Climent Picornell

L'AGONIA DE LA LLISSA I ALTRES POSTALS CIUTADANES Climent Picornell

jcmllonja | 30 Juny, 2009 18:15

L’agonia de la llissa i altres postals ciutadanes

 

Climent Picornell

 

Amb ma mare anàvem els matins a la mar, entre la Ciutat Jardí i Cala Gamba, el tramvia ens deixava a la farinera, abans de pujar el Coll d’en Rabassa. Mon pare venia un poc abans de dinar i es tirava des d’unes roques que, amb la meva visió d’admiració infantil, em semblaven penyals altíssims i la mar blava, d’un blau fort. Dinàvem d’albergínies farcides o de tumbet, davall una enramada de fulles de palmera que aturaven bé el sol, en acabar anàvem a comprar un gelat al xiringuito de la platja. La devoció pel gelat ens ve de lluny; el meu padrí Toni Blanc tenia una màquina industrial i el record obrant-ne, amb les pales de fusta; mon pare, per Roma, en menjava a voler, el seu preferit era la cassata siciliana de la gelateria Tre Scalini a la Piazza Navona. El dia abans de morir, me va dir “ara menjaria un poc de gelat, d’aquell que dus”, ell sabia que el duia de Can Miquel, de Jaume III.  Avui hi he anat, he observat els nous gelats, el de xufla d’Alboraia, els de sempre, la immensitat de xocolates i just devora, el meu record, fresquíssim.

 

L’agonia de la llissa. Quan Sa Riera se junta amb la mar es produeix una interfase: aigua dolça que surt i aigua salada que mira d’entrar-hi. Peixos petits s’hi endinsen, el cap contra corrent, badant la boca. L’altre dia tallaren l’aigua per una reparació d’una claveguera i una llissa enorme, un llissot que diuen pel puig de Sant Pere hi quedà varat, viu però sense poder anar ni envant ni enrere. Blanc i brillant, adesiara aixecava la coa amb la que pegava dos o tres cops, plens d’esquitxos. Tenia les ganyes dins el tel d’aigua que encara cobria el torrent. Prop, unes tòrteres russes bevien, uns estrangers assenyalaven amb el dit, dos al·lots que feien jòguing ni se n’adonaren. Mentre, aquell animal agonitzava sense ham, sense l’estrès de no poder sortir de la malla estreta de cap xarxa.

 

Vaig molt sovint a La Seu. Ben dematí, abans o després de caminar o d’haver berenat, si pot ser, quan es diu la missa de les nou. Li conec les teulades, el campanar, he fet a peu l’espina que separa els aiguavessos, fins i tot he tocat les creus de ferro més altes. Avui la missa ja havia començat. Quinze a tres. Quinze canonges i tres fidels, servidor inclòs. He quedat una estona a escoltar les lectures, les reflexions, els càntics amb el petit harmònium, tots ells agombolats pel mural agropecuari del pintor Miquel Barceló ple de traus vulvars que s’ofereixen impúdics i alhora femenins i maternals als concelebrants de la santa mare església catòlica apostòlica i romana. Més que mai. Alguns canonges cap cot, llibre a les mans, vestits tots ells de blanc, el gran ciri pasqual cremant prop dels faristol que fa de trona; quan la cosa s’ha complicat  -“...accepta l’holocaust del teu fill”- m’he aixecat, he fet la volta de rigor, callada i solemne i he sortit. Amb pau i tranquil·litat. 

 

Canvi de guàrdia a Capitania. Enrevoltat de l’olor de pixum de cavall o de bèstia vella de les galeres que passegen turistes; les estàtues vivents-immòbils que es preparen ( un de Charlot, un de romà, un d’asteca, un sense cap...), serà mal dia per a ells perquè farà molt de sol; un guitarrista toca “El sitio de Zaragoza”; els venedors de quadres es situen a les escales de S’hort del Rei  i els pobres col·loquen les seves estampetes i els seus cartells pregonant les seves desgràcies. Comença un altre jornal.

 

Una cusseta, amb un vestidet, du el diari a la boca ben estret, amb gran satisfacció de l’amo. Ohhh! (d’admiració), de dues dones que l’observen.  Passa un ca pucer, ciutadà, vell, avesat a travessar passos de peatons en vermell i, escapat, va a ensumar-la: la del vestidet obri la boca ben oberta i amolla el diari. Ohhh ( de decepció) de les dues dones... A l’amo li canvia la cara.

 

Dimecres, dia de descàrrega de botelles, sucs, cerveses amb barrals metàl·lics. Ho fan tirant-los des del camió damunt una goma de cotxo que amorteix el cop, a vegades fallen i pega en terra amb gran escàndol. Es topen dos descarregadors, de dues cerveseres diferents: “Tio, estic fins als ous de descarregar! Tenc els braços fets una merda...” “La meva dona es va emprenyar, vaig tenir l’oportunitat de descarregar a un camió de pa -que no pesa-,1200 euros nets, i tio... se’m va escapar l’oportunitat.” “I el pa no pesa...” es repeteix a si mateix.

 

Carrer de Sant Llorenç, escola de frares, concertada, a la que fou casa pairal del Tinent General Barceló, “el capità Antoni”. Mir un aula que dóna al carrer, plena d’infants, blancs, negres, mulatos, xinesos... Tothom bufa una flauta, d’aquestes de pasta de metacril·lat, la majoria blanques, d’altres fosques i, aquí i allà, algunes de colors ‘fosfis’ escandalosos, verd, fúcsia, lila... Tothom sona l’Oda a l’Alegria de Beethoven. El mestre: “Ivan más rápido, no te duermas”; “Belinda empieza en do mayor”. Dos o tres bufen i me miren, un altre fa com que bufar però no bufa, dues nines riuen amb les galtes inflades.

 

A la parada de davant “Canta Napoli”, la pizzeria de la Via Argentina, agaf el bus, ben dematinet. “Escoltau”, demana una al·loteta, amb més retranques de colors diferents damunt les espatlles, que mames i sostenidors,  “Hengels va amb hac?”  “Claro!” Respon un menudetxo: “ Marx i Hegel”. “No! Engels! Va sense hac. Com universitaris, sinó diria huniversitaris”. Vaig pensar que no quedava gens malament el que havia suggerit l’al·lota. No aclariren si Hegel, Engels i Marx, formaven parelles de fet o un ménage à trois molt materialista i històric. La conversa dins l’autobús, ben ple. Pareixíem anyells cap a l’escorxador, no de bades els exàmens són la flor de cada dia. Una es mirava el pírcing de la guixa al vidre de la porta. Una nina de cabells curts li contava, a una més grassoneta, que havia anat a estudiar al pis d’en Toni i que aquest més que estudiera, només tenia boixera, segur que la ‘catejarien’ i a més ell havia quedat dins el llit i aquest cap de setmana se n’anava a Menorca, per anar a Sant Joan de Ciutadella i la deixava penjada a Palma. Tipologia que sovinteja al bus 19: orelles amb auriculars de la ràdio, Ipod o MP3. “Com et va anar ahir ?” “Buff...no sé, la pregunta de les proteïnes i els carbohidrats estava feta amb mala llet....” Un grupet, fent una olor mescladissa de Carolina Herrera i Heno de Pravia: “quina merda haver de pujar amb el 19”, els seus pares no els volen comprar cotxe; els feixos d’apunts d’Informàtica de Sistemes els sortien de les seues bosses. Pens en el dia que m’espera al Campus, seran les 10 de la nit en baixar a la Plaça d’Espanya, hora en que les putes ja fan els passos per reclutar els multiculturals picapedrers i altres operaris d’aquesta Mallorca amb campus universitari i tot. O huniversitari?

____________________________________

IMATGE DE JAUME GUAL

 

 

MALLORCA, MIRATGES D'ESTIU. Climent Picornell

jcmllonja | 25 Juny, 2009 14:37

Mallorca, miratges d’estiu

 

Climent Picornell

 

Arriben les primeres calorades i la gent surt als carrers a espassar-se la basca. Uep! Que va bé ? Mos ho pensam. Va bé tot ? Tot, és molt. Va bé ? Va bééééé... Fins que te’n topes un que sempre té pressa i t’enverga un: “No va bé!” Així, amb tres monosíl·labs, sembla més rotund i definitiu.

L’amo en Jordi Blai, ja seu davant ca seva, hi fa ombra prestet. Camisa màniga curta amb una agulla d’engafetar que li tanca el butxacó perquè no li caiguin els papers: el carnet ‘d’intitat’ caducat fa més de vint anys i ‘ l’absoluta’ del servei militar de fa més de mig segle, que pareix rossegada de rata, per les voreres gastades. Ben afaitat, manco per un redol on no s’ha arribat, o no s’ho ha vist, i li han quedat quatre pèls com cerres. I unes celles llarguíssimes, blanques, que li travessen tot el front. “Si t’he de dir sa veritat, hi ha tres coses que no entenc. Com s’aguanten aquests putes avions sense mourer-se del mateix lloc… Com és que sa gent compra ramellers; abans se donaven, un tros, un esqueix... ara compren “queranios”, gastant un dineral. Tercera: als cafès paguen per beure aigo! Ho has sentit bé! Amb lo bona que és sa de sa cisterna, aigo del cel”.

 

Vaig a fer una volta pel turó, sol post. En Joan Mensall trulla dins el seu bocí, un tros empinat, ple de sauló, poca terra:  “Pas gust de que se morin els arbres: així tenc llenya i no els he d’exsecallar, ni fer llobades. La pagesia? M’estim més un tros de pinar salvatge. S’altre dia, un fill dels qui emprenyaren mon pare en temps de sa guerra, va entrar dins es restaurant de baix i saludà. Quan me’n vaig témer tenia sa mà damunt sa meva esquena. Me vaig girar i li vaig dir, fort: “No saps que a un animal quan menja no l’han de tocar mai. Treu-me sa mà de damunt!” Un poc més avall, a unes barreres, una cabra mena set cabridets…Assegut a una escala, en Cormé Graima. Deu tenir setanta cinc anys o un poc menys. Fadrí, semblaria més jove sinó fos perquè no té cap dent ni una. Era ‘xulet’, un temps, i encara hi té el posat. Dona menjar a la boca –trossos de fulla de figuera de moro- a una cabreta petita que pegava estirades, deixant a lloure aquella encarnadura verda i esponjosa, sucosa, de la fulla.

 

“Que poden passar ?” Surt la mare d’en Pep amb una espècie de turbant enrevoltat pel front, fet de fulles, pareix un indi sioux de les pel·lícules. « Són fulles de llimonera, quan tenc molt de mal de cap les me pos i me va molt bé, no he hagut de prendre mai cap pastilleta; sa padrina dins es llit, pobreta, m’ho demanava…” Al corral hi ha també madò Pargoia, asseguda a una cadira plegadissa, conta coses amb vehemència: “A mon pare li agradaven molt ses figues de moro i se’n fotia unes platades... Un poc verdes, ‘grenyals’ deia ell. No les volia massa madures perquè feien suc. Fins que un dia, desesperat, feia una setmana que no anava del cos, me va cridar, vermell com una magrana, de prémer, i no sortia res. El vaig fer posar a la gatzoneta damunt un replà de s’escala i amb ses pinces li treia els pinyolets des cul. Una embosta cada pic. Dos dies n’hi vaig treure, fins que va fer uns cagallons que pareixien de guix. No en va tornar a menjar pus mai més. Me feia gràcia, veure a mon pare, jo, una filla seva, acotat, amb sos calçons baixos, els pèls del cul, els senyals que li ballaven...”. “I per paga a aquest gendre teu li agrada tot”, diu la mare d’en Pep. “Saps que hi ha topat de blan, aquest, amb sa meva filla…Pareixia tot lo món, un ciutadanetxo ben mudat, tot perquè a ca seva, per entrar, havien de tocar una campaneta. Però…pensa tu! Un pic m’hi dugueren a sopar, tragueren una ollada de patata amb verdures bullides i res pus! Blan de tot ha topat aquest pinxo! Aquí menja aguiat cada dia. I sa meva, com que li ha fet una filla, bava, amb ell. Ni ofici, ni benefici. Camisa neta, mantengut i xerrar de política. I quan venen els seus se mengen un cossi d’escaldums… i jo pas per sa beneita, sa de poble, i si aquesta beneita digués: basta! En passarien de fam: ho faig per sa meva néta”.

 

“En Pep ha anat a fer un cafè...” Com que no ha arribat, m’assec amb en Sebastià Ponso. Cara ampla, ulls petits i enfonyats, restes de dents, unes puntetes negrenques i esmolades. D’uns deutes que tenia amb ell D. Toni Dobló li entregaren, a canvi, dos quartons prop de la vila a cent passes de ca seva: “Vaig triar bé, m’oferiren dues quarterades a Carrutxa i no hi hagués anat mai, i aquí prop, tot lo dia hi som…” S’aixeca quan obrin el cafè, després fa d’hortolà, prepara el dinar, ara burballes, ara arròs, ara frit… “Avui he fet confitura de codony”. Torna al cafè i a les vuit ja és a dormir. Du un gaiato d’ullastre ben llis. “Ja tenc trenta-cinc kilos de mongetes de pasta reial, esclovellades”. Un temps matava porcelles, set o vuit o deu cada dia. “Me faig un porc per jo, li don figues i farina d’ordi, ses figues les guard dins uns poalots i allò, amb aquell sucre que regalimen, se confiten i no se podreixen, li agraden molt; en temps de fam sa gent els donava fulla de figuera de moro, però és un menjar llimacós i no els engreixa; no els don ‘pienso’ mai; tenc moniatos, i per treurer-los he fet com una u de ferro, l’afic en terra, ben endins, i m’hi repenj, allò treu un bon pa de terra, espols i… així pas el temps”.

 

En Toni Formigueta me conta que alguna vegada ha hagut de fer d’home bo. Com un pic que les ovelles d’Els Calderers entraren dins un bocí d’en Tomeu Sope, que hi tenia blat semblat i el se menjaren tot. “Me vengueren a cercar per si ho volia resoldre. Com ho vaig fer? Idò amb quatre càlculs del que hagués tret en Tomeu si hagués venut el blat i coses així; tots hi estigueren d’acord. Ja ho veus: maldecaps”. “Tenc un senyal de color fosc que m'ha crescut com un meló eriçó”. Ho deia en Guillem Blanco i ja s'obria la bragueta per mostrar-l'ho. Efectivament, tenia un ou enorme. Tothom el va mirar. Quasi no es podia cordar els calçons, ni seure, si no era un poc de costat. "Orquitis" li sentencià el metge. Ara se’ls vigila sempre seguit per si li canvia el color del tel de les bosses, on hi ha els "testicles" -que li digué l'infermera-, sempre havia dit ous i bosses, però això de testicles ara ho troba més fi.

Ulls clucs, diria que són miratges d’un món real i residual.

_______________________________________

IMATGE: Obra de Miquel Barceló 

 

 

 

 

 

JARDINS D'ALTRI A LA PORTA D'ESTIU Climent Picornell

jcmllonja | 16 Juny, 2009 13:52

 

Jardins d’altri a la porta d’estiu.

 

Climent Picornell

 

Un pic, per cada estació de l’any, pellucam per dins els textos d’altri. Fou Mark Twain, i quina raó tenia!, qui digué: “La gent pel que fa a la religió i a la política ha adquirit les seves creences de segona mà. Sense analitzar-les gens”. Ja sigui de les religions de caire més integrista, on, a més, hi sol haver també sociolingüistes titulats, i sinó vegin el que digué una governadora de Texas: “Si a Jesucrist li bastà amb l’anglès, haurà de bastar també als nins de Texas”; no emprenyin, per tant, amb altres llengües. També hi ha trui amb les ‘noves’ religions, tenyides d’ONG. Tariq Ali, a la New Left Review: “ Un país destrossat com Afganistan, ha estat sotmès a les activitats predatòries combinades de les ONG i de l’OTAN. 10.000 membres d’ONG’s s’hi han precipitat com una plaga de llagosts i han convertit Kabul en una ciutat semblant a aquelles de la febre de l’Or. Viatgen en tot-terrenys blindats i gasten extraordinàries quantitats de doblers -dels altres- molts més que els militars». He aplegat les citacions anteriors del meu jardí de revistes de la Biblioteca Pública, on hi sol haver bona collita. Ja saben que els intel·lectuals som aquelles persones que anam a les biblioteques també els dies que no plou. Tres més; una d’un falcó, una altre d’un règim desdibuixat i d’un neofetitxisme. Antonio Golmar, a Samuel Huntington, el penúltimo profeta, ens presenta un text seu, de 1996: “A algun lloc d’Orient Mitjà dotzenes de joves en calçons vaqueros que beven Coca-Cola i escolten música rap, podrien, entre oració i oració de cara a La Meca, estar preparant una bomba per fer explotar un avió d’alguna companyia nord-americana”. “Fou”, diu Golmar,  “qui més s’acostà a endevinar l’11 de setembre i  l’agonia nord-americana a Iraq; mentre els seus col·legues cercaven mèl·leres blanques, Huntington estava atent a l’aparició de cignes negres…”. Liu Shi-Diing ( Macao, colonia casino) : «  Macao és la capital del joc d’Àsia per mor de l’aliança de les elits locals, els empresaris de Las Vegas i la mirada aprovadora i satisfeta de Pequín. Una orgia immobiliària, plena de desigualtats i corrupció, una descolonització de llums de neó”. Emmanuel Lizcano, a Archipiélago: “De la mà invisible a l’angoixa de les borses”. “Hem entrat en un neofetitxisme del mercat. Existeix una representació del sistema econòmic i dels seus agents com si fossin pacients que van al metge: gent intoxicada (per hipoteques fems), es necessiten transfusions (de doblers de l’estat), per evitar el col·lapse ( del sistema financer)”. Mentre, els pocavergonyes de sempre han posat mà al calaix.

 

Qui sap si ens hem posat massa seriosos, i no ho toquen ser els nostres jardins. Els havia anunciat un article sobre llegendes urbanes que deixaré per més envant (On enterren els xinesos morts a Occident? Acumulant envoltoris i cintes de capses de tabac regalen una cadira ortopèdica per a discapacitats? Fumar pell de plàtan torrada col·loca més que la marihuana? Els americans han arribat a la lluna? Els trens italians eren puntuals en temps de Mussolini?...). Però, per provar la rialla gruixuda, aniré a collir dins el món de les errades, voluntàries o no. Les errades, les d’impremta, els lapsus linguae o els lapsus calami solen fer tanta gràcia com aquests programes de televisió on la gent travela i cau, són les desgràcies dels altres... Aquestes són dels batxillers de 2008: “Els emperadors romans organitzaven combats de radiadors; Les àguiles tenen tan bona vista que poden llegir un diari a 1500 metres de distància; Els calamars gegants aferren les seves preses amb els seus gegantins testicles; Al cervell femení li diuen el cerebel; Clovis va morir al final de la seva vida; Per conservar millor el gel, cal congelar-lo; La Gioconda fou pintada per Leotardo da Vinci; El conills es reprodueixen molt ràpidament, quasi a la velocitat del so”. Per a un servidor, sens dubte la millor, una vertadera genialitat: “El niguls de major càrrega de pluja són els cunnilingus”.

 

Tenen en el fons, les errades, un cert caire d’acudit tocat pel surrealisme, com les nostres dècimes desbaratades. És el cas de Juan Ángel Evaristo, a Texturas, qui per dilucidar  si és més important saber el que menjam, o amb qui ho menjam, o on ho menjam, o com ens ho menjam, conta que  “en un restaurant d’aquests que presenten menjar ‘deconstruït’, per no tenir sorpreses demanarem un steak-tartare, que admet poques deconstruccions, al cap i a la fi un steak-tartare sense carn seria com aquella imatge, tan estimada pels surrealistes, del ganivet sense fulla al que li faltava el mànec”. Però el meu superrealista preferit és l’amic Quimi Portet, qui ja anuncia en el seu “puestu” web el nou disc per a la tardor  -Viatge a Montserrat-, proposa un management especial de la seva patafísica cartera d’artistes: “Sabem que heu tingut problemes amb els conjunts de peluts que heu contractat darrerament. Sabem que aquesta colla de ximples descreguts se us han drogat als camerinos i han deixat molt mala impressió entre la gaia jovenalla local. Heu trobat el que necessiteu perquè... Beauty Free Management també representa a: "D. J. Muermo" (darreres tendències en punxamenta musical i ip op); "Caramellaires de Guantànamo" (amb el seu admirable vestuari de color taronja); "Endesa teatre experimental" (amb el seu corprenedor muntatge "las tinieblas autonómicas del doctor Pizarro". Per fi en castellà); "Processó i enramades de corpus de sant Baldiri de les Mongetes + manaies eròtics de Castellgloper" (oferim opcions cristiana, musulmana i pilates. En preparació versió d'auto-ajuda genèrica amb apoteosi vegetariana opcional i ginkama feng-xui); "Flavio Floppa e Beppo Flappa" (cançó napoletana feta a Terrassa); "Josep Piqué i el seu esbart separatista" (disbauxes autonòmiques i desintegració d'estats. Ara d'oferta!!!); "Sòl solet -edificable edificablet." (gresca i xerinola immobiliària); "Pastorets pedòfils del bisbat de Mataró" (amb magna cabalgata de fisioterapeutes no-nacionalistes, castell de foc i rifa d'un ànec-espasa seglar. Inoblidable); “Orquestra Filharmònica de Cro-Magnon i turbamulta nacional dels Soviets de Santa Quitèria" dirigida per Dodecaedre Badminton-Tururut (el simpàtic gosset nihilista dels testicles fosforescents). Ara, si volen vostès alguna cosa encara més surreal, de caire científic, agafin l’acabatall d’un article mèdic sobre el DACI ( Dolor Anal Crònic Idiopàtic) ho tendran mal de superar:  “En definitiva, i parafrasejant Churchill, veim que en el que fa referència a l’etiologia, patogènia i tractament del DACI, tot està rodejat d’incògnites, enrevoltat de misteris i ple d’enigmes” ( J.A. Enríquez-Navascuez et alter...). Que Déu Nostre Senyor ens agafi confessats, o amb una bona assegurança, o amb un ‘manager’ espavilat.

_________________________________

Imatge dels Jardins d'Alfàbia ( Bunyola, illa de Mallorca), del blog Alta Mar

 

 

HISTÒRIES RECENTS DE TURISME I D'HOTELERS Climent Picornell

jcmllonja | 09 Juny, 2009 14:28

 

Històries recents de turisme i d’hotelers

 

Climent Picornell

 

Tenc encara per llegir el nou Llibre Blanc del Turisme de les illes Balears. Cap a una nova cultura turística (2009), 427 pàgines denses i un llistat d’especialistes enorme. Vint anys després de l’altre Llibre Blanc del Turisme (1987), i quaranta des del primer llibre blanc (més aviat negre): Anàlisis Socio-económico de la hosteleria en Baleares (1969), Sindicato Provincial de Hoteleria y Actividades Turísticas, un text bàsic, redactat quan l’oferta creixia un 20 % anual.

El turisme a Balears, amb els seus hotelers, és també tema d’història. I aquesta sol ser implacable. Els classificàrem en hotelers de tradició, hotelers d'oportunitat, hotelers de cadena... i en el seu currículum hi marcàrem el moment clau de la seva internacionalització. El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: Los visionarios del Caribe (2009), de Mario Morales i Juan Luis Ruiz Collado, dos excel·lents informadors de turisme, que expliquen la feta per boca dels seus protagonistes. Gabriel i Sebastià Barceló –aquest darrer traspassat fa poc- obren la saga, amb la invitació del misser Damià Barceló, un hispanista inveterat, a Puerto Rico; però fou una visita a la República Dominicana qui els posà en contacte amb Playa Bávaro. Són històries de vida, interessants, com la de la gallina que li fuig a Sebastià Barceló, i era el seu dinar... A l'any 1985 obren el seu primer hotel: Barceló Bávaro. A 1985 Gabriel Escarrer obre el Melià Bali a Indonèsia, són els dos trets de sortida pels Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu –entendridora la visió del jove Riu visquent dins un contenidor-, Fluxà, Matutes, Piñero i darrera ells molts d’altres. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als Tour Operators, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada.

 

Ara bé, l’acció dels empresaris balears invertint a l’exterior té més lectures; de la triomfant -empresaris fets a sí mateixos escalant posicions en els rànkings de les empreses transnacionals hoteleres-, fins a la crítica, -el què han guanyat a Balears ho duen a fora i se’n desentenen d’aquí-, lectura ràpida que coincideix amb els seus comptes de resultats, on les Balears ja hi 'compten' poc, o menys. Hi ha també la lectura que fan alguns acadèmics, similars a la de Joan Buades a Exportando Paraísos. La colonización turística del planeta, (2007) o Do not disturb Barceló.Viaje a las entrañas de un imperio turístico (2009), presentat fa poc. Una lectura eco-marxista, per dir-ho aviat, amb J. Martínez Alier, J.M. Naredo y “El Roto” com a cites d’autoritat. Es ve a dir que els Països Catalans han esdevengut un superpotència turística global; el turisme, i la hoteleria en concret, són un imant per al “turbocapitalisme”; al seu entorn es van desenvolupant inversions en telecomunicacions, finances, immobiliàries, línies aèries... Les Balears passen de ser una colònia a ser un agent de l'imperi globalitzat.  Amb tot, la sortida a l’exterior dels hotelers, té efectes al Carib de “balearització” més enllà de les Balears; el seu producte majoritari es pot dissenyar com un ressort turístic de luxe, amb complex residencial, golf, spa, port esportiu, shopping mall, etc... Es posen en qüestió i sota anàlisi les llums i les ombres de la construcció d’aquests nous paradisos turístics, sense faltar-hi la referència als 'paradisos fiscals', metafòricament anomenats “platges de l’economia real”. No conec en profunditat les publicacions d’aquest grup de treball, tot esperant ben aviat la tesi doctoral d’ Ivan Murray.

 

Dues històries hoteleres recents admeten també més lectures, al recer de la història: el decret Grimalt i el cas del grup Barceló i el palau de Congressos de Palma. El decret Grimalt (en turisme es personalitzen els decrets, recordin els decrets Cladera, o el Nadal ) suavitzava les condicions per poder fer obres a l’estiu. Es queixaren els hotelers que no es poden fer renous a les zones turístiques. Com un llamp, es va capgirar. Aquí, el motor de l’economia, el “sector” per antonomàsia, no tolera que es molestin als turistes. Ai, si la diligència que han tengut amb els hotelers, la tenguessin amb tots els ciutadans, altre gall “no” cantaria, i sinó escoltin els del barri de La Llonja  i plaça de les Drassanes sotmesos a l’stress del renou de l'oci nocturn. Sobre la redacció d’aquest decret hi sobrevolaven un parell de torçabraços: el del conseller de Turisme Miquel Nadal (UM) contra el seu commilitó M. A. Grimalt conseller de Medi Ambient (UM), possibles rivals a la presidència d’UM. Tot pot ser. Però n’hi trob més adient un altre: hotelers contra constructors. Aquest sí que és un debat que ve d’antic. L’ecotaxa representà la posada de llarg dels hotelers com a força de pressió, élite de poder, contra els quals val més no armar guerra. El president Antich ho aprengué i ho apuntà. Amb el president Cañellas haguessin guanyat els constructors i el decret Grimalt, o similar, segurament hagués fet camí. Tenia Cañellas la consideració dels hotelers com a nouvinguts en economia. Ja el decret Cladera de 1987, -60 metres quadrats de solar per cada nova plaça turística- va aixecar les armes d’aquest conflicte; amb el POOT, la CAEB no es va voler pronunciar, pel perill de divisió dins la patronal. “La pugna entre un model de desenvolupament amb ordenació turística i un model de desenvolupament amb més creixement urbanístic apareix tant a la cúpula empresarial com entre els governants”, opinava Joan Amer a Turisme i política. L’empresariat hoteler a Mallorca (2006) Tanmateix la construcció continuà desaforadament fins a la crisi.

L'altre cas exemplificador és el del Palau de Congressos de Palma. Ara resulta que un d’aquests capitans d’empresa, de la segona generació de la nissaga hotelera, es vol desenganxar del negoci, mentre encara s’està en la primera fase de la seva construcció. Les segones generacions d’aquells esforçats “visionarios del Caribe”, són ja gent formada, amb màsters a Cornell (USA) o com Simó Pere Barceló, titulats per la UIB, el qual planteja un tour de force, a la batlessa Aina Calvo, amb una de les icones del seu model de Ciutat: la nova façana marítima de Palma. La resposta de Calvo ha estat valenta. Valentia, davant la genuflexió a la que estan tan avesats. Caldrà veure com acaba aquest nou capítol. I recordar com l’ecotaxa esdevingué en un debat general sobre l’economia i la societat, molt maniqueu, si es vol, però que tensionà la seva imatge. A veure si ara es repeteria la jugada. En aquell moment es tenyí de sentiment. I, després, de ressentiment.

ELOGI DE L'ESPARDENYA Climent Picornell

jcmllonja | 01 Juny, 2009 08:58

 

 

Elogi de l’espardenya

 

Climent Picornell

 

No va de menjar espardenyes, seria un poc massa sophistiqué. L’espardenya de mar,  Stichopus regalis, és com un pardal de moro. Els catalans li diuen “pixota negra”. Allargadota i arruada, al seu  interior hi entra un peix, com un cuc. A la Costa Brava és considerada un bocatto di cardinale, més desconeguda a les Balears va entrant progressivament a cercles de connaisseurs que en fan propaganda de boca a orella. Només es menja una petita part, gònades i muscles, recorda vagament el gust de les navalles, del calamars grossos de potera, dels mariscs potents... Però l’article no va d’aquestes espardenyes, sinó de les de sola d’espart. 

 

Un dels símptomes de què l’estiu ha arribat, un dels meus plaers, és el de aixecar-me i enxoquinar-me les espardenyes. El contacte amb l’espart em fa retrobar la salut, la consciència de la planta del peu, la senzillesa sense ‘calcetins’, la comoditat, el cafè en calçons curts. De fa molts d’anys vaig a la mateixa esparteria i en faig una bona compra, tres parells de les més comunes, tres parells d’unes que són com a més bones, i dos parells que van cordades, aquestes fetes a Campanet, les altres a la Rioja o a Xina. Amb això pas la temporada, o més, quasi sis mesos. No n’han de faltar de color ben vermell, i també unes de negres i unes de beige per fer un poc mudat.

L’espardenya de la que parl, la més usada a Mallorca, és un tipus de calçat senzill, de lona lleugera, amb sola d’espart o cànem, que s’ajusta al peu. N’hi ha d’altres castes, com les d’Eivissa –amb un ordit de pita- que van cordades o que es fermen amb vetes a la cama i recorden més les valencianes o catalanes. No sé quan s’introduïren, però han variat poc, si de cas una mica de goma perfilant la sola que és per on primer s’esquincen i s’esfilagarsen; ben rentades, duren. Fou el calçat dels pagesos, dels obrers, dels capellans, fins que ha esdevengut de caire informal, “casual”, sobretot per a l’estiu. Vénguin d’on vénguin, l’espardenya de sola d’espart –d’on prové el seu nom, espadrille, espartilha, esparteña, espardenya...- és un calçat lleuger, fresc, que un temps dugueren fins i tot els soldats d’infanteria i que encara duen els mossos d’esquadra al seu uniforme de gala. L’altre dia a Alcúdia hi vaig veure cantar en Roger Mas: de ‘traje’ i espardenyes. 

 

N’hi haurà que discreparan i que diran que el calçat de l’estiu són les avarques menorquines, una espècie de sandàlies, o qui sap si algú serà partidari de les de pell girada, les que es maldigueren ‘porqueres’. Qualsevol d’aquestes dues varietats han estat capolades per la fama, el marketing i el disseny. Els principets borbons en duen, i fins i tot, el meu col·lega, el professor i dissenyador  Fernández Coca n’ha fet models per a la casa Riudavets. Inicialment es fabricaven les soles reutilitzant pneumàtics vells. Ara, una maquinària les talla i grava en calent, imitant el dibuix de la roda d'auto.

El mateix va passar amb les avarques de pell girada a Mallorca, un dels primers reciclatges de la modernitat, aprofitant també rodes de cotxe velles, lona i pell xareca. Porqueres o ‘camperes’, la marca Camper les presentà amb la cantoria del reciclatge i l’arrelament, per a yuppies de mig món. Transformades en “Camaleón”, les pobres sabates de pell girada, agafen un status de disseny i travessen de la pagesia al progressisme i al glamourisme, resultat de pastar -sense massa llevat- estètica, ètica i mística mediterrània. Ja ho val. Les lectures que en podem fer del que ens posem als peu. Les porqueres, com les avarques, que inicialment es feien de tonalitats naturals, ara les fabriquen de tots colors perquè es puguin combinar amb els vestits. Un ús pervers de la ruralia de les Balears per camuflar el disseny. Però ja se sap: “Tot el que no és tradició és plagi”, segons deia Eugeni d’Ors. Continuen amb  èxits mundial, com les “Pelotas”: dels peus de Robert Redford fins a la lloança del Financial Times. Ara, a l’estiu,  ataquen amb les “Wabi”,  tipus “esclava”, per molt reciclada que sigui és un més d’aquests xoquins odiosos de plàstic en que una tireta va per entre el dit gros i el de veïnat. Res a veure amb la dignitat de l’humil espardenya. 

I no en parlem d’aquestes sandàlies que ara duen els neo-hippies o els qui fan ioga, o practiquen pilates, tenen fins i tot com un clotets a la sola perquè s’adaptin a l’ergonomia del peu: res de res, llegendes urbanes; per vendre millor a les sectes, consumisme amb la música que volen sentir. Vigilin els qui duen sandàlies modernes, solen ser ecologistes o caminadors o proteccionistes, o membres d’aquestes entitats que fan el bé per devers Àfrica; els que les duen ara són els qui abans eren adoradors de les avarques de roda d’auto, fagocitades pels dissenyadors slowfoodistes. I no en parlem dels qui fan feina a  les Ong’s de l’Índia, místics amb uns sandalions més primatxel·los... Si de cas les “Geox”. Quin invent!  Quasi com el de les bules de l’església: unes sabates que « alenen » per uns foradets a la sola, un exitarro enorme, cares com a foc. Però de les que cal protegir-se -com a mínim protegir-se la vista- és de les “Crocs”, uns esclops fluorescents inventats supòs que per alemanys, suecs o noruecs, -es venien només a farmàcies-, tampoc no suen els peus amb els sabatots aquests. I no diré res dels qui usen mocassins de tafilet de Sebago o dels qui duen sandàlies amb ‘calcetins’, variant molt centreuropea, que aquí practica en Joan Alegret.

 

Sandàlies ergonòmiques, mocassins de marca... amb el que valen dos parells, un servidor es compra dues dotzenes d’espardenyes. I no m’ho facin dir molt fort, però quin gust dur la sola del peu en contacte amb una fibra vegetal, que hi ha més natural, una bona comunió amb la terra. Els diria que és la “petjada ecològica” per antonomàsia. Només superada per  l’anar descalç per una bona platja, sentint l’arena i l’aigua. Ai l’estiu! Un s’aixeca del llit i jas... les espardenyes! Vagi per tant el meu elogi i vindicació de la seva enorme humilitat. Me contava mon pare que al padrí, un home li oferí un al·lotet -en temps de  fam- per guardar porcs, a canvi de dar-li menjar, a ca seva no el podien surar, quan el seu pare el deixava digué: “comprau-li unes espardenyes”; el padrí agafà el nin, que anava descalç, i li contestà: “si li hem de comprar unes espardenyes, el te’n pots tornar”. Dur i tràgic. I ara jo me pens fer de dilettant amb les de color vermell passades als peus i, tanmateix, som “més beneit que una espardenya”.

_____________________________

 

ILUSTRACIÓ: Espardenyes d'espart usades durant el Neolític ( 6.000 anys abans de Crist) MUSEO ARQUEOLÓGICO ( Madrid) Trobades a Granada l'any 1869 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb