Climent Picornell

TV3, IB3, TVM, MULTICANALS I MULTIPANTALLES Climent Picornell

jcmllonja | 27 Maig, 2009 15:00

 

TV3, IB3, TVM, multicanals i multipantalles.

 

Climent Picornell

 

Fa 25 anys que un grup de gent de Sant Joan va fer arribar el senyal de TV3 fins a unes solls de porcs, abandonades, que en Peremaiol tenia damunt els turons del Revellar. En Pep des Saig, n’Andreu de Gossalba, es Ciutadà, en Joan Marió, en Miquel Mena i altres havien captat un senyal que des del Coll de sa Batalla, a la Serra de Tramuntana, venia del Tibidabo, i  repetia TV3 cap a Selva. D’allà el capturàvem i la gent santjoanera duia cadires i vèiem, sobretot, el Barça. Agafaven l’electricitat d’un endoll de ca meva. Un any després, l’any 1985, es crea Voltor, una societat germana de l’OCB, que a través d’una subscripció popular muntà repetidors a la Serra d’Alfàbia i féu arribar les televisions i ràdios catalanes, i valencianes, a Mallorca. Un esforç lloable per a la normalització de la nostra llengua. No sense dificultats polítiques i personals. Algú hi posà ‘petardos’ ( el gonella Jaime Martorell, mort aquesta setmana) i les qüestions de tipus legal --era alegal, no il·legal-- se solucionaren. Ja un pic sintonitzada TV3, els governants no gosaren tornar enrere el senyal, com sí que ho ha fet el president de la Generalitat valenciana, ben ‘trajeat’, alimentant l’anticatalanisme --que es desfà quan la gent està ben informada--, posant portes a foravila en un moment en què els valencians poden veure desenes o centenars de canals. Aquí estigué a punt de passar, diuen que Alfonso Guerra digué que no volia consentir que els mallorquins vessin en Jordi Pujol. Tot sigui dit que el model de TV3 es va allunyar del que volia un altre ministre, Rodolfo Martín Villa, que havia pensat pels tercers canals una espècie de televisions antropològiques que només emetessin programes d’artesania i de balls folklòrics. TV3 optà per un format de televisió modern, de qualitat, generalista i en català. Fins i tot les pel·lícules, davant l’escàndol hipòcrita de gent d’aquí que se’n fotia  que grans actors de Hol·lywood parlassin en català. Encara escainen.

 

L’apagament analògic i la captació de la Televisió Digital Terrestre (TDT) obre una sèrie d’interrogants respecte a com serà l’espai comunicacional en català. Pareix un contrasentit però, en un món on es reben ja centenars de canals, es “territorialitza” més que abans la recepció, les fronteres digitals ‘terrestres’ són més fortes. No és viable, almanco de moment, que algun hacker ètic --de l’estil dels santjoaners o de Voltor-- possibiliti la captació i distribució de senyals digitals i els faci arribar a les nostres antenes que és per on, encara, la gent veu majoritàriament la televisió. I en veu molta: quatre hores cada dia de mitjana.

Què ha passat en aquests 25 anys? Aparegueren les televisions privades, les de pagament, les que es capten per satèl·lit, per cable, IB3, TVMallorca, les locals, els ordinadors amb Internet, els telèfons mòbils, les consoles de jocs… tot ens ha introduït en una societat “multipantalla” i “multicanal”. Si ho sumam, hi dedicam sis hores de la vida diària. Hem abandonat la forma canònica de veure imatges, ara anam d’una pantalla a una altra, feim zapping, botant del satèl·lit al TDT, en un exercici fragmentat i discontinu. La paleotelevisió s’ha acabat, entram dins un món interactiu, d’atenció dispersa i simultània a diverses fonts d’informació (la família entre elles). A això responen les televisions amb noves maneres de captar l’atenció, ja sigui amb nous gèneres o amb programes comprimits –com a píndoles- o fent pagar pels canals temàtics preferits. Un món multicanal, amb bregues: no recorden la d’Aznar contra Polanco? O la guerra pels drets de l’emissió del futbol, que encara ara dura, amb Mediapro i la Sexta? Ara som davant un canvi. El panorama que dibuixa la TDT a les Balears, a més de l’augment de la qualitat de recepció i de la interactivitat --permetrà la burocràcia amb l’administració, comprar programes o jugar a loteries, tot sigui dit-- és la recepció de 38 senyals (quatre d’ells en previsió de rebre televisions autonòmiques en català, dues de Catalunya, una de València i una d’Andorra). Vint-i-dos estatals, quatre autonòmics, quatre insulars i quatre locals a cada una de les diverses demarcacions de les Balears. Tot regulat, de la concessió del domini públic de senyals fins a les concessions dins els diferents canal múltiplex. Veurem com ho fan les televisions per atreure audiència, sobre la qual reposa el mercat publicitari, o  per aconseguir que la gent “pagui” directament per continguts, principalment l’esport. Jaume Roures, un bon lector del futur audiovisual, diu que “Gol TV” vendrà partits de futbol a un euro per TDT.

 

Al meu ordinador dos operadors m’ofereixen 500 emissores de ràdio, tres d’elles emeten només música de The Beatles. Paradoxalment aquesta multiplicació de canals -la globalització audiovisual encamellada damunt les Tecnologies de la Comunicació i la Informació- és “glocal” (global i local), coincideix amb la proliferació de canals locals, insulars i autonòmics, els quals, a través de l’emissió de continguts de proximitat, amb les formes culturals pròpies, en la nostra llengua o amb la quotidianeïtat del lloc (on no hi arriben les grans cadenes o no els és rentable, ni possible) proven la seva particular estratègia de seducció dels televidents. Cal anar llegint els canvis que vénen i convendria que els interessats en l’espai comunicacional català ho facin, més enllà de si IB3 tapa o no tapa TV3, o si ho fa TV3. L’escenari de futur canvia molt. Canviaren ja fa temps els intermediaris, Voltor deixà de ser l’interlocutor amb TV3 quan el president Maragall signà amb Jaume Matas un acord de reciprocitat de les respectives entitats que gestionen els mitjans de comunicació públics autonòmics, també amb la Generalitat Valenciana. El model de convergència digital marca molt més rotundament que abans les fronteres de les televisions a diferents escales: estatal, autonòmica, illenca i local, per no dir que, a la seva manera, intenta regularitzar l’espai comunicacional. Efectivament, s’ha de fer pressió per tal que els senyals en català ens arribin a través de múltiplex pagats per les administracions públiques, molt preocupades per veure com es posicionen en un món multipantalla. TV de Mallorca prest es veurà en TDT, IB3 ja s’hi veu, ara ja tota en català, s’està discutint ara el seu “full de ruta”, mentre el seu director general  preveu un segon canal, canals temàtics musicals i esportius --amb TV3-- un diari digital, recuperació de Som Ràdio…, però fan falta més doblers per poder subvenir aquests projectes. Discutim amb Jaume Sureda que troba abusiu que el pressupost de IB3 sigui ja major que el de la nostra universitat. Li dic que, des d’una tessitura d’anàlisi social, és el que toca. I li record una conversa amb Manuel Castells, el millor analista mundial de la nova societat interconnectada, professor universitari com nosaltres: “L’estat avui en dia s’ha convertit en un actor secundari com instrument de dominació; l’essencial de la dominació social passa avui per canals culturals i aquests són els mitjans de comunicació. No només la televisió o Internet, sinó els centres audiovisuals on es ‘pensen’ les produccions i difusions d’idees; la Universitat de cada pic en produeix més poques”. Vius i ungles !

__________________________________

IMATGE   DE  GUILLEM MUDOY

QUALSEVOL NIT... Climent Picornell

jcmllonja | 21 Maig, 2009 22:30

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Qualsevol nit...

 

Climent Picornell

 

Me crida en Biel Massot: el seu programa de ràdio – Amb P de Pòrtula “Tot Música” ( Ràdio M, 92,9 FM)- fa un any. No és el primer pic, ja m’havia telefonat per fer un encadenat de comentaris i propostes el dia del naixement de Johann Sebastian Bach, me va tocar parlar entre en Joan Company i na Marita Camacho, servidor va esmentar com la peça que més m’agradava de Bach les anomenades Variacions Goldberg. Per celebrar l’aniversari del programa podia escollir qualsevol música, vaig triar –sense saber molt bé per què- Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa. De la peça de Bach, puc justificar per què hi vaig pensar. Les Variacions Goldberg són, per a un servidor, “Bach en estat pur”, una peça per teclat, trenta estudis sobre un  tema únic, variacions sobre un tema constant, però hi ha tot Bach: contrapunt, cànon, fugues, danses barroques, una giga – a la variació n.5, Glenn Gould la toca rapidíssima, en 35 segons-, mans creuades, estructures simètriques de repetició… El clavicordista J.H. Goldberg –de qui agafen el nom- entretenia al comte H. Carl von Keyserlingk en les seves nits d’insomni amb aquesta peça. El comte quedà tan content que pagà l’equivalent del sou d’un any a J.S. Bach, en monedes d’or. Les versions de Gould, Wilhelm Kempff o Keith Jarred poden servir per a gaudir d’unes belles interpretacions.

 

La segona vegada vaig suggerir la peça de Jaume Sisa; armat de la meva col·lecció d’Enderrock, vaig provar de cercar justificació a la meva precipitació. Més enllà de l’estricta Nova Cançó -ara fa 50 anys del seu naixement, hagués pogut triar Al Vent de Raimon- més seguidora dels chansonniers francesos, a nosaltres que ja a l’Institut Ramon Llull llegíem el Salut les copains, quan The Beatles treien el Rubber Soul i els hippies invadien la cultura, ens agradaven James Taylor, Carole King, Bob Dylan, Neil Young... Per aquest motiu som més del costat de músics com ara Pau Riba, Jaume Sisa, Quimi Portet, Roger Mas, Manel o Joan Miquel Oliver. Amb Pau Riba i Jaume Sisa la Nova Cançó esdevenia Cançó amb més variacions, i no precisament les Goldberg,  consolidant plenament el moviment, més enllà del folk i de les reivindicacions polítiques. Qualsevol nit pot sortir el Sol es va composar fa trenta quatre anys i la gent la s’ha feta seva: “Fa una nit clara i tranquil·la / hi ha una lluna que fa llum / els convidats van arribant / i van omplint tota la casa / de colors i de perfums”. Sisa la va enllestir per donar la benvinguda als assistents al seus concerts. Manolo Vázquez Montalbán opinava que va ser creada en estat de gràcia, convertint-se ràpidament en un referent de la nostra educació sentimental: deixava volar plenament la imaginació. “Oh benvinguts! Passeu, passeu. / De les tristors en farem fum. / A casa meva és casa vostra / si és que hi ha cases d’algú.” Aquest referent  a “si hi ha cases d’algú” va ser interpretat com anarquistoide, contra la propietat privada, per això encara la van prohibir algun pic -en concret al Canet Rock- per molt que l’onirisme, el ‘galactisme’ o la ironia aportassin una nova dimensió, tot desitjant -era el 1975- que el somnis es fessin realitat, al món i aquí, una vegada més. Com a Alícia –la del país de les meravelles- ens fa passar a l’altra banda del mirall, amb la seva càrrega d’escriptura automàtica i surrealisme. “La vaig fer en un moment en què semblava que tot es començava a obrir i pareixia que tot era possible, el disc venia a ser una visió polièdrica de la realitat”, explica el mateix Sisa. “Vaig fer una llista de personatges mítics i els vaig ordenar perquè sonés bé, i al final se’m va acudir que els podia convidar a tots a una festa”.

 

Hi són na Blancaneus, el Tres Porquets (personatges de Grimm), el ca Snoopy i el seu secretari, l’ocell Emili ( de Shulz ), Simbad i Ali Babà ( de Les mil i una nits), Gulliver ( de J. Swift), en Jaimito ( de Ramon Sabartés, el mateix del professor Franz de Copenhague del TBO), Doña Urraca i Carpanta persontages dels còmics d’aquell temps, ‘Barbazul’, Frankenstein, L’Home Llop, el comte Dràcula, Tarzán i la monea Xita, Peter Pan ( de James M. Barrie ), el ‘senyor’ King Kong, Àsterix i Obèlix ( d’Uderzo), en Taxi Key (personatge de les novel·les radiofòniques), Roberto Alcázar i Pedrín, l’Home del Sac, el Caganer, Moby Dick ( de Melville), Pinotxo ( de Collodi), la Pepa Maca, en Superman ( dibuixat per Jos Shuster), etc, etc... tot un devessei de personatges integrants de l’imaginari juvenil, etern, o del moment en que Jaume Sisa llegia còmics o recordava contes de la seva infantesa.

Jordi Sierra apunta, “Quan l’escoltes per primer pic té màgia i no perd amb els anys”. A l’inrevés, el temps, el gran sedàs de la qualitat artística, l’ha feta perdurar. Hi ha innombrables versions, des de la Los Manolos a una, boníssima, dels algaidins de S’Arrual Jazz Mort; fou el tema de clausura del Fòrum de les Cultures de  2004; parlen bé d’ella des de Sabina a Pau Riba; és molt amunt als rànkings de les millors cançons del segle XX. El conjunt fenomenal de l’obra de Sisa va molt més enllà de l’estràmbotica aventura com a Ricardo Solfa. “Ara ja no hi falta ningú /  o potser sí, ja me n’adono / que tan sols hi faltes tu./ També pot venir si vols. / T’esperem, hi ha lloc per a tots./ El temps no compta ni l’espai./ Qualsevol nit pot sortir el sol.”

Carles Flavià  opina, amb raó, que pot parèixer una cançó ridícula i un pèl cursi i que és  Sisa, quan l’interpreta, qui la fa tornar gran, amb aquell violí que li dóna aire de circ de butxaca. Però també els nins a les escoles, o els cors, les guitarres dels qui comencen a tocar-la, o els pares quan la canten als seus fills, talment com un conte, per psicodèlic i bigarrat que pugui parèixer.

 

Ha esdevingut un poc com el nostre Imagine de John Lennon o com el Blowin’ in the Wind de Bob Dylan, no tant per les seves temàtiques, però si perquè s’ha convertit en un himne, tothom la sap, i també perquè la imaginació, el vent o la nit fan de viàtics del que es vol transmetre: una humanitat més agermanada, la resposta als nostres problemes, la invitació a obrir les cases a tot déu vivent o imaginat, ...si és que hi ha cases d’algú. En fi, l’utopia del món millor. Com digué Oscar Wilde: “Un mapa del món sense el país de la Utopia, no fa mirera”. Tal vegada per això vaig triar aquesta cançó i no una altra.

 

TOPOFILIA DE PALMA: TERRITORIS DE LA MEMÒRIA Climent Picornell

jcmllonja | 13 Maig, 2009 14:54

Topofilia de Palma: territoris de la memòria

Climent Picornell

 

Topofilia, ens ensenyà Yi-Fu Tuan, és el llaç afectiu entre les persones i els llocs. Difús com a concepte, viu i concret en quan experiència personal. Al passeig de Sagrera vaig sentir l’olor insignificant d’un pittosporum florit. Una olor lligada a la infància, al jardinet de davant ca meva n’hi havia de sembrats. No és una experiència de Proust de quarta categoria, per a un servidor, que va patir anòsmia per una malaltia, ensumar ha esdevengut vital. Aquella olor súbita em feu un pessic d’enyorament, una crida inconscient a tornar als llocs de quan era nin.

 

Ma mare i mon pare compraren una planta baixa, amb jardí davant i corral darrera, al cap de cantó dels carrers Jaume Balmes i Jacint Verdaguer. A un tir de fona del pont del tren, equidistant de la plaça d’Espanya i de la parròquia del Sagrat Cor, a la frontera del barri dels Hostalets d’en Canyelles. Propera també a la plaça Fleming i el seu cinema Capitol i, tirant per avall, al camp de Son Canals on hi jugava l’Atlètic de Balears, quasi confrontant amb el Bar Güell, encara hi havia el molí i el safareig, tot era sembrat de blat i ordi, fins a la barriada de Son Gotleu. La majoria d’aquests referents han desaparegut o s’han transfigurat. Perquè es vegi la magnitud del canvi: pel carrer de Jacint Verdaguer, ja no hi passa el tren per damunt, ara va soterrat agermanat amb el Metro i el pont va estar ben a punt de desaparèixer per una particular topofòbia urbana. Els meus records estan enquadrats entre aquestes coordenades ciutadanes, i la placeta davant l’escola de Santa Isabel i els domicilis dels meus amics, dels carrers estrets dels Hostalets al pis dels Ventayol damunt el Bar Niza.

Empès per la olor del pittosporum, contemplava la cantonada del que havia estat ca nostra –ara hi aixequen una finca- des del cap de cantó contrari, assegut a la terrassa d’un bar. Les casetes de planta baixa han desaparegut. En veig encara una, era Can Requis, un empleat de la Caixa, el primer dels veïnats que tengué cotxe, un Renault 4-4; al costat, la fàbrica de grifons de Can Buades, que ja havia partit més lluny i que es transformà en garatge; després venia Ca n’Antoñita i els de les espècies, que tenien botiga al carrer del Sindicat. Devora les columnes de l’entrada mon pare hi havia sembrat, un romaní  i un nisprer, uns ferros forjats en forma de llança ens separaven del carrer donant una espècie de seguretat. A les nits d’estiu en unes ‘tumbones’ de llista preníem la fresca, amb els veïnats. A un costat ca s’Arraconera, emigrants a Dijon, retornats amb doblers, alegres i bromistes, quan s’enfadaven de bon de ver es barallaven en francès; a l’altre costat donya Isabel i la seva filla, distant, creguent-se el seu paper de nina guapa. En haver venut ca nostra, només me’n vaig dur tres coses: el romaní, la maneta d’una vidriera de nord vell, de llautor, que ma mare menava sempre lluent i un baixrelleu del Cor de Jesús que els pares ens feien besar sempre abans de sortir per anar a passejar ‘dins Palma’ o fins a Can Barberà, al passeig Marítim, on hi vivia un oncle.

 

Les finques de pisos han marcat una altra fisonomia, rematada per la desaparició de les vies del tren i l’aparició d’un passeig peatonal carrincló, compartit amb els cotxes, on hi hauria pogut haver un enorme corredor verd. Just aquí, on sec ara mateix, hi havia el baixador del tren dels magatzems dels comerciants de Can Isern, i el celler de Can Reus, on ens servien vi directament d’unes enormes botes. Una benzinera ocupa el solar de Sa Vinyeta, un casal modernista a l’altre costat de ses Set Aigües, travessava més amunt -encara hi és- la via electrificada del tren de Sóller.

La vida dels corrals era un altre món. Lluny de la bulla del carrers, llimoneres, tarongers, arbres de pisos, rosers, parterres de verdures confegien un cert perfum rural als centres de les illetes conformades a partir del primer pla d’eixampla de Palma. Al nostres hi creixien parres i enredaderes, ben regats a l’estiu eren el lloc ideal per sopar a la fresca. Mon pare hi feu construir un hivernacle amb una foganya i durant l’hivern, hi passàvem els horabaixes. Quan comprà la primera ràdio ma mare, impressionada, digué: ‘ara ja no importarà que sortiguem pus de ca nostra!’ Venien els veïnats a escoltar les novel·les i els jovenets a imaginar-se les aventures de Diego Valor; encara la guard, amb un escut aferrat de la HOAC ( Hombres de Acción Católica ). Per anar al Bar Güell, passàvem per ca la nina poliomelítica, el bar de Can Cantó, el mostrador de la Impremta Palmesana, el gran jardí triangular que enfilava la carretera d’Inca ( de gran vaig saber una història d’amor d’aquesta gran casa), ca els pares d’en Guillem Rosselló-Bordoy, amb unes inscripcions en àrab, veïnat de l’esparteria on ens hi compraven les espardenyes d’anar a la mar. Allà s’hi aturava el tramvia que continuava cap a Can Capes i sa Fertilitzadora. A l’esquerra la parròquia on hi vaig fer d’escolanet, vestit de roquet i aguantant l’hisop puc donar memòria dels morts que vaig visitar i de la sordera que vaig agafar quan ens feren repicar les campanes perquè teníem Papa nou. La monja que m’ensenyava, Sor Lluïsa, agustina, un dia va cridar la meva germana que em dugués a ca nostra, per un destrempament. Record la tornada trista: per davant la cereria, la lleteria, la botiga de ca madò Maciana, cal carter,  “El Rancho” –hi vivien els primers forasters que arribaren, de Múrcia- en Biel del Taller, el músic militar, i la carboneria, on m’enviaven a comprar un feixet de teia per encendre el foc...

 

I el tren. El tren era omnipresent a la vida del meu barri. Els trens d’abans amb les seves enormes maquinotes de vapor, els trens nocturns que no acabaven mai de passar vagons, carregats d’animals que de la part forana duien al port. En passar per les vies les seves rodes esclafaven tot quan hi posàvem, petites monedes, guixos i filferros. Un pastor de cabres hi feia pasturar la guarda, les munyia i venia la llet encara calenta de la mamella de l’animal, ben davant d’on estic ara assegut: un semàfor atabalat de gent i cotxes. I així, aquella ciutat de Palma, mesquina políticament, ubèrrima de vivències i emocions per als nins de la meva barriada, de l’hostal Terminus fins a la tapisseria de can Valens, on, a veïnat, per la persiana, escoltàvem un vell republicà que en una gramola, fluixet, hi feia sonar cançons.

Quan els nostres territoris es converteixen en escenaris dels records, cosa passa. És com passar gust de rellegir. Un torna vell. I la ciutat muda la pell, com les serps, per agafar nova vitalitat. A peu, enfil per dins el parc de les Estacions, carrer dels Oms, Sant Jaume, el Born, carrer de la Mar, fins a la plaça de Sa Llonja, on un grup de músics intenta que els turistes els donin quatre monedes. De nin recordava aquest barri com una cosa llunyana, el passeig de la Riba, la farola del port. Ara he triat viure-hi. Torn a ensumar, abans de pujar, els pittosporum florits.

_____________________________

IMATGE: Les estacions del tren de Palma,  de XISCO FUENTES

GRIP DELS PORCS, PESTES MODERNES I ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA. Climent Picornell

jcmllonja | 07 Maig, 2009 15:35

 

Grip dels porcs, pestes modernes i armes de destrucció massiva

 

Climent Picornell

 

Quan era nin vaig viure l’evolució de la pesta porquina a Mallorca. Per entrar a les cases, parl dels anys seixanta, t’havies de fregar les soles de les sabates amb lleixiu, les solls es feien més netes... però res, els porcs eren sacrificats amb el conseqüent desastre per a les economies pageses. A través de la geografia, ja de més grandet, i de la mà T. Hägerstrand, vaig trobar reflexions sobre els models de difusió (de la cultura, dels aliments, de les innovacions, de les malalties...). En poques paraules, la pesta havia arribat a Mallorca a partir d’un focus emissor situat al centre d’Àfrica, on era endèmica. Els primers porcs europeus s’havien contagiat a Portugal, pel comerç amb les seves colònies, ja sigui a través d’importacions del port de Lisboa o de porcs que prop de l’aeroport eren alimentats amb deixalles, algunes d’elles amb origen a Angola. D’allà a les ‘dehesas’ d’Extremadura i cap aquí. Fa mal atribuir-li altres orígens.

La història actual també prové dels porcs, en aquest cas per la por que causa el grip d’aquests animals, del seu contagi a humans, i entre humans després, sobretot això darrer. El cas és que les mutacions dels virus o el salt a infectar humans amb malalties que originàriament només es transmetien entre animals, o a persones que hi tenien contactes molts directes, ha passat a destapar temors immemorials. El grip dels pollastres, aquests anys passats, ja va causar alarma, la por d’una pandèmia. Amb la conseqüent desfeta econòmica, baixada del consum, descens dels viatges a les zones infectades, augment dels productes farmacèutics antivirals i de les mesures preventives. Ara toca al porc, animal totèmic dels mallorquins –ens espanta més que el mal de les vaques boges, que també passava als humans-, i no ve d’Àsia, sinó d’Amèrica. Els porcs en aquest cas han actuat de gresol, en ser coinfectats, han originat un nou tipus patògen per a l’home, qui sap si en un camí semblant a la gran pandèmia de grip de l’any 1918.

 

Vull dir amb això que és una espècie de retorn, com l’anomenada venjança de Moctezuma, terme col·loquial per a referir-se a les diarrees causades als turistes, principalment els qui visiten Mèxic. Venjança perquè els conqueridors,  frares i soldats que anaren a Amèrica, dugueren malalties al nou món, provocant mortaldats enormes: la malària, la febre groga, la verola, el xarampiò, i el grip! Algunes altres s’exportaren de retorn cap a Europa, com  la sífilis que es suposa que ja arribà en la primera tornada de Cristòfol Colom. Els mexicans no volen que es digui grip de Mèxic, tanmateix la sífilis es va dir mal napolità, mal francès, mal anglès, mal espanyol, mal polonès, mal dels cristians. Una altra venjança de Moctezuma? Però ràpida. En hores, en pocs dies, una malaltia vegetal, animal o humana es pot difondre d’un als altres continents. Els viatges, el turisme, l’emigració, els ports i els aeroports són els vectors moderns d’aquesta difusió ràpida i globalitzada.

Més enllà de les consideracions científiques, que els epidemiòlegs s’encarreguen molt bé de posar al seu lloc, i del pànic a una pandèmia de grip, normal en societats molt comunicades, i més  a un grip nou, hi ha qui li afegirà la part de llegenda urbana amb derivacions novel·lesques. Em referesc a que hi ha una tendència a creure que les coses passen perquè una mà negra, algú indefinit i malèvol, o la CIA i els militars ho han provocat. Vegem un exemple. La SIDA, una pandèmia recent, una malaltia que passà d’animals a humans, amb focus endèmic en el centre d’Àfrica. Un mariner britànic o un ‘hostès’ canadenc (una altra vegada els vaixells i els avions com a vies de contagi) que hi tengueren relacions sexuals -el mariner als bordells del ports del golf de Guinea, el canadenc relacions homosexuals a una ciutat - exportaren el que es va dir ‘pneumònia atípica’; associada a un sarcoma a la pell es dictamina per primer pic a Nord-Amèrica el 1981, fins que s’aïlla el virus a França el 1984. Idò bé, associat a aquesta difusió i ha versions de que la SIDA és una creació de científics en un laboratori per encàrrec d’alguns governs. Una d’elles es fonamenta amb la semblança del virus amb una patologia de les ovelles i una forma de leucèmia, la conclusió: el VIH és un virus “fabricat” en un laboratori de genètica. No hi falta la connexió amb els experiments amb humans practicats als camps de concentració nazis, ni el càstig de Déu als homosexuals.

 

Un altre dels pànics de les societats modernes: ésser infectades, a posta o casualment, per algun experiment amb les anomenades ‘armes de destrucció massiva’; el terme el va popularitzar Bush quan el donà com excusa per envair l’Iraq que, segons ell -i José Mª Aznar-, n’era dipositari o fabricant. La gent es va adonar que aquestes armes existien. Són de quatre tipus: químiques, nuclears, radiològiques i biològiques. Iraq generalitzà el temor a la possible existència d’elements patògens usats per a la guerra biològica. Tot i que el president Nixon signà el 1969 la carta de la seva prohibició, es dubta si s’aturaren realment les Big Five Weapons (cinc grans armes) que la CIA manejava, com el famós Àntrax, o la que provoca botulisme, o la febre dels conills causada per un bacteri resistent als lleixius i a la congelació. Aquesta por moderna a ser enverinats per  virus o bacteris fabricats a laboratoris, es desperta amb força quan alguna malaltia incontrolada, o incontrolable, arriba a l’opinió pública.

Ja el nom s’hi dona: grippe o influenza. Ni els francesos volen la paraula, la donen com d’origen alemany, gruppen, d’on deriva gripper que vol dir ‘que t’agafa súbitament’. Els italians li digueren influenza, és com s’anomena a Estats Units i a Mèxic, com que no sabien molt bé d’on venia donaren la culpa a les influències dels astres (obscuri coeli influentia), o a “l’influenza del freddo”, pel seu caràcter estacional. Ni musulmans, ni jueus, mengen carn de porc. És senzill manejar la cultura popular a través de tèrboles lluites ideologico-polítiques d’origen i final incert. Si més no, observem el cas del virus Ébola, pel riu Ébola del Congo. Un dels més letals que es coneixen, provocant febres i hemorràgies, identificat el 1976 al centre d’Àfrica. Creadors de ciència ficció ja han fabulat les conseqüències que tendria un virus d’aquest tipus a Occident. Ken Follett, o Tom Clancy que ha imaginat atacs bioterroristes espargint virus des de l’aire durant la celebració d’uns Jocs Olímpics. Al cinema, l’obra més coneguda “Outbreak”, amb Dustin Hoffman i  Rene Russo fent d’experts epidemiòlegs en un cas d’una ‘monea’ infectada, exportada clandestinament a Amèrica, que contamina humans. Hi surten tots els ingredients, mascaretes, aïllament de poblacions, l’exèrcit, la CIA. El final és hollywoodià: happy end. Esperem també un final feliç a la possible pandèmia gripal originada a Mèxic. O als USA?

________________

IMATGE: GUILLEM MUDOY

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb