Climent Picornell

HISTÒRIES RECENTS DE TURISME I D'HOTELERS Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juny, 2009 14:28

 

Històries recents de turisme i d’hotelers

 

Climent Picornell

 

Tenc encara per llegir el nou Llibre Blanc del Turisme de les illes Balears. Cap a una nova cultura turística (2009), 427 pàgines denses i un llistat d’especialistes enorme. Vint anys després de l’altre Llibre Blanc del Turisme (1987), i quaranta des del primer llibre blanc (més aviat negre): Anàlisis Socio-económico de la hosteleria en Baleares (1969), Sindicato Provincial de Hoteleria y Actividades Turísticas, un text bàsic, redactat quan l’oferta creixia un 20 % anual.

El turisme a Balears, amb els seus hotelers, és també tema d’història. I aquesta sol ser implacable. Els classificàrem en hotelers de tradició, hotelers d'oportunitat, hotelers de cadena... i en el seu currículum hi marcàrem el moment clau de la seva internacionalització. El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: Los visionarios del Caribe (2009), de Mario Morales i Juan Luis Ruiz Collado, dos excel·lents informadors de turisme, que expliquen la feta per boca dels seus protagonistes. Gabriel i Sebastià Barceló –aquest darrer traspassat fa poc- obren la saga, amb la invitació del misser Damià Barceló, un hispanista inveterat, a Puerto Rico; però fou una visita a la República Dominicana qui els posà en contacte amb Playa Bávaro. Són històries de vida, interessants, com la de la gallina que li fuig a Sebastià Barceló, i era el seu dinar... A l'any 1985 obren el seu primer hotel: Barceló Bávaro. A 1985 Gabriel Escarrer obre el Melià Bali a Indonèsia, són els dos trets de sortida pels Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu –entendridora la visió del jove Riu visquent dins un contenidor-, Fluxà, Matutes, Piñero i darrera ells molts d’altres. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als Tour Operators, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada.

 

Ara bé, l’acció dels empresaris balears invertint a l’exterior té més lectures; de la triomfant -empresaris fets a sí mateixos escalant posicions en els rànkings de les empreses transnacionals hoteleres-, fins a la crítica, -el què han guanyat a Balears ho duen a fora i se’n desentenen d’aquí-, lectura ràpida que coincideix amb els seus comptes de resultats, on les Balears ja hi 'compten' poc, o menys. Hi ha també la lectura que fan alguns acadèmics, similars a la de Joan Buades a Exportando Paraísos. La colonización turística del planeta, (2007) o Do not disturb Barceló.Viaje a las entrañas de un imperio turístico (2009), presentat fa poc. Una lectura eco-marxista, per dir-ho aviat, amb J. Martínez Alier, J.M. Naredo y “El Roto” com a cites d’autoritat. Es ve a dir que els Països Catalans han esdevengut un superpotència turística global; el turisme, i la hoteleria en concret, són un imant per al “turbocapitalisme”; al seu entorn es van desenvolupant inversions en telecomunicacions, finances, immobiliàries, línies aèries... Les Balears passen de ser una colònia a ser un agent de l'imperi globalitzat.  Amb tot, la sortida a l’exterior dels hotelers, té efectes al Carib de “balearització” més enllà de les Balears; el seu producte majoritari es pot dissenyar com un ressort turístic de luxe, amb complex residencial, golf, spa, port esportiu, shopping mall, etc... Es posen en qüestió i sota anàlisi les llums i les ombres de la construcció d’aquests nous paradisos turístics, sense faltar-hi la referència als 'paradisos fiscals', metafòricament anomenats “platges de l’economia real”. No conec en profunditat les publicacions d’aquest grup de treball, tot esperant ben aviat la tesi doctoral d’ Ivan Murray.

 

Dues històries hoteleres recents admeten també més lectures, al recer de la història: el decret Grimalt i el cas del grup Barceló i el palau de Congressos de Palma. El decret Grimalt (en turisme es personalitzen els decrets, recordin els decrets Cladera, o el Nadal ) suavitzava les condicions per poder fer obres a l’estiu. Es queixaren els hotelers que no es poden fer renous a les zones turístiques. Com un llamp, es va capgirar. Aquí, el motor de l’economia, el “sector” per antonomàsia, no tolera que es molestin als turistes. Ai, si la diligència que han tengut amb els hotelers, la tenguessin amb tots els ciutadans, altre gall “no” cantaria, i sinó escoltin els del barri de La Llonja  i plaça de les Drassanes sotmesos a l’stress del renou de l'oci nocturn. Sobre la redacció d’aquest decret hi sobrevolaven un parell de torçabraços: el del conseller de Turisme Miquel Nadal (UM) contra el seu commilitó M. A. Grimalt conseller de Medi Ambient (UM), possibles rivals a la presidència d’UM. Tot pot ser. Però n’hi trob més adient un altre: hotelers contra constructors. Aquest sí que és un debat que ve d’antic. L’ecotaxa representà la posada de llarg dels hotelers com a força de pressió, élite de poder, contra els quals val més no armar guerra. El president Antich ho aprengué i ho apuntà. Amb el president Cañellas haguessin guanyat els constructors i el decret Grimalt, o similar, segurament hagués fet camí. Tenia Cañellas la consideració dels hotelers com a nouvinguts en economia. Ja el decret Cladera de 1987, -60 metres quadrats de solar per cada nova plaça turística- va aixecar les armes d’aquest conflicte; amb el POOT, la CAEB no es va voler pronunciar, pel perill de divisió dins la patronal. “La pugna entre un model de desenvolupament amb ordenació turística i un model de desenvolupament amb més creixement urbanístic apareix tant a la cúpula empresarial com entre els governants”, opinava Joan Amer a Turisme i política. L’empresariat hoteler a Mallorca (2006) Tanmateix la construcció continuà desaforadament fins a la crisi.

L'altre cas exemplificador és el del Palau de Congressos de Palma. Ara resulta que un d’aquests capitans d’empresa, de la segona generació de la nissaga hotelera, es vol desenganxar del negoci, mentre encara s’està en la primera fase de la seva construcció. Les segones generacions d’aquells esforçats “visionarios del Caribe”, són ja gent formada, amb màsters a Cornell (USA) o com Simó Pere Barceló, titulats per la UIB, el qual planteja un tour de force, a la batlessa Aina Calvo, amb una de les icones del seu model de Ciutat: la nova façana marítima de Palma. La resposta de Calvo ha estat valenta. Valentia, davant la genuflexió a la que estan tan avesats. Caldrà veure com acaba aquest nou capítol. I recordar com l’ecotaxa esdevingué en un debat general sobre l’economia i la societat, molt maniqueu, si es vol, però que tensionà la seva imatge. A veure si ara es repeteria la jugada. En aquell moment es tenyí de sentiment. I, després, de ressentiment.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb