Li ve de sa mare això del dibuixar, ella feia unes aquarel·letes, son pare era més desbaratat i més actiu, més manager, era defensa, tenien un forn...” “Pel que ha fet a Ginebra s’han generat una rierada d’opinions negatives, per la doblerada, devia estar preocupat”.Es podria fer un llibre de com es generà i com acabà l’afer de la capella. Qui tengué la idea, qui ha pagat, qui ha quedat com un porc...” Surten noms -Mendiola, Sureda, Gambús, Úbeda, Llabrés, Conrado, Serra, Mesquida...-. “Interessant! És com fer història social de l’art, jo en vaig estudiar amb Arnold Hauser i Georg Lukács,” diu una senyora amb vestit de tul i sostenidors negres. “En Maikel Figaseca conta que el va anar a entrevistar devers Sa Calatrava, vivia a un xibiu, només hi havia una entrada, darrera una cortina un llit, hi recorda una dona grasseta... abans de triomfar.” “Sa veritat és que digué que no al Rei, perquè ja havia quedat amb els seus amics… té collons!” “He sentit contar no sé què de la compra del forn a Vietri sul Mare”. “Ell és el model del Crist, ell, agnòstic, que no va anar a la missa… pareix que ni fet aposta, això vulguis o no atraurà més gent…” “És l’èxit del marketing, talment com l’efecte Guggenheim, molts amics catalans, bascos, m’han demanat per venir a veure això de Barceló”. “Jo hi vaig acompanyar un subdirector d’un diari de Madrid, va dir: Es la capilla Sixtina de la modernitad”. “Homo! Ni tanto, ni tan poco!” Un felanitxer famós: “No m’agrada gens; hagués destrossat la Sainte Chapelle? I això que el conec i l’estim...” “Té cosa, sa veritat. És com si ho mirassis tot des de tres metres davall la mar i la terra, quan la llum comença a minvar…” “Vols que te digui! Me pareix una falla, cartró-pedra, ho va dir ma mare quan li vaig dur”. “En Tino Alomar hi va posar els primers doblers quan era conseller, no sé ni si el convidaren, en Matas va fer tot el paper.” “Aquesta setmana he anat a La Seu cada dia” conta una dama misteriosa i lànguida, “el dilluns, cel ennigulat, la missa a la capella d’en Miquel “...i Déu feu el dia i la nit, i ho trobà bo...” tan bella la metàfora, tan lluny de la misèria catòlica. Laudate Deum omnes gentes... He volgut veure, cada dia, com funcionava. Tènue, la llum, com una cova, peixos, fruites, calaveres. Dreta damunt la banca he arribat fins a un ham de curricà enorme: és impactant.”

 

Sent de lluny: “Jo el vaig descobrir –i ara, no vull haver-lo descobert- el vaig agafar de Neon de Suro, això era el 78, de tots aquests que li van darrere, no hi havia ningú”. Un metge, bon melòman: “A un monument tan important hi han d’entrar amb peus de cotó. En Barceló s’ha passat. Ha fet una gran carcassa, ha volgut deixar la seva empremta dins la Seu, és una falta de respecte.” “Però ha dui sort el puta!”, intervé un pagès il·lustrat i ric que fa temps que compra Barcelós,  “i te diré per què: s’ha clivellat. I a través del clivells s’hi veu la imperfecció. Sense clivells no seria aguantador”. “Li sobren tres quartes parts, hi ha massa coses amuntegades...” “La seva obra és un contrapès massa fort, en Gaudí hi va fer una intervenció mínima, estricta: Barceló no ha sabut fer de Gaudí”.  Un altre, que fa veure que el coneix molt: “Me va cridar: Te vull mostrar el que he fet. Volia posar uns tapajuntes. Pensa tu! -li vaig dir- que se vegi, saps, aquella ona que comença amunt; un tapajuntes!”  Una dona grassa, guapa, sentencia: “Però és ver, ell té un do...”  Torna a insistir nerviós un home prim tot vestit de blanc de cap a peus “...no vol anar a la missa prèvia a la inauguració de l’encàrrec? A qui li interessa si és agnòstic? Si aquell és tal o qual, quin puta país!”. “Deia Llorens Artigas que quan a Miró li feren l’exposició al Pompidou, amb el president, en Malraux, la nata i la crema de França, de França!, donya Pilar li deia -estaven tots dos darrera una columna, com amagadets- hauríem de sortir... Això és humilitat, que no vol dir no ser grans artistes”. “Li donaren el Príncipe de Asturias: no li tocava, és massa jove.” “Però en Miquel ho fa aposta, queda malament amb qui li interessa, sap agraviar”. “Els qui el feren per amunt, Leo Castelli i Bruno Bischofberger, saps qui els hi va presentar? Yvon Lambert. I qui li va presentar Yvon Lambert?” “És difícil de dur l’èxit. I l’èxit dona doblers i poder, però s’hi ha de posar un límit, idò en Miquel Barceló no té límit, i en té molt de poder. Ara, és ver, és un seductor...”

 

Vaig voler dir cosa, no me serviren els llibres estudiats, vaig dir que el coneixia un poc, que hi era un dia que donava indicacions per fer els vitralls ( un canonge de la Seu diu les “radiografies” i espera que li riguin la gracieta). Una bleda (runner), cabells vermells un poc agée, postil·la: “Es poden cremar VanGoghs o destruir Barcelós que devora la bellesa d’una flor no s’hi poden comparar”, mentre reparteix targetes de la seva oficina de Ioga Nidra. Fondes superficialitats de les nits d’estiu.

__________________________________

IMATGE: "Bonjour Monsieur Courbet" o "La rencontre" (1854) de GUSTAVE COURBET (1819-1877)

 

 

EL MIRALL I LA FI DEL PAPER Climent Picornell

jcmllonja | 21 Juliol, 2009 13:57

 

El Mirall i la fi del paper

 

Climent Picornell

 

En aquests temps que corren, les fites positives s’han de brufar, sobretot a un país com el nostre on la perseverança, tenyida de resistència, demana -de tan en tan- petits èxits per elevar la moral. I que la revista El Mirall hagi arribat al seu número dos-cents ho és: una finestra al món, un mirall que reflecteix ca nostra. Dia 16 a l’Espai Can Alcover, la casa que el poeta donà a l’Obra Cultural Balear ho brufarem. Hi estau convidats. (Cada pic que vaig a Can Alcover m’agrada pensar que és l’acabatall feliç del que creia seria la tomba de l’OCB, una cosa com La Trapa i el GOB: cal tenir esment amb aquestes donacions o compres a baix preu, solen comportar-se com a “regals enverinats”). Vaig ser el director dels setanta primers números d’aquesta publicació, que tenia, i té, com ideari la defensa de la identitat, la promoció de la cultura, la salvaguarda del nostre patrimoni artístic i ecològic, un pont per a la incorporació de la cultura universal a la llengua catalana. El nombre zero va sortir el gener de 1987 amb portada de Jaume Falconer. Havia de ser la nostra petita col·laboració al bastiment d’una premsa pròpia, conscients que no tenir-ne era condemnar-nos al silenci. Era uns mesos després de l’explosió nuclear de Txernòbil  ( Tords amb radioactivitat a l’heura, s’hi titulava un article). Els mitjans de comunicació en català eren migrats, tret de les fidels publicacions de la nostra  Premsa Forana. Nogensmenys TV3 havia iniciat la seva singladura, Eliseu Climent havia tret el setmanari El Temps...  La cosa ha variat. A un editorial d’El Mirall posava messions perquè es fes, ràpidament, un diari en català a les illes, alguns ho trobaren un desbarat; avui el dBalears és una realitat, modern, premi al millor diari dissenyat d’Europa. VilaWeb pot servir d’exemple dels portals en català a Internet.

 

El panorama, deia, ha canviat i la societat de la informació fa plantejar-se noves qüestions que sobrevolen els mitjans de comunicació. Dues sobretot: desapareixerà el paper com a suport de la informació? I, té qualitat informativa tot el que circula per la xarxa?  Molta tinta i molts de bits s’espargeixen sobre aquestes qüestions. De moment no desapareixerà, i  a més, sempre hi haurà coses de paper (un japonès acaba d’editar una novel·la d’horror en rotlles de paper de wàter; vaig comprar la Bíblia de Gutenberg -el primer llibre editat al món- imprès en torcaboques...). Però la fita dels 25 anys que posà Bill Gates, Rupert Murdoch, l’amo de News Corporation un imperi de diaris i cadenes televisives, l’ha rebaixada ferm: “D’aquí a 10 anys crec que quasi tots els diaris seran digitals”. Sap de què parla, és el seu negoci. No hem de pensar en el paper de la premsa de paper a la manera antiga, aquesta, després d’encarar les noves tecnologies com a competidores, ha sofert un fort procés de convergència, i de convergència digital, que configura un paisatge mediàtic on els mitjans usen diverses plataformes i s’alien entre ells degut als desplaçaments constants dels consumidors. La incertesa és constatable ja que tot s’ha fet amb gran rapidesa. Robert Darton, director de la biblioteca de Harvard, es demana “que passarà d’aquí pocs anys a la vista d’una meravella com Google?; de l’escriptura al còdex (4300 anys); del còdex a la impremta (1150 anys); de la impremta a Internet (524); d’Internet als cercadors ( 20 anys); dels cercadors als classificadors ( 7 anys); dels classificadors a.... (?).” Tornant al paper, Harold Evans ex director de The Times creu que la gent llegirà el diari al seu web però també que el rebrà, pagant, i el s’imprimirà ell mateix, en paper naturalment, suprimint els costos més elevats de les empreses: la distribució i la impressió.

 

L’altra de les grans problemàtiques és saber fins a quin punt Internet ha provocat un terrabastall en els continguts veraços de la informació. Juan Luis Cebrián ( El pianista en el burdel): “ja l’aparició dels mitjans audiovisuals causaren en el seu dia una considerable alarma entre els diaristes i els seus empresaris, però era diferent, ara per Internet hi corren notícies, rumors, enganys i fantasies que s’entremesclen i s’ofereixen gratis”. Tornant a Evans: “Internet ens endinsa en una edat daurada del periodisme, és més fàcil trobar coses noves... en mig de tones de fems!” Tanmateix Manuel Castells es reafirma: “a la xarxa totes aquestes figures comunicatives ( blogs, Facebook, MySpace, Twitter, YouTube...), dins les seves limitacions, ens posen, però, la base tecnològica per a una mobilització més autònoma, una xarxa de relacions que ens permeten la gran experiència de les llibertats compartides”.

 

Els mitjans de comunicació en paper i en català, també han convergit, primer cap al seu lloc d’Internet, altres instrumentalitzen portals més actius, alguns sense paper, dels quals n’han sorgit alguns a Mallorca, a la part forana els millors. Hem de veure les noves tecnologies com aliades, diu Mercè Molist, amb l’exemple dels blogs, “la blocosfera catalana, molt activa, s’ha d’aprofitar com un forat clau per als mitjans de comunicació en català”. El català a la xarxa té bona salut, ho he dit diverses vegades, a la Viquipèdia per exemple, i s’hi ha de ser (YouTube té cent milions de descàrregues diàries, quasi res!). Ara la publicació és viable sense grans inversions, i no és massa entorpida –és un dir...- pels estats i les grans empreses privades, la nostra llengua pot aprofitar aquest potencial. Ja sé que es continua veient, en gran part, la televisió que entra per antena, ara en TDT, juntament amb els diaris de paper continuen com la via informativa  preferencial, alguns gratuïts. Però vèncer els enormes costos de l’edició de paper i de la distribució per arribar al consumidor final, és el quid que la xarxa solventa bé i a bon preu. Tothom s’espavila, vegeu Edi.cat, el primer portal de descàrregues de llibres en català, creat per tres bones editorials ( Angle de Manresa, Cossetània de Reus i Bromera d’Alzira, prest n’hi haurà una de Mallorca), en el mobypocket es poden descarregar el seus llibres, el darrer Llibreta de Pequín (cinc euros) de Vicenç Partal, només en format electrònic. No pateixin els fetitxistes del paper: Cafescribe una distribuïdora on-line francesa regala una ferratina que fa olor de paper vell –com de floridura-  que hom pot ajuntar al seu lector de llibres i tenir la impressió de ser dins una biblioteca. Amb aquests canvis, encara deu ser cert com deia el genial i menystingut McLuhan: The Medium is the Message ( el mitjà és el missatge)? Un lapsus acabà convertint-ho en The Medium is the Massage ( el mitjà és el massatge).

 

El Mirall ha arribat al seu número dos-cents, en paper. Més de cent dossiers monogràfics, milers d’articles diversos... Parlant de miralls que ningú no s’enlluerni, les efemèrides han de servir per fer balanç, adequar-se als nous temps. Sé que s’ha repensat el projecte, amb nou disseny, es vol penjar la revista  a Internet, fer-la més interactiva amb els lectors, engrandint el seu espai comunicacional. El Mirall és un producte consolidat, una revista de cultura i societat, de crítica i de reflexió sobre problemàtiques latents. Un projecte articulador de la nostra societat civil.

 

 

 

BALTASAR PORCEL, ELS LIMFOMES I LES BALEARS MENORS Climent Picornell

jcmllonja | 07 Juliol, 2009 16:42

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

 

Baltasar Porcel, els limfomes i les Balears menors

 

Climent Picornell

 

Acabava de llegir Crónicas del linfoma del periodista d’ El País José Comas, on relata la seva lluita fatal, quan em comunicaren la notícia: Baltasar Porcel havia mort, a causa d’un rebrot del seu. M’explicà, al Baluard de Sant Pere,  que l’havien operat i era molt optimista. No li vaig voler dir que mon pare hi morí i el meu cosí, també. Mon pare d’un Limfoma No Hodgkin, i el cosí d’un Hodgkin, d’aquest quasi tothom se’n cura, però només quasi tothom… Un de cada tres homes desenvoluparà un càncer en el futur, i per bé que els avenços són espectaculars, el cranc devora vides. No faré un memento amb dosi mortuòria epidemiològica, encara que, particularment, m’interessà com encarà i contà Baltasar Porcel -un home optimista per damunt tot- la brega amb la malaltia, la recaiguda aquesta primavera. Ho acceptà amb un to vitalista, com era ell. Tot ens ha d’interessar. I a un servidor, Baltasar Porcel me va interessar ja fa temps. Conec molta de la seva obra, i llegia sovint la seva columna diària, lector com som de La Vanguardia, herència del meu padrí, qui subscrit amb altres tres, la pagaven conjuntament. Molts de pics no coincidia amb la seva posició, però m’agradava el vessant de polemista abrinat.

Quan he sabut que era mort, he anat a cercar el primer llibre seu que vaig llegir, l’any 1968: Viatge a les Balears menors. Conformat a partir de vint-i-un llargs reportatges, és un llibre unitari. L’he triat per fer-li un petit homenatge, un article manllevat, amb textos seus, una antologia mínima. No és un llibre menor en el conjunt de la seva l’obra, no. De Porcel hi ha poca cosa menor, a qualsevol article sorgia l’espira de la seva factura. Quan el redactava, ens van presentar a Eivissa –crec que va ser Marian Albero- jo hi era amb en Pepin Vives, digué, fort: “Hi ha hippies mallorquins!” El veig, com si fos ara -encara no duia els cabells llargs, però en tenia molts i negres, barbonet i ulleres gruixades de pasta-, han passat més de quaranta anys. Viatge a les Balears menors, és ple de poesia, de realitat, descripcions magistrals dels tons del paisatge, de fets arreplegats per Eivissa, Formentera, Menorca, Cabrera i Sa Dragonera. L’exemplar és ple de rebuts, trossos de diari, marques i textos subratllats.

 

Eivissa.“Primer, tot és blau, un blau dens i sensual que sura com una boira, fantasmagòric i brillant, i cobreix eternament la badia. Damunt la mar morta davalla una gavina, sinistra dins la penombra.” “Un mariner esdentegat, calces curtes cantusseja: A l’havana jo tenia / A l’havana jo tenia / un guacamaio mig mort…” “Cárdenas las murallas / Hincándose en su piedra / Trémulas alcaparras… ( Enric Fajarnés )”. No hi manca el capítol dedicat a Economia i Turisme, ja emergent, però Eivissa era, encara, com sempre havia estada. “Canten els grills i les cigales, a vegades bota una llebre, els camps solitaris. Una dona,  arrugada, enforna pa. Un home cava, molt lentament, la garangola d’una prunera, perquè si cauen quatre gotes les aplegui. Fa un cigarret de pota, pudenta, un cigarret prim. Lluny, passa un carro carregat de palla. Se succeeixen els turons i les marjades, illa endins, sense un ànima, desèrtics.”

 

Formentera. El primer pic que vaig anar a Formentera va ser a bord de la “Joven Dolores”; Porcel dedica una part a les barques i vaixells que el traslladen d’una illa a una altra: vaixells i mar, dos grans leits-motivs. “Un home gras, formenterí, cara groguenca i esguard compungit, explica a un mariner del correu que ve de cal metge, que té icterícia, i que la seva sogra no és sofridora. Una monja mira a terra, hieràtica, amb una cartera negra i inflada damunt la falda.” “Sura per l’illa una aroma intensa de saladina i de marisc. Per davall els grans pilars del carregador de la sal, la mar fa un bleix gutural, prolongat.”

 

Menorca. “I Maó al fons, encastellat. El vaixell atraca. Arriba esmorteït, un campaneig. L’únic veler que hi havia en el port salpa carregat de caixes buides de coca-cola i enfila la bocana, tot solcant l’aigua morta. En el moll, la gent s’abraça, criden. El dia és efectivament xafogós.” Pierre Monbeig, el geògraf francés, o  Vargas Ponce són exemples dels autors que va consultar per a la documentació; en el fons és un gran llibre de geografia, física i humana, sedassat per “l’escriptor més sòlid de la seva generació”, segons diu Josep Pla, a les solapes. “El problema de la insularitat provinciana, però, ha fet també els seus estralls damunt els menorquins, com sobre els balears tots. Durant el Dinovè l’illa resta marginada, provincial, perduda, i la seva vida es cargola sobre ella mateixa. Millor: sobre el més feble i esquifit d’ella. És quan es va estenent l’idealisme moralitzador i la susceptibilitat malaltissa que congrien els petits grups humans tancats dins llur closca”.

 

Cabrera. “La ‘Colom’ navega, segura i poderosa. Jo sec a babord damunt un sac de patates i, en alguna capficada imprevista de la nau, rebo una ruixada de gotes gelades.  Diu el patró Burguera: De vegades navegant, de cop veus que et segueix una tortuga, nedant lleugera. Si la pots pescar, la fermes per una pota i la tens en remull el temps que vols, fins que un dia en fas un bon estofat. I no n’hi ha de teca, en una tortuga!” Esmenta els soldats francesos ( “ Nous pouvons chanter à la ronde / que la paix nous ressuscita; / car on revient de l’autre monde / quand on revient de Cabrera.”) preludi d’un llibre futur.

 

Sa Dragonera. “Les aigües del Freu són inestables i de vegades s’arboren en empenta violenta. Aleshores llur blau esdevé aspre, cobalt. …van a esberlar-se contra diverses roques: l’illot del Pantaleu, rodonenc i bombat com un pa de pagès; la Mitjana, pedra plana i fosca, corcada per les aigües; els esculls Calafats vetllant i encerclats de bromera blanquinosa.” “La costa oposada, en el vessant que dóna a mar oberta, és tota penya segat. Un tall feréstec, rogenc i negrós, amb forats on hi niuen coloms mariners i gavines de crit bestial.” “Una quadrilla de sargantanes fuig, zigzaguejant. N’hi ha de petites, de la grandària d’un dit, i de grosses com un pam. Són d’un verd jove, clar i lluent.”

 

Vaig tenir, uns anys, una casa a la font dels Morers, entre S’Arracó i Sant Telm. A la platja, mig en remull, petarem la xerrada alguns estius. Uns temps en què un capellà construïa apartaments devers Cala Conills. El coll dels Escairats, Can Tomeví, la Trapa abans que el Gob la comprás, la torre de Cala En Basset... Els difunts sota els ametlers en flor, amb la perspectiva d’Andratx per la carretera d’Estellencs, darrere el cementiri camí de la Coma Freda; redols que formen part del paisatge andritxol, que incorporava, sense estridència, a les seves narracions. Vull ressaltar el gust que m’ha fet passar llegint coses seves; i el que encara passaré rellegint-lo. “Salta un peix, argentat. La barca travessa el deixant d’un veler, curull de càrrega, fins a la coberta. Un dels seus tripulants crida alguna cosa inintel·ligible, tot agitant la mà. Jo faig igual. Em sento tremendament feliç”. Mort, però també epifania: la màgia dels escriptors, bons.

_________________________________

IMATGE: MAPA DE L'ILLA DE SA DRAGONERA  (J. Gómez Imaz, 1892)

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb